The Greatest Party of All Time - Luckily Not All Roads Lead to Rome. We're on a Fucking Island! (The Last Chapter
AvatarEscrit per Cass Ross
Enviat el dia 25/02/2021 a les 00:13:08
Última modificació 26/02/2021 a les 17:46:42
Tots els capítols de The Greatest Party of All Time
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


Luckily Not All Roads Lead to Rome. We're on a Fucking Island! (The Last Chapter

Com a bon britànic, l’Ariel havia vist totes les pel·lícules hagudes i per haver de James Bond. (Totes les pel·lícules estrenades a data de vint-i-vuit de juny de 2009, és clar, que ell és l’Ariel Lyons, no pas un viatger en el temps.) I no li sonava que en cap d’elles en James Bond hagués hagut d’escapolir-se d’una limusina on el tenien segrestat. (Però, en fi, en James Bond tampoc havia hagut d’escapolir-se d’un castell màgic, així que segurament hauria de buscar-se algun altre heroi de l’escapisme. En Houdini, potser?)

Tot i així, l’Ariel sabia que era el seu moment, la seva oportunitat per brillar, i no pensava desaprofitar-la pas. Així que es va mirar els seus Amics Predilectes amb un somriure als llavis i va dir:

—Deixeu-m’ho a mi. Jo controlo. Som bruixots, oi? —va afegir davant de la mirada escèptica de la Sophie. I va apuntar amb la vareta la porta de la limusina que tenia al seu costat.

—Però, espera, espera, home! —reaccionà el Viatger, actuant com la veu racional del grup—. Si obres la porta ara mateix, la limusina està en funcionament! Ens faríem mal, saltant a la carretera. —Va sospirar.— Sophie, quina hora és?

—Falta una mica més de deu minuts per les onze.

—Oh, perfecte. —Va obrir la llibreta i va començar a fullejar-la. En arribar a una pàgina concreta, continuà parlant.— Quan faltin deu minuts exactes per les onze, hi haurà un accident de tràfic en aquesta carretera, per què estem anant per la A46, oi? Quin quilòmetre? —La Sophie va assentir i li va donar la informació que demanava—. Perfecte! Amb prou marge perquè ens afecti de seguida però no suficient perquè ens hi veiem implicats. Per on anava? Ah, això, hi haurà un accident de tràfic i quan s’aturi la limusina serà el moment ideal per obrir la porta.

—Com saps que hi haurà un accident de tràfic? —preguntà l’Ariel, mig desconfiat.

—Perquè el vaig causar jo. O, bé, el causaré jo, segons el vostre punt de vista, que és llavors segons el meu. Ah, viatges en el temps. Costa mantenir-ho tot ben clar dins del teu cap. —I assenyalà la llibreta com si fos el seu bot salvavides.

Aquells van ser els minuts més lents de la seva vida, perquè l’Ariel va haver de respirar un parell de cops enmig del silenci sense dir res, ni fer res. Esperant. Llavors, la limusina es va aturar, el Viatger va somriure, i l’Ariel va apuntar amb la seva vareta a la porta de la limusina:

Alohomora!

I no va passa res. Perquè es veu que fer una escapada de la limusina ben tranquil·lament com qui surt d’un taxi no estava a l’ordre del dia.

—Jo controlo —va repetir l’Ariel, perquè cap dels altres s’hi interposés. Havia de pensar ràpid abans que perdés el moment de glòria. La neurona dins del seu cervell anava a mil per hora, pensa, pensa, pensa!

Se li va encendre la llumeta, i va agafar el gat de la falda d’en Nico amb una mà mentre amb l’altre li indicava que no fes soroll. En Nico va fer cas, i només va arrufar les celles, mentre el gat va fer un miol com si el portessin a l’escorxador. (Aquestes criatures són un encàrrec del diable.) L’Ariel va mirar per la finestreta que els separava del conductor, que era de vidre tintat i, pel que semblava, prou insonoritzat perquè l’altre no s’immutés. Amb un gest de vareta, va fer desaparèixer el vidre. Aquest cop sí que va funcionar. L’Ariel va treure el cap per la finestreta i també va ensenyar el gat:

—Per casualitat, té al·lèrgia als gats, vostè?

—No —va grunyir el conductor.

—Merda.

En girar-se per tornar a asseure’s, l’Ariel es va trobar cara a cara amb la Sophie, que seia al seu costat. L’estava jutjant. L’Ariel va deixar anar el gat, que va anar ronronejant cap al Viatger i va agafar el llibre en francès de la Sophie, que ella tenia a la falda. Ignorant les protestes de la seva amiga, el va transfigurar en una pistola. L’Ariel va tornar a treure el cap per la finestreta i va apuntar el mafiós al cap, la punta del canó a la templa. Van fer contacte visual a través del mirallet del retrovisor.

—Deixa’ns sortir ara mateix.

El segrestador va grunyir però no va fer res. La Sophie va sospirar, va treure el cap per la finestreta, just a tocar amb el de l’Ariel, i va afegir:

—O la limusina quedarà empastifada del seu cervell, senyor Reynolds, de Somerset. La seva dona i el seu fill, el trobaran a faltar?

Per a fer-hi més efecte, l’Ariel va carregar l’arma. Tenia el dit al gallet, però no volia haver de disparar, mentre al mateix temps intentava canalitzar una mica de James Bond de dins seu. El conductor va moure la mà i va pitjar un botó, tot fent un grunyit. La Jessie va aconseguir obrir la porta i tots van sortir del cotxe com si els perseguís el diable.

*

Si hi havia una cosa que no li agradava a la Sophie Ravenshaw (no confondre amb Ravenclaw) era córrer. Trobava que era un greuge personal (i responsabilitat de l’Ariel, com no podia ser d’altra) que hagués hagut de córrer dos cops en un sol dia. Tenia les galtes enceses i li faltava l’alè, les mans suades damunt del seu llibre.

El que us deia, un greuge. I tampoc podia ser bo per la salut.

—És que haguessis pensat matar algú, de debò? —va exclamar-se esfereït en Nico.

—I ara!

I parlant del llibre... El llibre! L’Ariel tenia la pistola-que-un-dia-va-ser-un-llibre a les mans, i va prémer el gallet. No hi va haver cap tret eixordador, ni morts, ni ferits, ni drama. (Ves per on!) Sinó un rajolinet d’aigua que no tenia res a envejar al Manneken Pis. Era de joguina.

La Sophie es va enriolar.

—Ariel Lyons, ets un geni!

El noi va somriure.

—I, per cert, m’agradaria tenir el meu llibre de tornada.

I és que si hi havia alguna cosa que la Sophie aguantava menys que córrer era ser l’única menor d’edat. No podia fer màgia, que sinó els trobarien a tots plegats. La Conselleria tenir ulls per tot arreu, com el Gran Germà. La Conselleria, de fet, era el Gran Germà. No li sorprendria pas que l’Eric Arthur Blair hagués sigut bruixot i hagués necessitat un pseudònim per amagar-se’n. Esperava que la notícia saltés qualsevol dia. És clar que si s’havia de fiar del Periòdic Profètic perquè la publiquessin....

—Per un moment, pensava que tenies cor —va fer l’Ariel—. En anglès o en francès?

—Francès. —Qualsevol moment era tan bo com un altre per aprendre idiomes.— I, ara que el món ja està arreglat —va afegir amb el seu llibre a les mans—, deixeu-me buscar el transport a mi. On som?

—Leicester —va dir el Viatger, assenyalant el rètol amb el nom de la ciutat que hi havia just al seu costat.

(Una altra pausa reglamentària: Leicester, ha dit, oi? A veure on para, Leicester… L-M-N. Per tant, al revés… Aaaquí, Leicester. Una altra vegada el mateix que totes les ciutats: un riu, un castell, una església, un mercat i un museu d’astronomia. També tenen un estadi de futbol i un memorial de guerra perquè segur que no podien ser menys que París i el seu Soldat Desconegut. És que no saben fer ciutats interessants, els muggles? Au, res, res. Tornem a la història.)

—Ens queda més d’una hora de viatge, hora i mitja diria… —va afegir.

—Una hora és tot el que tenim —va replicar ella, rellotge en mà. De fons, va sentir unes sirenes—. Deixeu-m’ho a mi...

—Endavant —va dir la Jessie, encuriosida.

Per fi es farien les coses com cal.

*

John Smith no es mereixia res de tot això. Però tampoc és que hagués fet res per impedir-ho.

S’havia aixecat del llit amb el peu esquerre. Havia vessat la sal per damunt de la taula a l’hora d’esmorzar, i a l’hora d’endreçar el pa al calaix, l’havia posat cap per avall. Distret mirant un gat negre per la finestra, al girar-se havia trencat el mirall del lavabo mentre es rentava les dents. Havia tardat tanta estona a endreçar el merder, que havia sortit de casa amb presses, i el cop de porta havia fet que el quadre del rebedor es torcés. Havia passat per sota de l’escala dels paletes que feien obres a la casa del final del carrer de camí a la feina i ni tant sols se n’havia adonat, distret com estava una altra vegada amb el gat negre.

No era pas d’estranyar que els seus pares no tinguessin gaire esperança amb ell, perquè havia sigut així des que va néixer, un divendres tretze. Però en John Smith ho intentava cada dia, encara que el món li anés en contra. Aquell matí de juny, per exemple, s’havia presentat a la feina encara que tingués els mitjons desaparellats i portés les sabatilles.

Tot i així, de seguida hi va haver coses més urgents que parlar del patró de les seves sabatilles, on hi sortien les Spice Girls. Tenien una emergència, i l’ambulància havia d’anar a un dels barris perifèrics de la ciutat. Un cop hi van arribar (en John Smith de copilot, és clar, que ja era prou miracle que s’hagués tret el permís per ser paramèdic), el seu company de feina, que en John Smith creia que no l’apreciava gaire, el va mirar fixament als ulls, li va ensenyar les claus del vehicle i va dir, molt a poc a poc:

—T’encomano que les guardis i les vigilis. D’acord? —Les hi va donar, i se’n va anar cap a l’interior de l’edifici a veure quina era l’emergència del moment.

A continuació, com no hagués pogut ser altra cosa, en John Smith es va dedicar a perdre les claus. I no només les claus, que això encara hagués estat una mica passable. Però no ens avancem als fets. Perquè aquesta vegada, si s’ha de dir alguna cosa positiva d’en John Smith, és que no les va perdre, les claus. Les hi van robar.

Primer, va aparèixer un gat del color de gos quan fuig que corria cap a ell i el va passar de llarg. Després, va aparèixer una noia que el perseguia. Com que el gat havia passat de llarg, la noia va xocar amb en John Smith, que la va aconseguir agafar del colze perquè cap dels dos caigués a terra. Com que tot li sortia malament, durant una bona estona en John Smith se’n va sentir molt orgullós, de no haver-se menjat el quitrà.

—Està bé? —va preguntar en John Smith, que tenia ànima de bona persona i no pressuposava que una noia vestida amb l’uniforme escolar pogués ser una cleptòmana d’incògnit, per molt estrany que fos aquell uniforme escolar.

—Sí, sí, i tant. Gràcies. —La noia va fer unes passes enllà i va mirar el seu voltant.

—He vist el gat corrent cap allà darrere l’ambulància.

—Gràcies. —Ja s’anava allunyant d’ell, les mans a les butxaques i un somriure als llavis.

—Com es diu?

—Oh, Sophie.

—Un nom curiós per un gat.

—Ah. El gat? El gat es diu Chihuahua. Que vagi bé!

Quan la noia va desaparèixer de la seva vista, trencant per darrere l’ambulància, en John Smith se’n va oblidar completament. Per això, li va xocar molt veure com l’ambulància se n’anava d’allà silenciosament com si algú l’estigués conduint, quan ell en tenia les claus a la butxaca. Oi?

Ja no.

Com podia ser?

*

Si la Jessie Andrews sabia una cosa, era que ella no era la més llesta de la classe, ni la més valenta del grup, ni la més honrada de tots, però era la més divertida, i amb això ja en tenia prou. Així, sabia envoltar-se de gent que feien les coses per ella; i ella els deixava fer, perquè quan els altres fan coses per tu no és qüestió de posar-t’hi pel mig, que llavors no te les fan i queda lleig.

A vegades, però, sent ella com era la capitana del vaixell, sabia que s’havia de posar darrere el timó i salvar el dia. Era l’ordre natural de les coses. Així que quan es va asseure darrere del volant de l’ambulància, no hi havia qui la trauria d’allà.

—Però, saps conduir-la? —va preguntar el Viatger, de copilot, atrevint-se a qüestionar les seves habilitats mentre ella engegava el motor.

—No, però n’aprendré ara mateix —va dir, confiada. Com per donar-li la raó, l’ambulància va arrencar—. No et preocupis! Sóc bona al Mario Kart. Sempre guanyava al meu veí.

—Estàs segura que saps on has d’anar? —I una altra vegada! Quin atreviment. De moment, en Nico, la Sophie i l’Ariel asseguts al darrere de l’ambulància estaven mostrant més confiança en ella.

—No us preocupeu! —va insistir—. Tots els camins porten cap a Roma, oi? Ens en sortirem.

—No ho crec si ens dirigim en direcció contrària al nostre objectiu —va replicar la Sophie. No, si és que per què parlava ella de la confiança dels altres?

—Estem en una illa. Si trobem aigua i no trobem Cambridge, girem i tornem a provar —va ser la resposta pragmàtica de l’Ariel.

—Té la seva lògica —va concedir-li la Jessie.

—Excepte pel tema que anem curts de temps —va dir el Viatger, en veu baixa. Ai, per què sempre s’havia de discutir tot?

—El temps és una construcció social.

El Viatger va esbufegar. Però si va donar alguna resposta, ningú la va sentir, perquè cansada de tant de numeret, la Jessie s’havia posat a pitjar botons i la sirena s’havia activat. Amb cara que ella allò ja s’ho esperava, la conductora va pitjar el pedal a fons mentre l’ambulància s’incorporava a la carretera i la resta de cotxes s’apartaven del camí, tal com Moisès va partir les aigües del Mar Roig.

—Va, prepareu-vos, que comencem l’aventura!

—Ens aturarà la policia. Ai, mare.

—Abans ens hauran d’atrapar!

—I ara que tenim temps, senyor Viatger. Què coi s’hi amaga, a Cambridge? —va preguntar en Nico.

(La pausa d’honor, que l’havíeu trobada a faltar? Cambridge, mmmh. Això ha de ser al principi de la guia. Aquí: les mateixes coses que totes les altres ciutats, si és que els falta originalitat… El mercat, el camp de futbol, el castell, l’església, el riu, edificis que surten en pel·lícules i el memorial de guerra. És que està tot vist, ja! Ai, espera, això és més interessant: també tenen uns ducs, uns exàmens i una universitat… Au, tornem de la pausa.)

—Oh. No us ho he explicat? —va respondre el Viatger, sobtat—. Una festa. Una festa per a viatgers en el temps, és clar. Per això hi he d’anar. A veure si hi ha algú més. I també m’agradaria conèixer a... Andrews, has d’anar pel mig!—es va interrompre mentre donava un cop al volant perquè la Jessie redrecés el curs. La Jessie va esbufegar però li va fer cas.

—I on és, aquesta festa?

—En una universitat —va respondre ell, com si fos la cosa més lògica del món.

—En una universitat!? —se sorprengué la Jessie. Que estudiaven els viatges en el temps, els muggles?

—Sí, sí, la de Cambridge. L’amfitrió n’és professor. Professor Hawking, n’heu sentit a parlar? És físic —va preguntar jovialment el Viatger.

Es va fer el silenci més absolut.

—Renoi, però en quin món viviu!?

(En un món on per sort no necessiten de física! La gent no sap de física i no li passa res a la vida, mireu-me a mi, aquí narrant-vos aquesta història i no sé física.)

—Com has viatjat en el temps? Els recula-temps fa anys que es van destruir.

El Viatger va mirar la Sophie consternat.

—No pretendràs que expliqui el meu invent estrella abans que l’inventi, oi? Espòilers!

*

Una inexperta al volant. Què podia sortir malament? En qualsevol altre cas, en Nico sabia que els perills augmentaven per cada metre de carretera fet, però en el cas de la Jessie Andrews no. Potser era que la Jessie Andrews tenia una flor al cul i, com que era el seu aniversari, finalment s’havien plantat a Cambridge quan faltaven tres minuts per les dotze del migdia. (Clar que també hi devia influenciar que, des que havien sortit de Leicester, en Nico havia estat resant als déus de la Nintendo, i semblava talment que Mario Kart era un sant guardià més eficient que tot el repertori religiós de totes les religions mundials juntes.)

Els següents tres minuts els van gastar molt preciosament intentant trobar aparcament davant del Gonville and Caius College, com sempre passa en les millors aventures. (Mentre, és clar, en Nico tornava a sentir la cançó de Queen dins del seu cap.) L’edifici era alt i recargolat, amb tres figures a la façana i en Nico no podia estar-se de preguntar qui era en Gonville, qui era en Caius i qui era, sobretot, el que sobrava. (Perquè ningú hi pensa mai, en els que sobren. Només els Hufflepuff. Clar que ningú pensa gaire en els Hufflepuff, tampoc.)

Quan van ser les dotze, i la cançó de Queen es va acabar, la Jessie va dir:

—Ja n’hi ha prou. Anem pel pla B. Agafeu-vos ben fort!

I va fer una frenada sense previ avís enmig del carrer, que va fer que el cotxe que anava darrere seu (que tenia disseny quadriculat de blau i groc als laterals, com el de la policia) xoqués amb l’ambulància.

—Tothom està bé? Va, va, sortiu!

Un cop fora, tots van començar a córrer cap al College, amb el Viatger al capdavant. Darrere seu va sentir una veu que deia:

—Atureu-vos! Som la policia!

—Correu com si us hi anés la vida, perquè us juro que us hi va!

Així que van començar a córrer una mica més ràpid. (Els sortiria a compte de presentar-se a les Olimpíades per Anglaterra, al pas que anaven. Guanyarien a Usain Bolt.) Quan van entrar al College, en Nico pensar durant dos segons com un bruixot i es va sentir alleugerit que els muggles no entrarien al Castell. Es van aturar al mig del pati interior per recuperar una mica l’aire; l’única que semblava no necessitar-ho era la Sophie, amb la de renecs que deixava anar en veu baixa. Però no havien passat ni deu segons que va aparèixer la policia una altra vegada.

—Seguiu-me! —va dir el Viatger, amb un mapa a les mans, i va trencar cap a la porta més propera.

—D’on ha sortit aquest mapa?

—De la meva butxaca! —exclamà com si fos la cosa més òbvia del món—. Si hi havia alguna cosa per la que estava realment preparat era per entrar al College. I no havia de ser així!

—No, si a sobre serà culpa nostra! —li respongué la Jessie.

Dins de l’edifici, van pujar escales amunt. No era gaire diferent de Hogwarts, amb la diferència que les escales semblaven ben sòlides i els quadres no es movien. O sigui, com Hogwarts però més avorrit. I més pràctic quan estaves en plena fugida. Les escales que havien pujat, les van tornar a baixar al final del passadís; la Sophie i en Nico s’anaven quedant enrere. El Chihuahua als braços del Nico anava fent esbufecs, com si desaprovés tota la situació.

—És aquí a la vora, he de trobar la porta correcta i ja està —va dir el Viatger.

Amb tant d’enrenou, no van sentir els policies venir i només se’n van adonar quan els tenien ja al davant. L’Ariel, la Jessie i el Viatger es van trobar el passadís desprotegit per davant seu, mentre que la Sophie i en Nico es van quedar atrapats a l’últim tram d’escales.

En Nico va prendre la iniciativa. S’havia acabat de pentinar el gat.

—D’acord. Quan et digui, corres tant com puguis, d’acord, Sophie?

Va fer una pausa dramàtica, mentre la Sophie assentia i els altres s’adonaven de què havia passat. Els dos policies davant seu estaven ben confosos. I més ho estarien.

—Ara! —va dir en Nico mentre tirava el Chihuahua damunt dels policies. La criatura encarregada del diable va fer la seva part del tracte caient damunt seu amb les urpes al davant—. Perdona, Chihuahua! —es va disculpar mentre corria passadís enllà. Els xiscles dels policies es perderen enrere.

Es van reunir al final del passadís. Al Viatger se’l veia molt feliç, com un nen amb els regals de Nadal, mentre que les mans li tremolaven.

—És aquí.

—Nosaltres també venim?

El Viatger va riure:

—M’heu acompanyat fins aquí per no entrar? Sou els meus acompanyants!

Es va sentir un miol. Era el Chihuahua, que tornava de la guerra contra la policia. El Nico el va acollir amb els braços oberts i li va fer unes quantes carícies pels serveis prestats. El Viatger va obrir la porta, van entrar i la va tancar ràpidament, tot conjurant en veu baixa.

Davant seu, hi havia una taula amb tot de begudes, un rellotge que marcaven que passaven deu minuts de les dotze, i una gran pancarta que donava la benvinguda als viatgers en el temps. Hi havia una càmera, i unes quantes persones, però el Viatger es va dirigir a un home assegut en una cadira de rodes, amb uns ulls ben vius.

—Bon dia, professor Hawking. He rebut la seva invitació i vinc del futur.


Llegit 87 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • AvatarAgatha Black (Moderador/a FF)Enviat el 04/03/2021 a les 00:16:24
    #27728He escrit 9 fanfics amb un total de 206 capítols

    L'Ariel no suporta esperar i no poder fer res. Tu i jo, Alriel! Lo de la limusina ha estat molt surresalista, per això! Per què els han segrestat? Qui era aquell tipus? Es dedica a anar amb limusina per tot UK a veure qui segresta XD No passa gaire desapercebut no? I l'Aeriel i els seus plans, primera idea que té és " a veure si és alèrgic als gats". Lo de la pistola ha quedat una mica fora de lloc en una història de màgia, però vaja, l'Ariel i les seves pelis d'espies XD.

    en John Smith es va dedicar a perdre les claus. --> En John Smith és molt bon personatge, però aquesta frase és BRUTAL. 

    Ai, saps què, per un moment m'he confós i he pensat que els interiors de Hogwarts s'havien rodat a Cambridge i no a Hogwarts i em semblava superguai els comentaris de "s'assemblava bastant a Hogwarts, però muggle" Hahahaha, hagués estat brutal, però bueno, no és el cas. 

    Evidentment arriben a Cambridge amb la policia als talons, mare meva XD 

    Ahhhhh, vaja, així que l'important de la història "era el viatge i no la destinació". No sabem qui era el viatger, ni què hi passa en aquella reunió ni per què és tan, tannecessari que hi vagi que ja ho ha provat 665 vegades! XD 

    I ara un comentari una mica general: Tot i que només he vist un pocs capítols de Dr Who hi he reconegut perfectament l'aire del Viatger. M'agrada molt com has adaptat el sr de la tercera peli que llegia al Hawking en un bruixot que viatja en el temps. La resta de personatges estan molt bé i són molt divertits, i el fet que siguin força estereotípics de les seves residències no els fa pas perdre força, al contrari, que ajuda a conèixer-los molt de pressa.

    M'ha sorprès molt, molt, molt com de bé te n'has sortit en un estil tan diferent del teu. De veritat que m'esperava una història divertida, però no pas que fessis tan esbojarrada tota la narració! És que t'ho has currat moltíssim! He rigut diverses vegades mentre llegia, així que missió complerta! No només complerta, que te n'has anat tant a l'altra banda del teu estil que li has donat la volta i tot!

    Sí que es nota una mica que no estàs acostumat a escriure així, ni a aquesta mena d'històries, en el sentit que potser se te n'ha anat una mica de la mà i que fins i tot fèies bromes quan no en calia tantes, però de veritat que no hagués dit mai que poguessis pensar tantes maneres de ficar humor en tots i cadascun dels paràgrafs. És que he flipat molt. Molt bé, Cass, felicitats!

     

     




  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 05/03/2021 a les 02:14:21
    #27732He escrit 12 fanfics amb un total de 171 capítols

    AI QUE M'HE OBLIDAT DE COMENTAR EL SEGREST I EL CHIHUAHUA A L'ANTERIOR!

    O sigui wtf Cass? Els treuen del Nitrèpid Bus, que ok, tot i que penso que el Nitrèpid Bus ja hauria d'estar preparat per aquestes situacions, i llavors fan autoestop, pugen a una limusina que resulta ser d'un mafiós que els segresta i es veu que en algun moment li han robat el chihuahua a la senyora Sweet i que resulta que no era un gOS LLEIG SINÓ QUE ERA UN GAT QUE ES DEIA CHIHUAHUA? Però però però què?

    "Si hi havia una cosa que no li agradava a la Sophie Ravenshaw (no confondre amb Ravenclaw) era córrer. Trobava que era un greuge personal (i responsabilitat de l’Ariel, com no podia ser d’altra) que hagués hagut de córrer dos cops en un sol dia." HAHAHAHAHAHAHAHA meravellós aquest trosset!

    "Però en John Smith ho intentava cada dia, encara que el món li anés en contra." clar que sí John Smith, ets un mood! (I fan i rt i totes aquestes coses). M'agraden molt aquests afegits que fas de cop de personatges random (el de la senyora Sweet era especialment brillant, però aquest boníssim també!). A la primera lectura em despistaven una mica, però avui estava més centrada i trobo que són un punt molt positiu!

    M'agraden molt, molt, també, els parèntesis de la ciutat. Trobo que tenir "rutines", repetir la mateixa broma amb constància però adaptant-la lleugerament segons la situació és un gran encert en l'humor, sobretot en aquesta fic que és tan aleatòria i no saps mai per on sortirà, era com tornar a casa quan veies que arribava el trosset hahaha

    I la Jessie! Havia quedat una mica en segon pla, i aquí veiem que torna a conduir (literalment!) l'acció. En el primer paràgraf l'has explicat perfectament, després de llegir-lo et pots construir una imatge súper clara del personatge i quadra tot molt bé! De la mateixa manera que en l'altre t'he dit que alguns personatges eren una mica random (tot i que no sé si en aquesta fic és un problema o precisament un encert haha) trobo que la Jessie és súuper consistent.

    "S’havia acabat de pentinar el gat." MOLT FAN omg que estàs barrejant la frase feta "qui no té feina, el gat pentina" amb el gat literal (bé, ves a saber si és un gat ja a aquestes alçades, podria ser perfectament un hamster), ho he trobat brillant!

    Iiiiii anem amb el comentari general... Cass, no sé què esperava amb aquesta fic, però crec que m'has trencat tots els esquemes i les expectatives hahaha cosa que és una gran notícia, perquè l'objectiu del concurs era fer una cosa totalment diferent del que estem acostumats a fer, i sincerament crec que no et podies allunyar més de les teves històries habituals, és que sembla escrit per una altra persona! Llegir-ho ha estat tota una experiència!

    I relacionar-ho amb la festa real del Hawking... meravellós, tu. Ja saps que abans d'acabar se'm va acudir mirar què havia passat aquell dia i em sembla tan guai aquesta idea! Veure la recerca em fa feliç... Ara rellegiré el següent per veure d'on surt tot, que no recordo res de quan ho vaig llegir la primera vegada hahaha

    I evidentment, se t'ha de donar l'enhorabona per haver estat capaç de fer aquest gir de 180ºC, ho trobo al·lucinant! Té les seves coses, com tot, però has fet una fic d'humor i a més súper anada d'olla (cosa que està genial perquè hi ha molts tipus d'humor i n'has trobat un que t'anava bé) i molt diferent del que acostumes a fer. A mi m'agrada molt el teatre de l'absurd (La cantant calba de Ionesco per exemple, em sembla una fantasia) i m'ho ha recordat, tot i que no tan extrem hahaha O sigui que felicitats!

    Apa doncs, llegeixo el següent i vaig a dormir! Aviat estaré al dia de tot el que us dec, yaaaay! :)




  • AvatarMercè GrangerEnviat el 16/03/2021 a les 20:04:36
    #27744He escrit 5 fanfics amb un total de 24 capítols

    Se m'ha esborrat el comentari. This is fine, this is fine...

    ARIEL OMG. L'inici HAHAHAHA. I les idees que té... convertir un llibre en pistola, i tant. Millor plan ever. Però eh, que era d'aigua (lo que passa és que ara me l'imagino com la pistola d'aigua del whatsapp i no m'ho puc prendre en sèrio xd). Ai i el gat Chihuahua que m'havia obligat de comentar. 

    Concordo amb la Marta sobre el genial John Smith. Que random. Que meravellós. Les sabatilles de les Spice Girls... just quan pensava que no podia ser tot encara més estrambòtic. No m'ho esperava i m'ha matat. 

    Òbviament que havien d'agafar una ambulància. I òbviament que la policia els persegueix. Em sentiria decebuda si no hagués estat així, perquè amb el ritme que duien... Però bé, que per fi han arribat a la festa, eh? No sabem que passa però és igual, amb l'aventura ja és suficient HAHAHA. Que guia. I la Jessie no es podrà queixar, eh, vaja aniversari més complet que ha tingut. Que per cert, l'entenc molt amb el comentari del Mario Kart xd

    En serio, quin canvi respecte al drama que ens tens acostumat xD M'ha agradat molt, tot i que certes coses me les he hagut de llegir un parell de vegades per pillar-les, perquè mare meva hahah. Però he, super sorpresa de l'estil, les referències i tot el que t'has inventat. Omg, genial. Quina enveja em feis tots, en sèrio xD 




  • AvatarArwen Black (Moderador/a FF)Enviat el 07/04/2021 a les 00:15:16
    #27800He escrit 1 fanfics amb un total de 2 capítols

    Alaaaaa però jo volia saber què passava a la festa! I com tornaran a Hogwarts xD El que més m'agrada són les bromes que poses i els parèntesis explicatius de cada ciutat (omg anava fent check comparant-ho amb la meva ciutat i és cert, riu check, església check, castell check, estadi de futbol check XD m'ha semblat boníssim) Lo del segrest en limusina molt random, però què no és random en aquesta història? I he rigut força que és lo important ^^ Felicitats per haver aconseguit allunyar-te tant del teu estil :)))