The Greatest Party of All Time - Sometimes Those Who Wander Are Indeed Lost. Just Accept It (Chapter, A Sequel)
AvatarEscrit per Cass Ross
Enviat el dia 25/02/2021 a les 00:09:01
Última modificació 25/02/2021 a les 00:09:01
Tots els capítols de The Greatest Party of All Time
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


Sometimes Those Who Wander Are Indeed Lost. Just Accept It (Chapter, A Sequel)

Nico Goodman tenia onze anys quan va entrar en el món màgic per primera vegada. Això havia fet que es perdés moltes coses de la seva vida muggle, com eren tots els partits de la Premier League. Però, és clar, què li ha d’importar a un noi de Chelsea que el Chealsea hagi arribat a la final cinc anys des que ell no té una televisió a Hogwarts, eh? Casualitats de la vida, segur. Hi havia d’altres coses que no trobava a faltar, com la brillant experiència d’un institut. Que, en el fons, tampoc variava gaire de la de l’escola de màgia, excepte que eren en un castell, que els retrats parlaven, les escales es movien i tenies accés lliure a les cuines… bé, lliure és un dir.

I, entre el món màgic i el muggle, si hi havia una cosa que no li feia ni fred ni calor era el transport. En aquest cas, tenia la mateixa opinió tant d’un bàndol com de l’altre. Les escombres eren gracioses en teoria i perilloses a la pràctica, els portarreus eren un encàrrec del diable i les classes d’aparició que s’havia saltat s’haurien d’haver anomenat Com Desmembrar-te Gratuïtament 101. Els trens servien per induir-te la claustrofòbia, el cotxe per provocar-te el vòmit i els avions eren ocells de ferro que destrossaven el medi ambient. No hi havia res com caminar, tu. (I anar amb bicicleta col·locat, però no és que parlés des de l’experiència, eh.)

Així que en Nico entenia el fet que el Viatger necessitava arribar a Cambridge, però hi havia d’haver la manera d’arribar a Cambridge sense anar en avió, oi? Caminant… D’acord que caminant no era factible, perquè s’hi haurien tirat sis dies i mig sense parar, i això que es veu que el senyor Viatger tenia pressa. Però… d’acord, ho reconeixia, hi havia escombres, oi? Però no! Encara podia sentir, allà als jardins de Hogwarts, la veu de la Sophie dient la de lleis que trencaven robant-les de l’escola, l’Ariel enumerant emocionat els riscos de la missió i la Jessie assenyalant el cel i dient:

—No estic tan boja com per volar set-cents quilòmetres amb aquest cel que amenaça tempesta des del sud.

I, diantre la que estava caient! L’aeroport d’Inverness tenia uns enormes finestrals a través dels quals podien veure el diluvi universal en directe. Anar amb avió fins a Cambridge es veu que durava només quaranta vegades We’re the Champions de Queen. Això no és res, tu! El problema era que la cançoneta ja estava sonant dins del seu cap, mentre ell encara estava a la terminal. Quin atreviment.

Quan feia tres cops que havia sentit I’ve done my sentence but commited no crime, la Sophie i el Viatger se n’havien anat a buscar una explicació. Se’ls devia haver perdut, perquè encara no havien tornat. Ara era la desena vegada que sentia la frase dins del seu cap, i encara no havia pujat a l’avió. En Nico va sospirar i es va aixecar a buscar-la ell mateix, l’explicació perduda.

*

La Sophie no només sabia llegir llibres, que això era molt mainstream, sinó que també sabia llegir ments. No era cap sorpresa, venint de la família que venia, perquè tothom sabia que els Ravenshaw (no confondre amb Ravenclaw) eren molt versats en la legilimència. Així doncs, la Sophie sempre llegia allò que pensaven els altres, i tenia una tendència conseqüent al drama personal de les vides alienes. Poc acostumada als misteris, doncs, aquell estrany Viatger l’intrigava més del que no volia reconèixer. No li podia llegir gairebé res.

(Per no reconèixer que absolutament res. Que això era molt poc Ravenshaw.)

Per això, quan el Viatger havia dit que anava a buscar explicacions, la Sophie s’hi havia afegit. Potser així aprendria a distingir la seva ment de les altres. Era un misteri, i si hi ha alguna cosa que els agrada als Ravenclaw són els llibres acabats de comprar, però això no ve a tomb.

Els misteris són allà per descobrir-los. I si la Sophie Ravenshaw seguia i estudiava el Viatger com un etòleg a un mico en el seu hàbitat natural, segur que n’acabaria traient l’entrellat. El Viatger, però, era molt més llest del que semblava. (Clar que venint d’algú que havia caigut al Llac Negre, les expectatives eren baixes.)

—Atura-ho.

—El què? —La veu de la Sophie sonà massa innocent.

—La legilimència. És esgotador intentar frenar-te, senyoreta Ravenshaw.

—Saps qui sóc.

—Sí, bé, et conec. Tu també em coneixes a mi. Bé, no així, es podria dir que em coneixes dos cops  —va anar baixant el to de veu, com si estigués parlant per ell mateix—. Perquè en aquest present sóc més petit que tu, i ara he viatjat en el temps, així que aquí estic dos cops. Com a mínim. Ostres, quina idea més fascinant!

—Així que és cert, que ets un viatger en el temps.

—És clar, no mentiria amb coses tan importants com aquesta.

Estaven situats a la cua davant l’oficina d’informació de l’aeroport, i anaven avançant lentament.

—Si dius que en aquest present ets més petit que jo, quants anys enrere has viatjat en el temps?

El Viatger va riure:

—Intentant descobrir la meva edat, senyoreta Ravenshaw? Uns quants, diguem-ne, bastants. No hi ha res que la màgia, la determinació i una mica de física muggle puguin impedir. —Semblava més animat.

—Física muggle? —Com a bona Ravenclaw (no confondre amb Ravenshaw), la Sophie hi estava encuriosida. Què coi hi pintaven, els muggles?

—Hola, hola, bon dia! Bé, el bon és relatiu. A quina hora sortirà l’avió cap a Cambridge? —va saludar el Viatger als dos muggles que se’l miraven sorpresos des de l’altra banda del mostrador. Ja havien arribat al final de la cua, i havia tocat el seu torn.

(I gràcies a Merlí, que a mi no em paguen prou per saber explicar física muggle!)

—No surten els avions fins a nou avís.

—Perdoni?

—No surten els avions fins a nou avís.

—Però, per què?

L’home va fer una pausa abans de respondre.

—Aquesta és tota la informació que els podem donar: no surten els avions fins a nou avís.

—Però, què és vostè, un robot? —exclamà el Viatger, amb l’ànim per terra—. El temps confabula en contra meva, Ravenshaw! —tornà a exclamar, amb l’ànim enterrat dos metres sota terra dins el taüt de la desesperança.

La Sophie va decidir apartar-lo d’allà i se l’endugué a part. No havia aconseguit llegir res en la ment de l’home d’informació, a part del poc que li importava la seva feina a un dia de la jubilació i la neurona que encara no estava de vacances repetia aquesta frase ara i adés: No surten els avions fins a nou avís. En definitiva, tenia la placidesa mental de qui ja no li importen les conseqüències dels desordres laborals.

—I, doncs, física muggle? —va tornar a preguntar la Sophie, pensant si així el distrauria.

—Àtoms per aquí, partícules per allà, ding-dong, durudú, física.  —Va fer una ganyota.— Millor que tornem amb els teus amics mentre penso una alternativa. He d’arribar a Cambridge.

La Sophie va sospirar. Necessitava un llibre. Totes les veus dins del seu cap la començaven a angoixar, i ella també volia pensar. A uns metres de distància, va veure un noi que tenia una maleta molt gran i un llibre molt interessant sota el braç. Tenia un títol platejat, que brillava talment com l’anell únic brillava per al Gòl·lum, i la Sophie va saber que havia de ser seu. S’hi va acostar cautelarment, vareta en mà. Semblava que l’autor era francès. Esperava que el llibre no fos en francès.

I si era en francès, bé, seria temps d’aprendre francès.

*

 En una altra vida, l’Ariel Lyons hagués sigut un gos guardià. Un pastor alemany, segurament, encara que ell era ben anglès. D’orelles punxegudes, i nas marró. Que vigilaria els seus, però també podria córrer lliurement per les pastures. Ja s’ho imaginava, amb l’aire al vent, i lliure... Però m’estic desviant. En la seva existència humana (perquè l’Ariel sabia que quan es morís, es reencarnaria en un pastor alemany; el gos, no la persona), el noi es limitava a controlar que els seus amics estiguessin sans i estalvis. No era pas una feina fàcil: havia perdut de vista la Sophie i en Nico. Qualsevol diria que estava fracassant, però l’Ariel sabia que tornarien.

I així va ser.

La Sophie i el Viatger van tornar amb cara de pomes agres. (Clar que l’Ariel no havia vist el Viatger fer cap altra cara que no era aquella, així que era una mica difícil de jutjar.)

—Que no surten els avions —va dir el Viatger amb cara de funeral.

—Almenys tinc un nou llibre —va dir la Sophie, ensenyant el totxo que tenia a les mans, titulat À la recherche du temps perdu.

L’Ariel la va mirar de dalt a baix:

—Has tret això de la butxaca de la teva túnica?

—I ara! Que no em coneixes? L’he agafat prestat per allà baix —va respondre la Sophie amb tota la naturalitat del món. Assenyalava vagament cap a la seva esquerra, uns metres enllà, per on havien vingut ella i el Viatger. Hi havia un noi parlant desesperat amb un guàrdia de seguretat.

—Potser prestat no és la paraula correcta —va dir la Jessie amb admiració.

—On és en Nico? —va preguntar l’Ariel.

—Ha marxat fa una estona remugant no sé què de Queen.

—Potser hauríem de ser discrets, que la cosa s’està posant seriosa —va remugar la Sophie, mirant de cua d’ull vers la seva esquerra—. Tant de bo li hagués pogut fer un confundus...

—Nois! Ja ho tinc! —va cridar en Nico des de tres-cents metres enllà, veu de ventríloc mode encès. Anava cap a ells corrent, i alçant els braços enèrgicament. Al cap de poc va ser al seu costat.

Just en aquell moment, la llei de Murphy va entrar en acció. La gent culpa la pobra llei de tots els mals del món, i això faria remoure el vell Murphy a la seva tomba, si això fos possible. (En aquest cas, s’aplicaria la llei, perquè al meu entendre si el cadàver de Murphy es remou a la seva tomba, això és, com dir-ho?, la preqüela d’una invasió de zombis, i com que tot és possible... Però no cal preocupar-se per aquestes coses, que no és fins l’any que ve, el 2010, que s’estrenarà The Walking Dead i ja n’anirem servits, de zombis.) Però la llei de Murphy només parla de possibilitats, i tothom sap que hi ha una alta possibilitat que quan vols que algú no es fixi en tu, es fixarà en...

—Tu! —va exclamar una veu a la llunyania. El noi els assenyalava al guàrdia de seguretat.

—Correu com si us hi anés la vida, perquè us juro que us hi va! —va exclamar l’Ariel, mentre els empenyia a tots plegats cap a la sortida de l’aeroport. Tenia ganes d’estrangular la cleptòmana de la Sophie.

Una de les escenes més icòniques de El Rei Lleó, la pel·lícula de Disney estrenada el 1995, és el núvol que crea la paraula sex enmig del cel estrellat. D’acord, d’acord, és broma. (Que sigui l’escena més icònica. La paraula hi és.) Tornem a començar: una de les escenes més icòniques de El Rei Lleó, blablablà, és l’estampida de nyus que gairebé maten el Simba i fan que la pel·lícula fos un curtmetratge.

L’Ariel Lyons sempre s’havia sentit com el Simba. Les decisions que prenia a la vida molaven un munt però a vegades se n’anava directament cap a les brases, i necessitava que li traguessin les castanyes del foc. (Reconèixer-ho era un primer pas cap a arreglar-ho, es veu.) En aquell moment, però, es va sentir com els nyus; ell i els seus amics corrent desesperats cap a la porta de sortida, sense cap altra escapatòria, els cors bategant-los ràpidament com el soroll de les bèsties, l’enemic al darrere, l’adrenalina corrent-li a les venes.

Però, bé, calmem-nos una mica, que aquesta no és una història d’acció.

—I ara, què?

A fora, s’estaven mullant per la pluja incessant del diluvi universal.

—Bé, som bruixots, o no? —va dir el noi, tot alçant la vareta i fent un lumos. Després els va empènyer tots un passa enrere.

El Nitrèpid Bus no va tardar a aparèixer davant seu.

—No crec que sigui bona idea, això, nois —va dir la Sophie, per fer la punyeta.

*

Honey Sweet era una vella bruixa amb un gosset. Un chihuahua d’aquests que van veure més bona vida abans que aparegués un bruixot sense nas amb aires de voler dominar el món però que, a jutjar per l’opinió de la senyora Honey Sweet, no havia aconseguit pas. Ja es veia, ja, que el bruixot era sapastre, si devia haver perdut el nas després d’estampar-se contra una paret, i que necessitaria una mica de maquillatge, que semblava ben malalt. I és que ella se n’assabentava de tot, però les notícies d’una guerra màgica no havien arribat a la seva caseta vora el carrer principal de Nomansland, un poble deixat de la mà de Déu per algun racó de Wiltshire, o potser Devon, no ho sap ningú, i la senyora Sweet encara menys.

En fi, que el gosset de la senyora Sweet era lleig com un pecat.

I com totes les senyores velles amb gossos lletjos com un pecat, la senyora Sweet l’estimava com si fos la cosa més important del món. (Després de sincronitzar religiosament les notícies del cor a l’hora del te, és clar.) Així que aquell matí, quan el pobrissó gosset havia tret una mica de bilis, la senyora Sweet havia cridat el Nitrèpid Bus per dur-lo al veterinari.

No tenia gaire clar on parava, el veterinari, però semblava que el Nitrèpid Bus sí, així que la senyora Sweet no se n’havia preocupat mai gaire. El trajecte era molt curt, cada dia, perquè aquesta és la gràcia del Nitrèpid Bus. Però no va ser així, aquell dia. Si hi havia una cosa que sabia, la senyora Sweet, era que quan havia sortit de casa feia un sol radiant, d’aquells que van de puta mare per agafar els binocles, mirar per la finestra i assabentar-se de totes les xafarderies del barri. Però quan la senyora Sweet va aixecar el cap una estona més tard, semblava el diluvi universal.

I van aparèixer els genets de l’apocalipsi. Bé, tampoc cal que ens hi poséssim primmirats, ara, que no recordava pas si eren quatre o eren cinc, els genets. Però aquelles cinc persones que van entrar a l’autobús eren d’allò més estrambòtiques, d’aquell tipus de persones que si arriben al teu barri criden molt l’atenció i et proporcionen xafarderies per tres setmanes. Per començar, quatre eren alumnes de l’escola de Hogwarts, a jutjar pels uniformes que portaven, tot i que, s’ha de dir, la joventut d’avui en dia ja no sap portar els uniformes com cal, què és allò de portar la corbata al front, o la samarreta tan descordada que se’t veu la clavícula? En els seus temps les coses es feien amb gràcia, portant la faldilla amunt fins les costelles perquè es veiessin els turmells. La joventut ja no sap ser rebel!

En fi, devien estar en un viatge d’allò més perillós, a jutjar per les aparences del pobre professor que els acompanyava i protegia. Feia cara d’haver sigut atropellat per un camió, o encara més, ofegat per un monstre marí. La noia vestida de blau, amb un llibre sota el braç, va dir que s’encarregava de pagar. Tots plegats es van instal·lar en una distància suficient perquè les orelles afilades de la senyora Sweet pogués sentir la seva conversa: just al seu costat.

Quan hores més tard es va dirigir a l’Oficina d’éssers i objectes perduts del Departament d’Aurors, a la Conselleria d’Afers Màgics (si és que tal lloc existeix), la senyora Sweet va reproduir la següent conversa:

—Amb quins diners has pagat?

—Que et penses que els llibres són l’única cosa que sé agafar prestada?

—Va, calma, calma. Es pot saber per què hem sortit així corrents?

—La Sophie, que s’ha dedicat a agafar coses prestades.

—Però mira quin llibre més bonic. La portada brilla!

—Bé, almenys els avions no sortien.

—Els haurien de donar vacances, als pobres controladors aeris. Ningú pensa mai en ells.

—Com dius?

—Coi, que no ho sabeu? Que els avions no sortien perquè tothom a la torre de control s’ha quedat adormit i no hi ha manera de despertar-los.

(No voldria fer de narrador pretensiós, però ja us ho deia, jo.)

En definitiva, els pobres aurors estaven bastant perduts, amb la senyora Sweet. La part de la conversa que la bona dona havia deixat fora va ser la que segurament l’hauria ajudat més davant dels aurors.

—Renoi, i ara què?

—Tenim dues hores fins a Cambridge.

—Segur que aquesta vegada, sí.

Perquè quan perds alguna cosa, necessites saber on podria ser. Oi?

*

Però tornem a la situació des del punt de vista dels nostres protagonistes. Tothom té clar, fins i tot el Conseller Dugald McPhail, qui va tenir la idea sobre el Nitrèpid Bus (creat durant el seu govern a meitats del segle XIX), que, en el fons, molt i molt en el fons, aquell no és un autobús per viatjar. Però què esperar, si el senyor McPhail era de Hufflepuff?

En un revolt molt pronunciat del Nitrèpid Bus que no es distingia gaire dels altres revolts pronunciats que el Nitrèpid Bus havia fet fins llavors, les coses es van torçar. La Jessie s’ho estava passant molt bé, en aquella aventura (estava fora de Hogwarts! se n’anaven a Cambridge a fer qui sap què!), però, a jutjar per la cara dels seus amics devia ser l’única. En fi, no era el seu problema si no sabien gaudir enmig del caos.

Aviat, però, li tocaria el rebre.

O, més aviat, li tocaria banyar-se en vòmit.

Feia estona que veia com en Nico davant seu s’estava tornant blanc per moments, però la Jessie havia jutjat que devia ser a causa de la il·luminació desastrosa, dolenta, definitivament no bona de l’autobús. Havia jutjat malament. No cal que entrem en detalls, perquè segurament seria Massa Informació, però el vòmit va sortir en projectil de la boca del pobre d’en Nico, va fer un gir parabòlic perfecte que hauria deixat els físics impressionats si l’haguessin pogut estudiar i va deixar a tots els presents de la planta baixa del Nitrèpid Bus amb una nova olor corporal.

Després, el caos:

—El meu gos!

—El meu llibre!

—Els meus cromos!

—Mecagundena!

—Uau, Nico! Ai, estàs bé?

Tothom havia saltat dels seus seients, i els que tenien les varetes a l’abast estaven intentant netejar-se. Just en aquell mateix moment, el Nitrèpid Bus es va aturar, i la falta del moviment del vehicle enmig del caos va fer que tots anessin a parar al fons de l’autobús. Llits, persones i vòmit. (Això els passa per no dur cinturons de seguretat tal i com ho reglamenten les lleis viàries muggles.) Sort que les espelmes no van cremar les cortines, que ja hagués sigut excessiu.

—Quina poció ha explotat aquí, ara? —va preguntar l’Stan Senspagà, traient el cap des del davant. Observà el panorama—. Rediantre, noi, què has menjat?

—Ni me’n recordo.

—Au, au, a pagar el desastre. Costarà deu galeons, i la promesa eterna que si mai vol tornar a pujar a aquest autobús haurà de procurar no menjar no-me’n-recordo per esmorzar.

—Deu galeons!? —s’exclamà el Viatger amb la desesperació d’un astrònom a qui li acaben de dir que Plutó no és un planeta—. Si això és el preu del bitllet, pràcticament!

—Vol que li ho arrodoneixi a onze?

—Veurà... —va dir la Jessie Andrews, fent cara de bona nena i un somriure encantador—, ens hem gastat tots els diners que no teníem amb els bitllets per pujar aquí. Però és el meu aniversari, li serveix, això?

L’Stan Senspagà la mirà una llarga estona abans de respondre:

—Jo no m’alimento dels aniversaris dels meus passatgers, senyoreta. I aquest autobús tampoc. Fora. —I els va ensenyar la porta del Nitrèpid Bus abans que poguessin reaccionar.

—Em sembla que prefereixo que em toqui l’aire —va dir en Nico amb un fil de veu.

Els seus amics van decidir fer-li cas, i van sortir tots plegats de l’autobús.

*

A fora, per conjuració divina dels astres (o interessos narratius, mai se sap), el diluvi universal s’havia acabat, però el cel continuava ben gris amb aires de si m’empipes plourà. Els nostres protagonistes es van acabar de netejar tots el vòmit de sobre, que a cop de vareta va ser fàcil, malgrat que l’olor romandria més temps. Eren al marge d’una carretera, als afores d’un poble amb un nom oblidable. A veure, no em mal interpreteu, és clar que cada poble té un nom i una història, un número d’habitants i un drama peculiar. Però no s’hi passaran gaire estona per aquí, així que no cal esplaiar-nos amb detalls sense importància.

—Ara torno, espereu aquí —va dir el Viatger, fent gambades enllà vers el carrer més proper del poble. La Jessie no li va treure els ulls de sobre, perquè era l’oportunitat de fer aventura. Com si fos un bitllet cap a allò desconegut amb cames, túnica marró i molt mal pentinat. Havia vist bitllets pitjors.

Al seu costat, en Nico es lamentava:

—I ara què? Estem perduts...

L’Ariel, com sempre, veia les coses més positivament:

—No et preocupis! No tot rodamón ha d’anar perdut.

I la Sophie, com no podia ser menys, hi va ficar cullerada sense ni tant sols aixecar els ulls del llibre:

—A vegades sí! I acceptem-ho. Així se’ns acudirà una solució.

El bitllet personificat, és a dir, el Viatger, va tornar a aparèixer al cap de pocs minuts.

—Quina hora és, Sophie?

—Gairebé dos quarts d’onze.

—Estem a les rodalies de Nottingham. A uns cent cinquanta quilòmetres de Cambridge.

(Una pausa: Ah, Nottingham! A veure què diuen les guies turístiques sobre Nottingham... Té les coses que té qualsevol altra ciutat: un riu, un castell, una església, una cova i una mansió que surt en una pel·lícula. També tenen un mercat, i una roda de fira perquè segur que no podien ser menys que el London Eye. Així que, res a destacar. Tornem a la història.)

—Tard, però sembla que potser aquesta vegada hi arribo —el Viatger semblava una mica resignat—. Encara voleu venir?

—I tant! —va dir la Jessie, parlant pel grup tal com s’espera d’una líder i la seva tropa.

El Viatger va fer un breu somriure, que no va ser la cosa més rara del moment. Va posar-se de costat al costat de la carretera, i va alçar el braç amb el polze amunt.

—Oh, sempre havia volgut fer autoestop!

—Crec que seria més ràpid si agafem prestat un cotxe.

—I… No hi podem anar caminant?

*

La Jessie és la que es va prendre més seriosament la nova carrera d'autoestopista i va aconseguir fer aturar una limusina. (Qualsevol altre vehicle hagués sigut de plebeus, que era el seu aniversari!) Es van acostumar aviat a les comoditats del seu interior. De seguida l’Ariel va començar a capcinejar i a en Nico li van donar una bossa per a emergències projectils. (Ell afirmava que ja no li quedava res més per treure.) El conductor era un home de poques paraules, ulleres de sol i aire general de mafiós que no va fer sospitar a ningú fins que va ser massa tard. Sabien que passava per Cambridge, segons havien entès amb un parell de grunyits i això era tota la informació que en necessitaven.

Ara que tenien una estona i estaven molt còmodes, els Amics Predilectes van desviar la seva atenció vers el Viatger, qui es va dedicar a explicar-los algunes de les peripècies que li havien passat abans d’arribar al Llac Negre. Es veu que era un viatger en el temps, però no semblava gaire bo en la seva feina. I és que cada vegada que viatjava en el temps no aconseguia encertar el lloc i el dia que volia, sempre n’errava una de les dues; i l’aparetratge, les escombres, els cotxes i tot plegat li anava en contra. Com ho deia ell, amb aire de presidir un funeral:

—El temps confabula en contra meva.

Com si el temps tingués una entitat pròpia, en fi.

La peripècia preferida de la Jessie implicava els gossos corgis de la reina i l’hora del te del 29 de juny. (Si vols el tall meteorològic, aquell serà un dia inusualment assolellat en el qual els britànics descobriran esfereïts un astre anomenat Sol que els dóna llum i calor, i distingeix la nit del dia. Molt impressionant, se’n recordaran durant dècades.) Però el Viatger estava per la meitat de la narració de la seva peripècia nedant fins a l’illa d’Skye, on el van salvar un parell de jugadors del Pride of Portree, quan es va interrompre a si mateix:

—Disculpi, senyor conductor, està vostè anant cap a Cambridge? L’última vegada que ho vaig comprovar aquesta carretera duia a Northampton!

Com a tota resposta, el conductor va grunyir i va tancar-los a la part del darrere, fent pujar un vidre negre entre ells que va anar dramàticament lent.

—Això vol dir que estem segrestats? —va preguntar l’Ariel incrèdul, tot incorporant-se de la capcinada.

La Sophie va restar una estona en silenci, va provar d’obrir la porta del seu costat sense èxit i després va assentir.

—Segrestats i cap a Oxford, anem.

—Cap a Oxford!? Però si no és aquesta la universitat que m’interessa —exclamà el Viatger.

L’Ariel es va treure les grenyes dels ulls.

—Es pot saber què hi fa un Kneazle amb nosaltres? —va exclamar.

—Ariel! Que ens han segrestat! Tingues una mica de perspectiva! —li va respondre la Sophie.

—Però d’on coi ha sortit el Kneazle!? —va fer l’Ariel assenyalant en Nico.

Però no us preocupeu! La Jessie també va respirar més tranquil·la en comprovar que en Nico no s’havia convertit d’imprevist en un Kneazle. L’Ariel feia referència a la criatura que en Nico tenia a la falda: un felí lleig com un pecat que va miolar en sentir-se observat.

—No és un Kneazle, és un gos! —va intervenir en Nico, acariciant l’animal com si fos d’allò més normal que hagués anat a parar allà.

—Això és un Kneazle!

—Que ens han segrestat, idiotes! —repetí la Sophie.

—La senyora m’ha dit que era un chihuahua —va defensar-se en Nico.

—Quina senyora!? Saps d’on ha sortit, el Kneazle?

—Que és un chihuahua!

—Prou! —Tothom va romandre quiet davant de la potència de la veu del Viatger. Va agafar amb cura la criatura i la va mirar fixament.— És un gat esfinx.

Aprofitant el silenci, la Jessie va afegir:

—I ara, com diu la Sophie, hem de sortir d’aquest segrest. Que és el meu aniversari i no vull perdre-hi tot el dia.


Llegit 99 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • AvatarAgatha Black (Moderador/a FF)Enviat el 03/03/2021 a les 23:40:38
    #27727He escrit 9 fanfics amb un total de 206 capítols

    Vaig comentant mentre vaig llegint:

    Ara m'agrada més com estan distribuits els punts de vista, queda molt clar si els vas canviant per escenes. 

    El primer del Nico queda súperbe, perquè tant l'escriptor com en Nico van fumats, així que queda molt cohersionat. XD Evidentment el que més m'agrada és que surti una cançó de Queen. Jo ho faig molt això de comptar el temps per cançons, o per pàgines. Especialment en els transports que agafo sovint. Per exemple, sabia que el trajecte en tren des de la meva estació fins la de la feina durava 15 pàgines XD.

    "es podria dir que em coneixes dos cops" --> Així doncs, la Sophie (i els altes, segurament, coneixen el Viatger, que diu que és més petit. Deu ser algun company dels que era a la festa? El germà petit d'algú? Interessant! 

    M'ha agradat molt la descripció de l'home d'informació, que es jubila el dia següent i no li podria importar menys res de l'Aeroport! XD I la cleptomania de la Sophie? mare meva, per un llibre que no sap ni de què va, la que lia! XDDD

    Arieeeeeeel! Massa bo la imatge de reencarnar-se en un pastor alemany, però humà. Hahahaham la imatge... XD 

    Crec que el que més m'ha agradat del capítol és el fragment de la Honey Sweet. O sigui que ens presentis un personatge i ens expliques la seva vida en un pim-pam, descrius des del seu punt de vista el que els passa al grup de protagonistes i després ja no surt més (com vas fer amb el calamar gegant). Aiò és molt típic dels llibres d'humor, i ho has aplicat superbé! Molt guai. (I molt fan que els controladors aeris s'hagis adormit quan havia estat augurat abans. Però com ha passat? Algú ens deu haver embruixat, no? Curiós, curiós...)

    OMG el creador del Nitrèpid bus, McFAIL! Hahahahaha, no auguraba res de bo, ja des del principi. Mare meva, el vòmit! I apa, fora de l'aeroport, fora del Nitrèpid bus, i la Jessie, que té en ment si és el teu aniversari no se't pot dir que no a res XD.

    HAHAHAHAHAHAHAHAHA, Fan del segrest i el Misteri de la raça lletja com un pecat! Hahahahahahaha, ai que no puc. El han segrestat però bé, són bruixots, això en un pim pam està resolt, però hahahahahahahaha. Aaaaai, segueixo. 

    (A quest capítol m'ha agradat molt, de moment la història va in crescendo)

     

     

     




  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 05/03/2021 a les 01:07:25
    #27731He escrit 12 fanfics amb un total de 171 capítols

    I aquí va el wtf de cortesia... WTF CASS?

    Apa, ara que ja ens hem tret això del mig, he de dir que l'he entès molt més aquesta vegada que l'he rellegit hahaha és que coi, has d'estar molt concentrat per seguir-ho tot! Ara crec que estava fresca i m'ha entrat molt millor. Segueix sent un wtf però té més sentit!

    Ai, m'ha agradat que la Gee ho comentés, perquè jo també ho faig, això de mesurar el temps per cançons! Molt pràctic i més entretingut que el rellotge haha El Nico crec que em sembla el personatge més random de tots... la ventrilòquia? Que sigui un camell i un droguis? What is going on? I he de dir que el detall del Chelsea m'ha fet molta gràcia hahaha Una bona recerca i un comentari molt ben trobat!

    "No era cap sorpresa, venint de la família que venia, perquè tothom sabia que els Ravenshaw (no confondre amb Ravenclaw) eren molt versats en la legilimència." fan! Molt divertit això dels parèntesis que vas posant, ho trobo una gran idea! I... he dit que el Nico em semblava random? Ara la Sophie és cleptòmana? Però aquesta gent??? Bé, són tan randoms com la fic o sigui que tot quadra hahaha tots drogats aquí, que el Nico com un bon Huffie és generós i comparteix!

    "El temps confabula en contra meva, Ravenshaw!" HAHAHAHAHA fan

    El comentari del Rei Lleó! Ho sabia, això del "sex" al cel, i m'ha fet molta gràcia com ho has fet sortir, així integrat!

    "(No voldria fer de narrador pretensiós, però ja us ho deia, jo.)" el narrador és definitivament el protagonista de la història.

    "Però què esperar, si el senyor McPhail era de Hufflepuff?" PERÒ CASS???? i els atacs gratuïts a Hufflepuff què? Molt malament, vinc aquí a defensar els teixons! The cheek, the nerve, the gall, the audacity and the gumption!

    "I és que cada vegada que viatjava en el temps no aconseguia encertar el lloc i el dia que volia" hmmmmmmm familiar

     

    Apa, que segueixo, potser avui sí que tindré temps d'acabar els comentaris!




  • AvatarMercè GrangerEnviat el 15/03/2021 a les 17:47:04
    #27742He escrit 5 fanfics amb un total de 24 capítols

    Soc molt fan del títol omg HAHAHA. 

    Ai el Nico és fill de muggles, of course. Que guai la introducció, la trobo molt de fic d'humor. Que les coses encara se'n van de mare encara més, a aquest capítol, eh? Flipant amb la dorga, escolta xDDD Comparte. 

    Calcular el temps amb cançons, típic hahaha. 

    La introducció de la Sophie també m'ha agradat molt -Ravenclaw/Ravenshaw-! I M'ENCANTA EL DIÀLEG AMB EL VIATGER. Molt potent. Molta influència amb Doctor Who, com tota la fic, que guai <3 

    No ho vull fer... no ho vull fer... peeeerò: "Àtoms per aquí, partícules per allà, ding-dong, durudú, física!" CLAP FOR THE DING DANG DONG, CLAP FOR THE UK HUN

    clubkidandcollectives.tumblr.com - Tumbex

    Que sassy aquest narrador, eh? Molt fan.

    Com la Gee, trobo que els punts de vista estan molt més clars. I m'agrada més, els personatges cada un té una personalitat super definida i super guai per aquesta historia. Molt bé. 

    "En una altra vida, l’Ariel Lyons hagués sigut un gos guardià. Un pastor alemany, segurament, encara que ell era ben anglès. D’orelles punxegudes, i nas marró" en serio que m'he plantejat si anava drogada, ho he hagut de llegir dues vegades. Una altra: "Però no cal preocupar-se per aquestes coses, que no és fins l’any que ve, el 2010, que s’estrenarà The Walking Dead i ja n’anirem servits, de zombis.". I lo del Rei Lleó, ai mare xDDDD

    PERÒ SOPHIE, COM VOLS COMENÇAR A APRENDRE FRANCÈS AMB PROUST. NO TE ANDAS CON CHIQUILLADAS, EH? 

    Com no havia d'aparèixer el Nitrèpid Bus. M'encanta. I per què tinc la sensació que conec a la Honey Sweets a la vida real? xDDD Molt ben explicada. 

    Vale... a veure, m'ha agradat molt el capítol, però l'he de processar. Perque és que vaja fumada, en sèrio. No sé si l'acabo de captar del tot però és que crec que mai no farè HAHAHAHA. Però super fan del final, és que vaja viatjet s'estan pegant... m'encanta. 




  • AvatarArwen Black (Moderador/a FF)Enviat el 05/04/2021 a les 00:45:57
    #27799He escrit 1 fanfics amb un total de 2 capítols

    No sé pas si arribaran mai al destí, i si hi arriben, no sé pas com tornaran a Hogwarts! Bé, ara ja sé que no em cal prendre mai drogues per saber com són, vinc aquí a llegir i apa! Hahaa Però molt més entenedor que el capítol anterior, molt bé ^^ Els meus trossos preferits són: "El Viatger, però, era molt més llest del que semblava. (Clar que venint dalgú que havia caigut al Llac Negre, les expectatives eren baixes.)", també lo del pastor alemany (no confondre amb la persona), el troç on la narradora passa a ser la dona del gosset i el comentari de la cara que se li queda, com la d'un astrònom a qui diuen que Plutó ja no és un planeta HAHAHAHA Això va millorant, però crec que ja seguiré demà, que és tard. Però me'n vaig a dormir amb un somriure, això sí :)