Nota: S’adverteix als lectors que aquesta fanfiction NO té res a veure amb cap de les altres fanfictions d’aquest autor que fan una clusterfuck que espera solucionar algun dia. (O això diu.) I que qualsevol semblança amb la realitat és una pura coincidència. O no.

**

Everybody Knows Squids Don't Drown in Water... Wait, Humans Do! (It's a Chapter)

Anomenat el malson dels antics mariners i dels alumnes de Hogwarts, el Calamar Gegant vivia al Llac Negre. Tenia mala reputació, pobra criatura, però com ell mateix orgullosament explicava, estava mig domesticat. I, creu-me, això és un gran què, venint d’un Calamar Gegant. Per desgràcia, no semblava que li importés a gaire gent. Els estudiants sempre vagarejaven pels voltants del llac i es preguntaven coses com “d’on és el Calamar Gegant?”, “puc lluitar contra el Calamar Gegant?”, “per què no ens visita mai, el Calamar Gegant, a la nostra sala comuna a les masmorres?” Però ningú havia preguntat mai “com està el Calamar Gegant?”.

(Se sent una mica sol, però està prou bé. Gràcies per preguntar.)

Igualment, això tampoc ens importa, a nosaltres.

La nostra història va començar l’últim dilluns de juny, un dia de cel ennuvolat i pluja. Un dia d’aquells que feia que els controladors aeris s’adormissin damunt la taula de control somiant que no estaven atrapats allà, sinó que agafaven un d’aquells avions per anar a prendre el sol al Mediterrani, a Hawaii, o a Mercuri. O sigui, un dia habitual a Escòcia.

Tot i que era un dia normal, també era un dia d’allò més extraordinari. Si pareu atenció, us explicaré què va passar. Perquè aquesta és la història d’una festa en una escola màgica, d’una noia que celebrava els seus disset anys. També és la història d’una festa en una sala petita d’una universitat, amb globus, alcohol i una gran pancarta. Però, sobretot, és la història d’algú que va participar en totes dues festes.

I no, no és el Calamar Gegant.

(Li hagués agradat participar-hi, però sortir de l’aigua hauria sigut perjudicial pel seu cutis.)

Tot i que, s’ha de reconèixer, va ser el Calamar Gegant qui se’l va trobar primer. I la Jessie Andrews qui se’n va endur la fama, és clar. Però, què hi farem? Era l’homenejada. No havia sorprès a ningú al Castell de Hogwarts saber que, quan la Jessie Andrews fes disset anys un vint-i-vuit de juny —per sort, un cop acabats els exàmens!, van sospirar els professors, la directora McGonagall la primera de tots ells—, hi hauria la festa de les festes per celebrar-ho.

I ho va ser.

La festa havia començat tres dies abans —un divendres, és clar— i durant aquella última matinada els alumnes s’havien acostat al Llac Negre, on el Calamar Gegant els observava des de dins les aigües, preguntant-se si finalment faria amics. Ningú se li havia acostat, per desgràcia, però quan els raigs de sol d’un nou dia van aparèixer fins a les aigües del fons, el Calamar Gegant es va adonar que no estava sol (bé, no ho estava mai, sol, però un no pot considerar les sirenes bona companyia, si vol preservar la salut mental). Hi havia algú nedant per l’aigua, humà pel que semblava, i es movia molt.

Primer va pensar que era un humà que volia celebrar l’aniversari de la Jessie Andrews amb ell, però després va recordar que els humans no respiraven sota l’aigua (tota una llàstima, en la seva opinió) i, per tant, s’estava ofegant. No l’entenia gaire, el concepte d’ofegar-se, però sabia que era dolent per als humans (potser tan dolent com per a ell treure el cap fora l’aigua, ja que li destrossava el cutis, i això el féu tremolar d’angúnia). Així que l’anà a buscar, l’agafà entre les seves membranes i el portà a la superfície.

No era un alumne com els altres, perquè era molt més alt, tenia canes, i una cara arrugada. Però tampoc era un professor, perquè els professors són adults, i els adults saben que és millor no tirar-se al llac. Després d’haver vomitat la seva preciosa aigua per damunt de l’herba, l’intrús se n’anà d’allà de quatre grapes i sense mirar enrere, el desagraït.

*

La Jessie Andrews va notar un massatge suau a l’esquena i va agrair-lo. Era el dia del seu aniversari, i aquesta vegada de debò, no pas com ho havia estat fingint des de la matinada de divendres. La Jessie tenia aires de ser el centre del món, de fet només li faltava una corona per certificar-ho. Així doncs, es va tombar de costat damunt l’herbei de Hogwarts, delectant-se amb el massatge. Després, li van portar un pastís al seu llit d’herbes mentre  els seus amics li cantaven cançons per celebrar el seu aniversari, i tot va començar a tremolar al seu voltant. I va menjar un tros del pastís, que feia olor d’herbes i va fer una altra mossegada, i aquest cop tenia gust a terra —ella sabia quin era el gust de la terra, ho havia provat a classe de Botànica—, i alguna cosa no quadrava, i va parar atenció a la lletra de la cançó:

—Jessie, desperta! S’ha mort algú!

—Cooooom? —va exclamar la Jessie, aixecant-se de cop—. Ai!

Havia topat de cap amb en Nico, qui l’havia estat sacsejant per despertar-la. Amb gestos àgils, en Nico es va alçar i li va oferir una mà a la Jessie, que encara estava asseguda al terra i la va entomar. Si una es creu princesa, ha d’actuar com a tal.

Arreu hi havia gent dormint la mona, i un tros enllà una munió d’alumnes estaven en un cercle. Se sentien murmuris. La Jessie s’hi va acostar i va arribar al capdavant sense necessitat d’obrir-se pas, la gent ja ho feia per ella. Hi havia un home, moll de cap a peus, panxa a terra i que no es movia.

La Jessie va mirar els dos alumnes que estaven més a prop seu, els seus amics predilectes, que com sempre estaven discutint. Deien les llegendes que les rivalitats eren entre lleons i serps, entre àligues i teixons, i la Jessie, mirant el seu grup predilecte d’amics, no hi podia estar en més desacord.

—Diria que està mort —va sentenciar l’Ariel, amb una gravetat fingida.

—No està mort —va rebatre la Sophie, sense alçar la vista del llibre on hi tenia entaforat el nas.

—Però no es mou! —exclamà en Nico, que no podia entendre la fredor amb què sempre discutien els altres dos, ja fos sobre els xicots de l’una o l’altre, o sobre el sistema polític dels Estats Units. (Sempre es podia pujar el nivell, però si es té preferència per boig conegut que savi per conèixer, què hi farem?)

—Abans es movia —va dir la Sophie amb tota la tranquil·litat del món.

—La gent es pot morir de cop —va recordar l’Ariel.

—Tens raó —va estar-hi d’acord la Jessie. Va observar el desconegut—. És prou vell per morir-se de cop.

Es va sentir un so gutural que va fer que tots tiressin una passa enrere.

—Nico, ara no és hora de fer ventrilòquia!

—No he sigut jo, ho juro! Reconec la meva veu! —I els en va fer una mostra. Tots van donar-li la raó.

El so gutural es va tornar a sentir. L’home del terra va tenir espasmes. I es va alçar.

—En posició defensiva! —va exclamar l’Ariel, traient la seva vareta—. Comença la invasió dels zombis!

Fascinada, la Jessie no va moure’s. Havia llegit en alguna banda que els zombis no eren prou ràpids per atacar-los. Almenys immediatament. I aquell zombi romania tan quiet, mirant a banda i banda. Tenia la cara bruta de terra. I la túnica també era marró, i estava esquitllada. En apartar-se els cabells de la cara, el zombi es va convertir en un exemple brut i vivent d’un bruixot adult perdut.

Quina decepció.

—Veieu, no està mort —va constatar la Sophie, tot assenyalant-lo.

—Clar que no estic mort, mecagundena —va remugar el desconegut—. Només m’he desmaiat.

—Ah, millor. Que és el meu aniversari, avui —va dir la Jessie.

L’altre la va estudiar de dalt a baix amb ulls nerviosos.

—Ets la Jessie Andrews. —La noia es va estarrufar en sentir que un desconegut la coneixia. Però l’home estava empal·lidint per moments. Quan es va girar i va veure el castell a la llunyania, gairebé s’ofega.— Oh, no! Oh, no. Oh, no... Quin dia és avui?

—Dilluns.

—Dilluns. Bé, gràcies. M’agraden els dilluns.

—El dia del meu aniversari —tornà a repetir la Jessie, per si no l’havia sentit. Que no pensava felicitar-la?

—Disset anys, oi? —La Jessie va assentir.— Per tant, som el… —el desconegut es va posar a comptar amb els dits—. El 2009?

—Sí, el 2009. Que ets un viatger del temps? —va bromejar l’Ariel, desconfiat.

—Sí. —va respondre impassible el viatger. Feia cara que s’acostava el judici final—. Quina hora és?

—Un quart de nou —va respondre la Sophie, l’única que tenia rellotge.

—Oh, no —tornà a repetir el desconegut. Es va treure una llibreta d’una butxaca interna de la seva túnica, que regalimava un líquid gris. Va fer el gest de treure una altra cosa però no hi trobà res.

—Merda, la vareta. Tu, dóna’m la teva. —Va prendre la de l’Ariel abans que ell pogués protestar.

—Però tu qui et penses que ets? —exclamà el noi sense vareta.

—Potser algú que necessita la nostra ajuda —proposà en Nico, conciliador.

Mentrestant, amb la vareta robada, el desconegut havia eixugat la llibreta, que tenia una portada estranya amb unes lletres que a la Jessie li costà llegir. Passà les pàgines mentre murmurava en veu baixa, i va sospirar abans de transfigurar la vareta en un bolígraf per escriure-hi unes quantes línies.

—Què és això? —preguntà la Jessie, intentant entendre la llista.

—Tots els errors que he comès fins ara. —Va girar la llibreta i li ensenyar la coberta, que hi deia “No s’espanti!”. Va fer un riure sarcàstic.— Faig tard.

—Tard, per a què?

—Una festa. —Va mirar el seu voltant, com si s’adonés que allà també hi havia una festa.— A Cambridge —va afegir—, que comença en menys de quatre hores.

—Et podem ajudar? —preguntà en Nico.

—Has provat d’aparetre-hi? —afegí la Sophie.

—Error número ú.

—I amb escombra? —digué l’Ariel, de braços creuats.

—Error número disset, número vint-i-nou, i número quaranta-dos.

—I si t’acompanyem?

El foraster va sospirar. S’ho va pensar dos cops, semblà que s’adonava d’alguna cosa i va dir, tot assentint:

—Feu que no sigui l’error sis-cents seixanta-sis, si us plau. Ja no puc més.

*

L’eclèctic grup de la Jessie Andrews va ser qui va acompanyar el foraster. No pas tota la tropa que havia participat a la festa, no, que hagués sigut massa gent. Ara era l’hora dels Amics Predilectes. L’Ariel, en Nico, la Sophie i la Jessie s’havien conegut en les circumstàncies més inusuals de Hogwarts: castigats. La Jessie havia conegut l’Ariel i la Sophie, que ja eren famosos pels debats que muntaven al Gran Menjador un cop passat el toc de queda, en un càstig compartit; i en Nico se’ls havia afegit poc després, quan els professors havien aconseguit localitzar aquella veu de ventríloc a les cuines de Hogwarts fent un pastís amb èxtasi. (Tothom sap que els camells són de Hufflepuff.)

Com que no podien anar cap al castell, de manera lògica es van dirigir en direcció contrària. No, no pas cap al Bosc Prohibit, perquè no calia molestar els centaures, que a vegades podien ser pitjor que un professor de futurologia amb aires de cregut. Sinó que es van dirigir, camps a través com en les millors pel·lícules, cap a Hogsmeade. (No és tan fàcil ni tan idíl·lic com ho venen a les pel·lícules de Hollywood. Tres mesos després encara trobaren fulles i herbes als llocs més insospitats de la roba interior. Ecs!)

Els que es van quedar enrere van tenir la gens menyspreable missió de mantenir a l’altura una festa en honor a la Jessie Andrews i que els professors no s’adonessin que faltaven alumnes. Aquest darrer punt semblava més fàcil del que algú hagués dit, ja que tots els monitors estaven presents a la festa i la professora McGonagall, al despatx de la directora, anava per la tercera camamilla i s’estava plantejant si atacar el tequila.

—Com et dius? —va preguntar la Jessie.

El desconegut es va presentar, però la noia no va entendre bé el seu nom, i nosaltres no el podem reproduir aquí, perquè infringiríem el dret a la privacitat a internet. Podria ser algú amb qui t’has creuat (o et creuaràs, aquí no fem fàstics als viatges en el temps!) durant la teva vida, i és clar, no vol que ho sàpigues. A més a més, això no és una història d’aquelles com Blackberry Finn o així, no necessitem tota la seva vida.

I si t’importen aquestes coses, per què estàs llegint literatura de baixa estofa com aquesta i no les novel·les que escrivien al segle XIX mentre anaven drogats? (“Droga de les cuines de Hufflepuff, la millor del món” era el lema; Dickens ho sabia, i Poe també.) En fi, assumeixo que saps com desconnectar la internet, oi? Au, espavila.

D’acooord, que necessites un nooom. Per tot el que ens importa, quedem així:

—El meu nom és [redactat] però em pots dir el Viatger.

—D’acord!

Fet? Fet.

*

Si encara estàs llegint, hauries de saber que la Jessie havia estat esperant des de feia molt i molt de temps l’oportunitat de tenir disset anys. Era l’oportunitat de ser Adulta amb A majúscula, que els pares no t’enviessin a dormir a les deu de la nit i poguessis fer, literalment, qualsevol cosa. Amb, a vegades, el petit inconvenient d’acabar a Azkaban una temporadeta, però, escolta, tampoc n’hi havia per tant, que la Jessie tenia curiositat per veure cara a cara un demèntor. (Per què els demèntors es veien, oi? O l’havia de palmar algú? Com anava això? No havia parat mai gaire atenció a classe de Criança… O era la de Defensa?)

En fi.

La Jessie era ara una Adulta amb A majúscula, i per tant podia sortir dels terrenys de Hogwarts quan li vingués de gust. No li havia agradat mai que li diguessin què no podia fer. Així que quan el venedor dels tiquets del tren de Hogsmeade va arrufar les celles davant del grup estrafolari, la Jessie va fer cara de bona nena, un somriure encantador i va dir:

—Pensa tardar gaire, senyor? Que és el meu aniversari.

Perquè tothom sap, aquí i a la Xina Popular, que quan una fa anys, aquell dia la Terra no gira al voltant del Sol, sinó que el sol gira al teu voltant, i tu ets la reina del món. Que comparteixis el teu aniversari amb una mitjana de vint milions de persones arreu del planeta era un detall sense importància que feia molt de temps que la Sophie sabia que no podia mencionar. (Segur que les dinou milions nou-centes noranta nou mil nou-centes noranta nou persones restants no es deien Jessie Andrews ni eren tan guais com ella.)

—Ens agradaria molt no perdre el tren de les nou. Tenim una aventura fascinant per endavant —va dir el Viatger amb el to de veu de qui ha perdut tota fascinació per la vida.

La Sophie tenia el nas dins d’una guia turística amb tota la xarxa ferroviària del Regne Unit, i en Nico estava fent-la petar animadament amb una parella de vellets asseguts en un banc a la vora. Per la seva banda, l’Ariel mirava desconfiadament el Viatger. Sabia que era una mala idea anar amb desconeguts pel món, perquè els desconeguts poden assaltar-te i robar-te la col·lecció de granotes de xocolata que has estat col·leccionant des que tenies cinc anys. (Li falta la Celestina Pic-de-guerra, per acabar la col·lecció. Algú la té repetida?)

I aquell individu no el meravellava gaire, perquè és clar, quan un s’espera zombis que resulten ser ésser humans que sembla que els hagi passat un camió per sobre, la decepció està a l’ordre del dia. Però tenia moltes ganes d’anar-se’n d’aventura, amb els seus amics, va pensar amb el bitllet nou a les mans. I de sortir de l’escola d’estranquis, que un no sosté el rècord d’intents de sortir de l’escola d’estranquis perquè al final no acabi perpetrant el delicte.

Així que l’Ariel sabia també (perquè, per molt que la Sophie pogués opinar el contrari, i la Sophie sempre opinava el contrari, ell sabia coses!) que la seva missió era protegir els seus amics i guiar-los en aquesta aventura. Perquè per molt que la Jessie dugués la veu cantant i la Sophie tragués coses útils d’aquells llibres, i en Nico… en Nico era graciós, qui era capaç d’enfrontar-se als perills i sortir-ne victoriós era ell.

Va pujar al tren amb una nova energia i la força que li donava la seva vareta recuperada. Ell els guiaria i els protegiria de tots els perills; ja s’imaginava allà, ell sol enfrontant-se contra un drac com en les novel·les d’aventures que llegia. Així que, quan va asseure’s al seient, va dir:

—Cap on heu dit que anàvem?

• 	Agatha Black (Moderador/a FF)	Enviat el 26/02/2021 a les 16:31:02
  	#27710	He escrit 10 fanfics amb un total de 208 capítols

  
  

  A veure per com començo. Ah sí:

  HAHAHAHAHAHAHAHAHA! WHAT THE FUCK T'HAS PRES, CASS?

  Quina anada d'olla, per favor! Vaia tela que tens. Jo que pensava que em trobaria amb una FF d'acció, així entretinguda i que DE TANT EN TANT faria riure. T'ho has pres en sèrio lo de l'humor, eh? És que no hi ha NI UNA SOLA FRASE que no sigui absurda o rocambolesca d'alguna manera. Holy Shit!  Mare meva, és que és un no parar, es com what WHAT WHAT?

  Ai... a veure, vaig a comentar coses que he anat apuntant mentre llegia...

  M'encanta la pista sobre els controladors aeris del principi. Quan la vaig llegir per primer cop no li vaig pillar la gràcia, però en llegir.ho per segon cop, sí, clar!

  Un tros que no entenc: A la primera escena, el Calamar salva el viatger, el deixa a l'herba, on escup aigua i després diu que s'en va. Però la Jessie i els altres el troben allà desmaiat, no? Llavors no se'n va? És perquè l'escena amb el calamar no passa la mateixa vegada que la vegada que els seguim nosaltres? (perquè el Viatger diu que ha anat al passat moltes vegades, així que podrien ser vegades diferents?). No m'ha quedat del tot clar.

  M'agrada molt com has descrit ràpidament el personatge de la Jessie, que es creu el centre del món i té un complex de superioritat molt gran i molt entranyable (diu aquí l'altra que es creu el centre del món XD). Que la gent s'aparti quan camina, el comentari de "segur que les altres persones que fan anys avui no són tan guais i molones". Està molt bé, trobo que és realista ^^

  La Ventrilòquia del Nico. S'anomena també més endavant. No acabo d'entendre el paper de la vetrilòquia en tot això. Potser ho veurem al final? 

  No s'espanti! Hahahahaha! Has basat moltes coses en Dr Who, però el "No s'espanti" és de la Guia de l'Autoestopista Galàctic! Genial!

  A la part del nom del Viatger se te n'ha anat MOLT la olla XD. He entès perfectament el que volies dir, però, de nou, Holy Shit. No vegis amb la droga. Que et vas prendre algo mentre escrivies això? XDDDD

  El final des del punt de vista de l'Ariel és molt guai, però desconcerta una miqueta perquè l'escena comença des del punt de vista de la Jessie, i acaba amb el l'Ariel, i aquest punt de vista canvia a meitat d'una frase, i m'ha costat molt de seguir. Ho he hagut de llegir dues o tres vegades per entendre-ho bé, perquè el meu cap assumia que érem amb la Jessi i de cop veies alguna cosa que no quadrava. Però el final és molt guai. 

  Després segueixo comentant-te cosetes.

  Perdona si el comentari no està gaire cohesionat i descol·loca una mica. Potser és que el cervell m'ha quedat així després de llegir el capítol. HOLY SHIT. 

  
  
  
  

• 	Cass Ross	Enviat el 26/02/2021 a les 17:37:50
  	#27713	He escrit 13 fanfics amb un total de 62 capítols

  
  

  Hola!

  Normalment espero més a respondre, a que hi hagi més comentaris, però com que la Gee fa preguntes que segur que algú altre també es farà, a veure si així queden aclarides. (En la mesura del possible, perquè…) Abans, però, un avís: és possible que hi hagin detalls que no acabin de quadrar al llarg de la fanfic, així que prengueu-vos-ho amb molta placidesa mental. Sobre què m’he pres, la veritat és que no ho sé. Ara, qui m’ho ha passat… Sí, que tens raó que és un anada d’olla de les grosses. Vaig pensar, Go Big or Go Home, i au.

  Vaig a respondre dubtes:

  Sobre el principi del Viatger. El Calamar Gegant el treu de l’aigua, el Viatger escup l’aigua damunt l’herba i se’n va d’allà a quatre passes. La idea és que després de les quatre passes es desmaia i és quan el troben la Jessie i els altres. Pensava que quedaria entès, però ja veig que potser no. És el mateix Viatger i tal, només que el Calamar Gegant a la que l’intrús està fora de l’aigua ja no li interessa més.

  M’alegro que t’agradi la descripció de la Jessie ^^ Crec que la descripció i caracterització dels personatges és una de les coses que m’ha quedat més bé, en general, de la fanfic. Després de la nova capacitat descoberta d’anar encadenant coses absurdes fins a l’infinit, i molt per sobre de la consistència i qualitat de la trama en sí. La ventrilòquia del Nico torna a aparèixer més endavant, sí. (Té una mica d’importància al segon capítol, però és bastant circumstancial... Diguem que em vaig oblidar d’això a mesura que escrivia la fanfiction i cada vegada hi havia més acció, hahahaha. Perdona, Nico.)

  I sí, la llibreta amb el “No s’espanti” és de la Guia de l’Autoestopista! Ho vaig fer perquè això ho vaig escriure aviat farà dos mesos, quan encara estava amb la idea de llegir Douglas Adams per inspirar-me. La veritat és que vaig deixar el llibre molt al començament perquè vaig tenir altres llibres que m’interessaven més, després el vici de DW i llavors la recta final de la fanfiction. Hagués pogut canviar-ho a una descripció que recordés més DW, on també fan servir llibretes, però vaig decidir deixar-ho com un detallet per la Guia de l’Autoestopista, i perquè sabia que ho reconeixeries ^^

  “A la part del nom del Viatger se te n'ha anat MOLT la olla XD.” Però és una bona part, OI? hahahahahaha Hi ha molts, molts trossos on se me n’ha anat l’olla. La motivació la vaig anar traient (de la droga) de rellegir tot el que tenia i pensar, va, com la poden liar més? Ha estat interessant, molt interessant, escriure la fanfiction. Crec que m’he passat tant de voltes amb l’humor per seguir amb la dinàmica de fer la cosa menys jo possible. Crec que els personatges en sí també són diferents de com els faig normalment.

  Tens raó que pot ser confús el canvi del punt  de vista de la Jessie a l’Ariel! Va ser quan vaig descobrir que necessitava canviar de punt de vista. A partir del següent capítol els canvis d’escena i de punt de vista estaran molt més marcats, però no vaig pensar que fos necessari revisar aquest primer capítol en aquest sentit i dividir més la part de la Jessie de la de l’Ariel. Crec que al meu cap quedaven més separats, i no ho vaig saber transmetre. Error meu, i gràcies per dir-m’ho.

  “Perdona si el comentari no està gaire cohesionat i descol·loca una mica. Potser és que el cervell m'ha quedat així després de llegir el capítol.” I ara, i ara! Jo encantat! Lo que m’has fet riure a mi amb els Holly Shit i els WTF. No et preocupis! Després del capítol, ja em sembla molt bé que el comentari sigui desestructurat. Com més divertit, millor.

  (“HOLY SHIT.” Espero que sigui un Holly Shit en positiu, en plan “això es mereix un Nobel de l’humor”, que sinó la Jessie s’enfadarà amb mi i el Nico ja no em passarà la droga per escriure una altra anada d’olla d’aquestes un altre dia. ;) )

  Ens llegim,

  Cass

  
  
  
  

• 	marta_ginny (Moderador/a FF)	Enviat el 04/03/2021 a les 00:35:42
  	#27729	He escrit 14 fanfics amb un total de 176 capítols

  
  

  No sé què t'has pres, Cass... però ja ho pots anar compartint! XD

  Però wtf??? No era gens conscient d'aquesta faceta teva hahaha estic totalment meravellada per aquest canvi, si l'objectiu del concurs era fer una cosa totalment diferent del que sols fer, es pot dir que l'has aconseguit de totes totes!

  Contràriament a la Gee, que aparentment ha pillat un munt de coses, tinc la sensació que no he agafat RES! Vull dir, la trama sí, d'acord, l'he entès, la festa, el viatger que es troben i que van a Cambridge. Però la resta???? Estic perdudíssima haha I mira que ja l'he llegit 4 vegades... potser que marxi de Ravenclaw i afegim una categoria de muggle, que em quadra més XD És com anar pel País de les Meravelles i veure com van apareixent coses estranyes que segur que tenen algun sentit però no en tens ni idea! Tenia la sensació que havia pres algun al·lucinogen o algo... és que com?????? wtf Cass!

  A veure, que comentaré quatre coses però no sé com anirà això perquè em sento molt desubicada ara mateix hahaha

  1- molt fan del calamar que es vol cuidar el cutis, divertidíssim!

  2- "Jessie, desperta! S'ha mort algú!" ffs no ho has pogut evitar eh? Quan ho vaig llegir va ser un "vaja, ja hi som", que sabia que no seria veritat (perquè ho tenies prohibit) però és que venint de tu aquesta frase és rutinària ja hahaha i la decepció quan no és mort? CASS! és metaescriptura això ja...

  3- com que es van conèixer en circumstàncies inusuals? Era ironia, no? Que els càstigs a Hogwarts són a l'ordre del dia hahaha i té pinta que els freqüenten!

  4- "la col·lecció de granotes de xocolata que has estat col·leccionant des que tenies cinc anys. (Li falta la Celestina Pic-de-guerra, per acabar la col·lecció. Algú la té repetida?)" això em resulta familiar... (ja veuràs com l'aconsegueixes, Ariel, no perdis l'esperança que apareixerà quan menys t'ho esperis!).

   

  Apa, segueixo!

  
  
  
  

• 	Mercè Granger	Enviat el 13/03/2021 a les 23:58:26
  	#27740	He escrit 6 fanfics amb un total de 39 capítols

  
  

  https://www.youtub e.com/watch?v=RQZSYdxymE0

  En serio, wtf és això, pitjor que la professora de Botànica de qui no recordo el nom i em fa peresa anar a buscar. Ja sabeu qui dic HAHAHAHA. 

  PERÒ ÉS QUE JA AMB La INTRODUCCIÓ DEL CALAMAR. MOLT FAN. PERÒ WHAT. PERÒ M'ENCANTA. I que cuidi el cutis. Molt bé, Nina aproves. 

  La idea de les festes pinta molt bé- Molt guai i encertat per una fic còmica curta. Però tinc por, amb lo surrealista que és tot HAHAHA. 

  La Jessie és una icon, we stan. M'encanta com la descrius, di que si Jessie. Super Slytherin però de les Slytherin que em cauen bé. I, tbh, quina pau mental em dona quan hi ha quatre protagonistes i cada un d'una casa. És que m'encanta. La meva control freak es desperta i somriu d'alegria. Es que queda tan ordenatet i maco. 

  I l'Arien és molt Gryffindor hahahaha. Ja està bé, els quatre que representin les seves cases. I lo de la ventrilòquia, molt fan, un detall que pot donar molt de joc. Aaara, el pastís d'extasis... molt aidnet pel to de la fic haha. 

  "La Sophie tenia el nas dins d’una guia turística amb tota la xarxa ferroviària del Regne Unit," com de random és això HAHAHAHA.  Ai m'encanta el personatge del Viatger i la conversa. Es que espectacular el joc que pot donar aaaaaah. Però és molt anat. Que m'encanta, però molt anat. Ai i m'encanta el final, que emocionant!

  Opino igual que la Gee amb lo del canvi de punt de vista >,< Peeerò en general crec uqe ho he entès tot. Crec. No posaria la mà al foc. Però he rigut que és lo important. 

  
  
  
  

• 	Arwen Black (Moderador/a FF)	Enviat el 05/04/2021 a les 00:03:11
  	#27798	He escrit 2 fanfics amb un total de 5 capítols

  
  
  M'ENCANTA EL PRINCIPI AMB EL CALAMAR GEGANT. Això de "a ningú li importa i a nosaltres tampoc" hahahahahaa pensava que la història aniria del calamar gegant, però no! Estic una mica com la Marta, he pillat la trama general però m'he quedat desubicadíssima. A més, això no ho puc des-llegir, el meu concepte de tu ha canviat per sempre hahhaah El Nico és el de Hufflepuff, oi? Juro que quan he llegit "i el Nico... el Nico feia riure" he pensat que anava a dir "el Nico sabia trobar coses" (AVPM fan here) M'ha fet riure diverses vegades, o sigui que objectiu aconseguit! Jo no sé si hauria estat capaç! ^^ Vaig a seguir!
  
  
  
  

• 	Antares_Black	Enviat el 10/07/2021 a les 18:30:26
  	#27844	He escrit 10 fanfics amb un total de 51 capítols

  
  

  (Notes del comentari preses quan llegia, així que construeixo el comentari a mesura que llegeixo)

   

  Bufa!

  Els títols pinten molt divertits! A veure la fanfiction! També em fa gràcia l'apunt entre parèntesi!

  Ah. SquiD Ai, havia entès llufes i no calamar gegant!

  «Se sent una mica sol, però està prou bé. Gràcies per preguntar» hahaha Els controladors aeris... Prendre el sol a Mercuri... T’hi has recreat, eh, en l’humor! hahha

  El calamar gegant participant a totes dues festes? Ah què? Que el calamar gegant no? Que ningú no va pensar a convidar-lo? Ah! Que no volia ser descortès amb el seu cutis delicat... ―Sou mala gent...

  M'encanta que diguis que el calamar gegant no estava mai sol però que «un no pot considerar les sirenes bona companyia, si vol preservar la salut mental»

  Qui va salvar, el calamar gegant? En Dumbledore? Hahaha després veiem que no (sinó seria un ronbledore rarot haha), però ho vaig pensar xD (però s’ha de dir que m’agrada més el que has escrit tu)

  T’has inventat un grup magnífica! Un de cada residència amb noms molt bne trobats! Ariel (lleó de déu), Sophie (saviesa), Nico (defensor del poble). M'encanta! Diria que ja havíem dit (potser en alguns jocs de la fam), però repeteixo que ho trobo molt encertat. La Jessie és Slytherin, doncs? (Però amb ella no entenc la relació del nom amb la residència). Ben estereotipats tots, si senyor (no és ironia: és perfecte per la fic d'humor). I tan eclèctic! :)

  La invasió dels zombies?? Aquest Ariel! hhhahaha

  I la Jessie només es preocupa que avui és el dia del seu aniversari (per què has triat el vint-i-vuit de juny? És que d’alguna manera volies dir-nos que té orgull??? xD). Que no es mori ningú el dia del seu aniversari, i que la feliciti, home! Tot això m'ha fet gràcia.

  Per cert... El dia 28 de juny del 2009 era diumenge (no dilluns). Ho sento, ho havia de dir.

  I la Sophie és l'única que té rellotge hahah

  El líquid gris és... Saliva del calamar gegant...??

  Em falta que li parlin de vostè... Em sembla estrany que li parlin de tu.

  «Feu que no sigui l’error sis-cents seixanta-sis, si us plau. Ja no puc més» hahaha

  Les circumstànies més inusuals és una irònica oi? xD

  Tothom sap que els camells són de huff??? I això??? Només puc pensar en la professora Woolgather!

  «Camps a través com a les millors pel·lícules» hahaha tens raó!

  «la professora McGonagall, al despatx de la directora, anava per la tercera camamilla i s’estava plantejant si atacar el tequila» crec que aquesta és la frase que s'endú el trumfo en aquesta fic!!

  «infringiríem el dret a la privacitat a internet» Molt fan!

  Blackberry Finn! Si et sentís Mark Twain (calla, que potser és el viatger del temps...). Doncs llegeixo literatura de baixa estofa per votar en un concurs... Per droga, el pobre senyor Nemo... (i encara et dirien que és un no-ningú... no tothom) Ara, que sempre és millor que implosionar en una «spontaneously combustion», com el senyor Krook, i que quedi tot ple de cendres i l’aire impregnat de greix... Ara que aquest pas, que aquesta fic emborratxa més que l’alcohol, anem per aquest camí...

  El lema de Dance Chickens i Et-trobaran al Pou no m'ha fet tanta gràcia, que ho sàpigues...

  Segur que tu no rebutjaries un vas de làudan del Dr Candy? (No sabem què en diria el Dr Jennings, però... Ja trobaríem la llepada, ja...)

  (La senyora Boffin em diu que prou de crossover...)

   

  El 2009 ja havien tret els demèntors d'Azkaban, oi? (No sé concebre Azkaban sense demèntors, la veritat)

  «Per què els demèntors es veien, oi? O l’havia de palmar algú? Com anava això?» Hahahhahaaaa se'ns creuen els cables! Recorda que uns fan petons i els altres són molt mansos... A veure quin prefereixes! xD

  El comentari del cromo de la Celestina Pigdeguerra que li falta a l'Ariel m'ha agradat molt ^^

  «Que sembla que els hagi passat un camió per sobre» com et passes! xD

  «i en Nico… en Nico era graciós». És que són tant estereotípies que em fa pensar en aquest vídeo https://www.youtube.com/watch?v=y0Z5_wipT2o

  «Cap a on hem dit que anàvem?» Em recorda quan en Pippin s'afegeix a la Germandat (empresa, cosa) i llavors diu: «però on anem?»

   

  He de dir que al principi m'ha costat d'entrar-hi (i no pas per quan el Calamar salva el viatger, que això ho he entès perfectament), perquè era com gratar la superfícies d'una possible història però que no hi acabàvem d'anar. Després ja ho anat veient i, tot i un moment de l'inici que me n'ha coixejat el ritme, ja s'ha encarrilat tot i m'he petat de riure! És aquest humor del Senyor dels Horrricreus (els propers capítols que en vénen també són molt locuuus), però amb la teva marca. És clar que no és una cosa que facis normalment (i hi ha bromes cada dos per tres que no pots respirar hahaha), però sempre deixem la nostra marca.

  Els personatges estereotipats de cada residència m'encanten! Ja ho he dit, que són molt adequats per l'humor. I són pocs, cosa que ho fa dinàmic. I és ple de referències!! Jo no havia caçat que això de «No t’espantis» era de la guia de l’autostopista galàctic perquè no els he llegit (l'Agatha ho ha comentat), però les que sí que he entès m'han agradat!

  El canvi de punt de vista de la Jessie a l'Ariel no m'ha semblat ni brusc ni forcat, com comenta l’Agatha. A més, tot comença des d'un narrador prou omniscient i que se centra en el Calamar Gegant. I després en la Jessie. I no és res d'estrany en la literatura (inaugura Jane Austen i ara tothom xd). El narrador extern de vegades parla des dels personatges. I Cass ho has fet ben clar.

  Trobo que el tema de la ventrilòquia fa gràcia perquè acompanya el personatge. La Sophie sempre té el nas ficat en un llibre, l'Ariel pensa en zombies, dracs i aventures; doncs en Nico fa de ventríloc i parla amb vellets al tren. Em sembla un detall random que acompanya el personatge. Com Po va amb el patinet o la Lala té una pilota.

  La Pregunta: això que els camells sempre són de Hufflepuff té relació amb la Woolgather, oi? CONFESSA! XD (ara llegeixo que la Mercè també ha pensat en la profe de botànica)

  (Jo diria que el doctor Candy també es Hufflepuff... o.Ô oop)

  Sobre els personatges un de cada residència, que ja ho he comentat, però que em sumo al que diu la Mercè.

  --- ------------------

  APUNTS

  Alerta amb la doble negació (que, la veritat, confon que l’anomenin així...). Per exemple: «Semblava més fàcil del que algú hagués dit», hauria de ser ningú.

  També amb els relatius: tens tendència (i, com la doble negació, la majoria en teniu, no només tu, no pateixis) a posar 'qui' sempre que fa referència a una persona. Però això és una cosa que, per exemple, fa l'anglès, però nosaltres no. Per exemple: «Havia topat de cap amb en Nico, quE (...)"

  Despertat és un verb transitiu i pronominal. De manera que pots despertar algú o demanar a algú que es desperti (a si mateix): Desperta't. O dir ‘no em despertis’ o ‘desperta’m demà al matí’. El que vull dir és que «Jessie, desperta! S’ha mort algú!» hauria de ser «Jessie, desperta’t! S’ha mort algú!». Faig l’explicació llarga perquè darrerament ho veig a tants llocs (televisió, ràdio incloses...), no només a tu, eh.

  «Diria que està mort» → que és mort (I en d'altres llocs dels text). Tant ‘viu’ com ‘mort’ van amb el verb ser.

  «de braços creuats» → de braços plegats

  ---------------------

   

  Bé, diria que això és tot. Ara cap al segon capítol!

  Antares

  
  
  
  

• 	Cass Ross	Enviat el 23/07/2021 a les 19:10:45
  	#27867	He escrit 13 fanfics amb un total de 62 capítols

  
  

  Hola!

  Disculpeu que vagi tan tard amb respondre els comentaris, però bé, sóc aquí! Missed me, bitches? Us responc individualment, perquè vaig fent els comentaris per ordre, però hi ha coses que us repetiu, així que si ja ho he respost no hi tornaré a fer referència.

   

  marta_ginny

  «Però wtf??? No era gens conscient d'aquesta faceta teva hahaha estic totalment meravellada per aquest canvi, si l'objectiu del concurs era fer una cosa totalment diferent del que sols fer, es pot dir que l'has aconseguit de totes totes!» Ai, m’alegro molt de sentir-ho <3 A mi també em va agradar el procés de descoberta que em va comportar la fanfiction. Molt enriquidor.

  Em sap greu que fos tan confusa la fanfiction! «2- "Jessie, desperta! S'ha mort algú!" ffs no ho has pogut evitar eh? Quan ho vaig llegir va ser un "vaja, ja hi som", que sabia que no seria veritat (perquè ho tenies prohibit) però és que venint de tu aquesta frase és rutinària ja hahaha i la decepció quan no és mort? CASS! és metaescriptura això ja…» Tal qual HAHAHA Sí, senyoria, ho havia de fer. Em va costar moltíssim tenir prohibit matar personatges. Aquesta referència va ajudar una mica a portar tota la fanfiction. (No sé si ho dic de debò o de broma.)

  «3- com que es van conèixer en circumstàncies inusuals? Era ironia, no?» És ironia, que la ironia també pot ser humor. (Crec. No sóc la Bianca del Rio, don’t quote me.)

  Gràcies per comentar!

   

  Mercè Granger

  Gràcies per adjuntar l’Utica. Llàstima que Youtube no ens estima i ha tret el vídeo. The level of disrespect! «En serio, wtf és això, pitjor que la professora de Botànica de qui no recordo el nom i em fa peresa anar a buscar. Ja sabeu qui dic HAHAHAHA.» Professora Hortense Woolgather. Bé, bé, almenys puc dir que ja estàveu avisats!

  «PERÒ ÉS QUE JA AMB La INTRODUCCIÓ DEL CALAMAR. MOLT FAN. PERÒ WHAT. PERÒ M'ENCANTA. I que cuidi el cutis. Molt bé, Nina aproves.» S’haurien de fer amics HAHAHA.

  «La Jessie és una icon, we stan.»YAY. «Super Slytherin però de les Slytherin que em cauen bé. I, tbh, quina pau mental em dona quan hi ha quatre protagonistes i cada un d'una casa. És que m'encanta. La meva control freak es desperta i somriu d'alegria. Es que queda tan ordenatet i maco.» Totalment d’acord!

  Gràcies per comentar!
   

  Arwen Black

  «pensava que la història aniria del calamar gegant, però no!» OMG això hagués pogut ser molt random i molt divertit. «A més, això no ho puc des-llegir, el meu concepte de tu ha canviat per sempre hahhaah» Espero que per a bé, eh!! Arwen, respon! HAHAHHAHA <3

  «El Nico és el de Hufflepuff, oi?» Sí! «Juro que quan he llegit "i el Nico... el Nico feia riure" he pensat que anava a dir "el Nico sabia trobar coses" (AVPM fan here)» Molt fan.

  «M'ha fet riure diverses vegades, o sigui que objectiu aconseguit!» YAY. «Jo no sé si hauria estat capaç!» Tot és questió de provar-ho! Jo tampoc estava segur si ho aconseguiria! ^^

  Gràcies per comentar!

   

  Antares_Black

  «Ah. SquiD Ai, havia entès llufes i no calamar gegant!» Sorry per la decepció HAHAHAHAHA Si vols llegir sobre llufes tens l’altra fanfiction, la dels North Downs ;) (Also, no hagués sigut una mica cruel el títol, llavors, que dóna a entendre que els llufes no són humans?)

  «Qui va salvar, el calamar gegant? En Dumbledore? Hahaha després veiem que no (sinó seria un ronbledore rarot haha), però ho vaig pensar xD (però s’ha de dir que m’agrada més el que has escrit tu)» OMG Antares, quina idea! Però m’alegro que t’agradés la meva ^^

  «T’has inventat un grup magnífica! Un de cada residència amb noms molt bne trobats! Ariel (lleó de déu), Sophie (saviesa), Nico (defensor del poble). M'encanta!» Vaig fer una llista molt llarga de noms i de cognoms que es relacionessin amb les residències i vaig triar d’aquí. La Jessie perquè per diversos motius em vaig encarinyar amb Jessie, però sinó segurament hagués fet Tanit o Belinda. «La Jessie és Slytherin, doncs? (Però amb ella no entenc la relació del nom amb la residència).» Sí, és l’Slytherin. Vaig fer aquestnom perquè m’agradava, i perquè vaig trobar graciós que la de la residència més purista tingués un nom molt muggle.

  «(per què has triat el vint-i-vuit de juny? És que d’alguna manera volies dir-nos que té orgull??? xD).» HAHAHAHAHAHHAHA. És perquè era l’única data possible, per la fanfiction! «Per cert... El dia 28 de juny del 2009 era diumenge (no dilluns). Ho sento, ho havia de dir.» OMG però si m’ho vaig mirar! El que passa és que els calendaris aquells que comencen per diumenge i no per dilluns em confonen molt, i normalment repasso bé aquestes coses però no aquesta vegada. Quina vergonya, ups! Però gràcies per dir-ho.

  «Em falta que li parlin de vostè... Em sembla estrany que li parlin de tu.» És que no sé escriure bé de vostè i mantenir la consistència...

  «Tothom sap que els camells són de huff??? I això???» Estan al costat de les cuines! Són els Relacions Públiques de l’escola. On millor que ser un camell, eh? «Només puc pensar en la professora Woolgather!» Era un avís del que us queia a sobre HAHAHA

  ««la professora McGonagall, al despatx de la directora, anava per la tercera camamilla i s’estava plantejant si atacar el tequila» crec que aquesta és la frase que s'endú el trumfo en aquesta fic!!» M’alegro que t’agradi.

  Molt fan de totes les referències que claves del segle XIX! (Assumeixo.)

  «He de dir que al principi m'ha costat d'entrar-hi (...), perquè era com gratar la superfícies d'una possible història però que no hi acabàvem d'anar. Després ja ho anat veient i, tot i un moment de l'inici que me n'ha coixejat el ritme, ja s'ha encarrilat tot i m'he petat de riure!» M’alegro que al final s’hagi encarrilat tot. Però consideres que la introducció és massa llarga, no? A mi també, però aquesta escena del Calamar va ser una bona manera per poder entrar jo en la dinàmica.

  M’agradaria molt llegir més coses del Senyor dels Horricreus. I de qualsevol de les teves fanfictions, ja ho saps. <3

  «El canvi de punt de vista de la Jessie a l'Ariel no m'ha semblat ni brusc ni forcat, com comenta l’Agatha. A més, tot comença des d'un narrador prou omniscient i que se centra en el Calamar Gegant. I després en la Jessie. (...) I Cass ho has fet ben clar.» Merci ^^

  Gràcies pels apunts lingüístics ^^ I també per comentar el capítol!

  Cassie