Burke - Capítol 4:
AvatarEscrit per Agatha Black
Enviat el dia 12/02/2021 a les 12:12:53
Última modificació 12/02/2021 a les 12:12:53
Tots els capítols de Burke
< Anterior capítol ||


Capítol 4:

Y aunque te cuenten que me vieron

de princesa en algún cuento,

no hace falta que te diga

que tan solo cuentos son. 

 

El cel era cada vegada més fosc, i se sentia en la humitat de l’ambient que la pluja era imminent.

—Quant de temps seràs a Londres? —va demanar l’Edmund, potser amb una mica més d’èmfasi del que hauria estat recomanable.

—Només dues setmanes —va respondre la Honey, enretirant-se els cabells llargs a darrere l’orella. 

—Per què no vens un vespre a sopar a casa, doncs? —la va convidar amablement la Cordelia—. Encara és hora que conegui cap amic d’infància del meu marit...

La Honey va desviar els ulls un microsegon cap a la cara de l’Edmund, que s’havia tensat. Evidentment, no li havia passat pas per alt que l’Edmund l’hagués presentat com una “companya de Hogwarts”.

—Em sap greu, però tinc actuacions cada vespre —va dir ràpidament, i l’Edmund va respirar amb tranquil·litat, agraït.

—Vaja, quin greu —va dir ell, tot i així—. La propera, doncs.

—Sí, la propera…

L’Edmund i la Honey es van tornar a mirar, i tots dos van ser conscients que no hi hauria cap “propera vegada”. Que de fet, l’evitarien. Perquè era el millor. Perquè era evident que cap dels dos no havia passat pàgina, però ell estava casat, i ella estava de tour, i al final tots dos acabarien fent el que havien de fer… exactament igual que aquell cop. 

 

*   *   *

 

Vista des de fora, la relació de l’Edmund i la Honey no havia canviat gens des que havien decidit estar junts de veritat. Qualsevol que els veiés, pensaria que estaven tan acaramel·lats com sempre. La diferència era que ja no es deixaven anar de la mà quan ningú no els veia, i que se seguien fent petons quan estaven sols. I que l’Edmund, per primera vegada a la vida, se sentia satisfet amb ell mateix. 

Des que la Honey havia aparegut a la seva vida, ja no sentia l’acostumada pressió a les espatlles que havia sentit des dels deu anys. Ja no sentia que havia de ser el sempre perfecte hereu dels Burke. Perquè quan era amb la Honey, podia ser ell mateix, igual que ho era ella. Quan estaven sols, el món era el que ells volien que fos, i quan estaven en públic, tot era molt més fàcil perquè la Honey era allà, fent el paperet amb ell, i sentia que no estava sol, que simplement era tot un joc que havien de jugar una estona, fins que tornessin a estar sols, i tot cobrés sentit de nou. 

Però tot es va esfondrar quan l’Edmund va trobar la carta.

Faltaven només tres dies per tornar a Hogwarts, i l’Edmund havia anat a casa de la Honey, per variar. No havia pogut conèixer els seus pares, perquè semblava que tot i que tenien una bona relació a amb ella, no paraven gaire per casa i un mai no podia saber quan hi serien. Pel que explicava la Honey, el seu pare tenia ràfegues artístiques i quan se sentia inspirat havia de sortir, de vegades durant dies, i no era estrany trobar una nota seva a l’entrada de la casa dient havia sortit i una idea aproximada de quan tornaria. La mare de la Honey era una altra història; treballava moltíssimes hores al Parlament muggle, i bàsicament només era a casa per dormir i, si hi havia sort, algun cap de setmana. Probablement era per això que la Honey era tan independent, i que tenia tant la manera de ser rocambolesca d’un artista com l’elegància i saber estar d’una figura pública. 

Tot i que l’Edmund era conscient que els McKinnon havien de tenir diners per força, li va sobtar l’elegància i el bon gust de la casa de la Honey, que era gran i ben decorada. No trobava que fes gens per la Honey de veritat, sinó per la “de mentida”, la que actuava davant dels altres. Afortunadament, la seva habitació era un altre món.

—Menys mal —va comentar l’Edmund amb posat altiu quan va entrar i va veure el desastre—. Per un moment pensava que m’havies estat enredant a mi…

Era evident que algú havia intentat decorar la sala amb bon gust, amb motius de dansa, però la personalitat extravagant de la Honey s’hi havia anat obrint pas a cops: les parets, de color rosa pal, estaven plenes de fotografies estàtiques o en moviment, tant de ballarins famosos, com de la Honey amb la seva família o amics. Tenia un munt de prestatgeries plenes de… coses, coses de tota mena, des d’artilugis de màgia, fins a souvenirs de vacances, passant per objectes incoherents com boles de cotó fluix, cintes elàstiques o una pedra del tamany d’un puny i el color de l’àmbar. Tenia roba per tot arreu i el terra ple de sabates, que podien anar des de delicades sabates de saló fins a converse atrotinades, i és clar, sabatilles de ballet, de les toves i de les de punta, tot i que majoria d’aquestes últimes les tenia penjades amb claus a la paret del capçal del llit. 

—De què fa olor? —va preguntant l’Edmund, notant el consistent però no desagradable aroma.

—Ah, deu ser la resina —va dir la Honey agafant la pedra de color àmbar—. Hi estic tan acostumada que ja no el noto. Es posa a les sabatilles de ballet perquè no rellisquin. Ei, vaig a buscar alguna cosa per beure. No xafardegis més del compte eh?

—Lo just —va prometre l’Edmund honestament, i es va posar a passejar per l’habitació amb les mans a l’esquena, pensant com de diferent era el món de la Honey del seu, i tot i així, com de gust que s’hi sentia. Uns mesos abans, aquella habitació li hagués posat els pèls de punta; ara, el feia sentir més a casa que casa seva. 

Va observar les fotografies, entre les quals hi va reconèixer algunes cares de Hogwarts (a diferència d’ell, la Honey era popular amb les masses), i també els qui devien ser els seus pares: ell, el senyor McKinnon, pàlid i rossenc, d’expressió somiadora, i la senyora McKinnon, d’ascendència clarament aràbiga, de faccions suaus i agradables.

El va sobtar que la paperera que tenia al costat de l’escriptori fos gairebé buida (probablement algú —la Honey no— l’havia buidada recentment), però el va sobtar reconèixer-hi la carta de rebuig de la Royal Academy of London. Què hi feia, allò, encara allà? La va agafar, estranyat, i no va ser fins que no se la va acostar als ulls que va veure que el logotip de la ballarina de la carta era diferent del que havia vist a la que li havia ensenyat la Honey feia uns dies. No era de la Royal Academy, era de l’School of American Ballet.

Benvolguda senyoreta McKinnon; ens complau informar-la que ha estat acceptada a l’School of American Ballet pel curs que comença aquest octubre…

—Ei, perdona que trigués —va dir la veu de la Honey, que va callar de cop quan el va veure amb la carta a les mans—. Merda. 

L’Edmund va alçar la mirada un moment cap a la Honey, i després la va retornar a la carta… ha estat acceptada… ha estat ACCEPTADA…

—Edmund —va dir la Honey amb veu pausada, però l’Edmund era lluny d’allà—, això era a la paperera per un motiu.

—No sabia que haguessis fet més d’una prova…

—Només en vaig fer una a la Royal —va explicar ella ràpidament—. Però després em vaig assabentar que l’School of American Ballet també feia proves no presencials, i com que em vas gravar el dia que te la vaig ensenyar… vaig pensar que no perdia res en enviar-la. Però ja me n’havia oblidat, perquè havia assumit que els americans tindrien preferència, i que de fet m’acceptarien a la Royal, i…

—És bona escola? —la va tallar l’Edmund—. L’escola americana aquesta. És bona?

—Bé, sí, de les millors del món —va dir la Honey—. Però no hi aniré. Era a la brossa perquè rebutjaré la plaça.

—No, no ho faràs —va dir l’Edmund, que feia una estona que sentia una pressió al pit, però va decidir ignirar-la—. Per què no m’ho havies dit?

—Perquè sabia que intentaries convèncer-me que hi anés —va sospirar ella—. Però ja no hi vull anar. Ja m’han trencat el somni un cop, i ara ja tinc altres plans. Acabaré Hogwarts amb tu, i tornaré amb tu, i trobaré alguna feina a la Conselleria, amb tu…

—No diguis bestieses! —la va tallar ell, enfadat—. La Conselleria és el meu somni, no el teu! El teu és aquest! —va exclamar, agitant la carta.

—Ja no! —va tòrcer ella—. Edmund, aquests dos mesos amb tu… són tot el que vull. Que no acabin. I els puc allargar si vaig a Hogwarts i tinc un lloc a la comunitat màgica, en comptes de perseguir somnis impossibles…

—No són impossibles! —va cridar ell—. No tens ni idea de l’efecte que causes, no tens ni idea de la màgia que desprens quan ets a l’escenari, no…! 

L’Edmund va sentir un nus al coll, però va empassar saliva i es va forçar a seguir.

—No pots deixar estar el teu somni només perquè uns imbècils snobs d’una escola no t’hagin acceptat! Els americans aquests només t’han vist en vídeo, ni tan sols en directe, i ja han quedat extasiats!

—EDMUND, ÉS A AMÈRICA! —va bramar ella al final, i els ulls se li van omplir de llàgrimes—. És possible que ni tan sols tingui lliure els estius! Que no ho entens? Si marxo, potser no ens tornem a veure!

—No penso deixar que fotis enlaire la teva vida per mi —va dir l’Edmund, que va sentir que se li encongia el cor per les paraules de la Honey, però el seu instint era més poderós que el seu cor, i sabia que tenia raó—. Aquest és el teu camí.

—És la meva elecció, Edmund —va dir ella, les llàgrimes rodolant-li galtes avall—. És el meu futur i la meva decisió, i només meva.

—No, no ho és —va murmurar ell, amb veu greu, i la va mirar amb fredor—. Deixa’m que ho simplifiqui: torna’m l’anell.

—Què?

—L’anell de compromís. Torna-me’l.

Va estirar la mà i es va quedar esperant. La Honey se’l va quedar mirant amb la boca oberta, les llàgrimes congelades als ulls.

—Ho dius de debò —va xiuxiuejar. 

No era una pregunta.

—I tan de debò —va confirmar ell.

—I què li diràs al teu pare?

—Que em concerti el matrimoni amb la Cordelia Travers.

Les paraules van sortir soles de la boca de l’Edmund, sense que les pensés. Però va saber que era el que faria. La Honey aniria a Estats Units a estudiar ballet com ell era un Burke. I ell també faria el que havia de fer. Compliria amb la seva obligació. 

—Jo no sóc com tu, Edmund —va dir la Honey, agafant-se l’anell amb totes dues mans—. Jo no prioritzo les meves ambicions per davant de tot. Per a mi hi ha coses més importants. 

—Tens raó, tu i jo no ens assemblem en res —va dir—. Jo no sóc prou valent ni independent com per marxar sol a un altre continent, ni se’m passaria pel cap no poder comptar amb la meva família, amb la màgia, amb la meva comunitat. Però tu no ets covarda com jo. Tu ets valenta, i independent, i vols veure món, i viure coses noves. I tens un talent amb el qual la gent només somia. I jo no valc tant com això.

—No tens ni idea del que…!

—M’és igual! —la va tallar ell, perquè no la podia deixar parlar, no podia deixar que l’encandilés com només ella sabia fer-ho, no podia permetre que el convencés que la seva relació era més important que el seu talent, i els seus somnis, i el seu destí—. Dona’m l’anell, McKinnon. 

—Em vas dir que no me’l tregués mai… —va dir ella amb un fil de veu.

—I ara ho retiro —va respondre ell, encara amb la mà estesa—. És de la meva família. I tu, no. 

Allò va ser una bufetada, i va donar resultat. La Honey es va treure l’anell, amb ràbia, i li va posar a la mà. L’Edmund no va perdre el temps, va passar pel costat de la Honey amb determinació i va sortir de l’habitació.

—Edmund, espera —el va cridar ella aleshores, però l’Edmund no es va girar i va baixar les escales que duien a l’entrada—. Edmund, parlem-ne! Edmund!

Però l’Edmund no podia deixar que li veiés la cara, que se li estava retorçant de dolor. Va seguir baixant les escales i es va dirigir a la porta, mentre sentia que la Honey corria també escales avall, cridant-lo. No podia deixar que li veiés la cara, ni ell podia veure la seva, perquè sabia que si la veia plorar no ho aguantaria. 

Va sortir de la casa caminant el més de pressa possible, amb la Honey darrere.

—Edmund, no marxis així!

Sentia la pressió al pit, i a les espatlles, i començava a sentir un formigueig a les mans i les cames, i li estava costant respirar. No ho aguantava més… així que simplement va fer una volta deliberada.

CRAC.

I va desaparetre. 

La Honey va caure a terra de genolls, sanglotant al pati de la casa, amb la mà encara estesa per agafar l’Edmund, que ja era massa lluny. 

Aquell va ser l’últim dia que l’Edmund Burke i la Honey McKinnon es van veure aquell estiu. 

 

*   *   *

 

El cel de Londres senguia enfosquint-se, i tot i que la gent donava llambregades cap amunt, estirant la mà, de moment no queia ni una gota.

—I quan no estàs de gira, vius a Amèrica, normalment? —va demanar l’Edmund.

—Sí —va respondre la Honey—, la companyia em posa un pis a Nova York, a la vora del ballet. 

—I com et senta la vida, allà? —li va demanar la Cordelia—. És molt diferent?

—Bé, sí, una mica —va assentir la Honey—. La gent és més oberta, el temps més solejat. Crec que fa més per mi que no pas Londres. Aquí sempre em vaig sentir una mica… fora de lloc. Com si hagués de fer veure que era diferent del que era. Com si m’estiguessin jutjant constantment.

—Això no et costava gens —va dir l’Edmund amb un somriure trist. 

—Però m’esgotava molt —va fer ella amb un sospir, i després va afegir, mirant l’Edmund—: Tot i que tenia els seus moments.

Ell va sentir que es torbava, i va tenir un impuls que va haver de reprimir amb molta força de voluntat. Per sort, de nou, la Cordelia va acudir al rescat.

—Bé, Honey, ha estat un plaer conèixer-te, però hem de marxar. 

—És clar —va fer ella, agafada una mica per sorpresa.

—Que tinguis molt d’èxit amb el ballet —li va desitjar la Cordelia amablement.

—Moltes gràcies —va fer ella—. M’ha agradat molt poder-te conèixer, també.

—Molta sort, Honey —li va desitjar l’Edmund abans de donar mitja volta i allunyar-se amb la seva dona.

I en aquell moment va llampegar fort, i es va sentir un tro que va ressonar en l’aire, i en els ànims de dues persones en particular. I es va posar a ploure de valent, en el moment just, per poder amagar les llàgrimes de l’Edmund i la Honey, que es van barrejar amb les que queien del cel. 

—Què fas sota la pluja? —el va imprecar la Cordelia, que caminaa eixuplogant-se a ella i al nadó sota un paraigües—. Vine aquí sota amb nosaltres, que t’estàs amarant d’aigua.

—No, ja està bé —va fer ell—. Em ve de gust caminar sota la pluja…

Però res no podia fer desaparèixer els seus sentiments, ni tot el que l’Edmund havia llegit en els falsos somriures de la Honey: que encara pensava en ell, tant com ell en ella, i que seguia sentint el mateix que aquella altra vegada que l’havia deixat marxar, perquè no tenia més remei que acceptar-ho. Ella tenia la feina dels seus somnis. Però per ella potser era només això, una feina. I ell també tenia la feina perfecta, la vida perfecta, la família perfecta. I la Cordelia era una esposa exemplar. Era amable, bonica, intel·ligent, elegant. Era tot el que l’Edmund podia voler de la seva parella. 

Només tenia un defecte.

No era la Honey. 

Però la vida seguia el seu curs, igual que l’aigua de la pluja que baixava pel carrer, que no podia tornar enrere.

I la pluja ho va netejar tot, les voreres, les teulades de les cases, el carrer, les escalinates de l’Opera House, on la prima ballerina de Gisèlle deixava que les gotes d’aigua li caiessin al damunt i s’enduguessin també les seves llàgrimes.

 


Llegit 78 vegades


< Anterior capítol ||

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • AvatarAgatha Black (Moderador/a FF)Enviat el 12/02/2021 a les 12:30:09
    #27696He escrit 9 fanfics amb un total de 205 capítols

    Volíeu drama? Apa, drama XD No estic segura si ja vèieu a venir per on aniria la cosa, suposo que sí. Però potser no us havíeu fixat que al primer capítol es menciona que la companyia de dansa que acutua a l'Opera House és la New York City Ballet (els components dels quals surten normalment de l'School of American Ballet, que és també a Nova York. Així que la Honey mai no va anar a la Royal com ella tenia pensat, sinó a la millor escola americana. I l'Edmund va fer el que li manava la família. I va entrar a treballar a la conselleria, ja és cap de departament, i en el futur serà Conseller d'Afers Màgics, com el seu pare. La pregunta és si l'Edmund va actuar bé o no. La primera impressió és que sí, que ho fa per ella... però com diu la Honey, la decisió és seva i ell tria per ella. Per això vaig decidir que l'Edmund fos Slytherin; no perquè sigui egoista ni res de l'estil, sinó perquè dona prioritat a les ambicions i a la feina per sobre de l'amor. I la Honey potser no, i potser hauria estat més feliç amb l'Edmund i una feina al món màgic que sola a la NYCB. Qui sap. No ho sabrem mai. De nou em disculpo pels clixés, però és que em sembla que totes les coses rompantiques que he llegit/vist en tenen molts, així que suposo que és cosa del gènere, també. Ah, parlaré una mica de Gisèlle també. Aquest ballet tracta d'una noia a qui el seu promès li trenca el cor. Ella mor, i aleshores, després de morta, torna a la "vida" (com una mena d'esperit) per embruixar-lo a ell. Suposo que es veu una mica el paral·lelisme (long shot, I know, però hi ha una relació). I res, que això és tot, i que espero que us hagi agradat. Tot i que no he pogut evitar algunes escenes gracioses (perquè, coi, ho he escrit jo), penso que en general s'adequa prou al gènere de "drama romàntic". No ho sé fer millor. Espero que us hagi agradat, més o menys. No puc dir que m'ho hagi passat bé escrivint-la, perquè és un gènere que no m'agrada escriure, i de veritat que se m'ha fet molt muntanya amunt. Però sí que he après, i segur que aquesta pràctica m'ajudarà en algun moment del futur (per què el romanç és una part de la vida, és clar, i si en una història hi ha 0 romanç tampoc no és creïble, oi? S'ha de posar una mica de tot!) I ja no m'allargo més. Espero que us hagi agradat més que a mi i tinc moltes ganes de llegir les vostres! A. Black



  • AvatarArwen Black (Moderador/a FF)Enviat el 12/02/2021 a les 15:40:14
    #27700

    Apa, vaia drama. Ja torno a estar plorant. Bé, crec que no he deixat de plorar des del darrer capítol. Saps que pensava que la història tindria un gir diferent? Pensava que els Burke s'havien assabentat de l'audició a la Royal i havien mogut fils (o màgia) perquè no l'acceptessin, per a que es casés amb l'Edmund. XD Està molt bé Gee, trobo que t'ha quedat molt bé, te n'has sortit bé per ser un gènere que no t'agrada. Però digues... no t'ha agradat, escriure aquest final? Va, confessa... que estem tots donats una mica al drama xD.



  • AvatarArwen Black (Moderador/a FF)Enviat el 12/02/2021 a les 15:44:54
    #27701

    Ah, i l'EDMUND ÉS UN IDIOTA, trobo que podrien haver estat separats uns anys (veient-se a l'estiu, que l'Edmund anés a Amèrica) i després tornar junts, NO S'HAVIA DE CASAR I TENIR UN FILL, REDÉU. IDIOT. IDIOT. PERIOD.



  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 18/02/2021 a les 17:13:49
    #27706He escrit 11 fanfics amb un total de 168 capítols

    But I can seeeeeeeeeee us lost in the memory, August slipped away into a moment in tiiiiiiime, 'cause it was never miiiiiiiiiiiine!

    I aquí tenim el drama XD We love to see it!

    Aquest final té unes vibes La La Land (i altres coses que no diré per no fer spoilers a ningú) espectaculars i m'encanta! La impossibilitat de casar la vida professional / els somnis de cadascú i la vida personal, la relació... molt bé! I la retrobada posterior, quan cadascú ha aconseguit tots els seus objectius professionals, i té una vida a part, perquè el món segueix girant... però per un moment tots els "what if" tornen de cop. Per mi, és l'escena que redimeix La La Land hahaha O sigui que crec que has fet molt bé de posar-ho! Són els millors drames, aquests que no són grandiloqüents, sinó que es limiten a ser un problema molt normal però que no es pot resoldre.

    La diferència és que a La La Land és una decisió compartida, però aquí, com tu dius, és veritat que l'Edmund li pren l'opció a la Honey. I això no està bé, però... és que és l'oportunitat de la vida de la Honey, és clar que l'ha d'aprofitar! No ho sé, potser és perquè jo sempre he estat bastant independent, i perquè no m'he trobat mai amb una decisió com aquesta, però seria un gran error que la Honey no decidís anar a Amèrica! Però potser precisament el fet que ha estat un trencament desigual és el que fa que després de tant de temps tinguin la ferida tan fresca tots dos.

    Em preguntava què passaria quan vas dir que no havia entrat a la Royal, i ara tot té sentit! M'hi havia fixat, que era una companyia americana, la que venia, però la veritat és que no hi havia pensat més... així és normal que hagin de trencar, perquè és tota una vida nova, la que agafa.

    Gee, està molt bé! La història, els personatges... evidentment que hi podies colar coses de riure, que no vol dir que hagi de fer plorar tota l'estona. Si em preguntes què es pot millorar, en la meva opinió només hi ha una cosa (la resta em sembla tot bé!), i és el llenguatge. M'explico... no parlo d'errors lingüístics, que són mínims, sinó que cada gènere té una manera lleugerament diferent d'expressar-se, i crec que tenies massa al cap que aquest "no era el teu" i per això de vegades ho has artificialitzat una mica. A veure si sé explicar-me, que al cap ho tinc clar però després em costa de dir... penso que la història té l'equilibri just de drama i senzillesa, però el llenguatge és una mica més dramàtic i poc natural i de vegades això sobta. Una mica només, no et pensis que és res exagerat! Ho has volgut fer tan diferent que de vegades pensava: apa, a veure, xato, no et passis!, perquè diria que els personatges que has ideat no respondrien així (tot depèn dels personatges, també!). En el tercer capítol, per exemple, en la conversa que es declaren, vas trobar l'equilibri perfecte, perquè tinc la sensació que era com haurien reaccionat tots dos, i tenia una gran naturalitat dins del romanticisme. Em mantinc: el tercer, el millor ;)

    M'explico? No ho he fet pas llarg perquè cregui que és res gaire problemàtic, sinó perquè volia que s'entengués bé hahaha I anyway és la meva opinió i potser soc l'única que ho ha notat així!

    Un parell de coses lingüístiques, se t'han colat algunes castellanades: "—I com et senta la vida, allà?" el verb "sentar" no existeix, en català! Diríem "com se't posa, com la portes" o alguna cosa així. I "el temps més solejat." hauria de ser assolellat en català!

     

    Això és tot! Diguis el que diguis, crec que se t'ha de donar l'enhorabona perquè ho has patit però te n'has sortit i a més a més bé! Espero que, com dius, et sigui útil en el futur :) A per la segona posició, tu pots! (XD)

    Ens llegim! ^^

     

    PD: no ho he dit! M'ha agradat molt saber la història del ballet i per què l'has triat, sí, molt encertat :)




  • AvatarCass RossEnviat el 03/03/2021 a les 00:06:43
    #27724He escrit 11 fanfics amb un total de 22 capítols

    I, evidentment, tot acaba en drama... He de dir que la reacció de l'Edmund no m'agrada gens! Tot el que havies aconseguit que m'agradés es perd una mica i torna a ser el bitch del principi. La primera vegada que ho vaig llegir, no ho vaig entendre gens, però ara havent-ho rellegit, entenc d'on ve, l'Edmund. Però és que no li perdono! És molt egoista que faci aquesta decisió d'aquesta manera. Que entenc que, en el fons, és per la millor opció dels dos, perquè ella faci el seu somni. I tal, però que se'n vagi d'aquesta manera... No t'ho perdono, Edmund.

    La narració a vegades es tornava com massa rígida i d’altres fluixejava una mica, mostra que no escrius en el teu estil (i no crec que el repeteixis gaire, vist lo poc que t'ha agradat haha). Però crec que en general te n'has en sortit molt bé, sobretot perquè estaves odiant la fanfiction. I, honestament, crec que és una paraula massa forta. El drama està molt ben portat! És una situació molt realista, perquè són adolescents, perquè no totes les històries d'amor duren per sempre, perquè tenien projectes vitals oposats, per tot plegat, i ho has sabut transmetre; has acabat d'una manera ben dramàtica, i l'escena del present ha sigut un bon colofó. De fet, m'ha agradat molt el contrast que fas entre el present on es retroben amb els flash-backs de què va anar passant. Al principi, la història del passat en sí podria semblar que tindrà un final positiu, però els flash-backs, que ell tingui una família, auguren que acabarà malament.

    Moltes gràcies per l'explicació sobre el ballet de Gisèlle, i m'agrada com ho has relacionat amb la fanfiction!

    Ens llegim,

    Cass