Burke - Capítol 3:
AvatarEscrit per Agatha Black
Enviat el dia 12/02/2021 a les 10:08:24
Última modificació 12/02/2021 a les 10:08:24
Tots els capítols de Burke
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


Capítol 3:

Y en realidad nunca te olvido,

fuiste mi único camino,

y tu sonrisa un buen motivo

para ser alguien mejor.

 

—Ara et fas dir Abigail? —va preguntar l’Edmund, mirant el cartell de l’Opera House, on el nom que sortia era clarament “Abigail McKinnon”.

La noia, va somriure mirant al terra, visiblement incòmoda.

—Als del NYC Ballet no els semblava que “Honey” fos prou… ja saps.

L’Edmund va riure per sota el nas, torbat.

—Sí, ja ho sé. 

Es van quedar tots dos en silenci, que es va accentuar quan les seves mirades es van trobar, i va ser una sort que algú el trenqués per ells, perquè d’altra manera haurien pogut arribar a aturar el temps…

—No em presentes la teva amiga, Edmund? —va preguntar la seva dona, fent-li uns copets a l’esquena al nadó que duia en braços.

—Oh, és clar —va tornar a la realitat l’Edmund, conscient de com la Honey tenia el do d’embruixar instants amb la seva simple presència—. Honey, la meva dona Cordelia. Ella és la Honey McKinnon, era companya del meu curs a Hogwarts.

—Ah, vaja, molt de gust —va fer la Cordelia elegantment, i va allargar la mà per estrènyer la de la Honey—. Ja m’estranyava que el meu marit tingués amics muggles; normalment només es fa amb càrrecs de la Conselleria que es passen el dia parlant de feina.

—Sembles estar-ne encantada —va respondre la Honey amb un somriure, i la seva dona va riure agradablement. 

La mirada de la Honey es va trobar de nou amb la de l’Edmund, però aquesta vegada tots dos la van apartar de seguida. 

L’Edmund va tenir una estranya sensació de culpabilitat, que no tenia cap sentit, perquè no estava fent res dolent. I tot i així, era evident que hi havia alguna cosa en la situació que no era com hauria de ser. 

Probablement els seus sentiments. 

 

*   *   *

 

L’Edmund no sabia en quin moment s’havia enamorat de la Honey McKinnon aquell estiu. Potser va ser aquell mateix dia després de la gala, quan li va fer un petó i el va encobrir davant de tota la seva família quan hauria pogut perfectament engegar-lo a pastar fang. Potser va ser el dia que la Honey li va mostrar la peça que havia preparat per la prova d’accés a la Royal Academy, que el va deixar sense paraules. Potser simplement es va anar acostumant a la seva presència, i a les seves burles, i als seus somriures durant aquells dos mesos, fins que la seva absència es va tornar simplement intolerable.

El que sí que sabia era quan se n’havia adonat, que estava enamorat d’ella. 

Va ser una tarda en què havia anat tot sol al centre comercial muggle, que era un lloc que li havia descobert la Honey, on un hi podia trobar de tot, sempre que no fos màgic, i el més important, on ningú no el coneixia. Hi havia anat a matar el temps fins a l’hora de sopar, per no haver d’aguantar els seus pares preguntant si la Honey preferia la carn o el peix, o què era el que més li agradava de postres.

Havia entrat a la cafeteria on ella l’havia dut una vegada, i havia demanat un te, que per algun motiu es veia que els muggles bevien en tasses enormes de cartró i el cobraven a preu de felix felicis. Però era bo, i molt calent, i l’estança era còmoda i agradable, per la qual cosa a l’Edmund no li molestava massa el format del te, i molt menys el preu, és clar.

El que sí que el va molestar va ser que minuts després d’asseure’s en una butaca a la taula del racó al costat de la finestra, una noia de més o menys la seva edat se li acostés.

—Disculpa, t’importa si sec a aquesta taula? És que estan totes ocupades…

L’Edmund va donar una llambregada ràpida al seu voltant, i va veure que efectivament en totes les taules hi havia algú, però de cadires lliures n’hi havia moltes. Porò no li va semblar educat negar-s’hi, de manera que va fer un gest cap a la cadira, i la noia li va fer un somriure abans de seure.

—Em dic Sarah —es va presentar després, allargant-li la mà.

Atrapat en la conveció social, l’Edmund no va tenir més remei que encaixar-li.

—Edmund.

—Oh, quin nom és antic —va exclamar la noia amb una rialleta—. No ets de per aquí, oi?

Confirmat, la noia estava flirtejant amb ell. Aquest era l’inconvenient d’anar a algun lloc on ningú no el coneixia: els muggles no tenien cap mania a l’hora de dirigir-se-li de la manera més informal. 

—No —va dir esqüetament, i va fer un glop del te per no haver de dir res més. 

I gairebé se’l va tirar per sobre quan, en desviar la mirada per la finestra, va veure la Honey passejant pel centre comercial, i es va sorprendre desitjant que no el veiés. Però el va veure, és clar, perquè estava caminant en aquella direcció, i tan bon punt el va reconèixer va fer un somriure i va córrer cap a la cafeteria. 

De sobte es va sentir molt incòmode, com si l’haguessin enxampat fent alguna cosa mal feta. Però no estava fent res, és clar. A aquella noia amb qui compartia taula no la coneixia de res; no era pas una cita. I encara que ho hagués estat, la Honey només era la seva falsa xicota. Si estava en una cita, no era problema d’ella. Per què estava tan nerviós, aleshores?

La Honey va anar directament cap a ell, i evidentment no s’havia adonat encara que no estava sol.

—Edmund! —va dir en arribar—. He passat abans d’anar a casa teva per comprar-li alguna cosa a la teva mare. Què hi fas, aq…?

Va ser aleshores que es va adonar de la presència de la noia.

—Ai, perdó —es va disculpar amb tota la naturalitat—, no he vist que eres amb algú…

L’Edmund va obrir la boca, però no en va sortir cap so. “No és el que sembla” havia estat a punt de dir, abans d’adonar-se que era una ximpleria, perquè no li devia cap explicació a la Honey. En una fracció de segon va decidir que era molt millor actuar també amb naturalitat i presentar-li la noia. És clar que per fer allò hauria hagut de prestar atenció al seu nom…

—Ehhh… —va acabar fent només, com un beneit.

—Sarah —va fer noia, presentant-se ella mateixa.

Sarah! Això era!

—Honey —va respondre la Honey—. Sóc… sóc la cosina de l’Edmund.

Huh? va pensar l’Edmund, però aleshores va entendre que “cosina” era la paraula perfecta en aquella situació, en què havia mencionat el sopar a casa dels seus pares, però només si la Honey estava donant per sentat que allò era una cita, cosa que no era, però que tampoc no passava res si ho hagués estat, perquè… 

—No pretenia interrompre —va seguir la Honey, amb el seu carisma de sempre, i els va somriure a tots dos amigablement, cosa que encara va molestar més l’Edmund—. Ens veiem al sopar, Ed. Un plaer, Sarah, passeu-ho bé!

I dit això va donar mitja volta i va marxar.

Com? O sigui, espera, COM? Perdona? Què volia dir, “passeu-ho” bé? Com s’atrevia? Com s’atrevia a no molestar-se? No només això, l’havia encobert! Primer havia assumit que estava allà amb una noia, quan l’únic que feia allà era matar el temps fins que arribés ella; després en comptes de dir qui era, es feia passar per una cosina, per no ofendre, i a sobre després els feia un somriure encoratjador? O sigui, PERDONA?

L’Edmund es va imaginar la situació a la inversa. Si hagués vist la Honey asseguda prenent un cafè amb un noi, ell hauria…? Ha, i una merda! Hauria intervingut, hauria deixat clar que la Honey era la seva promesa, encara que fos mentida, i ves a saber si el paio no hauria marxat amb un parell de maleficis…

—Ei, Edmund —el va treure de les càbales la… la… oh, i a qui li importava?—. Sembles molest.

—No em diguis —va respondre ell, malhumorat.

—Per què t’has molestat?

—Doncs perquè…

L’Edmund va fer una pausa. Per què s’havia molestat? Aquesta era la pregunta. I quan es va adonar de la resposta, no li va agradar gens.

Ugh... 

 

*   *   *

 

Durant el sopar amb els seus pares, la Honey va actuar com sempre, com la noieta encantadora i enamorada que normalment interpretava davant de tothom. I quan l’Edmund la va acompanyar a la porta en marxar, es va acomiadar d’ell com sempre, amb alguna burla, algun somriure dels de veritat (els que l’Edmund es va adonar que el feien somriure a ell també). Però no va mencionar l’incident a la cafeteria, i l’Edmund tampoc. 

I ens els dies següents que van passar, tampoc no en van mencionar res. Perquè no hi havia res a fer. No servia de res dir-li a Honey el que sentia per ella, perquè una vegada acabés l’estiu, ella aniria a l’acadèmia de ballet, i ell tornaria a Hogwarts… i no es podia començar una relació quan havien d’estar deu mesos separats. I qui sabia què faria la Honey després? Sempre parlava de viatjar, i de ballar, i de fer un munt de coses, però mai amb plans concrets que anessin més enllà de ser acceptada a la Royal. 

I, deixant tot això de banda, ella mai no havia mostrat cap interès en ell més enllà de l’amistat que havien fraguat a força del costum. Dir-li que l’estimava no portaria res de bo a la relació, perquè fins i tot si ella sentia alguna cosa semblant, els seus camins anaven en direccions oposades. 

Així que l’Edmund va decidir callar, i fer veure que el seu cor no se saltava un batec cada vegada que ella se li acostava, i que no sentia que li faltava alguna cosa quan ella li deixava anar la mà, i que no recordava constantment el petó que li havia fet el dia que li havia “demanat matrimoni”. L’Edmund estava horroritzat de veure com el mes de setembre s’acostava inexorablement, perquè des que s’havia adonat del que sentia per la Honey, i tot i que feia apenes dos mesos que l’havia conegut bé, li resultava impossible imaginar-se un futur sense ella.

Fins aquell estiu, l’Edmund sempre havia estat una persona solitària i mai no havia tingut lligams estrets amb ningú. I ara, s’havia de mentalitzar, no, d’autoconvèncer, que tornar a aquella solitud no era tan greu. Per què no ho era, no? Només era tornar a estar sol, igual que abans. Tornar a fer sempre el que volia, no dependre de ningú. No hauria d’aguantar burles, ni fer tot el que li agradava fer a ella.

I seria una gran merda. 

 

*   *   *

 

Però tots els esforços que havia fet per guardar-se els seus sentiments es van esfondrar uns deu dies abans que acabés el mes d’agost. Va ser una tarda en què era sol a casa, llegint el diari a costat d’una finestra oberta que deixava entrar una lleugera brisa per apaivagar la calor d’estiu, i de sobte una petita flama es va materialitzar davant dels seus ulls, que es va consumir al cap de tres o quatre segons, deixant caure una petita nota escrita amb la lletra ràpida de la Honey que deia “Ens podem veure?”

L’Edmund va respondre ràpidament al revers de la nota que l’anés a veure a casa, i poc després, va sentir l’espetec inconfusible d’algú que aparetia al seu jardí. Va alçar-se ràpidament i va sortir a la calor de la tarda per dirigir-se a la zona per la que havia sonat l’espetec. Va trobar la Honey asseguda en un banc al davant de la font, i es va fixar que tenia les galtes enceses i els ulls brillants, vermells i una mica inflats, com si hagués estat plorant.

—Què ha passat? —li va demanar de seguida, acostant-se a ella.

La Honey només el va mirar un moment abans d’allargar-li una carta que duia a la mà. Ell la va agafar i va veure que a la capçalera hi havia el logo de la Royal Academy, i només li va caldre llegir les primeres paraules de la carta per entendre el que havia passat: Benvolguda senyoreta McKinnon, Lamentem informarla que… 

—Que fills de… —va començar a dir l’Edmund amb amb veu d’odi abans de veure que la Honey s’havia tornat a posar a plorar. 

—No ho entenc —va dir ella amb un fil de veu, les llàgrimes regalimant-li galtes avall—. Però si ho vaig clavar...!

—Honey… ho sento molt.

Sense ser ben bé conscient del que feia, sabent només que se li acabava d’encongir el cor com no ho havia fet mai, l’Edmund va seure al seu costat, i li va agafar la cara amb les mans per eixugar-li les llàgrimes delicadament amb els seus dits pàl·lids, que contrastaven amb el seu rostre morè. 

—No saben el que es diuen —va dir de tot cor—.  Ells s’ho perden. No en tenen ni idea… No ploris, siusplau.

—Era… —va xiuxiuejar ella—. Era tot el que tenia, la dansa. Què faré, ara?

I de cop, tota la tristesa i encongiment que l’Edmund sentia es va convertir en una altra cosa: esperança. I es va sentir horriblement culpable i sabia que era totalment egoista, però una part d’ell no podia evitar sentir-se feliç davant de la possibilitat que la Honey hagués de deixar de banda els seus somnis, perquè això volia dir que tornaria a Hogwarts a acabar l’últim curs, i que… que no s’havien de separar.

—No sé què faré amb la meva vida, ara —va repetir la Honey, encara plorant.

—Doncs queda’t amb mi —va dir l’Edmund sense pensar.

La Honey va obrir els ulls, sobtada.

—Com dius?

I l’Edmund va sentir que se li encenien les galtes.

—Que et quedis amb mi —va murmurar, fent el cor fort—. Torna amb mi a Hogwarts… i torna amb mi després. I no et treguis mai això —va afegir, agafant-li la mà on duia l’anell de compromís.

—Edmund…? —va fer ella, que va deixar de plorar de cop, i se’l va quedar mirant—. Què estàs dient, què…?

—No ens hem de casar aviat ni res d’això —va seguir ell, nerviós com mai ho havia estat—. Però l’anell pot ser una promesa, almenys. Una de veritat…

La Honey se l’estava mirant amb la boca oberta, sense dir res.

—Però digues alguna cosa, no? —va seguir després l’Edmund, apartant la mirada, molest, i conscient que devia estar com un tomàquet—. No se’m dona bé parlar d’això…

—És que… és que no ho entenc. —va fer la Honey—. M’estàs dient que t’agrado?

—Però què vols, una senyal lluminosa? —va exclamar ell, que no entenia com podia fer-li la guitza en aquell moment.

—És que encara no ho has dit! —va tòrcer ella.

—Doncs no sé com vols que t’ho digui! —li va discutir, com sempre—. Em sembla que t’ho estic posant bastant clar!

—I jo què sé, si et veig en cites amb altres noies…!

—NO ERA CAP CITA! —va exclamar l’Edmund posant-se dempeus—. Si l’acabava de conèixer! Només es va asseure a la meva a la taula!

—Doncs crec que a ella li semblava que sí que ho era! —va rebatre ella.

—I tu, què? —li va tirar en cara ell—. “Sóc la seva cosina, passeu-ho molt bé!” A què va venir, allò?

—I què volies, que muntés una escena? —va exclamar ella—. Que la liés en plena cafeteria perquè el meu promès de mentida va amb altres noies? Jo no sóc ningú per…!

—TU HO ETS TOT, CAPSIGRANYA! —la va interrompre ell, fora de si.

—I per què no comences per aquí? —va dir ella aleshores i es va posar dempeus també—. Mira que ets espès, Burke.

I sense dir res més, el va agafar per la camisa del coll i li va plantar un petó als llavis. Però aquella vegada estaven sols. Aquella vegada ningú no els observava. Aquella vegada va ser de debò. 

I l’Edmund la va agafar per la cintura, i li va tornar el petó, i després un altre, i es va prometre que no la deixaria anar mai més.

 


Llegit 61 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • AvatarAgatha Black (Moderador/a FF)Enviat el 12/02/2021 a les 10:18:01
    #27695He escrit 9 fanfics amb un total de 205 capítols

    Bueeeeeeno, doncs el capítol pastelón penjat, hala, *gee cringes*

    MMmm no sé què comentar d'aquest capítol... només que de nou, he hagut d'eliminar escenes, evidentment, del sopar a casa dels Burke, això que menciono de què hagués passat si l'Edmund hagués trobat la Honey amb un altre noi (que havia de ser una escena i aquí només s'ho imagina, però a l'escena del meu cap l'Edmund muntava un espectacle, a diferència de la Honey, que es posa la seva màscara i actua amb normalitat). També hi havia la part en què l'Edmund sortia darrere d'ella a la cafeteria i veia que tot i que havia actuat amb normalitat, estava plorant. Bé, crec que tot són escenes molt clixé, tant el que surt com el que no, però és que com ja sabeu aquest gènere no és el meu fort o faig el que puc XD.

    I ja que estic, comento una cosa que no havia comentat al capítol 1: el retrat de l'Elisabeth Burke, això és cànon. És un retrat que queda per les masmorres i a setè any es dedica a cridar a tort i a dret que la gent faci bullying als fills de muggles. Em va semblar que ja que era l'única cosa cànon l'havia de fer sortir...

    Vaig a veure si acabo el 4t capítol i el penjo ja...

     

     




  • AvatarArwen Black (Moderador/a FF)Enviat el 12/02/2021 a les 15:13:21
    #27699

    Joh, dec estar sensible, perquè ja estic plorant... Lo de capsigranya m'ha sonat estrany, però xD Però està molt bé. Se m'ha fet curt, però és que et vas muntar una història ben completa. I què bé que el 4rt ja està, perquè sé que acabarà malament i si m'han de trencar el cor, que sigui ràpid.



  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 18/02/2021 a les 16:25:25
    #27705He escrit 11 fanfics amb un total de 168 capítols

    "—Als del NYC Ballet no els semblava que “Honey” fos prou… ja saps."

    Al final del capítol tres i juro que això és el que m'ha semblat més trist... tota la vida, tot el que ha volgut la Honey és la dansa, i quan se'n surt, i és la millor, van i li neguen el dret de ser ella mateixa mentre ho fa. Em sembla TRISTÍSSIM. Aix, ja ho vaig pensar al principi del primer, però aquí quan ho explica... heartbreaking.

    Ho he dit a l'anterior i ho reitero: no et calen més escenes! Crec que ho plasmes tot perfectament en les que has posat. Sí, de fet, aquest capítol crec que és el que t'ha quedat millor, per molt de cringe que et faci! La rabieta que li fa a l'Edmund adonar-se que s'ha enamorat de la Honey, com no en parlen cap dels dos, tota la conversa que tenen després que a ella no l'acceptin... els diàlegs et queden molt bé, i aquest no ha estat una excepció :)

    M'ha agradat molt saber això del retrat canon! Aquests detallets m'encanten huhuhu I no en sols posar gaires, tu, o sigui que s'agraeixen! ^^ Quina dona més horrible, aquesta Elizabeth Burke... dislike molt fortament. Però et dona una escena divertida, o sigui que és tot el que li podem demanar.

    Segueixo que ja només me'n queda un! A pel dramaaaaaaaaaaaa




  • AvatarCass RossEnviat el 03/03/2021 a les 00:05:03
    #27723He escrit 11 fanfics amb un total de 22 capítols

    La imatge mental d'algú com l'Edmund en un Starbucks hahahahahah La situació hagués pogut ser més senzilla: la Honey reconeix que és la nòvia, la promesa!, i l'altra queda fora del pla, però no, va i li diu que és la cosina. Drama, drama! hahahaha M'encanta. I la reacció de l'Edmund, que es queda a quadres i es flipa. Va, pateix una mica mentre t'adones que t'agrada. Crec que aquest és el millor dels quatre capítols de la fanfiction. Com saps transmetre els sentiments de l'Edmund; fa que quedi com un personatge molt més proper i més humà. El capsigranya m'ha matat una mica hahahaha (diria que hauria de ser en masculí igualment, d'aquells genèrics). Però aquesta declaració d'amor, així a flor de pell, amb el drama de l'escola de ballet i tal... Trobo que els personatges han tingut una reacció molt pròpia i que els representa molt com són.

    Cass




  • AvatarMercè GrangerEnviat el 08/03/2021 a les 11:22:47
    #27734He escrit 5 fanfics amb un total de 23 capítols

    Com t'han dit ja, aquest és el millor capítol! Molt bé, és que reitero: per una història curta d'amor, no crec que facin falta les escenes que has dit. I uhm, tampoc no ho trobo tan clixé... bé si, però al final és com el esperable i el que té lògica... no sé. En fi, que aquest capítol està molt bé ^^

    M'ha fet molta gràcia la conversa entre l'Edmund i la Sarah. Aquesta faceta de l'Edmund m'agrada molt hhaha. Tot super awkward i com jo, hi apareix la Honey. M'encanta. Els diàlegs super bé com sempre i la reacció de l'Edmund quan se n'adona que de veritat li agrada la Honey també. Ai, els shippejo tbh haha. Quina pena que ja sabem com acabarà tot. 

    I continuem amb el drama. Ai Honey, pobreta </3. Però molt adient que la declaració passi amb una escena així, m'agrada molt com ho has resolt. "Que et quedis amb mi —va murmurar, fent el cor fort—. Torna amb mi a Hogwarts… i torna amb mi després. I no et treguis mai això " ue vols que digui, estic shippejant hahaha (que l'alegria em dura poc, si, però deixeu-me ser una mica feliç xd).