Cròniques de Hogwarts - 25: Els meus (Circe)
AvatarEscrit per Agatha Black
Enviat el dia 03/01/2021 a les 21:26:29
Última modificació 03/01/2021 a les 21:26:29
Tots els capítols de Cròniques de Hogwarts
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


25: Els meus (Circe)

 

Les coses no van com voldria, últimament, penso mentre observo com l’Ethel talla amb molt de compte la vaina rosada de vainilla de vent amb la qual estem treballant a classe de Botànica. Tant bon punt ho fa, deixa al descobert les llavors, una mena de faves platejades que brillen molt. 

—Aneu amb molt de compte que no caiguin —ens recorda l’Ethel, subjectant la vaina horitzontalment, que regalima el líquid transparent en el que neden les faves—. De pressa, que relliscaran.

Trec la vareta de seguida, i amb un wingardum leviosa, les cinc faves que contenia la vaina de vainilla de l’aire queden suspeses davant nostre, ingràvides i titil·lants. S’ha d’anar amb molt de compte amb aquestes llavors, perquè tant bon punt toquen qualsevol substància sòlida, floreixen. 

—Mmmm… i ara què? —pregunto amb la vareta enlaire, perquè el meu pla arribava fins aquí.

—Ara vinc —diu la Nina, i torna segons més tard amb un pot de vidre ple d’aigua—. Aquí no floriran.

—Encara que toquin els laterals o el fons del pot? —demano.

—Sí —assenteix ella, alçant el pot, i hi vaig dipositant les faves platejades lentament—. He llegit que això els recorda a les faves la sensació de ser dins la vaina, així que el seu poder de creixement instani no s’activa.

No ha estat fins recentment que m’han deixat de sorprendre els coneixements que sembla tenir la Nina sobre pràcticament totes les matèries. Fins l’any passat, havia estat més interessada en els nois i la moda que en les classes, però aquest curs sembla que entre ella i l’Ethel m’estan deixant enrere. Si no les apreciés tant, aquest fet em molestaria força, però no puc evitar sentir un punt d’orgull en com de bona s’ha tornat en tot la Nina darrerament. Porta gairebé totes les assignatures amb una mitja d’excel·lent, no hi ha ningú que marqui més gols que ella en els entrenaments de quidditch, i a més sempre té un aspecte perfecte. És clar que es nota que últimament porta més maquillatge per amagar les bosses sota els ulls, que m’he fixat que també estan una mica envermellits per la son… evidentment, les hores d’estudi han de sortir d’algun lloc. 

També m’encongeix el cor que sigui capaç de fer tot això amb la que els ha caigut a casa… Mira que abandonar-les el seu pare… 

La sang em bull només de pensar en el senyor Bellamy. Se’ls ha de tenir quadrats per abandonar una família que depèn íntegrament dels teus ingressos per viure (la mare de la Nina és de bona família, però va deixar de treballar quan ella va néixer). Si fins i tot sembla que ha fugit del país! A l’ambaixador del ministeri italià se l’havia destinat a l’estranger d’un dia per l’altre… No deu ser gens fàcil per la senyora Bellamy estar depenent dels seus pares altre cop. Destjaria poder fer alguna cosa per la Nina en aquest aspecte, però sé que mai no acceptaria diners. Per això l’he d’ajudar d’una altra manera...

—Vols tallar tu la següent, Cece? —em demana l’Ethel, allargant-me el ganivet de plata i traient-me dels meus pensaments.

Assenteixo i agafo el ganivet. Aquesta és l’altra. L’Ethel. L’escola va plena de com la setmana passada la “Dama de Gel” va tenir un atac d’ira en plena biblioteca. Em sento una mica culpable per no haver estat més per ella, perquè ja sabia que la situación amb el Jack l’havia destarotat força… Però com que sempre és tan reservada… 

Quan he tallat la vaina, l’agafo amb les mans perquè les faves no caiguin, i mentre l’Ethel i la Nina fan leviosas, els ulls em van evidentment cap al Jack, que treballa amb l’Edwin i la Brown. Havia intentat parlar amb ell un parell de vegades d’ençà de l’escàndol; fins i tot vaig oferir-nos voluntaris l’altre dia per presentar el treball a classe d’Encanteris… però ni tan sols no em va dirigir la mirada. M’evita a la Sala Comuna, al Gran Saló… si intento asseure’m amb ell a classe se’n va a un altre lloc. Com li puc dir que lamento el que vaig dir si ni tan sols no deixa que m’hi acosti?

És clar que si em torno a fer amiga del Jack, potser l’Ethel s’enfada… Però no és probable. Mai no li ha interessat gaire amb qui em faig… Sóc amiga de l’Edwin, per exemple, que és el seu arxienemic, i mai no se n’ha queixat. 

Mentre miro el Jack, em fixo que la majoria de gent ha copiat el nostre sistema del pot d’aigua, però en canvi el seu grup té un pot de vidre sense res i les faves hi estan flotant sense xocar. Deu ser algun dels encanteris de l’Edwin… o potser de la bleda de la Brown, que ja m’he fixat que és més llesta del que intenta fer veure. De vegades em pregunto per què intenta fer-se passar per una tòtila i què pretén treure’n; no me’n refio gens... 

Hi ha un petit terrabastall quan, a l’altra punta de l’hivernacle, el Swift fa caure totes les faves del seu grup i, per algun motiu, les del grup del costat. Sento com l’Ethel fa un sospir irritat.

—Aquest pot ja està ple —diu la Nina—. Vaig a buscar-ne un altre.

Amb prou feines ha dit això, que sento una trencadissa darere meu. 

Em giro per veure com la Nina es desploma, inconscient, a sobre d’un munt d’arbusts que han crescut del no-res i que, per sort, amortigüen la caiguda.

 

*   *   *

 

Segueixo enfadada amb la mirada la vella infermera. Què vol dir, que m’esperi? Què vol dir, que té molta feina?

—Disculpi, trigarà gaire en veure la meva amiga que s’ha desmaiat en plena classe? —dic entre dents.

La infermera fa com si sentís ploure i segueix caminant amunt i avall de la infermeria, com si la Nina no fos prioritat. Hi ha dos alumnes de tercer que es veu que s’han cremat a classe de Criança, i algún imbècil de Gryffindor (sorpresa, sorpresa), que s’ha trencat no sé què llançant-se per les escales. 

Espero al costat de la llitera, creuada de braços, durant uns trenta segons, fins que noto que se m’infla la vena del coll. Com que l’infermera està ocupada amb els de les cremades, me’n vaig directe cap al Gryffindor, que deu ser un any més petit que jo, i en dos segons té la meva vareta al coll. 

—Ja te’n pots anar que faci l’episkey algun amic —murmuro entre dents, vareta a lloc—. O el proper os que tindràs trencat serà del coll. 

El noi posa cara de pànic, i fa un parell de passes enrere abans de donar mitja volta i sortir corrents de la infermeria cames ajudeu-me. Mai no són tan valents quan els apuntes la columna amb la vareta…

La infermera, que ja ha acabat amb les cremades, es gira, sense entendre-ho.

—On ha anat, el del braç trencat?

—Oh, ha dit que s’ho podia arreglar ell mateix i ha marxat… —responc amb un somriure—. Pot veure la meva amiga, siusplau?

Observo de prop com la vella li busca el pols al coll a la Nina, i després li obre les parpelles, sense dir res. Finalment, li descorda la camisa, per ausculatar-la, i sento com fa petar la llengua, i entenc per què: a la Nina se li marquen moltíssim totes les costelles.

—Una altra anèmica… —sento que remuga i es gira cap a mi—. No té res greu, però haurà d’estar unes hores amb poció salina intravenosa. 

Això no em diu res, però entenc que no és res greu, i que probablement només ha caigut de l’esgotament. 

—Em puc quedar?

—I ara! —exclama ella.

En aquell moment entren dos nois de sisè de Hufflepuff portant-ne un tercer que ha degut patir alguna mena d’accident màgic, perquè no pot caminar i sembla que té alguna cosa molt inflamada a dins dels pantalons.

—Un altre que juga amb l’engorgio! —exclama la vella infermera posant els ulls en blanc—. A veure si arriba aviat el nou infermer! Ja fa un mes que me’l van prometre!

 

*   *   *

 

M’hagués agradat quedar-me amb la Nina a la infermeria, però amb tanta gent entrant a molestar encara m’haurien expulsat per fer mal a algú… I de totes maneres tinc coses a fer: l’Ethel m’ha demanat de bon matí que li agafi alguns llibres de la biblioteca, així que aprofitaré aquesta estona que encara queda de l’hora de Botànica i així no m’hauré de saltar el dinar. A més a més, hi ha certes coses que prefereixo fer mentre tothom és encara a classe i no em poden veure. 

—Tink! —dic en veu alta, mentre em dirigeixo cap a les portes de la biblioteca.

Ni dos segons més tard, se sent un CRAC i la meva elf domèstica apareix al meu costat.

—Bon dia, senyoreta Circe —em saluda amb una petita reverència de cap i em segueix caminant—. Com va tot?

Faig un sospir, però després somric de veure la meva confident.

—No tant bé com voldria, però ja estic buscant la manera de solucionar-ho.

—És clar —assenteix ella, intercanviant el somriure amb mi—. La pot ajudar, la Tink?

Assenteixo amb el cap. Per això l’he cridat. Quan arribem a la porta de la biblioteca parem uns segons abans d’entrar i jo em trec un paperet de la butxaca.

—Necessito aquest llibre de la biblioteca, però és a la secció restringida —li explico ràpidament.

—La Tink li aconseguirà —diu amb els ulls il·luminats de poder-me ser d’ajuda.

—Moltes gràcies —responc mentre li passo el paperet—. És l’únic que se m’acudeix per poder ajudar la Nina.

Amb un altre CRAC, la Tink desapareix a la vegada que obro les portes de la biblioteca i trec un altre pergamí, força més llarg i escrit amb l’elegant lletra de l’Ethel, de tots els llibres que necessita aquesta setmana. Sé que l’Ethel està de mal humor, aquests dies, i amb els nervis crispats, i la veritat és que no sé com ajudar-la. Així que si l’únic que puc fer per ella ara mateix és aconseguir-li llibres abans que els hi prengui ningú més, per Merlí que tindrà els seus llibres. Repasso la llista amb la mirada i veig que tots els que vol estan relacionats amb les assignatures que cursem, excepte l’últim: Introducció a la varetologia. Hm? Per què deu voler-ho, això? Segur que ja deu estar investigant alguna cosa d’algú de l’escola; l’Ethel sempre vol estar al cas de tot. 

Decideixo deixar aquest pel final i recol·lectar primer els llibres de les seccions que tinc controlades. Al cap de deu minuts, sona la campana del final de les classes i comença l’hora del dinar. M’hauré d’afanyar si vull menjar alguna cosa abans d’anar a Història…

Mentre estic buscant el llibre de varetologia, sento com una presència es col·loca al meu costat. Reconec de seguida de qui es tracta, i miro de no fer-ne cap cas, però…

—I què, maca? —pregunta una amb veu seductora—. Estudies o treballes?

He de fer un esforç perquè no se m’escapi el riure. 

—No sé exactament què és el que et fa pensar que no estic ocupada, Connors, però el cas és que ho estic —dic amb el to més neutre que puc produir, mantenint la mirada fixa en els lloms dels llibres de l’estanteria.

Ahhh, Joe Connors, el meu walk of shame. Bé, no n’hi ha per tant, tampoc. Només ens vam embolicar una vegada. Fa dues nits. Ugh. Això em fa una punxada de culpabilitat a l’estómac, perquè sóc conscient que a la Nina li agrada el Connors i que jo sempre li he estat retraient aquest fet perquè “on vas, amb el Connors”, i després vaig jo i…

—Trobo que estàs més maca amb els cabells deixats anar… —comenta, i noto com acosta la mà als meus cabells, i li aparto de seguida.

—Preferiria que no em toquessis, moltes gràcies.

Ell només somriu, amb els ulls enriolats.

—No deies això, l’altra nit.

Sento com em puja el rubor a les galtes de cop. Serà possible! L’engrapo pel braç d’una revolada i me l’emporto a la cantonada del passadís. 

—Escolta’m bé —dic amb un murmuri mosquejat—. El que va passar dissabte… no va passar! Ho entens?

No hi ha manera que perdi el somriure.

—Doncs jo recordo algunes coses molt vívidament… No em queixo, eh?

—Mira… dissabte em vas agafar en mal moment, d’acord? —li dic, exaltada—. No havia tingut una bona setmana. Però ja m’ha passat la… tonteria. 

Ell empetiteix els ulls, que són molt i molt blaus.

—Hmm… quina pena…

L’empenyo una mica, perquè està massa a la vora i està afectant ridículament el meu ritme cardíac. 

—Ho dic de debò —insisteixo—. L’altre dia vas ser molt amable i en deferència a això no t’esborraré els records personalment. Però com li comentis a algú que ens vam embolicar…

Sento el soroll d’un llibre que cau a terra i em giro completament terroritzada que algú ens hagi pogut sentir. I efectivament, a menys de dos metres no hi podria haver ningú més que el Jack. 

—N… no… no he sentit res —tartamudeja, i gira cua per marxar corrents sense ni tan sols recollir el llibre.

—No! Jack! —intento cridar abans que desaparegui.

Jack Moore, torna aquí ara mateix! Em tapo els ulls amb les mans, desesperada.

—Doncs diria que això que acaba de passar és culpa teva —comenta el Connors, i puc sentir que somriu sense ni tan sols mirar-lo.

 

*   *   *

 

Estic tan mortificada que ni tan sols no vaig a dinar al Gran Saló, i em quedo a la biblioteca, en un racó fosc, fullejant el llibre de la secció restringida que m’ha aconseguit la Tink. Almenys així distrec la ment del que acaba de passar. No estaven prou malament ja les coses amb el Jack...

—Gairebé tot és molt fàcil d’aconseguir… —murmuro, donant llambregades per assegurar-me que almenys ara ningú no ens vegi—. Però hi ha una cosa que necessito i que no veig com...

—La Tink li aconseguirà el que necessiti! —xiuxiueja ella amb els ulls ben oberts, tota devoció. 

—No ho dubto —dic amb un somriure i li pico l’ullet—. Necessito sang  d’amfibi, però ha d’estar viu quan li tregui… Aquí hi ha molta gent que té granotes o gripaus… creus que en podries aconseguir algun per aquesta nit?

—Deixi-ho a la Tink! —assenteix ella inflant el pit.

—Ets la millor —li dic, i l’acosto per fer-li un petó a la galta—. Ara he de marxar a classe. Ens veiem a mitjanit? Ja saps on, oi?

La Tink assenteix efusivament, i desapareix amb un CRAC. Jo també m’alço del meu racó i marxo carregant els llibres de l’Ethel…

 

*   *   *

 

… que deixo damunt del seu pupitre de la classe d’Història de la Màgia. 

—Tots els d’aquesta setmana —esbufego.

—Com està la Nina? —pregunta ella, mentre revisa els llibres un a un, amb posat satisfet.

—La vella taruga ha dit que no tenia res greu —dic, asseient-me al seu costat—. No sé què d’anèmia… Eric, et fa res si m’assec amb l’Ethel, avui? —li demano quan veig que s’acosta.

A classe d’Història els pupitres són en parelles, i jo normalment sec amb la Nina, i l’Ethel amb l’Eric. Però avui la Nina no hi és, i no vull seure sola. En altres circumstàncies seuria amb el Jack, però és clar… Ai, he d’arreglar el tema del Jack d’una vegada. I ara encara corre més pressa; i si es vol venjar de mi i comença a escampar això del Connors?

L’Eric, que és un tros de pa (massa pel seu propi bé), accepta sense problemes que li prengui el lloc, tot i que dirigeix una mirada de preocupació cap a l’Ethel, i entenc el que em vol dir.

—Jo me n’ocupo —li xiuxiuejo.

Ell assenteix, mirant al seu voltant, i veig que té problemes per triar on seure ara.

—Hi ha un lloc buit al costat de l’Edwin —suggereixo, perquè és l’únic lloc acceptable que veig disponible.

—Sí, ja ho veig —sospira ell amb cara dubitativa, però finalment s’hi dirigeix, mentre penso que estaria bé que es fessin amics; tots dos són gent com cal, i una mica massa solitaris. Al meu costat, l’Ethel bufa pel nas, i m’adono que no opina com jo. 

Li vull preguntar com està, però sé que respondrà que està perfectament, tot i que és evident que no és així. Quan comença la classe, miro de distreure-la d’una altra manera, així que escric una frase en un pergamí i li allargo.

Per què és el llibre de varetologia?

L’Ethel mira el paper, em mira a mi i xiuxiueja:

—Cece, estem fent classe.

I torna als seus apunts. Apa, tocada i enfonsada. Amb la Nina ens passem les classes d’Història escrivint-nos, però veig que amb l’Ethel això no és una opció.

Em deixo caure de braços creuats sobre el pupitre, mentre observo com l’Ethel pren apunts febrilment. Sóc incapaç de seguir aquesta classe amb el to monòton del fantasmot, però no pateixo perquè sé que l’Ethel em deixarà els seus apunts, com sempre, que són molt més entenedors i complets que qualsevol cosa que pugui explicar aquest vell, que no sap ni com morir-se decentment. 

Mentre l’observo, m’adono que té els ulls envermellits, i que la seva pell, normalment perfecta, presenta alguns defectes de cansament. Tampoc no deu estar dormint gaire bé. Tot i que sé que no és gaire donada a les mostres d’afecte, li poso la mà al cap i li faig un parell de copets suaus.

—Estarem bé —murmuro amb un somriure.

El rostre de l’Ethel és impassible, però veig que deixa d’escriure un moment, i que assenteix amb el cap gairebé imperceptiblement abans de retornar als seu apunts. 

 

*   *   *

 

Estarem bé, penso mentre vagarejo pels passadissos en direcció a les masmorres. Però ara no ho estem. Cap de nosaltres. Sóc més conscient que mai que la unió fa la força, i trobo que el meu grup està més dèbil que mai. Per culpa de secrets, per culpa de comentaris fets sense pensar, per culpa de gent externa que només ens vol fer mal… Estic molt trista. Vull els meus amics, per mi són tan necessaris com l’aire que respiro…

Sento un terrabastall i alguns crits, i al final del passadís, en la llunyania, veig l’Agatha i els seus esbirros, saltant i corrent i rient, i això encara em deprimeix més. Tot i que nosaltres no hem estat mai de “saltar, córrer i fer escàndol”, sí que tenim uns lligams forts, i ens donem força els uns als altres. I jo ara em sento sola, petita i dèbil… La Nina és a la infermeria, l’Ethel té atacs d’ira, i el Jack… el Jack ni tan sols no em dirigeix la paraula...

Arribo a la Sala Comuna pràcticament arrossegant els peus, i sento que estic a punt de desmuntar-me de la tristesa. Miro a terra perquè sento els ulls molt calents, i no aixeco la mirada fins que no sóc pràcticament davant de la llar de foc. I quan ho faig, veig el Jack davant meu, que tampoc no s’ha adonat que era allà fins que no he arribat al seu costat.

—Jack...

I en aquell moment, en veure els seus ulls marrons que m’observen amb desconfiança, acabo de petar, i tot i que tinc un nus a la gola i sóc incapaç de dir res, sento que les llàgrimes em comencen a rodolar galtes avall sense poder-hi fer res, com una aixeta trencada. 

—Circe… —sento que murmura ell amb preocupació, i això encara em fa plorar més fort—. Què ha pass…?

S’acosta cap a mi, i com que soc incapaç de dir res, l’estiro i l’abraço amb força, i em quedo penjada del seu coll mentre sangloto. Al principi sembla molt sorprès, però després sento que m’abraça i que m’acaricia l’esquena, i això em fa sentir molt millor.

—Em sap… em sap molt greu el que et vaig dir —somiquejo sense deixar-lo anar—. Ho vaig dir sense pensar… en les teves ciscumstàcies… —explico, perquè és veritat—. Com no has d’estimar la teva mare, encara que sigui muggle? Jo m’estimo la meva elf, i ni tan sols no és humana! Evidentment que et preocupes per ella i li tens estima! És la teva mare! Has viscut amb ella des de petit! 

Em separo d’ell un moment, per eixugar-me la cara, que deu estar feta un desastre, amb el rímel corrent-me galtes avall.

—Va estar completament fora de lloc —insisteixo, sense deixar-lo parlar—. Ets el meu amic i això hauria d’anar per davant de tot. Ho sento molt. Siusplau no deixis de ser amic nostre! Et prometo que no tornarà a passar. 

El Jack es passa la mà pels cabells, visiblement incòmode.

—Està… està bé —murmura—. No m’esperava una disculpa així… Tu estàs bé, per això?

Faig que no amb el cap i em tornen a saltar les llàgrimes.

—L’Ethel no està bé... I la Nina no està bé... I tu no em… no em parlaves…

—Em sap greu… —murmura el Jack i ens tornem a abraçar. 

I poc després, la porta de la Sala Comuna s’obre i sento com algú més se’ns llança a sobre. 

—Jack! —exclama la Nina—. Jack, ho sento molt! No deixis de ser amic nostre! Ens és igual que la teva mare sigui muggle, si tu l’estimes! Almenys ella et vol, no com altres!

Ens separem tots tres, i em miro la Nina.

—Com estàs?

—Jo estic bé, no ha estat res, una baixada de sucre —fa ella amb un somriure—. Millor que tu, que mira com tens el maquillatge —afegeix traient un mocador i arreglant-me la cara—. No ploris, tia, que és molt de classe mitja!

M’he de posar a riure, perquè de vegades la Nina és tan Nina que no puc. De cua d’ull veig que el Jack també somriu, però sembla nerviós.

—Jack, no ens facis posar de genolls que té molt poc glamour… —diu la Nina—. Perdona’ns ja, no? Que t’has fet de rogar molt...

Ell somriu.

—És clar que us perdono, no és això…. —fa un sospir—. Després d’aquesta disculpa gairebé em fa cosa dir-vos que al final resulta que la meva mare no és muggle.

—Com? —fem totes dues alhora. 

El Jack es frega els ulls amb cansament.

—Us he d’explicar una cosa… però no pot sortir d’aquí. 

Totes dues assentim, i ens asseiem tots a terra, davant la llar de foc. La Sala Comuna està deserta ara mateix, així que tenim privacitat.

—La setmana passada quan em van cridar al despatx del Pendragon… la meva mare també era allà, i em va explicar la veritat. Es veu que… que estava fugint d’algú que li podia fer mal. Es va canviar el nom i va esborrar qualsevol rastre que pogués dirigir a ella. Es feia passar per muggle, perquè són més difícils de rastrejar, especialment pels bruixots. I mai no me n’havia dit res, suposo que per protegir-me...

Em quedo de pasta de moniato. La Nina, al meu costat, està amb la boca oberta.

—Mmmm… o sigui, sé que és súperxungo i tot, —comença a dir—, però la teva mare sembla la prota d’una novel·la de crims i ja soc molt fan. 

—Nina! —la renyo per la frivolitat.

—Que ja he dit que sé que és xungo! —es defensa.

—No, si el problema no és la meva mare… —diu el Jack, mentre ens allarga un diari, on veig la fotografia del famós estrangulador que van capturar fa poc—. El problema és ell.

—Vols dir la persona de la qual fugia la teva mare? —pregunto, fixant-me en l’home de la fotografia, que em resulta estranyament familiar. 

—Sí —assenteix el Jack, i després d’un silenci, afegeix—: És el meu pare.

La Nina es tapa la boca amb les mans. Jo em quedo de pedra i sento com si de cop i volta fes molt fred. No em puc creure que el Jack s’assabentés de tot això i a sobre ho hagués de passar tot sol perquè les meves amigues i jo som unes insensibles que parlem sense pensar.

—Jack, no sé que dir… —murmuro.

—Sabeu, abans mai no havia sentit que tingués la “sang bruta” —comenta, amb un somriure trist—. Ara en canvi… la sento més bruta que mai. 

—Jack —dic agafant-li la mà entre les meves—. La familia només té la importància que tu li donis. Aquest home no t’ha criat ni ha tingut cap influència en la teva vida. I encara que n’hagués tingut… sé que això et sonarà estrany venint de mi, però… la família no l’has escollida tu, així que no t’has de jutjar en base a ells. Al final, som qui triem ser. El cognom o els gens no volen dir res si tu no vols. Tu no ets el teu pare. 

—Sé que no sóc ell, però tinc part seva, part del seu ADN! —respon, amb els ulls brillants—. Com sé que les meves accions no queden condicionades? Em repugna. Em repugno i no sé com evitar-ho.

—Ho evites sent tu —respon la Nina—. Sent com ets. Honestament, crec que de tots els amics que tinc, tu ets la més bona persona. No t’ofenguis, Cece.

—I ara —dic picant-li l’ullet—. Ser massa bo és avorrit.

—Jack, tu ets amable i educat, ets agradable amb tothom, fins i tot amb els qui no ho mereixen. I sempre penses en els altres, i en el que pensen sobre tu, i et preocupes molt. Ets llest, però humil, i vesteixes sorprenentment bé per ser hetero...

—Nina, encarrila’t —li recomano.

—El que vull dir —s’interromp quan se n’adona, mig rient—, és que tu no tens res a veure amb una persona així —diu assenyalant el diari—. T’asseguro que no encaixes gens en el perfil d’un assassí en sèrie.

—Em sap greu que haguessis de passar per això tot sol, Jack —afegeixo, encara agafant-li la mà—. Però ara ens tens a nosaltres. I a la teva mare. Heu parlat, després de veure el Pendragon?

—No… —respon amb un sospir—. M'ha escrit, però no li he contestat... Sé que és infantil, però m'ofèn haver viscut tants anys a l’ombra. Si no l'haguessin atrapat, no m'ho hagués dit mai! Hauria viscut sempre enganyat! I sé que la veritat és horrible i m'ho fa passar fatal, però com a mínim és millor que la mentida. 

El Jack calla de cop, i  sembla que s’adona d’alguna cosa.

—I ara que ho estic dient, jo també us he estat mentint durant anys...! Normal que no us ho prenguéssiu bé! No sabia que les mentides fessin tan mal. No seré com el meu pare, però les mentides em venen de família —diu, amb un mig somriure.

Faig que no amb el cap.

—Les mentides no et venen de família; et venen de la humanitat —dic jo—. Tothom menteix. De vegades les mentides protegeixen, o fan sentir millor als altres. És veritat que fan mal quan es descobreixen, però… no sempre són dolentes, ni es diuen amb mala intenció. La teva mare et va mentir pensant en tu, i en protegir-te, i va fer el que li va semblar millor donades les circumstàncies. Igual que vas fer tu. Potser no va ser la millor decisió, però ningú no és perfecte.

El Jack es queda pensarós uns instants, i tots tres ens quedem en silenci durant una estona, mirant el foc crepitar a la llar de foc. 

—Ja que estem sincerant-nos —diu la Nina, encara mirant l’home del diari, i sé el que dirà a continuació—. Jo també tinc “daddy issues” per explicar-te. Al costat del teu, potser el meu pare no et semblarà tan dolent, però… ens ha abandonat —quan diu això aixeca la mirada i es mira el Jack—. S’ha buscat una meuca muggle i ens ha abandonat a la mare i a mi. Ni tan sols no es va acomiadar.

—Què dius, Nina! —exclamar el Jack—. Quant fa d’això?

—Mesos —respon ella amb un somriure forçat, jugant amb les puntes dels cabells com si no fos la gran cosa—. El tema és que des que ha desaparegut tampoc no hem rebut més… ingressos. Bàsicament estem a dues veles… I a més la mare ho ha amagat a tothom perquè no vol que ningú se n’assabenti de res, així que estem en plan fake it till you make it; per això no us n’havia dit res…

—Però… vols dir que és gaire bona idea, amagar-ho…? —rumia el Jack—. Quin pla teniu?

—No pateixis, això del meu pare només és… una crisi de mitjana edat —diu, traient-li importància amb la mà—. D’acord que la meva mare és una mica seva, però a mi no m’abandonaria així. Segur que quan vegi com de bé em van estudis, i el quidditch i que ja sóc una dama de societat, tornarà amb nosaltres i tot s’arreglarà.

El Jack i jo intercanviem una mirada després de sentir això, perquè sona preocupant, i està fent sonar campanes mentals d’avís per tot arreu.

—Nina… —començo a dir—. Està molt bé que t’apliquis tant, però… t’has de cuidar, eh? Vas esgotada, per això avui t’has desmaiat. Hauries de dormir més i menjar millor…

—Bé, és possible que aquests últims dies se me n’hagi anat un xic la mà… et prometo que ho portaré millor. No puc deixar que vagis fent-te malbé el maquillatge d’aquesta manera… O és que t’ha passat res i ploraves per un altre motiu?

—Mmm? —faig, una mica agafada per sorpresa—. No, estic bé, només estava preocupada...

—Ho dic perquè si tens res per explicar-nos, ja ho traiem tot com si fos cera per depilar.

Sento que el Jack em clava la mirada i sé perfectament que està pensant en l’escena d’abans de la biblioteca. 

—No, no —dic amb un somriure—. Per sort no tinc cap drama a sobre ara mateix. Crec que ja en tenim prou amb els vostres…

Aprofito que la Nina es mira els cabells per fer-li una mirada de súplica al Jack. Per favor no diguis res, per favor…

—Crec que li explicaré a l’Ethel també, això de casa meva —diu la Nina, canviant de tema gràcies a Merlí—. Tu també, Jack?

—Semblava molt molesta per tot això de les mentides… —rumio, recordant la classe de Futorologia de la setmana passada—. Potser amb l’Ethel tot portarà una mica més de temps. A més, em dona la sensació que n’hi passa alguna, també. Però la veritat és que m’alegro molt que entre nosaltres tornem a estar bé.

La Nina i el Jack assenteixen somrient, i em sento molt millor.

Molt, molt millor. Però encara no perfecte. Encara em queden coses per fer. 

 

*   *   *

 

Ja és passada mitjanit quan m’escolo de l’habitació i surto de la Sala Comuna amb el llibre de la secció restrigida a la mà. Em dirigeixo sense manies cap al vestíbul, i d’allà agafo les escales. La vella gata del Filch em veu des de l’escala del quart pis i em miola amb malícia, però està petrificada abans d’acabar el miol. A mi em vindrà a dir res un llufa de merda…

Arribo al setè pis i agafo un corredor, i veig que la Tink m’espera al costat del tapís amb un pot de vidre on s’hi mou una granoteta blanca. Res com un elf domèstic per tenir una feina ben feta.

—Podries ser més eficient? —bromejo quan m’acosto a ella.

—Espero que no, senyoreta —respon ella, mentre camino en cercles per davant del tapís, fins que hi apareix una porta.

—Som-hi. 

Totes dues entrem a la sala, que es fosca, il·luminada només per un parell de torxes i la llar de foc, que crema a un costat. El terra és llis, i completament negre, i les parets d’un violeta fosc. Al mig de la sala hi ha una taula de fusta fosca, que fa la impressió que devia ser elegant feia segles, però ara es veu vella i destarotada pel pas del temps… i per l’ús. 

Per l’ús d’antics alumnes que, com jo, buscaven ampliar els seus horitzons i opinaven que la màgia negra només és un tipus més de màgia, i que pot ser molt útil quan se sap controlar. Només els covards i els beneits en tenen por. La màgia negra és poder, i el poder ho és tot. Poder per protegir els teus, poder per castigar els qui ho mereixen,els qui fan mal, i per posar cadascú al seu lloc. 

M’acosto a la taula i deixo el llibre en un costat, i vaig a agafar una de les espelmes negres que descansen a sobre d’un prestatge, que és ple d’artilugis, llibres, herbes seques, pocions i fins i tot decoracions macabres d’alguns dels antics alumnes més passats de voltes, probablement obsessionats amb la nigromància. Honestament, certs decorats són completament innecessaris, però tampoc no diré que són inútils, perquè creen ambient i ajuden a entrar en l’estat mental… correcte.

Torno a la taula, encenc l’espelma amb un moviment de vareta i la coloco al centre del pentagrama invertit que fa molts anys algú va tallar a consciència a la superfície de la taula, però que ara amb prou feines s’endevina entremig de les esquerdes de la fusta i els estralls causats pel temps, l’ús i la humitat. 

Respiro fons amb els ulls tancats, sent conscient del meu cos, i de la meva ment, i de les sensacions que tinc al voltant. La foscor de la sala, la calor de la xemeneia, el crepitar del foc, el silenci de la nit, l’olor del temps, i de la pols, i de les herbes que hi ha sobre la taula. El batec del meu cor, la meva respiració. La presència de la Tink, que des que hem entrat s’ha quedat quieta i silenciosa en un racó, observant i esperant respectuosament que la necessiti. 

Torno a obrir els ulls en un estat molt més zen. El primer pas el sé fer de memòria. Poso unes flors de belladona seca en un morter i les esmicolo tant com puc. Després, em trec de la túnica una fotografia que he trobat en un dels àlbums de fotos de la Nina, on surt ella amb el seu pare. Estripo la fotografia per la meitat, verticalment, i deixo la meitat on surt la meva amiga al costat del llibre. L’altra meitat, l’acosto a l’espelma que crema davant meu, fins que el foc cala en el paper de la foto i el comença a encendre.

Llenço la foto al morter, on es consumeix lentament juntament amb la belladona esmicolada i tanco els ulls per respirar-ne el fum que produeix. Col·loco les mans en forma de cassoleta per damunt del morter, que encara crema, i deixo obrir la ment.

—Vegem on ets, senyor Bellamy… —murmuro amb els ulls tancats.

Aquesta part és fàcil; la tia Medea fa temps que me’n va ensenyar. Només s’ha de posar la ment en un cert estat i centrar-se en buscar… i en trobar… 

...aquí.

És en una gran casa, una villa, rodejada de vinyes en algun lloc de la Toscana. L’acompanya una dona pèl-roja, molt més jove que ell, que per la roba que duu és completament muggle i ben beneita. Una gold digger hortera i sense gens de classe. Me’n faig creus com algú pot preferir una dona així que algú refinat, com la mare de la Nina. Potser no somriu gaire, però per Merlí que no s’eixarrancaria en una cadira de vímet com ho fa aquesta meuca…

Obro els ulls, amb un gest de disgust. Intolerable. 

Però ja et tinc, Alessandro Bellamy. Ja et tinc, i a partir d’ara faràs tot el que jo vulgui. 

És clar que ara ve la part complicada. Estudio la part del llibre que tinc marcada, i vaig a recollir brins de palla d’un dels prestatges. No he fet mai ninots de woodoo, però sí que he fet altres figures; no hauria de ser pas difícil… però sí que he pronunciar bé el càntic. Vocalitzo les paraules en silenci, abans de començar a fer el ninot entonant-les en un càntic:

Hic cape hominis animum et sensus… Hic cape hominis animum et sensus… Hic cape hominis animum et sensus…

El ninot de palla va prenent forma, mentre segueixo recitant l’encanteri en una mena trànsit. Només em porta uns minuts, i la veritat és que queda molt semblant al del llibre. Tot i que l’aspecte no és el que importa, és clar; és la ment.

És una de les coses que he après recentment amb les classes de la tia Medea. La màgia negra és… fàcil. Sorprenentment fàcil. No cal un gran coneixement, no cal una barbaritat de pràctica, ni tan sols calen les hores i hores d’estudi que els professors ens volen fer creure que cal aplicar a cada petita transfiguració. Amb la màgia negra el més important és la voluntat, les ganes i la determinació. I de tot això, a mi, me’n sobra.

 —Tink —la crido aleshores, i l’elf s’apressa a acostar-se amb el pot de vidre. 

Abans no m’hi havia fixat bé i m’havia semblat que era una granota. Ara veig que en realitat es tracta d’una petita salamandra que he vist altres vegades, que descansa al pot sobre un llit de pebre.

—Algú l’havia deixat a la llar de foc de la sala de Ravenclaw —explica la Tink, donant-me el pot, que m’acosto a la mirada—. Ha estat molt fàcil d’agafar.

—La salamandra de l’Slim —dic, reconeixent les marques de color escarlata que ressegueixen la pell blanca de l'amfibi.

—Oh, és d’un amic seu, senyoreta Circe? —es preocupa la Tink, obrint molt els ulls com si hagués comès un error.

—I ara —dic, sense cap emoció—. No em podria importar menys. Em va perfecte. 

Quan obro el pot, se sent una mena de xisclet agut que prové de la salamandra, com si sabés el que l’espera. L’agafo sense manies i la coloco sobre la taula de panxa amunt. L’he d’aguantar amb força amb els dits de la mà esquerra sobre el coll i el principi de la cua perquè no para de bellugar-se amb desesperació, encara emetent aquests lleus xisclets que no evitaran res. 

Aleshores agafo el ganivet de plata amb la mà lliure i obro la salamandra en canal.

Durant uns segons, amb el ventre obert de dalt a baix encara belluga les potes i la cua ferventment, i la segueixo subjectant fins que finalment es queda quieta.

Inerta. Silenciosa. Morta. 

La torno a agafar, amb compte de no vessar-ne la sang (perquè no en té gaire i l’he d’aprofitar tota) i la giro quan la tinc a sobre del ninot. Unes quantes gotes vermelles taquen la palla i s’escolen per dins la figura. Espremo bé el cadàver de la salamandra, perquè n’acabi de caure tota la sang, i sento petits cruixits quan els seus ossos cedeixen i es trenquen sota els meus dits. És una sensació estranyament gratificant. 

Una vegada ja no regalima més, llenço la salamandra a un costat i agafo el morter, que conté les cendres de la belladona i la fotografia del senyor Bellamy i les escampo per sobre del ninot de palla, que queda tot impregnat per una pasta fosca de sang i cendres. 

I ara ve l’hora de la veritat.

No he fet mail aquest encanteri, però no sembla que tingui cap secret. Ni tan sols no calen paraules, ja. De nou, només força de voluntat i determinació. Agafo el ninot amb una mà, i una agulla amb l’altra, respiro fons i tanco els ulls, concentrant-me de nou en el senyor Bellamy, fins que torno a entrar en aquesta mena de trànsit. 

Ara mateix és al llit, dormint al costat de la meuca pèl-roja. Sense obrir els ulls, per poder seguir observant-lo, clavo lentament l’agulla a l’esquena del ninot. El senyor Bellamy no triga ni dos segons en obrir els ulls amb pànic i posar-se a cridar de dolor. 

Però és molt més curiós l’efecte que l’encanteri em fa a mi. Una agradable sensació de plaer que em neix a l’esquena s’estén per tot el meu cos, fins a les puntes dels dits que aguanten el ninot i l’agulla. Quan obro els ulls, veig que el meu cos brilla amb un fulgor verdós, que deixa anar espurnes guspirejants de tant en tant. Ah, la sensació de poder absolut… Em recorre els músculs, la sang de les venes, m’electrifica els cabells, que crepiten amb les guspires verdes. M’arriba al cervell, i em produeix la certesa que ho puc fer tot, tot el que vulgui, tot el que em proposi, i res ni ningú no pot evitar-ho. 

Passats uns minuts, el fulgor verd i les guspires desapareixen, però la sensació de poder roman dins meu. De la mateixa manera, l’Alessandro Bellamy segueix retorçant-se de dolor i bramant al seu llit de la Toscana, i així seguirà fins que jo decideixi el contrari. Li he punxat la columna vertebral amb l’agulla, i ara mateix està tetraplègic i amb un dolor insoportable.

Parpellejo unes quantes vegades per fer marxar la gratificant imatge de la Toscana del meu cap, que es barrejava estranyament amb la de la sala de la màgia negra, i finalment els meus ulls s’enfoquen en la cara de la Tink, que em mira expectant.

—Ha funcionat, senyoreta? —pregunta amb un xiuxiueig.

—I tant, ha estat un èxit —dic amb un somriure satisfet—. Has de fer una cosa més per mi, Tink.

—És clar!

—Has de fer-li arribar aquesta nota al senyor Bellamy de seguida —dic, mentre em poso a gargotejar sobre un tros de pergamí—. No amb mussol, que trigaria massa, hauria d’arribar allà de seguida…

—Cap problema, la Tink la farà aparetre com ho fa ella —diu la Tink assentint obedientment amb el cap, mentre jo segueixo escrivint la nota, pensant com de meravellosa és la màgia dels elfs. 

Observo el pergamí que he escrit...

 

Benvolgut Alessandro Bellamy;

Aquest dolor l’estic causant jo. Deixa la meuca i torna a casa. Paga el que deus. Torna amb la teva filla, o viuràs amb aquest dolor fins la fi dels teus dies. No em creus? Fes el contrari i veuràs què passa. Puc causar coses pitjors que dolor. Puc causar coses pitjors que la mort. Espera i veuràs. 

Torna a casa, Alessandro Bellamy. No faig broma. Espera i veuràs.

 

… i faig un moviment amb la vareta per posar-li un sortilegi que la faci cremar tan bon punt s’hagi llegit. 

Quan li faig un moviment amb el cap, la Tink fa petar els dits i la carta desapareix. 

—Ja pots tornar a casa, Tink —li dic, posant-li la mà al cap amb afecte—. Has fet una feina perfecta. 

Ella em fa un enorme somriure i em dedica una mirada de devoció.

—Desfes-te de la salamandra, siusplau, no vull que es quedi aquí pudint. 

La Tink fa una reverència i agafa el cadàver de la criatura abans de desaparèixer amb un espetec. Jo agafo el tros de fotografia estripat on surt la Nina, i me’l guardo a la butxaca interior del pit de la túnica i li faig un parell de cops suaus. 

No pateixis, Nina. Jo et cuido.

Surto de la Sala de la Necessitat i quan la porta desapareix em poso a caminar pel passadís de tornada a les masmorres, sentint com les meves passes ressonen per les parets del passadís i sense molestar-me en dissimular-les. Perquè segueixo sentint el poder crepitar dins meu i ara mateix posseixo el món. Qualsevol terra que trepitgi és de la meva propietat. Ningú no pot tocar-me. Ningú no pot parar-me.

Arreglaré els problemes de la Nina. I arreglaré els de l’Ethel, quan descobreixi quins són. I arreglaré el problema del pare del Jack. I ja ningú no ens podrà fer mal.

Ningú no toca els meus. 







Escrit per: Agatha Black









 


Llegit 153 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • AvatarAgatha Black (Moderador/a FF)Enviat el 03/01/2021 a les 22:12:47
    #27660He escrit 8 fanfics amb un total de 201 capítols

    I quan començàveu a pensar que la Circe era en realitat bona persona... arriba l'última escena i… https://i.pinimg.com/originals/c3/2b/dc/c32bdc 0889d56c4bb9c6f91a2e47fae5.gif Evidentment, tinc el permís de l'Antares per fer això! Gràcies Antares per deixar-me matar el Flameta! Ha estat molt dur, en realitat... :( I ara us explico coses del capítol: Com sabeu, sempre m'agrada posar classes i menjar. En aquest no he posat res del menjar, però hi ha una bonica classe de botànica. Les vainilles de vent són cànon del món de Harry Potter, però no surten als llibres: surten a Hogwarts Mistery, és una planta que treballen a cinquè. En englès la planta es diu "puffapod" i en castellà ho van traduir com "vainilla de viento". En català no s'ha traduït mai, però m'he decidit per la versió castellana perquè no se'm va acudir cap traducció decent, així que vaig decidir respectar la del traductor al castellà. A la infermeria, veiem com s'anuncia la imminent arribada de l'infermer nou (i l'engorgio, que HAHAHAHAHAHAHA no puc, ho havia de posar). Hi ha una miqueeeeeeeeta mínim de shippind amb l'Edwin i l'Eric, que la Circe els està animant sota la mirada reprovadora de l'Ethel. A l'Ethel se l'ha d'ajudar, però la Circe, com jo, encara no sap gairebé què li passa. Però vaja, quan ho descobreixi no pensa deixar que la seva amiga segueix malament! I després tenim el Joe...! Ai el Joe! Com veieu a mi em surt molt diferent del de la Mercè (que és més oblidadís i passota) i el de la Marta (que és amable i agradable). El meu Joe és més divertit i amb un punt arrogant. Ja li trobarem la volta i tot s'arrodonirà. M'agrada com afecta la Circe. A ella li agrada molt la bellesa i l'elegància, i quan el Joe se li posa tan a la vora ni tan sols els seu disgust cap a la seva manera de ser pot evitar que l'atregui una mica. XD He tornat a fer sortir la Tink, que havia sortit al pròleg, però no més, i té una relació molt estreta amb la Circe, així que m'agrada que surti, i m'agrada molt perquè és una elfa exemplar. Súperlleial, servicia, servicial i eficient. La Circe se l'estima molt, però és clar, no com a persona, sinó com a una mascoteta que té d'esclava fent-li la feina bruta... recordo, ESCLAVA. Hem fet les paus amb el Jack! Per fi! Aquesta escena és molt bonica i molt d'amistat. M'agrada molt com és la Circe amb els seus amics. No és una persona freda i calculadora, com la majoria dels villans. La Circe és càlida, sentimental i amb molta força de voluntat. I això no la fa bona persona XD Perquè evidentment després tenim l'escena final, i aquí tenim l'essència de la Circe. La Circe no és especialment intel·ligent, ni especialment estudiosa. Però és molt poderosa, perquè doblega les coses per pura voluntat i determinació. POWER IS POWER, com dèiem avui. Aquesta és una característica que comparteix amb l'Agatha (heu vist com gairebé no ha sortit en aquest capítol? Estic molt orgullosa de mi XD), però evidentment el seu sistema de creences i prioritats és molt diferent. La Circe és clarament un 8 (en el sistema de l'eneagrama). El que passa és que el seu 8 s'està desequilibrant i desbordant, i com hem vist, és una ionqui del poder. Té molt d'amor a dins, i és molt bona amiga, i estima molt als seus amics. Però, de nou, això no la fa una bona persona. Crec que volia comentar més coses, però ara no les recordo. Les aniré comentant quan em vinguin al cap. Moltes gràcies per llegir, espero que us hagi agradat molt! RIP Flameta! No t'oblidarem!



  • AvatarArwen Black (Moderador/a FF)Enviat el 03/01/2021 a les 22:55:05
    #27661

    ARE YOU KIDDING PERÒ COM HAS POGUT MATAR LA FLAMETA, JA LI HAVIA AGAFAT CARINYO. NO. EM NEGO A CREURE-HO. Quan has dit que no era una granota sinó una salamandra del foc de la sala comuna de Ravenclaw m'ha fet un salt el cor. No ho supero. No ho penso superar. Uf, a veure, que hi ha més coses a comentar però això m'ha encegat xD La conversaaaaaaaa amb els seus amics de sly, t'ho juro que és com fer teràpia XD que les coses que li diu al Jack són molt encertades i ho necessitava sentir. M'ha encantat, tot. Tot el capítol, de fet. La Circe del final fa posar els pèls de punta. És ben bé per tornar-se adicte a les forces del mal, si fan sentir tan bé. I la conversa amb el Joe hahahaha pobreta, que perd el control. La classe m'ha encantat, t'ha quedat molt màgica. No se m'acudeix res a criticar. M'encanta que tractem tants temes.



  • AvatarCass RossEnviat el 04/01/2021 a les 12:08:49
    #27667He escrit 10 fanfics amb un total de 18 capítols

    No sé per on començar, si pel final o pel principi... Encara estic en estat de xoc. M'agrada molt, molt, aquest títol. És molt Circe.  I tot el capítol, m'agrada molt com està descrit. Et fixes molt en els detalls, cosa que ho fa tot molt, molt real. Et felicito.

    I això es veu molt amb l'última escena. Quin gir. QUIN GIR. A veure, per una banda, tot el tema de la màgia negra és una cara de la Circe (i de la societat màgica en la que s'ha criat) molt interessant. I com està descrit, de meravella. (Tinc molta, molta curiositat per veure com avança el tema del vudú!!) I ara anem a LA QÜESTIÓ. RIP FLAMETA, seràs per sempre recordada. És que OMG, sense paraules. "—Oh, és d’un amic seu, senyoreta Circe? —es preocupa la Tink, obrint molt els ulls com si hagués comès un error. // —I ara —dic, sense cap emoció—. No em podria importar menys. Em va perfecte. " La fredor amb què ho diu. I com la mata. OMG. En plan, que al seu capítol es pot veure que a l'Ethel no li agrada, la salamandra, però no se li hagués passat pel cap matar-la. En certa manera em sento utilitzat, hahahaha, perquè l'Antares anar dient que la Flameta era important, que anés sortint als capítols previs (per exemple, el de l'Ethel), tota la importància que va tenir al capítol de l'Edwin per PAM! Morta. Tinc un hype molt bèstia ara, de com això afectarà el Drake! La Flameta semblava molt, molt especial, més que per ser una mascota simplement. La relacionava amb la mare del Drake, no sé per què. I, ara que hi penso, les salamandres estan relacionades amb el seu foc vital. O sigui que, està morta morta, la Flameta? O és possible que se la pugui ressucitar ja que el seu foc no està mort? És que no puc acceptar la seva mort.

    I de la resta del capítol... M'agrada molt, molt, veure la relació de la Circe amb l'Ethel, amb la Nina, i amb el Jack. El tema que la Nina es desmaï, que serveix per avançar la seva trama... La sinceració entra els tres Slytherin és molt xula, i un pas molt important ^^ La relació de la Circe amb la seva elf, la Tink, m'agrada moltíssim! És, com dius, una manera de mostrar la banda més humana de la Circe. També m'agrada molt l'escena Joe-Circe!! (I com es lliga amb el capítol anterior, quan el Joe surt amb una cita i el David ni es molesta a registrar qui és...) L'escena a la infermeria, per tal que la Madame Pomfrey pugui dir "A veure si arriba aviat el nou infermer! Ja fa un mes que me’l van prometre!" M'encanta. (I l'engorgio,  hahahhaahhah.)

    Com a crítica, he de dir que m'ha sorprès la quantitat de paraules en anglès que hi havia al text.

    Ens llegim!

    Cass




  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 05/01/2021 a les 02:07:03
    #27670He escrit 11 fanfics amb un total de 168 capítols

    És que què dir després d'això... Ca-pi-to-làs.

    Gee, t'has regalat però bé, amb aquest capítol! Crec que és del millor que t'he llegit mai. Tant, que he necessitat més de 24 hores per recuperar-me i venir a fer el meu comentari!

    Quin yuyu, quina grima, quin tot. M'ha encantat aprofundir tant en la Circe, i és que has anat a l'arrel de qui és i per què, les coses que li importen i les seves raons per actuar. El que tenen els bons dolents és que segueixen sent humans, i que et pots sentir identificat amb algunes coses que fan o pensen, cosa que és encara més horrible! En el cas de la Circe, l'amor que té per la seva gent i fins a quin punt estaria disposada a moure muntanyes per assegurar-se que estan bé. Molt, molt guai. He de dir que a l'escena de la llar de foc estava pensant damn... si estic aquí tota emocionada pel moment de confraternització dels Slys de torn, això no pot ser! Però ja has fet que em passés de pressa hahahaha

    Estic molt contenta que hagin fet les paus amb en Jack, i tinc moltes ganes de veure com s'integra a aquest grup, perquè fins ara sempre l'hem vist "fingint" i ara ja està tot a l'aire i pot ser ell mateix. Segur que serà una dinàmica interessantíssima. M'agrada molt també que la Nina s'hagi sincerat, però he dir que m'agrada més encara que la Circe no ho hagi fet XD perquè els secrets molen, i donen lloc a malentesos i a situacions interessants. I és clar, no cal dir-ho, m'encanta l'escena del Joe i l'estira i arronsa que es porten aquests dos! Divertidíssim veure la Circe així hahaha I a veure com evoluciona la cosa en el futur... tinc unes ganes que arribi el dia del truth or dare que no me les aguanto! I l'escena de la infermeria, evidentment, el punt divertit del capítol, que també ha anat bé. És que té de tot, aquest capítol, tu!

    Ja t'ho vaig comentar, però he de dir que el que m'ha fet més grima del capítol no han estat els pensaments de la Circe (que tela) ni l'escena de la màgia negra (RIP Flameta, no m'ha xocat en excés perquè sabia que pretenies matar els animals de la gent, però vaja, sí que m'ha sorprès la fredor, que no és un gripau perdut, que és el Flameta!). El que fa més grima és la relació de la Circe i la Tink, perquè la Circe diu que se l'estima molt (i ho compara amb el Jack i la seva mare omg) però se l'estima com una bestiola de qui té cura, quan en realitat, com dius tu, és la seva esclava! I la Tink que no qüestiona res, ella va i fa el que li diu la Circe, que si li digués "porta'm el cos de tal persona" és capaç de fer-ho sense pensar-s'ho dues vegades! Ughhhhhh quin yuyu. En part espero que surti més la Tink, però en part agraeixo que faltin uns capítols perquè tornem a veure-la hahaha

    Dooooooooncs diria que és tot! I ara que algú m'expliqui com he d'escriur el Billy després d'això XD

    Enhorabona, de veritat! Ens llegim!




  • Avatarhermione potterEnviat el 10/01/2021 a les 14:34:56
    #27672He escrit 9 fanfics amb un total de 70 capítols

    Un altre xoc que m'ha costat de pair... Però ja estic refeta i preparada per comentar xD

    Crec que has aconseguit fer un purè del nostre cap, amb aquest capítol. Jo que començava a pensar que la malícia de la Circe era només una fatxada... Es veu que no! I que, a sobre, li va la màgia negra... hahahaha Bomba!

    Tot i la seva ambició de poder, és molt bona amiga (amb els seus). Això m'ha fet veure-la molt humana, intentant arreglar-ho tot de tothom. A més, m'ha fet molta il·lusió veure com en Jack i les altres dues feien les paus (només falta l'Ethel!), ho he trobat un moment molt bonic. Hem vist un moment humà de la Circe (igual que amb la seva elf, tot i que sabem que l'aprecia amb diferència de classes i això fa una mica de yuyu...).

    Ara!!! Que aquest vudú em dona molt mal rotllo! I la salamandra, de debò?! Quina crueltat! Em va trencar el cor de tal manera... Imaginar-me en Drake desfet... Aix... El més fort ha sigut imaginar-me la Circe sortint com una reina d'allà, rodejada de verd, brutal!!!

    I bé, no puc passar per alt en Joe xD Com sap posar nerviós al personal quan s'ho proposa... A veure com acaba aquest tema, perquè sabem que a la Nina no li faria cap gràcia assabentar-se'n hahaha (Potser amb el nou infermer no li molesta tant...).

    Ara mateix sé que em deixo coses per mencionar, però aquest capítol em va deixar tan congelada que... No em surten les paraules. Quina personalitat, la Circe.

    Ens llegim ben aviat!




  • AvatarMercè GrangerEnviat el 12/01/2021 a les 12:37:28
    #27678He escrit 5 fanfics amb un total de 23 capítols

    ...

    ...

    ...

    Crec que ja m'he recuperat del tot d'aquest capítol. Vull pensar. 

    M'ha agradat molt la classe de botànica, i la planta, és que és molt guai omg. I que a més sigui 'canon', que guai, que currat, enhorabona! I la meva Nina sent més estudiosa, molt bé, la meva nena <3 (com si després no tingués material per fer una llista de tots els traumes que li donaré però bé, detallets secundaris hahaha). "però no puc evitar sentir un punt d’orgull en com de bona s’ha tornat en tot la Nina darrerament." oish <3

    És que la Circe és súper bona amiga. A la seva manera, però bueno. Li perdono que sigui un poc nazi, que és molt bona amiga! Hahahaha. Nah, però és que el personatge mola molt. Enhorabona per la trama que lis has muntat en aquest capítol, que guai. M'encanta l'escena de la infermeria, L'AMENAÇA, molt fan. I l'engorgio HAHAHAHAHA. Super teenager en vera, n'hi deu haver un d'aquests cada setmana xd.

    Ai com mola aquesta faceta del Joe. Que fuckboy. Però que divertit hahahaha. "Trobo que estàs més maca amb els cabells deixats anar…" Ai hahahahahah. (I penso paral·lelament en el David allà, morint-se perquè té a la Chris aprop... va ser un vespre productiu pels Gryffindors hahaha). (I ai pobra Nina... nah, sorry not sorry).

    Tampoc no cal dir que aquí som molts fan de l'Erwin i encoratgem el "estaria bé que es fessin amics; tots dos són gent com cal, i una mica massa solitaris. ": Molt a favor. I més que amics *introudir sticker de NOW KISS*.

    "Amb la Nina ens passem les classes d’Història escrivint-nos" quins flashback de les classes presencial omg hahahaha. I la diferència entre l'Ethel i la Nina, està molt bé. "no sap ni com morir-se decentment" un altre a la llista de morts estúpides xDDDD Sofócles, tens un amic. 

    Els elements xungos de la Circe estan super ben trobats. Entre com tracta l'elf, que se l'estima però com esclava, les seves idees... UQE MATA AL FLAMETA. Quan ho vaig llegir vaig estar en shock. Però em va encantar aquest gir. Sabia tot lo del vudú però que hagi de matar a una mascota... m'agrada molt, visca el drama, para que negarlo xd Que si, pobre Drake, pobra Flameta, dolor per tothom. L'escena nigromàntica és sublim, molt top. I molt freda i això és encara més encertat i impactat. 

    I lo del senyor Bellamy... m'encanta. Encara he de mirar exactament com repercutirà al capítol de la Nina, però una parta de mi ja espera impacient escriure'l MUAHAHAHAHA. 

    En fi, que sóc molt fan del capítol. De l'estarem bé broken heart De l'amistat entre serpotes, que sóc mala penya, però és que són l'amistat que més m'agrada de tota la fic, aquests quatre. L'escena de la sala comuna <3 Ja l'havia llegit, però és que és per emmarcar, de lo molt que m'agrada. I de les decisions que pren la Circe i lo turbi que és tot, però com l'entens. És que soc super fan, està genial.

    PD: "Jo també tinc “daddy issues” per explicar-te." said by els meus personatges en qualsevol moment. Dona igual quan ho llegeixis.