Gealach Lán - Epíleg: Ar scáth a chéile a mhaireann na daoine
AvatarEscrit per marta_ginny
Enviat el dia 03/01/2021 a les 00:00:04
Última modificació 03/01/2021 a les 00:00:04
Tots els capítols de Gealach Lán
< Anterior capítol ||


Epíleg: Ar scáth a chéile a mhaireann na daoine

Sota el recer dels altres, les persones sobreviuen

 

 

Les onades xoquen amb força contra els espadats de la costa i em paro un moment per observar l'espectacle. És un dia ventós, cosa que fa que encara siguin més al·lucinants. L'aigua arriba amb tot l'impuls, amb tota la capacitat destructora, però els murs naturals de pedra l'aturen i les gotes arriben uns quants metres més amunt en una batalla constant que no s'acaba. Em quedo una estona mirant-m'ho, com si estigués embruixada. M'agrada més la Irlanda de la costa que la dels boscos i les muntanyes.

Unes veus darrere meu m'avisen que deu haver arribat un bus de turistes que volen creuar el Carrick-a-Rede, i reprenc la meva correguda per allunyar-me d'ells. En certa manera, em fan pena. No sabran mai el que és volar, els muggles, i per això venen a creuar un pont de fusta. I paguen per fer-ho! El pont és llarg i uneix la costa amb una illa del mig de l'aigua, però estic segura que era més divertit dos segles enrere, quan el van fer els pescadors i era un pont de fusta de veritat. Ara hi ha massa proteccions i suports. Així perd tota la gràcia!

Segueixo la meva ruta pel mig dels camins envoltats d'herbes i arbustos, amb el vent que em xoca a la cara, la meva sensació preferida. Probablement si em veiés la Deirdre em renyaria per no posar-me un buf de protecció, però què podem fer-hi... és millor un refredat que anar encotillada pel món. I sí, un buf és com la cotilla dels jugadors de Quidditch. He dit.

Tot i que si soc sincera... no m'interessa estar refredada, avui, la veritat.

Els crits d'alguns muggles quan es troben al mig del pont amb el vent que el balanceja ressonen a la llunyania. Normalment quan vinc a córrer per aquí intento fer-ho ben aviat, abans que arribin els autocars, però avui se m'han enganxat els llençols perquè ahir vaig estar embolicant els regals de Nadal. Que diràs... hauries pogut fer-ho abans del 23 de desembre a la nit, però quina gràcia tindria? Si han arribat els primers turistes, deu voler dir que són els de les deu i vint. Les deu i vint...

La Deirdre em mata. Havíem quedat a les onze a casa seva!

Giro cua i em poso a córrer tan ràpid com soc capaç de tornada a Ballycastle. Hauré de passar per casa, dutxar-me, agafar els regals (acabava de pensar en els regals embolicats i no se m'ha ni acudit per què eren? Però com de desastre puc arribar a ser?) i anar corrents cap allà. I això després de fer els vuit quilòmetres fins a Ballycastle.

Ni de conya.

 

 

 

Truco a la porta esbufegant i eixugo una gota d'aigua del paquet de sobre la pila, que està embolicat amb un paper daurat llampant. Per un dia que no plou i vaig jo pel món amb els cabells mullats deixant un rastre per tot arreu on passo...

En Don obre la porta amb un somriure gegant als llavis.

—Ja ens pensàvem que t'havies oblidat de nosaltres!

—Perdó perdó perdó —dic, mentre entro fent equilibris amb la pila de regals i em trec les sabates per deixar-les a l'armariet de l'entrada—, però és que he anat a córrer a la costa del Carrick-a-Rede i se m'ha fet tard, i clar, ja ho sé, que hauria de treure'm el carnet d'aparetratge, que ja aniria sent hora, però la veritat, no sé què hi veieu, en la possibilitat de deixar una cama enrere, m'agradaria conservar-les totes dues, moltes gràcies.

En Don s'està dret i en silenci al costat de la porta, amb els braços creuats i tan grenyut com sempre, en contrast amb la cara amable que es distingeix a sota quan no va massa despentinat.

—Ai, Don! Bon Nadal per avançat!

Em llenço a sobre seu per abraçar-lo sense pensar en la pila de paquets que porto a la mà en un equilibri precari i els regals llampants s'escampen pel terra de l'entrada fent una sorollada. Immediatament, un caparró de cabells negres arrissats apareix per la porta de la sala d'estar.

—Dawn, has arribat!

Un caparró? Però què li ha passat a la nena?

—Això no pot ser, Maeve, ets un pam més alta que l'última vegada que et vaig veure!

Em giro cap a en Don per veure si té la mateixa cara d'incredulitat que jo, però em mira amb expressió de quanta-paciència-he-de-tenir.

—Dawn, la vas veure la setmana passada.

—Doncs amb més raó encara! Però què li doneu a aquesta nena que cada vegada que la veig és més alta? Si d'aquí dos dies em passarà de llarg!

—Passar-te de llarg tampoc no costa gaire.

En Don em frega els cabells com feia quan érem a Hogwarts i m'aparto, indignada, mentre ell mou la mà mullada per assecar-la mentre riu.

Supero la cursa d'obstacles dels paquets que han quedat per terra amb uns quants salts i em planto davant de la Maeve per abraçar-la fort, i realment és que la nena ja és molt amunt! Crec que en Don em menteix i la setmana passada realment no era tan alta. De fet, n'estic convençuda.

—Maeve, bonica, com va la música?

—Faig el que puc.

—Li va molt bé, ja ho veuràs —diu en Don darrere meu.

—No t'ho he preguntat a tu, i eixuga't, que sento com et cau la baba a terra des d'aquí. I quants anys tens, ja, Maeve?

—Deu, com la setmana passada —diu mentre s'aguanta el riure.

Deu anys... deu anys i deu dies des del moment que la vaig trobar allà, tota sola, a la cabana del bosc, amb una dona encaputxada amenaçant-la.

—M'agrada el color nou de cabells! —em diu—. L'altre dia no el portaves, oi?

—Almenys algú recorda com estaven els altres la setmana passada —murmura en Don darrere meu.

—Que no estem parlant amb tu! De veritat, com l'aguantes cada dia? —li dic a la Maeve, i tots dos es posen a riure—. Bé, vaig a saludar la resta!

Torno a abraçar la Maeve i entro a la sala d'estar, on la Deirdre està asseguda a la butaca amb un panxot d'embarassada de vuit mesos que sembla que li hagi de petar en qualsevol moment, i sento en Don de fons que diu:

—Suposo que tot això ho he de recollir jo, no?

L'ignoro mentre se sent la rialla musical de la Maeve i corro cap a la Deirdre, però ella interposa els braços entre nosaltres dues amb cara d'alarmada.

—Però Dawn! Per molt que m'agradaria que em sortís disparada de dins aquesta criatura avui millor que demà, crec que serà millor que no te'm tiris a sobre!

Clar, no, si de fet té sentit.

—Em sorprèn que arribis tard, avui, pensava que voldries ser puntual per acabar aviat, que he sentit que tens plans al vespre... —diu mirant-me amb tota la mala intenció del món.

Serà possible!

—Però es pot saber qui t'ha dit... BRENDAN! Brendan, surt d'on t'hagis ficat!

Però no és en Brendan qui surt de la cuina, si no un noi de cabells castany clar que va amb una tassa de te a la mà.

—M'agrada el nou look, Dawn, això d'anar amb els cabells mullats és perquè el blau sembli més oceànic o és la nova moda per impressionar les batedores japoneses?

—Felix Cracknell! —crido, entre indignada pel seu comentari i contenta de veure'l.

—A favor teu hem de dir que només arribes mitja hora tard, podria ser pitjor!

Em fa un somriure i, evidentment, m'hi tiro a sobre, perquè si no això no seria una benvinguda Dawn. Almenys ell no em treu un cap, com els altres...

—Vigileu tots dos, que el te no caigui a terra! —crida la Deirdre des de la seva butaca.

Ens separem rient i mirem la Deirdre per demanar-li perdó. Menys mal que hi ha en Felix per ajudar-me a animar una mica el cotarro, que aquesta gent són molts seriosos. Són els meus millors amics i me'ls estimo molt, però això no treu que siguin avorridament responsables. Haurien de donar-me les gràcies per ser el desastre del grup!

Noto uns braços que m'abracen des de l'esquena i me'n desfaig ràpidament, enfadada.

—Brendan! No saps mantenir la boca tancada?

—No, i em moro de ganes de saber quines novetats tens, que no em respons les cartes!

—Però a qui se li acudeix escriure'm tres dies abans de tornar-nos a veure? Pensava que ja en parlaríem avui!

—Exactament —diu, entrant a la cuina i sortint-ne immediatament amb dues tasses de te fumejant—. O sigui que ens n'anem a la terrassa perquè em posis al dia.

—Te? —dic, aixecant una cella.

—Si jo no puc beure alcohol, ningú no beu alcohol —declara la Deirdre taxativament.

—És que amb el fetus també li ha crescut el mal humor —murmura en Brendan, i he d'ofegar una rialla.

—Vosaltres dos, a la terrassa, ara!

Agafo la tassa de te i surto immediatament a l'aire fred i humit de Ballycastle al desembre amb en Brendan darrere que tanca la porta perquè no ens sentin. M'assec al banc de fusta blanca i agafo la tassa de te bé amb les dues mans, per notar-ne l'escalfor.

—Però es pot saber per què vas escampant les meves cites pel món? Només et falta enviar-les a la Rita Skeeter, moltes gràcies!

—Dawn, si fa dos mesos que surts amb la Keiko, no pensava que fos cap secret!

Faig un glop al te per evitar parlar i intento que no es noti que m'acabo de cremar completament la llengua, però en Brendan es posa a riure.

—Ai, Dawn, t'he trobat a faltar.

—És que a veure quan us afanyeu i acabeu de preparar la franquícia de l'escola aquí a Ballycastle! No sé què se us hi ha perdut, a Cork, quan nosaltres vivim tots aquí!

—La nostra escola de pocions per a llufes fa una gran feina per integrar-los a la societat màgica, Dawn, i tot i que ens morim de ganes de pujar aquí amb la nova seu, ens hem d'assegurar...

—...que queda tot ben lligat allà, ja, ja, sou tots una colla de responsables. I no és un compliment.

Es posa a riure i jo faig un altre glop al te, que deu seguir cremant, però com que no noto res amb la llengua no sabria dir-ho amb seguretat.

—La Maeve té deu anys —dic de cop.

—Sí, ja, fa més de sis mesos que té deu anys.

—No vull dir això! És 24 de desembre del 2007. Avui fa deu anys i deu dies de la nostra aventura per les muntanyes.

—Ara te'm poses nostàlgica?

Li faig un cop de puny al braç i es queixa, però ja li està bé, que aquestes respostes no són pròpies d'ell, sembla que tingui una partícula de malícia i tot. En Felix realment és una mala influència...

—Au, Dawn, que no tots som jugadors de Quidditch musculosos!

El miro amb cara de satisfacció i m'acomodo entre els coixins del banc.

—En realitat... he de confessar que jo també hi he estat pensant molt, aquests dies, en aquella nit, fins i tot hi vaig somiar. No riguis... vaig passar molta por, i tu també. Encara me'n faig creus que ens en sortíssim sense conseqüències greus. Bé, això nosaltres, perquè el que és en Fin...

—Que el bombin. Pot donar les gràcies que no vam deixar que s'incendiés tota la casa amb els ous d'Ashwinder. Al final, només li vam prendre totes les varetes que vam trobar, vam cremar les sales on havia tingut presos per enviar-los a Azkaban i el vam deixar sense els ous, l'origen de la seva fortuna.

No és que ho féssim per ell, és clar... només que no volíem crear un incendi sense control que fes néixer més Ashwinders. Calia trencar el cicle.

I jo no volia cremar els quadres.

—La veritat és que sempre m'ha quedat un dubte —diu, i el miro, interrogant—. Què va passar amb en Neil?

Em poso a riure de pensar en el mooncalf que ens seguia per la muntanya i va resultar providencial per aconseguir el nostre propòsit.

—Quan vam tornar a entrar a la casa ja s'havia fet de dia, segur que havia tornat al seu cau... de fet, vas tenir sort de trobar-lo al passadís, devies fer just.

—Que jo vaig tenir sort? —diu com si no em cregués—. Això si de cas tu! Si no t'haguessis trobat en Neil quan vas xocar amb l'arbre no hauries trobat l'anell, i si no haguessis trobat l'anell hauries anat pel camí equivocat! I en Neil també trobava petjades i va ser el primer de veure la casa!

—Sí, l'encanteri no deu funcionar amb les bèsties... però què me'n dius de l'obstacle de la contrasenya, eh? Si no hagués sortit per la porta en aquell moment, tu hauries posat la contrasenya equivocada i no t'hauries adonat que la porta estava oberta!

—Sí clar, i qui em va dir la contrasenya malament?

—I com podia jo pensar que havia posat una contrasenya expressament perquè jo pogués saber-la? Menys mal que se'm va acudir quan vaig moure la mà perquè en Neil em molestava i vaig veure el reflex de l'anell...

Ens quedem tots dos en silenci, pensant, i fem un glop de te.

—Era un mooncalf ben estrany, no? Em pregunto què li passava pel cap...

—Jo primer pensava que seguia els rastres perquè creia que hi havia algun altre mooncalf rondant, però llavors per què em va acompanyar a la casa?

—A més, no he vist gaires mooncalfs a la meva vida, però tenia un pelatge curiós, oi?

—Sí! —dic, recordant-ho de cop—. És veritat! Era així com grisós, però tenia com una mena de taca...

—Sí, una taca que li ocupava ben bé mitja cara, però no com una clapa de pèl, sinó una ferida sense pelatge, com si...

—Com si s'hagués cremat!

—Exacte!

—Em va saber greu no poder-me'n despedir —dic, amb sinceritat—. Va acabar sent un company la mar de simpàtic.

Faig un últim glop a la tassa de te i la porta s'obre de cop.

—Però vaja, que voleu congelar-vos? —diu la cara alegre d'en Felix des de la porta—. Si ens veiem el dia abans de Nadal és per estar tots junts, no perquè vosaltres us expliqueu secretets!

Desapareix cap a dins de la casa i en Brendan es comença a aixecar.

—Suposo que té raó... però que consti que demà al matí quan em llevi vull trobar un regal de Nadal en forma de mussol a la meva finestra amb una carta explicant-m'ho tot.

—Bé, no puc prometre res...

—Dawn!

—D'acord, d'acord, et prometo que tindràs una carta demà al matí.

Assenteix, satisfet, i començo a caminar cap a la porta per entrar a la casa, però en Brendan m'atura.

—Em sembla que t'oblides d'una cosa!

Em giro i el trobo esperant-me amb els braços oberts, i llavors m'adono que estava tan ocupada queixant-me de la seva poca discreció que s'ha perdut la benvinguda especial de casa Dawn. Faig un salt (per què han de ser tan alts, aquesta gent? Gairebé sento en Don responent la pregunta... "No, Dawn, nosaltres no som alts, ets tu que ets baixeta") i em penjo al seu coll. Ara sí que queda tothom benvingut.

Entrem i la calor de l'interior em sobta i em fa treure la jaqueta de seguida. Els paquets llampants que he portat estan empilats sota l'arbre, i en Don seu al sofà, agafant la mà a la Deirdre, que fulleja el Periòdic Profètic. La Maeve, amb el seu somriure permanent, està asseguda al piano revisant una partitura que suposo que deu ser de la cançó que ens tocarà d'aquí una estona, i en Felix passeja amb els seus típics moviments gairebé com si estigués ballant, al seu món.

—Dawn, al diari parlen de tu!

M'acosto a la Deirdre i dono un cop d'ull a la pàgina que té oberta, la secció d'esports, on una foto em mostra anant amunt i avall pel camp amb la meva Nimbus. En Brendan passa de llarg i es va a asseure a l'altre extrem del sofà.

—"Si fa vuit anys els seguidors dels Ballycastle Bats es lamentaven per l'escàndol que els va privar del seu capità, el cèlebre Finbar Quigley, que prometia grans èxits del futur, ara han de donar les gràcies per l'arribada de Dawn Withey al seu lloc en aquell moment" —llegeix la Deirdre.

I tant, l'escàndol... en part gràcies a nosaltres, que el vam privar de seguir empresonant bruixots fugitius, en Fin va evitar anar a la presó fa deu anys, després de la guerra; però al cap de ben poc, després que la tinença d'elfs domèstics no remunerats es convertís en una pràctica il·legal, el van descobrir explotant-ne una dotzena a la seva mansió i va haver de marxar del món del Quidditch professional. En aquell moment, també va marxar una encistelladora que va passar als Appleby Arrows, i ens van oferir els llocs a la Deirdre, que jugava amb les Holyhead Harpies, i a mi, que jugava amb el Puddlemere United. La veritat, no em feia gaire il·lusió que fos a Irlanda del Nord, però l'opció de jugar amb la Deirdre i viure l'una a prop de l'altra era massa temptadora.

—"Withey és la capitana des de fa gairebé un any, prenent el relleu de Moran, de baixa per embaràs, i està guiant l'equip del petit poble de la costa a un rècord de la lliga anglesa. Si els Ballycastle Bats guanyen aquesta temporada, com el seu expedient invicte presagia, superaran el rècord dels Montrose Magpies i es coronaran com l'equip de Quidditch amb més copes al seu expedient". Enhorabona, Dawn!

La Deirdre s'infla d'orgull i a mi m'agradaria ser capaç de fer-ho, però sentir aquest tipus de compliments em fa sentir més petita que una altra cosa. Treballes molt, t'esforces, tens un objectiu, però quan hi arribes sembla que no pugui ser veritat, que en realitat no t'ho mereixis.

Però no, no puc pensar aquestes coses! He arribat aquí perquè m'ho he guanyat, segur que si en Brendan sabés el que em passa pel cap em clavaria un bon sermó, com sempre que infravaloro allò que he aconseguit. El miro per fer-li un somriure, perquè vegi que no em deixo portar pel que ell anomena pensaments intrusius, però trobo que no està mirant cap a mi.

—Brendan!

Vaig cap a ell sense córrer, per no posar-lo nerviós, però de pressa, i tota la resta també s'hi acosten, fins i tot la Deirdre, que s'aixeca amb penes i treballs. En Brendan té la mirada clavada endavant i tremola fent força amb els punys tancats mentre respira agitadament. Fins i tot després de saber que en Felix no era mort sinó que era a Azkaban, fins i tot després de tots aquests anys, de vegades el trauma apareix del no res i el deixa en aquest estat.

—Maeve, sisplau, pots anar a buscar un got d'aigua pel tiet Brendan? —diu la Deirdre amb calma.

La nena s'aixeca de la banqueta i corre cap a la cuina. En Felix ja s'ha assegut al costat d'en Brendan i l'abraça, i la Deirdre i en Don s'han acostat per darrere i li posen la mà a l'espatlla. Jo m'acoto just davant d'ell, on em pugui veure, perquè tingui algú per mirar, per tornar a la realitat.

—Brendan, no passa res, estàs bé, som aquí, amb tu.

Enfoca la mirada en mi i fa lleugerament que sí amb el cap, però segueix tremolant i poso la mà sobre el seu puny tancat.

—L'aigua —diu la Maeve, i me la deixa al costat, a la taulera.

Li faig un somriure i em torno a centrar en en Brendan mentre tots l'acaronen o li murmuren paraules d'ànim, dient que són aquí, que tot està bé, que tothom està sa i estalvi i que és en un lloc segur. De mica en mica, la tensió va desapareixent, la respiració se li regularitza i deixa que li agafem la mà per estovar-la, per passar els dits sobre les marques de les ungles, que li han deixat una mica de sang. Quan ja no tremola gaire, en Felix agafa el got d'aigua que ha quedat a la tauleta i li dona perquè pugui beure'n. Amb la mirada cansada, en Brendan es fa enrere per quedar recolzat al respatller del sofà mentre respira amb calma, encara tremolant una mica.

—Ni se t'acudeixi demanar perdó —aviso quan veig la seva cara, i ell em respon amb un somriure. Ja sabia jo que estava a punt de fer-ho.

En Don es va a asseure amb la Maeve al piano i la Deirdre torna a la seva butaca, cosa que aprofito per seure a l'altre costat d'en Brendan, al reposabraços del sofà, i per una vegada a la vida la Deirdre no em renya quan ho faig, però potser és perquè està massa ocupada tornant a agafar el Periòdic Profètic.

—La veritat és que la part més interessant de l'article és al final, però, quan mencionen el nou fitxatge dels Ballycastle Bats, una batedora brillant vinguda directament del Japó...

—Uuuuuuuuuui, diria que s'està fent tard, no us sembla que s'està fent tard? —dic per aturar aquesta frase que no m'agradava gens cap a on anava—. Si no dinem aviat, no tindrem temps de tot!

—A mi no em fa res si no dino, el que diu el Periòdic Profètic és molt més interessant —diu en Felix, però quina barra!

—Sí, de fet havia decidit fer dejuni de totes maneres —hi afegeix en Don—. Llegeix, va, Deirdre, a veure què hi posa!

Es posen tots a riure i m'enfadaria si no fos perquè en Brendan s'ha unit a les rialles, i això em fa somriure, però només una mica, que a veure si es pensaran que poden aquí convertir-me en l'ase dels cops i fer-me servir d'entreteniment a domicili, no senyor!

—El que sí que és veritat és que abans de dinar toca una altra cosa, oi, Maeve? —diu en Don amb una cara d'orgull que no se l'aguanta.

La nena fa cara de timidesa però agafa les seves partitures i les col·loca altre cop al piano, amb els ulls grisos il·luminats.

—I tant! —dic—. Ja saps, Maeve, que tot l'any que l'espero, el teu concert de Nadal. És el meu moment preferit de l'any!

En Don prepara la Maeve com si hagués de sortir a jugar el partit més important de la seva vida i entre queixes de la Deirdre ("però vols venir a seure i deixar que toqui tranquil·la?") i les respiracions profundes que li fa fer en Don, la nena col·loca les mans a les tecles i comença a tocar una nadala. Com penso cada any, no hi entenc gaire, de música, però a jutjar per la cara que fa el seu pare, estic segura que la Maeve toca de meravella.

Per un moment m'adono que si la Maeve té deu anys, vol dir que el curs vinent començarà a Hogwarts, i sento més que mai el pas del temps. Però no en un sentit negatiu, de lamentar-me pels dies que ja han passat, sinó de gratitud que, després de tants anys i tantes experiències, puguem ser avui aquí tots junts, havent superat l'impossible i fent-nos costat en qualsevol circumstància.

Quan la cançó arriba a la tornada, de cop i volta en Don alça els braços i es posa a cantar fort, i primer riem, però en Felix i la Deirdre de seguida s'hi afegeixen. En Brendan va darrere, i fins i tot la Maeve, que es veu que pot fer deu coses alhora, es posa a cantar amb una veu fina. Me'ls miro com si estiguessin bojos, perquè de fet ho estan, però són els meus bojos, la família que he triat i que m'ha triat a mi, i la cara de felicitat que fan tots mentre canten junts només em deixa l'opció d'unir-me a la seva música amb els meus crits mal fets.

Perquè és igual si caiem o ens equivoquem. Quan estem junts, som invencibles.


Llegit 154 vegades


< Anterior capítol ||

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 03/01/2021 a les 00:00:48
    #27653He escrit 12 fanfics amb un total de 171 capítols

    És normal que estigui tristíssima? Fa molt poc que conec aquests personatges (la majoria els vaig idear el 17 de novembre!) però tinc la sensació que fa segles que els escric. I veure'ls aquí, al final de la seva història... m'ha deixat tota emocionada, tu. Plo-ro!

    M'ho he passat molt, molt bé escrivint aquest epíleg! Fins ara els havíem vist en un ambient molt tens, i m'ha agradat molt escriure'ls així, de manera més distesa, i després que hagin tingut temps per anar curant les ferides de mica en mica. La Dawn i en Brendan amiguíssims, en Felix com a nou element del grup, la Maeve més gran... i en Don i la Deirdre, que fins ara no els havíem pogut explorar gaire! Tot i que he de dir que la Deirdre no és així de malhumorada hahaha és d'aquelles persones que són la "mama" del seu grup d'amics, però aquí la pobra està a punt de petar.

    Per explicar-vos una mica com ha anat el procés d'aquesta fic... la Mercè em va enviar les tres fotos extra fa uns mesos, i les quatre cadires buides al bosc em van fer pensar immediatament en fugitius durant la guerra i en persones que faltaven. Primer vaig pensar que podien haver mort (I know, no cal que em digueu res) i, mirant la foto del piano, vaig trobar el personatge del Don com a fill de muggles canon que em podia servir en aquest cas. Però la història que em venia al cap era massa tràgica i típica de mi, i vaig decidir que fins que no se m'acudís una cosa diferent no m'hi posava.

    Normes que em vaig posar: el gènere havia de ser diferent (hi ha més acció del que acostumo a fer), els personatges havien de ser diferents, havia de reduir el drama (de veritat que ho he intentat), havia de tenir un final feliç (no agredolç, feliç del tot) i, el més difícil, NO PODIA MATAR NINGÚ. Vosaltres sabeu com ha costat, això? Admetré que durant la planificació gairebé tothom ha mort en algun moment (sobretot en Brendan, en Brendan va estar mortíssim unes hores), però he aconseguit que no mori absolutament ningú ni com a backstory (ni en Felix, ni ningú orfe ni res).

    Sobre el que és canon... sobretot són els personatges i el moment històric, però poca cosa més. Vaig pensar que tots els raptors que coneixem anaven per Gran Bretanya, i podia ser interessant que decidissin amagar-se a Irlanda, més lluny dels cavallers de la mort, i per això van acabar-hi (d'aquí va venir que comencés a buscar personatges canon irlandesos).

    Passo a explicar-vos alguns detalls:

     

    On?

    Al Parc Nacional de Glenveagh (https://www.glenveaghnationalpark.ie/), al nord de la República d'Irlanda. Té un castell a l'entrada que es pot visitar, zona de muntanya i zona d'aiguamolls que necessitava per algunes plantes concretes. Vaig estar investigant molts boscos irlandesos i vaig acabar decidint-me per aquest. És cert que a dalt de la muntanya no hi ha gaires arbres i m'he inventat que hi havia algunes zones boscoses, però és que les necessitava hahaha suposo que m'ho perdonareu! Al final viuen a Ballycastle, Irlanda del Nord, on hi ha un equip de Quidditch, els Ballycastle Bats, i la Dawn va a córrer a un lloc on he estat de veritat i és espectacular, la zona del Carrick-a-Rede (que, admetré, no vaig creuar perquè vaig pensar que era malgastar diners hahaha). Em remirava les fotografies per escriure el capítol i és una passada!

     

    Quan?

    Matinada del 14 de desembre de 1997.

     

    Qui?

    Gairebé tots els personatges són canon:

    -Donaghan Tremlett (curs Charlie+1): baixista dels Weird Sisters, sabem que es va casar al setembre de 1995 i que era amic del Dumbledore (és l'únic integrant dels Weird Sisters que va al seu funeral). Fun fact: si us hi fixeu, tots li diuen Donaghan menys la Dawn, que li diu Don, perquè em vaig adonar després d'escriure el primer capítol que DON I DAWN SONEN PRÀCTICAMENT IGUAL (good job, Marta) i vaig decidir que els altres li deien Donaghan per no confondre's.

    -Deirdre Moran (curs Charlie): encistelladora de l'equip d'Irlanda en el mundial de 1994, dels que ajuden a caminar el pobre caçador que s'ha estampat amb el terra i va mig grogui (per això vaig decidir que era bona persona). El nom no és canon, el vaig triar perquè és un nom de la mitologia irlandesa. Fun fact: l'única altra dona de l'equip es deia Mullet i no me la podia prendre seriosament, per això vaig triar la Moran hahaha

    -Maeve Tremlett-Moran: no és canon, vaig triar el nom perquè, com Deirdre, prové de la mitologia irlandesa. Fun fact: comparteix aniversari amb el meu germà (29 de maig de 1997).

    -Brendan Moran (curs Charlie+1): tampoc no és canon, però no m'agradava que fossin tots fills únics i llavors va aparèixer el personatge d'en Brendan a la meva ment, i si era de la família encara feia més fort que s'amagués mentre els atacaven, cosa que sí que tenia clar que passaria. Brendan és un nom irlandès, i un dels nens que cuidava una amiga meva au pair a Belfast es deia així. Fun fact: és el personatge més gran (amb l'excepció d'en Felix).

    -Dawn Withey (curs Charlie-1): batedora de la selecció anglesa en el mundial de 1994. Estava entre les tres dones canon de l'equip, quan creava el personatge, però volia que fos batedora (per la relació que tenia amb en Fin) i l'altra tenia un nom massa musical pel seu caràcter (Indira), per tant, la Dawn es va quedar. Fun fact: té els cabells roses perquè és el que surt per defecte als sims quan algú és ros i es tenyeix els cabells.

    -Finbar Quigley (curs Charlie-1): batedor de la selecció irlandesa en el mundial de 1994 (de fet, hi surt un Quigley, que és el que trenca el nas al Krum, i llavors hi ha un Finbar Quigley que surt en uns periòdics profètics que va escriure la Rowling, i vaig ajuntar-los en un). Vaig decidir que era un piece of shit quan vaig llegir la seva informació a la wiki, perquè fa un comentari molt de senyoro, i també perquè és dels que corre a aixecar la copa quan guanyen sense preocupar-se del pobre caçador que està mig lelo. Fun fact: me'l vaig haver de treure de sobre a setè perquè ell i la Dawn coincideixen un any a Hogwarts amb el Harry, i si hi ha en Fin... per què el capità de Slytherin és el Flint, el curs 1991-92?

    -Keiko Takahashi: batedora de la selecció japonesa del mundial de 1994. Té els cabells de colors al dibuix de la wiki i vaig pensar que era estupenda per la Dawn hahaha

    -Felix Cracknell: ... ho heu pillat? Algú ho ha pillat? Només diré que li vaig posar el nom perquè sonés com a possible nom espanyol i perquè vol dir "feliç", en contrast al nom... d'un altre personatge. El cognom és canon (igual que el personatge). Us deixaré que busqueu hahaha

    -Mooncalf: ................. s'ha entès, oi? Espero que sí hahaha només us afegiré que el nom és Cornelia (i no és canon). La veritat és que no he volgut especificar quines raons té per ajudar la Dawn i en Brendan, i jo tinc la meva pròpia explicació (us la puc dir si voleu), però crec que si no l'he posat a la història no té per què ser "canon", o sigui que cadascú es pot buscar la seva pròpia :) I el MOST FUN FACT: jo també em vaig adonar que el mooncalf no era un mooncalf a mida que ho escrivia, i vaig saber perfectament qui era en el moment que ho vaig veure. La vaig odiar un rato perquè em va canviar els plans, hi tinc una relació d'amor-odi bastant forta, amb ella hahaha però em resulta un personatge molt intrigant!

     

    I diria que això és tot! Estic molt, molt contenta de no haver-me conformat amb el que m'era familiar i haver sortit de la meva zona de confort, i també d'haver escrit una cosa bastant llarga (té 29600 paraules!) després de només escriure coses més curtes els últims mesos i no res abans. No diré que no m'ha costat perquè seria mentir hahaha però estic contenta amb el que he aconseguit i crec que he après molt per altres coses que pugui escriure en el futur!

     

    Com sempre, moltes moltes gràcies per llegir i comentar i, sobretot, infinites gràcies per la confiança que teníeu en mi i els ànims que em donàveu mentre escrivia. També gràcies per les idees que m'heu anat donant (per exemple, el mirall del Murri, això va ser idea vostra)! Directament, sense vosaltres, no ho hauria pogut fer ni de conya. Se us estima molt!

     

    Apa doncs... bon any nou a tothom! Ens llegim ^^




  • AvatarCass RossEnviat el 04/01/2021 a les 13:37:36
    #27668He escrit 12 fanfics amb un total de 33 capítols

    Hi ha tantes coses a comentar, que millor que anem pel principi! M'ha agradat molt, el salt temporal de l'epíleg. No m'esperava que fos tant gran (m'esperava unes setmanes o uns mesos, com a molt), però de fet ja va bé, perquè així es pot deixar passar el temps perquè les ferides de la guerra comencin a cicatritzar (pobre Brendan!), puguin posar el que els va passar en perspectiva i nosaltres poguem veure com han continuat amb les seves vides.

    Es veu en aquest capítol amb el Carrick-a-Rede, però també s'havia vist molt al llarg de la fanfiction, i crec que és un punt fort de la història que hagis estat a Irlanda, i per tant puguis parlar amb coneixament de causa. Fa la història molt, molt més realista. 

    M'ha agradat molt veure tots els personatges vius (ben fet, Marta). I tots junts! Ha sigut molt xulo veure com es relacionen, com són, perquè una cosa és en una situació d'acció i una altra en una situació de pau, on no hi ha perills ni res. No haviem tingut l'oportunitat de conèixer el Don i la Deirdre com hauríem volgut, així que m'encanta veure'ls en aquest ambient familiar. També m'ha agradat molt l'aparició del Felix. I la Maeve (deu anys, ja! Si la nena parla i tot!), tant crescuda i com toca el piano. El piano. 

    M'agrada també com expliques tot el que va passar al pos del Finbar (i em sembla poc!). Així com també tot el tema del quidditch ^^

    El final, amb el concert de piano de la Maeve, ha sigut molt, molt emotiu. Rellegint-lo ara per sobre per comentar-te'l, se'm tornen a humitejar els ulls. M'agrada perquè és un cercle rodó, em fa pensar en el piano destrossat del principi (em sembla que era al primer capítol, oi?), en el piano i les manetes que t'havien tocat, en tota la història. I a mesura que llegeixes aquests últims paràgrafs, és com si hagués viscut tots aquests anys amb ells, com si els conegués de tota la vida... I sap greu acomiadar-se'n.

    És una història preciosa, preciosa. Et felicito, Marta, en sèrio. Si pensava que la història de "Enmig del caos" era molt bona i un retorn per la porta gran, en aquesta t'has superat. Has sabut entomar molt bé un gènere literari que no hi estàs acostumada, uns personatges fantàstics i una trama molt sòlida i complexa. I un final feliç! Tota la recerca que comentes al comentari, i com has relacionat tant bé la història amb el món HP (agafant personatges secundaris canon), dóna punts afegits a la fanfiction. Perquè, és que si no hi havia prou amb això, fa dos mesos no tenies res pensat de tot plegat!  Al·lucinant.

    I per si aquest comentari no era prou llarg, ja, a comentar ara les coses que expliques tu al teu comentari. El tema que fos la matinada del 14 de desembre de 1997, és per algun motiu concret? Perquè és una data molt específica però no hi desenvolupes res més al comentari.

    Sobre els personatges, que és realment el que volia comentar, són molt interessants tots. I està molt guai que expliquis exactament qui són en el canon, i perquè els vas triar. Em fa molta gràcia el fun fact del Donaghan... Ni me n'havia adonat, però tens raó i em sembla una justificació molt bona. A vegades passen, aquestes coses, a la vida real. I el Felix Cracknell! Quan llegia el capítol (perquè em sembla que no l'havies mencionat pel cognom mai abans) he pensat que em sonava, però veient el comentari ja m'ho has confirmat. (Que pràcticament tinc controlats tots els llufes canon, jo? More likely than you think.) M'encanta lol El germà llufa de l'Umbridge! Mort. Trobo molt, molt lògic que agafés el cognom de la mare. És que m'encanta. 

    I si no hi hagués prou amb això, llavors tenim el Mooncalf. A veure, lo del Mooncalf. Un dels millors plot twists que he llegit en molt de temps, no t'hagués pogut sortir millor si ho haguéssis planificat. És que, quan hi penses, tens la informació just allà! WTF. Mind-blowing. M'encanta. Un deu. I això aixeca tantes preguntes!! Per què la Cornelia Quigley (una Selwyn!) ajuda el Brendan i la Dawn?? La meva justificació cutre és que, a veure, era un matrimoni concertat quan ella tenia catorze anys!!, així que amor ZERO. Que el Finbar és un piece of shit dels grossos (i poc li passa). Així que en un moment donat va i es gira contra tot això, perquè yolo, i au, a ajudar el Brendan i la Dawn perquè és la manera d'ensorrar la casa Quigley, you go girl. No ho sé, però és que sóc molt fan ara mateix. "La vaig odiar un rato perquè em va canviar els plans" Quins plans tenies, abans d'això? I sí, és molt intrigant!! 

    M'encanta. M'encanta. M'alegro moltíssim que et tiressis a la piscina i sortissis de la teva zona de comfort perquè és que els personatges són genials. Sembla que els coneguessis de tota la vida, de tant ben caracteritzats, també. Definitivament, és una d'aquelles fanfics que me la guardo i la tornaré a llegir d'aquí un temps.

    Ens llegim!

    Cass

    PS. I no recordo si això ja t'ho he comentat abans (diria que sí, en algun altre capítol) però a repetir-me. Les imatges estan molt, molt ben integrades en la història! Genial.




  • AvatarAgatha Black (Moderador/a FF)Enviat el 04/01/2021 a les 22:35:59
    #27669He escrit 9 fanfics amb un total de 207 capítols

    Oooooh m'ha agradat molt aquest epíleg happy ending! Que poc tu! XD Quina bona avebtura i que bé que acaben tots, la Maeve fent-se gran, tots aparellats (fins i tot la Down) i el més fort de tot, ens has ressuscitat algú que ja l'havia palmat! Estic impressionada per la yeva falta de Drama! XD Eeeeeei, ja havia pensat que en Neil era un animàgic! Em sembla molt guai que ho acabis mencionant a l'epíleg i que el lector se n'adoni però els personatges no! Molt original! Veig que en Brendan segueix tenint seqüeles, però té gent que l'estima al voltant, així que estarà bé. I lo del Felix amb semvla molt, molt heavy! Hahahahaha! Ara, pel que fa a la FF en general... simplement puc dir felicitats. És que per ser una història curta de nomes 7 capítols has muntat una pedazo trama, amb molts personatges que retrates molt bé, i a més en un estil al qual no estàs gens acostumada! I t'ha quedat fantàstic! El llenguatge molt correcte i cuidat com sempre, transmets les sensacions perfectament, també com sempre (en això hi tens la mà trencada, ho he pensat nolts cops), i també com normalment fas has posat un final tranquil per acabar d'explicar i tancar-ho tot. Però el fet que sigui una aventura és del tot nou, i això et demostra que te'n surts amb tots els gèneres i és d'elogiar. Felicitats!



  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 11/01/2021 a les 00:04:37
    #27677He escrit 12 fanfics amb un total de 171 capítols

    Cass: M'encanta el pat on the head per no haver matat ningú hahaha Em sembla curiós que em diguis que es veu que he estat a Irlanda perquè no creia que es notés, però suposo que és així! Sobretot hi he posat la meva relació d'amor-odi amb el temps irlandès hahaha Surts de casa i no saps mai què passarà, en cinc minuts et canvia! Sí, l'ambient distès d'aquest capítol és molt guai i li dona un aire totalment diferent de la resta de la fic. Tens raó que he intentat tancar el cicle, sobretot amb el tema del piano (era al segon capítol, que es trencava!), i també ho volia relacionar amb la imatge que em va donar la Mercè. Ai, que bé que t'hagi agradat tant!

    El 14 de desembre de 1997 és bàsicament perquè és nit de lluna plena, vaig mirar quan queien les llunes plenes de 1997 i va caure aquí, res més. Necessitava que ho fos perquè és quan surten els mooncalfs! Tenia tota la confiança que tu sabries qui és el Felix hahaha Em faràs posar vermella amb això del mooncalf! Els plans que tenia eren, ras i curt, que era un mooncalf i ja està. Amb algunes coses d'aquesta història m'ha passat una mica com si no me les inventés jo, com si ja existissin i em fossin explicades mentre les escrivia hahaha molt estrany, I know! Bona explicació! Aquí va la meva: la Cornelia Selwyn és la cinquena filla de la família, una mica diferent, més solitària (caràcter mooncalf), l'alta societat l'avorreix i socialitzar també, prefereix quedar-se a la seva habitació. Entre que està cremada (cosa que fa lleig) i que és rara la malcasen amb el Fin que consideren inferior, totalment concertat, no s'estimen. Ella, però, valora molt la comoditat, i prefereix tenir la seguretat econòmica i social que li suposa ser una Quigley que no rebel·lar-se. No arriscarà la seva posició, però té tírria a la seva família i definitivament al Fin, i quan veu com es posa ell aquella nit (fixeu-vos que ella sabia la contrasenya i per això li toca la mà de l'anell a la Dawn!) decideix que enough is enough i que, tot i que no es rebel·larà, si té l'opció d'anar a fotre ho farà. Altres coses de la Cornelia: en Fin no sap que és animàgica (si no no s'hauria mostrat davant d'ell al final), i jo crec que en l'estona entre que la Dawn passa la prova del quadre i en Brendan arriba, la tia passa a la seva forma de persona per tenir una conversa amb la Caragh i dir-li que si la veu a ella, ha de deixar passar qui sigui, que no poden perdre el temps d'aquesta manera. Per això la Caragh deixa entrar en Brendan automàticament, perquè la Cornelia era allà!

    Moltes gràcies pel comentari, que bé que la consideris una fic per rellegir! <3

     

    Gee: m'encanta la vostra sorpresa hahahhahaha no espereu res bo de mi, ja ho veig! sí, estan tots aparellats, però no volia que tothom ho estigués de fa anys perquè no volia associar-ho a: oh, tenen parella per tant estan feliços, i per això la Dawn està ara començant una nova relació. Sí, has agafat perfectament l'escena del Brendan. No es cura mai del tot, perquè el PTSD que tenia era molt molt bèstia, però sabem que estarà bé perquè hi ha els altres. M'agrada molt com reaccionen amb tota la calma del món però amb rapidesa, són fantàstics tots (ai, és que me'ls estimo molt hahaha). I el Felix... aaaaaai el Felix hahaha quan vaig veure que l'Umbridge tenia un germà llufa doncs no ho vaig poder evitar, ves!

    Moltes moltes gràcies per la teva valoració! Com a reina de l'acció es valora molt el que em dius hahaha I m'has fet pensar, amb això que em dius de les sensacions, perquè no n'era conscient, que destaqués gens. M'hi fixaré!

     

    Estic mooooolt contenta que us hagi agradat tant! Ens llegiiiiiiiim ^^




  • AvatarMercè GrangerEnviat el 01/03/2021 a les 11:26:21
    #27719He escrit 5 fanfics amb un total de 25 capítols

    Ai que no havia comentat l'epíleg. Shit em sento fatal. Amb lo molt que em va agradar!

    És que és l'epíleg perfecte. M'encanta que hagis fet un salt temporal tan gran, em sembla arriscat, però te n'has sortit super bé. I és molt maco, vaig plorar la primera vegada que els he llegit. Me'n duc els protagonistes al cor, m'han encantat tots <3 

    M'agrada haver conegut al Donaghan i la Deirdre en circumstàncies normals, els dos m'han caigut molt bé! I el Felix, que bé que al final aparegués! I també m'ha agradat veure les seqüeles del Brendan. Al final tot el que han passat és molt heavy, lo seu sobretot. Molt realista. Però la visa segueix. 

    I hola que tot és canon??? Flipo, molt molt molt bé. 

    Que dir-te de la fic en general que no t'han dit... és que és boníssima. Tan allunyada a lo que sols escriure, però és que és tan bona. Ningú no ho diria que no hi estàs acostumada, perquè està molt molt bé. Un detall que he de confessar és que al principi dubtava si enamoraries al Brendan i la Dawn (suposo que pensava en La Fugida), però ja veig que no i m'agrada molt més així. I els dos tenen dues otp moníssimes. 

    I LO DEL MOONCALF SUBLÍM. No ho havia agafat, ho confesso, però soc lenta hahaha. Però és que està molt ben tramat i m'encanta la idea i l'explicació. Que guai.

    gfchjkhghj perdó però és que m'ha encantat tant la fic. Enhorabona en sèrio! heart