Cròniques de Hogwarts - 24: David Eloqüència Gallagher (David)
AvatarEscrit per Agatha Black
Enviat el dia 29/12/2020 a les 23:15:27
Última modificació 29/12/2020 a les 23:15:27
Tots els capítols de Cròniques de Hogwarts
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


24: David Eloqüència Gallagher (David)

24: David Eloqüència Gallagher

 

El sofà de la sala comuna quasi cedeix quan m’hi llenço en planxa. Juraria que puc notar la mirada de l’Strike a la nuca: estic fent malbé material escolar o jo què sé. Com si fos culpa meva que aquests sofàs tinguin de l’edat de Matusalem i segurament son de mercadillo.

A més és divendres. Estic cansat.

El Joe reposa, quasi en la mateixa posició, en el sofà de davant. Es mira la seva agenda de cites, intentant distribuir les d’aquest cap de setmana perquè no se solapin.

—Si quedo amb la Claire al matí… Li he dit a la Donovan de quedar a la nit. I també havia parlat amb la Brittany de quedar el dissabte… Merda, que demà hi ha entrenament de Quidditch.

—Tio, que ets el capità. Està lleig que no ho recordis.

—Calla —Em llança un dels coixins—. Tinc moltes coses a fer. La cita del diumenge. A la millor amiga de la Carol l’acaba de deixar el nòvio. I diu que està tan desesperada que qualsevol li anirà bé. I per això vol una cita doble.

—M’estàs insultant? —Està dient que la pava aquesta que es conformarà amb qualsevol cosa faria bona parella amb jo? ... gràcies?

—No volia dir això. Que et puc aconseguir una cita. Que darrerament —Darrerament és un eufemisme de mai— no t’ha anat molt bé amb les noies. Que me’n dius?

Home, els rockers se suposa que lliguen molt, no? Estaria bé. Un no pot escriure cançons d’amor si no queda amb noies. Així descanso, m’ho passo bé amb el meu millor amic, no he de pensar en…

—Hola, nois! Ens podeu fer un raconet al sofà per seure amb vosaltres?

L’Erin ens mira amb dolçor. A cada costat té cada una de les seves inseparables amigues. L’Agatha no s’espera: l’obliga a arraconar-se perquè ella i l’Erin s’asseguin vora seu. Jo també m’encongeixo, canvio de la posició per fer més espai… i és la Chris la que seu devora jo. És cosa meva o avui està molt guapa? M’agraden els seus cabells.

—Tenim novetats —ens anuncia l’Agatha. El to confident que usa fa que els cinc creuem mirades: així, entenem a què es refereix. La festa de Halloween. Ajuntem com podem els caps, per si de cas: millor evitar disgustos i amagar-nos d’oïdes curioses.

Intento ignorar que ara mateix tinc el rostre de la Chris a escassos centímetres del meu.

—Joe, he fet un pacte amb l’Edwin Macgregor. Ens ha aconseguit un cabell del Layton. Aniràs d’ell. No t’hauria de resultar difícil fer-te passar per ell: és també capità de Quidditch.

—I és l’altre guaperes de Hogwarts —comenta la Chris entre rialletes.

—De debò et pareix guapo, el Layton? —Em sorprenc a mi mateix preguntant-ho— No li veig el que… Vull dir, no entenc com té tantes ties darrere. El Joe és molt més atractiu. Suposo. I a més és una serpota —L’Agatha fingeix que vomita—. Els Gryffindors som molt millors nóvios.

—Gràcies pel suport, tio. Però no va amb ningú, aquest… no resulta una gran competència.

L’Erin ens mira divertida.

—David, tu aniràs del Moore —continua l’Agatha—. És amic del Layton aquest, podeu anar junts sense cridar l’atenció.

—I el seu pare l’havia abandonat o algo així, no? Relatable —El meu pare tècnicament no m’ha abandonat, però ell i la mare venen a suar bastant de la meva cara.

—Nois… estem cridant l’atenció així. Dissimulem un poc, que si no pareixerà que en tenim una de dolenta entre mans.

L’Erin torna a recolzar l’espatlla al sofà i els altres quatre no tardem molt a imitar-la. La Chris es torna a allunyar de jo. Vaja, una llàstima, fa tan bona olor el seu perfum.

En pla d’amics, eh? Un amic que la troba molt maca i li agrada la seva olor. Res fora de lo comú.

—Com ha anat el dia? —Ens pregunta l’Erin— Les classes han estat interessants?

—Quines classes teníem avui, tio? —És que totes em sonen igual. El Joe s’encongeix d’espatlles, com dient “a jo que em preguntes?”.

—És que menys Criança… les altres són bastant meh.

—No me’n parlis de Criança. Puta Hilary. Puto Nicholson. Com si no hi hagués més gent al puto castell... ! —intervé l’Agatha, a qui per poc no li surt foc dels ulls.

—Ah, esteu fent el treball per parelles! —respon el Joe—. Al David i a mi també ens van separar… Que no em queixo de la companya que em va tocar —Per no queixar-se, si li va acabar ficant la llengua fins a l’estómac—. Va estar guai. M’hauria agradat que em toqués un drac, però no va poder ser.

—Crec que em va tocar algun bitxo que explotava… —Intento fer memòria. Recordo moltes explosions. Clar que mai no sé ubicar-les del tot: treballs de classe, experiments fallits de pocions o conseqüències del meu dia a dia? Qui sap.

—Jo sí que faré explotar la Hilary…

—A tu te n’ha tocat un de guai, germaneta? Amb qui vas?

—Amb el Max… —Sento que se’m para el cor durant un segon. Després recordo que el Max té una feliç i plena relació amb la Zoe. I són molt feliços. Molt. No l’interessen altres noies. Per res.—. Un imp.

David digués alguna cosa intel·ligent…

—Això no és cotxe?

Clavat.

—Bé, pareix més un dimoni… M’agrada. És divertit.

Somric nerviós. Vaja, no he estat gaire fi. Definitivament li hauré de demanar unes classes al Joe de com lligar.

Parlant del rei de Roma, decideix aviat privar-nos de la seva presència. Té una cita amb… mirau, jo em rendeixo. Passo d’aprendre’m els noms. Que m’ocupen la substància grisa que pertoca a cançons punkis. El Joe té una cita i punt. Ja vosaltres si us interessa li demaneu el nom a ell. Jo passo.

—Crec que pujaré a practicar amb el piano, nois  —diu que cop l’Erin—. Avui encara no ho he fet, i ara encara no és massa tard.

 —T’acompanyo  —respon la Chris—. M’encanta sentir-te tocar el piano.

 —Jo toco la guitarra  —Avui soc un veritable exemple d’eloqüència. Em poso vermell quan m’adono de la bajanada que acabo d’amollar—. No, vull dir… que potser ja tens molt avorrit el piano i si vols sentir un altre instrument. Si tu vols clar… Bé, vull dir… —Passo la mirada pels altres dos rostres que molt idòniament he oblidat que ens acompanyen— si voleu totes.

 —Jo volia descansar i pujar ja a l’habitació… però queda’t, Chris  —l’anima l’Erin—. Fa uns dies que dius t’agradaria aprendre a tocar I Don't Want to Miss a Thing amb la guitarra. Segur que el David t’ajuda.

 —Jo no recordo que dig…  —L’Agatha es para a mitja frase— Ai. Dic, jo també pujo. L’aigua beneïda no es fabrica sola.

 —Per què vols aigua beneïda?

 —No preguntis.

El meu jo interior es posa a soltar quan s’adona que la Chris i jo ens hem quedat sols. Però poc li dura l’alegria: ens quedem tots dos callats, a cada un a una punta del sofà. Aparto la vista mentre cerco alguna cosa intel·ligent a dir.  De reüll em fixo amb els seus cabells. Estan tan rojos que qualsevol diria que s’hi podria torrar un bistec a sobre. Si és que soc un romàntic.

—Chris… els teus cabells… Eh, darrerament estan com diferents. Tel’s veig diferents.

—Sí… Són rojos.

—Sí… —Això no era el que volia dir—. Abans no ho eren tant. I… m’agraden més així, rojos.

—Grà… gràcies. M’agrada la teva camiseta.

—La vaig comprar per un dòlar a una tenda de segona mà. Té un forat, però és que és molt anarquista… —La Chris se’m queda mirant, sense dir res més. Però no vull deixar de parlar amb ella… Potser hauria d’haver dit una altra cosa. El Joe no parla amb les noies dels forats que té la camiseta, no? Crec. Hauré de prendre apunts—. Vull dir… que bé que t’agradi. Tens bon gust… musical i això. Vols aprendre a tocar alguna cançó en especial, amb la guitarra?

—M’agrada molt I Don't Want to Miss a Thing, com ha dit l’Erin.

—És una cançó de puta mare.

En un tancar i obrir d'ulls tinc la meva guitarra amb mi. I no sé com, però la meva mà està sobre la de la Chris. Li he assegurat que així la guio i aprendrà millor a fer el ritme de la cançó. Potser és una excusa de merda. Ho és. Però ella no s’ha queixat. I jo tampoc no ho faré.

—En acústic sona encara millor… —murmura la Chris.

—Sí…

David Eloqüència Gallagher m’haurien d’haver dit.

—És molt romàntica.

 

—Tu trobes? No em solen agradar les cançons d’aquest pal, jo és que soc més de les anarquistes i tal, però aquesta… m’agrada molt.

—És perfecta per dedicar-li a la persona que t’agrada… —riu la Chris.

Una alarma es dispara dins el meu cap.

—T’agrada algú?

—I a tu?

—Jo t’he preguntat primer.

—Bé… sí.

Per poc no tinc un atac de cor.

—A què m’estàs responent?

Potser si mirés a la Chris a la cara, ho sabria. Però en soc incapaç. També s’ha de dir que mirar a terra ajuda a dissimular el color roig que suposo que ha tenyit la meva cara, si he de jutjar per l’ardor que sento en aquesta part del meu cos.

—Gallagher! Connors!

Alço la vista per trobar-me a un Strike particularment emprenyat. Normalment l’Strike està, en una escala del 0 al 10, a un nivell 8 de cabreig. 6 quan la Darling ronda per la vora. Doncs ara està al 10. Que dic al 10. Al 12. I això significa problemes.

Però és que amb les pintes que du soc incapaç de prendre-me’l seriosament. La bata de vellut vermell semioberta té un pase. És així com a molt gryffindor quarentón divorcitat sexy (i espero envellir així de bé. Strike, ja em diràs la teva rutina d’exercici, guapo). Però és que és les sabatilles roses adornades amb un cap de conillet a la punta són massa. És impossible mantenir una cara de pòquer. Fins i tot l’Earl aquella riuria.

I no em feu començar a descriure la gorra de dormir. És, simplement, massa ridícula.

—Els sentia des de la meva habitació! —escup les paraules com pot. La seva mandíbula no pot aguantar més en tensió—. No són hores, haurien de ser al llit.

—Perdó, no havíem vist l’hora que era… —La Chris intenta mantenir-se seriosa. L’admiro.

És veritat, no m’he adonat que ja només estem nosaltres dos sols a la sala comuna. Ha volat el temps.

—I que es pensen vosaltres dos sols a la sala comuna? No hi poden estar sols! Que a Hogwarts no hi ha lloc per a més alumnes!

Els dos ens posem rojos.

—Però només estàvem parlant…

—Aquesta ja me la sé. Només estàvem parlant i nou mesos després hem de buscar un bressol... A dormir! —Tota la seriositat perduda per les sabatilles la retroba amb el to autoritari. No goso dir res més—. I Gallagher… deixi un poc la guitarra en pau. El que fa és contaminació acústica i no música.

Això sí que no ho tolero!

—Contaminació acústica ta mare!

—Que ha dit?

Ui. Problemes.

—Que me’n vaig al llit…

—Això espero. Bona nit.

—Vaja. Home, jo que li volia preguntar on s’havia pillat les sabates… Ehem, d’això… Bona nit, Chris —murmuro mentre pujo les escales cap al meu dormitori.

—Bona nit, David —Ella puja les escales cap al seu, però, abans de desaparèixer, es gira cap a jo—. D&rsquo ;això…

—Sí?

—Jo sí que trobo que toques bé la guitarra. Molt bé, de fet. Gràcies.

Amago com puc un somriure. I quan tinc la certesa que ella ja no em veu, em pessigo que comprovar que no sigui un somni. Però no és. És realitat. I el somriure de beneit no hi ha qui me’l tregui.

 

*   *   *

 

—Estàs de bon humor avui.

Amb prou feines sento l’observació del Joe per sobre del soroll que faig mentre engrapo l’esmorzar. He dormit poc, avui, però no estic cansat. Tinc gana, això sí. Més que normalment. En circumstàncies normals, em sentiria malament per carregar als elfs de feina, però aquest matí res no em pot torbar —encara Green Day anunciés la seva separació, no m’abaixaria l’ànim—. Estic content, vaja!

—Tu trobes?

—I tant. Espero que guardis aquest bon humor per a l’entrenament d’aquesta tarda.

Entrenament. Una excusa per estar amb la Chris. Per palar. I després de la nit anterior… qui sap?

—És veritat! Hi ha entrenament aquesta tarda!

—No t’havia vist tan feliç des que vas trobar una edició especial d’un disc de Els Ramones. O quan toca pastís de pollastre per sopar —El Joe arrufa les celles. Sospita que hi ha quelcom que m’estic callant. Però, tot i que hi he rumiat, no sé com explicar-li els meus sentiments per la seva germana. Tampoc no em vull fer il·lusions—.  Segur que no passa res?

—Que va. Quins plans tens el matí?

No per contar-li res, però crec que m’aniria bé interrogar al Joe sobre els seus mètodes per lligar. A jo no m’acaben de funcionar…

—La Claire, tio. Que t’ho he explicat. I aquesta nit tinc cita amb la Donovan, he d’agafar forces…

—Perdona?

Ens girem i ens trobem de cara amb la Claire. Pel seu aspecte, no està tan contenta com jo avui. Ni una mica. Diria que més aviat el contrari…

—Continues quedant amb la Donovan?

—Però no havíem quedat tu i jo que…? —Intenta defensar-se el Joe. Jo ja m’he perdut amb els seus amorios. Hi ha més temari que a Història de la Màgia.

—Tu i jo res! M’havies promès que no quedaries amb més noies!

—No recordo haver prome….

Però el Joe no pot acabar de parlar. La Donovan agafa la tassa de cafè del Joe i li tira per sobre. Marxa plorant amb grans aires dramàtics. Pels culebrons de sobretaula seria un gran fixatge.

—Suposo que ja no tens plans per aquest matí.

 

*   *   *

 

He acabat arrossegant a l’Skye i al Joe als jardins. Els astres s’han alienat o no sé què punyetes, però cap dels dos tenia una cita aquest matí. Això ni el cometa aquell que passa cada mil anys o tal, jo que putes sé. Prefereixo recordar coses significatives per a la vida, com cançons d’AC/DC. Prioritats.

El Joe i l’Skye entrenen amb els bats mentre jo estic assegut amb la guitarra. Intento tocar alguna cosa, qualsevol, però tot acaba sent un desordre d’acords que em molesta a les orelles. Res no sona tan bé la nit anterior quan estava amb la Chris.

Em dono per vençut. Avui els acords no sonen bé. Em quedo amb els records dels d’ahir, aquells van ser fantàstics. Així que decideixo centrar-me en la conversa que estan tenint a pocs metres de mi els meus amics.

—Espero que el Garnett se centri en l’entrenament d’avui, que fa uns dies que fot pena.

—Problemes amb la Zoe?

És cosa meva a l’Skye pronúncia les paraules amb alegria?

—Es passen el dia discutint. Me la suen els seus problemes, però que se centri en el Quidditch, hòstia.

—El Max no es mereix la Zoe.

—Meh. És imbècil, però juga bé al Quidditch. Ja em fot tenir-lo a l’equip, però els altres que s’hi van presenta jugaven de cul.

Intento seguir la conversa com a forma de desconnexió, però en soc incapaç. A més a més, hi ha una raó per la qual volia parlar amb el Joe i l’Skye i no té cap sentit seguir evitant-la. Tard o d’hora l’hauré d’encarar. I ara és un moment, vinga!

—Us puc demanar consell?

—Clar —El Joe i l’Skye pleguen l’entrenament i s’acosten—. Que passa?

—Tinc un amic a qui li agrada molt una noia. Però molt. I no sap què fer. Creu que és correspost, però no sap com avançar i té por de cagar-la. I això. Que vol saber trucs per conquistar-la i tal… I he pensat que com que vosaltres en sabeu molt de lligar…

—De veritat trobes que és una bona idea demanar ajuda a aquest element? —L’Skye assenyala amb els ulls al Joe.

—Si les noies m’adoren!

—Sí, sí, sobretot la Claire...

—Un error de càlculs.

—Bé, us segueixo contant. Doncs aquest amic meu es du bastant amb la noia que li agrada, tenen amics en comú i solen anar junts. Fins ara només havien estat amics, però darrerament ha notat que li agrada molt.

—Però qui és aquest amic?—em pregunta l’Skye—. El coneixem?

—Sí, t’has buscat un altre nou millor amic? —continua el Joe—. Això és molt lleig, eh!

—És del meu barri. Si us n’he parlat molt! Es diu… —Va, de pressa, David. Pensa un nom—. Malcolm Ramone. Sí, així es diu.

—Aquest nom sona fals.

—Aquesta no és la qüestió principal! A què venen tantes preguntes?

—I com t’ha explicat el seu problema?—L’Skye segueix sense ser d’ajuda— Si és del barri i muggle i tu estàs a Hogwarts…

—Per carta.

—Però si no n’has rebut cap des que va començar el curs, tio, ni dels teus pares… —De debò el Joe es fixa en les cartes que rebo o deixo de rebre i no en les tetes de la noia del davant? Plot twist.

—Ha ha ha. Al David els seus pares no l’estimen. Que divertits esteu avui, eh! Gràcies per no ajudar-me en res, cabrons. Me’n vaig, els meus discos m’entenen més que vosaltres…

L’Skye i el Joe es miren sense entendre res.

—David—El Joe per fi es decideix a ajudar—, jo li diria al teu amic que, si li agrada la noia, amb seguretat se li declari. Si hi va amb actitud i sap que li agrada… segur que surt bé.

—Sí, el no ja el té, i si simplement està dubtant i perdent el temps… Jo parlaria amb ella també.

Crec que això era el que volia sentir.

—Sí, això faré! Que putes, soc un Gryffindor, he de posar-li collons!

El Joe i l’Skye es tornen a mirar confosos.

—Però no havies dit que el problema el tenia el teu amic?

Merda.

—Eh… sí… És que jo soc actor, vull dir, músic de mètode. Bé, vaig a escriure la carta al Malcolm amb el consell. Fins ara!

—Aquest avui va borratxo… —diu el Joe mentre m’allunyo.

 

*   *   *

 

Crec que el cor em sortirà del pit. No sé què significa exactament, però si hi ha un moment en què puc usar aquesta frase, és aquest. Mira, no té sentit allargar-ho més, un ha de ser valent en aquesta vida. O és que quan vagi a la discogràfica a presentar el meu disc també m’acolloniré? No. Amb decisió. Penso parlar amb la Chris i dir-li que m’agrada. Ella va dir que li agradava algú i, potser no soc gaire bo interpretant a les noies, però, a peu dels esdeveniments d’ahir, no és impensable arribar a la conclusió que soc jo? En el fons soc un partidazo. Quan publiqui el meu primer disc totes les noies cauran rendides davant jo. Però jo només tindré ulls per la Chris.

L’Erin m’ha dit que la Chris estava vora els hivernacles fent el treball de Criatures. I també m’ha desitjat un ‘Bona sort!’ que no he acabat d’entendre. A què es refereix? No les pot saber, les meves intencions. Vull dir, soc el rei de la dissimulació, jo!

Escolto el per mi ja inconfusible timbre de la Chris. No puc identificar que diu exactament, però que importa. Estic convençut amb la meva decisió i vaig a totes. “Jo sí que trobo que toques bé la guitarra. Molt bé, de fet” ressona en bucle. Sortirà bé. Segur. Espero. Desitjo.

Segueixo el murmuri que sento, mentre repasso mentalment el que diré. En realitat no ho tinc gaire clar. Espero que la inspiració ragi com quan escric cançons. Deixaré que parli el meu cor i tota aquesta merda. Sí jo soc molt bo en la improvisació, coi, que he arribat a sisè sense estudiar ni un sol dia!

Però ni els meus dots per la improvisació m’ajuden a adaptar-me a l'esgarrifosa imatge que em trobo quan arribo d’on provenen els murmuris. Bé, no és esgarrifosa… però com descriuríeu sinó al Garnett i la Chris abraçats? Ella està arrepenjada a la paret de l’hivernacle i el Max està a una proximitat gens prudent d’ella. Com si segons abans… no puc ni pensar-ho. M’entren arcades.

El Garnett, de debò?

I el més esgarrifós de tot és que en aquesta distància, ja puc distingir el que diuen. Desitjaria no fer-ho, poder arrencar-me les orelles: les paraules em perforen i claven un punyal al meu cor d’un dolor que fins ara era desconegut (nota: quan estic refet, apuntar aquesta frase en alguna bona. És bona, pot sortir-ne una bona cançó).

—Max… ja està —li diu la Chris—. No passa res.

—Em sap greu.

—No et preocupis. Però hem d’anar alerta… ningú no ho pot saber.

—Si no és culpa nostra! Ho han d’entendre!

—Però tindrem problemes si ho descobreixen!

Marxo abans que pugui escoltar més. Però sento que deixo allà, als hivernacles, una part del meu cor. Si no el deixo tot.

 

*   *   *

 

—Segur que vols entrenar? Et dono la tarda lliure si vols.

El Joe m’agafa per l’espatlla i em reté abans que pugui sortir dels vestidors. Duc murri des del matí i ho ha notat. Estic despistat. Totes les meves forces estan concentrades en no a plorar quan veig a la Chris. O, més important, en neutralitzar els meus impulsos de fer-li un ull de vellut al Garnett. Cony, que la Chris no es mereix ser una segundona com ell l’està tractant!

—Estic bé, de debò.

—Tio, em diràs que et passa? Si és pel comentari de les cartes… no anava a mala llet. Em sap greu.

—No és per això —Rere d’ell veig a la Chris rient com una boja amb l’Agatha. Tan sols fa un poc de mal. Però més me'n fa quan m’adono que el Garnett està per allà fent l’imbècil amb els seus amics i no s’adona de com és de bonica quan riu. Gilipolles —. Joe, tio. Tu saps que ets com el meu germà i tota aquesta merda, oi?

—Sí, clar.

—I que m’estimo i respecto a la Chris com si fos la meva germana —Bullshit. Però un s’ha de ficar en el paper.

—A què ve això ara?

—El Garnett li està pegant a la Zoe amb la Chris.

—Com gosa aquest imbècil aprofitar-se de la meva germaneta! Ara veurà!

Podria mentir i dir que desconec si els meus actes tindran gaires conseqüències. Certament sé que no faran l’entrenament més fàcil. Però tampoc no hauria imaginat que acabaria causant, quasi, una guerra civil entre lleons.

El Joe i jo fulminem al Garnett amb la mirada. Mentre el Joe explica el pla d’entrenament de la tarda, deixa anar algun comentari malintencionat cap al noi, però res diametralment oposat a les pulletes que a vegades ens enviem. Com mana el protocol, els altres Gryffindor, acostumats, simplement ho ignoren.

Però, quan saltem al camp, la tensió explota entre escombres voladores.

La primera bomba que el Joe llança, de manera malintencionada, al Garnett no es fa esperar. La Khosla, l’altra batedora, vola cap a l’altre costat del camp per salvar el seu amic i rebota la bala cap a jo, amb la mateixa mala hòstia.

A mi em salva de la bala el batedor suplent, qui, a l’hora de la veritat, té més afinitat anb nosaltres que amb el grupet del Garnett. Li envia la bala a Robin, però la Khosla la torna a rebotar cap al Joe.

I de sobte l’entrenament s’ha transformat en un pols a pols entre el Joe i la Khosla. Es van passant les bales amb la intenció de ferir a alguns dels amics de l’altre. Els cops de bat ressonen amb tanta intensitat que ens és impossible concentrar-nos en el que passa la resta del camp. Amb l’única excepció de la Chris: vola a metres de distància buscant la papallona, aliena a la situació.

—Què cony us passa avui amb nosaltres? —em demana el Garnett quan, esquivant una bala, vola a pocs metres devora meu.

—Què tal si deixés un imbècil per variar?

—I tractes a les noies amb una mica més de respecte —les paraules del Joe són emfatitzades per la bala que li envia novament al nostre rival.

—No ets el més adient per parlar, Connors —La Khosla marca cada una de les síl·labes; és impossible de determinar si per causa de la ràbia, la concentració o una combinació de les dues.

—Va, supera’m! Saps que la nostra relació no funcionaria.

—Pots deixar de creure’t el centre del món, Connors?

—Eh, a què no tens collons d’insultar al Joe davant meu i a terra? —Ho dic bàsicament perquè entre que la meva escombra és una carraca i que encara no controlo del tot, confio més a guanyar un duel a la vieja usanza. Bé tampoc no tinc molta experiència de Fight Club. Però soc rocker, la destresa en baralles ve de la mà.

La meva integritat física almenys hi confia.

El Joe i jo aterrem simultàniament al Garnett, la Khosla i Weasley. I just quan estem a punt de començar una baralla, l’Erin, corrent, i l’Agatha, caient en picat, s’interposen entre nosaltres.

—Guardeu forces per l’enemic comú!

—Nois, però per què un baralleu? Que ha passat?

—El Garnett ho sap.

—De què parles, Gallagher?

—Tens collons per fotre-li a la teva xicota i no per admetre-ho?

Em llanço per a pegar-li un cop de puny, però soc retingut pel Joe i l’Agatha. Al Max, per la seva banda, els seus amics també li paren els peus.

—Aquestes acusacions me les dius a la cara, eh! D’on putes t’ho treus?

—Em diràs que el que he vist aquest matí…?

—Que passa?

Callo quan veig a la Chris al meu costat. Amb la papallona daurada en una mà, té un aspecte quasi diví. Fins i tot amb el gest de confusió a la cara de qui s’ha perdut tota l’escena i intenta conjecturar dificultosament quins fets han dut a aquest enfrontament, no li resta bellesa. Ai, que maca que és.

—Això ens ho hauries de dir tu, Chris.

—Però que dius, Joe?

—Això també ho voldria saber jo.

L’Strike, amb la túnica de dia, torna a ser tan imponent com sempre. Ens mira amb els braços plegats, i arrufa una cella d’una manera que res de bo pronostica. Al seu costat, l’Angela pareix passar-s’ho molt millor. Li murmura alguna cosa al cap de residència, divertida, mentre pren un glop del termo de cafè més gran que he vist amb la meva vida. Tan gran és que en el dibuix que té estampat hi caben el Peter, la Wendy i els seus germans, la Tinker Bell, els nens perduts, els pirates, el vaixell i fins i tot uns quants cocodrils. Li murmura alguna cosa a cau d’orella a l’Strike i ell, tot i que intenta mantenir la cara de pòquer, noto que el seu posat s’estova una mica. Bona cosa. Per a nosaltres, almenys.

—Planeja fer caure un altre cèrcol, Gallagher? 

—La veritat és que no… Però va molar, eh! Vaig estar bé, aquell dia.

—Moltíssim —continua el Joe.

—Sentia els seus crits des de…

—Va, Strike, atura el rotllo —el talla l’Agatha—, que si fèiem molt de renou, que si així no ens hem de comportar, bla bla bla… Amolla el càstig i ja, I t’informo que segueixo estant igual de sol·licitada, en un parell d’hores tinc càstig amb la Hook. I demà impossible que et pugui fer un forat…

—Són baralles d’adolescents, Cormoran —intervé l’Angela. El Joe em fa notar com li ha dit Cormoran entre rialletes, i bromeja a veure quan l’Strike farà algun avanç amb l’Angela, que ja fa falta, aquest mal humor no és bo per la salut—. Amb una horeta de càstig perquè reflexionin… i parlin n’hi ha prou.

Una hora. Podria ser pitjor. Millor que asseguin al Garnett lluny de mi.

—I millor separar-los, que no es carreguin l’aula… sembla que tenim els dos bàndols ben muntats, oi? Chris, Joe, David, Agatha i Erin, amb mi. Cormoran, te n’encarregues dels altres?

 

*   *   *

 

Aquesta sala de càstigs no difereix en res de les altres tantes on he complert condemna. De fet, no estic segur exactament quants n’hi ha, a Hogwarts. Simplement deixo que m’hi duguin, i em passo les hores que pertoquen repassant la discografia de The Clash. O l’arbre genealògic de qui m’ha castigat. Normalment lo segon.

Podria esmentar detalls. Podria fixar-m’hi i així, la pròxima vegada que em castiguin, reparar si és aquesta sala o una altra. Però no és la meva manera de ser i poc m’importa. Simplement em deixo caure a la cadira més propera vora el Joe, encara astorat de com d’afortunada ha estat la jugada.

—He de corregir molt… Estaré tan concentrada en les redaccions que no escoltaré res del que digueu —ens diu l’Angela mentre ens pica l’ullet.

Miro al sostre. Soc conscient que estem en aquesta situació per la meva culpa i he arrossegat amb mi els meus tres… quatre amics que no hi tenen res a veure —Garnett i companyia que els donin per cul—. Si no li hagués dit al Joe res, ara encara estaríem entrenant. Però no tinc molt clar si sento culpa i si és així, com verbalitzar-ho. Si almenys tingués la meva guitarra…

—I bé? —Talla el gel l’Agatha—. Ens penseu explicar quina mosca us ha pegat? Si fins i tot heu aconseguit que castiguin a l’Erin quan ella no té culpa de res!

—Que el Garnett és més gilipolles del que pensava.

—Jo creia que la vostra enemistat era simplement postureo —adventura la Chris—, ja us va bé a veure quin és més xulito… Però no és mal noi.

—Home clar, si estàs liada amb ell —deixo anar amb rancor.

—Chris, de veritat que pensava que et respectaries més i no permetries ser la segona d’un noi amb xicota… —El Joe clava el paper de germà gran.

—Que jo, que? Però qui us ha dit això? No estic amb el Max.

És cosa meva o els ocells s’han posat a cantar You Shook Me All Night Long?

—Toma! —reparo en el meu error de seguida—. Vull dir… que estic content que no estiguis amb un noi amb xicota i que la Zoe no sigui una cornuda ni res d’això…

—Segueixo intrigada per saber d’on us heu tret que jo estava amb el Max…

El Joe em mira. I per com ho fa, sé que m’anima a parlar. No em delata, però sé que he d’assumir les culpes. Suposo que és just.

—Jo… t’he anat a buscar aquest matí, Chris. Volia… —Així no. Hi ha massa gent. I segurament ara estarà enfadada amb jo. Suposo que m’ho mereixo—. Volia comentar-te una cosa i t’he vist abraçada al Max i parlàveu sobre que no volíeu ser descoberts.

—Perquè l’imp m’havia empès i el Max m’ha agafat! No l’hem sabut dominar bé, ha robat uns petards màgics i ha cremat algunes plantes de l’hivernacle i dubtaven si fer-nos els bojos o dir-ho als professors, però teníem por que ens castiguessin perquè no li hem tret els petards, tot i que el Nicholson ens havia avisat que fóssim alerta. Això ha passat.

—Em sap greu.

—No passa res.

—O sigui que no surts amb ningú? Millor! La meva germaneta és massa petita per a tenir parella!

—Però si l’any passat estaves embolicat amb una de setè i cada matí et veiem donant-te petonets amb ella a la taula del menjador!—li retreu l’Erin al Joe.

—Estava bona, eh. A veure si me la trobo per Hogsmeade…

Riem a l’uníson els cinc. Ens hem ficat en un bon embolic, però aquest és el pa de cada dia. I sense dir res, ja tornem a ser amics.

 

*   *   *

 

Després d’un càstig, encara que hagi estat un d’agradable, la sala comuna sempre pareix més acollidora. El foc crema amb més intensitat. Les butaques són més còmodes. Aprecies més el soroll dels companys. I, sobretot, la llibertat.

Seiem els cinc als mateixos sofàs que la nit passada. Però aquesta vegada, és el Joe qui tinc al costat, no la Chris. No em malinterpreteu, és el meu millor amic i tota la pesca, però fa més bona olor ella. Deixem-ho així (tampoc no estic dient que el Joe faci pudor. Es dutxa cada dia. Crec. Tampoc no controlo si ho fa).

—Jo només puc estar una estona, que després he quedat amb la Donovan…

—Però aquesta no és de la temporada passada?—pregunta intrigada l’Agatha—. Pensava que ho havíeu deixat completament…

—És que m’ha fet pena.

—Si és que el Joe és un benefactor per la humanitat, deixa a totes les noies gaudir d’un trosset d’ell… Fa tants d’esforços per aconseguir-ho.

Tots riuen amb la meva broma. Vulguis o no, és un alleujament, actua com a confirmació que sí, ha perdonat la meva cagada d’avui. I molt aviat, gràcies a Black Sabbath.

—I no li hauré d’anar a intentar obrir-li el cap amb una bala, més tard, a la Donovan? Per corrompre el meu germanet…

—Crec que el teu germanet ja estava bastat corromput d’abans —riu l’Erin.

—Però, hipotèticament parlant, si un bon noi mostrés interès amb la Chris.... Un molt bon noi, així guapot, cool, amb bon gust musical… No t’importaria, oi, Joe? Només hipotèticament parlant.

—Per què em demanes això, tio?

—Estic molt incòmoda…

D’acord, potser la subtilesa no és lo meu. Però tampoc no s’ha notat molt, oi, que la pregunta anava amb segones intencions?

—En fi, no vull fer esperar a la Donovan, que no es pensi que li he tornat a donar plantón. Més que res que després va plorant-hi a l’Skye i a veure tu qui aguanta a l’Skye enfadada.

El Joe s’aixeca i l’acomiado amb la mà. Ara que hi penso, no ha tornat a mencionar aquella doble cita que va organitzar ahir. Millor. Segueixo sense saber si la vull aprofitar. Tot i que ara soc conscient que ho tindré difícil amb la Chris… M’ha estat evitant la mirada. Riu de les meves bromes, però encara no m’ha mirat. No m’odia, espero, però segurament l’he decebuda. M’agradaria parlar amb ella, però no estic segur de com fer-ho… ni si ella voldrà parlar amb mi.

 

Quina merda tot.

—Espera, Joe, que baixo amb tu! Que estic castigada… —L’Agatha es treu l’agenda—. Sí, em torna a tocar amb la Hook. És addicta a la meva companyia.

I ara en quedem tres. I quan només està l’Erin amb nosaltres, esdevé clara la manera que la Chris m’evita la mirada. I jo l’evito a ella. Em fa pena l’Erin, amb els dos nostres parells d’ulls, expectants, fixats en ella, però no tenim gaires més opcions on mirar. Tampoc no puc articular cap excusa per acomiadar-me, i la veritable pregunta és si ho vull fer. Tinc l’esperança que si robo una mica de temps, la solució per arreglar-me amb la Chris simplement apareixerà.

—Noiets… us estimo molt, però he de contestar les cartes dels nens de l’orfenat i per això necessito la tranquil·litat de l’habitació. Em sap greu. Bona nit. Ens veiem demà.

Els dos mussitem bona nit. I aquí estem, una altra vegada com la nit anterior, però ara amb unes capes d’invisible tensió entre nosaltres. El sostre s’ha tornat un objecte de gran interès, i intento memoritzar-lo abans de començar amb la disculpa que sé que la Chris es mereix. Almenys no ha marxat. Ja és un inici.

—Chris… jo… em sap molt de greu. Hauria d’haver-te preguntat primer. Em sap greu haver-te ficat en aquesta merda. Perdó, de veritat.

—No et preocupis… jo hauria pensat el mateix.

Torna a estar roja. Per com gira el cap, sospito que desitjaria ser com la nena de l’El exorcista i girar-lo 180º per no mirar-me.

—Així i tot… em podràs perdonar?

—Clar que sí, David. Ets… el meu amic. No vull estar enfadada amb tu.

—I tu ets la… —que dic?— meva amiga. Som molt bons amics. No vull deixar de ser el teu amic.

—E-e-et puc una pregunta?

—Sí…

El cor se m’accelera.

—Per què t’ha molestat que estigués amb el Max?

Merda.

—Jo… —Una altra vegada, tampoc no sé què dir. Com comentava, David Eloqüència Gallagher m’haurien d’haver posat els meus pares—. Mira Chris… —canvio de sofà i sec al seu costat. Crec que així serà més fàcil—. M’importes molt i no m’agrada pensar que estàs amb un noi que no et valora, que t’utilitza com una més mentre surt amb una altra. No et mereixes algú que t’amagui.

—Grà… gràcies.

—I al marge que el Max no em caigui bé… És que uff, mira que hi ha opcions, eh?

—El Max no m’agrada, per això no t’has de preocupar —riu nerviosa—. De fet… m’agradaria algú amb un millor gust musical…

—Jo tinc bon gust musical…

Ens quedem en silenci uns segons. I després, no sé dir si soc jo qui agafa a la Chris de la barbeta i li inclina la cara cap a jo. O és ella qui es gira per a trobar-me. Però els meus llavis estan sobre els seus. Les seves mans a la meva nuca i les meves entre els seus cabells, d’un vermell llampant com mai no l’havia vist.

Per fi. Havia somiat moltes vegades amb aquest moment i per fi es compleix. No anava tan desencaminat… però així i tot no m’ho crec. Soc feliç.

Aleshores, escoltem uns passos que se’ns acosten i ens separem de cop. Plego els braços i miro cap al sostre. Intento semblar el més innocent possible, però, com he après avui, crec que no soc massa bon actor. Meh, Hollywood s’ho perd.

—Que havia apuntat el càstig malament…! Una desagraïda, la Hook, vinc a fer-li companyia i que no, que era el dilluns el càstig. Doncs ja t’ho faràs tu, que el dilluns el tinc petat —remuga l’Agatha.

En realitat no estic gaire segur del que diu. Del que sí que estic segur és que no té lloc millor on seure que entre la Chris i jo. Mira que hi ha puto espai a la sala comuna. Però no, ha de triar just aquest seient. Que convenient. Que guai.

—On se n’ha anat l’Erin?

—Cartes… nens… orfenat....

—Vinga, Chris, pugem a fer-li companyia, que hem de planificar les bromes del dilluns. I necessito ajuda pels deures.

Abans que pugui dir res, l’Agatha estira la Chris lluny de mi.

—Bona nit, David!

—B-b-bona n-n-nit —xiuxiueja la Chris mentre puja les escales.

Una cabellera cada vegada menys roja s’allunya escales a dalt. I jo em quedo petrificat, enfonsat en el sofà, sense entendre ben bé que acaba de passar.


Llegit 198 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 30/12/2020 a les 00:32:30
    #27632He escrit 11 fanfics amb un total de 168 capítols

    AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAH

    Repeteixo

    AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAH!

    Però Mercèeeeeeeeeee això s'avisa, jo esperava un capítol shipper però no que realment passés alguna cosa! Però si són tots dos súper bebès i estan totalment in love, mare meva, m'encanteeeeeeeeeen! I l'Strike i la Darling també, ja que hi som. AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAH!

    A veure, per ordre. O sigui, problemes familiars, eh? Afegim trauma als pocs personatges que no estaven traumats, molt bonic, és clar que sí. He de dir que el capítol és divertidíssim, amb el David que va perdut i enamorat pel món, l'Agatha i l'aigua beneïda, el Joe i les cites (la Nina i la Maire ploren hahaha), l'Erin shipper... I L'STRIKE EN BATA I SABATILLES DE CONILLETS hahahahahaha Sims, gràcies per tant. I tot el que diu l'Strike... qui no ha sentit mai aquest discurs de la boca d'un profe hahaha

    No sé quina frase m'ha agradat més... el "Jo toco la guitarra" allà del no res m'ha semblat boníssim, el "6 quan la Darling ronda per la vora" ha estat (inserir deu mil ulls), m'encanta aquesta parella! Després el David que es converteix en el rei del drama, "Però sento que deixo allà, als hivernacles, una part del meu cor. Si no el deixo tot.", pobret XD (per si la tria de I don't want to miss a thing no fos prou adolescent dramàtic hahaha) I cap al final també hi ha la perla de: "No em malinterpreteu, és el meu millor amic i tota la pesca, però fa més bona olor ella. Deixem-ho així (tampoc no estic dient que el Joe faci pudor. Es dutxa cada dia. Crec. Tampoc no controlo si ho fa).". Em pixo!

    Quants embolics en un capítol! Però al final ha acabat bé, és clar que sí. SHIPPEJO MOLT. A tots. Al David i la Chris, evidentment, i a l'Strike i la Darling, i la Skye i la Zoeeee la conversa (ulls ulls). Gràcies pel fanservice, Mercè, de veritat XD I quines ganes de veure què passa a partir d'ara i com evoluciona tot... falta molt pel capítol de la Chris, oi? Però suposo que al del Joe hi haurà detallets guais, oi? Oi?

    Els zepetos queden curts ja! Això és amooooooooooor.

    Enhorabona pel capítol, Mercè, m'ho he passat genial i m'has deixat bastant alterada hahaha De veritat que no m'esperava gens que arribessin enlloc en aquest capítol!

    Crec que no em deixo res! Ens llegim ^^ i una última cosa:

    AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAH!!!!!!!!!!!!!!




  • AvatarArwen Black (Moderador/a FF)Enviat el 30/12/2020 a les 14:51:06
    #27638

    "Un no pot escriure cançons d'amor si no queda amb noies" hahahaha m'encanta seguir el fil dels pensaments del David. Hahahahahaha no puc amb l'Strike, "aquesta ja me la sé", hahahaha com pots fer els capítols tan divertits? En sèrio no sé com t'ho fas. (I em va bé riure una mica, que estava una mica molesta perquè els de correus no truquen al timbre i em fan anar sempre a buscar els paquets. Que només són quatre pisos sense ascensor, eh?) "Bona nit, David —Ella puja les escales cap al seu, però, abans de desaparèixer, es gira cap a jo—. D&rsquo ;això…" aquest error que hi ha per la cometa m'ha fet dubtar de si a la Chris se li havia empegat l'eloqüència del David xD "Mhe perdut amb els seus amorios. Hi ha més temari que a Història de la Màgia." Boníssim! "LErin mha dit que la Chris estava vora els hivernacles fent el treball de Criatures" Ai, ai, ai... "No et preocupis. Però hem danar alerta… ningú no ho pot saber." Voto perquè sels ha mort l'imp xD "mentre pren un glop del termo de cafè més gran que he vist amb la meva vida. Tan gran és que en el dibuix que té estampat hi caben el Peter, la Wendy i els seus germans, la Tinker Bell, els nens perduts, els pirates, el vaixell i fins i tot uns quants cocodrils" No puc més, Mercè! No puc parar de riure! M'encanta l'Agatha amb la seva agenda de càstigs XD Iiiiiiiiiii..... ha passat!! El meu shipeig no pot més. I... capítol acabat! Com la Marta, tampoc m'esperava que passés res. M'ha encantat el capítol, felicitats! (He tret les cometes perquè el comentari sinó no senviava)



  • Avatarhermione potterEnviat el 03/01/2021 a les 17:53:56
    #27654He escrit 9 fanfics amb un total de 70 capítols

    Comento ara, tard, perquè he necessitat uns quants dies per pair aquest capítol...

    Un infart, això és el que em va causar xD Però em deixo de romanços i el comento, la Marta ja ha fet els AAH per mi.

    Ja sabia que seria un capítol shipper, començant per la guitarra... Però no tant! Quina monada! Perdó, anem per parts xD M’encanta en David quan té la Chris a prop seu. Ara, la comparació d’olors entre els dos germans m’ha fet petar de riure! Hahahaha i tota la pesca, però fa més bona olor ella.

    I surten méééés ships! Skye-Zoe (so cute el somriure...), Strike-Darling (vull aquell termo pls!!!!). Atac de cor de l’emoció...

    Que ho sàpiga l’Erin (tot i que cap dels altres dos se n’adoni) ho trobo taaan cute, amb el seu Bona sort i les seves mirades dolces... Mentre que els altres no s’empanen de res xD Bé, en Joe està ocupat amb la seva agenda (m’agrada aquesta part de persona ordenada hahah) i l’Agatha té massa càstigs.

    Qui no ha demanat mai coses per un amic? Ai David, no ets ni el primer ni l’últim. I ei! Grans consells de part dels seus amics. Llàstima que en Max li espatlli tant la festa (i li faci sortir la drama queen que viu en ell, adore).

    Ara, puntazo la batalla de lleons al camp de quidditch (Guardeu forces per l’enemic comú!). A l’atac! I tots castigats, per no oblidar-nos de la rutina de les coses.

    Però a mi m’has matat al final. Beso! Beso! Beso! Què passarà? Com pot quedar així, això? xD No l’esperava per res del món i m’ha encantat. Són tan adorables...

    Ja saps que soc gran fan de les teves frases, però és que n’hi ha tantíssimes hahahaha

    Gran i esperat capítol, gràcies Mercè!! Ens llegim :)




  • AvatarAgatha Black (Moderador/a FF)Enviat el 03/01/2021 a les 23:25:17
    #27662He escrit 8 fanfics amb un total de 201 capítols

    Hola!

    Ai, ai, ai. El meu cor. Les emocions. Em desborda aquest capítol i el fan service XD

    Però és que està molt bé. Per començar és divertidíssim, com tots els capítols del David. M'encanta com s'ho emporta tot al seu món i ho relaciona amb la música o amb l'anarquia. És que està molt guai.

    Ara també m'interessa molt el seu drama familiar amb els seus pares. Sé que can sortir al pròleg que em pensava que només eren una mica alocats, tot i que l'estimaven  es preocupaven per ell i tal, pero veig que potser no és el cas. Pobret David... tot i així, com a bon adolescent el porten més de cap les noies, ara mateix, especialment una particular, i després d'aquest final, mare de déu, ara ja no podrà dormir en setmanes!

    Aaaaaaai que bonic i senzill i gratificant és l'amor correspost, no com altres, que ens volen fer PATIR (sí, us miro a vosaltres, ja sabeu qui sou XD). 

    I l'Strike, PER FAVOR necessito que l'Agatha el vegi amb el pijama i les sabatilles de conillets, que no pot ser, li donarà algo. I no podrà evitar ficar-se amb ell. XD

    Ai, i l'escena final, és que no paro les escenes de petons és que són LO MÁS, és que és tot massa guai. Clar que veient com el Joe porta el tema de la germana amb nòvio no sé jo com acabarà això... XD Ai, però que cuquis per favor.

    Lamento molt que el proper capítol no sigui tan happy. NOT. XD

    Un petonet!




  • AvatarCass RossEnviat el 04/01/2021 a les 10:59:53
    #27666He escrit 10 fanfics amb un total de 18 capítols

    Ei!

    M'encanta aquest capítol. És tant, però tant divertit. I en comparació, tant, però tant diferent del següent. M'agrada la diversitat de la fanfiction. Ara, pel capítol: la Marta ja ha penjat tots els AAAH haguts i per haver, però és que AAAAH. Mola moltíssim. El fan service d'aquest capítol és extrem. I totes les ships que es veuen!! L'Strike-Darling, el Skye-Zoe.

    Tens el David molt ben definit, i m'agrada molt com a personatge. Té una veu interior molt clara, també, amb les referències musicals, i m'encanta. I, com no podia ser en aquesta fanfiction, hi poses una mica de drama familiar, perquè sí, perquè no en sobra mai... A veure com evoluciona, això amb els seus pares...

    L'agenda de cites del Joe, i més endavant l'agenda de càstigs de l'Agatha són molt divertides. Em fa pensar en la broma del crucifix de l'Agatha. Són punts d'humor que fan molt amb els personatges. Tant de bo tingués facilitat a fer aquestes coses, jo.

    T'he anat copiant un munt de frases que m'encantaven, però no sé si val la pena totes perquè serà copiar-te pràcticament tot el capítol hahaha. "Que no em queixo de la companya que em va tocar —Per no queixar-se, si li va acabar ficant la llengua fins a l’estómac" LMAO. / "El Joe té una cita i punt. Ja vosaltres si us interessa li demaneu el nom a ell. Jo passo." Em fa molta gràcia com al següent capítol veurem amb qui és la cita. Ai, trobo que les coses estan molt ben travades encara que siguem escriptors diferents. Que bé ^^

    "—T’agrada algú? // —I a tu? // —Jo t’he preguntat primer. //—Bé… sí. // Per poc no tinc un atac de cor. // —A què m’estàs responent?" Aquest tros ja ens l'havies explicat, però llegit en context és per morir-se d'amor. / "Però és que amb les pintes que du soc incapaç de prendre-me’l seriosament. La bata de vellut vermell semioberta té un pase. És així com a molt gryffindor quarentón divorcitat sexy (i espero envellir així de bé. Strike, ja em diràs la teva rutina d’exercici, guapo). Però és que és les sabatilles roses adornades amb un cap de conillet a la punta són massa. És impossible mantenir una cara de pòquer. Fins i tot l’Earl aquella riuria." ICÒNIC. 

    Quan l'Strike diu que els sentia des de la seva habitació, quan estan a la sala comuna (que és una cosa que anava a repetir quan està al camp de Quidditch, no sé si literalment però semblant, ja que l'interrompen), em porta a fer la pregunta: on dormen els caps de residència?

    Molt fan que a la Donovan l'anomenis pel cognom. Encara estic en recerca d'un nom horrible que ho justifiqui. Tota la conversa que demana consell a l'Skye i al Joe "per a l'amic" és surrealista haha. "L’Erin m’ha dit que la Chris estava vora els hivernacles fent el treball de Criatures. I també m’ha desitjat un ‘Bona sort!’ que no he acabat d’entendre. A què es refereix? No les pot saber, les meves intencions. Vull dir, soc el rei de la dissimulació, jo!" El seu tercer nom hauria de ser Subtilesa.

    "Marxo abans que pugui escoltar més. Però sento que deixo allà, als hivernacles, una part del meu cor. Si no el deixo tot." El drama! Mercè! L'entrenament m'ha agradat molt. Els diàlegs, les disputes. Els personatges nous (Khosla!). Els bàndols... (A veure si és una idea que es continua explotant, que dóna per molt.)

    I quan tornen a estar a la Sala Comuna... És graciós com tots troben la manera d'anar-se'n per deixar la parelleta soleta. I el petó. Aaaaaaah! No m'esperava gens que veuríem algo així. És a dir, que la cosa avançaria. Que guai. Mola molt. I pam, interromputs per l'Agatha, que ni s'ha adonat de què passava. És molt xulo com vas marcant que els cabells de la Chris van canviant segons si està a prop del David o no. (Tinc molta curiositat sobre com s'ho pren el Joe!)

    Ens llegim,

    Cass

    PS. Sorry que la meitat del comentari siguin cites del teu capítol però és que és divertidíssim.