Gealach Lán - Capítol 6: Bachram
AvatarEscrit per marta_ginny
Enviat el dia 27/12/2020 a les 00:19:38
Última modificació 27/12/2020 a les 00:19:38
Tots els capítols de Gealach Lán
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


Capítol 6: Bachram

(1) Comportament rebel i bulliciós

(2) De manera figurada, xàfec sobtat i violent

 

 

L'únic que puc fer és respirar, i ni això no controlo. Inspiro i expiro de manera accelerada totalment incapaç d'aturar-ho mentre en Fin es col·loca davant meu, a un pam de la meva cara, i em mira amb satisfacció i seguretat. Conec aquesta mirada, els ulls d'iris marrons a l'interior que es tornen verds cap a fora, igual com li conec totes les expressions, tots els moviments, i sé què li passa pel cap. Venjança, fer-me mal com jo li vaig fer a ell. Tant de bo pogués deduir igual de bé què pensa fer exactament. Em portarà amb els cavallers de la Mort perquè em tanquin a Azkaban? Em torturarà abans? Em matarà aquí mateix? Fins a quin punt s'ha endurit, l'Slytherin que només deixava que jo el veiés plorar?

—Tenia els meus dubtes que aconseguissis arribar fins aquí, la veritat, però em resulta decebedor que un cop superada tota la resta hagis entrat d'aquesta manera, sense vigilar res.

Em prenc un moment per observar-lo bé. Els cabells pèl-rojos, perfectament estilats, tots al seu lloc, tan diferents de quan anava a Hogwarts però que ja coneixia de quan venia a visitar-lo a casa seva; el cos atlètic, de jugador de Quidditch que entrena cada dia, de gaudir de bona salut, i la túnica grisa típica de la família, adaptada per poder-la fer servir per volar en escombra; la pell pàl·lida, com sempre l'havia tingut, tot i que no li dona un aspecte malaltís com quan era petit, sinó que es nota que està ben alimentat, que contràriament a nosaltres i a tants altres els últims mesos, viu bé. En els últims sis anys i mig, només he vist en Fin quan hem coincidit en un partit de Quidditch, i sempre ha evitat parlar-me. Sembla que avui té una altra intenció.

—He de dir que m'ha agradat el detall del te, molt encertat. Menys mal que sabia que corries per aquí i m'he esperat que se'l beguessin els guàrdies... tota la casa sencera ha caigut. Conscients, només hi som tu i jo.

Sé que m'hauria de calmar, saber que tots els enemics que tinc en aquesta mansió menys ell estan inconscients, però el to de veu amb què ho diu em fa venir un calfred i em fa sentir que soc en el lloc més perillós que podria haver anat a parar, ara mateix. Que hagi esperat que tota la resta caigués i hagi baixat aquí a esperar-me... com de fred i calculador s'ha de ser, per fer una cosa així? I ni tan sols no sembla que li sàpiga greu. Si li digués que els altres són morts, tinc la sensació que la seva reacció no seria gaire diferent d'aquesta.

—Que com sabia que venies? Doncs ho he vist per aquí —atura un moment la seva passejada pel soterrani per ensenyar-me un mirall que mostra una imatge boirosa. N'havia sentit parlar, però no n'havia vist mai cap... segur que són aquells miralls que et permeten veure si els teus enemics s'acosten—. Quan he sabut que venies he pensat que entraries pel passadís del celler, o sigui que he canviat la contrasenya per un dia que sabessis, i tenia clar que convenceries la Caragh perquè et deixés passar. No pateixis, no, que no li faré pagar. En realitat m'ha estat molt útil.

Hi ha alguna cosa en el seu monòleg que alerta tots els meus instints de supervivència, però no puc acabar de desxifrar què és. Potser aquesta manera que té de respondre les preguntes que no he fet, com si ho sabés tot, fins i tot el que penso. O potser els passos regulars que fa al voltant de la sala, sense pressa però seguint un ritme constant, amb un control total de la situació

O potser el deix d'odi, lleu però present, que es marca en cada paraula que diu, i que està acompanyat del mateix to de veu que feia quan sabia que ja tenia un partit guanyat.

Encara tinc la vareta a la mà, però no la puc moure ni puc dir un encanteri que m'ajudi a sortir-me'n. Hi ha d'haver alguna manera, alguna sortida, em nego a pensar que no n'hi ha, però... és que si no puc moure'm ni parlar, quina alternativa tinc? No voldrà que digui res? Espero que en algun moment vulgui respostes i el pugui convèncer d'alguna cosa.

—Els elfs domèstics ja deuen haver estat figues d'un altre paner... En Dalky és un os dur de rosegar, ben fet. No sé com l'has distret per tirar la poció al te, ni tinc intenció de preguntar-t'ho; ja me n'assabentaré quan tu no hi siguis.

Quan jo no hi sigui? I no em vol preguntar res? Si no em vol sentir, no em deixarà parlar, i si no em deixa parlar no veig com sortir-ne, d'aquesta. Estem sols, ell i jo, i ell té tot el control de la situació. Camina donant tombs al meu voltant, sense allunyar-se gaire de mi, i la seva presència és tan potent que desitjaria sortir corrent d'aquí. No és un impuls gaire típic de mi, el de fugir, i sé que si tinc l'opció de fer-ho, abans buscaré la Deirdre i en Don, però...

—No et deixaré que parlis, no. Per molt que m'agradaria que t'expliquessis... —s'atura altre cop davant meu i acosta molt la seva cara a la meva. Lluito per seguir desafiant, per no apartar la mirada— no penso deixar que tornis a embruixar-me. No sé com ho vas fer, de convèncer-me que el que jo coneixia era un error i que havia de renunciar a mi mateix. Tot el que tinc és perquè m'ho mereixo, perquè soc superior a la gent com tu, i tu... tu volies que hi renunciés! M'ho volies prendre tot perquè no podies suportar que estiguéssim a nivells diferents. O sigui que no, no penso deixar que parlis, perquè si parles, d'alguna manera aconsegueixes manipular-me.

Està... totalment trastornat! Sempre havia estat així, en Fin, o el temps l'ha canviat? Tan cega vaig ser, de no saber-ho veure, amb qui m'ajuntava? Aquest home que em mira amb odi viu enmig d'una paranoia, d'una realitat paral·lela, igual que tots els puristes de sang amb qui m'he trobat fins ara. Em sap greu per ell, perquè podria haver estat diferent, però en Brendan tenia raó. Aquest és un home que ha pres les seves pròpies decisions.

—I ara... què farem, amb tu? No pensis que t'enviaré directa a Azkaban... seria massa fàcil, i els demèntors massa amables. Has de pagar pel que has fet, traïdora sang de fang.

Intento sacsejar-me endavant i enrere, cap als costats, saltar, moure'm d'alguna manera, trencar les cadenes invisibles que em mantenen quieta, perquè tots els instints que he desenvolupat aquests anys de jugar a Quidditch em diuen que he de sortir d'aquí immediatament, però no puc, és massa fort, el seu encanteri és massa potent. En Fin em mira i riu i les palpitacions i les respiracions se m'acceleren tant que tinc la sensació que explotaré.

—No pots fugir, aquest cop no. Aquest cop, no tens opcions.

Aixeca la vareta i tancaria els ulls, però ni això puc fer, i em trobo obligada a mirar com s'acosta la meva perdició, i la vareta comença a avançar, en Fin obre la boca...

I la deixa oberta, amb la vareta quieta, i es queda tan congelat com ho estic jo mentre mira alguna cosa darrere meu que jo no em puc girar per veure. Què hi ha? És perillós? L'oïda em diu que la porta s'ha obert i se m'acosten unes passes estranyes, però no sé res més, i no saber res em posa encara més nerviosa.

Llavors, una criatura que m'arriba a la cintura m'avança per l'esquerra i tot va molt de pressa.

Se sent un crit des de la porta i una ona expansiva tira en Fin enrere i el fa xocar amb la paret. En Neil correteja per la sala i de cop puc moure els membres, i em giro a la porta, on en Brendan m'allarga la mà i em fa un senyal perquè corri. Sense pensar-m'ho dues vegades, li agafo la mà i m'inunda una sensació d'alleujament tan gran que em posaria a plorar. Estava totalment aterrida.

Correm per les escales de cargol i quan arribem a dalt sento les passes que anuncien que en Fin comença a pujar. No puc arrossegar en Brendan amb mi perquè anirem massa lents i ens atraparà, i de la mateixa manera que ell m'acaba de salvar, jo he de salvar-lo a ell. He de pensar, i ràpid.

Quan arribem al final del passadís de les habitacions i les dues opcions són baixar per l'escalinata o girar a l'esquerra cap al menjador, l'empenyo cap a l'esquerra i li crido:

—No deixis de córrer!

Baixo les escales com una exhalació i quan arribo a baix i giro la mirada veig que en Fin ha sortit del passadís i mira a la dreta i a l'esquerra, valorant si seguir els passos d'en Brendan que se senten com cops en un timbal, feixucs per unes persones com ell i jo, acostumats al silenci de volar, o baixar per venir-me a buscar a mi.

—Deixa'l estar! Saps que és a mi, a qui vols... acabem-ho d'una vegada, tu i jo!

Només dubta un segon abans que la cara se li converteixi en un rictus irat i comença a baixar ràpidament per les escales. Accelero el pas sense mirar enrere i empenyo la porta principal quan hi arribo per sortir a l'aire fred de la nit. Quan faig un pas a fora, se sent un tro en els núvols de sobre meu, que es remouen com si s'hi estigués bullint alguna cosa gran. Segueixo el camí que havia recorregut tantes i tantes vegades i sé que en Fin ja sabrà on trobar-me.

El cobert de les escombres em dona la benvinguda com un vell amic i hi entro sabent el que busco. Al fons del tot, en un armari que no té ni una partícula de pols, s'hi amaga la seva vella Nimbus 2001 al costat de la nova i flamant Raigdefoc. Deixo la moderna escombra brillant enrere i agafo la de la fusta negra, que potser és més lenta però no té rival en seguretat. Hi pujo i surto volant per la porta, i començo a elevar-me, a elevar-me més i més, i la humitat em cala fins als ossos però m'és igual, perquè la familiaritat de la fusta i l'escombra, que tot i que no és la meva s'hi acosta prou, em fan sentir més còmoda que en qualsevol altre moment d'aquesta infiltració accidentada.

A més a més, sé que aquesta vegada és la definitiva. Som en Fin i jo, en igualtat de condicions, a desenes de metres de terra.

Aquí és on ens portava tot.

El vent s'arremolina al meu voltant i ja no es veu la lluna plena, que ha quedat amagada entre els núvols. Volo en cercles, a poc a poc, en un moment de calma inesperat mentre espero que en Fin pugi. Just en aquest moment, l'aigua comença a caure i em deixa xopa en un instant. Gràcies, Irlanda. De veritat, gràcies.

La cortina de gotes gruixudes que podria omplir una presa en pocs minuts no em deixa veure-hi més enllà de tres metres i m'he de tirar el serrell enrere perquè no em caigui sobre la cara. I si... ho haurà entès, en Fin, que l'espero aquí? He deixat la porta del cobert oberta, però no crec ni que calgués... és obvi, no? Anirà al cobert? Veurà que la Nimbus 2001 no hi és o es pensarà que l'espero als boscos? I si no em troba i torna enrere a buscar en Brendan?

Em desvio a la dreta de cop, just a temps per evitar el raig de llum verda que em passa fregant-me l'orella i em diu que ha captat el meu missatge. Jo no hi entenc gaire, d'encanteris i dels colors que deixen anar, però només en conec un, que sigui verd. Està intentant matar-me, així com així?

—DAWN!

Sento el crit fins i tot enmig del diluvi i començo a moure'm molt, molt de pressa, enmig de la confusió. Sé que és més ràpid que jo, però si no em veu, no pot atrapar-me, i aquest ha de ser el meu objectiu fins que decideixi què fer. La pluja, inesperadament, es converteix en la meva aliada.

Un llamp il·lumina la nit i em deixa totalment al descobert. Merda! El tro el segueix al cap d'un o dos segons i em diu que la tempesta s'acosta i he de pensar de pressa. Amb la llum del llamp, he vist que en Fin retallava distàncies des de sota, o sigui que he de moure'm de pressa per canviar de lloc.

El següent llamp apareix i en Fin està molt més a prop del que pensava. Aquesta vegada, esquivo la llum verda per mil·límetres i em deixo caure avall molt ràpidament per si així puc despistar-lo. Sé que no puc posar un escut protector perquè els seus encanteris són més forts que els meus, i tampoc no puc volar indefinidament perquè acabarà atrapant-me. Un nou llamp ens il·lumina i faig una volta sobre mi mateixa, notant la ingravidesa per una mil·lèsima de segon quan quedo cap per avall i esquivant l'encanteri ara per una bona distància mentre sento en Fin que crida de frustració, o potser és el soroll del tro, que cada vegada se sent més seguit del llamp.

I llavors veig la sortida.

—Fin! Hauràs de practicar més la punteria, que estàs perdent facultats!

Apuntalo bé els peus en els suports i em disposo a volar tan ràpid com en soc capaç, fent ziga-zagues, deixant-me caure, fent totes les fintes que he après a la meva vida, intentant oblidar que la majoria les vaig aprendre amb ell. Sé que em segueix com un gos rabiüt, i que si m'atrapa és la fi. Però no penso deixar que ho faci.

Com en un espectacle antic de diapositives, els llamps se succeeixen i ens il·luminen de manera fotogràfica, cada vegada en un lloc diferent, cada vegada més a prop, igual que la tempesta, que també ens persegueix i ens amenaça. La llum verda ara es barreja amb altres llums que em freguen, que gairebé l'encerten però es queden curtes, o que fallen per una gran distància, i l'espectacle de llums i colors del meu voltant em recorda una fira de Nadal que s'hagués tornat boja. Al mig només hi soc jo, que fujo, que m'escapo tan bé com sé, però el que necessito és distreure'l, que no pensi, que no se li acudeixi el mateix que se m'ha acudit a mi, per poder-lo agafar per sorpresa.

—No cal que ho facis, Fin! —crido, esperant que em senti.

Segur que ho fa. Qualsevol dels dos reconeixeria la veu de l'altre enmig d'una explosió.

Els encanteris baixen de freqüència però no paro de moure'm per si de cas mentre les gotes d'aigua impacten a la meva cara amb violència. M'està escoltant.

—Encara ets a temps de fer-te enrere! Els cavallers de la Mort... tu no has estat mai un d'ells, i això és una cosa bona!

Una nova llum verda se m'acosta però giro de cop a l'esquerra.

—Tu en realitat no vols fer-me mal, Fin!

—Que no vull fer-te mal? —crida, més a prop meu del que m'agradaria—. I és clar que vull fer-te mal! Mereixes patir!

—Mereixo patir? Perquè no vaig estimar-te com tu volies?

—Perquè em vas manipular, em vas enganyar, no em vas tornar tot el que jo havia fet per tu!

—Sigues just! Fin, jo no podia estimar-te, no t'he estimat mai a tu com no he estimat a cap home!

Els encanteris s'aturen, i amb ells jo. El següent llamp mostra una imatge estàtica, de dos que havien estat amics i criden per sobre dels trons mentre volen en una escombra, de la mateixa manera que es van conèixer i de la mateixa manera que es van unir.

—Et demano perdó si et vaig fer mal, però has de parar de perseguir els altres bruixots, que no hi tenen res a veure, amb tot això! Entenc que estàs dolgut, però el teu sacrifici va ser la teva decisió i sabies que podia tenir conseqüències, i em sap greu si no és el que vols sentir, però tot i que jo et devia lleialtat com a amic, el que no et devia és estimar-te per molt que pateixis, i ara no has de fer mal als altres, que no patiràs menys per fer-los patir a ells!

—Potser no —diu, enmig de la calma tensa de la tempesta entre nosaltres dos, i em quedo un moment a l'expectativa de què vindrà després—. Però estic segur que si et veig patir a tu el meu humor millorarà considerablement!

L'explosió de llums i colors es reprèn i he d'ofegar un xisclet mentre fujo de l'espectacle de focs artificials que està tenint lloc al meu voltant. El vent... L'aigua... Els encanteris... Si això dura gaire més... no crec que pugui aguantar... gaire estona...

I de cop, noto que els cabells se m'ericen i em deixo caure avall immediatament, esperant que em persegueixi ell des de dalt, i una llum molt blanca il·lumina el cel baixant com una cascada i concentrant-se una desena de metres més amunt, on en Fin crida i es convulsiona alhora amb el tro que ressona i m'omple el cap com el piano quan es trencava.

Quan es deixen de sentir el tro i els crits d'en Fin sona un xisclet agut i és llavors que m'adono que jo també cridava. El llamp també m'ha tocat a mi i tinc la roba mig socarrimada, però tot el que puc veure és en Fin que es desploma juntament amb el que queda de la seva estimada Raigdefoc, i m'assalta un pensament inesperat.

Tot i el mal que m'ha fet, a mi i als altres, malgrat la persona en qui s'ha convertit, no vull que es mori.

Arrenco la Nimbus, que segueix funcionant de primera, i accelero tant com soc capaç per atrapar el cos que cau en picat desenes i desenes de metres però no soc prou ràpida, i en Fin segueix caient, i començo a veure els arbres de peu de terra, i és massa lluny de mi però allargo el braç com si el tingués a l'abast, i m'imagino el seu cos clavant-se a les branques dels arbres i quedant allà penjat i no pot ser, he de salvar-lo, he de salvar-lo o hauré d'arrossegar la consciència d'assassina tota la vida, però només està a deu metres i jo a cinquanta, he d'agafar-lo, no!

El cos d'en Fin s'atura sobtadament a dos metres de les branques més elevades i he de fer servir totes les meves habilitats per aturar la Nimbus abans d'estampar-me jo als arbres per segona vegada aquesta nit. Mentrestant, ell baixa suaument fins a una clariana enfangada, on la Deirdre i en Brendan fan anar les varetes amb concentració, i el seu cos queda estirat sobre un bassal, amb cremades i la roba foradada, però viu.

Aterro i corro cap a ell amb els ulls plens de llàgrimes. Respira; amb dificultat i cara de dolor, però respira. Li agafo la vareta de la mà perquè no pugui fer-la servir si recupera la consciència i la llenço uns metres més enllà, on deixa anar espurnes quan cau a terra.

—Així és com em saludes després d'haver estar tancada tota la nit?

Em giro, en xoc, i llavors recordo que una de les persones que ha salvat en Fin era la Deirdre. La Deirdre! M'aixeco de pressa, ensopegant amb alguna arrel, però segueixo corrent fins que puc abraçar-la i ja no sé com parar de plorar. Fa només dues hores pensava que probablement era morta, i ara és aquí, amb mi, fora de perill, abraçant-me, la que fa anys que és la meva família.

—Pensava que no et tornaria a veure més...

—Què dius? Jo estava convençuda que vindries a buscar-me.

M'estreny fort, mentre la pluja ens segueix caient amb ganes, i la tensió es dissol com el terra dur sota la torrentada. Em sento segura. Contra totes les expectatives, en Fin ha caigut i algun dia, la nit d'avui només la recordaré com un malson, un mal moment que vaig superar. Ho he aconseguit.

No. Ho hem aconseguit.

Em separo de la Deirdre per mirar en Brendan, que s'havia quedat en un racó per no molestar, i corro cap a ell per llançar-m'hi a sobre mentre em mira lleugerament sorprès abans de tornar-me l'abraçada.

—Brendan, no ho hauria pogut fer sense tu!

—No exageris —fa, mentre se separa—. Has estat brillant, Dawn, absolutament brillant. Ha estat intencionat, això del llamp?

—Sí! —dic, contenta de saber que he tingut una bona idea—. He pensat que l'únic avantatge que tenia era que la meva Nimbus és més segura que la Raigdefoc, perquè per fer que anés més de pressa li van treure algunes proteccions que l'alentien. Teníem la tempesta gairebé a sobre, i sabia que si em tocava a mi només em quedarien els cabells com un eriçó, però ell prendria més mal, i l'he distret perquè no hi pensés... Però Brendan —dic, de cop, esgarrifada—, tu havies marxat amb la Maeve! L'has portat a la casa? T'has tornat boig?

En Brendan fa cara d'incomoditat. Què ha passat?

—L'ha deixat al castell amb l'adreça dels nostres pares escrita i ha aparegut aquí des d'allà. En Donaghan ha anat ara a buscar-la —diu la Deirdre amb la seva veu calmada, l'única que aconsegueix rebaixar els meus nervis i el meu mal humor.

—Tu has aparegut? Amb la vareta robada?

—És que tu no te n'has adonat, Dawn, però quan estava a punt de marxar he vist que en Fin volava per sobre del bosc mentre entraves al passadís... he estat a punt de venir corrent, però m'he hagut de controlar. He anat a deixar la Maeve amb el portarreu i he aparegut al bosc, i just quan volia posar el codi en Neil ha sortit pel tronc d'un arbre! Hi he entrat darrere d'ell, i la dona del quadre de seguida m'ha deixat passar, i recordava el plànol que havies estat fent...

—En Neil! —la quantitat d'informació que estic rebent en pocs segons em fa rodar el cap—. On s'ha ficat?

—Doncs suposo que deu córrer per la casa, encara... hem d'entrar a enllestir les coses, així també el podem recollir i deixar-lo al bosc, que queda poca estona de foscor.

Sí... encara tinc la poció Wiggenweld a la butxaca, i hi ha un altre tema del qual ens hauríem d'encarregar. Tot i que avui nosaltres ens escapem, els habitants de la mansió seguiran perseguint bruixots que potser no tindran la mateixa sort.

Se sent un soroll al terra de darrere nostre i em giro apuntant amb la vareta. Hi trobo un home grenyut que baixa d'una escombra amb una motxilla al pit.

—Don!

Començo a córrer cap a ell, però en Don en fa un senyal perquè em quedi enrere i s'acosta amb el dit als llavis mentre fa petits bots per evitar que la Maeve, al seu pit, es desperti. Té els cabells llargs totalment despentinats, la roba estripada i un tall a la galta, però està viu i bé, igual que la Deirdre, i en Brendan, i la Maeve. I jo. Tots junts una altra vegada.

En Don es posa al costat de la Deirdre i li passa el braç per la cintura, i la mirada se'm desvia a en Fin, que fa cara de dolor dins del seu estat d'inconsciència. M'ajupo al seu costat i ara la pluja ens cau a sobre més dèbil, sense fer mal, com una cortina lleugera que neteja el que s'havia embrutat. Li passo la mà pels cabells i sé que, ara sí, això és un adéu definitiu, perquè ja ens hem dit tot el que havia quedat en silenci. És el final de veritat, i com tots els finals, fa mal, però crec que per fi estic llesta per passar pàgina.

L'estiro pels braços per carregar-me'l a l'esquena, com si el portés a collibè, i en Brendan fa intenció d'ajudar-me, però li faig que no perquè es quedi enrere. Això vull fer-ho jo. Ell assenteix amb el cap i recull la vareta que ha quedat solitària al terra del bosc i jo, que ja tinc en Fin ben col·locat, començo a caminar cap a la mansió amb en Don, la Deirdre i la Maeve en un costat i en Brendan a l'altre, i els miro, tots un cap més alts que jo, mentre els núvols de pluja comencen a obrir clarianes sobre nostre. En algun lloc del cel, tot i que la lluna plena encara deu brillar, dèbil i amagada, s'escola un fil de sol que ens il·lumina els rostres.

Avui comença un nou capítol.


Llegit 70 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 27/12/2020 a les 13:47:42
    #27625He escrit 11 fanfics amb un total de 168 capítols

    I ja ho tindríem, només falta l'epíleg!

    Estic molt, molt contenta d'haver decidit que no començava a escriure aquesta història fins que no se m'acudís una idea nova, diferent, ja que ha estat tot un aprenentatge. De fet, m'he adonat que escriure acció m'esgota mentalment XD I tampoc no és que n'hi hagi tanta! Ara a veure com me'n surto per fer acció més constant i sense drama, que aquest ja serà un altre repte.

    Sé que queden preguntes a l'aire, però tot plegat es resoldrà a l'epíleg (espero!). Pel que fa a aquest capítol, jo mateixa tenia moltes preguntes. Sabia que havien d'acabar a les escombres sota la pluja i que al final en Fin havia de caure, però com seria aquesta seqüència pel mig dels núvols... era tot un misteri! No ha estat fins que ja eren a dalt i la Dawn pensava com sortir-se'n que se m'ha acudit la idea dels llamps. Em va costar molt també justificar per què en Brendan tornava, tot i que tenia clar que havia de fer-ho, i crec que ell mateix va saber trobar la manera. El que deia, que aquests personatges tenen vida pròpia, i ha estat una mica com si jo anés descobrint la història que m'explicaven ells a mida que l'escrivia!

    El títol del capítol, com us podeu imaginar, es refereix molt al passat de la Dawn i en Fin, que tenien un comportament bastant "rebel i bulliciós", per dir-ho així, i també, evidentment, a la pluja sobtada i torrencial tan típica d'Irlanda que els envolta durant aquesta última batalla. Teníeu una pista als moodboards que acabarien en una tempesta, suposo que ara té més sentit! ^^ Són unes persones que, sincerament, es poden representar amb els llamps, però en aquest cas tenia doble significat (i els llamps han acabat sent encara més providencials del que pensava).

    Això és tot! Després de l'epíleg us faré una mica de trivia de qui són aquests personatges, què és canon i què no, on se situa exactament la història i altres coses. Fins diumenge que ve! Ens llegim! ^^




  • AvatarCass RossEnviat el 27/12/2020 a les 18:51:58
    #27628He escrit 10 fanfics amb un total de 18 capítols

    "L'únic que puc fer és respirar, i ni això no controlo." Aquesta frase és molt potent. I aquesta altra també: "Fins a quin punt s'ha endurit, l'Slytherin que només deixava que jo el veiés plorar?". M'agrada molt tota la descripció del Fin  que fas. De fet, tot el personatge del Fin m'està agradant moltíssim, en plan, com a villà, com es coneixen tant amb la Dawn. Tot el monòleg. I si li pot llegir la ment? No saps fer màgia no-verbal, Dawn? Damn.

    Ostres, doncs sembla que està completament transtornat per les ambicions seves i de la seva família, que està manipulant la situació. Que casi sembla que fos la Dawn qui li va demanar matrimoni! "Els demèntors massa amables" Bitch, what. 

    A veure, anem per parts: que guai el Neil, que mono. Per l'altra: Brendan WTF on has deixat la Maeve??? Que molt guai que li salvis el cul a la Dawn, que ja estava calculant el nivell de possibilitats que la palmés (preguntant-me quant de drama t'havies permès, Marta, però desitjant que com que dius que fas les coses diferents aquesta vegada no matéssis a ningú -- bé, el Fin sí que el pots matar).

    Realment, Marta, en aquest capítol hi ha frases molt xules: "Som en Fin i jo, en igualtat de condicions, a desenes de metres de terra. / Aquí és on ens portava tot." Tot l'enfrontament dalt de les escombres, amb la tempesta a sobre, amb els llamps com a delators, els sortilegis verds. M'ha agradat moltíssim. Crec que, en general, aquest sisè capítol és el millor de tota la fanfiction.

    Renoi, tocat per un llamp.  Espectacular.

    OMG amb la persecució en escombres, havia oblidat el Don i la Deirdre, el Brendan i la Maeve... (El castell, quin castell? On havia deixat la Maeve? No ho he entès.) Que bé que estiguin vius ^^ Molt bonic el retrobament.

    I el final m'agrada moltíssim ^^ Torno a repetir: aquest és el millor capítol de tota la fanfiction. M'agrada moltíssim. Queden algunes preguntes a l'aire, però a veure si les respons a l'epíleg. Et felicito per aquesta fanfiction, que has combinat molt bé les fotografies que tenies, i mola molt llegir algo diferent del que fas normalment.

    Una correcció: "he canviat la contrasenya per un dia que sabessis" és una mica estrany; ho canviaria a "he canviat la contassenya per un dia a una que sabéssis" o "he canviat la contrassenya a una que sabéssis per un dia". I "Així és com em saludes després d'haver estar tancada tota la nit?". Haver estaT tancada

    Ens llegim,
    Cass




  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 27/12/2020 a les 23:44:40
    #27631He escrit 11 fanfics amb un total de 168 capítols

    Si m'haguessis preguntat abans de començar a escriure, t'hauria dit sense cap mena de dubte que en Fin era el meu personatge preferit! El que passa és que ara he conegut més els altres dos i ja no sé triar, són tots els meus fills literaris hahaha No, en Fin no pot llegir la ment, i de fet respon preguntes que la Dawn no s'ha fet, però parla com si pogués fer-ho, amb la convicció que ho té absolutament tot controlat.

    Hi ha una cosa de la Dawn que vull explicar! Preguntes si no sap fer encanteris no verbals, i 1- en sap fer però pocs i malament, i 2- el que no sap fer són encanteris sense moure la vareta. Una cosa que no sol passar en el món pottèric és que hi hagi diferents graus de control dels encanteris, és com que si en saps el nom ja et surt... i no és així. La Dawn és dolentíssima com a bruixa i això no es pot negar hahaha No sap aparetre, no controla els encanteris no verbals, té menys potència que els altres... No és només que li costés començar, és que realment no hi té facilitat, hi ha coses que queden per sobre de les seves habilitats. Però sap en què és bona, i s'adapta, supera totes les circumstàncies per tirar endavant.

    Hihihi jo vaig dir que el drama estava reduït! Ja us explicaré quanta gent vaig matar durant la planificació XD I el castell! L'he estat mencionant molt, ells són en un parc natural, i a l'entrada del parc hi ha un castell que té visitants i l'endemà hi han d'anar els muggles que hi treballen. És el que volien fer amb la raptora primer!

    I les correccions, la segona és un typo, moltes gràcies, l'arreglo! La primera hmmmm és que la contrasenya és una data, per això el que ha canviat és la data!

    Ho deixo aquí que em vull concentrar en el Frozen II hahahahaha anem parlant!




  • AvatarAgatha Black (Moderador/a FF)Enviat el 02/01/2021 a les 23:15:12
    #27651He escrit 8 fanfics amb un total de 201 capítols

    Hola!

    Ja m'he posat al dia, a punt per l'epíleg en unes hores XD

    El meu capítol preferit ha estat l'anterior, però m'ha agradat molt com ho has acabat tot, i especialment m'ha agradat la primera part, en què es veu tota la ràbia que porta a dins el Fin; està completament trasbalsat i desquiciat. El va haver d'afectar molt trencar la relació amb la Dawn com per haver canviat tant. Perquè de jove no ho era així, i el fet que en donin carbasses no és excusa per canviar completament de manera de pensar. Però vaja, suposo que es va veure sol sensé ningú del bàndol correcte i tothom que el rodejava anava amb l'altre bàndol i va decidir, a la merda, aniré pel camí fàcil.

    És un bon villà, el Fin, especialment perquè el seu passat amb la Dawn fa que ella no li vulgui fer mal, i en part se senti culpable... M'agrada molt això. Que sap que l'ha de vèncer, però a la vegada no vol que es mori, perquè tenen un lligam i encara l'estima d'alguna manera.

    M'agrada molt que el desenllaç sigui volant, perquè és com es van conèixer, i també el que els apassiona a tots dos. Trobo que has tingut una bona idea, i a més a més és molt visual això de la tempesta, els llamps, les escombres, els colors dels encanteris. M'ho podia imaginar perfectament, genial!

    Una pregunta: Imagino que la casa és gran: com ha trobat en Brendan al Don i la Deirdre? Sabia on podien ser? O ha anat obrint portes? Segur que ho has pensat però com que seguíem la Dawn doncs m'ha quedat la curiositat!

    I res, ara només falta l'epíleg, per veure com queden les coses un cop la trama principal (el rescat) s'ha resolt. Trobo que per no ser el teu fort, l'acció, ho has fet MOLT BÉ. Tot i que té el teu estil d'escriptura i de vocabulari, realment és molt diferent del que fas normalment i no pensaria que la història fos teva (sempre en el bon sentit eh! Que ho dic perquè realment has fet un esforç per fer una cosa MOLT diferent). 

    Molt bé! Per sort aquesta no participa al concurs, perquè prou tela tinc ja triant entre quatre! 




  • AvatarMercè GrangerEnviat el 02/01/2021 a les 23:44:38
    #27652He escrit 5 fanfics amb un total de 23 capítols

    Que ha acabat bé! He de dir que no les tenia totes amb jo... ninguna, tbh. Pensava que tot acabaria amb molt de sofriment i dolor i noooo (ara és quan a l'epíleg és dolor i sofriment, saps). 

    M'ha encantat aquest capítol, de debò. Juntament amb l'anterior, l'adrenalina a flor de pell. És que... uf, sort que no saps fer acció, eh? És que està super bé. 

    M'agrada especialment com has mantingut tot el capítol centrat en la Dawn i le Fin... que al final és la relació entre ells dos el que dona peu a la história. M'agrada molt com has creat el Fin... ha estat un plaer odiar-lo xd Però tot i que és un dolent menyspreable, la història que té amb la Dawn, el seu passat... trobo que li donen unes capes extres, no és simplement el dolent que tota història necessita. Molt bé.

    De fet, mostres molt bé com es coneixen els dos... Quan el Fin explica tot, he dubtat si estava fent srvir la legeremància o no... pentenc que només és per qué coneix molt bé a la Dawn? Podria sr perfectament, quda clar que és molt astut i intel·ligent... tot estava plantejant per torbar-s amb la Dawn, little psycho hahaha (bé, no gaire little xd). Fora conya, fot por aquest paio. Espero que en un futur el veiem podrint-se a Azkaban, perqué telita.

    M'agrada molt quan la Dawn fa esment als canvis físics. És que trobo molt guai com el capítol és per una part la relació entre ells dos però també com  han canviat les coses i com la Dawn ha de tancar aquest capítol definitivament. Ho necessita, la pobra.

    I com diuen, genial que sigui amb l'escombra. I LA NINBUS 2001, molt bé, Dawn <3 Amb la seva escombra (bé, no seva seva...). Però és que la resolució és molt adequada, trobo. Enhorabona!

    (He de confessar que jo tampoc no entenia lo del castell i on havien deixat la dawn... sorry hahaha). 

    Per cert, ja no només com han trobat la Deidre i el Don, però estan molt en forma per tot el que han passat, no? Suposo que és l'adrenalina o algo, jo pensava que se'ls trobarien drogats o mig morts. Clar que tampoc no han tingut molt de temps, que tot passa en unes poques hores. Són tan intenses que me n'oblido. 

    Anyway, que només queden 15 minuts per l'epíleg *ullets*. Espero impacient. Fins l'epíleg!




  • AvatarArwen Black (Moderador/a FF)Enviat el 04/01/2021 a les 03:13:57
    #27665

    Aaaah però si casi no han dialogat, amb el Fin! No era conscient que era l'últim capítol abans de l'epíleg, aquest! Ho sento, m'he quedat una mica decebuda :'( però és culpa meva, que volia que el Fin rectifiqués, i no pot ser... Ais... Deixo l'epíleg per demà, i vaig a somiar amb un final diferent xd (però... de què va el Fin llencant avada kedabras a tort i a dret?) Ah, i m'ha semblat poc realista que es sentissin enmig de la tormenta... A part de tot això, hi ha hagut frases molt bones, tant de bo me les hagués apuntat. I pobre Neil, a dins la casa perdut amb tothom a terra, pobret xd. Bueno, fins demà!



  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 10/01/2021 a les 18:13:38
    #27674He escrit 11 fanfics amb un total de 168 capítols

    Gee: jo crec que en Fin canvia, però tampoc tant... és que la Dawn era una mica incapaç de veure com era, ell. Com que ell l'havia ajudat molt, el veia a través d'un filtre, però en Fin sempre ho havia tingut dins. Tots tenim tendències a ser d'una manera o d'una altra, però amb qui ens ajuntem afecta com ens desenvolupem i les decisions que prenem. En Fin sempre ha estat narcisista. Quan la Dawn li diu que no, passen dues coses: ell era incapaç de plantejar-se ni tan sols que el pogués rebutjar (cosa que ja explica com és, el tio), per tant, li toca molt l'ego; la segona, que canvia les seves companyies, i ell que sempre havia tingut dues veus en conflicte a dins decideix abandonar-ne una i seguir l'altra amb tot el que això suposa. És exactament això que dius del camí fàcil.

    I això de com en Brendan els troba no ho he posat però sí que ho tenia pensat: en Don i la Deirdre eren a l'habitació d'en Fin quan era petit, i quan en Brendan torna enrere, sent com fan soroll (de fet ja en feien abans, però la Dawn no els sent). Que bé que trobis que me n'he sortit, m'alleuja molt, la veritat hahaha a veure si me'n surto amb la següent, també!

     

    Mercè: però que us vaig dir que havia reduït el drama, per què no em feu cas? Hahaha que bé que t'hagi agradat! "ha estat un plaer odiar-lo", fan fan d'aquesta frase. Ja que en Fin surt poc, l'havíem d'explotar sí o sí!  La seva relació amb la Dawn és el que mou tot el que ha passat, i per tots dos era un capítol que encara no havia quedat tancat del tot. Necessitaven passar pàgina. 

    No, en Fin no pot llegir el pensament! De fet, no sempre respon el que està pensant la Dawn, però la seva seguretat de "sé el que penses, sé el que vols" era el que volia transmetre. És que en Fin sempre es pensa que ho sap tot, que ho pot controlar tot. I no és així. He considerat que sent un niño rico tindria sempre l'escombra d'últim model hahaha de fet, els de la selecció d'Irlanda anaven tots amb la Raigdefoc, però els dos anys abans que sortís segur que no es va conformar amb la Nimbus 2000, que aquí tenim un cert estatus! I sí, realment han estat unes 6 hores tota la fic ^^

     

    Arwen: no t'he respost el 4 i el 5 perquè els comentaris són curtets i he pensat que t'ho diria tot aquí! I perquè ja en vam parlar, també hahaha M'alegro que seguissis encara que estiguessis cansada, això és un bon senyal! Ja veig que t'agrada l'acció! I en Brendan també, tens bon gust <3 hahaha Només vull dir que jo crec que una mica s'havien de sentir, allà al mig (quan trona no, però quan és pluja sola sí!) tot i que si els hagués fet fer un encanteri-altaveu hauríem acabat abans i sí que no hi hauria hagut dubtes hahaha

     

    Gràcies per comentaaar! Ens llegim!