Gealach Lán - Capítol 5: Airneánach
AvatarEscrit per marta_ginny
Enviat el dia 20/12/2020 a les 18:36:01
Última modificació 20/12/2020 a les 18:36:01
Tots els capítols de Gealach Lán
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


Capítol 5: Airneánach

A Irlanda, costum de fer una visita nocturna, en què tots els habitants d'un poble o d'una zona es reunien a casa d'un veí per una nit de música i entreteniment.

 

La veritat és que m'alegro d'haver trobat un home que defensava l'entrada. Si no hi hagués hagut ningú, m'hauria estat tota l'estona preguntant-me si arribaria d'un moment per l'altre... Almenys, així també sé que aquesta entrada segueix activa. De moment, tot va bé.

Amago el cos de l'home estabornit entre uns matolls perquè, tot i que és de nit i no crec que vingui ningú més per aquí, sempre és millor curar-se en salut. Com la raptora, porta roba bona, de qualitat. Potser és un dels que ha pres en Don i la Deirdre fa una estona i jo aquí sense saber-ho.

Però aquest no és el meu objectiu. Darrere d'uns troncs gruixuts i bastant junts envoltats d'arbustos per reduir la visibilitat s'amaga un requadre que se subdivideix en deu tecles de pedra, cadascuna mostrant una xifra del 0 al 9. En Neil em segueix quan hi vaig, i em pregunto si voldrà entrar amb mi i com evitar-ho. He intentat deixar-lo al bosquet on m'he separat d'en Brendan i la Maeve, però no hi ha hagut manera, i mira que ara vaig amb l'encanteri mimetitzador. Si portés la capa, seria més fàcil que no em veiés encara que estigués en moviment, però he decidit deixar-la a en Brendan perquè són ells, que han d'estar ben protegits.

Sense parar-me a pensar gaire, perquè prefereixo que em sobri temps que no que me'n falti, marco la data del casament d'en Fin i les pedres molsoses rasquen les unes amb les altres mentre les enfonso. 27 del 07 de 1996. Si ho recordo bé, quan acabi de marcar el 6, un dels gruixuts troncs dels arbres que m'envolten s'hauria d'obrir i mostrar una trapa al seu interior que porta a un dels passadissos. A partir d'aquí, si faig màgia, la detectaran.

Premo el 6 i no passa res. Espero una estona, a veure si necessita un moment perquè fa temps que ningú ho fa servir, però segueix sense donar cap senyal d'haver posat la combinació de números correcta.

Intento mantenir el cap fred mentre noto que els meus instints tenen ganes de cridar improperis. No és la data del casament? Però si és la data significativa més recent de la seva vida, fa poc més d'un any! Potser pensava que vindria i l'ha canviat? Potser m'espera per aquí al voltant?

Em giro i observo els arbres foscos del bosc buscant el mínim senyal de moviment, però no n'hi ha cap. M'hauria atacat, ja, si fos per aquí? Potser comptava amb els de seguretat i encara tinc l'avantatge... De cop, tinc la sensació que els arbres mateixos m'observen. Però si és per aquí no puc fer-hi res. He estabornit el guàrdia i tinc l'entrada a l'abast, només he de pensar.

En Fin sempre es queixava que les dates eren importants pels seus pares i no el tenien mai en compte a ell, o sigui que estic segura que quan les va començar a posar ell va decidir-se per alguna cosa que fos important de manera personal. Potser el seu aniversari...?

Noto que alguna cosa em toca la mà i l'enretiro de cop, però només és en Neil, que ara es veu que m'ha agafat afecte i no es desenganxa de mi. Noi, tu mateix, però no penso adoptar-te, que jo no hauria de tenir ningú al meu càrrec, la veritat, ni humà ni bèstia. Com si tenint cura de mi mateixa me'n sortís tan bé.

Introdueixo la data, el 01 del 06 de 1974, però tampoc no passa res, i ara sí que la cosa comença a ser preocupant. Si no ha canviat res, després de tres intents, la maquinària es bloqueja i envia un avís a la casa, i llavors sí que se m'ha acabat tot el pla: ni pocions, ni rescats, ni res. Una vegada que ens havíem escapat ens va passar, i van estar a punt d'enviar-me a casa quan ens van descobrir.

I si deixo estar aquesta entrada i en busco una altra? Són més arriscades, però potser no tant com posar una tercera data a la babalà, que sí que seria la meva perdició definitiva. Potser la de l'habitació, que és la més ràpida per si en algun moment els cal fugir d'allà quan la mansió estigui sent atacada... si hi trobo en Fin i la seva dona, doncs ja m'espavilaré. Potser els agafo sense la vareta a sobre i tinc temps d'estabornir-los.

En Neil em segueix fregant la mà i l'aparto, fastiguejada, amb ganes de fer-li un crit. En el trajecte que fa observo l'estrany efecte que es veu si la moc sota l'encanteri mimetitzador. No es pot distingir de manera definida, però és evident que hi ha alguna cosa que es desplaça, i com que la lluna encara il·lumina una mica, l'anell de la Deirdre reflexa un fil de llum durant una mil·lèsima de segon. Quan sigui a les cuines hauré d'estar molt quieta si tinc els elfs domèstics davant, i l'anell potser serà millor que me'l tregui, que aquests reflexos em poden jugar una mala passada.

I de cop, com un llamp que cau sense avisar, se m'acudeix. I si...?

Miro les tecles de pedra perquè sé que és l'última oportunitat que tinc, però la intuició va per davant i els meus dits actuen sols abans que pugui aturar-los. 18 del 08 de 1994. La final del Mundial de Quidditch, quan la selecció d'Irlanda, amb en Fin i la Deirdre, va aconseguir la victòria.

Acabo de marcar el 4 i immediatament se sent un espetec a un arbre de la dreta, del qual s'obre una porta. Bufo i m'adono que havia estat aguantant la respiració fins ara. Sí! Té sentit que la data més important per a ell sigui un èxit personal, casar-se devia ser massa insignificant i compartit... trencar-li el nas al Krum és més significatiu. Obro la trapa circular del terra del tronc fals i entro fins al primer esglaó per poder tancar l'entrada, però veig en Neil que s'hi espera i em mira amb aquells ulls tan grossos.

—Oh, va, passa —xiuxiuejo, i la bèstia entra al meu costat. Esperava que baixés directe cap a dins, però no, es queda enganxat a mi. Pot acompanyar-me fins al quadre, però i després? No deixaré pas que vingui a les cuines, que ell sí que cridaria l'atenció. Potser puc deixar la porta de fora ajustada perquè surti. Serà la millor opció.

Miro de deixar-la gairebé tancada perquè no es noti que en realitat està oberta, però tampoc no me'n preocupo gaire perquè no és important. Total, els meus enemics ja saben la contrasenya i entrarien de totes maneres.

Baixem les escales i arribem a un passadís estret il·luminat tènuement per espelmes situades alternadament a dreta i esquerra. Tot és exactament com ho recordava. Aquí baix, per un moment, em sembla que el temps no ha passat des de l'estiu de 1990, que res no ha canviat, tot i que en realitat les úniques que es mantenen impertorbables són les pedres. En Fin, jo, la societat màgica... és com si aquells adolescents que corrien per aquí baix fossin unes altres persones, com si ho recordés d'haver-ho llegit en un llibre i no d'haver-ho viscut.

Passo la mà per les pedres i em ve un calfred quan recordo que fa unes hores he notat el tacte dels arbres i he pensat en aquest casalot i en les muntanyes, sense tenir ni idea que estava tan a prop ni del que passaria aquesta nit. Han passat hores o dies? Sembla mentida com de ràpidament les coses poden canviar de manera radical.

He d'empetitir els ulls quan la llum de les torxes apareix de cop. Hem arribat al final del passadís, on una habitació de pedra ben il·luminada ens dona la benvinguda. Al mig de la paret, un marc daurat i antic, decorat de manera barroca, envolta un quadre que ara mateix només mostra una paret de marbre fosc. És l'última protecció abans d'entrar a la mansió.

Fins on jo sé, la Caragh Quigley té dos quadres: aquest i el del segon pis, i és normal que no passi aquí la major part del seu temps. Podria cridar-la, però no m'acaba d'agradar la idea de fer tant de soroll, i sempre he volgut intentar separar-la de la paret per veure si es pot. El més probable és que ho noti i vingui igualment, però llavors serà com si l'hagués cridat, que és l'altra opció.

Començo a rascar el cantó inferior dret del quadre i no han passat ni cinc segons que una cara pigallada i amb expressió d'acabar-se de llevar apareix esverada davant del marbre negre. Els cabells pèl-rojos, marca de la casa, els porta recollits en un monyo elegant que surt sota d'un barret punxegut de color gris.

—Intrusos! Intrusos a la gran casa de Quigley! Es pot saber qui intenta entrar a la mansió Quigley a les cinc de la matinada? Per sobre del meu cadàver!

Em faig un toc amb la vareta per treure'm l'encanteri mimetitzador, m'incorporo perquè em vegi bé i la miro amb un gran somriure. Ella m'observa amb cara escandalitzada i triga un moment a reconèixer-me. Ai, si la trobava a faltar i tot...

—Dawn Withey! Dona'm una sola raó per la qual no hauria de pujar al segon pis a avisar que estàs intentant infiltrar-te a la mansió després de set anys sense venir ni tan sols a saludar!

—Sí, ja, diguem que fa set anys que no soc benvinguda en aquesta casa.

—No ho has estat mai, de benvinguda, en aquesta casa —diu, com qui no vol la cosa. Au, quin mal.

—Jo també m'alegro de veure't, Caragh. El cas és que, per si no ho sabies, en Fin va decidir seguir el camí dels seus pares i anar a suplicar per l'atenció dels sang pura de l'altra illa.

Fa rodar els ulls, cosa que vol dir que segueix tenint la mateixa opinió sobre les pràctiques de les darreres generacions dels Quigley. Si ens deixava entrar quan ens infiltràvem sense avisar ningú era precisament perquè li agradava que en Fin es rebel·lés, que fos diferent. I precisament perquè tenia... opinions sobre els senyors Quigley actuals, la tenien a dalt de tot d'una paret del segon pis i aquí baix, sense haver de veure-la gaire.

I és per això que crec que em deixarà entrar.

—Què m'has d'explicar, a mi... Resulta que com que els cavallers de la mort encara no l'accepten com a igual, s'està dedicant a fer la feina bruta, com els plebeus. Té la mansió plena d'uns morts de gana que van per Irlanda buscant bruixots fugats, bruixots amb molta més decència que cap d'aquests perduts, i els porten aquí abans d'enviar-los a Azkaban.

—És per això que he vingut —dic, ràpidament—. Ja saps que soc filla de muggles, i m'he hagut d'escapar amb uns amics. Els han trobat, aquesta nit, i els tenen tancats aquí. Els he de treure costi el que costi. Són bruixots dels bons, Caragh, amb molt de poder, grans habilitats, i irlandesos.

Espero que això funcioni, perquè l'he tocat on més mal li fa. Per la Caragh, la sang és relativa, el que és important és el poder i les habilitats, per això un dels seus grans orgulls és que fa generacions que no hi ha hagut cap llufa entre els Quigley. I a més a més... la identitat irlandesa és molt potent, per ella. Són els dos arguments més forts que li podria dir. Que en Donaghan no és exactament irlandès...? Bé, té el nom, i l'ascendència. Em serveix.

En Neil correteja per la sala, observant les torxes amb els seus ulls gegants, mentre la Caragh reflexiona. És bo, que s'ho pensi tant?

—M'agradaria deixar-te entrar, Dawn, però la veritat és que no puc. Em sap greu pels teus amics, però vaig fer un jurament al cognom Quigley i a aquesta mansió, i és que la salvaria de tot mal que vingués de l'exterior. I això, mal que em pesi, t'inclou a tu. No et delataré, però tampoc no et deixaré passar d'aquí.

—En Fin està arrossegant el cognom Quigley, que tant t'estimes, per la pols! No t'importa, això?

—M'importa, però el meu jurament és més important —la cara delata el seu dubte, però el to de veu em diu que ha pres una decisió. Pensa, Dawn, pensa... hi ha d'haver alguna cosa que la toqui, alguna cosa que li faci més mal que el que li acabo de dir.

—Caragh! —li dic just quan comença a girar cua per tornar cap a l'altre quadre—. Són famosos, els meus amics, saps? Un és el baixista dels Weird Sisters, un grup de música molt conegut en la societat màgica, i l'altra és una de les encistelladores de la selecció irlandesa, que va guanyar el mundial, com molt bé saps. Si en Fin porta aquestes peces a Azkaban... llavors sí que haurà fet un gran servei als cavallers de la mort. L'acceptaran i li donaran un lloc al govern.

Ara sí que l'expressió li va canviant mentre m'escolta atentament. M'estic sortint amb la meva.

—I si li donen un lloc al govern... la gran família Quigley s'haurà de mudar —dic, amb veu de qui explica una història de terror.

—No —diu, sota veu, i crec que ni tan sols s'ha adonat que ha parlat en veu alta.

—I tant. La gran família Quigley, la més important a Irlanda des de fa segles, deixarà enrere la seva mansió de les muntanyes i se n'anirà a viure a Anglaterra.

—No...

Ja la tinc.

—A Londres.

—No! —exclama, esgarrifada, i alhora amb el crit se sent un clec mentre el quadre se separa de la paret. M'hi fico i el tanco de pressa, sense pensar gaire, deixant en Neil enrere, i de cop em quedo envoltada de foscor.

—Gràcies, Caragh —murmuro, però probablement ja no em sent.

Intento posar-me dreta però xoco amb el sostre. Era tan baix, això? Recordo perfectament que hi podia caminar sense cap problema, per aquí. Avanço sense incorporar-me del tot, amb les dues mans resseguint la pedra, esperant el moment que es comenci a filtrar la llum de la trapa del celler i toqui enfilar-me per les escales. De cop, m'adono que per primera vegada en molta estona, estic totalment sola. D'acord... potser en Neil era una mica pesat, però ara em sap greu haver-lo deixat enrere d'aquesta manera. És un mooncalf ben estrany, i jo una humana ben estranya. Formàvem una bona parella, i almenys em feia companyia en la nit fosca.

Però ja no és moment de pensar en això. A les butxaques dels meus pantalons, em sembla que els vials amb poció de la mort en vida i poció Wiggenweld pesen el doble que abans. Quan tingui llum miraré quina hora és al rellotge que m'ha deixat en Brendan (me l'ha deixat perquè m'ha dit que pobra de mi si no li torno), però no crec que em sobri gaire temps. Em faig un toc amb la vareta per recuperar l'encanteri mimetitzador de pressa. Com més avanço, menys oportunitats tinc: el següent pas l'hauré d'aconseguir a la primera.

I el següent pas m'espera amb la llum que, ara sí, es comença a filtrar al passadís, uns metres més amunt. Aviat trobo l'escala i m'hi enfilo fent servir també les mans, a les palpentes. Quan arribo a la superfície de fusta, l'aixeco una mica per poder mirar per l'escletxa. A la cuina no hi deuen treballar més de tres elfs; la resta fan les feines de la casa. Però ara mateix, aquí, al celler, no n'hi ha cap, o sigui que surto ràpidament de la trapa i busco un racó discret, al costat d'una paret, per poder analitzar el lloc i el següent pas que hauré de fer.

Miro l'hora al rellotge. Les 5:35. D'aquí vint minuts, els tes sortiran de la cuina. Si no em moc soc molt difícil de detectar, però necessitaré arribar fins els fogons, on l'aigua deu estar bullint, i això em demana recórrer uns quants metres, cosa que vol dir que si no distrec els elfs em veuran passar. Per tant, he de fer que vinguin tots aquí al celler i, mentre estan despistats, esmunyir-me a la cuina, posar la poció a l'olla bullent i trobar un lloc on amagar-me fins a les sis. I si vull tenir prou temps, he de crear una distracció prou grossa perquè calgui l'ajuda de tots, però que alhora sigui plausible que passi perquè no sospitin que hi ha algú més que corre per aquí.

Les veus dels elfs m'arriben a través de la porta de la cuina, i tot i que no entenc què diuen puc distingir com a mínim dos tons de veu diferents, un d'un elf i un d'una elfa. Em queden una mica lluny perquè el celler és bastant gran i ple de coses. Segur que hi deu haver rates, no? I si tiro les coses d'una prestatgeria a terra? Això ho podrien fer les rates, no? És plausible. Però llavors... vindran tots a mirar què passa? Tendeixo a pensar que no, i que algun es quedarà a la cuina mentre els altres, probablement els de menys rang, recullen tot el merder. No, per aquí no hi puc anar.

Però què més hi ha que es pugui fer servir? Les prestatgeries que em queden a l'esquerra estan plenes d'aliments, i a la meva dreta s'allarguen passadissos amb diferents vins, en ampolla o en botes. A continuació recordo que hi guardaven pots de vidre amb diferents ingredients que segur que farien cridar d'emoció en Brendan. I després, al fons...

No sé què hi ha al fons perquè tenia prohibidíssim acostar-m'hi! Ni tan sols en Fin sabia exactament què hi guardaven, en aquella part del celler. Si hi ha alguna cosa aquí que sigui prou important per fer venir tots els elfs a tenir-ne cura, ha de ser allà.

Em moc amb tota l'agilitat de què soc capaç per no fer soroll i, quan arribo al meu destí, trobo tres caixes frigorífiques gegants. El que amagaven eren unes neveres? Obro la que tinc més a prop i el primer que veig és peix congelat i unes quantes verdures al pis de dalt, res fora del normal. Baixo la mirada però ostres, quin peix, no? La veritat és que fa moltes hores que no menjo, ara me'n faria un bon tip.

Què...? Què estava pensant? Ah, sí, he de mirar què més hi ha a la nevera perquè si no hi amaguen res, això del secretisme no té gaire sentit. A veure què tenen als pisos inferiors... però ostres, tu, quant de peix! De quin tipus deu ser?

Un moment, això ja m'ha passat abans. Concentra't, Dawn, concentra't. És el mateix que ha passat quan no veia la mansió! Intento mirar els pisos que tinc just davant, però la mirada se'm desvia cap a dalt, al maleït peix. No tinc en Brendan que m'aguanti el cap, així que tanco els ulls i poso el cap recte, de manera que, quan els obri, el que vull veure em quedarà just davant. Llavors, m'aguanto el cap amb els dos braços i obro els ulls. Per poc que no caic d'esquena.

Davant meu, omplint pisos i pisos de la caixa frigorífica, s'empilen dotzenes de càpsules allargades i congelades que deixen veure el color vermell del seu interior. Ous d'Ashwinder. Però si això és perillosíssim! I segur que il·legal, a més a més! Aquests ous sorgeixen d'unes serps antinaturals, que no haurien d'existir, perquè neixen dels focs màgics que cremen sense control, ponen els ous i moren al cap de poc. Els ous s'han de congelar al moment i mantenir sempre a baixa temperatura, perquè si no generen un incendi, i costen un dineral.

I si...? Però no, no, això no pot ser. O sí? Sempre m'he preguntat d'on venien els diners dels Quigley, perquè no tenen tantes propietats com altres famílies d'aquest calibre i ja fa unes generacions que no tenen lloc a la Conselleria. La resposta és evident i davant dels meus ulls. La pregunta que encara queda és... si n'hi ha tres neveres plenes, d'on surten, tots aquests ous? S'hauran atrevit a deixar cremar incendis per poder-los recollir?

La indecència d'aquest pensament gairebé em fa sentir malament, però alhora se m'han tensat tots els músculs de l'ira que m'ha fet venir la possibilitat. Si en Fin ha estat fent això, si ha provocat incendis i s'ha limitat a esperar que seguissin el seu curs per poder recollir els ous de les cendres, mereix cremar, ell i aquesta casa.

He de deixar la nevera oberta perquè els ous es descongelin.

El pla agafa forma a la meva ment a marxes forçades. Si les neveres normals, les dels muggles, tenen un avís quan baixen tant de temperatura que el menjar s'està fent malbé, segur que una nevera màgica que amaga ous d'Ashwinder deu tenir alguna mena de mecanisme. I els ous són bastant relliscosos... Posem que algú ha tancat malament la nevera l'última vegada que ha vingut a buscar quatre verdures i, mentre es fonien, els ous han relliscat i han caigut per terra. Podria ser, no? S'hi posarien tots els elfs per assegurar-se que no queda cap ou que pugui cremar, i jo tindria temps de complir el següent pas, que em deixarà via lliure per anar a buscar en Don i la Deirdre.

Els tinc tan a prop que em fa mal; de fet, probablement no són lluny de mi, ara mateix, tenint en compte que el celler deu ser a l'alçada dels soterranis. Espereu-me, que vinc.

Col·loco uns quants ous d'Ashwinder per terra sense gaire cura, perquè sembli que han caigut, i mentre agafo els últims noto que la superfície ja comença a aigualir-se. És el meu avís per anar a esperar-me al costat de la porta i així poder entrar a la cuina de seguida que els elfs corrin cap al celler. Faig just, perquè quan em col·loco al costat del marc, un so agut i desagradable surt de les caixes frigorífiques i he de fer un esforç per no tapar-me les orelles.

La reacció és immediata.

—Qui s'ha deixat la porta oberta? Correu, inútils, correu, que hi haurà un incendi!

Tres elfs domèstics travessen l'entrada del celler i van ràpidament cap a la nevera, i jo m'esmunyo per la porta oberta mentre els crits ressonen de fons i es barregen amb el so estrident que encara no para. Intento no parar-los atenció i centrar-me en el que veig davant meu: una cuina antiga, de rajoles de color gris clar, i el més important, els fogons de la paret oposada, amb una gran olla d'aigua que bull i que m'ha estat esperant tota aquesta estona.

—Rokby, inútil, mira entre les prestatgeries, al sostre, a tot arreu!

M'he d'aguantar el riure mentre em moc a poc a poc, sense fer soroll, cap als fogons, tot i que crec que si els caigués a sobre el diluvi universal tampoc no se n'assabentarien.

—Que et dic que sí, que ni que en quedi un crema igual! I tu, Neeney, desgràcia pel nom dels elfs domèstics, has tornat a deixar-te la porta oberta! Busqueu bé, en Dalky ara ve!

Pobres elfs, quin cap els ha tocat! Remeno la butxaca i agafo el flascó més arrodonit, que conté la poció de la mort en vida. Qui deu ser, aquest Dalky que ara ve? Hauré d'estar atenta a la porta de la cuina, que potser entrarà algun altre membre del servei a veure què ha passat. Però sí que se sent, no, aquesta alarma, si algú altre ha de venir? Tot i que de l'alarma ja no en queda ni rastre. I la veritat és que l'última veu que ha parlat sonava bastant a prop.

Merda. Els elfs domèstics parlen d'ells mateixos en tercera persona.

Em poso d'esquena arrapada a la paret més propera just quan un dels elfs entra des del celler i mira a tot arreu amb mirada desconfiada. Aguanto la respiració, però tinc la sensació que em posaré a tremolar d'un moment a l'altre i veurà el moviment. No puc moure ni un pèl.

Em sento totalment desprotegida, aquí a la paret, i és que realment ho estic. No tinc cap capa, no hi ha cap cortina que em cobreixi, o un moble que m'amagui. El màxim que puc fer, ara mateix, és confiar en l'encanteri mimetitzador que he fet fa una estona. O sigui que les meves possibilitats són, com a mínim, desesperançadores.

El tal Dalky, que fa set anys definitivament no treballava aquí, es va movent per la cuina mentre mira a tot arreu que se li acudeix: sota la taula, darrere la cortina, fins i tot dins d'algun armari. Cada pas que fa s'acosta més a mi, i cada pas que fa noto una nova gota de suor que em rellisca per les temples. Ja no sé si respiro o no respiro, però l'elf és a pocs metres i em noto completament exposada.

Llavors, es gira cap a mi. He superat el codi i la Caragh perquè em descobreixi un elf domèstic especialment observador quan ja estava a punt d'aconseguir el meu objectiu? De veritat?

Fa dos passos més i no entenc com no m'he fos en un bassal de suor. Com més intento no moure'm ni un mil·límetre, més sembla que els meus músculs tenen ganes de tremolar. Es queda mirant fixament a la meva paret, i allarga el braç, i jo tanco els ulls...

—Dalky! —crida una veu d'elfa.

Obro els ulls i l'elf està mirant enrere, a la porta del celler, on una elfa que sí que em sona de fa anys el crida agafant-se les mans, mostrant nerviosisme.

—Dalky... pots venir a mirar si... si hi són tots els ous? Ets tu, qui en porta el compte...

En Dalky bufa, molest, però es gira d'esquena a mi i la segueix fins que desapareixen tots dos per la porta. Deixo relliscar l'esquena per la paret i em quedo asseguda a terra amb el cor a mil i la respiració agitada. A la mà dreta, el vial està intacte, cosa que és bastant miraculosa perquè l'he estat agafant tan fort que segur que m'han quedat marques a la mà.

M'obligo a aixecar-me, ja que crec que les meves capacitats cognitives quedaran una estona fregides, i ara sí, buido el vial sencer dins de l'aigua bullent. Com un autòmat, vaig a un dels armaris que ha obert en Dalky perquè deuen ser els que tenen prou espai per amagar una persona i em faig una bola a dins. Miro l'hora: les 5:50. Deu minuts més d'agonia.

Els elfs domèstics no triguen gaire a tornar i a moure coses amb pressa.

—Ràpid, el te, ha de ser a les portes a les sis menys cinc perquè se'l puguin prendre a les sis en punt sense cremar-se! Neeney, les safates i les tasses! Rokby, tu t'encarregues de l'aigua, i no la vessis! ARA!

Buf, quanta paciència que tenen... si el meu cap tingués el mal geni d'aquest Dalky, li diria quatre coses. Em recorda un entrenador que vaig tenir al Puddlemere... de fet, ara que hi penso, li vaig dir quatre coses. És que s'ho mereixia. Tot i que, si soc sincera, a mi també m'interessa que no vessi l'aigua, el tal Rokby.

Al cap de poc, els crits i els moviments frenètics s'aturen, se senten tres espetecs i es fa el silenci. Les 5:55. Ja falta menys. Cinc minuts i es prendran el te. Cinc minuts més per si de cas algú s'endarrereix una mica i estaran tots KO. Llavors, a córrer cap al soterrani per treure en Don i la Deirdre i sortir d'aquí tan ràpid com puguem. Antídot per als elfs domèstics i els hi deixem allà perquè puguin administrar-lo als humans. Si volen, és clar. En Dalky no el despertarem, però. Deixarem que siguin els altres dos, que decideixin quan volen tornar-lo a sentir.

Un espetec m'anuncia que un dels elfs domèstics ja ha tornat. En la foscor de l'armari, sento un calaix que s'obre i el soroll de coberts que xoquen els uns contra els altres. El calaix es tanca i algun altre elf aparet a la cuina. Deuen ser els dos que no manen, perquè no parlen però se sent soroll de coberteria i d'alguna cosa de vidre o porcellana. Finalment, en Dalky arriba amb un espetec.

—Suposo que teniu el meu te a punt, no? Són gairebé les sis.

—Sí, Dalky —diu la Neeney.

Quina barra!

Arrosseguen les cadires per terra i es deuen asseure a la taula de fusta, on esperen amb l'únic so de fons de les culleretes remenant la tassa. Llavors, una campanada dolorosament familiar ressona per la cuina, i es repeteix fins a sis vegades, tot i que jo sé que no només és a la cuina, que se sent, sinó a tota la mansió. M'agafo les mànigues de la jaqueta amb força, esperant algun senyal que em digui que puc sortir, i llavors sento uns cops forts contra el terra de la cuina. Espero un moment per si queda algú despert que cridi els altres, però no se sent res.

Obro la porta de l'armari i em poso dreta tan de pressa com puc, encarcarada. Menys mal... pensava que agafaria forma de cargol, aquí dins feta una bola. Mentre estiro cames, braços i esquena, veig els tres elfs domèstics estesos a terra, al costat de la taula. Quin efecte... Si no sabés què ha passat i trobés directament aquest panorama, pensaria que són morts.

Els passo pel costat vigilant de no trepitjar-los, i llavors m'adono que em puc veure els peus; l'efecte de l'encanteri mimetitzador ja deu haver passat. Ara no hauria de tenir públic, però, o sigui que no passa res si se'm veu. Creuo la porta i miro al meu voltant, repassant mentalment el mapa que he fet fa una estona mentre en Brendan preparava les pocions. He de girar a l'esquerra, pujar les escales fins a la planta baixa, creuar l'entrada de la casa, pujar al primer pis per l'escalinata, anar fins al final del passadís de les habitacions i des d'allà baixar l'escala de cargol fins al soterrani.

Trobo les escales de seguida i noto com l'adrenalina em recorre el cos mentre les pujo de dues en dues. Córrer, moure'm, notar com els músculs em treballen... després de volar, això és la llibertat més gran que hi ha. Arribo a la planta baixa i segueixo corrent, sense pensar, fins que sento crits.

M'aturo esglaiada i miro a dreta i esquerra buscant la seva procedència. M'ataquen des d'algun cantó? M'han seguit o han sentit com corria? Qui és, que no s'ha pres el te? No ha funcionat, el pla?

La sang se'm glaça a les venes quan reconec la veu d'en Fin entre les que em criden. On és? Davant, darrere, ve volant des del sostre? ON?

I de cop, m'adono que qui em crida són els quadres de la paret, que no em tenen tant d'afecte com la Caragh. I al mig de tots ells, al lloc on abans hi havia el seu pare, hi ha en Fin, que s'uneix als crits i als insults dels altres. Al seu costat, hi veig un quadre nou que reconec com la seva dona. Al retrat queda bastant dissimulat, però la recordo de Hogwarts i tenia mitja cara amb una gran cicatriu d'haver-se cremat de petita. Segur que la Caragh en té moltes opinions, que precisament els Selwyn la triessin a ella per casar-se amb un Quigley.

Però què faig aquí quieta? M'he d'afanyar! Amb els crits dels quadres que em ressonen al cap, arrenco a córrer altre cop cap a l'escalinata, i quan el xivarri dels de baix s'allunya, comença el dels quadres del passadís de les habitacions. És com un malson! Em poso les mans a les orelles i corro, però ja no només per arribar al soterrani, sinó per fugir dels insults, dels crits, i xoco amb les parets, i amb les portes, i amb una mena de carro que hi ha a mig camí, però segueixo corrent sense parar fins que arribo a l'escala de caragol i baixo de pressa.

Arribo a baix panteixant i m'he d'agafar a la barana de l'escala per recuperar la respiració. M'eixugo els ulls, que m'han quedat humits, i sento l'eco dels quadres que criden, ara llunyans, sense tenir clar si és que segueixen insultant-me o és que el que he sentit aquesta estona encara em ressona al cap.

Però si ja hi soc! Tanta pressa de fugir, i no he estat conscient que, davant meu, tenia la porta, l'últim obstacle abans de trobar-me amb la Deirdre i en Don altra vegada. En una cadira al costat, un home vestit de negre dorm, amb una tassa de porcellana trencada a terra i el te que no ha pogut acabar-se fent un bassal minúscul. De seguida veig les claus que té al cinturó, i sembla que, per una vegada, la sort em somriu, ja que la primera que poso al pany gira de seguida mentre el cor em va a mil.

—Deirdre! —crido, mentre obro la porta.

Però la Deirdre no hi és, ni en Don tampoc. El soterrani està il·luminat només per unes espelmes, però no hi ha absolutament ningú. Llavors... què hi feia, el guàrdia, a fora? La suor de les temples se'm refreda de cop. Això només pot ser una trampa.

Intento girar-me per fugir corrents d'aquest forat, però m'adono que he perdut el control sobre el meu cos i m'he quedat totalment paralitzada. Hi lluito, i busco la manera de moure un peu, un braç, el cap, ni que sigui un sol dit de la mà, però és totalment impossible. Estic atrapada.

Darrere meu, la porta es tanca i sonen uns aplaudiments lents i regulars que m'haurien deixat congelada al lloc si no fos que ja ho estava. Se senten uns passos en el terra fred i torno a intentar girar-me, a mirar enrere, perquè em poden atacar perfectament per l'esquena, però no hi ha manera, i els passos se m'acosten fins que noto un alè a l'orella i una veu massa familiar murmura:

—Hola, Dawn.


Llegit 89 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 20/12/2020 a les 23:00:07
    #27623He escrit 11 fanfics amb un total de 168 capítols

    Iiiiiiiiiiiiiiiii ja l'hem liat xD

    Estava anant tot massa bé! D'acord, bé del tot no havia anat, que de coses n'han passat i bastantes... però se n'havia sortit de tot i al final resulta que ha estat per no res.

    Crec que aquest és el meu títol preferit hahaha perquè d'acord que no anem a casa d'en Finbar per una nit de música i entreteniment, però per liar-la una mica ja sí, i al final no queden tan lluny una cosa de l'altra! La prova que m'agrada més és la de la Caragh, que la seva gran por és que la família Quigley vagi a viure a Londres xD Parlant de la Caragh, el seu nom vol dir "amiga, estimada", cosa que m'ha semblat irònica tenint en compte que la seva família no se l'estima gaire.

    He de dir que he trobat a faltar el Brendan tot el capítol, i la Maeve, i una mica més de Neil... i que, sent sincers, m'ha costat molt d'escriure, igual que el final del capítol anterior. Es nota que són més diferents del que estic acostumada a fer que la resta! Només de pensar que hauré de fer una fic d'acció i bon rotllo pel futur concurs em poso de mal humor hahaha però tot és pràctica, suposo ^^

    Estic fent llista de coses que us he d'explicar després de l'últim capítol, però per ara és tot! Ja només queden dos capítols... espero que us agradin, aquests i els que venen! :)

    Ens llegim!




  • AvatarCass RossEnviat el 27/12/2020 a les 17:44:34
    #27627He escrit 10 fanfics amb un total de 18 capítols

    Quan he vist que la contrassenya no era l'aniversari del casament, que de fet era una molt bona opció, de seguida he pensat que potser era la data de l'aniversari de la Dawn. Perquè una part de mi deia que el Fin encara està enamorat d'ella, i seria una contrassenya prou difícil d'endevinar excepte, és clar, si ets la Dawn. Perquè és que, lògicament, ningú s'esperaria que la Dawn anés allà presencialment. Però, vamos, que la data de la final del mundial també cola.  ("Trencar-li el nas al Krum és més significatiu" lol)

    Quins nervis! Temia que algú l'enxampés (no sé perquè, però el Fin mateix, per tota la insistència dels pensaments de la Dawn). Quina gràcia que el Niel la segueixi, però trobo molt perillós que va i li digui que entri a la casa. WTF Dawn, llavors diràs del Brendan i les seves pocions i el seu posar noms als animals fantàstics.

    Tota la conversa amb la Caragh m'ha agradat molt. És molt interessant com evoluciona, i com la Dawn ha d'anar tocant els punts dèbils de la Caragh per tal que la deixi passar. La manipulació subtil, amb tot el tema que se n'aniran a Anglaterra, és molt divertit.

    Molt interessant tot el pensament intern sobre quins eren els següents passos a fer, per exemple quan havia de cridar l'atenció dels elfs sense que descobreixin que ella ronda per la casa. El gir de les neveres, el "peix" i els ous d'Ashwinder és molt interessant. M'agrada molt el tema aquest que la casa Quigley tregui els diners dels ours Ashwinder, és molt indecent i fa molt pel tarannà de la família. "desgràcia pel nom dels elfs domèstics" OMG la finura lol

    M'agrada molt com de descriptiva ets amb tot el que passa al voltant de la Dawn. Imaginar els quadres cridant d'aquesta manera a la Dawn ha sigut esgarrifós! Per un moment temia que fos el Fin de veritat que per casualitats de la vida (o no) aquell dia no hagués pres el te.

    WTF Marta, com pots deixar el capítol aquí. OMG prou xungo ja era que no hi havia ni el Don ni la Deirdre (espero ESPERO que no estiguin de camí a Azkaban, em sembla que era?), després que ella estigués petrificada... Però llavors... Aquesta veu ha de ser el Fin.

    Gràcies a Déu que no he d'esperar una setmana pel següent capítol!

    Cass




  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 27/12/2020 a les 22:55:37
    #27630He escrit 11 fanfics amb un total de 168 capítols

    Uuuuh la data de l'aniversari de la Dawn hauria estat xungo, eh? Jo no sé si enamorat és la paraula, però sí que segueix pensant en ella i retraient-li el que va passar. Hahahaha sí, no sé com de present tens la final del Mundial, però en Fin és el que li trenca el nas al Krum!

    És que per molt que ella no ho admetria sota cap circumstància, li ha agafat molt d'afecte al Neil, i la Dawn en realitat valora moltíssim la companyia... se sent exposada, està nerviosa, pateix per si veu en Fin, i per si no se'n surt, i un mooncalf és millor que anar sola! La Caragh és molt guai XD em va saber greu que sortís tan poca estona, la veritat!

    Tot això dels ous d'Ashwinder també va ser una mica improvisat abans d'escriure el capítol (de fet, diria que ja ho saps, perquè et vaig preguntar si Ashwinder tenia traducció al català). Les altres proves les tenia clares i aquí sabia que hi havia d'haver alguna distracció, i tot buscant, vaig trobar això, tot i que si soc sincera enlloc no es diu que els ous d'Ashwinder es descongelin... només que cal congelar-los immediatament quan es generen. Però tampoc no diu que es mantinguin congelats, o sigui que apa, s'ha d'aprofitar l'ambigüitat!

    Que bé que quedi descriptiu, perquè hi he estat reflexionant i crec que jo en general no llegeixo gaire acció, mentre que estic molt més acostumada a veure-la en pel·lícules o sèries, i quan creo les escenes me les imagino molt de manera visual. De vegades el que em costa és precisament que el que jo veig tan nítidament al meu cap, amb càmeres lentes, enfocaments i tot plegat, es plasmi al que escric.

    Sí, això és trampa, que ho pots llegir seguit! Hahahaha vaig a contestar el pròxim!




  • AvatarAgatha Black (Moderador/a FF)Enviat el 31/12/2020 a les 15:24:32
    #27644He escrit 8 fanfics amb un total de 201 capítols

    Hahahaha, la Dawn em recorda una mica a l'Aerin... que no suporta tenir gent al voltant... fins que ja no els té XD

    Ai, m'ha agradat molt, aquest capítol, semblava que estava llegint la FF d'una altra persona (de fet, l'estil iaixò d'anar d'esquitllades per la nit en aquesta mena de castell m'ha recordat molt als magatotis ^^). No sembla teu, però ho dic en el bon sentit, eh! Que està molt bé!

    La part que més m'ha agradat és quan l'elf domèstic és a punt de descobrir-la! M'he posat molt nerviosa, com si ho estigués veient en directe! Molt bé, t'ha quedat fantàstic i has sabut expressar molt bé el nerviosisme i la pressa i la desesperació en tot en capítol, però en aquest punt en particular. 

    Hi ha una cosa que no he entès gaire... Tota l'estona porta l'encanteri mimetitzador? Com la veu la Caragh? O potser se'l treu i després se'l torna a posar? O és que als quadres no els afecta el sortilegi? Perquè després els que estan a dins la casa la veuen perfectament, però allà ja menciones que li està passant l'efecte. De fet no entenc gaire bé com funciona, aquest encanteri. Normalment assumia que era com un capa d'invisibilitat i que et feia totalment invisible, però ja he vist que tu poses que es poden nota els moviments, i que fins i tot estant quieta l'elf domèstic pot veure alguna cosa... Això és cànon, d'aquest encanteri, o t'ho has inventat tu?

    Aaaaaaaai, aquest final, AAAAAAIIIIII. Ha fet molt d'efecte, però és clar, ja m'imaginava que es trobaria amb en Fin 100% segur, perquè no crees un villà per no fer-lo sortir, és clar! Alguna cosa havia d'anar malament i s'havien d'enfrontar. I té sentit que l'esperés allà, oi? La Dawn ja sabia que l'estava esperant, i com que és evident que la coneix, ha anat a esperar-la on sabia que aniria a buscar els seus amics. 

    Mol guai! Segeueixo:

    PS: Jo també estava SEGURA que la contrassenya era la data de naixement de la Dawn. Hagués estat un cop dur per ella. Però potser massa clixé si tots ho pensàvem, així que ja ho has fet bé!

    Agatha Black




  • AvatarMercè GrangerEnviat el 02/01/2021 a les 02:19:07
    #27646He escrit 5 fanfics amb un total de 23 capítols

    Despès d'un parón, aquí tornem!

    Ja ho veia que la data no seria la data de casament del Brendan, too easy. "oi, tu mateix, però no penso adoptar-te, que jo no hauria de tenir ningú al meu càrrec, la veritat, ni humà ni bèstia. Com si tenint cura de mi mateixa me'n sortís tan bé." hahahaha go neil. He de dir que jo pensava que seria la data que el Fin es va declarar a la Dawn, no el seu aniversari. Pensava que aniria encara mes a fotre hahaha. Però està molt bé la que has triat! I m'agarad com hi repara.

    "Té sentit que la data més important per a ell sigui un èxit personal, casar-se devia ser massa insignificant i compartit... trencar-li el nas al Krum és més significatiu." hahahaha qque bó! 

    Les bones hores, eh, per fer un rescat? hahaha, sabia que passava a la nit però no tant tard. Pobra Dawn, dona-li un descans.

    Oh, curiosa la Caragh i la seva manera de pensar. Està bé. I qu expliqui exactament la funció de la mansió i perqué hi té a la Deidre i el Donagham, que potser en capútols anteriors no qudava clar.

    Quina memòria té a Dawn!

    Uuuuuuh, traficants de coses il·legals. Mola.  Bé, no els Quingley, però és que és un tema molt guai hahaha.

    Una altra vegada fent plans temeraris a contrarellotge, m'agrada! I saps transmetre molt bé l'adrenalina del moment. I que com no, va malamnt. Era d'esperar xd.

    Com també es veia a venr que es trobaria al Fin. Però tot i així el final.... argh. Era l'esperable però quin final. I com sabem que és el Fin sense dir-ho. Molt molt bé!

    En genral  'ha agradat molt aquest capítol, has sabut mantenir la tensió en tot moment. I no és fa gens pesat, i mira que només és la Dawn, però está super bé! I el títol, em declaro fan hahahaha. 




  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 02/01/2021 a les 14:47:29
    #27650He escrit 11 fanfics amb un total de 168 capítols

    Gee: hahaha la Dawn és una mica Aerin pel que fa al mal geni i al seu amor pels cabells tenyits, és veritat! Però a la Dawn li agrada la companyia de la gent (alguna gent, no tothom, i en grups petits), el que no li agrada són els nens petits i els animals, éssers que necessiten que en tinguin cura, perquè com diu, amb ella sola ja en té prou i de sobres. I no hi confia perquè creu que s'enteren de més coses de les que creiem xD M'alegro d'haver sabut capturar un altre estil! I que ho comparis amb el teu quan l'acció és la teva especialitat, quin compliment tu!

    Iiiiiiiii gràcies per l'encanteri. De veritat, no tinc paraules. Soc tontíssima, i això és tot. Gràcies altre cop i ja està arreglat. Pel que fa a si és canon, sí, l'encanteri és canon, el que passa és que depenent de l'habilitat del que el faci es queda totalment mimetitzat amb l'entorn o es veu més, sobretot en moviment. Per exemple, si els bruixots viatgen en escombra per llocs on hi ha muggles s'han de posar un encanteri mimetitzador, i tot i que els muggles poden veure moviment, no és prou definit perquè se'ls acudeixi que allà hi ha una persona. La Dawn no és pas un geni dels encanteris, per això no li acaba de sortir perfecte. Ja ho he comentat en algun altre moment, però estem acostumats que els personatges tinguin tots bastant de nivell d'encanteris, i si un encanteri existeix vol dir que ja el poden fer. No és el cas de la Dawn, i és una cosa que volia explorar en aquesta fic.

    I tant que havia de sortir en Fin! Me'n moria de ganes, si soc sincera hahaha massa ha trigat!

     

    Mercè: Uau, sí que pensàveu que serien dates relacionades amb la Dawn... però penseu una cosa: aquesta contrasenya no només la sap en Fin, la saben tots els de seguretat i la família! Imagineu en Fin dient a la seva dona "eeeh carinyo, d'això, la contrasenya nova és l'aniversari de la meva crush dels 16 anys a qui em vaig declarar, un beso". No pot ser! xD I poques coses canon que hi ha d'en Fin, trencar-li el nas al Krum és la més significativa hahaha Tinc tots els horaris de què passa a cada moment, si els voleu!

    Sí, em vaig adonar que teníeu preguntes sobre què passava amb en Fin i els raptors i tal, i per això ho he explicat. És la meravella de poder anar tenint feedback mentre s'escriu! ^^ Que bé que hi trobeu la tensió, que era el que em feia patir més. I en Fin ha arribaaaaaaaaaaaat! Quines ganes! El títol és definitivament el meu preferit huhu tot i que el 4 i el 6 m'agraden molt també.

    Apa, ja estic al dia! Aquest vespre l'epíleg! ^^




  • AvatarArwen Black (Moderador/a FF)Enviat el 04/01/2021 a les 02:25:09
    #27664

    M'ha encantat el final! I tot ha estat ràpid de llegir. La veritat, no sé si és per l'hora, però no trobo gaire cosa a comentar, deu ser la son. Però estic com quan comences un llibre curtet i el llegeixes tot seguit i et passes la nit despert. Que no vull parar! Aaaagh. En fi. I també he trobat a faltar el Brendan i la Maeve. És que trobo que el Brendan aquest t'ha quedat molt sòlid, molt ben construït.