Gealach Lán - Capítol 4: Beochaoineadh
AvatarEscrit per marta_ginny
Enviat el dia 13/12/2020 a les 00:04:21
Última modificació 13/12/2020 a les 00:04:21
Tots els capítols de Gealach Lán
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


Capítol 4: Beochaoineadh

Elegia per a algú que viu, és a dir, lament per algú que ha marxat però no ha mort.

 

Si els records apareixien mentre caminava pel bosc perquè em venia al cap la Irlanda del passat... ara que m'hi trobo directament, cara a cara, ja m'ataquen totalment descontrolats. Les aventures que vaig viure dins d'aquests passadissos... escapar-nos dels servents, de les mirades severes dels seus pares que no podien suportar que jo fos filla de muggles, perquè era una mala imatge que la millor amiga del seu fill no tingués ascendència màgica quan ells intentaven fer-se un lloc entre els Malfoys i els Notts del món; les escapades a la cuina, les tardes d'estiu volant per sobre del bosquet de la mansió, mai massa lluny, per si de cas jo podia identificar el lloc, per si podia arribar-hi sense el seu permís. No van entendre mai que a mi no m'interessava, anar-hi d'amagat, que a mi el casalot negre i les seves riqueses m'eren igual. Que jo venia a veure el meu millor amic i ja està.

La ironia de les circumstàncies està a punt de fer-me riure.

—Què... què vols dir que està esperant que vagis a buscar-los? —pregunta en Brendan—. Qui t'espera?

Que qui m'espera? M'esperen uns cabells pèl-rojos, una cara plena de pigues, uns ulls intel·ligents, un esperit ambiciós, una determinació sense límits, una persona a qui vaig fer molt de mal. Una persona que m'odia.

—En Fin.

Finbar Quigley. Encara recordo la primera vegada que el vaig trobar al camp de Quidditch... Quan vaig entrar a Hogwarts, no vaig trigar a adonar-me que jo no tenia un gran talent per cap de les disciplines que ens ensenyaven. Mai no feia el moviment o l'entonació exacta a classe d'Encanteris, intentava transfigurar un conill en una marmita i acabava amb una caixa de cartró amb orelles, les pocions m'explotaven i oblidava totes les dates de les guerres dels gòblins. Els meus companys de classe em miraven amb desdeny perquè no sabia res, i em preguntava de què servia ser maga, si no seria millor tornar a l'escola muggle, que almenys sabia què esperar-ne.

Fins que vaig trobar el Quidditch i tot va tenir sentit. Era... tan fàcil, tan natural! Un dia, Madame Hooch em va posar un bat a la mà i ja no hi va haver marxa enrere. Sempre que el camp de Quidditch estava buit aprofitava per anar-hi a entrenar, i també anava a veure tots els entrenaments que em deixaven, preparant-me pel dia que pogués entrar a l'equip de Hufflepuff. Llavors, demostraria tot el que havia après i guanyaria totes les copes de Quidditch, i quan sortís de Hogwarts, m'agafarien en un equip, el que fos. I pensava treballar dia i nit si calia per aconseguir-ho, amb paciència, de mica en mica. Però hi arribaria.

Un dia vaig anar al camp de Quidditch de matinada i el vaig trobar ocupat per algú que no parava d'anar d'una punta a l'altra cada vegada més de pressa. Per un moment vaig pensar de marxar, perquè en aquell temps no m'agradava discutir, però tenia tantes ganes de volar... Quan es va adonar que l'observaven, va baixar a peu de terra, avergonyit, i de seguida vaig reconèixer l'Slytherin desmanegat i solitari del meu curs de qui tots es reien perquè anava pel món proclamant els seus somnis de grandesa. Uns li deien que les aspiracions no es podien deixar anar així com així, que havia de guardar-se les seves cartes; els altres, que no somiés tant, que no arribaria enlloc. Però ell sabia que estava destinat a fer coses grans i no pensava deixar que res l'aturés.

No he entès mai la gent que es pensa que sap com és algú altre sense parar-se a conèixer-lo. En Fin i jo ens vam adonar ben aviat que ens assemblàvem moltíssim: compartíem un mateix somni, si bé ell volia treballar per demostrar que valia i jo volia valdre per demostrar tot el que havia treballat. Dues perspectives diferents, però un objectiu comú: el bat i l'escombra. Vam començar a passar hores junts entrenant al camp, remenant la biblioteca per trobar llibres de Quidditch, comentant els partits del cap de setmana anterior, i aviat aquestes estones es van convertir en càstigs compartits per volar fora d'hores, classes d'Història de la Màgia passant-nos notes, escapades al Bosc Prohibit i converses que s'allarguen fins a la matinada. Jo li explicava que la meva mare ens havia abandonat feia uns anys i que el meu pare no estava mai disponible, i ell em deia que els seus pares estaven tan ocupats amb les aparences i escalar socialment que no li havien preguntat mai si havia tingut un bon dia. Érem inseparables.

—En Fin? Vols dir el Quigley, el batedor de la Selecció d'Irlanda? Aquest no era molt amic teu? Dawn —afegeix en veure que no responc—. Dawn? Estàs plorant?

Em passo els dits per les galtes fredes. Doncs es veu que sí, que ploro, i mira que jo no ploro mai.

—Brendan... és culpa meva, tot això és culpa meva! Si l'hagués sabut entendre millor, si m'hagués anticipat i hagués reaccionat d'una altra manera... ell estava millorant, i jo ho vaig espatllar! I ara és culpa meva que els hagi capturat!

En Brendan i el mooncalf em miren sense saber gaire què fer mentre em desfaig. Tota la tensió que he estat acumulant aquesta nit... no, tota la tensió que fa anys que acumulo acaba de petar aquí i ara.

—No... —diu en Brendan, i m'abraça vigilant que la Maeve no prengui mal—. No sé què va passar i no entenc de què parles, però una cosa sí que sé i és que el que ha passat avui no és culpa teva en cap sentit.

—Però sí que ho és —dic apartant-me ràpidament.

M'eixugo les llàgrimes amb les mànigues de la jaqueta. Ell no ho sap, no pot saber-ho, que si jo hagués estat una altra persona avui en Fin no estaria caçant fugitius.

—M'ho vols explicar? —pregunta.

I potser ja seria hora que ho fes. El que va passar no ho sap ni la Deirdre, perquè em fa massa vergonya i em fa sentir malament, perquè jo no vaig ser suficient.

Faig que sí amb el cap i torno a dins la protecció del bosc. Després de la temeritat d’anar per les muntanyes sense encanteri mimetitzador perquè el meu cervell no arriba a més, no quedar-me al descobert és el mínim. M’assec a terra, arrepenjada a un arbre humit, i en Brendan es posa davant meu balancejant el cos perquè la Maeve no es desperti.

—No sé què en saps, d’en Fin.

—Només que sempre anàveu junts a Hogwarts, que feia el teu curs i que era el batedor de Slytherin. També sé que va ser company de selecció de la Deirdre quan van guanyar el Mundial de 1994. No s’entenien gaire, ells dos.

I la veritat, no m’estranya gens.

—En Fin i jo vam saber sempre que ens volíem dedicar al Quidditch; de fet, ho dèiem molt abans que la Deirdre, i mira que ella era més bona que nosaltres i sense que li calgués tant d’entrenament. Era el meu millor amic, la persona en qui més confiava. Als estius jo sempre venia un parell de setmanes aquí, a Irlanda, a aquella mansió que veus allà mateix, tot i que als seus pares no els agradava gens perquè ells intentaven fer-se un lloc entre les famílies de sang pura… es feien amb els Malfoy, amb els Selwyn, amb els Lestrange, però ells no els acabaven de veure mai com a iguals. Imagina el que suposava tenir-me a mi, filla de muggles, a casa seva… era un cop molt gran a la seva empresa d’escalar socialment en la societat màgica. Però en Fin sempre trobava la manera de sortir-se amb la seva.

»Era una època feliç. Abans potser havíem sentit que estàvem sols al món, però llavors sabíem que ens teníem l’un a l’altra. Ell m’ajudava a parlar amb convicció, a reclamar el que volia i mereixia, i jo feia de contrapunt als prejudicis i les normes que li havien inculcat des de casa. Ens alegràvem dels èxits de l’altre, junts érem millors.

»Fins que vam acabar sisè. El dia 1 de juny, el seu dissetè aniversari, em va explicar que ara que era major d’edat no es quedaria a Hogwarts, que tornaria a casa i se centraria en el Quidditch, i que es prepararia pels MAG sense les distraccions que hi havia al castell. I llavors…

Les paraules se’m fan una bola al coll i esclato a plorar. En Brendan s’asseu al meu costat per passar-me un braç per les espatlles, i la Maeve, que s’ha despertat, aprofita per agafar-me els cabells, però aquest cop no em sembla una estirada, si no més aviat una carícia. El mooncalf se’ns acosta i també s’acomoda arrepenjat a l’arbre. Inesperadament, trobo la força per posar en paraules el que va passar aquella nit de fa més de set anys.

—Llavors en Fin em va dir que ens caséssim, que els seus pares s’haurien d’aguantar, que pensava portar la contrària a tothom perquè feia temps que m’estimava. Volia que anés a viure amb ell i que comencéssim una nova vida junts, una vida de Quidditch i de família. I jo li vaig dir que no.

En Brendan em frega el braç i ho agraeixo, perquè estic feta un desastre. Ja hauria d’haver après que quan em quedo les coses a dins surten de cop quan menys t’ho esperes.

—Però és que jo no l’estimava, Brendan, no d’aquesta manera. Em va agafar tan per sorpresa… Per mi ell sempre havia estat un amic; el millor, el més inseparable, família, fins i tot. Però no això. Ell es va enfadar molt, em va cridar que estava disposat a rebel·lar-se a tot el que havia conegut: a la seva família, als seus propis valors, a la societat; que ho feia tot per mi, i que com podia ser que jo no ho valorés i li agraís d’aquesta manera. Li vaig intentar fer entendre, però no em volia escoltar, i jo estava tan sobtada que no em sortien les paraules… No vaig aconseguir dir l’explicació més senzilla, que és que no era ell, que era jo, que jo no em casaria mai amb ell ni amb cap home perquè a mi els homes no m’han agradat mai. Si li hagués dit… potser ho hauria entès, que si jo fos una altra, que si jo fos diferent, li hauria pogut correspondre, que no era perquè ell fos ell, que jo l’estimava molt i el necessitava, però com a amic. No sé ni què li vaig dir. Potser en algun moment li havia donat esperances, no havia pensat abans de dir alguna cosa que ell havia malinterpretat. Ho hauria hagut de saber veure… llavors hauria tingut la resposta preparada i ens hauríem entès.

I ja està dit, no em puc fer enrere. Com pot ser que fos tan estúpida i no ho veiés a venir? És que ni tan sols m’ho havia plantejat mai, que ell pogués estar enamorat de mi. Així com tampoc no vaig saber anticipar les conseqüències que tindria aquella conversa.

—Després d’això, ja no em va tornar a dirigir la paraula, i quan va tornar a casa al final d’aquell curs no el vaig veure més fins als MAG. Llavors, es va assegurar que tothom sentís que s’havia promès amb la filla petita dels Selwyn, una família de sang pura, i que es casarien quan ella fos major d’edat. Una noia de 14 anys. Segur que havia estat molt consentit per part doble, que estaven enamoradíssims i que els pares d’ells dos no hi havien tingut res a veure. Es van casar fa poc més d’un any. A l’estiu. Ho vaig llegir al diari. Quan el vaig rebutjar… es va refugiar en tot el que li era familiar, els prejudicis i l’ambició, i per això avui està treballant pel règim de l’Innominable. Si jo hagués reaccionat diferent, si hagués estat una altra persona… ell anava per bon camí, no era com els seus pares, i jo el vaig enviar directe a les seves mans.

Em remoc, incòmoda, perquè em costa admetre en veu alta que tinc la culpa d’alguna cosa. Jo ho sé, i ja m’ho faig pagar a mi mateixa, però no m’agrada que en siguin conscients els altres.

En Brendan es queda en silenci i no m’estranya… jo tampoc no sabria com reaccionar. De fet, jo no vaig saber com reaccionar. És un d’aquells moments en què la vida et posa a prova per saber si estàs a l’alçada, i hi ha vegades que la resposta és no.

—És que per on començo… Tu no ets responsable de les tries que fan els altres, Dawn, o sigui que això que si ell s’ha posat del costat de l’Innominable i avui ha capturat la Deirdre i en Donaghan és culpa teva ja t’ho pots treure del cap. En Finbar és un adult que pot prendre les seves pròpies decisions, i les seves decisions són exclusivament cosa d’ell. En la seva situació, tu no hauries reaccionat així. Per tant, no diguis que no és culpa seva, perquè ho és.

La veu li tremola i la mirada li balla, però mai no l’havia sentit parlar de manera tan clara. Quan anàvem a Hogwarts, en Brendan sempre era “el germà de la Deirdre”, i tot i que m’ajuntava amb ells de vegades, a ell mai no vaig arribar a conèixer-lo bé. Em fa desitjar haver-hi parlat més llavors, perquè en aquests moments en què surt aquella persona que era abans de la guerra veig que realment valia la pena.

—Segon, i no menys important. Dawn, tu no li deus res a ningú, i definitivament no li deus a ningú estimar-lo només perquè t’estima, és que ni que t’agradessin els homes. Que ell estava disposat a arriscar-ho tot i rebel·lar-se? Em sembla meravellós, però era la seva decisió personal i no tenia res a veure amb tu. A més a més, una relació és cosa de dos. No pot decidir unilateralment que estareu junts a partir d’aquell moment i enfadar-se quan veu que les coses no van com les havia planificat. No… no està bé. Pensar que només perquè ell estava enamorat de tu ja li devies alguna cosa és estar molt equivocat. Estimar una altra persona és llançar-se al buit sabent que pot ser que et clavis una nata. I no et pots enfadar amb el terra per ser-hi quan sabies que podies caure-hi. Estimar és ser vulnerable. I pot ser que no et corresponguin, o que sí i que després passin coses…

S’ha posat a tremolar molt i ara soc jo que l’abraço i li acarono els cabells. Ell sí que sap el que és estimar i perdre. Ell es va arriscar, i va ser correspost, i això li va donar molt de dolor després. Fa mesos que no sap res d’en Felix… el més probable és que el matessin, però no saber-ho segur et fa viure en un estat d’incertesa que és inhumà.

No sé si soc capaç d’interioritzar tot el que m’ha dit. Potser algun dia, després de pensar-ho, de considerar-ho, de repetir-ho mil vegades al meu cap, seré capaç d’entendre-ho. Per ara, però, li estic eternament agraïda per les seves paraules.

El mooncalf passeja davant nostre i la seva imatge em recorda que tinc un objectiu, i que per molt que estigui bastant segura que segueixen vius perquè en Fin els necessita com a esquer si vol que hi vagi jo, el temps és or. D’acord que m’espera i això em dona un cert marge, però com més ràpid traci un pla, millor.

M’he d’infiltrar a la casa.

—Vinga, som-hi, Brendan —dic, intentant animar-lo—, estic segura que entre la teva ment i el meu coneixement de la mansió se’ns pot acudir un pla per treure’ls d’aquí dins. A més a més, ja no ens hem de preocupar per la dona, perquè total, ja saben que soc jo, qui era a la cabana. És més, la confirmació farà que no els facin res, o sigui que ja ens convé que hi arribi, i amb una mica de sort, s’emportarà un grup a investigar i la mansió estarà més desprotegida.

En Brendan s’eixuga el nas amb la màniga.

—Penses infiltrar-t’hi?

Assenteixo amb el cap, convençuda.

—Aparetre no es pot, i si faig màgia dins dels límits de la propietat em detectaran, o sigui que he d’anar per un altre cantó. Hi ha unes quantes entrades secretes repartides pel bosc del voltant de la casa. Estan protegides, però potser puc trobar la manera de colar-me per alguna.

Quina seria la millor opció? La del passadís del primer pis no, perquè hi havia diverses trampes pel camí que eren perilloses, fa uns anys, i segur que no s’han reduït. A més a més, sortir pel passadís és una mica arriscat. No… La de l’habitació principal tampoc, perquè és on suposo que dorm en Fin des que es va casar i els seus pares es van traslladar a una altra casa més petita, d’aquestes que fan deu vegades la mida d’una casa normal. Només em queda una opció.

—L’entrada que porta al celler, a sota de la cuina. Com a màxim hi haurà una persona patrullant per allà, i potser ni això, perquè té una doble protecció. El problema serà trobar com passar cada filtre… La primera protecció és un codi numèric. Sempre hi posaven alguna data, l’aniversari d’algú o d’alguna cosa important que volien celebrar. Estic segura que el conec prou per poder-ho deduir… de fet crec que hauria de ser la data del seu casament.

—I la saps?

—27 de juliol de 1996 —responc, amb la boca petita. No és pas res que decidís memoritzar conscientment, però no he estat capaç d’esborrar-la des que la vaig llegir—. Si tinc sort, que en tindré, hauré de passar el segon filtre, que és un quadre, una avantpassat dels Quigley. Li queia bé, jo, i mai no li ha agradat com portaven les coses els seus descendents, deia que es passaven el dia llepant el cul dels de sang pura quan no tenien res a envejar-los. L’hauré de convèncer, d’alguna manera ho faré.

Parlo i noto com si em retrobés amb mi mateixa. Sí… això ja sona més a mi. La Deirdre i en Don són vius, i jo trobaré la manera de rescatar-los. Sé que el pla no és infal·lible i que probablement hauré d’improvisar, però no penso deixar que res ni ningú m’aturi. Estic segura que acabaré trobant la manera de sortir-me’n.

—Ni que te’n surtis i entris a la mansió… què faràs? Segur que tenen guàrdia, i sabem que també hi ha uns quants raptors per allà dins. Dubto que els puguis estabornir a tots.

—Si cal, ho faré.

En Brendan fa que no amb el cap i bufa.

—Siguem intel·ligents, Dawn. Sé perfectament que ets una força difícil de frenar, però això ho hem de pensar bé perquè no tindràs dues oportunitats i ets tu sola contra molts. Hi ha alguna manera de deixar-ne uns quants fora de joc sense haver-hi de lluitar directament? Potser els podríem enverinar… no dic matar-los, és clar, però tenir-los inconscients una estona no et faria cap mal…

No és mala idea. Però com m’asseguraria que tots, o la majoria, prenen el verí? L’aigua corrent, potser? Així, quan es rentessin les dents els quedaria una mica de la substància que decidim posar-hi a la boca i l’acabarien ingerint. Però no sé com fer-ho, i a més a més no veig clar que sigui una bona opció perquè no em puc assegurar que tots faran servir l’aigua corrent. No… ha de ser alguna cosa que vingui de la cuina. Potser l’esmorzar? Però encara deuran trigar unes hores, a esmorzar. O potser…

—El te de les sis!

—El què?

—Cada matí, a les sis, la casa sencera es lleva i fa una tassa de te, i quan dic la casa sencera vull dir tothom: els elfs domèstics, els bruixots de seguretat, els convidats que hi pugui haver, la família, tothom. En Fin mateix, que tenia tírria a les tradicions familiars, no podia suportar la idea de saltar-se’l! I si em colo pel celler, que té accés a la cuina… potser podria buscar l’aigua del te i posar-hi alguna cosa!

Encara no he acabat de parlar que en Brendan ja ha tret la seva caixa de plantes i potingues del fons de la bossa i l’està remenant. Quin tipus de poció seria millor? Alguna cosa que els deixés inconscients, no gaire forta però que durés una bona estona, seria ideal. Així com un gerro al cap, però amb menys sang i que em servís per tots alhora.

—Ja ho tinc! Et faré una poció de la mort en vida!

En Brendan fa una cara de felicitat bastant preocupant tenint en compte el que acaba de dir, i fins i tot el mooncalf s’ha aturat de cop quan ha deixat anar la seva proclamació.

—Brendan! Però vols fer el favor de parlar més fluix? Que estem en una missió de rescat!

Es tapa la boca amb les dues mans i espero de veritat que no l’hagin sentit. En realitat no ha cridat gaire, però la nit és tan silenciosa que qualsevol cosa que pugi d’un nivell molt baix de decibels em sembla una gran exclamació.

—I explica’t amb la poció aquesta! No has dit que no volies matar ningú?

—La poció de la mort en vida no els matarà, només els deixarà inconscients. Bé… d’acord, una mica més que inconscients. Serà com si els deixés en coma.

—Brendan! No pots deixar els pobres elfs domèstics en coma!

—Espera, espera! Hi ha un antídot, la poció Wiggenweld! Aquesta també la puc fer, i després els tornem la consciència, tot i que… ara mateix em falta un ingredient.

En aquest cas, no veig clar que sigui una opció tan bona com li sembla a en Brendan. Suposo que no passaria res si deixéssim en Fin, la seva dona, els de seguretat i els raptors inconscients fins que algú els trobés i descobrís què els passa… però els elfs domèstics no en tenen cap culpa. I si no els troba ningú i es moren tots allà de gana i set?

—No hi ha cap altre antídot o ingredient que puguis fer servir?

—No… quina ràbia! Només que tingués un parell de flors de llunífera…

Llunífera? És clar!

—Brendan, jo en tinc, de llunífera! —exclamo mentre remeno ara jo la motxilla—. L’he recollit aquesta nit, i no he arribat a buidar la motxilla perquè no hi he pensat més, en el que hi portava, m’he limitat a posar-hi més coses al damunt… Voilà!

Trec el pot de vidre ben segellat, tal com m’havia indicat ell, i les flors blanques de dins no han perdut l’efecte que tenien, com si el blanc no fos estàtic, com si estigués en moviment constant. En Brendan les mira amb els ulls il·luminats.

—Fantàstic! Tinc marmites —així, en plural… com un llum, de veritat— i puc encendre un foc petit aquí mateix. M’hi poso, doncs? Em deixes?

Em sorprèn que em demani permís, però entenc a què és refereix. Aferrada al seu pit, dins d’aquesta mena de motxilla que porta, la Maeve va entrant i sortint d’un son alterat. Si ens agafessin quan hem tingut l’oportunitat de portar-la a un lloc segur, encara que haguem acceptat un risc per intentar salvar en Don i la Deirdre… ells no ens ho perdonarien mai. Per molt de mal que em faci, salvar-los no és la prioritat perquè no és el que ells voldrien que féssim.

—Hauries de tenir una opció de sortida, Brendan, alguna cosa que ens garantís que si ens troben us salveu, tu i la Maeve. Si no, buscaré una alternativa, prefereixo augmentar el meu perill i reduir el de la nena.

—Aparetre no puc, amb la Maeve, i menys amb aquesta vareta… i no tenim cap escombra funcional perquè puguis sortir tu volant.

Els trossos de la meva escombra trencada descansen al terra del bosc. Té raó que si la tinguéssim sencera podria ser jo, qui marxa amb la Maeve en cas de problemes, però ja és massa tard per lamentar-se per l’escombra. Hauré de deixar els trossos aquí, ara sí que no puc prendre’ls… la fusta negra, els detalls platejats, els suports per poder-m’hi estar dreta que tant aprofitava… Una vegada, jugant contra els Chudley Cannons, vaig sortir volant de l’escombra i m’hi vaig haver d’aferrar per no petar directa a terra, menys mal que no rellisquen gens. No… no rellisquen...

—Ja ho tinc! Saps que vaig aprovar el MAG d’Encanteris?

—Tu? —se li escapa, i immediatament es corregeix—. Perdó, vull dir… em sorprèn, sempre dius que els encanteris no són el teu fort.

El miro malament però decideixo ignorar el seu comentari perquè hem d’anar per feina.

—No, i no ho són, de fet el professor Flitwick no em volia deixar presentar a l’examen, però a veure qui em diu que no quan se m’ha ficat una cosa entre cella i cella. Resulta que a la part pràctica els examinadors em van demanar que fes un dels únics encanteris complexos que em sortien.

Faig una pausa dramàtica perquè el dels plans és ell i què coi, ara que se m’ha acudit una bona idea vull el meu moment de glòria!

—El portarreu! —anuncio amb un gran somriure.

Em mira com si m’hagués tornat boja i es queda parat un moment. No està convençut? I ara!

—Però que no ho veus? Si faig un portarreu amb la cua de l’escombra i ens troben, t’hi agafes i desapareixes d’aquí! No em vull arriscar a fer que arribi molt lluny, però crec que us puc deixar al costat del castell. Agafa’t als suports dels peus, no a la fusta, que seran més sòlids. Si tens la Maeve a la motxilla jo crec que no hi ha d’haver problema, si caiguessis malament assegura’t de protegir-li el cap, però no crec que calgui. De tota manera farem uns quants encanteris protectors per aquí, així serà més difícil que ens sorprenguin mentre ho preparem tot. Quanta estona necessites, per fer la poció?

—Doncs… —es queda parat, processant la informació, i deixo que ho faci, no fos cas que m’hagi passat per alt algun detall—. Són les quatre i dotze, amb menys d’una hora les hauria de tenir totes dues, i així tens temps per arribar, passar els filtres i posar la poció al te.

Bé, puc treballar amb això. Espero trigar menys a fer el portarreu perquè tinguin una possibilitat d’escapar-se al més aviat possible.

—N’estàs segura, però? —em pregunta amb cara de preocupació—. D’anar-hi sola, vull dir…

—Ah, sí, i tant… vull dir, tampoc no és que tingui cap altra opció, no? No passa res, és un bon pla, me’n sortiré i ens trobarem a Letterkenny quan hagi sortit el sol —no és gaire difícil de veure que no l’he aconseguit convèncer. Potser si el faig riure una mica i es destensa...—. I pensa que no estaré sola, que tinc el mooncalf!

Segueix l’animal amb la mirada mentre passeja per la zona sense allunyar-se’n gaire. 

—Sí, de fet, tinc moltes preguntes.

Immediatament li canvia la cara i veig que ens està jutjant, al mooncalf i a mi. Només ens faltava que es posés fi, el senyor!

—Ah, l’he trobat a mig camí i m’ha acompanyat fins aquí. Segueix molt bé els rastres!

—Suposo que li has posat nom.

El miro amb tota la sorna que soc capaç de transmetre i el tio ni s’immuta. Que si li he… però a aquest què li passa?

—Com que si li he posat nom? Que no és la meva mascota!

—Però Dawn! Acabes de dir que t’ha acompanyat tota l’estona! I li dius “mooncalf”, així, amb tota la barra del món? Els mooncalfs també tenen sentiments!

Aquest home… jo de veritat que no puc, parlar amb ell és una punyetera muntanya russa, fa un moment estava preocupat per mi i ara em surt amb aquestes. Que els mooncalfs tenen sentiments? I què li importa, al mooncalf, si li dic per algun nom en concret?

—Dawn, això està fatal!

—Doncs si està fatal, posa-li tu un nom, que jo no tinc ganes de perdre temps!

Vaig cap a la cua de l’escombra amb passes llargues, com més m’allunyi d’aquest pirat millor. Posar-li nom al mooncalf… ni que fos un mussol! En Brendan, mentrestant, s’acosta a l’animal i s’analitzen mútuament. Com vol dir-li, Laika? Totes dues són bèsties relacionades amb la lluna, ves. Igual que en Brendan, jo de veritat que no estic segura que no l’afecti d’alguna manera, la lluna plena, a aquest. Les marees, les hormones i en Brendan.

—I com et podem dir, a tu? Aku, com el déu babiloni de la lluna?

Bojos, tots bojos! Si els arriben a dir a en Don i la Deirdre que el seu equip de rescat consistiria d’una obsessionada del Quidditch que ha estampat la seva escombra, un tarat amb trastorn d’estrès posttraumàtic, una nena de sis mesos i mig i un mooncalf amb nom de déu babiloni, segur que s’haurien posat a plorar al moment. I normal.

—O potser Ilkay? És com els turcs anomenen la lluna nova… tot i que tenint en compte que només surts quan hi ha lluna plena, potser no és el nom més encertat.

Així és impossible concentrar-se per fer el portarreu! I qui coi sap com es diu lluna nova en turc? Les persones normals no, això està clar! Les persones normals saben com es diu la Laika, però a la pobra bèstia no li posarem nom de gos, no diu que té sentiments? Doncs necessita alguna cosa més humana, un nom més guai.

—I Chan? Vol dir lluna en sànscrit! M’agrada, perquè com que no tinc ni idea de si ets mascle o femella, aquest queda bé en tots dos casos…

Però vol parar de dir bestieses?

—Neil! Es diu Neil, d’acord?

Es giren tots dos cap a mi, mooncalf i humà, i no sé quin dels dos té els ulls més grossos. Sí, i tant que es diu Neil! No deia que li havia de posar nom?

—Com el Neil Armstrong! Per la lluna? —afegeixo, quan en Brendan no dona senyals d’entendre ni una paraula del que estic dient—. Coi de mags… Com pots saber com es diu lluna en swahili i no saber que Neil Armstrong va ser el primer home de trepitjar la lluna? Bé, ja sé que van ser ell i el Buzz Aldrin, i que tenien un altre tio pilotant el coet especial o com es digui, però Buzz quedaria ridícul i el de l’ovni… haver baixat i sabríem com es diu, mala sort. O sigui que res de llunes de Nova Zelanda, es diu Neil i ja està. I fes la maleïda poció!

Apa, tema tancat, que no podem perdre el temps d’aquesta manera, posant noms a mooncalfs. Jo faig un parell d’encanteris protectors a la zona, però hem d’agrair que siguem a prop del solstici d’hivern, que la llarga nit i els núvols que van omplint el cel ens donen la millor cobertura que podríem demanar.

—Dawn?

Em giro amb la mirada assassina preparada per si se li acudeix tornar a parlar de bestieses, però té dues marmites davant (dues marmites, portava!) i està apilant branquillons per fer dos focs.

—Tens alguna idea d’on els poden tenir, de la mansió?

—Sí, això ho tinc clar —així m’agrada, que es posi mans a l’obra—. Segur que són al soterrani, no hi ha cap altre lloc on puguin guardar presoners.

—Perfecte. Jo tinc un tros de pergamí i una ploma, aniria bé que fessis un plànol per visualitzar on és tot, ara que fa anys que no vens, per evitar imprevistos.

—Gran idea —dic, satisfeta.

Això ja és una altra cosa.

Mentre trec les estelles de l’escombra que podrien fer-los mal, en Brendan enumera els ingredients que necessita i els va traient de la seva caixa que sembla la bossa de la Mary Poppins. Fa cara de felicitat, com sempre que ha de fer alguna poció. Quan els té tots estesos davant seu, aixeca una mena de massa indefinida i viscosa per poder-la observar bé, com si fos un maníac. Com un llum, està.

—Ja us deia jo que havíem de comprar cervell de peresós!

El que jo deia.

 


Llegit 101 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 13/12/2020 a les 01:44:53
    #27621He escrit 11 fanfics amb un total de 168 capítols

    Crec que no hi ha gaire a dir, d'aquest capítol, o sigui que seré ràpida! Primer de tot em vull disculpar per la llargada, que se me n'ha anat una mica de les mans hahaha però no sabia per on retallar i al final ha quedat així. Ja només queden tres capítols!

    Per fi presentem en Finbar, que en tenia moltes ganes ^^ Després de l'últim capítol us faré una mica de resum de qui són els personatges en l'univers canon i per què els vaig triar, però crec que ell ja queda bastant presentat dins del capítol. És un personatge que m'agrada molt i dels primers que es van definir a la meva ment, tant físicament com pel que fa al caràcter. M'agrada com es van conèixer amb la Dawn, i me'ls imagino a ells dos com els wallflowers que s'ajunten i es tornen inseparables. Vaig haver de fer-lo marxar de Hogwarts abans de setè per una raó que ja explicaré més endavant, però al final em va anar bé per la història i tot hahaha

    I què dir de la Dawn i el Brendan... cada dia me'ls estimo més, i aquí comencen a adonar-se que fan un bon equip. Si no hi hagués el problema de la Maeve, entre ells dos ja haurien tret el Don i la Deirdre de la mansió fa hores segur. I la conversa del nom del mooncalf és de les primeres coses que vaig pensar hahaha abans de tenir la trama definida i tot! Crec que ja els hem vist a tots dos en el seu millor i en el seu pitjor estat, i m'agrada anar-los descobrint perquè són diferents de tot el que havia fet fins ara, tot i que també se'm descontrolen més que els altres. Keep calm, vosaltres dos!

    Això és tot, doncs! Diumenge que ve (espero) més!




  • AvatarAgatha Black (Moderador/a FF)Enviat el 18/12/2020 a les 00:12:07
    #27622He escrit 8 fanfics amb un total de 201 capítols

    Uf, per fi el llegeixo! En tenia moltes ganes! Cada vegada m'agrada més la FF! Aquest és el meu capítol preferit so far, i no pas per la part hilarant del Neil (de veritat que he rigut en veu alta!) ni tampoc per la història del Fin i la Dawn (que... wow... m'ha resultat una mica dejà-vu amb la FF romàntica que he de fer, no que sigui la mateixa història, però també va d'un niño rico sly i una muggle que serà gry o huff, però bueno, que la història és diferent però m'ha sobtat). Però no! El motiu pel qual aquest capítol m'ha agaradat tant és PERQUÈ M'ENCANTA QUAN ES FAN PLANS SECRETS!

    M'encanta, m'encanta, m'encanta. Quna bona idea, a més, lo de la poció de mort en vida al te, i tots en coma, pimpam, sí senyor. Gee approves! Uuuuhhhh i tenim proves, codis, pintures, l'emmetzinament, anar al soterra i després... sortir! Uhhhhh quantes coses que poden anar malament FAN! FAN! FAN! Jo sóc molt de fer plan a les FF dels magatotis, i normalment van tots fatal! 

    Bé, pel que fa a la història del Fin... Fuck that little shit. No comento res perquè crec que el Brendan ho ha dit  millor impossible. És que és tot exactament com diu. El que no entenc és per què segresta els amics de la Dawn només per veure-la... si volia parlar amb ella podria, no sé, no haber deixat de dirigir-li la paraula, per exemple. Nah, aquest niñato es mereix un escarment! I la Dawn em molesta que pensi que tot és culpa seva! La culpa és del tarat endogàmic aquest! El que ha de fer és fer-lo escarmentar...

    Ai, em pregunto si hi haurà més gent al soterrani, a banda dels amics de la Dawn... quines ganes que segueixis! Per sort ja queda poc per diumenge!

    I per cert, molt de fer riure amb el Neil, però al final el que més gràcia m'ha fet ha estat en Brandan postant una col·lecció de marmites a la butxaca! XD

    G




  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 20/12/2020 a les 23:14:41
    #27624He escrit 11 fanfics amb un total de 168 capítols

    Quina il·lusióoooo fer-te riure a tu, de veritat! M'alegro d'haver trobat la manera de colar la conversa del nom hahaha I sí, els plans hi són, després ja veurem què passa!

    Sep, el Fin és un piece of shit, la veritat és que quan em vaig posar a llegir informació sobre jugadors de Quidditch i vaig trobar la del Fin de seguida vaig decidir que ho era i ho havia d'aprofitar. L'amistat que tenia amb la Dawn em sembla molt interessant, perquè eren inseparables i es van fer molt de bé mútuament, però al final eren una bona persona i una mala persona (amb tots els matisos de gris que es vulgui, però és així) i en algun moment havia de petar. Crec que tots hem tingut alguna amistat així hahaha

    No, no segresta els amics de la Dawn per veure-la! Ho he intentat explicar en el següent, a veure si s'entén millor... el Fin té raptors allotjats a casa que busquen fugitius i els porten a la mansió abans d'enviar-los a Azkaban / la Conselleria, una mica com passa amb el Harry i companyia quan els porten a la mansió dels Malfoy, i aquests raptors els troben per casualitat. Quan el Fin s'adona de qui són (a la Deirdre la coneix perfectament de la selecció) sap que hi ha el 90% de possibilitats que la Dawn fos amb ells i que, si hi era, els buscaria, cosa que li desperta la rancúnia altre cop. Per això els deixa vius i presoners allà (se'ls hauria quedat uns quants dies si la Dawn no els hagués trobat la mateixa nit), perquè vol fer-los servir d'esquer. En realitat, l'única que li importa és ella.

    El Brendan i el seu amor per les marmites <3 i el cervell de peresós!

    Moltes gràcies per comentar! Ens llegim! ^^




  • AvatarCass RossEnviat el 27/12/2020 a les 14:01:19
    #27626He escrit 10 fanfics amb un total de 18 capítols

    M'ha agradat molt aquest principi del capítol tant de flash-backs. Ajuda molt a entendre els personatges i, pel que fa a residències, és diferent del que sols fer tu. (Em sembla que vas dir per alguna banda que tu solies fer noi Ravenclaw i noia Gryffindor, oi?) La relació entre el Fin i la Dawn, en els anys de Hogwarts, m'ha agrada molt, com es van conèixer a través del Quidditch, i com la Dawn no era gaire bona amb les classes normals. De la mateixa manera, tot el tema del conflicte al voltant de la sang entre la família i la Dawn, i tot el tema de la preposició de matrimoni. 

    Trobo que saps transmetre molt bé com són els personatges, que els tens molt clars i molt ben pensats, i això enriqueix molt la fanfiction. (He de dir que amb la descripció que en feies, del Fin, al principi he pensat que seria un Weasley lol.)

    "Quan el vaig rebutjar… es va refugiar en tot el que li era familiar, els prejudicis i l’ambició, i per això avui està treballant pel règim de l’Innominable. Si jo hagués reaccionat diferent, si hagués estat una altra persona… ell anava per bon camí, no era com els seus pares, i jo el vaig enviar directe a les seves mans." Renoi, la Dawn. Aquí s'hi ha recreat, amb el tema de donar-se les culpes de les coses dels altres! Sort que el Brendan té una mica de cap i li diu que no és responsable del que fan els altres. "Estimar una altra persona és llançar-se al buit sabent que pot ser que et clavis una nata. I no et pots enfadar amb el terra per ser-hi quan sabies que podies caure-hi." M'ha agradat molt aquesta metàfora.

    (Espero saber alguna cosa del Felix, eh.)

    Estan molt ben pensats tots els mètodes de protecció, i molt guai que la Dawn cregui que sap com saltar-se'ls. (Tinc molta curiositat per veure l'escena amb el quadre de l'avantpassat!) El tema del te de les sis em sembla una idea molt divertida, sobretot perquè vist des d'aquesta perspectiva és molt fàcil de noquejar a tothom, i algú com el Fin --que s'ha tornat molt purista -- no se salta una tradició com aquesta... Segons la Dawn. I aquí crec que rau un dels perills de tot el pla: les coses poden haver canviat en aquests anys, i ara potser ja no es fa aquesta tradició... A veure què passa.

    L'escena final m'agrada molt pel gir d'humor que pren, després que el principi hagui sigut més dramàtic. Amb el Brendan preprant una poció com si res (perquè, evidentment, quan fuges de casa portes tot el material per fer pocions, és clar que sí; em pregunto quina devia ser la millor assignatura del Brendan a l'escola). Comentaris com "—Ja ho tinc! Saps que vaig aprovar el MAG d’Encanteris? / —Tu? —se li escapa, i immediatament es corregeix." Brendan, que no t'està dient que va treureu un excel·lent, simplement que els va aprovar... M'encanta el tema que li posin nom al mooncalf ^^

    Si em permets la correcció: "Si els records apareixien mentre caminava pel bosc perquè em venia al cap la Irlanda del passat..." Crec que faltaria un "ERA" abans del "perquè" per tal que s'entengui bé la frase.

    Dius que el capítol era llarg, però la veritat és que no s'ha fet gens llarg. Ha sigut molt interessant, com tota la fanfiction ^^

    Cass




  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 27/12/2020 a les 22:23:25
    #27629He escrit 11 fanfics amb un total de 168 capítols

    Ei! Que bé que t'agradi! M'ho vaig passar molt bé escrivint els principis, m'encanta que hi hagi backstory i explicar-la huhuhu Sí que en més d'una ocasió he fet noia Gry-noi Ravenpuff, i sí, crec que tots els personatges d'aquesta fic són molt diferents del que acostumo a fer! Que bé que diguis que es nota que els tinc clars, perquè tinc la sensació que els he anat construint mentre escrivia... menys en Fin, en Fin és exactament igual que com estava planificat, i tot i que en Brendan i la Dawn en línies generals també, hi ha molts detalls que han anat sortint sobre la marxa.

    Sí, la Dawn té molta sensació d'inferioritat de tota la vida, i es culpa molt a ella mateixa de les coses, era important que es veiés aquí. Vol mostrar un exterior dur, i la tia realment és dura, però és el que diu: no vol que els altres coneguin els seus errors, i ja s'ocupa de castigar-se ella mateixa, cosa que no li dona una perspectiva des de fora que li aniria tan bé. I també volia que es veiés que en Brendan és molt però molt emocionalment intel·ligent, tot i que viu amb un trauma molt gran i per això de vegades les emocions se li descontrolen.

    (I el Felix... en sabràs coses, no pateixis huhu)

    Bé, em vau donar un cop de mà vosaltres, amb tot això dels mètodes de protecció! Ja deus haver vist que més endavant faig servir la idea del mirall del Murri, a l'epíleg us en donaré el crèdit, que em vau ajudar molt! "perquè, evidentment, quan fuges de casa portes tot el material per fer pocions, és clar que sí" Brendan in a nutshell hahahaha ell no pot marxar de casa sense tot el que necessita! Us estranya que els convencés per acumular material? Jo crec que el tio per poder fer pocions fa el que calgui!

    Hmmm entenc el que dius de la correcció, però és que no és el significat que volia donar a la frase... Si ho recordes, al primer capítol pensa en les visites a en Fin (és la primera pista que sortia!) a Irlanda, i el que està dient és que si llavors ja no podia controlar els records, ara encara menys. A veure si així s'entén millor!

    Gràcies pel comentari, segueixo responent!




  • AvatarMercè GrangerEnviat el 31/12/2020 a les 00:50:38
    #27642He escrit 5 fanfics amb un total de 23 capítols

    Amb el títol del capítol... no sé si comencem bé o malament hahah. 

    Ai que menciones el Nott. He. *riu nerviosa en projecte polaroid*

    L'inici del capítol és super potent la veritat. Mola molt. I com m'agrad la relació de la Dawn amb el quidditch! Que bé que tingui una cosa que l'omple tant. Tot i que tamb´hi hagi derivat la rlació amb el Fin... xungo. Però bé una de cal y otra de arena, en fi. Molt adient per una història. 

    I a més le Fin es canon! Bona feina!

    "El que va passar no ho sap ni la Deirdre, perquè em fa massa vergonya i em fa sentir malament, perquè jo no vaig ser suficient." ai Dawn broken heart Però que no és culpa teva! I que aqust és u psycho. Però pbreta Dawn, ja me l'estimo tant. Mala Marta haha. Que bé ha parlat el Brendan, dilo! I El Felix... a veure si en sabem alguna cosa! Jo ja el donava per mort, però veig que no... només el van totrturar, aleshoes?

    "… això ja sona més a mi. La Deirdre i en Don són vius, i jo trobaré la manera de rescatar-los." DILO MI NIÑA. HAHAHAH.

    Fan, com diu la Gee, del pla i tantes coses que poden fallar haha. Però els envio tot el meu suport moral.  "Brendan! Però vols fer el favor de parlar més fluix? Que estem en una missió de rescat!" hahahaha, fan. I per no parlar de l'escena del nom... em declaro fan incondicional d'aquesta escena. Molt molt bona. Que bé que l'hagis pogut ficar!

    Super guai el capítol, se m'ha passat volant, és molt entregintut. Molta tensió però els tocs d'humor estan super bé! Ai, que vaig a seguir lllegint, que no puc més amb l'emoció haha.




  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 02/01/2021 a les 14:30:01
    #27649He escrit 11 fanfics amb un total de 168 capítols

    MERCÈ que el Nott només va de passada, però la quantitat de coses que coincideixen entre aquesta fic i idees teves per diferents projectes???? Tinc ganes de veure què en dius quan llegeixis l'epíleg haha La Dawn no s'adona de fins a quin punt era tòxica, l'amistat que tenia amb en Fin. Li va donar moltes coses bones i li ha d'agrair, però té tendència a només veure aquestes, i llavors es culpa a si mateixa perquè no és capaç de casar el Fin que l'ajudava amb el que no la tractava bé. I per això es culpa a si mateixa, perquè és l'altra persona de l'equació. Del Felix no en sabem res. Els van torturar, i no l'ha tornat a veure des de llavors. Com diu la Dawn, el més probable és que estigui mort (el més probable ;) ). 

    Hahaha sí, la Dawn realment creu molt que aconseguirà el que es proposi, el que passa és que estava en xoc i ha trigat una mica a recuperar-se i a tornar a ser ella. Però Dawn is back, baby! Jo també m'alegro d'haver afegit l'escena del nom hahaha vaig tenir un moment de crisi escrivint aquest capítol, menys mal que després vaig trobar la manera!

    Recta final! Segueixo responent!




  • AvatarArwen Black (Moderador/a FF)Enviat el 04/01/2021 a les 01:02:59
    #27663

    Capítol preferit del que portes fins ara! L'anava a llegir l'altre dia, però vaig veure que era molt llarg i que no em donaria temps. És el meu preferit perquè intercala molt bé l'acció, els plans, la comèdia... i va per feina, vull dir, que es nota que tens coses a explicar, i això fa que la lectura sigui molt ràpida i amena. M'ha semblat divertidíssim el comentari del que es va quedar a la nau quan van anar a la Lluna... que hagués baixat si volia que es recordessin del seu nom XD és que mira que anar fins a la Lluna i no sortir de la nau... El que li respon el Brendan a la Dawn... no ho hauria sabut dir millor. Em grinyola una mica, però, que el noi aquest hagi fet tot això per... ah! Que no ho deu haver fet per a que la Dawn hi vagi, sinó que deu haver estat casualitat, no? Voto perquè la contrassenya sigui la data en què se li va declarar a la Dawn, o el dia que es van conèixer. Molt bon pla, lo de la plció de la mort en vida! Suposo que no és gratuït això que el Brendan ho hagi dit massa fort, algú els haurà sentit... hmm... I en fi, vaig cap al següent, a veure si aguanto desperta encara :)