Gealach Lán - Capítol 3: Ragaireacht
AvatarEscrit per marta_ginny
Enviat el dia 06/12/2020 a les 00:25:18
Última modificació 06/12/2020 a les 00:25:18
Tots els capítols de Gealach Lán
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


Capítol 3: Ragaireacht

Passejada nocturna

 

Fora de la casa se sent el vent xiulant enmig dels arbres. A dins, sembla que tot hagi quedat estàtic: els mobles, els vidres, les fotos, el que havia estat un piano i jo.

La Deirdre i en Don no hi són. Els han pres, potser no els veuré mai més, i no puc ajuntar-nos com als retrats estripats. Comença un dolor molt fort al pit i m'encongeixo sobre mi mateixa, adonant-me ara de veritat del que ha passat. Potser, ara mateix, són morts. Sembla que no pugui ser real, i jo no m'ho he cregut fins ara, però és que podrien perfectament ser morts.

La porta s'obre i crec que hauria de protegir-me, però el cap sembla que no m'acaba de funcionar bé. Em giro apuntant amb la vareta tot i que sé que qui sigui ha tingut temps de sobres per atacar-me i trobo en Brendan a la porta, amb els ulls molt oberts, que s'està traient la capa que fa invisible del damunt i porta la Maeve en un braç i la bossa i la meva escombra a l'altre.

—No sabia si entrar... Però feia uns minuts que la dona havia marxat i no sorties...

Intento no fer cas de la seva veu temptativa, com si s'hagués d'anar en compte parlant amb mi. Des de quan s'ha de vigilar per com reacciono? Això és ell, que no saps mai com es pendrà les coses.

—Estava... recollint tot això, però ara sortiré. Hauràs de marxar direcció al castell, que ella ha anat cap a les muntanyes. Tens prou llavors i plantes per tirar endavant, oi? De tota manera, si tot va bé, ens veiem demà o passat-demà a Letterkenny.

—No pateixis —diu, i segueix tallat, serà possible!—. Dawn... tu estàs bé?

Ell mira a terra i m'adono que he anat deixant sang per tot el parquet. Sí que em fan mal els peus... Clar, està tot ple de vidres. Crec que en algun moment n'he estat conscient, que hi havia vidres, però no ho havia relacionat amb la sang. I suposo que l'escampall de tota la resta no ajuda, però no hi he tingut pas res a veure, jo, amb tot això.

—Sí sí, és clar, marxaré ja per atrapar-la, ja la devem tenir a prou distància.

Ell es queda quiet com un estaquirot i li prenc la meva escombra de la mà. M'assec al sofà per curar-me els peus amb un encanteri i canviar-me els mitjons pels que tinc a la motxilla. Caram... quin munt de talls. Quan ho he enllestit i m'he lligat bé les botes, miro a la porta i ell segueix allà parat, amb la Maeve que està endormiscada.

—Però què fas aquí quiet? Has de marxar! I jo també!

En Brendan es posa a caminar a poc a poc cap a fora, i com que la parsimònia em posa nerviosa, surto jo més de pressa i el passo de llarg. Em poso les orelleres per poder volar en aquest fred, pujo a l'escombra i m'enlairo sense dir res.

La sensació de volar m'agafa per sorpresa, com si m'haguessin empès de cop a l'aigua, i la llibertat m'omple el cos en pocs segons. Juro que ploraria. Feia... tant de temps, que no podia agafar l'escombra! Era com si hagués perdut una part de mi, una extensió de la meva persona. De seguida surto per sobre dels arbres, que no són gaire alts en aquesta zona, i el vent em pica amb força a la cara. No hi ha una sensació millor que aquesta. Miro avall i veig en Brendan, que mou molt els braços. Jo alço una mà per despedir-me d'ells i pujo encara més amunt.

Tinc sort que hi hagi lluna plena, tot i que cada vegada arriben més núvols que comencen a cobrir-la pels costats. A sota meu encara queda un bon tros de bosc, però un quilòmetre més endavant es converteix en muntanya pelada. A partir de llavors, em serà molt fàcil localitzar la dona i seguir-la, perquè el màxim que hi ha són petits bosquets escampats per aquí i per allà. Ara, però, he de localitzar-la enmig dels arbres, que cada vegada s'enfilen més amunt. Parpellejo perquè noto el meu cap que va lent, a veure si es desperta d'una vegada.

Observo la vegetació de sota meu buscant algun senyal de moviment i no veig res més que el vaivé constant dels arbres pel ventijol que fa una estona que bufa. Deu estar com a màxim mig quilòmetre més enllà d'on soc jo... tiro endavant a poc a poc i, de cop, un grup d'ocells surt d'un punt a uns 400 metres de mi, lleugerament cap al nord, més enllà del llac, i em sembla sentir un crit humà. Accelero la Nimbus 2001 cap allà.

Ve un fort cop de vent humit i m'aferro a l'escombra, que es balanceja una mica. La ventada porta uns núvols baixos que m'envolten. La meva roba s'humiteja de seguida i se m'arrapa al cos. De cop i volta tinc molt, molt de fred, i començo a tremolar.

Els núvols arriben sobtadament, com tenen el maleït costum de fer en aquesta illa, i deixo de veure-hi. Molt bé, molt oportuns... He de baixar, perquè amb prou feines si veig el pal de l'escombra, i no cal ni dir el bosc o la dona. Torno a arrencar rapidet, direcció al terra, perquè no vull perdre pistonada, i els núvols de sota meu es comencen a difuminar: aviat sortiré del cúmul blanc-gris d'aigua. Accelero, animada, i just quan n'he sortit i ja estic uns metres més avall un arbre més alt que la resta apareix a un pam de mi i sento un crac.

El cop em tira enrere. Estic suspesa en el buit unes mil·lèsimes de segon, i he de lluitar per mantenir-me aferrada a les branques. L'escombra s'escapa de sota meu i un soroll bastant lleig ressona uns metres més avall. Aguantant-me encara amb les mans, m'acosto al tronc, passant de branca en branca, per no fer palanca i caure rodona.

Noto com el meu cap treballa ràpidament buscant la millor manera de baixar d'aquí dalt sense prendre mal (a banda del nas, que crec que m'he trencat), i m'adono que en realitat, mentalment feia una estona que no hi era. Ara, a bones hores em desperto. Més estúpida i volo directa cap a terra.

Finalment trobo una branca prou gruixuda per estar-m'hi dreta i puc deixar anar els braços. Respiro agitadament i la sang que raja del nas no m'ajuda a agafar aire, o sigui que m'ho curo i intento netejar-me la cara amb la jaqueta. Temptejo amb els peus i les mans per anar baixant i no trigo gaire a arribar a terra, on puc respirar i destensar el cos. M'agrada estar a l'aire més que cap altra cosa. Tot i això, sense escombra... ja és un assumpte diferent.

L'escombra! Busco pel meu voltant, a veure on és, tot i que s'ha emportat tot el primer cop amb l'arbre, abans que hi anés la meva cara. Sé que hi ha hagut un crac quan he xocat, però no pot... és la meva escombra. De seguida la recuperaré.

Uns metres més enrere distingeixo els branquillons de la cua i m'hi dirigeixo ràpidament. Just quan hi estic arribant, però, giro el cap lleugerament a la dreta perquè hi ha alguna cosa que brilla i veig que són les lletres platejades de la Nimbus 2001.

Les lletres del mànec de la Nimbus 2001, a la dreta.

La cua de l'escombra, a l'esquerra.

No no no no no no, això no. Tinc aquesta escombra des que vaig entrar al Puddlemere United als 18 anys, em vaig negar a canviar-la quan va sortir la Raigdefoc, perquè no n'hi ha cap que pugui substituir-la. Com... com volaré, ara? Com tornaré a competir quan això s'acabi? Comptant, és clar, que sobrevisqui aquesta nit.

Aquesta nit! I ara com segueixo la dona? Si ni tan sols sé si anava en la direcció correcta! O a quina distància he arribat! Merda... No, no, no! Per què ha d'anar tot malament? Per què tot allò que hi ha al meu voltant es trenca? No!

Clavo un cop de puny a un arbre i he d'ofegar un crit. I ara què? Sense escombra no puc seguir la dona, i si no segueixo la dona no puc trobar la Deirdre i en Don! I si no els trobo... però no, si penso que no els trobaré llavors sí que no hi ha manera, he de pensar que sí, perquè jo sé que puc, que no pararé fins que ho aconsegueixi, i que me'n sortiré, i... i si no? I si no els trobo, i ja no s'hi pot fer res, i he de trobar un lloc per viure amb en Brendan i la Maeve i seguir endavant sense ells? I si no puc enfadar-me amb en Don quan decideixi cantar a les 5 de la matinada, o no puc anar a volar amb la Deirdre mentre es pon el sol? I si quan això s'acabi torno a casa i està buida sempre? I si m'he de llevar, i anar a la feina, i menjar, i fer la meva vida normal però ells no hi són?

És que quin sentit té?

No, no, de veritat... quin sentit té?

Finalment, em deixo caure a terra i em vaig traient les estelles dels artells. Les úniques constants en els darrers deu anys de la meva vida han estat el Quidditch i ells. El meu pare ens estima molt, a mi i a la meva germana, però no hi és mai. Sé que és perquè va agafar moltes hores extra a la feina quan la meva mare va marxar i no l'hi retrec. Però no va tornar a ser el mateix i no s'hi pot comptar, i la meva germana va marxar de casa tan aviat com va poder. De fet, a ella tampoc no li puc retreure. Jo passava el curs a Hogwarts i tampoc no hi era mai.

Em netejo el puny sense màgia. Total... per què. No em fa ni la meitat de mal que el dolor d'imaginar un futur en què em faltin. Em plantejo ser jo, en lloc d'ells, qui vegi créixer la Maeve, i haver-li d'explicar com eren els seus pares perquè ni tan sols en recorda la cara. I després dir-li que si no hi són és culpa meva, perquè quan encara hi havia alguna esperança vaig decidir que ja no sabia muntar una escombra, l'única cosa que he sabut fer bé a la vida. M'odiarà, i amb raó.

No, això no ho puc permetre. Encara puc intentar fer-hi alguna cosa. Pensa, Dawn, pensa... quan he vist que la dona s'allunyava anava en direcció a les muntanyes, no? Per tant, he de seguir un camí que faci pujada. Tot el que sigui tirar avall voldrà dir tornar a la cabana o a algun altre racó del bosc que no conec. I pel que fa a les muntanyes... doncs en provaré una, i si no hi trobo res, doncs aniré fent fins que els raptors em trobin a mi. No n'hi ha per posar-se les mans al cap: al pas que anem, que em capturessin seria la manera més fàcil de trobar en Don i la Deirdre. Aixeco la mirada dels artells per buscar un camí i trobo dos ulls gegants a mig metre de mi.

Faig un bot enrere. Au! M'he clavat alguna cosa... A més a més, només era un mooncalf, no calia saltar d'aquesta manera!

—I tu què hi fas, aquí, eh? És nit de lluna plena, no hauries de ser als camps a fer balls estranys i defecar perquè la resta puguem fer créixer millor les plantes?

La criatura inclina el llarg coll que sempre m'ha fet venir calfreds i em mira de manera interrogant. Fantàstic. Ara parlo amb els mooncalfs.

M'aixeco i decideixo que tiraré pel camí de la dreta, no sense abans recollir les restes de la meva escombra. Fa gairebé sis anys que és amb mi, no penso deixar-la tirada aquí: mereix un bon funeral.

Noto alguna cosa al braç i em giro llesta per atacar, però torna a ser el maleït mooncalf que em mira amb aquests ulls terrorífics.

—Què vols, tu, ara? No veus que estic enfeinada?

Es fa enrere amb les seves potes d'ànec i mou el coll d'una manera estranya. Ara balla, aquí, al mig del bosc? No en tenia prou de topar-me amb un mooncalf; a més a més, havia de trobar-me amb un mooncalf tarat. Pensaria que és un malson si no fos que no és la primera vegada que soc el màxim exponent de la Llei de Murphy.

Torno a intentar començar el camí, però el molt tanoca corre cap a mi amb un xisclet i refrega el seu coll amb el meu braç.

—Ai, però vols fer el favor de parar!

Torna a tirar enrere i a fer moviments amb el coll, i aquesta vegada m'adono que no és que estigui ballant indiscriminadament. Està senyalant el camí de l'esquerra.

Faig un parell de passes cap allà i immediatament es posa a saltar. Sembla que sí que volia que vingués per aquí... Quan veu que m'acosto, el mooncalf corre tres o quatre metres més i es posa a picar amb les potes a terra. Dec ser boja, fent cas a una bèstia d'aquestes... però al capdavall, tinc cap opció millor, ara mateix?

Camino fins al lloc on el mooncalf s'ha aturat definitivament i observo el terra del voltant. El vent mou les fulles dels arbres i, durant un moment, un raig de llum de lluna il·lumina les potes de l'animal. Hi ha alguna cosa que brilla just davant. M'hi atanso i murmuro un Lumos.

Quan veig què és m'he d'aguantar en un arbre per no caure de cul a terra. És un anell daurat; concretament, un anell amb la inscripció "Moran – Campiona del mundial de Quidditch de 1994 per la Selecció d'Irlanda". El mateix anell que era a la tauleta de les fotografies avui, mentre recollíem les coses abans de despertar la dona. El mateix anell que després, quan he sortit de la trapa, havia desaparegut. Com pot ser que no m'hagi adonat que faltava? És una de les possessions més preuades de la Deirdre! La dona el deu haver pres per vendre'l al mercat negre i fer quatre monedes, però evidentment, li ha caigut pel camí. Cosa que vol dir que ha passat per aquí.

Miro el mooncalf, que ja ha avançat uns metres i segueix el camí de l'esquerra amb determinació. Giro el cap enrere, a l'arbre on he xocat fa uns minuts, i al camí que tenia tota la intenció d'agafar, i llavors torno a mirar el mooncalf, que no es molesta a girar-se per veure si el segueixo perquè sap perfectament que ho faré.

Sospiro intentant no pensar que la nit no pot tornar-se més surrealista, que només cal pensar això perquè salti un Leprechaun d'una cova. Però tampoc no ho crec... diuen que els Leprechauns porten sort, la sort dels irlandesos. Ja em diràs tu. Els irlandesos se la deuen quedar per ells, la sort, perquè el que és compartir-la amb mi, no ho fan gaire.

 

 

 

Després de més de mitja hora recorrent les muntanyes pelades sense més protecció que cúmuls molt petits d'arbres, agraeixo trobar un bosquet, tot i que no deu fer més de 200 metres de llarg. El mooncalf segueix passejant davant meu sense cansar-se ni desviar-se. Ha resultat molt útil... cada vegada que he pensat que anàvem malament, ha trobat alguna petjada o algun terra remogut que m'han donat l'energia necessària per tirar endavant. Em pregunto què passa pel cap d'aquesta bèstia, si li agrada perseguir la gent o què... potser ha vist la dona i ha decidit que volia trobar-la i s'ha topat amb mi pel camí, o potser pensa que en realitat està seguint alguna bèstia de què s'alimenta.

Dins de tota la desgràcia del que ens està passant, he d'admetre que aquesta passejada és bastant agradable. Vaig passar de forts entrenaments diaris i caminades a estar tancada d'un dia per l'altre i trobava a faltar el moviment, i potser també tenir un objectiu. Tota la meva vida ha estat enfocada cap a un lloc o altre. És com funciono, és l'única manera que sé viure.

El mooncalf m'ha avançat i ja m'espera a la sortida del bosquet. Maledicció... he de ser més ràpida si vull trobar alguna cosa aviat. Accelero el pas per retallar la distància que me'n separa, però m'aturo de cop quan sento una branca que es parteix uns quants metres darrere meu.

No em giro però tenso tot el cos i aguditzo la meva oïda. Silenci. Potser en algun moment la dona s'ha adonat que la seguien i ha decidit esperar-se per sorprendre'm. Però si és el cas... per què no em salta a sobre ara que veu que m'he aturat? Potser m'he imaginat el soroll... però la meva experiència en el Quidditch em diu que confiï en els meus sentits i en les meves sensacions, i les meves sensacions em diuen definitivament que hi ha algú que em segueix les passes.

I llavors, se sent la rialla d'un bebè.

No m'ho puc creure.

Miro cap al lloc d'on ve el so i en Brendan apareix del no-res, traient-se la capa tan bon punt s'adona que l'he descobert. Hauria d'haver anat en direcció contrària!

—Però es pot saber en què penses? Ja hauries de ser fora del parc natural!

Fa molta força amb la mà que agafa la bossa i mira els arbres amb incomoditat. En una mena de motxilla que porta a davant, la Maeve mou el cap endormiscada, i veure-la em fa tornar tot el mal humor. Se suposava que havia de protegir-la, no portar-la a la cova del llop!

—És que em preocupaves! Estaves fora de si quan has marxat, ni tan sols t'has recordat de fer l'encanteri mimetitzador! He anat a agafar l'escombra de la Deirdre per pujar-hi només un moment, ja sé que no en sé, però he pensat que potser podria atrapar-te i avisar-te... —atrapar-me, ell, a mi, quina gosadia—. He deixat la Maeve a terra ferma, he aconseguit enlairar-me una mica fins a la teulada de la casa, i quan et buscava per veure si et podia avisar de l'encanteri... oi que has xocat amb un arbre?

Fantàstic, o sigui que ara resulta que he tingut testimonis del meu ridícul.

—He pensat que havies pres mal, però quan he intentat tirar endavant amb l'escombra he estat a punt de caure jo... i he baixat a agafar la Maeve i buscar-te. Pensava que et trobaria estesa al mig del bosc, però tot el que he trobat són moltes petjades i senyals d'on havies passat. Això m'ha fet pensar que no podia deixar-ne, i els he esborrat tots, els teus els meus, i... —ara torna a mirar a terra, avergonyit—... i m'he perdut. Llavors he pensat que ja que a tu sí que sabia com trobar-te, podia venir a buscar-te per veure com estaves.

Agafo i trec aire unes quantes vegades per no tornar a explotar. Si li faig justícia, abans li he retret que només es preocupés per ell mateix, i ara ha vingut a buscar-me quan ha cregut que necessitava ajuda. Però jo no soc la prioritat...

—Brendan, la teva missió és protegir la Maeve, no a mi —dic, amb tota la suavitat que soc capaç d'acumular a la veu.

Perquè després diguin que cada dia semblo menys Hufflepuff.

—Perdó —diu, amb aspecte derrotat—. No, si tens raó. Suposo que per això intentava evitar que em veiessis. Però és que no sé com tornar al llac, ara mateix. Jo sol no puc.

El miro i sé que ell també els troba a faltar i vol ajudar-me a trobar-los. Suposo que quan ha deduït que havia quedat inconscient o alguna cosa pitjor... ha pensat que havia d'assegurar-se que jo podia tirar endavant, i després ja ha trobat que no tenia marxa enrere. És un error, però per variar, tampoc no li puc retreure. N'he gastat uns quants, jo, d'aquests, aquesta nit.

Acabo de recórrer les passes que em separen del mooncalf. Sembla mentida que fa uns segons agraís el bosc... ara necessito sortir-ne i agafar aire en un lloc on vegi el cel.

El mooncalf torna a fer un dels seus balls que ara he entès que no són balls, si no que intenta dir-me alguna cosa. En Brendan s'acosta, però jo estic ocupada intentant desxifrar què és el que em vol fer entendre. Belluga el coll... això és que senyala cap a algun lloc. Cap a la dreta?

Miro cap allà però la mirada se'm desvia cap al cel, a la lluna plena que cada vegada queda més amagada pels núvols. Encara es posarà a ploure... no, si el que és estrany aquí és que hagi passat tanta estona sense ni una gota.

El mooncalf es mou, histèric. Però què li passa, ara?

—Si et mous tant, no t'entenc! Au, a veure, explica't bé.

Noto la mà d'en Brendan al braç i estic a punt d'apartar-li quan veig que està molt parat, mirant fixament algun punt de les muntanyes. Aquest també s'ha tornat boig?

—Dawn, mira allà.

El mooncalf ja salta mentre senyala amb el coll cap al mateix lloc on en Brendan té la mirada clavada, i jo també hi miro, però mira que és maca la lluna plena que tenim a sobre! Llàstima que quedarà tapada... és l'última de l'any!

—No apartis la mirada! —fa en Brendan amb vehemència.

Abans que pugui fer res per evitar-ho, m'agafa el cap amb les dues mans i em fa mirar en la direcció que el té embadalit i la meva mirada vol perdre's cap a algun altre cantó, però ell no em deixa que giri el cap i finalment veig el que els té a tots dos obsessionats.

Al cim de la següent elevació de terreny, que tenim a més o menys mig quilòmetre, es retalla la silueta d'una mansió fosca i imponent envoltada d'arbres. Està tota decorada de marbre negre, i dins del bosquet que la protegeix s'endevina un mur que acaba amb una porta de ferro que queda al descobert per un camí net de vegetació. A dalt de la porta, coronant l'entrada i d'una mida considerable, perquè es vegi des d'una certa distància, hi ha un escut gris amb el dibuix d'una garsa al centre.

—Segur que li han posat algun encanteri perquè la gent no hi pari atenció! —exclama en Brendan—. Estic convençut que els tenen allà... tu què creus, Dawn? Tot i que és clar, no hi ha manera de saber si són vius o morts, o sigui que cal pensar molt bé abans de fer res, perquè evidentment és una casa que està molt protegida i té pinta de perillosa.

—Són vius.

Em mira, estranyat per la meva convicció.

—I això com ho saps?

Soc incapaç d'apartar la mirada de la familiar mansió de marbre negre mentre em pregunto com pot ser que no m'hagués adonat que tot em portava cap aquí.

—Perquè està esperant que vagi a buscar-los.


Llegit 110 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 06/12/2020 a les 02:00:17
    #27608He escrit 12 fanfics amb un total de 171 capítols

    Hola holaaaaaaaaaaa! Com que em faig hype jo sola, tenia ganes de penjar el capítol, i quan he vist que ja era diumenge... doncs mira, aquí estem. El final és una cosa que esperava que arribés el moment d'escriure des que vaig idear la història huhuhu

    Uns quants usuaris de la web em van donar la fantàstica idea de posar el significat dels títols just a sota perquè així sabíeu què volien dir abans de llegir. Veureu que cada vegada es van complicant més i volen dir coses més concretes: aquest, per exemple, es refereix a una passejada que es fa a altes hores de la nit.

    He de dir que la Dawn i el Brendan em sorprenen a cada capítol! Tenia una idea d'ells que es manté en general, però en certs moments us juro que tenen vida pròpia i decideixen que no són com jo els havia imaginat, no exactament. També em vull disculpar oficialment per fer sagnar la Dawn d'aquesta manera, no estava previst però mira, les coses han anat així, la tia va deixant restes per tot arreu on passa...

    I per fi surt el mooncalf! Quan em va tocar, us juro que no tenia ni idea de com incorporar-lo a la història, i al final vaig decidir que podia ser el company de viatge de la Dawn, que la passejada per la muntanya era molt solitària. Em sembla molt graciós com es relacionen i la mania que té la Dawn a tot ésser amb qui no es pot comunicar bé, ja siguin bebès o bèsties que troba per la muntanya hahaha

    Acabo amb una anècdota que no necessiteu però mira, aquí la teniu: heu vist que la Dawn té (tenia) una Nimbus 2001, oi? Doncs resulta que al Mundial de 1994 van donar escombres a tota la selecció anglesa, però eren Nimbus 2000. La Dawn, òbviament, estava escandalitzada que l'obliguessin a anar amb una escombra de menys nivell que la que tenia, i va intentar colar la seva escombra el dia del primer partit pintant-la de blanc, tot i que la van descobrir i va haver de volar amb la Nimbus 2000 que li havien proporcionat (ella manté que per això van perdre estrepitosament).

    Això és tot! Fins diumenge que ve! ^^




  • AvatarAgatha Black (Moderador/a FF)Enviat el 06/12/2020 a les 22:15:45
    #27609He escrit 9 fanfics amb un total de 206 capítols

    Ohhhhh, m'ha agradat moltíssim aquest capítol! Quan he vist que era llarg i que gairebé era tot narració he pensat que se'm faria pesat però m'ha passat volant!

    Amb aquest principi he entès molt més el final de l'altre capítol i que la Dawn estava en xoc. Al capítol anterior m'havia confós, però si els llegeixes seguits queda claríssim. En Brendan m'agrada molt. M'agrada molt com de ràpid munta plans, com d'observador és i com es preocupa pels altres i es preocupa perquè no només la Maeve estigui bé, sinó també la Dawn. És ben evident que la situació de covardia anterior és molt impròpia d'ell i que simplement el pobre ha entrat en xoc (i el que li deu pesar, ara).

    També m'encanta el mooncalf! La veritat és que, com la Dawn em sorprèn molt el seu comportament i també pensava que devia estar seguint algun altre rastre, o que busca la dona per un altre motiu, però després, amb lo de la casa, penso que entén perfectament el que està buscant la Dawn i la vol ajudar, però em pregunto com pot saber tot això un animal salvatge... curiós. A no ser que... mmm... ara potser pixo fora de test però... i si és un animàgic? Res, no em facis cas XD

    La Dawn trobo que t'ha quedat molt realista, amb els seus punts forts i els seus defectes, i com comet errors estant sota pressió. Queda molt creïble, perquè rarament els plans surten 100% com un els planeja, sempre passen coses. I n'estan passant moltes. La Nimbus (NOOOOO), el Mooncalf, el Brendan que apareix per aquí... Molt, molt bé.

    Hi ha una cosa que no sé si has fet a posta o si no ho he entès jo. L'última frase: "Perquè està esperant que vagi a buscar-los" Qui, ho està esperant? La dona que segueixen? La Deirdre? El Mooncalf? M'ha confós una mica... si no era la intenció potser hauries de posar el nom. Si era la intenció, doncs perfecte!

    Tinc MOLTES ganes que segeuixis i de veure el rescat! Estarà brutal! Escapada de la mansió! Una garsa? De qui deu ser, aquesta casa?

    Un petonet! G




  • AvatarCass RossEnviat el 06/12/2020 a les 23:29:05
    #27611He escrit 11 fanfics amb un total de 22 capítols

    En aquest capítol hem tingut la dosi Marta de drama... Gairebé em poso a plorar amb tot el que pensa la Dawn sobre la mort del Don i la Deirdre, sobre com s'hauria d'encarregar ella de cuidar la Maeve, com la nena no recordaria els seus pares... My feelings, my poor heart. Això sumat, és clar, a que la Dawn té la tendència a posar els altres per davant seu i, per tant, considerar-se'n menys valuosa. (Interessant com vas aprofundint en això i ho hem vist en capítols anteriors, però no havia pensat a comentar-t'ho; suposo que deu tenir a veure amb la situació familiar, no? Valora molt els seus amics, són la seva família, perquè la situació a casa amb el pare, la mare i la germana és la que és.)

    Renoi, la patacada que s'ha fotut amb la caiguda de l'escombra. Crec que ha tingut prou sort que només s'ha trencat el braç, coneixent-te. M'ha agradat moltíssim que es retrobi amb el Brendan, tot i que pateixo per la petita Maeve. Què faran amb ella, ara, quan vulguin anar a la casa? Pel que hem anat veient d'ells dos, del Brendan i la Dawn, no crec que cap dels dos es quedi enrere. La Dawn perquè considera que és la seva missió salvar el Don i la Deirdre, i el Brendan perquè ara s'ha posat les piles amb protegir els altres, i hi ha inclòs la Dawn, no només la Maeve. M'agraden molt els personatges, els tens molt ben controlats (sobretot la Dawn, com a narradora, però també el Brendan), i et felicito, perquè just els has creat per aquesta fanfiction, oi?

    M'ha agradat l'incís del ridícul que l'hagin vist caure de l'escombra d'aquella manera, donava un punt d'humor. Però no compensa en cap cas la tristesa que et comento al primer paràgraf. (Potser el final del capítol ho compensa una miqueta, però llavors és per dir, mala Marta!) I el mooncalf! Quina bèstia més curiosa i intel·ligent ^^ Ara, la teoria de la Gee... La secundo. 

    No sé si és que sóc jo, però m'ha sorprès que a mig quilòmetre de distància poguessin veure tants detalls de la casa com perquè es vegi tant nítidament la reixa, l'escut, els colors i la garsa, sobretot perquè estan de nit. O això, o que l'escut realment és gran hahaha.

    En definitiva, t'està quedant molt bé aquesta fanfiction. M'agrada molt que t'hagis animat a experimentar, amb l'acció, amb la improvització (està ben lligada!), i que la comparteixis ^^ Ens llegim,

    Cass.




  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 07/12/2020 a les 01:42:05
    #27615He escrit 12 fanfics amb un total de 171 capítols

    Agatha Black: síii és narració, però és perquè en gran part està ella sola, el capítol està bastant ple! He intentat alternar els capítols de més acció i els de més explicació, i com que el 2 servia molt més per entendre com hem arribat aquí he procurat que passin més coses.

    Okay, millor que ara s'entengui més, em quedo més tranquil·la! De fet té sentit, perquè havia de ser un mateix capítol i el vaig acabar partint en dos. Tenim tot un reguitzell de personatges hahaha i tots tenen les seves virtuts i els seus defectes... la Dawn és la que més, però també és perquè som al seu cap i els veiem molt més clars. A més a més una cosa que té la Dawn és que es culpa molt a si mateixa per les coses que fa malament o fins i tot per coses que no són culpa seva, però ella les segueix posant a la seva consciència i va carregant, carregant, carregant. El Brendan potser té menys defectes, o almenys els que veiem estan molt basats en el seu trauma, però com a dada, és una persona molt mandrosa i que tria molt en què gasta la seva energia. Sort que els projectes que tria solen ser bons hahaha I el mooncalf... (spoiler: aviat li posarem un nom hahaha i m'agrada mooolt), bé, es quedarà uns quants capítols més, o sigui que ja ho anirem veient!

    Que qui els espera? Aaaaaaaai qui els espera (spoiler spoiler!). Només diré que es pot deduir amb les pistes dels primers dos capítols i l'ajuda de la wiki huhu aviat ho sabrem! Primer ho haurem d'explicar tot, però després... sep, toca infiltrar-se a la mansió. Ganes de veure com me'n surto!

     

    Cass: em preocupa que em diguis això perquè la idea era centrar el drama de la fic en un sol capítol i no havia de ser aquest... ups hahahahaha bé, suposo que ja no hi puc fer res, visca el drama! Sí, exacte, la Dawn l'has captat a la perfecció! Falta un detall de per què se sent com se sent, però aviat el tindreu per entendre-la del tot :) Hmmmm jo crec que no es posen permetre de cap de les maneres deixar de tenir la Maeve en consideració i portar-la allà dins amb ells, eh? Si no ho aconsegueixen i passa alguna cosa a la nena, la Deirdre i el Donaghan no els ho perdonarien mai, estimar-los a ells dos és tenir en compte el que voldrien per molt de mal que et faci. No, la Dawn ha de seguir sola, però això no vol dir que el Brendan no pugui fer la seva aportació abans que això passi ;)

    Això dels 500 metres sabia que no s'acabaria d'entendre bé però no sabia com explicar-ho... hi ha dos cims diferents molt propers, ells són a la vessant d'un dels cims i al cim de just davant, amb els terrenys que s'estenen per la vessant que els queda de cara, hi ha la mansió, per això es veu molt clara (i perquè encara hi ha la lluna que il·lumina, els núvols no l'han tapada del tot per ara). El camí de baixada i pujada per la muntanya fa cosa de 500 metres. L'escut els queda més a prop perquè és al límit dels terrenys però sí, és molt gran i a més la Dawn l'ha vist mil cops i li és fàcil reconèixer-lo, per això sap que és una garsa. Iiii a més he especificat els 500 metres perquè volia que fóssiu conscients que encara són una mica lluny haha

     

    Apa, ja estic al dia de respondre! Gràcies again pels comentaris ^^ Ens llegim!




  • AvatarMercè GrangerEnviat el 31/12/2020 a les 00:04:26
    #27640He escrit 5 fanfics amb un total de 24 capítols

    Uff, que real que la Dawn no s'adoni de la sang i del mal en els peus. Pobra, està a una situació limit i ho transmets molt bé. Dius que t'ha costat molt, fer acció, però te n'estàs sortint molt bé! Enhorabona!

    Oh, m'agrada molt la relació de la Dawn amb la seva escombra! Com es nota que és jugadora de Quidditch! I que prest li has romput l'escombra, com si no hi hagués suficient sofriment hahah. "Comptant, és clar, que sobrevisqui aquesta nit." di que sí, quant d'optimisme! 

    Em reitero, el Brendan i la Dawn m'agraden molt com a personatges, i com a equip, encara més. Funcionen molt bé! I de veritat feia falta el drama familiar de la Dawn? Després dius de jo, però vaja, com si no tingues suficiente con lo suyo hahah. 

    Oh, l'entrada estrella del Mooncalf! "Fantàstic. Ara parlo amb els mooncalfs." "Pensaria que és un malson si no fos que no és la primera vegada que soc el màxim exponent de la Llei de Murphy." HAHAHAHA, que bo. Sort que és d'ajuda! Ben integrat. 

    Oh, bona idea l'encanteri de la mansió, m'agrada. I l'escena final... Tchan Tchan Tchan. Bon final per un  molt bon capítol!




  • AvatarArwen Black (Moderador/a FF)Enviat el 01/01/2021 a les 10:33:58
    #27645He escrit 1 fanfics amb un total de 2 capítols

    Au, volia seguir una persona, que dius, s'ha d'anar en silenci, amagat... doncs posem-li un bebé i un mooncalf! XD m'encanta com se li torcen els plans. Queda una mica estrany, però, que el mooncalf la vulgui ajudar... hauria de tenir un motiu, trobo. Potser ja sortirà... M'encanta el Brendan, de veritat. Trobo que és un molt bon personatge, tan bo que inclús actúa per si mateix! Haha. Trobo encertat que posis la definició de la paraula al principi del capítol, sip. La Dawn té una capacitat d'imaginar el futur admirable, en un moment ja ha vist com seria el futur sense el Don i la Deirdre! Tu ho pots fer, això? Jo seria incapaç de fer aquests raonaments tan llargs en aquestes situacions. Se't donen bé els moments d'acció, però. Vaja, a mi em posen en tensió. A més l'ambient d'aquesta fic és com molt fosc: estem malament des del principi, és de nit... l'ambientació ajuda. Vaig a pel següent!



  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 02/01/2021 a les 14:19:21
    #27648He escrit 12 fanfics amb un total de 171 capítols

    Mercè: és guai escriure els seus pensaments quan està d'aquesta manera, la veritat, perquè com que no raona bé pots experimentar molt. M'alegro que t'agradi! Sí, per la Dawn la seva escombra és sagrada, realment fa molt de mal que es trenqui (aparentment em va agafar la ratxa de trencar coses, al principi de la fic...), però almenys ella està bé! Equipazo de la Dawn i en Brendan <3 I mira qui em retreu que li doni drama familiar a la Dawn... Després diràs que els teus tenen drames petits i retreus aquí un mini trauma de no res! Crec que un dia comentàvem que els personatges amb mal humor tenen gràcia, i la Dawn realment té molt de mal humor (al moodboard té una frase que diu "Good heart, bad temper" hahahaha)

    Arwen: Síiii una de les primeres imatges que vaig tenir de la fic va ser la de l'equip de rescat aquest desastrós hahaha al pròxim capítol veuràs que la Dawn fa la seva valoració no gaire optimista! M'hauria agradat tenir-los junts tota la fic, però és que no podia justificar que fiquessin la Maeve a la gola del llop, pobreta. Uf, sí, tant la Dawn com en Brendan tenen el mal costum de fer el que els hi dona la gana. Però per fer el que li dona la gana hi ha un altre personatge que ja descobriràs més endavant... fa el que li rota, és indignant! Sí, crec que els meus personatges sempre imaginen el futur perquè jo ho imagino molt, les conseqüències que pot tenir cada cosa. Que bé que em diguis que em queden bé els moments d'acció perquè navegava una mica perduda hahaha

    Moltes gràcies a les dueees! Segueixo!