Gealach Lán - Capítol 2: Teaghlach
AvatarEscrit per marta_ginny
Enviat el dia 29/11/2020 a les 23:32:18
Última modificació 29/11/2020 a les 23:32:18
Tots els capítols de Gealach Lán
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


Capítol 2: Teaghlach

Família, grup de persones que viuen sota un mateix sostre

 

El miro i em costa creure que sigui aquí, no mort pel bosc ni empresonat en una habitació fosca, sinó aquí, a la cabana. Sense pensar, li allargo la mà i ell l'agafa, encara tremolant, per pujar a l'alçada del terra de la casa. Està tot ple de pols i amb els cabells remoguts, però sencer, intacte.

I llavors me n'adono.

—Has estat aquí tota l'estona —murmuro, per mi.

Alço la mirada i la clavo als seus ulls, uns altres ulls grisos, iguals que els de la meva amiga, que m'eviten per no enfrontar-se a la traïció que han comès. Noto com se m'escampa una escalfor bastant coneguda pel cos. La sang. Em bull.

—Has. Estat. Aquí. Tota. L'estona.

Ara ja no murmuro. Marco cada paraula, perquè entengui el que ha fet, perquè s'hi enfronti, perquè vegi que no pots abandonar la teva família, els teus amics, que et van rescatar, no pots quedar-te quiet mentre els ataquen, no pots amagar-te i deixar que tota la resta pateixin i es posin en perill.

S'arrapa a la paret, al costat del piano on en Don tocava amb la Maeve a les tardes, quan es ponia el sol, i l'únic que puc pensar és que no hi té dret. No pot ser aquí, en aquesta cabana plena de coses d'ells, dels que han estat amb ell tota la vida. Dels que li han fet costat quan més ho necessitava.

—Parla! —és tot el que li puc dir.

Per primera vegada, alça la mirada, però no em mira a mi, sinó que mira per la finestra, recordant, i una part de mi desitja no saber el que estic a punt de sentir.

—No he pogut fer res més... jo... Quan han sortit de la bombolla protectora els han atacat de seguida, devien ser per aquí a prop... eren tres... jo era aquí, a la sala, i quan he pogut reaccionar ells ja estaven inconscients i les proteccions havien desaparegut, i miraven la cabana per si entrar, i sabia que no tenia gaire temps, i m'he ficat a la trapa... jo no podia fer res per ells, t'ho prometo, estaven inconscients, i els raptors discutien si els prenien a no-sé-on o es quedaven a investigar, i...

Sento com parla i me'n faig creus, penso que ha de ser un somni, sona a ciència-ficció.

—I la Maeve? Això també ho justificaràs? L'has deixat sola! Merda... si no arribo a arribar jo, la raptora la mata! La mata, et dic! Tenia la vareta apuntant-la! I tu eres aquí! És la teva neboda, Brendan, la filla de la teva pròpia germana i el teu millor amic! I tu estaves amagat com una rata mentre intentaven matar-la!

Menys mal que no tinc un altre gerro a les mans, perquè juro que l'hi llançaria. Ell s'incorpora i canvia la mirada perduda que ha tingut les darreres setmanes per una de dolor, però m'és igual, no m'importa el que li hagi pogut passar i el que hagi pogut patir, si la teva neboda de sis mesos està en perill, ho arrisques tot per salvar-la, i ja està, no hi ha peròs, no hi ha opcions. Si sents que la Maeve plora, ho deixes tot enrere i corres a veure què passa. No deixes que una raptora li posi la vareta al coll. Abans et mors.

—Eres aquí mentre prenien els teus amics, mentre atacaven la seva filla, mentre jo lluitava amb una dona que s'havia colat a la seva habitació. Si he lluitat contra ella sense vareta, indefensa, per evitar que li fes cap mal!

—I si t'importa tant la seva seguretat, què hi fas, aquí, encara? Per què no l'has agafat i has sortit corrents? Esperes que tornin i ens matin a tots?

—Què...?

—I amb la raptora què has fet? No penses que tornaran a buscar-la?

—No tens cap dret a fer-me culpable de tot això, cap! La casa està protegida, i no marxaré d'aquí fins que estigui segura que no hi ha esperances i que és millor que quedar-me! Ningú no té dret a donar-me lliçons de lleialtat, i molt menys tu!

La Maeve es posa a plorar. Estic cridant? És real, tot això? Sento un lleuger xiulet a les orelles i la gola em crema; potser sí que cridava. Tot està del revés. He de trobar la gravetat. Els peus a terra.

Enfoco la mirada i l'escena és ben patètica. La Maeve, plorant, encara bruta i afamada, la trapa oberta a terra, en Brendan tot polsós aferrat al piano, els mobles de la sala que no semblen de veritat, com un decorat mal fet d'una comèdia que no fa gràcia. La casa, massa buida. I jo? Quina fila dec fer? Despentinada, ulleres marcades sota dels ulls, plena de branquillons de quan he caminat pel bosc. I la cara... segur que la cara delata que no tinc ni idea de què fer, que em fa por no poder fer-hi res.

Agafo la Maeve per calmar-la. En Brendan, m'adono, també plora, i jo em noto esgotada. No té cap sentit, aquesta discussió. No en trec res. Potser, en part, també té raó, i el millor seria marxar d'aquí. Potser el problema és meu, que no vull admetre que ja no els podem salvar.

En Don i la Deirdre. Ell, centrat en la seva música fins i tot abans de conèixer els Weird Sisters, creatiu com pocs, sempre buscant aprendre coses noves. I ella, la millor encistelladora del món, guanyadora del Mundial de Quidditch, competitiva al camp però amable i humil com ningú a fora. Primer vaig conèixer la Deirdre a l'equip de Hufflepuff quan vaig entrar de batedora, a tercer, però no vaig trigar a fer-me amiga d'ell, també, encara que fossin més grans. Em costa recordar un temps abans que estiguessin junts. En la meva ment, sempre han estat un tàndem. I com a tàndem que eren s'han esfumat.

De fet, qui els va presentar va ser en Brendan: el seu millor amic i la seva germana, tan natural, tan perfecte. En Brendan, el Gryffindor popular i simpàtic, que defensava els que ningú no volia sense perdre el bon rotllo, va agafar ben aviat el tímid Donaghan Tremlett sota les seves ales i el va saber acceptar i ajudar sense mai sobreprotegir-lo. En Don no tindria la confiança que té avui si no fos per en Brendan. Diuen que la guerra canvia a tothom. Tenen raó.

Com em passa sempre que m'encenc, exploto i després tot desapareix, deixant-me sense energia. Veig en Brendan tremolant i plorant i penso que res d'això no té sentit. Si ell també és una víctima. Quan la Deirdre el va anar a buscar pels carrers de Cork i el va portar a la cabana, em pensava que s'havia equivocat de persona. Prim, vestit amb quatre parracs, ple de brutícia d'haver viscut al carrer setmanes... Sense vareta, sense possessions, sense casa, sense res. Com puc enfadar-me amb una persona que va refugiar llufes durant mesos mentre els Cavallers de la Mort començaven a alçar-se? Com puc culpar-lo d'haver-se quedat paralitzat si sé que li van fer mirar com torturaven la seva parella, un llufa de qui s'havia enamorat, per després torturar-lo a ell durant dies, i no va obrir la boca per delatar aquells que protegia?

Potser, si m'hagués passat això, jo també tindria un trauma que no em permetria moure'm. Una part de mi em diu que no, que la lleialtat va per davant de tot. Però una altra part m'obliga, almenys, a solidaritzar-me amb aquell que ha patit pels altres. Encara que l'odiï pel que ha fet. Potser ell també s'odia pel que ha fet. Espero que ho faci.

M'assec al sofà amb la nena als braços i li faig un senyal a en Brendan perquè s'acosti i s'assegui al meu costat, però tot el que aconsegueixo és que deixi anar el piano.

—Això que et diré no ho penso repetir. En realitat... no sé si la raptora pensava matar la Maeve. Si han pres en Don i la Deirdre, potser també l'haurien pres a ella sense fer-li mal, almenys de moment. Però ara necessito que m'expliquis tot el que has vist. I ja pots afanyar-te, perquè com m'has fet veure, se'ns tira el temps a sobre.

Es queda uns segons pensant i llavors fa un pas endavant, decidit. Per un moment veig aquell Brendan d'anys enrere. Per primer cop des que ha aparegut penso que potser, només potser, encara hi ha alguna esperança d'arreglar la situació.

—En Donaghan i la Deirdre han sortit amb els sacs per anar a recollir els fems de mooncalf. Els he dit que agafessin la capa que fa invisible, que tu no l'havies pres, però m'han dit que no calia, que de seguida tornarien. No sé si era casualitat o si ens buscaven, però ha estat fer tres passos més enllà dels límits de la bombolla i en Donaghan ha saltat enrere, sobre el díctam, i ha caigut rodó. Com que les proteccions les havia posat ell, han desaparegut de cop, i m'he pensat que l'havien matat, però després han dit que no, que estava inconscient i que el prenien a... —tanca els ulls i sacseja el cap—. Perdó. M'he adonat que de cop podien veure la casa perquè un ha mirat clarament cap aquí. Jo era a la finestra, darrere les cortines. Abans que la Deirdre tingués temps de reaccionar, els altres ja l'havien deixat inconscient. I llavors la dona ha corregut cap a la casa, i... jo tenia la trapa al costat, i m'hi he ficat, no podia pensar en res més que en els raptors i en el que em farien... Però la dona no ha entrat de seguida, s'han posat a discutir a la porta i els he sentit. No eren gaire intel·ligents... ells deien que amb dos ja cobraven, que tot estava massa silenciós, i que la cabana era massa petita perquè hi hagués més gent, i ella els insultava. No s'han entès, i ells han marxat amb en Donaghan i la Deirdre no sé on, no crec que tornin fins que surti el sol i la trobin a faltar, en realitat... però he sentit els passos i no he pogut...

Es queda sense paraules i ho agraeixo. No vull que em doni excuses. Les coses han anat com han anat i no es poden canviar. Però que pugui empatitzar amb ell no fa que oblidi la imatge de la nena sola a l'habitació amb una dona vestida de negre.

—Molt bé, doncs—dic—. Vaig a omplir la motxilla.

—Marxem? Em sembla la millor opció... deixa que reculli quatre coses, jo també. Segur que necessitarem poció de la mutació.

—No. Jo marxo. Tu també, però no amb mi. Jo vaig a buscar la Deirdre i en Don. Tu prendràs la Maeve cap a un lloc segur.

—Però...

—Res de peròs. Ha arribat l'hora de recuperar la teva valentia, Brendan Moran. Mira la nena —dic, entaforant-l'hi als braços—. Tu sí que saps com agafar-la, com cuidar-la; ho faràs molt millor que jo. Ets el seu oncle i el teu objectiu és protegir-la. Durant la resta de la teva vida has de compensar el que ha passat avui. Ho entens?

Fa que sí amb el cap i no sé si és per la seva mirada o per la fermesa del seu gest, però me'l crec.

—I ara aniré a agafar el que necessito. Per cert —dic amb una certa satisfacció abans de ficar-me a l'armari que anomeno habitació—. La nena té gana. I està plena de merda. Hauries d'anar-t'hi posant.

 

 

 

Sospeso la capa que fa invisible a les mans i em pregunto si és millor prendre-la o deixar-la a en Brendan. Ja m'he posat una jaqueta més fosca, he agafat l'escombra i he entaforat a la motxilla les poques coses que necessito: un parell de peces de fruita, uns mitjons per quan em quedin xops els que porto (Irlanda, de veritat...), unes orelleres pel fred i un pot de poció de la mutació amb uns pèls d'una muggle del poble del costat per si em cal canviar d'identitat. Però la capa... teòricament, ells no estaran en perill fins que no s'adonin que falta la raptora, i llavors ja haurien de ser lluny. Tot i això, crec que els la donaré. Si em passa alguna cosa a mi, no és tan greu.

És llàstima que en Don només en pogués fer una. Mira que ho va intentar, però no hi va haver manera. I si no ho pot fer ell, que és un geni dels encanteris, no ho pot fer ningú. Si per no saber, jo no sé ni aparetre... I no cal ni parlar d'en Brendan, amb la seva vareta robada. Almenys no la necessita per fer pocions.

Només m'hi he estat cinc minuts, però la Maeve ja està canviada i alimentada, i amb la roba més gruixuda que té. En Brendan trasteja a la cuina i m'acosto a la nena, que automàticament dirigeix la seva maneta als cabells roses que han quedat fora del monyo. Em faig enrere, enfadada.

—Així és com et despedeixes de mi? Que t'he salvat fa una estona!

—Deies res? —pregunta en Brendan, traient el cap.

—No, parlava amb la Maeve. Oi que sí, Maeve?

La Maeve segueix intentant estirar-me els cabells i en Brendan es posa a riure mentre torna enrere. Porta a la mà una bossa, on està posant menjar, i veig com en sobresurten algunes peces de roba i una tenda d'aquelles que es poden reduir a la mida d'un puny.

—Espera, Brendan, no marxis. Necessito la teva opinió amb una cosa.

S'acosta, estranyat que li demani ajuda, però la veritat és que no he estat mai orgullosa, i si veig que em pot ajudar... doncs per què no treballar junts.

—He estat pensant, i no sé què fer amb la dona. Si la deixem aquí i es desperta, anirà a avisar els altres i això ens prendrà temps. A més a més m'ha vist la cara...

—Jo també hi he pensat! —diu, content de poder contribuir—. Mira què tinc.

Obre la bossa i treu del fons una capsa fosca de fusta que fa un pam i mig. A dins, hi té pocions i ingredients diversos. Remena la capsa ordenadíssima i en treu una cosa que reconec.

—Llegums de sopòfor! —fa, orgullós—. El suc fa que una persona ho oblidi absolutament tot. La podem deixar a l'entrada del bosc, al castell, i no sabrà ni que és bruixa. Quan vinguin els treballadors muggles al matí la trobaran, podrà començar una nova vida i no ens recordarà.

És... és una gran pensada. Brillant, en realitat! No m'agradava la idea de fer-li mal, i un encanteri d'esborrar la memòria hauria estat perillós, amb les habilitats tan pobres que tenim, però això... això no ens demana cap mena de talent.

—Tot i que potser... —segueix en Brendan, dubitatiu—. Potser prefereixes que la desperti. Pensa-hi. Es desperta aquí i no ens troba. Les coses estan recollides i dona per fet que hem marxat fa estona, tot i que nosaltres estem amagats. Torna al lloc d'on venia i tu la segueixes, així sabràs on tenen la Deirdre i en Don. Així que hi arribeu, l'estaborneixes altra vegada i li dones el suc de sopòfor, i llavors fas el que hagis de fer per salvar-los. Quan era a la tr... quan discutien he sentit que li deien que no pensaven venir-la a buscar, si es quedava, i que trigaria una hora a arribar a peu. Crec... crec que no pot aparetre, com tu, però li podem prendre la vareta per si de cas. Només l'hauràs de seguir caminant amb la capa, o millor, amb l'escombra per no fer soroll, i un encanteri mimetitzador, penses que podràs fer-lo?

—Jo... —faig mentre intento processar la informació, i m'adono que és molt millor que el meu pla de buscar restes i volar per tota la zona a veure què trobo. Com de ridícula puc arribar a ser? Només em funciona el cap quan estic enmig de l'embolic—. Crec que me'n sortiria. Diria que puc. Vaja, és la millor opció. Sí... d'una manera o altra me'n sortiré. I si segueix un rastre nostre en lloc de tornar, no estarem pitjor del que estem ara, oi? Val la pena intentar-ho. D'acord.

En Brendan somriu i se'n torna a la cuina xiulant, i jo m'acosto a la finestra i miro la dona estesa sobre el díctam, intrigada encara pel material de la seva roba negra.

Aviat tindré respostes.

 

 

 

Tanco la trapa i només tinc temps de cobrir-me el nas amb un mocador per no respirar la pols abans de sentir com la raptora es comença a moure. És a l'habitació, al mateix lloc on ha caigut quan l'he abatuda. Com que ens interessava que es despertés ràpid, li he fet olorar unes plantes que m'ha donat en Brendan; ha dit que trigaria menys d'un minut a revifar-se. Ell s'espera a fora amb la capa que fa invisible, per si de cas, però jo no tenia temps de sortir i per això hem quedat que vindria a l'amagatall.

Quan la dona obri els ulls, veurà una casa amb els calaixos oberts i coses tirades per terra, senyal d'una fugida ràpida. Amb una mica de sort (que la veritat, ja ens tocaria), marxarà tot seguit cap al lloc d'on venia quan no trobi ningú, i no ens trobarà perquè no té vareta.

Sento uns passos atabalats que entren al menjador i noto la vibració del parquet a sobre meu. La dona és a pocs metres. Primer va a poc a poc. Però de cop, en un atac d'ira, crida, i comença a obrir calaixos i a tirar objectes a terra. Vidres que es trenquen, objectes pesats que ressonen quan cauen. Tanco els ulls perquè em cau molta pols a sobre. I llavors s'atura de cop i noto que és a sobre meu.

No m'atreveixo ni a respirar. Què fa? Se m'activen els instints i noto com es tensen tots els músculs del meu cos. Obro els ulls per estar atenta, per veure-la venir si cal, però només sento una remor que no sé acabar de desxifrar. Com si... tornés a recollir alguna cosa?

Un soroll fort i atonal m'omple les orelles i he de fer un esforç per no cridar de l'ensurt. El piano! El piano no! Els cops em ressonen al cap, un darrere l'altre, i un altre, i un altre, i necessito acumular tota la força de voluntat del món per no saltar de la trapa, per no cridar, per no fer res. El piano... el piano és l'ànima d'aquesta casa. És la música de fons, el punt de trobada, és la normalitat enmig de la tempesta, és el luxe de l'art. I com aquesta petita família que havíem format, està caient a trossos.

Els cops segueixen sonant, una simfonia terrible que m'omple els timpans, i em tapo les orelles amb les mans mentre faig força tancant els ulls i desitjo que pari, que pari, que pari.

I al final, para. Silenci. Però no és un silenci total. És un silenci ple del soroll que segueix ressonant a la meva ment. És un silenci de les respiracions ràpides i agitades de la dona que està dreta un metre més amunt. És un silenci del meu cor que va a mil, i tinc la sensació que està fent una sorollada, el pot sentir, la dona?

El següent que m'arriba a les orelles és el so dels seus peus que s'arrosseguen en direcció a la porta sense esma. Intento parar atenció i m'adono que em fa mal la mandíbula i que tinc sang a l'interior de la galta esquerra. El soroll no s'atura: sembla que marxa.

Quan crec que ja no hi ha perill, obro la trapa i surto amb un salt, apuntant amb la vareta a tot el meu voltant i espolsant-me les estelles que em cauen a les espatlles. Els cops em segueixen ressonant al cap, però intento ignorar-los. Corro cap a la finestra i miro a fora. La dona s'endinsa al bosc, direcció a les muntanyes. Sospiro i miro enrere.

No. NO! Les fotografies de la tauleta són totes per terra, estripades i amb els marcs esbocinats, i em llenço al parquet per agafar la que tinc més a prop. Jo amb l'uniforme de Hufflepuff... he de trobar... he de trobar la Deirdre, on és? La recupero de sota el calaix tirat per terra i les ajunto, i vaig d'una punta a l'altra mentre els vidres em tallen els peus descalços, però els he d'unir, uneixo en Don i la Deirdre, els uneixo amb la Maeve, uneixo en Brendan amb la seva germana i els seus pares, uneixo la Deirdre amb l'uniforme verd d'Irlanda i la seva escombra, els uneixo a tots tres l'últim dia d'en Don i en Brendan a Hogwarts; fins i tot uneixo la fotografia de l'equip guanyador del Mundial de Quidditch de 1994, tot i que no la vull ni veure, no la vull ni veure!

Em llepo la sang de l'anular de la mà dreta i miro el terra del meu voltant. Vidres, retalls de fotografies unides, sang, de qui deu ser aquesta sang?, calaixos, coixins, plomes blanques i plomes vermelles, una cadira mig trencada i estelles de fusta fosca. Estelles... de...

Alço la vista al racó de l'habitació que havia estat evitant. Allà on fins fa dos minuts s'alçava el piano, hi ha una pila de fustes i fustetes, cordes i tecles blanques i negres desordenades.


Llegit 138 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 30/11/2020 a les 00:06:00
    #27606He escrit 12 fanfics amb un total de 171 capítols

    I per segona vegada, faig un salt al buit! Pensava escriure-ho tot i llavors anar-ho penjant, però... tenia el capítol, i mira, he pensat que apa, ja m'enfrontaré amb els problemes quan arribin, i si hi ha algun comentari que he fet que després no quadra, o una cosa que hauria d'haver avançat, doncs ja ho justificaré com pugui. També m'ha passat que estic a la meitat del que havia de ser aquest capítol però he decidit parar aquí i després ja veurem com ho reparteixo, o sigui que bé... tot molt planificat hahahahaha Poc típic de mi, però ja està bé, així aprenc a improvisar també!

    El títol d'aquest capítol, Teaghlach, vol dir família, grup de gent que viu sota un mateix sostre, crec que s'explica bastant sol. El tret principal de la Dawn és la lleialtat, i aquesta família que han creat tots junts, tot i que ella no comparteixi sang amb cap dels altres, ho és tot, per ella, ara mateix. També he parlat de com es van conèixer, de què els relaciona, de què han fet els uns pels altres; sobretot, per en Brendan.

    Com més conec la Dawn, crec que més m'agrada. Primer, quan la vaig definir, patia perquè trobava que semblava massa poc Hufflepuff, però no, els trets principals hi són: la lleialtat, l'amistat, el poc orgull, l'empatia, la capacitat de treball i la manca de prejudicis. Però està endurida pels últims mesos i per la guerra. Crec que és molt diferent del que acostumo a fer, estic gaudint moltíssim de conèixer-la més i de veure com es va desenvolupant.

    Crec que no us he de dir res més... espero que us agradi i que no hagi dit res que després em porti problemes a l'hora d'escriure capítols futurs xD Ens llegim!




  • AvatarAgatha Black (Moderador/a FF)Enviat el 02/12/2020 a les 19:08:56
    #27607He escrit 9 fanfics amb un total de 206 capítols

    Hola!

    Com t'havia dit vaig llegir el capítol ahir, però no em va donar temps de comentar-lo per la tarda. Trobo que segueix molt bé el capítol anterior, i ara comencem a saber més dels altres membres de la família, que a l'altre capítol s'havien esmentat només de passada.

    En Brendan! En Brendan el vaig odiar de seguida quan vaig entendre que s'havia amagat i havia deixat el nadó sol... després has explicat més coses d'ell i se m'ha passat l'enfadamenta. El pobre ha entrat en xoc. Ha entrat en xoc, ha tingut un atac de pànic, el cervell li ha deixat de funcionar i l'instint de supervivència l'ha portat a amagar-se, per sobre del seu sentit del deure o de la responsabilitat, i fins i tot de la seva personalitat, que pel que poses és totalment arriscada i donada a ajudar i protegir els altres. Però l'han torturat de moltes maneres, i ara té un trauma important, i en un moment crucial no ha estat a l'altura. La por s'ha apoderat d'ell i ha fet el més covard i més instintiu que podia fer. Self-preservation. Quan una persona té un trauma no se la pot culpar perquè de cop se li apagui el cervell. De fet, per tot el que has explicat d'ell, el trobo un personatge prou admirable. També m'ha agaradat molt que prengués responsabilitat dels seus actes i decideixi fer-se càrrec de la Maeve i protegir-la. Segur que després d'això sacrificaria la vida per la nena. I també és molt intel·ligent! M'han agradat molts els plans que ha fet en un moment, que a la Dawn ni se li havien passat pel cap. La Dawn ha tingut sort que el Brendan fos allà.

    La part que no he entès gaire ha estat el final. He entès que a la segrestadora aquesta li agafa un atac d'ira i comença a trencar les coses, okay, el piano, les fotografies, etc. Però... la Dawn no s'ha quedat la capa dinvisibilitat per seguir-la després? Per què era a la trapa, que no podia veure res del que feia? I, sobretot, que no ha quedat amb el Brendan que la seguiria per rescatar el Don i la Deidre? Però la dona ha marxat i la Dawn no l'ha seguit pas... s'ha quedat recollint fotografies? Això no ho he entès bé, crec que m'he perdut alguna cosa... O ja s'explicarà al capítol següent?

    Tinc ganes de saber com segueix! I vull veure el rescat!




  • AvatarCass RossEnviat el 06/12/2020 a les 22:23:06
    #27610He escrit 11 fanfics amb un total de 22 capítols

    Un altre cop, et felicito per com escrius! M'ha agradat molt, molt, aquest capítol (diria que encara més que l'anterior, perquè aquesta vegada estem coneixent més els personatges i aprofundint en tot el que ens vas explicar). Has sabut narrar-ho molt bé, expressar molt bé les emocions. El final ha sigut dolorós de llegir, molt trist per la Dawn. Com la desmunta el tema de les fotografies (comprensible que s'hi aturi i es despisti!) i, especialment, la destrossa final del piano. És, també, una imatge de com se sent la Dawn per dins.

    No m'estranya que el Brendan, després de tot el que ha hagut de viure, el pobre, estigui tant traumat. Al principi, com la Gee, estava per matar-lo, no em podria creure com d'horrorós era el que havia fet. Però l'enténs. Està bé per ell que la Dawn no hi sigui rancorosa i hi faci mala sang -- que no els portaria enlloc. M'agrada com es complementen a l'hora de planificar la missió, i em sorprèn que planifiquin d'anar per camins separats (tot i que és totalment comprensible per la Maeve). Crec que com a tàndem anirien molt bé per cercar el Don i la Deirdre. (I potser és per això, també, que has posat la nena?)

    Per acabar, m'agradaria fer-te un parell d'apunts sobre la narració d'acció. Per una banda, crec que si revisessis els filtres del narrador i els treiessis quedaria més directe (a més que les frases serien més curtes, que t'aniria  bé per l'acció). Com que és ella qui narra, treure el filtre de "noto, sento, veig, oloro" moltes vegades ajuda a fer-ho més directe (i també redueix paraules). No funciona sempre (a vegades aquests verbs són necessaris), però en d'altres sí. (Per exemple, potser quan ella és a dins la trapa amb el "sento" o quan nota que la sang li bull.)  No sé si ho tenies en compte. Per l'altra banda, hi ha una frase que trobo que t'ha quedat massa llarga, i potser més fragmentada hagués sigut més potent. (Et marco amb un "/" on hagués posat un punt i seguit.) "Ell s'incorpora i canvia la mirada perduda que ha tingut les darreres setmanes per una de dolor, però m'és igual, / no m'importa el que li hagi pogut passar i el que hagi pogut patir, / si la teva neboda de sis mesos està en perill, ho arrisques tot per salvar-la, i ja està, / no hi ha peròs, no hi ha opcions."

    Està molt ben escrit, el capítol, i t'atrapa! Vaig a pel següent ^^

    Ens llegim,

    Cass




  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 07/12/2020 a les 01:07:18
    #27614He escrit 12 fanfics amb un total de 171 capítols

    Gee: el Brendan està molant molt més del que tenia previst! Sí, té un PTSD molt bèstia, però és que ho ha passat molt malament, com hem vist... la Dawn, perquè és com és, perquè estava sota pressió i perquè ja es posava nerviosa abans amb ell, ha saltat, però de seguida s'ha calmat quan ha vist que allò no anava enlloc. El Brendan, a més a més, és molt intel·ligent; sobretot amb les pocions, però no és l'únic. La seva naturalesa és de protegir els altres, però mai des d'un punt de vista de superioritat, de "l'altre és dèbil", sinó de voler-los posar en una posició en què es puguin valdre per ells mateixos, perquè pensa que el que els sol faltar als underdogs és confiança en ells mateixos i en els seus talents. Era popular, carefree, guai i MOLT emocionalment intel·ligent, i sap molt de greu que estigui així... però realment crec que té un esperit indomable que no es trenca del tot, que aguanta allà dins i segueix sortint de tant en tant, i menys mal que aquí ha sortit, perquè la Dawn no és persona d'agafar les regnes, és més d'actuar i pensar les coses al moment.

    El tema del final no m'allargo perquè ja n'hem parlat, però moltes gràcies pel comentari! Miraré d'assegurar-me que les coses s'entenen i que no retallo massa quan faig la revisió del text.

     

    Cass: yaaaaaaaaaay que bé! Volia que es veiés fins a quin punt aquesta gent és important per ella, cosa que explica com actua al llarg de tota la fic. Per la Dawn, els seus amics (que són el Don i la Deirdre, el Brendan no ho ha estat mai tant) són la cosa més important del món, i els és lleial fins al final. I la seva reacció amb el Brendan l'explica ella mateixa... té tendència a explotar i després ja està, no hi queda res. A més no pot evitar ser empàtica amb la gent, tot i que alhora és molt dura amb ell... en realitat, pensa algunes coses que són xungues xungues, com quan diu que espera que s'odiï a ell mateix! Però sí, ells dos es combinen molt bé, i no en són conscients perquè mai no han hagut de treballar en equip. Penseu que són de cursos diferents (es porten dos anys) i no han coincidit gaire. Ja se n'adonaran, ja, que fan un bon duo!

    Moltes, moltes gràcies pels apunts, aquestes coses em són mooolt útils. Pel que fa a la frase llarga, però, està fet expressament... de fet, si t'hi fixes, quan entra en bucles o està en el seu moment de reacció impulsiva, fa sempre frases llargues separades per comes que no acaben de tenir sentit, però és com li van venint els pensaments! L'altre apunt, però, el dels verbs, el tindré molt en compte i crec que és molt rellevant perquè explico massa i no sé ben bé com evitar-ho, serà un bon punt de partida ^^


    Gràcies pels comentariiiiiiiiiiis! Ens llegim!




  • AvatarMercè GrangerEnviat el 30/12/2020 a les 23:27:19
    #27639He escrit 5 fanfics amb un total de 24 capítols

    Hooolaaaa.

    No mentiré: la primera vegada que vaig llegir ele+ capítol, vaig tenir MOLTES ganes de matar al Brendar per deixar la nena. Però, com diuen per aquí, té un trauma. I de fet actua de forma realista, així que bé. No ho ha pogut evitar. I ja he vist com s'estima la Maeve, això és lo important. Que pobre, no és fàcil la situació per la que els hi fas passar. 

    Sabem molt poquet encara del Don i la Deirdre però broken heartQue maca la forma com els recorda la Dawn! 

    És super Hufflepuff la Dawn, però també super lluitadora. M'agrada molt! I el pla del Brendan és molt bo! Fan un bon equip, ells dos. I m'ha fet molta de tma el tema de les fotografies, però la trobo una escena molt realista, també, estpa molt bé. I el piano broken heart

    Ai quin fnal broken heart Continuo llegitn, que està interessant! (com si no sabés comc ontinua perqué ja ho he llgit haha anyway).




  • AvatarArwen Black (Moderador/a FF)Enviat el 31/12/2020 a les 01:15:27
    #27643He escrit 1 fanfics amb un total de 2 capítols

    M'ha agradat molt que el Brendan fos Gryffindor, i no Slytherin com em pensava al principi. Per destacar, m'ha encantat aquesta frase: "I al final, para. Silenci. Però no és un silenci total. És un silenci ple del soroll que segueix ressonant a la meva ment" M'ha sobtat que es posi a juntar fotografies quan hauria d'estar perseguint la raptora. I molt bé, trobo que has omplert els buits que quedaven per entendre una mica més les relacions entre els personatges, i per què la Dawn actuava tant bé sota pressió. Vaig a dormir, a veure si segueixo aviat, que en tinc ganes!



  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 02/01/2021 a les 14:03:51
    #27647He escrit 12 fanfics amb un total de 171 capítols

    Mercè: pobre Brendaaaaaaaaan espero que li tinguis més afecte ara hahaha Són un equipàs, ell i la Dawn, els adoro ja a aquestes alçades! És que la Dawn se'ls estima molt, en Don i la Deirdre, per això conèixer-los des del seu punt de vista és una cosa especial. Quin munt de cors trencats per una fic on he reduït el drama ^^' Jo prometo que ho he intentat!

    Arwen: És Gryffinclaw, de fet! Però sí, Gryffindor si n'ha de triar una. És una combinació que no havia fet mai i trobo que té molt de potencial. En Brendan era d'aquelles persones que són populars, que cauen bé a tothom però no per això es consideren superiors, sinó que aprofiten aquest estat de calma cool per donar un cop de mà als que puguin necessitar-ho per la raó que sigui. També és prou intel·ligent acadèmicament (sobretot en certs àmbits) i molt, molt intel·ligent emocionalment. El que va fer demanava molta valentia! I això de les fotografies... ai, una altra que no ho ha entès, això és definitivament culpa meva. No es nota que està completament fora de si? La Dawn no raona, ha entrat en un estat obsessiu entre el piano i la pèrdua i tot, i es posa a ajuntar fotografies mentre pren mal i deixa anar sang per tot arreu, està psicòtica la dona!

    Segueixo responent! ^^