Gealach Lán - Capítol 1: Oíche
AvatarEscrit per marta_ginny
Enviat el dia 22/11/2020 a les 23:59:23
Última modificació 22/11/2020 a les 23:59:23
Tots els capítols de Gealach Lán
Pròxim capítol >


Capítol 1: Oíche

Nit

 

Les lluníferes ja han florit. M'alegro d'haver tingut raó; si arribo a tornar amb les mans buides, la Deirdre m'escanya... I mira que ja li he dit, que ara és hivern i la lluna surt a les quatre de la tarda, quan es pon el sol, i no cal esperar fins just abans de l'albada per venir. Però es veu que soc jo, que sempre vull tenir raó. Doncs no, no sempre vull tenir raó, però és que quan en tinc, en tinc.

Amb compte de no malmetre els pètals, cullo totes les flors blanques que trobo, perquè no en tornaran a sortir fins d'aquí un mes, quan la lluna torni a ser plena. Les poso en un pot de vidre, que segello amb un cop de vareta, com m'ha indicat en Brendan. Les que no faci servir ell per les seves pocions, les vendrem; espero que la majoria. Gran part dels ingredients que plantem van cars, i més amb els temps que corren... i nosaltres necessitem mantenir-nos d'alguna manera.

Fa quatre mesos que som fugitius, però de vegades sembla que faci anys que ens amaguem. Vam tenir sort: com que en Don tenia contacte amb el professor Dumbledore, els seus amics el van avisar que els fills de muggles estàvem en perill i que era millor que marxessin, i ell i la Deirdre em van preguntar si m'hi volia afegir. Això ens va donar temps per fer les maletes, agafar el ferri i venir a Irlanda; amb la nena no podíem aparetre. A en Don se li va acudir que podíem vendre plantes per mantenir-nos, i quan vam trobar aquest lloc, amb bosc per estar ben amagats i el llac a prop per les plantes que necessitaven humitat... el pla va agafar forma de seguida.

Mentre agafo els llegums de sopòfor que han sortit a la planta verdosa i els col·loco en un farcellet, penso en els diners que ens en van donar la primera vegada que vam anar al mercat negre, abans que en Brendan es refugiés amb nosaltres, i maleeixo interiorment. Ara, és clar, només en venem dos terços, i part dels beneficis han de servir per comprar altres ingredients pel senyor potinguetes. D'acord, d'acord, no estic sent justa. El que li ha passat és horrible, i s'ha guanyat totes les plantes que vulgui. A més a més, les pocions que fa són molt útils. Però veure'l així, sabent com era abans... és trist, ves.

Faig un badall mentre passo a l'asfòdel. Distreta, miro endavant i veig el reflex de la lluna plena al llac envoltat de muntanyes de vegetació baixa, amb arbres escampats per aquí i per allà. Avui no hi ha gaires núvols, per ser al nord d'Irlanda i a mig desembre, i això permet tenir una bona imatge de l'entorn, tot i que aquí, amb el temps, mai se sap. M'agrada venir a collir i fertilitzar, perquè vol dir que puc sortir de l'espessor del bosc i veure bé el cel, respirar, tenir sensació de llibertat. No he servit mai per estar tancada, i tot i que ara no tinc més remei... si ha de venir algú, m'agrada ser jo.

A més a més, si algun dia capturen algú de nosaltres, sé perfectament que soc la millor opció.

Amb la collita feta, agafo els darrers fems de mooncalf que ens queden i vaig fertilitzant les plantes. La Deirdre i en Don n'aniran a buscar més, avui que és lluna plena. De fet, ja deuen haver sortit. Espero que en trobin; fan que les plantes creixin millor i més de pressa. Per ara no anem malament de diners, amb els que vam prendre, però no en vam agafar massa per no cridar l'atenció i s'acaben més de pressa del que pensàvem. Com més matèria tinguem, més ben preparats estarem.

Feina feta. Em carrego la motxilla a l'espatlla esquerra i segueixo el camí bosc endins fins a la cabana on ens estem. Només seran quinze minuts. Ni tan sols em cal agafar la vareta, perquè amb la lluminària que hi ha avui no la necessito per veure per on passo. Hi arribaré per allà a les dues, cosa que vol dir que podré dormir més o menys cinc hores, en la meva mitjana. Demà, durant el dia, ja tindrem cura de les plantes que tenim en sec davant la cabana. Total, no tenim res més a fer.

Mentre camino, vaig passant la mà pels troncs rugosos dels arbres, i el seu tacte, com sempre, em provoca un calfred. Per un moment, i abans que sigui capaç de fer res per evitar-ho, les imatges se succeeixen com flaixos d'una càmera fotogràfica. Arbres, muntanyes no tan diferents d'aquestes, llargs passadissos, corregudes, normes saltades, mirades intel·ligents, escombres, llars de foc.

Malentesos. Irlanda, la d'uns anys enrere.

Sacsejo el cap, com si això pogués fer que els records caiguessin per les orelles i m'abandonessin d'una vegada per totes. No és fàcil, saber que has fet mal a algú que t'importa, encara que no en tinguessis cap intenció. Si almenys no haguéssim decidit venir a Irlanda, llavors...

M'aturo en sec tan bon punt la cabana de fusta apareix al meu camp de visió i m'adono de seguida que alguna cosa no va bé. Els sacs per recollir els fems de mooncalf estan tirats de mala manera sobre els conreus de díctam, i l'hortet que ocupa tota la superfície de davant de la façana està regirat i ple de petjades; fins i tot hi ha un clot com si hi hagués caigut algú a pes. La porta, oberta de bat a bat. L'únic que està intacte són les quatre cadires que hem col·locat aquesta tarda, quan ens hem assegut a veure com la Maeve jugava amb la terra fosca. Però sigui el que sigui el que passat, allà no hi queda ningú. Tot el que se sent és el vent passant enmig dels arbres.

Aturo els meus peus immediatament, abans que tinguin temps de sortir corrents cap a la casa sense avisar-me. Ment freda, ment freda. Si hi ha algú viu a dins... si puc arreglar alguna cosa... no puc deixar-me portar pels impulsos. Vigilant de no fer soroll, envolto la cabana pel costat esquerre per acostar-me a la finestra de la cuina. Intento no pensar què puc trobar quan miri a dins, quan entri. O qui. I com.

La finestra és a sobre del meu cap. Quan hagi mirat, no hi haurà marxa enrere. Però de fet, ja no hi ha marxa enrere. Fugir és impensable. Com abans dels partits importants, faig una respiració profunda mentre em ressonen unes palpitacions ràpides a les temples i, a poc a poc, alço el cap.

La cuina és buida. Em descordo les botes ràpidament per treure-me-les i poder enfilar-me millor i sense fer soroll. Amb la motxilla encara penjada de l'espatlla esquerra, alço els braços i m'impulso per entrar. Asseguda a l'ampit de la finestra, sento clarament el remor inconfusible de passos lents a l'habitació del costat, així com el soroll de calaixos que s'obren. Baixo amb tot el compte del món fins que els meus peus es recolzen al terra de parquet i començo a obrir la motxilla.

Llavors, se sent el xisclet d'una criatura.

Sense pensar, arrenco a córrer. Noto que la motxilla rellisca pel meu braç i fa un soroll sord caient a terra, però jo ja soc a la porta de l'habitació del costat. Al costat del llit gran, una figura vestida de negre s'inclina sobre una caixa que sembla ordinària. La seva vareta apunta directament a dins, a la nena de pocs mesos que crida i plora. I és llavors que m'adono que no tinc la meva vareta.

És dins la motxilla.

Alhora, la figura de negre s'adona que no està sola. I mentre es gira, seguint un impuls del moment, agafo un gerro que tinc a la dreta i el llanço amb totes les meves forces al cap de la dona que apunta la vareta cap a mi. Les paraules del sortilegi li queden aturades per l'impacte de la ceràmica de color blau que s'esmicola contra el seu crani. La dona es desploma a terra i sembla que tot s'aturi uns segons: la dona estesa, la sang que comença a tenyir el terra, els meus ulls verds molt oberts, la seva vareta tirada a un metre de mi, els fragments blaus escampats per l'habitació.

Però la Maeve segueix plorant i corro cap a ella. Alguns trossos del gerro han caigut dins del seu llit, tot i que ella no ha pres mal amb cap. L'agafo maldestrament (mai no he sabut com fer-ho), i li pico l'esquena perquè això és el que solen fer els altres quan plora. Tot i això, no para de cridar.

Em pregunto si queda algú més a la casa que em pugui atacar però ho descarto de seguida: amb la sorollada que hem fet, hauria vingut a veure què passava, i jo, sense vareta, a hores d'ara estaria inconscient en el millor dels casos. La certesa d'estar, almenys momentàniament, fora de perill, em permet analitzar la situació i intentar reconstruir el que ha passat.

Miro la dona de terra mentre li passo pel costat per anar a la cuina a buscar la vareta. Està inconscient i amb la cara ensangonada però respira; bé, ja tinc prou problemes a la llista del dia d'avui per haver-hi d'afegir haver matat una persona. Deu ser una raptora, però a jutjar per la qualitat de la roba que porta, o bé té un cert estatus o bé algú d'un cert estatus li fa de mecenes. No la reconec, tot i que no deu ser gaire més gran que jo: trenta anys a tot estirar, potser una mica més. Veure-la allà estirada fa que m'adoni que he tingut molta sort del gerro i de la punteria que tinc gràcies a ser batedora. Mira que deixar-me la vareta...

La Maeve ja no crida, però no para de somicar. Al capdavall, també li he d'agrair que cridés, perquè deu haver tapat el soroll de les meves passes. Quan arribem a la cuina, la canvio al braç esquerre i l'agafo de la millor manera que soc capaç mentre m'acoto per recollir la motxilla amb la mà dreta i rescato ràpidament la vareta de dins. Immediatament em sento millor. Faig una llista mental de prioritats: recuperar les botes, ocupar-me de la dona que es dessagna a l'habitació dels meus amics, posar un parell d'encanteris protectors al voltant de la casa i registrar tota la cabana a veure què trobo.

Potser aquesta última hauria de ser abans. Però se m'acudeixen poques circumstàncies en què en Don i la Deirdre deixessin la seva filla a la mercè dels raptors, i sincerament, no estic preparada per trobar-me amb la pitjor opció.

Pel que fa a la dona, aviat ho tinc fet: amb uns moviments de vareta, faig aparèixer unes cordes que li lliguen els canells i li curo les ferides perquè no se'm dessagni allà. La faig levitar cap a fora i la deixo estesa sobre els brots malmesos de díctam; total, ja no els podrem aprofitar. Hauré de pensar què faig amb ella quan es desperti, però no crec que això passi fins d'aquí unes hores, o sigui que ja hi pensaré quan hi hagi de pensar. Aprofitant que he sortit, poso unes quantes proteccions perquè no em trobi ningú més. Els raptors no van mai sols, i a la casa eren tres: segur que anava acompanyada, i encara poden córrer per aquí.

Ja m'he acostumat al soroll de fons de la Maeve que segueix somicant, però la miro un moment i ella em torna la mirada amb els ulls grisos emmarcats per una pell fosca que em fan mal de mirar, perquè són els ulls de la Deirdre. La Deirdre. On és, ara?

—I la teva família què, eh? Què els ha passat? Ho has vist, tu?

Ella empetiteix els ulls i em mira amb desconfiança, i he de reprimir una rialla, cosa que tal com va la nit, ja és molt. Els nens petits no confien en mi; però vaja, és que jo tampoc no he confiat mai en ells. Tothom els fa festes, però l'únic que ells fan és treure diferents fluids del cos. I per si això fos poc, tenen aquesta mirada com si fessin comèdia, com si en realitat s'assabentessin del que passa al seu voltant i ho fessin expressament, això de deixar-se cuidar, perquè els agrada ser el centre del món i fer anar els altres de bòlid.

I com a exemple del que estic pensant, la Maeve agafa i m'estira amb força els cabells, com sol fer les poques vegades que la tinc al coll. La Deirdre ho troba la mar de divertit, diu que és perquè tinc les puntes roses i a ella li agrada el color; menys mal que quan portava tots els cabells de color rosa, abans de deixar-me'ls créixer rossos perquè ara no podem cridar l'atenció, la nena era massa petita, o m'hauria deixat calba.

—Si tornes a estirar-me els cabells, et porto al llit!

I no va la nena i es posa a riure! Si és que després es queixaran, però ja ho dic jo, que quan tinc raó, tinc raó! La miro malament, i com a tota resposta, es posa a plorar altre cop.

Sospiro i torno a entrar a la casa: toca revisar les habitacions. Amb la vareta agafada més fort del que caldria, obro les portes una per una, miro sota els llits, dins els armaris i darrere les cortines.

Res de res.

Què ha passat, aquí? Entenc que han trobat la casa amb la Deirdre, en Don i en Brendan, i els deuen haver pres a algun lloc, perquè aquí només hi quedava una persona. Podria sortir a fora a mirar si han deixat algun tipus de rastre, quan els han pres, però potser han fet servir un aparetratge paral·lel. L'altra opció, és clar, seria que els haguessin mort i els cossos estiguessin deixats pel voltant de la casa. Però llavors no hauria trobat una persona sola rondant per aquí. Si els altres raptors no hi eren, és que han pres el botí; vius o morts, els meus amics són a algun altre lloc.

Bé, doncs, se m'ha acabat la llista de prioritats. Potser hauria de fer una mica de cas a la nena; fa estona que ignoro la pudor que fa, i jutjant per l'hora que deu ser (quarts de tres?), segur que té gana. Les coses per canviar-la són a la sala d'estar, o sigui que vaig cap allà. La deixo al canviador mentre busco un altre bolquer a l'armari.

Quan em trobo amb el bolquer a la mà, però, canvio d'idea. No és que em faci fàstic, canviar-la (i ara!), però imagina't que després de menjar torna a treure-ho i l'he de canviar per segona vegada! Millor que l'alimenti abans. Amb aquest pensament, poso les baranes del canviador perquè no caigui i vaig a la cuina. Com que va fer els sis mesos fa quinze dies, es veu que ja pot menjar sòlids, però no seré jo qui s'arriscarà per si s'ennuega. S'haurà d'aguantar amb la llet.

Acabo d'obrir la porta de la nevera quan sento un esternut que definitivament no és de nena, sinó d'home, a la sala d'estar. Immediatament, agafo la vareta del taulell (aquesta vegada no me la deixo) i corro cap allà, esperant el pitjor.

Quan arribo, però, no veig ningú més que la Maeve. La nena em mira amb cara interrogant, però jo estic ocupada observant tot l'entorn, buscant qualsevol senyal d'encanteri mimetitzador, de capa que fa invisible; escoltant atentament per detectar el mínim soroll, el mínim pas al parquet. No res.

I llavors, m'adono que hi ha un lloc on no he mirat. A poc a poc, m'acosto al piano. Just a l'esquerra, sota la finestra, el parquet mostra una línia irregular que, si t'hi fixes bé, té una forma quadrada. Palpo el terra allà on toca la paret i aviat trobo un tros de tela invisible. Agafant fort la vareta amb l'altra mà, estiro la roba cap a mi i s'obre una trapa a terra.

A dins, fet una bola un metre més avall, un home de pell fosca, barba d'uns quants dies i cabells arrissats tremola amb les cames arrapades i els ulls molt tancats, com si esperés un atac. Quan s'adona que segueix viu i conscient, s'atreveix a mirar amunt i em clava uns ulls grisos aterrits, que aviat mostren un deix de sorpresa. Sense deixar de tremolar, obre la boca i pregunta:

—Dawn?


Llegit 180 vegades


Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 23/11/2020 a les 01:06:46
    #27601He escrit 12 fanfics amb un total de 171 capítols

    Hola holaaaaa!

    Aquí teniu el principi de la meva segona fic de les imatges! Quan vaig haver penjat la del concurs, vaig demanar a la Mercè que m'enviés imatges que li haguessin sobrat per fer una segona història. Vaig posar-me a idear una trama, però quan tenia l'esquelet una mica construït em vaig adonar que era molt típic de mi, i que m'estava posant a escriure una història molt semblant al que faig sempre. Vaig decidir que havia de sortir de la zona de confort i que, fins que no se m'acudís una cosa mínimament diferent, no em posava a escriure.

    Les imatges van estar descansant fins aquest dimarts, que em vaig posar a recollir idees i vaig trobar un fil d'on estirar. De seguida em vaig animar, i tot i que en principi només m'hi havia de dedicar els dimarts, ja veieu com estem abans que hagi acabat la setmana hahaha Moltes gràcies als que m'hi heu donat un cop de mà! ^^

    Em feia il·lusió penjar-la en diumenge, perquè és el dia que penjava Julie Potter, i pensava que seria el següent, però avui he tingut una ratxa, i com que estava acabat... res, que aquí el teniu.

    Gealach Lán vol dir lluna plena en irlandès, bàsicament perquè, com veieu, la fic té lloc a Irlanda en una nit de lluna plena. Tots els capítols tindran noms en irlandès: aquest primer, "Oíche", vol dir "nit". Les tres imatges que em va passar la Mercè són aquestes: lloc, personatge i element pottèric. Els personatges, menys en Brendan i la Maeve, són tots canon (tot i que no tots de la saga estrictament, i les relacions entre ells me les he inventat), però crec que no us els situaré fins a l'últim capítol per si a algú li ve de gust investigar :)

    La llunífera és una planta que apareix al contingut de HP en anglès (moondew) però no té traducció al català, per això l'he traduïda jo mateixa. Espero que no us soni massa estranya! Tota la resta de plantes que surten apareixen als llibres.

    I per part meva, això és tot ^^ moltes gràcies per llegir i per la confiança que em teniu sempre, espero que us agradi i aconseguir fer una cosa diferent i que funcioni!




  • AvatarAgatha Black (Moderador/a FF)Enviat el 24/11/2020 a les 01:12:52
    #27602He escrit 9 fanfics amb un total de 206 capítols

    Llegit!

    Uau, i tant que és diferent, Marta, i tant diferent! Quanta acció, i ja d'entrada al primer capítol, que normalment només es fa servir per presentar personatges i context. Molt bé! I t'ha quedat molt bé. Transmets molt bé l'estrès de la protagonista (Down, oi?) però a la vegada es veu com de freda i calmada és en un moment de pressió i com pensa abans d'actuar. Especialment perquè hi ha un bebè en escena i no és el mateix estar un sol que tenir una responsabilitat com aquesta a tenir en compte! Em sembla que ho has fet molt bé!

    Tot i així he de dir que em sobta una mica com de calmada està, que pensa fins i tot en llet i bolquers i en què és millor fer primer per evitar que la nena es torni a embrutar! També em sorprèn una mica que es quedi a la casa "durant unes hores". Perquè suposo que els companys de la carronyaire s'adonaran que no ha tornat i potser van a buscar-la. El meu pla hagués estat agafar la nena i tocar el dos! Però bé, la Down sembla molt pragmàtica així que suposo que està controlat, o té un pla, o és tan badass que no li importa si tornen XD

    No sé si m'han quedat clars els personatges: En Don i la Dreidre són parella (matrimoni) i tenen aquesta bebè, la Mauvre. Llavors la Dawn deu ser amiga de la família, i per últim, hi ha en Brendan, que se'ls va ajuntar més tard i que deu ser l'home que està fet una bola a l'amagatall? També és el Brandan el "senyor potinguetes" a qui li han passat tantes coses dolentes? A veure si he lligat caps bé.

    No crec que pugui comentar gaire més per ara... La idea dels títols em sembla molt bonica, i també que es dediquin a recol·lectar plantes, tenen una mena d'apotecària undergorund, oi? XD

    Ai, tinc moltes ganes de veure com segueix, perquè de veritat que tot i que està molt interessant, no sé pas per on vas ni com pot acabar! Espero que segueixis amb aquest bon ritme i pengis el següent aviat! 

    Un petonet! ^^




  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 24/11/2020 a les 14:03:14
    #27603He escrit 12 fanfics amb un total de 171 capítols

    Yaaaaaaaaay, m'alegro que t'hagi agradat! La Dawn és un personatge de naturalesa impulsiva, però ha après a tenir-ho sota control, sobretot gràcies a la seva feina (és jugadora de Quidditch professional) i a tot el que ha hagut de treballar per arribar-hi: estratègia, ment freda, control de les emocions i els impulsos... sol funcionar bé sota pressió i és capaç d'interpretar la situació i actuar en conseqüència molt ràpidament. Tot i això, de vegades no pot controlar-ho, com quan surt corrents sense pensar en la vareta.

    El tema de la llet i els bolquers era un punt que havia de ser "còmic" però ja veig que no s'ha entès hahaha És que li fa fàstic canviar-li el bolquer i busca qualsevol excusa per evitar-ho! I això de "durant unes hores" no volia dir que pretén quedar-se unes hores allà, ja veig que m'he d'explicar millor xD Només que la dona no és una preocupació imminent. No ha passat ni mitja hora, entre que ha noquejat la raptora, ha posat les proteccions i ha revisat la casa. No pateixis que aviat veurà que poden trobar-la a faltar i tornar a la cabana, però diguem que ara mateix... té altres preocupacions.

    Els personatges els has agafat tots molt bé! Ho he fet expressament, això d'anar donant informació sense concretar-la gaire. Ho explicaré sobretot al pròxim capítol, però més endavant també anireu veient més coses :) I si us els voleu imaginar millor també us puc anar passant els sims, que no és tan important però vaja, també està bé per tenir-ne una idea haha

    Gràcies per llegir i pel comentari! Ens llegim! ^^




  • AvatarCass RossEnviat el 24/11/2020 a les 17:10:28
    #27604He escrit 11 fanfics amb un total de 22 capítols

    Marta, m'agrada molt aquesta nova fanfiction! Fa molt bona pinta ^^ És totalment diferent del que fas normalment, així que tinc molta curiositat per veure com la continues. És tot un repte, i crec que te n'estàs en sortint molt bé! Per començar: el moodboard és preciós i les fotos que et van tocar també. La idea de fer els títols en irlandès també m'agrada molt.

    Recordo que vas dir que tu no et fixes en els detalls ni res, però en canvi, la narració que has fet és molt curosa! (Que em fa pensar en com hagués millorat encara més la fanfiction que sí que vas presentar al concurs, si no hagués sigut pel límit de paraules.) Tant de detallisme en explicar què feia la protagonista ha fet que des d'un principi hagi sigut molt fàcil de submergir-me en la història. Molt realista.

    En aquest sentit, el narrador ha sigut molt encertat, en primera persona. Des del primer paràgraf es veu clarament la personalitat de la protagonista. (M'agrada que no sapiguem el seu nom fins al final del capítol.)  Pel que fa als altres personatges, m'agrada molt la familiaritat amb la qual s'hi refereix i com hem d'anar encaixant les peces de mica en mica per tenir tot el trenca-closques. (I les que encara ens queden!)

    Parlant de la Dawn, m'agrada que sigui jugadora de quidditch professional. (I batedora!) Cosa que no fa més que afegir més interrogants a com ha acabat amb aquest grup de gent fent, pel que sembla, conreu clandestí de plantes màgiques... Mentre s'amaguen enmig de la guerra. Així que tinc molta curiositat per veure cap a on tira, perquè poden passar moltes coses. Qui és l'home que s'amagava? On són els altres, els desapareguts? Què farà la Dawn?

    Ens llegim!

    Cass Ross

    PS. M'encanta que va ser literalment pels pèls que penges el capítol un diumenge o un dilluns. Trenta-set segons abans de mitjanit!




  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 28/11/2020 a les 18:05:04
    #27605He escrit 12 fanfics amb un total de 171 capítols

    Sembla que de moment us agrada, que bé, espero poder seguir així ^^ Tens tota la raó que vaig tenir sort amb les imatges, ajuden molt a crear l'ambient i casen molt bé entre elles! Aaaaaah m'alegro tantíssim que em diguis això de les descripcions! M'hi he mirat molt, però no volia que la descripció no em sonés natural o alentís la història, i he anat endavant i endarrere escrivint i esborrant, o sigui que em fa molta il·lusió, aquest comentari :)

    El narrador és una cosa que vaig tenir bastant clara. Dubtava si primera o tercera persona, però el focus havia de ser la Dawn de manera molt marcada, perquè tot passa per ella. També em va semblar que la primera persona i el present em podien ajudar a donar la sensació de rapidesa i de sorpresa en els capítols de més acció, que és un dels grans reptes. A part, he esborrat moltes explicacions que feia que sonaven a "coses que explico al lector" i no "coses que pensa la Dawn". M'ha fet pensar bastant, aquest capítol... Tot i això, hi ha moltes coses a aclarir, i en algun moment hauré de fer alguna explicació amb detalls de les de tota la vida hahaha

    Al pròxim capítol es veurà, però crec que no passa res si dic que es coneixen de Hogwarts, tot i que no feien el mateix curs (perquè us en feu una idea, la Deirdre, que és la del mig, és del curs d'en Charlie). Fa molts anys que són amics. Al conreu clandestí no li doneu gaire importància... senzillament necessitaven una manera de fer diners i mantenir-se que no cridés l'atenció de la Conselleria, i durant les guerres més que mai hi ha un mercat negre amb la seva demanda. En el futur sí que ens serà útil, però com hi han arribat no és tan important.

    Mil gràcies pel comentariii! Ens llegim! ^^




  • AvatarMercè GrangerEnviat el 06/12/2020 a les 23:44:44
    #27612He escrit 5 fanfics amb un total de 24 capítols

    Hello hello hello!

    Ai quin hype, és que m'encanta la història! Ja només amb la sinopsi em tenies, però és que és tan interessant, està tan ben escrita i és tan diferent del que sols escriure... està molt bé, de debò!

    Xoca un poc, és veritat, al poca informació que tenim de tots els personatges al principi... però ja m'agrada així, anar-los coneixent a poc a poc, i ho trobo molt adient per una fic d'acció i tan intensa com és aquesta i, sobretot, aquest primer capítol.

    M'agrada la idea de l'amagatall, que s'han de guanyar la vida amb les plantes, la nena... l'ambientació és molt top, m'agrada molt el tema d'amagar-se durant la guerra, molt dur, però molt interessant per una història... clar que la trama no va per aquí, però em pareix un punt de partida molt guai. La Dawn la trobo molt ben definida i la transmet molt bé mitjançant la narració (clar quee jo ho dic havent-me llegit fins al tercer capítol i coneixent altres personatges que també molen molt).

    Molt fan del moment de pànic amb la Maeve i el bolquers haha. 

    I això, que molt bé, molt guai. Una abraçada heart

     




  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 07/12/2020 a les 00:19:58
    #27613He escrit 12 fanfics amb un total de 171 capítols

    Yaaaaaaaaay que bé que t'agradi! Sí sí, estava fet expressament, que en sabéssim poc, dels personatges... en aquest no tocava explicar gaire! Només anar deixant informació perquè us sonessin els noms i què fan i així després poguéssiu situar-ho.

    L'ambientació és 100% gràcies a les teves fotos, o sigui que te les agraeixo molt! El mooncalf, el bosc, la nena... molt guai tot. I la Dawn... sí, al tercer capítol la coneixem molt més tots, jo inclosa, igual que al Brendan! Aquesta gent es van presentant com els dona la gana i, per molt que digui que em fa ràbia que em trenquin els plans, crec que conèixer-los és una de les coses que m'està agradant més d'escriure aquesta fic hahaha

    M'alegro que t'hagi fet gràcia el detall del bolquer!

    Moltes gràcies pel comentariiiii segueixo responent!




  • AvatarArwen Black (Moderador/a FF)Enviat el 31/12/2020 a les 00:14:21
    #27641He escrit 1 fanfics amb un total de 2 capítols

    Apa, que bé poder passar al següent capítol sense haver-me d'esperar una setmana! Hahaa però abans, comentari! Al principi m'ha costat, perquè quan tot és narració a mi em costa, però quan ha arribat l'acció he començat a llegir més de pressa perquè el text m'hi ha acompanyat molt bé. Ja ha sortit tot lo de les imatges, oi? Uau, tot en un capítol! Te n'has sortit molt bé, de trobar una explicació per a les cadires buides al mig del bosc! Trobo que la protagonista té el cap molt fred i actúa super bé tenint en compte les circumstàncies. Fa llistes i tot. Només perd el món de vista quan sent a la criatura plorar. Molt realista. Quin bon començament. Següent, següent!



  • Avatarhermione potterEnviat el 12/02/2021 a les 13:25:29
    #27698He escrit 9 fanfics amb un total de 70 capítols

    Hola Marta!!!

    Per fi m'he pogut passar per aquesta fic (i les que em queden a la llista, però poc a poc xD).

    M'ha agradat molt, és diferent al que acostumes a fer i m'has deixat en un estat de tensió que no sé com aguantar fins després de dinar. Aquesta sèrie de misteris, un darrere l'altre... Quante spreguntes sense resposta ens has fet crear!

    La protagonista principal és interessant, té capes i tinc ganes de conèixer com evoluciona (i què ens expliques del seu passat, que crec que també té molt a veure amb el que està vivint ara mateix).

    Els trets botànics m'han deixat intrigada. M'encanta anar aprenent coses que a mi se'm passen per alt quan les llegeixo o quan en sento a parlar. Quines utilitats...

    Segueixo llegint, que vull saber com acaba aquesta trama!!!