Cròniques de Hogwarts - 23: Per raons purament acadèmiques (Edwin)
AvatarEscrit per Agatha Black
Enviat el dia 05/10/2020 a les 22:02:01
Última modificació 05/10/2020 a les 22:02:01
Tots els capítols de Cròniques de Hogwarts
< Anterior capítol ||


23: Per raons purament acadèmiques (Edwin)

 

—Déu n’hi do, la Dama de Gel, eh —diu en Drake, amb la ploma entre les dents—. Es veu que sí que tenia sang a les venes.

—Aquest cop se li ha parat el comptador —responc distret sense mirar-lo, i a la meva veu no hi ha cap nota de sorpresa—. Com està, la Black?

—Doncs bé. L’Agatha passa per la infermeria i Madame Pomfrey la deixa com nova. Té un blau a l’esquena prop de l’espatlla, però es troba bé. És tan propensa als accidents...

Sé que no em dirà que en porten una de cap per Halloween. Han castigat tota aquesta colla que li agrada embolicar la troca a no anar la festa. Fins i tot hi van involucrar la pobra Maire Brown, la nova. Però estic segur que no tenen cap intenció de perdre’s la festa. Ara, en Drake és massa lleial perquè em digui quina una en tenen preparada. I jo no li ho vull preguntar.

Estic assegut de cames creuades al llit d’en Drake, mirant-me els seus apunts de Magimàtica. L’he obligat a fer el llit, perquè el tenia fet un nyap, com sempre, perquè no em fa gaire gràcia que la seva salamandra es passegi pel meu baldaquí. No és que cregui que em pot fer res, però, com és comprensible, no vull que em cremi el cobrellit blau amb filigranes de fil daurat a les vores ni les cortines estrellades. El joc de llit d’en Drake ja té uns quants racons socarrimats. Sort que els elfs domèstics passen de tant en tant quan no hi som per canviar-los, tot i que em fa l’efecte que ell dormiria a qualsevol lloc, per molt recremat que estigués. Però tampoc no vull seure directament sobre els seus llençols suats...

Ell seu de genolls, i va passant els negres ulls felins dels meus apunts impecables de Runes Antigues al seu pergamí, que gargoteja traient la llengua. Jo m’he tornat tot un expert a desxifrar la seva lletra enèrgica i tot tacat de tinta, com fan els apotecaris muggles. He de dir, però, que els seus números són molt clars, cosa que és d’agrair quan es llegeixen temes de magimàtica.

—Hi ha una cosa positiva —i mentre dic això esbosso un somriure de triomf—: que la senyoreta Rottenmeyer s’estarà dues setmanes sense poder entrar a la biblioteca.

—Bé té amigues que li poden portar els llibres.

Sospiro amb resignació, sense treure l’ull dels apunts de Magimàtica.

—Com a mínim, no li veuré la cara d’amargada quan hi vagi.

Cada setmana, en Drake i jo fem la nostra sessió d’intercanvi d’apunts. Aquest any els horaris són molt inoportuns. Que Futurologia i Muggleologia siguin a la mateixa hora que Criança de Criatures Màgiques (que, per cert, la tenim en una hora, a les nou, primera classe del matí) encara passa, perquè aquestes dues primeres assignatures no m’interessen gens. Però que Runes Antigues i Magimàtica coincideixin... això no em va agrada gens ni mica. Sembla fet expressament perquè anem coixos de coneixements.

És clar que jo sóc més donat a estudiar pel meu compte. Encara que no vagi a la classe del professor Mist, em penso treure els G.N.O.M. de la seva asignatura. I sembla que en Drake, que fa Magimàtica, també està decidit a treure’s els de Runes Antigues, temari que també sembla agradar-li. La salamandra de foc es deixa lliscar pel braç d’en Drake i es penja del seu canell. Acostumen a ser d’un color blanc lluminós i, en trobant-se dins del caliu de les flames, se les veu de colors escarlates i blaus, segons com balla el foc. Tanmateix, la salamandra d’en Drake presenta una mena de silueta que ressegueix els marges del seu cos pàl·lid amb una forma ben peculiar. Són unes marques esveltes, semi-punxegudes i onejants de color escarlata, com si l’animal tingues la pell encetada, i sembla que es tracti del contorn de petites flames hipnotitzants. És per aquest motiu que en Drake l’anomena Flameta. Avui s’està portant molt bé, tenint en compte que li agrada tant voltar.

Veig de cua d’ull com en Drake somriu divertit pel comentari que acabo de fer sobre l’agressora de l’Agatha Black, però seguidament arrufa les celles:

—Què significa quan la Naudiz té dues ratlletes?

Aparto a mitges la comparació psicològica entre el sis i el nou que estic escrivint, i agafo els meus apunts de runes. No recordo res de semblant, i tant en Drake com la Flameta em miren expectants:

—Dues ratlletes...? Ah, això no és una Naudiz —li explico, i ara tot encaixa de nou—. És una variació danesa de l’Ansuz.

—També ens hem d’aprendre les variacions daneses?

—I les sueconoruegues —assenteixo, i li assenyalo la resta de pergamins—. El professor Pendragon va dir que també les runes lligades i els talismans entrarien a l’examen.

—Ah! Ja ho veig, gràcies! —diu animat, sucant la ploma al tinter, que es troba en equilibri perillosament inestable sobre el cobrellit—. Aleshores aquesta "mena de Raidho" és, de fet, una Wunjo lligada amb una Kenaz, oi? Llavors no és pas la necessitat de fer un viatge, sinó que es deu referir a... «la joia d’un déu protector que il·lumina el camí».

—Això mateix! —el felicito content.

En Drake apunta la frase i jo intento oblidar-me del tinter, que balla amenaçadorament sobre el matalàs, concentrat en el número sis. M’encurioseix la silueta de salamandra de foc amb què el llibre representa el número sis i, naturalment, els ulls em van cap a la criatura ígnia.

La Flameta no només és rara pel seu aspecte inusual, sinó també per tots els anys que ha viscut. Tothom sap que les salamandres només viuen mentre cremi el foc d'on han sorgit. La gent es podria preguntar d’on ha sortit aquesta salamandra i per què no se li acaba la vida. Jo estic convençut que en Drake té el foc originari de la Flameta en un potet de conserva amagat en algun racó... Té un bon nivell de màgia; és prou capaç de conjurar un foc blau petit i portàtil. Resulta massa inversemblant que algú es doni a estimar una criatura tan efímera (sent tan entès en criatures màgiques com ell) si no té un as a la màniga com això del pot. Jo mateix pateixo sovint pel dia que en Glas piuli, i això que els jobberknoll no tenen vides curtes. Amb tot, no me l’ha ensenyat mai, aquest pot de conserva...

—Hauríem d’anar passant —dic mirant el meu rellotge màgic que penja del baldaquí del costat— o farem tard a Criança.

Recollim l’escampall i és tot un miracle que no hagi vessat la tinta.

 

***

 

Caminem ràpid pels jardins i quan arribem als terrenys on hi ha la cabana del guardabosc, que és on s’imparteixen les classes a l’aire lliure, la majoria d’alumnes ja estan instal·lats. En Nicholson (em resulta del tot fora de lloc anomenar professor a un personatge com aquest...) es frega les mans mentre en Bonny, un dels elfs domèstics de l’escola, acaba de col·locar set taules de cavallet de fusta. Oh no... això té pinta de treball en grup...

I no m’equivoco gens. El jovencell que tenim per mestre ho té tot apuntat en un pergamí. S’hi transparenta la tinta i puc veure la mala lletra que té.

—Bon dia —diu en Nicholson—. Avui us he preparat un treball per parelles. Haureu de tenir cura d’una criatura màgica, diferent per cada parella, durant un temps i fer-ne un diari de camp.

Uns quants alumnes van a trobar ràpidament el seu millor amic; sembla un acte reflex que tenen molts en sentir «treball en parelles».

—Nosaltres anirem junts —s’afanya a dir l’Sytherin morè de les ulleres, amb un braç al voltant del noi rabassut de Hufflepuff que sembla la seva ombra.

—Les parelles les faré jo —replica el guardabosc. Però, contra tota esperança dels que somriuen pensant que per fi podríem desenganxar els misteriosos inseparables diu:—, però sí: Caleb i Mike, vosaltres fareu el vespral.

Tots dos van directament i sense vacil·lar cap al seu cavallet, on se suposa que l’animal els espera al costat.

—Erin, Robin; vosaltres aneu a la pàgina 8 —i els assenyala el seu cavallet.

Un ocell de cos ufanós, que no sembla pas capaç d’emprendre el vol, surt tot poca-traça de darrere de seva la taula de cavallet. Té les plomes encrespades d’un color grisenc i té un bec amb una forma ben particular.

—Oh! Si és un dodó —exclama la Natia O’Neal que, juntament amb el llibre d’Ernest Salamàndric, porta com sempre una revista muggle sota el braç—. Però no estaven extingits!?

En Nicholson li explica que els muggles sabien de l’existència del diricawl, però que el coneixien amb aquest altre nom: dodó.

—Com que no coneixen la seva habilitat d’aparetre, van creure que els havien caçat fins a exterminar-los. La Confederació Internacional de Bruixots considera apropiat no dir als muggles que encara existeixen, per por que els continuïn matant.

—Però Nicholson —intervé la Noa Simpson—, qui diu que sigui la mateixa espècie, eh? Podrien ser tot uns altres éssers. I si el dodó dels muggles és extint de debò?

Ai, mare: el seu caparró paranoic ja s’ha posat en marxa. La River es limita somriure.

XX —llegeix Robin Weasley al seu llibre de text—. És del tot inofensiu.

—I tot això que desapareix quan vol fugir... Mm... No sé si és del tot inofensiu, eh. Podrien estar treballant pel govern com a espies, i desapareixen quan han recopilat prou informació. Mm? Què me’n dius, d’això? —Weasley es bufa una grenya pèl-roja i se la mira sense saber què dir—. I si viatgen en el temps? O potser hi ha universos paral·lels? Paral·lels!

»I si aquesta classe forma part d’aquest món paral·lel i no som on realment hauríem de ser...?

En Nicholson prova de no fer-li gaire cas i, consultant el seu pergamí, aparella la Connors amb en Grannett i els envia al cavallet de l’esquerra. La noia dels cabells canviants es tomba per mirar les seves amigues de l’ànima i arronsa les espatlles.

L’Agatha Black es mira com les seves amigues van amb altres companys i, amb les mans a la cintura, es dirigeix al guardabosc:

—I jo amb qui vaig, Nicho?

—Agatha, tu aniràs amb la Hilary.

Ella mira la rossa d’Slytherin amb els ulls fora de les òrbites.

—Estàs de broma...!

Aquesta se li acosta i bé sembla que estigui contenta i tot.

—Ah, i vés amb compte, Agatha, que ens coneixem —l’adverteix per sorpresa de la Black—: No vull que la toquis, la Hilary, m’has entès? Ni que sigui per un pèl.

Sense poder-ho evitar, se m’arruga el front. M’ha semblat com si... Les mirades de profe i alumna es creuen amb una complicitat improvisada. Com si... Què m’he perdut...?

—Zoe i Natia, vosaltres treballareu amb un Crup.

Aquella paraula provoca certa perplexitat als ulls marrons de la noia prima. Jo diria que massa revistes muggles... Però en comptes de la personificació d’un virus monstruós portador de malalties respiratòries com el que es devia haver imaginat, una mena de terrier els espera remenant les seves dues cues. Ara deu comprendre allò de la «tos de gos».

—Oh, un gos —diu la Natia O’Neal amb un somriure entre complaguda i alleujada, i es dirigeix a la seva companya:—. A casa tinc dos gossos: es diuen Pam i Pippa.

—Ostres —exclama la Noa Simpson:— Aneu en compte, eh.

Tant l’Allen com la l’O’Neal se la miraren interrogativament. Un altre cop...

—Per què us penseu que tenen aquesta cua bifurcada, els Crups? —Només espera que elles arronsin les espatlles—. Doncs la meva teoria és que en un gos ferit li van fregar la ferida amb saliva d’hidra, que tenia un alè molt pudent. Així, havia adoptat la capacitat de regeneració de l’hidra, i quan li van tallar la cua n’hi van sortir dues. —les noies de Hufflepuff es mirar—. Ja ho veureu: si li talleu la cua bifurcada, ja veureu com n’hi surten quatre.

—No cal, Noa. Ja ens ho creiem...

—No ho vull comprovar...

El professor segueix formant les parelles.

—Drake i Noa, vosaltres sou una altra parella.

—Que som què? —parpelleja la Noa Simpson, despertant-se de la seva paranoia, un xic tocada.

—Que vas amb mi, Noa! —diu en Drake amb els ulls felins somriguts. I es dirigeix al guardabosc:

—Nicholson —i un enorme somriure de qui en porta una de cap se li planta als llavis—, podem fer la salamandra de foc nosaltres?

—No, Drake. Tu ja saps tot el que cal saber de les salamandres de foc, oi que sí? —en Drake fa cara de murri i assenteix—. Llavors no faríeu cap feina. No. Per vosaltres tinc un Mooncalf.

Tant la Noa Simpson com en Drake miren al seu voltant amb l’esperança de veure la criatura que els ha tocat. Però no apareix per enlloc. En Drake ja deu saber com és un mooncalf (bé l’apassiona el tema de les criatures màgiques), però segur que no n’ha vist mai cap a la realitat, només en dibuixos. La Simpson, en canvi, no sembla saber de què es tracta:

—No ens diguis que és invisible com els vesprals...

—No —riu tot misteriós, i per un moment em fa pensar en el director—, però ja ho veureu, ja ho veureu... Obriu el llibre: pàgina 27.

Tots dos obren el llibre i els seus caps, flamant i daurat, però tots dos igualment desendreçats, es toquen en posar els ulls al mateix dibuix que es mou.

—Que mono! —exclamen tots dos alhora.

Continuen llegint la seva descripció i tots dos posen cara de desconcertats i els colors pugen a la cara de la Noa.

—No patiu —diu tot divertit—. Tindreu més temps que la resta per salvar aquesta dificultat afegida... En Bonny us acompanyarà al seu cau. Us aviso que és estretet: si hi voleu entrar tots dos, haureu d’anar ben apretadets...

L’elf domèstic estira en Drake de la bata de treball i se’ls enduu cap avall del turó.

—Professor... —comença a dir en Swift, esbufegant—. Jo quedo desaparellat...

En Nicholson sembla satisfet per aquell "error" de càlcul.

—Bé, doncs Billy, posa’t amb en Caleb i en Mike.

Els misteriosos inseparables se’l miren amb cara de pomes agres, i el poca-traça de Hufflepuff se’ls atansa amb empentes i rodolons. Té els ullets espantats i, abans d’arribar on són els seus companys de grup, trapussa amb les pedres un parell de cops. Els ulls d’en Mike Gibson tenen una ombra d’avorriment i en Rowe arruga les celles com si la interrupció els aixafés del tot la guitarra.

—Quina criatura ens toca?

Tots dos, que ja han començat a treballar, es miraren i posen els ulls en blanc. En Swift es limita a forçar un somriure, però està tot desconcertat.

—Em... McGregor —sento que em diu una veu—. Em toca anar amb tu.

Els ulls del noi alt i ros em dediquen una mirada opaca. Pendent de tot plegat, no m’he assabentat ni d’amb qui em toca. Tothom està aparellat (i en Billy Swift, fent nosa) i deu ser cert que em toca amb l’Eric Earl. Sí, el germà de la senyoreta Pepis...

—Ah, bé, quin animal ens toca?

Però llavors veig un ocell d’aspecte desnerit sobre la nostra taula de cavallets, les plomes negres verdoses del qual brillen amb el mateix aire trist que els seus ulls foscos. No puc reprimir un «Ooh» emocionat. El meu company també sembla complagut per la criatura que ens ha tocat, però alhora també un pèl espantat.

—En Nicholson ha dit que «estem preparats» —arronsa les espatlles—. I ho ha dit així...

Ens mirem un altre cop sense saber massa què dir.

—Potser que comencem per la descripció física i continuem per l’alimentació —suggereixo, esperant que ell faci el següent pas—. Què mengen els fènix irlandesos?

—S’alimenten d’insectes grossos i de fades —m’explica, i m’assenyala els potets buits que hi ha sobre la taula—. Normalment troben el menjar pel seu compte, però si en Nicholson ens ha preparat això, segurament deu voler que en cacem nosaltres.

Sé que l’Earl sovinteja la torre de la mussolerissa: li agrada mimar els mussols. Sospito que el que més greu li sap de cuidar criatures és haver d’alimentar-les amb altres criatures.

—Ei!

L’auguri, l’altre nom al que respon aquesta mena de fènix de la penombra per la seva fama de predir l’avenir més terrible, acaba d’emprendre el vol. Es deu haver amagat al niu i ens dirigim a l’entrada del bosc on el trobem dins de l’enorme llàgrima on viu. Malgrat la primesa que presenta, no té pinta de tenir gana, així que ens posem a fer-ne la descripció física i ja anirem a caçar fades més tard. Agafo la meva ploma i recolzo la llibreta de camp a un arbre.

—Plomes negres verdoses...

—Les té verd fosc —replica ell insegur—. A mi em sembla que són més verdes que negres, no?

Miro cap a l’interior del niu de llàgrima.

—Jo diria que són negres i iridescents.

—I no diries que fan com aigües? —insisteix, però m’adono que canvia d’opinió cada dos per tres.

Comencem bé, si a la primera frase ens hem de posar a discutir, però ell no sembla convençut de defensar la seva pròpia posició.

—Molt bé, sí, si tu creus que són negres verdoses.... Posem això.

—També podem posar —dic amb la intenció de mostrar-me flexible i amable— que són negres verdoses i que fan aigües iridescents —sintetitzo amb tot el que hem dit mentre resulti coherent.

—Ah, em sembla molt bé.

Un cop tenim la descripció física de l’animal, anem cap a la clariana guiats pel brunzit greu de les fades. Fins i tot des d’aquí, sentim com l’Agatha Black exigeix a en Nicholson un canvi de parella.

—Aquests dies que estaven castigats a la mussolerissa —m’explica l’Earl durant la nostra recerca de fades—. Es van dedicar a fer guerres amb els excrements dels mussols.

—De fet —dic a risc de semblar un set-ciències, però aquestes alçades poc m’importa si tinc aquesta fama o una altra—, el que es tiren per sobre són egagròpiles, no excrements.

L’Earl ara em mira i fa cara d’escoltar-me interessat.

—Als de Gryffindor, els fa gràcia pensar que es tiren excrements de les aus, però, en realitat són les parts no digeribles que escupen fetes una bola —i això ho sé perquè un dia m’ho va explicar en Drake—. Com que són ocells, tenen cloaca, i en surten l'orina i els excrements tots junts. Són els regalims que omplen les parets de la mussolerissa, no les boles.

—O sigui —demana mentre obre d’esma un pot perquè deu haver vist una fada— que seria pipí i caca tot barrejat, no? —I jo assenteixo—. Doncs, saps què et dic? Que em fa l’efecte que la idea de pipí i caca tot barrejat li agradaria encara més a l'Agatha.

Se m’escapa un somriure infantil i enjogassat, i a ell també.

Em sembla que ens podem portar bé.

 

* * *

 

La classe de Transfiguració ha estat particularment dura, avui. Tot i que encara som a principi de curs, la professora No-agafaré ;-treballs-fora-d’hores-així-que-facin-la-feina-que-poso-pulcr ament-i-puntual es pren molt seriosament allò de «són a l’any dels G.N.O.M.» i els reptes de transfiguració que demana cada cop són més complicats. De bo de bo, necessitem un autèntic dinar per agafar forces, que aquesta tarda hi ha Defensa... sí, per acabar-ho d’amanir...

El Gran Saló bull amb el xivarri habitual dels comensals sota el cel de tardor.

La salamandra de foc d’en Drake s’ha tornat a escapar. Aquest matí l’he vista rondant en Connors, però ara no sé on para. Normalment, es banya dins d’un foc, el de la sala comuna o el de la cuina. Però també li agrada anar per tot arreu; en Drake diu que sembla que s’enyori o que tingui ganes de viure aventures.

—Bua, Edwin! —salta la Noa, i quasi s’ennuega amb l’aigua—. Treballes en un nou invent?

Li encanta veure els resultats de les meves creacions. Tinc una fanàtica fidel, ja ho veieu.

Sense presses, m'eixugo els llavis amb el tovalló.

—Encara hi estic treballant, però ho tinc encallat: Hi ha coses que són molt difícils d’aconseguir... Però quan l’acabi, ja te l’ensenyaré.

—El teu invent de la Teranyinta era brutal, Edwin!

La Maire Brown fa cara d’interessada.

—Mira, Maire, és una tinta comunicadora màgica —li explica la Noa Simpson—. Tres o més persones escriuen un missatge secret. I aquesta tinta especial crea una xarxa màgica indetectable, com una teranyina invisible, que permet que es puguin comunicar a distància amb aquest codi.

Tot emocionat, en Drake s’empassa sencer el tros de carn d’olla que havia començat a mastegar i no s’escanyussa de miracle.

—Oi que va ser d’allò més divertit quan amb en Joe, en David, en Noël i en Kenneth ens vam poder escriure des de les nostres quatre sales comunes diferents! Pobre Ken, que se li va tacar la revista del cor i vam haver d’ajudar-lo a llevar-ne la tinta màgica amb un sortilegi xuclador. I sort que la hi vam salvar, sinó ens hauria ploriquejat molt més del que ho va fer...

En Drake s’inclina enrere per saludar en Connors i en Gallagher que seuen (bé, en el cas aquest segon s’ha enfilat al banc dret i remena la melena pollosa) a la taula de Gryffindor. Localitzo la Flameta, que torna a estar penjada de la túnica d’en Connors.

—Però... Per fer una cosa així —fa la Brown tota astorada— calen molts coneixements de criptomància i un cert domini de magimàtica...

—I unes quantes hores de cocció lenta i delicada, també —afegeixo sense immutar-me, però ja m’agrada que es fixin en la meva feina de tant en tant—. Aquesta part de numerologia també sortirà als G.N.O.M..

En Drake es treu un tubet de vidre de la butxaca i fa el seu ritual quasi diari d’omplir-lo de pebre. M’hi fixo i m’adono que aquest no el pot de conserva que fa servir habitualment. Aquest és més petit i manejable... El que normalment fa servir és com el que tinc de la fada que he caçat per l’auguri, que me l’he guardada la butxaca. No se sap mai quan un pot necessitar pols de fada...

—La Flameta és una temerària —explica en Drake mentre posa el tap de suro al tubet i se’l guardaa la butxaca de la túnica—. Volta molt, i les salamandres només poden sobreviure fora d’un foc un màxim de sis hores si se les alimenta amb pebre, per això sempre en porto un potet a sobre.

—Ah, i és per això que la salamandra representa el número sis en l’alfabet rúnic, oi? —concloc—. És justament el que em falta incloure en la comparativa del sis i el nou en magimàtica...

Però, de fet, el que jo necessito és el representant del dos...

—Tu també et treus els G.N.O.M. de Magimàtica, Edwin McGregor? Em pensava que feies Runes Antigues...

—Fem intercanvi d’apunts, Maire —diu en Drake—. Tu també vols fer més G.N.O.M.s que lesassignatures que fas, oi? Vine amb nosaltres.

Sembla que la Noa Simpson se li entristeix lleument l’expressió.

—No passis ànsia, Noa —li dic perquè vegi que no m’he oblidat del que li he dit—, que quan tingui el que necessito, continuaré amb l’invent i te l’ensenyaré en acabat.

Ella em dedica un somriure apagat. No entenc què li ha agafat, però sembla que no l’he animada gaire...

En aquest moment, el trio de Gryffindors explosives s’alcen de la taula, s’acomiaden dels altres i van cap a la sortida. En Drake s’alça del banc i va cap als seus amics i treu el tubet per donar pebre a la salamandra, que ara joguineja amb la vareta d’en Connors. Llavors la deixa en una de les torxes de plat del Gran Saló.

—Au, guarda’t el tub, Drake —sento que li xiuxiueja en Gallagher—, que el necessitarem...

Els ulls se li desvien sospitodament cap a la taula d’Slytherin.

Que el necessitaran? Per posar-hi què?

I si... I si... hagués fet servir l’altre pot per guardar-hi una altra cosa...? I si... aquest l’havia de fer servir per una altra cosa i ara l’ha omplert de pebre per una emergència...? Ostres, si és el que penso, la gresca està servida el dia de Halloween... Què hi cabria en un tubet tan petit...? A veure, què ha dit en Nicholson... «No toquis, la Hilary, m’has entès? Ni que sigui per un pèl». «Per un pèl»!

Au, vinga! Quina poció demana el pèl de ningú com a ingredient essencial!? Calla, que, si és així, encara podré continuar amb el meu invent!

—Me n’he d’anar, nois.

Sense esperar cap resposta, abandono el banc i camino ràpid cap a la porta del Gran Saló.

—Black! —ella se gira i miro de saludar-la sense esbufegar.

—Aneu passant, noies —els diu ella—, ara us agafo.

—Com estàs? De l’espatlla, vull dir.

Ella s’assenyala l’omòplat per fora de la túnica:

—Madame Pomfrey m’hi va aplicar una potinga de les seves; ja no em fa gaire mal.

M’alegro que com a mínim la relliscada de la senyoreta Perfecta no l’hagi afectada gaire. També espero que li treguin molts punts. Però em conformo que li hagin retirat privilegis de biblioteca.

—Ja he vist que t’ha tocat amb l’Eric Earl al treball de Criança—em diu amb un somriure burleta i assenteixo amb el cap—. No el jutgis per la seva germana. L’Eric és bona gent. Sempre malcria els mussols i altres criatures.

—Hem quedat aquest vespre per seguir amb l’alimentació de l’auguri. —li explico amb un to neutre—. I a tu t’ha tocat amb la rosseta d’Slytherin, oi?

—Ai, ni me’n parlis! —Es posa una mà al front amb gest dramàtic—. No sé pas si ho resistiré...

—Veig que s’us ha girat feina —canvio de tema tot misteriós—. És evident que no teniu cap intenció de perdre-us el banquet de Halloween, però... Converses secretes, potets amunt i avall... Potser per omplir d’amagatotis amb els importuns ingredients? Potser per tenir les millors disfresses de la festa?

M’escorcolla de dalt abaix amb desconfiança.

—Què? T’ho ha dit en Drake, que pensem preparar la poció de la mutació per poder-hi anar?

Em poso de braços creuats i no puc amagar l’ofensa:

—En Drake no me n’ha dit res de res.

—Aleshores com ho sabies?

Un somriure es planta als meus llavis:

—No ho sabia segur; però ara sí: m’ho acabes de confirmar.

Ella prem les dents amb força fins que el múscul de la mandíbula se li marca a la part posterior de la galta.

—Digues-me què et podem oferir i ho faré constar.

A l’Agatha Black li espurnegen els ulls grisos sense poder dissimular l’efecte que li han causat les meves paraules, com si cregués que li faig alguna mena de xantatge.

—T’has pres al peu de la lletra els ideals de la secta de Lord Henry o què?

—Em sembla que malinterpretes les meves intencions —dic a poc a poc. Brando el cap, bo i alçant les mans i poso cara de portador de la pau—. Potser no m’he explicat prou bé. Jo no vull que comprin el meu silenci. No pensava dir res dels vostres plans a ningú igualment.

La Black fa cara de desconcert. «Aleshores què vols? Ara sí que no sé per on vas...», diuen els seus ulls grisos espurnejantment expressius. I espera que jo parli.

—És una col·laboració. El meu interès és purament acadèmic.

Sembla que això no és prou il·lustratiu per ella.

—Et proposo un intercanvi. Tinc un invent entre mans: necessito corn de bicorn.

En sentir això, la seva comissura s'eixample en un petit rictus entre divertit i alleujat.

—Piques alt, eh? —i deixa de mirar-me com si fos el seu enemic—. És dels ingredients més difícils de trobar. Què ens oferiries a canvi?

—Segur que necessitareu un trosset de l’Earl, oi? —dic amb l’expressió distreta i continuo a poc a poc—. De la germana. Jo sóc de Ravenclaw, i vosaltres no hi teniu accés, a la nostra Sala Comuna.

Contràriament al que esperava, sembla que la meva oferta no li fa ni fred ni calor.

—Potser no ho saps, però no estem soles —contesta arronsant les espatlles i fa cara de no estar-hiinteressada—. Ja tenim els nostres mètodes i aliats per això.

Reprimeixo un «ah» i miro d’amagar que estic sorprès: Què em queda per oferir? Realment necessito el corn de bicorn, però sembla que no em necessiten a mi...

—Sense el corn de bicorn estic encallat, i he promès a la Simpson que li ensenyaria el meu nou invent quan el tingués.

—Mm bé, potser hi ha una cosa que podries fer per nosaltres a canvi d’algun ingredient per pocions del rebost dels professors...

Em somriuen els ulls sense poder-ho evitar.

—Necessitem cabells d’altres alumnes. D’Slytherin, concretament.

—No coincideixo amb en Moore en cap optativa, però té els cabells llargs i suposo ho podria intentar... I, pel que fa la Bellamy i la Circe Black, podria...--

—No, no, pensava en un altre Slytherin. Un de setè.

Noto com la sang se’m glaça a les venes.

—Es tracta del capità de quidditch —noto com perdo el color de les galtes—, en Zac Layton —els genolls em fan figa—. He pensat que com que sou amics...

Amics... El cos em trontolla, però m’obligo a recuperar l’equilibri. Tot i així, el color de les galtes no em retorna.

—Aye. Sí, sí que en som —responc amb tota la naturalitat que sóc capaç d’esbossar en el meu rostre pàl·lid. Gairebé m’han fugit totes les pigues.

—Així, no et costarà gaire d’aconseguir. Un cabell. Només ens en cal un cabell.

Un cabell... Un cabell del seu cap...

—És que, com saps, —va explicar gratant-se el clatell amb l’expressió emmurriada— ja tinc tots els números perquè m’expulsin i, si torno a colar-me al bany privat dels monitors o capitans de quidditch... —...colar-se al bany privat d’en Layton...—, segur que em cau el premi gros!

Jo no puc articular cap més moviment. Els càlids ulls ambre i la melena sedosa del capità de l’escut verd es presenten davant meu en la meva imaginació. La vista de la ment s’intenta apartar de la lluïssor ambre i mira d’enfocar els cabells... un cabell...

—Imagina’t si és al bany d’altres residències! —continua dient l’Agatha distreta—. Em troben en el bany d’Slytherin i com a mínim m’exposo al petó d’un demèntor!

Aleshores els nostres ulls es troben. Els ambarins han desaparegut de la meva ment i veig els seus, que són grisos i ben reals.

—Ei, que era broma, eh —diu en veure la meva expressió sense color i mirada absent, tornant a malinterpretar-me. Per sort...—, he exagerat molt! No n’hi ha per tant...

Em continua mirant desconcertada.

No em puc quedar aquí com un estaquirot, o creurà que he tingut una aturada cerebral... (que és prou similar al que he tingut realment...).

—I què, ja teniu l’herba de santa Sofia? —demano després d’inspirar un parell de cops, i la vitalitat em torna i mostra el meu semblant de sempre.

—Les traurem dels hivernacles. Segur que a la professora Woolgather no li sabrà greu. Ella... té altres distraccions...

Els seus dits índex i polze agafen una cigarreta imaginària i, fent el gest de xuclar-lo, posa els ulls en blanc.

—L’heu de collir en lluna plena —l’adverteixo, i el que dic a continuació sembla més del seu interès—. Si encara no l’heu collida, ho haureu de fer el dia vuit sens falta. És l’últim dia que teniu abans de Halloween.

Ella fa cara de fer-se una nota mental de la data, però branda la mà en gest despreocupat, oblidant-se del tot del porro de mandràgora imaginari:

—Segur que l’Erin n’està al cas.

—De l’eclipsi també?

Allò la deixa garratibada i jo mantinc les celles pèl-roges alçades escorcollant-la divertit. Diria que no sap si creure-s’ho o no.

—Però no hi ha més dies abans d... Vols dir que...?

—No pateixis, aquí no serà visible —esbosso un petit rictus i llegeixo l’alleujament a la seva mirada—. És per això que el professor Halley no l’ha inclosa al temari pràctic. Teniu temps. Aconseguiré aquest cabell a canvi d’un corn de bicorn i d’una bosseta de fiblons de billiwig. També us puc preparar més Teranyinta.

Ella fa cara de pensar-s’ho. No és gens fàcil, aconseguir corn de bicorn, i, si a més n’ha d’agafar el doble del que necessita per la poció de la mutació, s’arrisca encara més que ho descobreixin...

—Evidentment, no en diré ni una paraula. El vull per un interès purament acadèmic, naturalment, ja t’ho he dit. I estàs convidada a veure el meu nou invent quan l’acabi.

—Tracte fet —diu i encaixem les mans en un pacte sense màgia, i amb l’altra mà m’assenyala amb un índex amenaçador—. Però t’adverteixo que si el cabell no és seu... hi haurà conseqüències.

Em dóna un tubet de vidre com el que tenia en Drake i , tant aviat com ens separem, la desesperació em torna a envair.

On t’has ficat, Edwin? Aconseguir un cabell d’en Layton... Això no serà gens fàcil...

Pujo les escales de marbre amb la intenció d’arribar a la quarta planta (quan necessito pensar, les cames em porten cap a la biblioteca), però és al segon pis que se’m presenta l’oportunitat perfecta:

En Zac Layton està conversant amb en Moore. Des que s’ha destapat tot el tema de la seva família, en Moore s’ha separat força de les seves amigues. Són amics amb en Layton. Pel que sé, ell va ensenyar en Jack Moore a perfeccionar la seva tècnica de vol durant el primer curs.

—Edwin! —em crida la seva veu preciosa i vaig cap allà.

En veure’m, en Moore se n’acomiada i, després de saludar-me amb un cop de cap, enfila passadís enllà.

—Què, Edwin. Em pots explicar què hi feien la Black de Gryffindor amb la fava de la Hilary Blythe? —pregunta estranyat amb ganes de conversa—. Aquest matí les he vist entrant juntes al castell des dels jardins.

—Tenim un treball per parelles a Criança.

—Ah! En Nicholson també ens ho va fer a nosaltres quan fèiem els G.N.O.M.. Quina criatura t’ha tocat?

Mentre parla, els ulls se’m desvien cap als seus cabells sedosos...

—Faig el treball amb l’Eric Earl —i li dic el seu nom perquè sé que es coneixen del quidditch, tots dos són porters—, i ens ha tocat l’auguri.

La conversa flueix, però cada cop estic més hipnotitzat amb els seus cabells... Només de pensar que la meva missió és prendre-n’hi un, em poso com un flam. I ara em demana per la fada que porto al pot de conserva, la llum de la qual es veu a través de la meva túnica.

Fa com un espectacle de fanalets.

—Tan boniques que són i alhora tan ximples, eh —diu mentre se la mira amb els ulls d’ambre encantats—. Però, és clar, si només són peces decoratives i menjar pels auguris...

Quan ja em comença a sortir fum del cap de pensar ràpid com m’ho faré, se m’il·luminen les idees. Obro el pot de conserva ben a prop del seu cap i la fada en surt i li va directa als cabells.

Quan les seves ales es freguen, com si fossin ales de papallona entre els dits, la seva pols cau sobre el seu cap. Intento agafar-la amb les mans i llavors tots dos en quedem bon plens.

Ens mirem als ulls: ambre i blau cel, i som molt a prop l’un de l’altre... molt a prop... i, malgrat que dins meu sé que no el tinc realment a prop meu, jo només puc pensar tot coses secretes i vergonyoses... I més a prop...

—Ei! —exclama en Layton—, que volem!

La pols de la fada ens fa flotar fins a dalt del sostre arquejat, i ara som més alts que els esvelts finestrals gòtics del castell.

—Ai, doncs sí! —dic jo tot sorprès (això no ho havia previst...), i ell sembla ser a la glòria. Volar fa molt per ell.

—Dec tenir tot el cap ple d’aquesta pols, oi? —diu, provant de mirar-se al reflex als finestrals—. No m’ho veig...

Edwin, concentra’t: ara és la teva.

—I per què... no ens l’espolsem l’un a l’altre? —proposo. L’un a l’altre...

Ell assenteix i els seus braços van cap al meu cap i les meves mans cap al seu, i jo trec discretament la vareta de la màniga.

Forfex —xiuxiuejo, i la meva vareta es bifurca amb certa dificultat i adopta una aparença metàl·lica i esmolada.

—Què dius, Edwin? Encara en tinc?

—Dic que força millor.

Mentre intento oblidar que les seves mans em també em toquen els meus cabells, pessigo amb els dits un ble del seus cabells i el tallo amb la vareta transfigurada en tisores. Amb gestos ràpids, el fico amb cura dins el tub de vidre i la vareta torna a la seva forma original.

—Ja està, ja estàs net —dic i li somric amb satisfacció, però ell em torna el somriure i em puja la temperatura com una tetera a pressió...

—Tu també.

Tots dos descendim a poc a poc fins a tornar a posar el peus a terra. La fada s’ha escapat, i el miro com si el que acaba de passar hagués estat un somni.

Es passa una mà pels cabells amb un gest molt atractiu i em somriu. Llavors m’adono que encara tinc la mà a la butxaca aferrant el tubet de vidre, que ara conté cabells seus, i prest el deixo anar i trec la mà a fora.

—Uf, t’ho agraeixo! —em diu i mira el rellotge—, però ara t’he de deixar, que tinc assaig de la CoralOTA. I tu deus tenir classe.

Jo no tinc cap pressa per anar a la classe salvatge de Defensa, però ell es dóna impuls per arrencar a córrer pel passadís.

—M’ha encantat volar amb tu, Edwin! No m’ho esperava! Ja ens veurem!

Aleshores desapareix per la cantonada del passadís i a mi el que em queda és l’eco de les seves formoses paraules, un tubet amb un ble dels seus cabells i una cara de babau de campionat.

 

* * *

 

El professor Strike s’està tornant quasi tant dur com la professora Papalloneta i estem rebentats. Però he d’anar als jardins, que he quedat amb l’Earl. El capvespre tenyeix el cel i els exteriors del castell són tranquils.

Ens hem d’organitzar, preparar el material i posar-nos d’acord, per això ens estem a la taula de cavallets. Ell sembla estrany, nerviós. No entenc per què.

Aturo tot el que estem fent i me’l miro estranyat. Per què està tan neguitós?

—Què et passa, Earl?

Ell esmuny la mirada i noto com n’està, d’incòmode. Es posa a apilar els llibres i a ordenar els pergamins.

—No res. Comencem?

Posa la ploma en un cantó i altre de la taula de cavallet sense decidir-se on deixar-la descansar. Toqueteja tota la paperassa un altre cop, i un altre, i no em mira. Sospito que no segueix cap ordre, en realitat.

Ja em direu què hi faig fent un treball de classe. Només els faig quan són treballs de grup per no deixar penjat el meu company. Però no es pot treballar quan el company que m’ha tocat està absent... O, més aviat...

—Que estàs enfadat amb mi? —i agafo a poc a poc el meu llibre de Criatures Màgiques, que aferra entre de les seves mans tremoloses per cridar-li l’atenció. No seria estrany: és de domini públic que la seva germana i jo no ens avenim gens. Ell es deixa vèncer i obre els palmells, i finalment es decideix a parlar, mirant-me amb ulls inquisitius:

—Què feies amb el Layton, tocant-li els cabells d’aquella manera? —vol saber amb impaciència.

Li ha sortit tot d’una tirada, com si no s’ho pogués guardar a dins més estona. Pel to de la veu, sembla més enfadat i dolgut que no pas estranyat.

—Qu-què vol dir, que què feia...?

Els seus ulls verd fosc em miren amb retret.

—He vist com li agafaves un floc de cabells!

Em quedo perplex i noto com ell s’enrojola molt abans que jo de manera inevitable. Però jo tampoc no puc dissimular. Només era per aconseguir el corn de bicorn que em donaria l’Agatha Black a canvi! Necessito el corn de bicorn pel meu invent! Que què feia amb en Layton, em demana...!?

—Però què et penses? —dic amb els ulls tancats amb força, tot avergonyit—. No estava fent res amb ell. Ho he fet per raons purament acadèmiques!

L’Eric Earl parpelleja desconcertat.

Desconcertat tant pel que he dit com per com ho he dit.

M’adono que tots dos tenim les galtes enceses.

Conec els meus motius. Però... i els seus?

—Eheem... —estossega. Encara dec estar roig com una tomatera, però no pas més que ell—, vinga, tornem a la feina?

Cap dels dos no volem tornar a treure el tema dels cabells d’en Layton. Em sento d’allò més ridícul.

 

* * *

 

Amb en Drake ens posem el pijama per anar a dormir. Abans d’apartar la túnica, recupero el tubet que conté el floc de cabells d’en Zac Layton. L’Agatha només en necessita un, així que me’n poso la resta sota el coixí com un enamorat mediocre, procurant que no ho vegi el meu company de dormitori. Ens estirem al llit, però és un altre el pensament que m’assalta: treballar amb l’Earl no ha estat tan terrible. Però la trobada d’aquest vespre ha estat estranya. Ja tornarem a sortir a caçar fades o a completar amb altres coses el diari de camp de l’auguri.

—I què, per Halloween? Com us organitzareu?

En Drake em respon amb silenci.

—No pateixis, Drake —li dic a través de les cortines del baldaquí—. Ja ho sé tot. De fet, he fet un intercanvi amb l’Agatha Black. Un cabell per un ingredient. Em servirà pel meu nou invent.

—Friso per veure’l, doncs! —exclama animat, i obre de sobte les cortines.

Sí, que sí, que tots el veureu... Se m’acumula el públic.

—Au, i tu quan penses ensenyar-me el potet on tens guardat el foc d’on va néixer la teva estimada salamandra, Drake?

—Potet?

El to de la seva veu sona desconcertat.

—Bé deus guardar-lo ben protegit. Saps molt bé que les salamandres de foc viuran només mentre cremi el foc del qual han sorgit. Si no el tens controlat, es podria apagar. I tu te l’estimes molt, la teva.

En Drake triga a contestar.

—Què va... —diu amb la veu melancòlica—. No ho he sabut mai, d’on va sortir la Flameta.

Això em deixa ben parat. Ell es tomba i, recolzant el cap al clatell, mira cap al cel estrellat de tardor. Els ulls felins li brillen com dues pedres precioses.

—Era petit, i no ho recordo gaire bé, quan em van donar la Flameta —m’explica amb una calma emotiva—. Diria que va ser un amic de la meva mare, però no l’he tornat a veure mai més. El meu pare també creia que moriria aviat, perquè el destí de les salamandres està lligat al seu foc originari, i els focs no duren per sempre. Però jo vaig anar creixent i la Flameta continuava amb mi. Quan la meva mare va caure massa malalta i la van haver d’ingressar a Sant Mungo permanentment, només la tenia a ella i me la deixaven endur a Hogwarts. I encara avui és amb mi.

És una història bonica però trista, i els ulls, que ara són dos llacs tremolencs en la foscor, li ploren sense llàgrimes.

—Ja sé que les salamandres de foc són molt efímeres. Però la vida de la meva mare també ho és ara, com la relació que tinc amb el meu pare. Tensa, delicada. I, de fet, les nostres vides també ho són. Tot és fràgil —llavors torna a tombar el cap cap a mi i puc veure com una llàgrima petita se li aguanta a l’ull sense acabar de relliscar—. És clar que és efímera, la Flameta, però per què no l’hauria d’estimar per això?

El silenci ens omple, com omple els estels del sostre màgic i de les cortines estrellades, i deixem que s’hi estigui el que necessita estar-s’hi.

—Com ho has descobert? —em pregunta de sobte—. Com has descobert el nostre pla per anar a la festa de Halloween?

—En Nicholson ha dit allò dels pèls de la ximpleta d’Slytherin. I també m’ha fet sospitar que no fessis servir el mateix pot de sempre per posar-hi el pebre.

—Realment, Edwin... —diu baixet amb un somriure, que fa que la llàgrima atrapada per fi li llisqui per la galta—. Ets el que no hi ha.

—Tu també, Drake, tu també...

 

 

 

Capítol escrit per: Antares Black


Llegit 167 vegades


< Anterior capítol ||

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • AvatarAntares_BlackEnviat el 05/10/2020 a les 23:06:01
    #27595He escrit 9 fanfics amb un total de 43 capítols

    Tenia moltes ganes de portar-vos aquest capítol!

    Aquest cop el títol sí que l’he triat jo (el de la professora Papilio, el 15, sí que els vaig fer jo, però el del capítol anterior de l’Edwin, el 7, el va escollir la Gee). I espero que s’entengui! És ben clar, eh! «Per raons purament acadèmiques», «purament per raons acadèmiques» o «el meu interès és purament acadèmic» són frases d’en Llagot ^^ En el cas de l’Edwin, sí que són realment raons acadèmiques xD Ja sabem que amb en Llagot no era ben bé així. És una frase que m’agrada molt.

    A part de parlar del caràcter curiós, estudiós i inventor de l’Edwin, aquestes frases també agafen un sentit més delicat en segons quina escena. Quina missió que li posa l’Agatha, aconseguir un cabell d’en Layton...! Que me’l vol matar d’un infart!? I ja heu vist que a l’Eric no li ha agradat gens hehe

    I les escenes que tots estàveu esperant! hehe La conversa escatològica entre l’Eric i l’Edwin la vam comentar amb Cass. L’escena amb en Layton ha estat una mica una flipada meva. No sé si al món de Harry Potter la pols de fada fa volar xD però ja que tenim altres referències de Peter Pan a la fic (especialment als capítols de l’Erin i l’Angela), m’ha semblat bonic. Després de tot que ha passat, va el tio i corre cap a la Coral de la Granota, que tenen assaig! I l’Edwin es queda clavat a terra hahaha

    Forfex me l’he inventat. Literalment són tisores. Perdoneu-me per ser tan mediocre amb el nom xD

    L’Edwin i en Drake fan un bon equip, amb les seves sessions d’intercanvi d’apunts. Això de les representacions de números amb criatures màquies (la salamandra representa el sis, o el bicorn és el dos) en teoria s’ensenya a Runes Antigues, però de fet és una combinació de criatures màgiques, magimàtica i runes, així que ho he fet com una mica de tot. I això de les runes no m’ho he inventat del tot, eh. O sia, la frase és meva però les referències són de debò de runes. Ja ho explicaré més, si cal. Pot ser que la Noa estigui un pèl geloseta, quan en Drake ha convidat la Maire a participar-hi? Hehe... Au, no et queixis, que feu el treball de Criança junts: amb una criatura que viu en un cau estreteeeeet i que només surt en lluna plena... En fi, ja ho heu vist: en Nicholson és un shiper de campionat!

    Hi ha dues parelles de treball a qui en Nicholson no ha assignat criatura: queda a les vostres mans, escriptors! Friso per veure quina els toca a l’Agatha i la Hilary! Hehee Què us han semblat les paranoies de la Noa? (la del diricawl és idea de Cass!).

    Espero que us hagi agradat l’intercanvi entre l’Edwin i l’Agatha. No els vol pas aixafar la guitarra, només que necessita corn de bicorn pel seu invent i n’aprofita l’oportunitat hehe Però, ei, que li ofereix la Teranyinta, eh! (Així pot demanar també una bosseta de fiblons de billiwig, de passada xd que mentre ofereixi, per demanar que no quedi!). Us ha agradat l’invent de la Teranyinta, per cert? A veure si els fa servei a tota aquesta colla trenca-normes!

    Així que el dia vuit s’ajunten dues coses amb la lluna plena: el mooncalf d’en Drake i la Noa, i que el trio lalalà i la seva colla han de collir l’herba de Santa Sofia sens falta!

    I, finalment, la història emotiva de la Flameta i en Drake. Que mono, se l’estima passi el que passi...! Com s’estima la seva mare o el mateix Edwin. Ja se sabrà més sobre la Flameta! ^^

    En aquest capítol no surten profes, només esmentats, tret d’en Nicholson (que, com diu l’Edwin, ni se’l pot anomenar professor xD). M’agrada molt, el tema dels profes, però no han tingut cabuda en aquest capítol, mira. Ja en parlaré al de la Mutatio Papilio.

    A veure què en penseu vosaltres! Us llegeixo! ^^

    Antares




  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 05/10/2020 a les 23:41:19
    #27596He escrit 11 fanfics amb un total de 163 capítols

    Yaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaay ja he dit jo que avui era un bon dia!

    Per començar, tinc una pregunta molt important, que ja m'he plantejat al principi i m'ha rondat tot el capítol... La Flameta viu molt més del que li tocaria. Sabeu quin altre animal de companyia viu molt més del que li tocaria? L'Scabbers. La Flameta és bastant particular, li agrada aventurar-se pel castell, ronda el Joe Connors... No és per posar-me Noa, però...  ANTARES! Qui ens has colat a Hogwarts? Eh?

    I la segona cosa més important d'aquest capítol... QUE MENGEN CARN D'OLLA! A HOGWARTS! HAHAHAHAHAHAHA em pixava, quan ho he llegit!

    Sé que aquest comentari és molt caòtic, o sigui que intentaré posar-hi una mica d'ordre, ara que ja he comentat les dues coses que necessitava exterioritzar. Ja veus que m'ha generat moltes emocions hahaha

    A mi m'agradaria saber-ne més coses, d'aquest sistema de runes! M'agrada molt que l'Edwin i en Drake intercanviïn els apunts per preparar-se les diferents assignatures (això que Magimàtica i Runes siguin a la mateixa hora és criminal, jo m'hauria presentat al despatx del Pendragon immediatament!). Serà graciós veure com hi encaixa, la Maire, en aquesta equació. I la Noa no cal que es preocupi, que la Maire és perfectament conscient del que està passant, potser més que ella mateixa, i és la shipper número 1 haha

    I parlant de ships... ERWIIIIIN Ai, que són uns cuquis... la primera escena ja és molt guai, amb el "Em sembla que ens podem portar bé" final *-*. Les parelles trobo que van quedar fantàstiques, i els animals que has triat també són molt interessants! Ja he vist què passava amb els vesprals... pobre Billy, que s'havia oblidat d'ell! Intentaré colar alguna cosa del treball al seu capítol, a veure què se m'acudeix haha

    L'escena amb el Layton és fantàstica i surrealista, la trobo una meravella! Tots dos allà volant, i l'Edwin en un estat que es veu poc en ell, intentant robar-li els cabells, i el Layton tot innocentot sense assabentar-se de res... és massa pur per la seva residència hahaha

    I per acabar, l'altra escena Erwin... que l'Eric els havia atrapat, i acaben tots dos allà com uns tomàquets! L'Eric comença molt indignat i amb molta energia i és molt divertit veure com es fa enrere quan s'adona que ha obert preguntes que no pot tancar. Però com que resulta que l'Edwin tampoc no vol que s'airegi el tema, queden tots dos en silenci. Brutal!

    Aquest capítol s'ha fet esperar, però t'ha quedat fantàstic, Antares, enhorabona! El títol escau molt al capítol i a l'Edwin, i tinc moltes ganes de veure com evoluciona tot... el nou invent (i el vell) també!

    A esperar el següent ^^




  • AvatarAgatha Black (Moderador/a FF)Enviat el 06/10/2020 a les 09:59:46
    #27597He escrit 8 fanfics amb un total de 197 capítols

    Ohhhh, quanta expectació que havia generat aquest capítol! I l'espera ha vangut la pena! ^^

    Ai no sé ni per on començar a comentar. Pel títol, suposo. M'encanta, m'encanta, m'encanta. És que mola molt qu no només estigui relacionat amb el canon de HP, sinó que a més queda SUPERBÉ per un personatge com l'Edwin. 

    I ara JEBFGOVBECIUBENOFDNCOIQWJNAFCKNWLKCNJLBEFJB. Aaaaaaaai, és que no sé què shippejo més, si la Noa i el Drake, o l'Edwin i l'Eric o l'Edwin o el Layton. És que ho shippejo tot molt. Molt, molt. Nivell Nicholson XD El trosset de la taula amb la Noa posant-se "gelosa" perquè el Drake convida la Maire a anar amb ells i a ella no. Ai, Drake, Drake, que lleig, deixant la pobra Noa fora...

    Però l'escena del Layton ha pogut amb mi! Si estava fent rialletes com una ximpleta! Que ni amb un culebrón coreà, escolta! XD Quina escena més mona, amb la pols de fada que els fa volar, i allà espolsant-se els cabells l'un a l'altre... ai, ai... Que per cert, no sé en quin moment vam decidir que el Layton seria d'Sly, a mi em dóna una vibra Hufflepuff que no puc. Entre lo adorable i "oblivious" (no sé dir-ho en català) que el feu tots, i després el punt nerdy que li heu posat amb això de ser del Glee de Hogwarts, no me'l sé imaginar a Sly. Crec que li hauríem de donar alguns punts més forts de personalitat (oh, potser li surt el caràcter i la competitivitat amb el quidditch?). Bé, es igual, que els shippejo molt. Però bé, com que ja sabem que "0% interested" doncs todo mi gozo en un pozo XD

    I després l'Edwin i l'Eric, OMG que em poso a cridar amb l'última escena, tots dos violentats amb la que ha liat l'Edwin "per raons purament acadèmiques" XD Aaaaaai, és que són tan monos, ben vermells tots dos! Ai, que me'ls menjo, en serio.

    Què més... ah, l'escena amb l'Agatha evidentment! Que guai, que van començar que ni tan sols es dirigien la paraula i ara ja són amics! L'Agatha ja no està gens nerviosa! I CALL BESTIES! XD Cuidado que com aquests dos es facin amics en plan sèrio, ja pot tremolar l'escola! XD Per cert, m'ha agradat molt com l'has feta, l'Agatha. De vegades tinc la sensació que fa l'efecte de ser molt infantil, però en aquesta escena se la veu bastant centrada (en la broma, sí, però centrada). 

    Ohhh i els invents de l'Edwin! Teranyinta, que guaaaaaai! O sigui, brutal! I ja em pregunto què deu ser l'invent nou! Ja ens diràs!.

    Ai, espero no haver-me deixat res per comentar... Només que en general t'ha quedat súperbé el capítol i que ens has fet un hype de les ships que crec que en els propers dies estarem tots al zepeto XD. Moltes gràcies per l'esforç, que potser t'ha agafat el capítol en un mal moment, però que sàpigues que t'ha quedat espectacular! :) Un petonet!




  • AvatarCass RossEnviat el 14/10/2020 a les 19:48:42
    #27598He escrit 10 fanfics amb un total de 18 capítols

    Que guai que ja hi hagi un nou capítol. Ha sigut molt, i molt, esperat; especialment, jo tenia moltes ganes de saber més de les escenes Edwin! He de dir que no ha decebut les expectatives ^^ És un capítol molt llarg (en el sentit que hi ha moltes paraules i molt contingut) però que no es fa gens feixuc! Així que, per començar, felicitats!
    Trobo que és molt bonica l'amistat que tenen l'Edwin i el Drake. De fet, el Drake com a personatge m'agrada moltíssim. Llàstima que sigui un secundari, perquè m'agradaria llegir un capítol narrat per ell! Tornant a les escenes d'ells dos: m'ha agradat molt el fet que obrissin i tanquessin el capítol. T'ha quedat molt rodó. (Ara, els comentaris en la priemra escena sobre si es vesaria la tinta pel llit o no ha sigut una mica estressant de llegir hahaha.)
    M'ha agradat el gir que l'Edwin anés sospitant que els castigats en duen una entre mans! I al final, que en tregui l'entrellat no perquè sumi tots els punts, sinó perquè a l'Agatha se li'n va de la llengua. Ha sigut molt divertit de llegir. L'aparició de la Flameta ha sigut molt interessant, i tinc molta curiositat sobre què hi ha al darrere. Jo he estat pensant tota l'estona que simplement el foc originari està molt ben protegit i per això ella no mor. Però el comentari de la Marta m'ha deixat rumiant i ara no sé pas què pensar! Ai, tinc moltes ganes de continuar sabent d'aquesta trama...
    I en aquesta primera escena, veiem el tema com es passen els apunts l'Edwin i el Drake. M'ha agradat que hi aprofundissis d'aquesta manera, perquè crec que és una quantitat de detall que es veu poc a la fanfiction. Així com més endavant s'hi involucren altres personatges també és interessant... (Tot i que, pobre Noa.)
    Tot el capítol m'ha agradat molt, però una de les escenes preferides és la de Nicholson shipper 100%. El Nicholson ens representa a tots nosaltres els escriptors, com es pot veure amb el Zepeto (que prou on fire estem, i encara queden per endavant tots els capítols de les parelletes pel treball...). Em fa molta gràcia l'opinió que té l'Edwin del Nicholson perquè no s'allunya gaire (per no dir gens) de l'opinió de l'Ethel. Tot i que clar, els motius que hi ha al darrere són diferents. De fet, l'Ethel i l'Edwin s'assemblen més del que cap dels dos vol reconèixer.
    Ha estat molt guai que hi sortíssin tants personatges, i especialment m'ha agradat com sortia l'Agatha, perquè com diu la Gee, així la representes amb una vesant més seriosa. Les reaccions de cadascú amb el tema de les parelles ha estat molt, molt divertit. (Em moro  de ganes de veure els capítols de cadascun dels personatges per veure com evoluciona la cosa...) 
    L'escena del Layton ha sigut surrealista i molt, molt divertida! Quan me la vas comentar, no me l'esperava gens ni mica així. He estat pensant que amb l'Edwin ja ens trobem el Layton dos cops, i en canvi amb l'Eric encara no se l'ha trobat cara a cara (que nosaltres haguem vist). M'hi hauré de posar les piles!
    I les dues escenes Erwin. Ai, el meu cor. M'han agradat molt. És que aaaah. La segona escena és boníssima de tanta vegonya aliena que fa. Per com has representat l'Eric, m'agrada! Has retratat bé tot el tema de la indecisió, tot i que en general he tingut la sensació que el feies una mica apàtic. Però és una sensació que vaig tenir més el primer cop que llegia, que no pas ara. Però, en fi, que aniran apareixent durant una bona estona, aquests dos ;) M'agrada que els capítols de l'Eric i l'Edwin no quedin molt junts, així que això fa que la seva presència quedi més equilibrada al llarg de la fanfiction. 
    I ara, coses més concretes. M'ha fet molta gràcia els motes que li posa a l'Ethel: senyoreta Rottenmeyer, senyoreta Pepis (qui és?).... Entre l'un i l'altra, anem ben servits... Desitjo, pel bé de l'Eric, que hi hagi un dia que no es tinguin tanta animadversió, aquests dos. Però de moment és molt divertit, perquè no és una rivalitat d'enfrontament directe, sinó que no es poden veure ni se suporten. (Si algun dia els posen en un treball junts... La cosa seria explosiva, això sí; ja que és justament en aquest camp on xoquen més, el de l'educació i estudiar.)
    "—Que estàs enfadat amb mi? —i agafo a poc a poc el meu llibre de Criatures Màgiques, que aferra entre de les seves mans tremoloses per cridar-li l’atenció. No seria estrany: és de domini públic que la seva germana i jo no ens avenim gens." No entenc el comentari de l'Ethel en aquest context. El trobo fora de lloc. O l'Edwin es pensa que té a veure amb l'Ethel que l'Eric reaccioni així?
    "L’Eric Earl parpelleja desconcertat. / Desconcertat tant pel que he dit com per com ho he dit. / M’adono que tots dos tenim les galtes enceses. / Conec els meus motius. Però... i els seus?"  Aquest tros m'agrada molt.
    "L’Agatha només en necessita un, així que me’n poso la resta sota el coixí com un enamorat mediocre, " LOL.
    Al principi m'ha sorpès que la frase de "per raons purament acadèmiques" la repetissis uns quants cops, però é sque la veritat és que al final és divertit i tot. I, com dius, tenen diversos significats depenent de a qui les diu.
    M'agrada l'Edwin. És un personatge una mica excèntric, molt seu. Molt selectiu amb els altres, però al mateix temps també li agrada que li parin atenció sobre la seva feina. I els seus invents molen molt!! Tinc ganes de veure el Teranyinta en acció, així com també l'invent que es porta entre mans.
    Felicitats pel capítol ^^
    Cass




  • Avatarhermione potterEnviat el 30/10/2020 a les 10:46:46
    #27600He escrit 9 fanfics amb un total de 70 capítols

    Booon diiia!!!

    Primero de tot, perdona'm per la tardança... Em sento fatal per comentar tan tard. Mira que el vaig llegir el dia després que el pengéssis! (sinó segur que menjava espòilers xD) I és una alegria tenir capítol nou!! :)

    L'Edwin és un personatge que em sorprèn sempre que surt, mai saps per on pot tirar. Qui diria que acabaria així amb en Layton? Però no m'avanço asl esdeveniments... Començo amb la gràcia que em fa que l'Edwin parli de l'Ethel. Sempre me'ls imagino discutint-se per un llibre xD

    És molt bonica la relació que tenen amb en Drake. En aquest capítol ens has ensenyat que, tot i ser tan diferents, es porten molt bé. Que segur que l'Edwin no comparteix els seus apunts amb qualsevol persona! A més, saber els noms als que es volen presentar és interessant. Però, com has comentat tu també, el que més m'ha commogut ha sigut la història de la Flameta. Què dolç! Se m'ha encongit el cor. I l'Edwin es pensava que el devia tenir amagat en algun lloc... Tinc ganes de saber més coses!! Quina incògnita, en Drake!

    Seguim amb la classe de Criança. Com m'has deixat!!! Què cucus l'Edwin i l'Eric! Si ells sabessin com els shippegem... A veure com segueix la seva relació gràcies al treball per parelles. La manera com l'Edwin el fa participar m'agrada, segur que l'ajuda a obrir-se i no dubtar tant. L'explicació de la mussolerissa li ha donat molts punts a l'Eric. (No puc obviar el Droa!!!!! OMG!!! M'encanta. Nicholson for president! Necessitem saber com anirà la seva aventura nocturna! xD):

    Ara el Gran Saló i l'Agatha, seguit d'en Layton. I tinc una pregunta: té alguna explicació que la Flameta estigui penjada de la túnica d'en Joe???? A part d'això, molen molt els invents de l'Edwin!!! Quina passada! Normal que la Noa vulgu que li ensenyi. Amb l'Agatha brutal. Realment m'hagués encantat veure en directe la cara de l'Edwin quan li ha demanat a canvi un cabell d'en Layton, pobre! I no ha dit que no! I sort, perquè he rigut moltíssim amb l'escena de la pols de fada! I en Layton tan tranquil (mmm, l'Eric no tant xD). A més d'un interès acadèmic... hahahahah

    Crec que no em deixo res per comentar (segur que sí, I'm sorry...). Però un capítol molt TOP!

    Ens llegim!!!