Harry i Hermione: la història que mai va ser, per fi escrita - Albus Dumbledore, el supremacista
Escrit per Joan Fiveller
Enviat el dia 24/09/2020 a les 13:04:51
Última modificació 24/09/2020 a les 13:04:51
Tots els capítols de Harry i Hermione: la història que mai va ser, per fi escrita
< Anterior capítol ||


Albus Dumbledore, el supremacista

Dedicat a aquesta gran comunitat.

–Doncs bé, un horricreu menys –sospirà l'Hermione
–Cert, la serp era un horricreu –va dir en Harry, animat
–Un moment, ara te n'adones?
–Sí, no hi havia pensat...
Tan bon punt l'última paraula de la frase havia abandonat la seva boca va veure com l'expressió d'en Harry s'entristia. L'Hermione no va entendre per què, però això no va evitar que el seu ànim també decaigués. Necessitaven esperança més que respirar i ella no podia suportar veure tant sovint els seus ulls plens de tristor. Va agafar la mà d'en Harry.
–Mentre em portaves cap aquí he estat pensant per què lluitem. En Voldemort ha empès a molts contra ell, als sang de fang, als mestissos, als squibs; però també a les famílies i amics d'aquests. Pràcticament ningú ha escollit lluitar contra Voldemort, Harry: ell els ha empès en atacar als seus éssers estimats. És com si la profecia se'ns apliqués a tots, Harry, ell ens assenyala, i només un dels dos pot sobreviure.
–No vull que moris per mi, Hermione –la va tallar en Harry, disgustat–, no vull que ningú més mori per mi.
–Ningú ha mort per tu. Tothom lluita pels amics que han perdut, com tu fas pels teus pares.
–Però és a mi a qui en Voldemort ha assenyalat com al seu igual. Aquesta és la diferència. Jo sóc el seu igual, jo sóc qui l'ha de matar, ningú més. Jo sóc l'Escollit.
–Tu mateix t'imposes aquesta càrrega, quan alguns voldríem compartir-la.
L'Hermione es va sorprendre fent aquest comentari. No tant per les paraules, sinó per com les va dir. Les va dir amb rancúnia i sense mirar-lo als ulls. No volia que es morís. No ho volia, i no sabia com dir-li-ho, perquè tampoc sabia com dir-s'ho sense sentir ganes de fer-li l'abraçada més forta que mai havia fet.
–Saps el noi de la foto? Doncs ja sé qui és –va dir en Harry, i va treure una còpia de la infame Vida i mentides d'Albus Dumbledore.
El va obrir per una pàgina marcada amb la cantonada doblegada. Al paper hi havia una fotografia amb en Dumbledore de jove i un altre noi d'edat similar, ambdós rient. Al peu de foto hi resava: «Albus Dumbledore, un temps després de la mort del seu pare, amb el seu amic Gellert Grindelwald».
–Compara-ho amb la foto que vaig agafar –va dir en Harry, i va posar la fotografia a la pàgina del costat.
–Sí, és ell –va dir l'Hermione, segura de si mateixa
–Bé, doncs he llegit el llibre i en Dumbledore no només era un gran amic d'en Grindelwald. Es veu que es va passar un estiu a la Vall d'en Godric després que l'expulsessin de Durmstrang pel seu «estudi» de la màgia tenebrosa. Quina ironia, no? Doncs en Dumbledore i aquest van passar un estiu somiant desperts en instaurar la supremacia dels mags sobre els muggles.
–Harry, la Rita és una mentidera...
–Hi ha una carta d'en Dumbledore parlant d'eliminar a aquells que s'oposin! –la va interrompre en Harry, furiós, tot arrencant-li el llibre de les mans i trobant la pàgina– Té.
L'Hermione va llegir la carta. Era una de les cartes que en Dumbledore li enviava a en Grindelwald quan tenia una idea i no podia esperar a explicar-la en persona. La carta deixava clar que els dos nois coincidien en que els mags havien de governar «pel bé de tots» i com havien de procurar eliminar la oposició amb la mínima força imprescindible.
–Harry, entenc que això fa semblar que en Dumbledore era igual que en Grindelwald, però...
–Però què?! No ho has llegit?! La carta ho deixa ben clar! Dumbledore va mentir tot aquell temps per a mantenir una reputació –en Harry estava completament fora de si
–Harry...
–Aquest fill de puta ens ha estat fent les coses més difícils del compte! Li està fent el joc al Voldemort! Era un espia!
–Harry, si us plau
–«PEL BÉ DE TOTS», HERMIONE, «PEL BÉ DE TOTS», NO HO HAS LLEGIT?!
–HARRY POTTER, O EM DEIXES PARLAR O JURO QUE ME'N VAIG D'AQUÍ I NO TORNO
En Harry es va quedar quiet, adonant-se del que havia fet, mirant a l'Hermione, la qual estava profundament dolguda.
–Discutirem de manera tranquil·la, si encara vols que em quedi –va dir l'Hermione, i va mirar a en Harry amb fermesa, per veure si hi estava d'acord–. Estàs posant per davant el llibre d'una mentidera professional del fet que en Dumbledore es va passar la vida procurant l'acceptació dels mags fills de muggles. No tindria cap sentit que treballés per en Voldemort.
–Jo no he dit...
–I tant que ho has dit! Fes-te responsable d'allò que dius, o no ho diguis en absolut –va mirar a en Harry amb una mirada penetrant i acusadora–. A més, un pot canviar, oi? En tenia 17 quan va escriure això, i 116 quan va morir. Temps de sobres.
–No em negaràs que podria haver-nos donat més pistes.
–Sí, però ens ha donat pistes. Tenim un horricreu. O en Dumbledore era críptic, o era un cavaller de la Mort, però no les dues, quina és?
–Va matar a la seva germana –va dir en Harry, absent
–Com?
–La germana d'en Dumbledore va morir mentre en Grindelwald era a la casa. El germà d'en Dumbledore li va trencar el nas al funeral. Grindelwald ja havia marxat del país.
–Harry, si la Rita tingués el més mínim indici de qui va matar a la germana d'en Dumbledore ho hauria posat al llibre –va dir, amb sequedat.
En Harry es va quedar callat mirant a terra. L'Hermione es va alçar.
–Vaig dins, faré te.
En Harry es va quedar una bona estona segut a la roca, incapaç d'entrar. No veia com faria les paus amb la seva amiga. La discussió era inevitable, però la manera en què havia tingut lloc... Havia tornat a ferir la seva amiga, com tants cops abans. El que més el descol·locava era la seva resposta. Si s'hagués aixecat en Harry hauria pogut fingir que tot era culpa d'ella, però no podia enganyar-se amb els seus ulls al davant, uns ulls irats i dolguts que se li clavaven a les pupil·les com dues agulles. Quan es va alçar de la pedra ja tenia decidit com es disculparia.
Va entrar a la tenda, va veure l'aigua bullent al cassó i la va veure a ella, mirant el recipient metàl·lic fixament, amb una mirada dolguda, trista i preocupada. De cop tots els seus plans van saltar i només va poder caminar cap a ella, abrigar-la amb sons braços i fer-la sentir bé encara que només fos aquell moment, encara que tota la resta del seu viatge hagués de veure-la patir i encara que ni tan sols la veiés somriure dèbilment, amb la cara estarrufada a la seva espatlla.
–Ho sento, Hermione, no faig més que fer-te mal –va dir en Harry, amb llàgrimes als ulls
–No, no... M'alegres el dia desenes de vegades, fins i tot entre tanta foscor. Volia fer el mateix, jo, per això t'he dit allò que tots els qui lluitem amb tu som al teu costat. Em sento molt malament per no fer-te sentir acompanyat...
–No sóc la teva responsabilitat, Hermione...
–Doncs resulta que vull que ho siguis. Vull que sàpigues que sóc aquí amb tu, que vull patir si és el que cal per fer-te sentir menys sol. Som a l'empresa més gran que hem fet mai i les proves són molt minses. En Dumbledore sempre hi era per salvar els mobles, tant que semblava totpoderós. I ara que no hi és per ajudar-nos sembla que ens hagi abandonat.
–No és cert.
–Com?
–En Dumbledore em va mantenir viu, res més. Sé que em vaig ficar en molts perills, al Ministeri, amb l'Umbridge, amb el basilisc. Però al Torneig dels Tres Mags vaig sobreviure sense ajuda. I ell sabia que em demanava més del compte: la nit en què va morir en Cedric em va fer explicar-li què havia passat, dient-me «has mostrat molta valentia fins ara, més de la que jo et podia demanar; ara et demano que siguis valent un cop més». Tu no ho has viscut, Hermione. No saps com de sol m'he sentit, la distància que en Dumbledore va mantenir amb mi tot i saben el que em passava. Després del cinquè any m'ho va explicar tot, dient-me que m'ho hauria d'haver dit feia anys. Només has vist al Dumbledore segur de si mateix, quan té les coses sota control. No el vas veure a aquella cova, l'any passat, demanant-me que el matés. No era cap Déu, per molt poderós que fos. Era un home, i tal com em va ocultar que jo era l'Escollit perquè m'estimava, m'ha ocultat o no va trobar el moment de desvetllar-me tota la informació dels horricreus.
L'Hermione s'havia quedat callada i molt seriosa.
–Però tens raó. Ni m'odiava ni treballava en contra nostra. Però estic molt disgustat amb ell perquè posés els seus sentiments per davant de la lluita contra en Voldemort.
Va haver-hi un silenci tenyit de soledat i desesperació.
–O sigui, que ni en Dumbledore ho va tenir fàcil per combatre en Voldemort –va dir l'Hermione, desesperançada
–Exacte. I com en Dumbledore no era totpoderós, no ens trobem molt més en perill que quan ell era viu —va dir en Harry, intentant animar-la
–Cert –va dir l'Hermione amb un petit somriure, esperançada per l'esforç d'en Harry per animar-la–. Anem al sofà a prendre'ns el te. Com t'has portat tan bé si vols pots seure a la meva falda –va dir, i va enrogir només dir-ho. Què li passava?! Per què havia sentit la necessitat de fer una invitació així? Sentia que fins i tot els dits dels peus se li havien posat vermells.
–Hauré de rebutjar, no vull pas esclafar-te –va dir, cofoi, mentre seia al seu costat
«Això és part de la gràcia» va pensar, altre cop estremint-se de vergonya. Era un sentiment estrany, aquest. En part li feia vergonya pensar aquestes coses i sentia la necessitat d'enterrar-les i que mai sortissin a la llum. Però per una altra dir-les li feia sentir una mica més a prop de fer-les, i això li generava molta curiositat. Què passaria si en Harry se l'hagués assegut a la falda? Li encantava fantasiejar amb les possibilitats, fins i tot gaudia el puntet de vergonya que produïen. Li agradava pensar en aquestes coses sobretot abans d'anar a dormir. En la intimitat dels llençols, aquests pensaments feien fora totes les preocupacions i s'entregava als braços de Morfeu amb un gran somriure.
La novetat i la sorpresa no venien del fet de tenir aquests pensaments. Ja li havia passat amb en Ron. La novetat era que la vergonya no l'aclaparés tant que deixés de pensar-hi d'una revolada. Aquest cop no rebutjava aquests pensaments, sinó que els abraçava, tractant-los com una petita part de si mateixa. Així i tot, no volia pensar què implicaven aquelles dèries. Li agradava en Harry? Era una pregunta que complicava molt les coses en la relació amb en Harry. No volia enrarir aquell ambient tant agradable que hi havia a la tenda, i per això preferia no donar-li més voltes i gaudir del moment. De cada moment.
Van xerrar durant tot el matí. Després de dinar, a l'Hermione se li va acudir fer una pregunta.
–Per cert, Harry, ho he pensat abans però se m'ha oblidat i no t'ho he preguntat: per què has matat la serp?
–Què vols dir? –va preguntar en Harry
–Doncs que la teva primera reacció hagi sigut aquesta em sorprèn, contra els cavallers de la mort sempre llances encanteris no-letals o atordidors. Has recordat que era un horricreu?
–No ho sé, Hermione, ho sento per no tenir un comportament impol·lut quan intenten matar-me –va dir en Harry, molest.
–Jo no et retreia...
–Ah, no? Doncs mira, Hermione, vaig matar la serp perquè m'atacava, és més, si et fa contenta, procuraré matar a tots els cavallers de la mort que em trobi d'ara endavant –va dir en Harry, furiós
–Harry! No m'has entès! –va dir l'Hermione, a punt de vessar llàgrimes
–T'he entès molt bé: vols que mantingui les formes quan tot el país pretén matar-me i no puc ni dormir tranquil! –va dir, i se'n va anar cap enfora.
L'Hermione se sentia impotent. No importava el que fes: el seu amic estava enfadat i ella no podia canviar-ho. Només volia parlar, arreglar-ho, i tornar a veure els seus ulls verds resplendir a la llum de la foguera. Però no podia. La primera vegada havia pogut convèncer-lo, però aquesta segona no. No suportava veure'l enfadat i sol. I menys enfadat amb ella. Es va adormir pensant que potser mai es reconciliarien i mai la tornaria a abraçar. No va ser una becaina agradable.
Va despertar a la vesprada amb l'olor de formatge. En Harry estava sopant. Va notar que s'havia despertat, es va aixecar de la taula i es va ajupir al costat del llit.
–Hermione, sento haver-te cridat –tenia una expressió tan trista que la hi va contagiar
–Harry –es va incorporar–. Sento haver ficat el dit a la nafra, era pura curiositat, de veritat...
–Ho sé, ho sé –va dir en Harry, sense poder retenir les llàgrimes–. Sóc un idiota.
–No et torturis, són temps difícils i jo me n'hauria d'haver adonat...
Però en Harry seguia plorant, i va recolzar son cap en l'espatlla de l'Hermione, incapaç de mirar-la als ulls.
–I si m'estic tornant com ell?
L'Hermione va odiar haver entès perfectament a qui es referia sense necessitat de dir el seu nom.
–Harry, no hi ha res que ho indiqui, només són coincidències –però al moment va saber que allò no era el que en Harry necessitava sentir–. No estàs sol en això. Sóc aquí amb tu, recordes? No has de viure els malsons o els dubtes sol. Et conec, Harry, i són les teves decisions les que et defineixen. Recordes quan et va intentar posseir al ministeri? El vas rebutjar. Si cal ho tornarem a fer, i aquest cop, junts.
En Harry no va dir res, la va abraçar ben fort i va arrencar a plorar com ella mai li ho havia vist fer. Tenia el seu cap submergit en el seu embull de cabell, passant els seus braços per sota de les seves aixelles, apropant-la cap a ell més que mai abans.


Llegit 69 vegades


< Anterior capítol ||

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • Joan FivellerEnviat el 24/09/2020 a les 13:32:24
    #27593He escrit 1 fanfics amb un total de 3 capítols

    Bon dia!

    Dispenseu que hagi trigat tant en fer aquest capítol. D'una banda he hagut de fer mans i mànigues per a que el capítol fos creïble (espero que hagi funcionat!), i també he estat planejant la resta del fanfic, que trobareu interessant, ho juro per les Relíquies de la Mort!

    A pesar del pas del temps aquesta fic em segueix semblant una bona idea. No sé quin serà el meu ritme de publicació, crec que serà millor ara que no hi ha vacances perquè escriure m'ajuda a relaxar-me, però sia el que sia, això és una marató i la penso acabar.




  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 28/09/2020 a les 13:31:30
    #27594He escrit 10 fanfics amb un total de 162 capítols

    Bon dia i ben tornat!

    Em sembla molt bona idea que t'hagis pres un temps per planificar la ff sencera, això és clau a l'hora d'escriure qualsevol cosa! Segur que ara et serà molt més senzill escriure els capítols perquè tindràs clar què toca i cap a on va.

    Crec que aquest capítol està més en la línia del primer pel que fa a argument, ja que no ens aporta gaires novetats (en el segon sí que et vas desviar més!), tot i que m'ha sorprès la reacció del Harry quan llegeix la història del Dumbledore, ja que el Harry sempre ha tingut molta fe cega cap a ell i trobo que és un canvi brusc. Tot i això, suposo que ho vols aprofitar perquè després les coses vagin diferent, o sigui que ja veurem!

    Pel que fa a la correcció, es nota que t'hi fixes molt més que al principi, tot i que encara se't colen algunes coses; per exemple, "tanT sovint" hauria de ser "tan sovint" (pensa en castellà i ja veuràs que és fàcil de resoldre, aquesta), i de vegades t'oblides de fer la doble negació, hauria de ser "ningú NO".

    M'ha agradat que ho dediquessis a la comunitat perquè veig que has entès que aquí funcionem molt així! Suposo que ara que tornes a córrer per aquí començaràs a llegir i comentar les fics de la resta, veuràs que et resultarà molt útil per escriure la teva, i a més fomenta aquesta sensació de grup. També solem respondre els comentaris que ens fan a les nostres fics!

    Apa doncs, ens llegim!