Squib fiction - 6 — Confessions
AvatarEscrit per Mercè Granger
Enviat el dia 13/09/2020 a les 22:20:45
Última modificació 15/09/2020 a les 22:34:04
Tots els capítols de Squib fiction
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


6 — Confessions

L’Aubrey va arribar a l’oficina d’aurors just haver rebut l’avís. Va preferir evitar tots els miralls que es poguessin creuar en el seu camí: tenia un aspecte horrible. Estava acostumada a dormir poc, i no la desfavoria especialment, però no esmorzar ni pentinar-se sí que la feien caure en desgràcia. En fi. Ja li pareixia digne d’admiració que s’hagués posat bé l’uniforme a la primera.

Per primera vegada en mesos, l’oficina d’aurors no era un mar en calma. Era un tsunami. Petit, però un tsunami. Aquell caos de cap manera no podia haver estat propiciat per un informe mal etiquetat o un tripijoc del Mundungus Fletcher. 

—Donahoe, que ha passat? 

—Una baralla matrimonial de matinada. Ha acabat molt malament… Ell ha mort. I de forma dolorosa. Ha deixat trossos d’ell per tota la cuina. Tenim a la dona però hem d’esperar que els del Wizengamot ens enviïn a algú per interrogar-la —El seu to de veu deixava veure la no excessiva apreciació que tenia pels companys del desè pis.

—Deixa-m’ho veure —L’Aubrey va arrancar-li l’informe de les mans. 

Demetrius Jesper Prod. Prod. Aquell cognom li sonava molt. 

—De quina promoció és?

—No va anar a Hogwarts, era llufa. De fet, era un d’aquells que els va anar bé Magicràpid. Va convertir davant una desena de persones a la seva dona en un iac. Es va parlar bastant del cas. Normal que el matés… Li faig això a la Deirdre i no duro ni vint-i-quatre hores viu. 

De cop i volta, el cap li ballava. L’Aubrey es va recolzar sobre el cubicle del Donahoe, temerosa de perdre l’equilibri si el mareig s’intensificava.

—Quin va ser l’altre cas famós de Magicràpid? Era una dona, oi? Com es deia? 

—Espera que t’ho busco… Ho he de tenir per aquí —El Donahoe va començar a remenar papers mandrosament. La mirada assassina de l’Aubrey, però, va fer que accelerés molt el ritme—. Zelma Nettles. Filla única dels Nettles, família de bruixots de Topsham. No tenim cap més registre d’ella. 

Zelma Nettles. Shelda Nestor. Hi havia una semblança… oi? Recordava que a l’entrevista de El Periòdic Profètic es veia una dona gran, somrient mentre mostrava al món aquella ampolleta maragda que havia pogut crear gràcies a Magicràpid. Tenia edat suficient per haver assistit a Hogwarts durant el curs 42-43.

L’adrenalina continuava pujant i no existia forma d’aturar-la. Tampoc no ho volia: agraïa com estava despertant el seu cervell. Començava a dibuixar, lentament, un mapa d’aquell cas que tant l’havia enredat aquella setmana. Els punts inconnexos començaven a unir-se. 

—Donahoe, t’han encarregat a tu investigar l’assassina t?

—Sí. 

—Dóna’m el cas. Et faré la paperassa de dos mesos.

—No m’ho has de dir dos cops.

L’Aubrey va agafar tots els papers de la taula del company; no es va molestar en sotmetre a selecció prèvia els seus continguts. La informació mai no era un excés. I quanta més, benvinguda fos, si aquest era el preu de confirmar les seves sospites. 

Aquells pergamins van captar tota la seva atenció. Llegia més de pressa del que mai no hauria sospitat que pogués fer, fins i tot amb la picor dels ulls incidint com una amenaça. Tot i que començava a tenir un mapa mental dels fets, les seves connexions eren vagues. Coneixia el procés: necessitava ponts més sòlids, i confiava cegament que els maons per a construir-los estaven amagats en aquells informes d’antecedents.

El que ignorava és que, a pocs metres, paral·lelament a ella, es desenvolupava una conversa que també li hauria estat d’utilitat. 

—Va, pose'm la multa i deixem partir, que tinc negocis a fer. 

—No tan ràpid, Fletcher —va dir el Savage—. Començo a pensar que per moltes multes que et posi no deixaràs de traficar...

—Tu trobes?

—I et vares escapar l’altre dia…

—Us volia deixar viure lliure per dedicar-vos al cadàver aquell… No volia ser una destorb, anomena-ho consideració. 

—Com saps lo del cadàver…?

—La teva amiga cridava. L'escoltava des del mirall. Mira, deixa’m pirar. I de cas, presenta-li el condol a l’Elsie. Bona clienta. Just ahir li vaig vendre pell de serp de corall… Molt bona clienta, molt fidel. 

***

L’advocada del Wizengamot va estar-se més del que prevenien en arribar. Tot i que la paciència mai no havia estat una de les principals virtuts de l’Aubrey, va agrair aquells minuts extres per pensar l’interrogatori. Seguia sense poder demostrar res: sempre els bruixots havien sospitat de la poca fiabilitat de Magicràpid, però era això delicte? Enganyar a llufes era delicte? Com a molt, hi havia un delicte de falsificació de documents en el cas de la tal Nettles, però… quines proves tenia que el Prod no era simplement un llufa que, contra tot pronòstic, les seves habilitats màgiques s’havien desenvolupat amb el temps i, després d’una baralla quotidiana, havia trobat un tràgic destí? Però, per què el seu cadàver havia quedat esmicolat i irreconeixible? Segons l’informe forense, una sola maledicció no hauria tingut la magnitud necessària per destrossar un cos d’aquella manera. Havia estat intencionat. 

Però, asseguda a la sala d’interrogatoris davant la senyora Prod, no va aconseguir desenganxar-la del paper de viuda dessolada que havia perdut el control. Insistia que havien estat les habilitats màgiques indòmites del marit que l’havien avocat a una explosió suïcida. 

—No té proves en contra la meva clienta. Només que va discutir amb el senyor Prod després del sopar. Normal, si era un llufa… la compadeixo —L’Aubrey va fulminar amb la mirada a la tal Smethwyck. Per norma general, li queien malament, però aquella se n'enduia la palma—. Com ja sap, han investigat els últims encanteris de la seva vareta. El més letal era un Scourgify. 

Durant quinze minuts, es va dur a terme un partit de tenis entre l’Smethwyck i l’Elsie Prod contra l’Aubrey. No va aconseguir arrencar cap confessió. I per molt que l'empipava, l’Smethwyck tenia raó: la vareta de la senyora Prod la dictaminava com innocent. “Clar, com si no hagués pogut utilitzar una altra vareta…”. Però quina? Havien investigat la casa dels Prod i l’objecte més sospitós havien estat uns blens de cabells del senyor Prod. 

L’Aubrey va sortir de la sala per airejar-se. Uns minuts més i es veuria abocada dins un pou d’impotència. Per sort, com un senyal divina, va veure aproximar-se al Donahoe. 

—Proudfoot. Això t’interessarà. Ens ha arribat aquest missatge.

L’Aubrey va llegir el petit pergamí arrugat que li oferia el seu company.

Per favor, feu justícia. Em sap greu que l’ambició em guanyés. Mai no hauria d’haver deixat que arribés tan lluny. Ara ho pagaré durant tota la meva vida. —T. S.

—I això ens serveix…?

—El pergamí venia acompanyat d’aquesta vareta. Li hem aplicat Finite Encantatem… i endevina. Els últims encanteris han estat encantaments explosius i la maledicció assassina. És l’arma del crim. 

—De qui és? Has parlat amb l’Ollivander?

—Sí. Era de Victor Vanity. El fill gran de la família Vanity, no hi ha massa informació sobre ell, va desaparèixer el 1977. Com que era una bala perduda, els seus germans i amics van assumir que s’havia pirat a alguna banda a cercar una vida millor i no hi varen donar importància. Però això no és tot. Els de l’oficina de patens han rastrejat qui va registrar el nom de Magicràpid com m’has demanat que fes. 

—Deixa’m endevinar. Pertany al Vanity. 

—El varen registrar ell, el seu germà Vincent i un tal Theodore Searson.

—Raymond… m’acabes de fer tan feliç —L’Aubrey es va inclinar per fer-li un petó a la galta que va deixar completament vermell al receptor. Va recollir tots els pergamins que tenia a les mans i va encaminar-se un altre cop cap a la sala d’interrogació. 

—Com conyo saps el meu nom de pila? I Proudfoot, una última cosa. La senyora Prod comprava freqüentment certs ingredients al Mundungus Fletcher.

—Justament alguns ingredients per fer la poció de la mutació?

—Sí. Però no em tornis a fer cap petó.

—Tranquil, no ets el meu tipus!

***

L’Smethwyck i la senyora Prod sens dubte no havien trobat a faltar l’Aubrey. La desconsolada viuda seguia en aquell paper, preocupada de deixar passar suficient temps entre passada i passada del mocador de seda en els ulls perquè aquests mai no estiguessin del tot secs. Si fos així, no seria tan creïble. 

L’advocada no trencava amb el posat de suficiència. S’havia autoatorgat el permís de retocar-se la manicura mentre l’auror estava fora de la sala. 

—Nena, i quin és el lio amb el teu cap? No li he vist cap anell al dit. 

L’Aubrey va avançar en determinació cap a la seva cadira. Estava reordenant una altra vegada les seves idees. Aquesta vegada sí que ho tenia. Res no podia torbar-la, ni fins i tot la idea que algú, de veritat, podia trobar ni que fos un mínim atractiu en el Robards. 

—La seva vareta no demostra que vostè fos l’assassina. Però que em diu del nom de Victor Vanity?

Durant un segon els ulls de la senyora Prod, darrere la pantalla de llàgrimes, varen ser dominats per pur terror. 

—Era un company de Hogwarts… Va anar-se’n fa temps… crec que a Amèrica. Vàrem perdre el contacte. No estarà suggerint que…? —Els plors varen acabar la frase per ella. 

—I que me’n diu de Magicràpid?

—Ja li he dit que li devem tant, el meu marit i jo… Gràcies a aquest curs el meu marit va poder recuperar la màgia… Hauria d’haver vist la seva cara quan li va sortir el primer encanteri!

—I com és entre els fundadors de l’empresa està el senyor Vanity?

—Vàrem ser dels primers clients… com li he dit era amiga del Victor, així ho vaig conèixer… 

—Però no va ser fins després d’uns mesos que el seu marit va demostrar grans progressos en la màgia… o almenys va ser quan la va convertir en iac davant la vista de tothom. 

—Aquestes coses van al seu ritme… —La senyora Prod va tornar a passar-se pels ulls el mocador de seda—. No pot pretendre que aprengui màgia de la nit al dia… Vostè no es va estar set anys a Hogwarts?

—I va ser gràcies al seu marit que Magicràpid va veure l’èxit. I justament va ser el moment en què el senyor Vanity va abandonar el país. 

—El Victor necessitava un canvi d’aires. Però el seu germà i amic van continuar amb l’empresa.

L’Aubrey va notar un petit somriure burleta en els llavis de la senyora Prod. No aconseguia trobar la fissura que la fes confessar. 

—I segons vostè, la nit d’ahir varen sopar sols, el seu marit i vostè… 

—Ja li he dit que sí.

—Però segons la seva veïna va veure a gent aparetrent al seu portal…

—Té mala vista, i memòria… segurament s’haurà equivocat. Li juro que estàvem sols, el Demetrius i jo.

—Però mala oïda no en té. Va ser ella qui va denunciar la mort del seu marit, en sentir molt de soroll provinent de la seva casa. I també segons ella, vostè i el seu marit discutien assíduament.

—Per favor, no veu que la senyora Prod ha perdut al seu marit? No és suficient? —va intervenir l’Smethwyck sense aixecar la vista de la manicura. 

—Mira, i que me’n diu que hàgim trobat la vareta del senyor Vanity i justament els darrers encanteris que va llançar són els que assassinaren al seu marit?

La senyora Prod va intensificar els plors. Però ni així li va arrencar una confessió.

—Li explico, senyora auror —L’Smethwyck havia acabat de retocar-se les ungles—. Segurament el Vanity era un amant gelós que es va presentar de sorpresa per tornar amb la meva clienta i en veure com el rebutjava en un atac de gelosia va matar al senyor Prod. 

La senyora Prod va assentir tímidament. 

—No volia… inculpar-lo. Jo m’estimava el Demetrius, el que va passar entre el Victor i jo va ser un error de joventut. No volia confessar-ho per no tacar la seva memòria… no em mereixia. 

Tan sols li quedava la carta de la poció de mutació. L’Aubrey va tancar els ulls i va inspirar.

—També és una experta en preparar la poció de la mutació. Per això comprava els ingredients al Mundungus Fletcher.

—M’agrada fer pocions… 

—I per què guardava un ble de cabells del seu marit? 

—Era una ximpleria —La senyora Prod va riure agredolçament—. De la primera vegada que li vaig tallar els cabells… no teníem diners per pagar un perruquer. Després va demanar-me que ens casséssim. 

Ho tenia tot preparat. Potser l’instint li fallava, i aquella dona no era culpable, encara que l’Aubrey no es creia la seva actuació. Va mirar-la a ella i la seva, encara que malgastada, roba de marca. Era orgullosa. Tot en el seu semblant ho delatava. I va recordar un consell que li va donar l’Ull-Foll: els criminals orgullosos i intel·ligents en realitat són fàcils d’atrapar. Subestime’ls. Fe’ls-hi creure que els veus incapaços de cometre els crims. 

—És veritat. Perdoni per haver dubtat de vostè. Segurament va ser el senyor Vanity qui va assassinar al seu marit. Però no perquè estigués enamorat de vostè. Va assassinar al seu marit i va fer-se passar per ell durant tots aquells anys per fer creure al món que un llufa podia adquirir poders màgics i donar publicitat a la seva empresa. Ja havien comès un delicte abans, falsificant documents oficials per fer passar per llufa qui no ho era. Vostè és tan sols una pobra víctima… —La senyora Prod s’estava posant roja—. Segurament el seu ‘marit’, vull dir, el Senyor Vanity, va manipular-la perquè comprés ingredients per fer la poció de la mutació i seguir fent-se passar pel seu marit. I vostè ahir el va descobrir quan el seu aspecte estava canviant… i va intentar assassinar-la però l’encanteri va sortir malament i va morir ell —Era conscient que la seva versió no s’acabava d’aguantar però poc importava. La senyora Prod estava a punt de treure fum per les orelles—. Ha estat enganyada tots aquests anys…

—Jo vaig matar al Demetrius. Jo vaig idear tot el pla. Els putos llufes dubtaven de l’efectivitat de Magicràpid. Ha! El Demetrius era incapaç de convèncer als seus amics i fallava quan intentàvem fer veure que sabia fer màgia… Amb el que ens va costar atrapar a tothom qui hagués coincidit amb la Nettles i esborrar-li a memòria, a més de subornar a desgraciats perquè eliminessin arxius… No deixaria que tot s’esmicolés i el negoci fes fallida. A jo se’m va ocórrer la idea de matar a l’inútil del Demetrius i fer passar al Victor, que era bruixot, per ell. Va costar convèncer als altres, però al final les ganes de guanyar diners ràpids els van convèncer. I tot anava bé, fins que vostès van trobar el puto cos del Demetrius. Sort que vaig ser intel·ligent de deixar-lo irreconeixible, però no el podia eliminar. Si mai no ens faltava material per fer la poció recórrer al cadàver. Sort que el Fletcher, sense voler, em va dir que havien trobat el cos… clar que era el del Demetrius, tot coincidia. Em quedaven només cabells per unes setmanes, amb sort, i sense material genètic… El Theo s’ha estovat amb l’edat i només veia com a única opció entregar-se. Al final vaig matar jo al Víctor i deixar el cadàver tan irreconeixible perquè no sabessin mai que aquell no era el Demetrius —va parar per agafar aire—. Amb la vareta del Victor, clar, no sóc imbècil. El Theo va pirar tan aviat com ho va veure, que matés al seu amic de l’ànima el va deixar destrossat i com que el fill de puta és un covard no em delataria, i el Vincent és suficient idiota per quedar-se callat… Vàrem fer molt de soroll, però amb el temps que tardava la puta veïna per avisar ho vaig preparar tot per parèixer innocent. Excepte la vareta del Victor, no la vaig trobar… Quasi he tingut por quan ho has dit, sort que la puta picaplets aquesta s’ha inventat la idea de l’amant gelós, jo no ho hauria fet millor —Aleshores va parar de cop—. Ell, el Theo... us ha donat la vareta, oi? 

L’Aubrey va somriure.

—Elsie Prod, queda detinguda per assassinat.


Llegit 67 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • AvatarCass RossEnviat el 14/09/2020 a les 22:43:27
    #27578He escrit 10 fanfics amb un total de 18 capítols

    M'agrada que saps transmetre com tot plegat l'està afectant psicològicament: la deixadesa de l'aspecte, del dormir, de la roba, del menjar.

    Un altre assassinat! Malgrat que hi haguessin aurors, no esperava que la fanfiction faria aquest gir cap als assassinats. Devia ser el que es feia passar per llufa, la víctima. Amb tot plegat, m'alegro que l'Aubrey hagi relacionat que la Shelda Nestor és la Zelma Nettles. Per fi!  Suposo que l'Elsie deu ser la dona, no? No he entès a qui es referia el Mundungus amb "la teva amiga".

    Al principi m'ha sorprès per què havien de ser els del Wizengamot que interrogaven la dona. Creia que havien de ser els aurors, com els policies, que feien un primer interrogatori. Ja he entès més endavant que els del Wizengamot eren més aviat els advocats... I, como no, apareix la Smethwyck! Renoi, no ens podem desfer d'ella. (Però poca broma, que crec que ara ja sé escriure el seu cognom.) M'ha fet gràcia, aquest cameo.

    "Enganyar a llufes era delicte?" Sembla que no...

    El Prod l'han esquarterat perquè no s'adonin que no era qui havia de ser. Que el cadàver del bosc és el Prod, i aquest és un infiltrat. I clar, com que no hi ha proves d'ADN ni merdes al món màgic... (Why.) M'ha agradat el tema que fos el Victor que es feia passar pel Prod, i pam, l'Elsie els mata tots dos. Tela.

    De l'interrogatori,  ha estat guai veure com al principi no li podia desmuntar la faceta a l'Elsie. (Aquesta és la més criminal del grup de criminals.) (I mentrestant allà l'Smethwyck fent-se la manicura...) Però el detall que sigui a partir d'un consell de l'Ull-foll que l'Aubrey aconsegueix desmuntar la façana de l'Elsie. I, renoi, l'Elsie, quina confessió fa! M'ha sobtat una mica que ho buidés tot d'una tirada, però suposo que influeix que feia anys (onze? dotze?) que ho tenia amagat. Tot i així, m'ha sobtat, per què no li donen (o es plantejen donar-li) veritaserum?

    I vaig cap al final! 

    Cass




  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 20/09/2020 a les 13:53:26
    #27587He escrit 11 fanfics amb un total de 163 capítols

    Noooooooooooo la Smethwyck hahahaha no em vaig plantejar si faries més cameos dels becaris, però definitivament no esperava trobar-la aquí!

    Quina peça, l'Elsie... ella sí que és una criminal de les bones, ja es veia en l'anterior capítol però ara en aquest s'emporta la palma. Com a Cass, m'ha sobtat molt que explotés i ho buidés tot de cop, tenint en compte que és una persona tan freda i calculada, però realment l'Aubrey li deu haver tocat l'orgull de tal manera que no podia permetre que un altre s'emportés els mèrits del seu pla, i per això ha hagut de confessar-ho tot.

    M'ha agradat molt com durant el capítol et vas adonant de què és el que ha passat realment, i que la trama és molt més fosca del que semblava al principi de la fic. Quan diuen que una dona ha matat el seu marit que era un llufa i penses que al cadàver li havien conservat els cabells ja comences a lligar caps, i és esgarrifós però genial alhora com es va desenvolupant, amb la traca final en què l'Elsie ho acaba de confirmar i posar tot a lloc. Sembla mentida que n'hagi pogut treure tanta cosa, l'Aubrey, d'una broma dels Rondadors hahaha quina vista!

    Veurem el Theo, a l'epíleg? Suposo que no, que serà l'Aubrey sola (com a molt, amb la forense), però m'hauria agradat.

    Segueixo, que això ja està!




  • AvatarAgatha Black (Moderador/a FF)Enviat el 22/09/2020 a les 16:08:34
    #27591He escrit 8 fanfics amb un total de 197 capítols

    L'Smethwick! Hahahahaha, quin cameo! XDDDD

    MARE MEVA quina currada de trama que t'has muntat! Joder, que ben pensat tot XD Jo que em pensava al principi que la cosa aniria de robar un expedient, Holy shit, semblaven tontos, una mica més i l'Elsie aquesta es torna Sith i monta un Imperi intergalàctic, WTF! XD

    En serio, supercomplexa ota la història! Ja eig per què has hagut de tirar una mica de casualitats i de la intuició de l'Aubrey (que s'ha de ser molt, molt intuitiu per lligar tants caps, perquè la info que tenia era molt far-fetched), és que si no tiraves d'això t'hauria portat tota una novel·la, aquest cas! Està brutal! Sincerament, m'ha costat una mica de seguir, perquè el 80% de la trama dels timadors s'ha descobert en aquest capítol!

    Bé, vaig a llegir l'epíleg i faré un comentari general.