Squib fiction - 5 — El fantasma de Robin Hood
AvatarEscrit per Mercè Granger
Enviat el dia 13/09/2020 a les 22:17:51
Última modificació 13/09/2020 a les 22:30:28
Tots els capítols de Squib fiction
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


5 — El fantasma de Robin Hood

Tornem al cicle viciós que s’ha establert aquestes setmanes: l’Aubrey descobreix alguna cosa. L’Aubrey està contenta. L’Aubrey parla amb el Robards. L’Aubrey està desanimada.

I l’Snowy (és a dir, jo) no sap que fer. Almenys ara l’Aubrey té moments de felicitat, però quan s’evaporen, la recaiguda és encara més dolorosa. Ara està asseguda al sofà, llegint sense excessives ganes l’exemplar de El Periòdic Profètic. Almenys ha deixat anar el pergamí on té apuntats els punts clau del cas. La tassa de te, al seu costat, ja deu haver perdut la calentor fa desenes de minuts. Deu estar gelat. 

M’arremolino entre les seves cames. He deixat passar unes hores perquè es calmi, però crec que ha arribat el moment que s’airegi lluny d’aquestes quatre parets. Avui, com el primer dia quan ens vàrem veure abocats a aquesta bogeria, és dia de boscos. 

Aparetre sempre em deixa l’estómac una mica trasbalsat. Però m’agrada els beneficis que porta, podem anar lluny de Londres, fora d’aglomeracions urbanes. M’agrada que aquesta vegada m’hagi portat al bosc de Sherwood: sé que és un dels seus preferits. Sempre li ha fascinat la llegenda de Robin Hood. 

Potser pel bosc, potser per la meva companyia, aquesta fórmula és infal·lible per encoratjar l’Aubrey. Tot i que en els seus ulls endevino encara la preocupació, aquesta s’ha dissipat. Jugar amb la pilota li agrada tant com a mi: veig com somriu quan li regalo alguna de les meves piruetes estrella abans d’atrapar al vol la presa. Per això, em sobta —més ben dit, em dol— que n’ignori una. Quan em giro, veig que està escoltant la conversa d’una mare i el seu fill. 

—T’ho juro, mama! La Millie tenia raó. Aquí hi ha fantasmes! 

—Sí, l’esperit de Robin Hood… Tens massa imaginació Oliver.  

—Perdoni, que passa?

Típic de l’Aubrey. Li és impossible romandre aliena a qualsevol misteri, encara que aquest només sigui, probablement,  fruit de la imaginació d'un nen muggle.

—El meu fill… Sempre inventant coses. Ens n’hem d’anar, Oliver. 

—Però mama! És tal com deia la Millie, no es pot passar d’aquells dos arbres… i quan li tires una pedra, rebota!

—Però que no veus que entre aquests dos arbres no hi ha espai? Perdoni al meu fill, senyoreta… Ja ens n’anem.

La mare estira a l’Oliver lluny, abans que l’Aubrey pugui dir res més a part d’un adéu. Les rèpliques del nen segueixen en la llunyania com eco, cada cop més dèbil. L’Aubrey clava la mirada cap la direcció que el nen ha assenyalat. 

—Jo sí que veig espai… Crec que està protegit per un encanteri escut… —raona amb veu baixa, quan té la certesa que la família ja no la pot escoltar—. El nen deu ser mag, per això deu poder veure l’espai… Snowy. Anem a investigar. 

 

***

—Algú ho ha de fer! —va cridar l’Elsie. Empunyava la vareta amb tanta pressió que els dits, curullats d’anells, s’havien tornat tan blancs com la neu que vestia aquells arbres. Temia que, en un despist, la víctima fugís. 

El Victor era incapaç d’articular paraula. 

—És... massa cruel —El Vincent mai no havia entès del tot el pla, però sabia que era cruel. 

—Podríem trobar una altra solució… —El Theo havia accedit a un principi. Però, cara a cara amb la situació, tot era diferent.

—No!

—Elsie…

—Podem buscar un altre camí…

—No hem de ser tan radicals…

—Hi vàreu accedir.

—És inhumà.

—Encara podem atracar Gringotts.

—Calleu! Obitus per Subitum!

Una flamarada verda va il·luminar el paisatge nocturn del bosc de Sherwood.

 

***

—Snowy, quiet —m’ordena l’Aubrey.

Quan s’ha assegurat que no hi havia cap muggle que la pogués veure, ha desfet l’encantament protector. Ara es veu clarament un petit semicercle lliure d’arbres. No hi ha cap tresor ni làpida abandonada, tampoc una escultura de Merlí que pugui delatar l’existència de màgia als muggles. És tan sols un espai normal i corrent… excepte que puc notar la terra remoguda. Algú hi ha enterrat alguna cosa fa relativament poc. 

No em sorprèn que l’Aubrey també hi repari. No li falta temps per anar a investigar. S’ajupa amb precaució, procurant que la terra no li toqui la pell. No pareix maleïda, però qui sap. Algú s’ha pres moltes molèsties per amagar el que sigui que hi ha enterrat.

Observo des de lluny com la terra comença a flotar. L’Aubrey ha tret la vareta i està desenterrant el misteri. La veig concentrada, potser un poc impacient… fins que la seva cara es desencaixa per l’horror. Ha trobat alguna cosa molt més grossa del que s’esperava.

—He d’avisar a l’oficina… —Apunta amb la vareta cap al cel—. Expecto Patro… —De cop i volta, calla—. No. Això ja no serveix…  —És difícil de dir, perquè ha inclinat el cap per buscar alguna cosa a la butxaca de la caçadora, però diria que té els ulls anegats per les llàgrimes. Veig un petit reflex entre les seves mans: el mirallet que té per comunicar-se amb l’oficina—. Savage. Sóc al bosc de Sherwood. Necessito que m’envieu algú. No, no són les meves paranoies. Però vols dir-li al Robards que m’enviï reforços? Sí, necessito reforços. Que més igual que estiguis interrogant a un criminal d'estar per casa. He trobat un cadàver, gilipolles!

 

***

L’Aubrey quasi havia oblidat el sentiment d’adrenalina corrent per les venes. Aquesta li havia permès completar l’escapada exprés per tornar a casa, deixar l’Snowy i posar-se l’uniforme en temps record. Almenys, havia pogut aclarir la ment mentre els seus companys recuperaven el cos i el duien a la clínica forense. Així i tot, l’adrenalina no marxava. Els seus companys n’eren testimonis: no era silenciosa la forma en què voltava per la sala, a l'espera que la forense els donés els resultats.

—Proudfoot, para. Desgastaràs el terra —El Donahoe restava bastant indiferent—. Per la putrefacció, feia anys que estava enterrat. Segurament és una víctima de la Primera Guerra Màgica.

—Estaràs satisfeta… gràcies a la que has muntat se’ns ha escapat el criminal… 

—El Mundungus Fletcher visita l’oficina cada setmana, ja segueixes l’interrogatori la setmana que ve quan el tornem a trobar traficant —El Savage era infal·lible per deixar en números vermells la paciència de l’Aubrey.

Els tres companys varen creuar mirades un instant. Seguidament, un objecte del seu voltant havia captat inesperadament la seva atenció. No servia de res fatigar-se mútuament: era energia malgastada, potencial energia que podia ser optimitzada en atrapar un assassí. 

Sort que la forense no va tardar gaire a arribar. 

—És un home. Caucàsic, mitjana edat. El varen matar amb un malefici assassí. Calculem que fa més de vint anys. No hi ha ferides ante-mortem. Totes les lesions que presentava el cadàver van ser a posteriori, per deixar-lo irreconeixible. Però no és el més curiós… S’ha anat desenterrant el cos diverses vegades, com hem vist pels insectes que hem trobat, i les extremitats i part del cuir cabellut estan protegides amb un encanteri contra la putrefacció, l’assassí va voler que quedessin intactes. 

—Que penseu, secta satànica? —va intervenir el Donahoe.

—Sens dubte s’ha pres moltes molèsties en conservar el cos… amb un Incendo eliminava totes les proves —L’Aubrey es va adonar que els tres l’estaven mirant—. Vull dir, sort que no ho varen fer, que tenim proves i podem agafar a un assassí. Yupi —Ho estava empitjorant. 

—Això és tot el que he trobat. Ja he enviat l’informe al seu cap.

Tant el Donahoe com el Savage varen partir amb l’excusa d’una pila d’informes que no es redactarien sols. L’Aubrey es va quedar. A ella no la cridava aquesta tasca —tot i que no ignorava que avui era 26 de novembre i la data d’expiració de l’aposta estava a prop— i volia temptejar a la forense, potser sabia més del que aparentava. 

Es va girar i la va trobar estranyament humana. Quan l’havia vist el primer cop, l’havia encasellat com la típica alumna de Ravenclaw que tant abundaven al seu curs. Intel·ligent, recta, perfecta, sempre amb tot sota control. Ara, mentre es rentava les ulleres i potser per això, pareixia tocada per un raig de vulnerabilitat 

—Una es pensa que després de la guerra s’acostuma, als cossos… Almenys jo ho vaig haver de fer, varen ser horribles els dies posteriors a la batalla. Encara tinc malsons.

L’Aubrey dubtava si la dona n’era conscient que ella seguia allà: era un comentari fet expressament per ser escoltat o una reflexió escapa d’uns llavis cansats d’estar tancats? Se li antullava de blasfèmia escotar una cosa tan intima i personal… però al mateix temps tan coneguda. Unes quantes paraules canviades i no hauria pogut jurar que la frase no l’havia pronunciat ella. 

—Mai no havia vist tant de cossos com el dia tres… A l’Ull-Foll mai no el vàrem trobar… I la Tonks… —La sobtada rugositat de la seva gargamella li va impedir seguir parlant. Estava seca, però, en canvi, les seves galtes estaven xopes.

Odiava plorar en públic.

Odiava plorar.

—A quants funerals pots haver anat abans d’haver complert trenta? Pareixen massa… —Era realment una conversa o sols un entrecreuament de cavil·lacions individuals alliberades, per fi?—. Cosima Keenan.

Li anava dir que ja sabia com es deia —almenys el cognom. Tot i que com auror, mai no havia pres gaire importància a l’equip mèdic que col·laborava amb ells. “Rates de biblioteca” els malanomenaven de broma els qui eren més d’acció— però va decidir encaixar-li la mà. Va ser com pujar-se a una barca —o almenys poder-s’hi recolzar— després de mesos nadant en el mar de la incomprensió.

—Aubrey Proudfoot. 

—Amb B. M’agrada. És original, sona millor que amb D.

—I tant —Malgrat tot, va poder somriure, o almenys, un tímid intent de l’expressió.

—No vull prendre’m excessives confiances, però està visitant a un psicòleg? No hi creia en la psicologia i només postergava anar-hi… però ha estat molt profitós. 

L’Aubrey es va posar roja. Un psicòleg! Ella no el necessitava! Era per bojos, i ella no estava boja. Ella capturava bojos! Oi?

Oi?

Aquesta pregunta li va rondar pel cap tota la nit. Per ella, va ser el motiu de les poques hores de somni. Tot i que seria injust atribuir-ho tot a aquella preguntava… s’havia disseminat en mil més —estava perseguint només fum? Els aurors eren necessaris ja? Ella era necessària? Era bona auror? Si hagués estat millor, haurien sobre… viscut…? Estarien amb ella? 

Tant de bo hagués pogut ajornar la nit de dubtes i insomni. Perquè el matí següent, va topar de cara amb una autèntica allau. I ella sense protecció.


Llegit 35 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • AvatarCass RossEnviat el 14/09/2020 a les 22:29:33
    #27577He escrit 10 fanfics amb un total de 18 capítols

    (OMG estava relllegint els comentaris que t'he deixat en els capítols anteriors, i he escrit Orfeu en comptes de Morfeu lol això em passa per estar escoltant Hadestown mentre escric els comentaris. shame on me and my cow.)

    M'alegra que el narrador sigui una altra vegada l'Snowy, l'havia trobat a faltar en els capítols anteriors. Això del bosc de Sherwood m'agrada com es relaciona amb el títol del capítol.

    L'escena aquesta de com maten algú: hola, bon dia? M'ha agradat que fos tota de diàlegs, prèviament, perquè es podia intuir prou qui deia cada frase, però ha sabut greu que el fet que de no saber qui moria o de no haver pogut tenir temps d'empatitzar amb els assassins faci que l'escena quedi una mica freda.

    M'ha costat entendre una mica el ema del Patronus i que digui que "això ja no serveix". Però reflexionant, suposo que vols dir que perquè havia sigut una comunicació d'emergència i segura (suposo) durant la guerra però que ara, en temps de pau, és un mètode que ja no necessiten, no? El tema que l'Aubrey trobi el cadàver em recorda la frase del capítol cinc que m'ha cridat l'atenció: "Vinga, amb un poc de sort encara descobrirà un assassinat darrere un expedient desaparegut." El tema que el cadàver estigui tant ben conservat crec que devia ser perquè en devien prendre restes per tal de fer poció de la mutació. I se la devia prendre un dels bruixots, i pam! De cop i volta un llufa faria servir Magicràpid i acabaria fent màgia...

    M'ha semblat curiós que sent bruixots els aurors pensessin que allò era obra d'una secta satànica.

    M'ha agradat com transmets la cruesa de la guerra. "Una es pensa que després de la guerra s’acostuma, als cossos…" // "A quants funerals pots haver anat abans d’haver complert trenta? Pareixen massa…" Ai. A vegades oblido que l'Aubrey és molt més jove del que sembla. I l'enorme llosa que la pobra porta al damunt... Són necessaris, els aurors? És ella, una bona auror? Haurien sobreviscut? Estarien vius? No era necessari obrir-nos aquestes ferides, Mercè. TT

    Cass




  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 20/09/2020 a les 13:27:56
    #27586He escrit 10 fanfics amb un total de 162 capítols

    Shiiiiit això acaba de pujar deu nivells de cop... I a més no has explicat res de qui maten ni de per què... falta informació, o sigui que seguiré llegint de seguida i no faré un comentari gaire llarg!

    Que guai que hagi aparegut un personatge amb qui l'Aubrey pot parlar i que li hagi recomanat d'anar al psicòleg, perquè la situació era insostenible. Segur que l'Snowy estarà la mar de content! M'he plantejat si podia ser animàgic, de tan llest que és, però he decidit que no, que és un gos i ja està.

    M'ha agradat molt el títol, pensava que es trobaria realment amb el fantasma de Robin Hood! Que per cert... el tema del fantasma l'ha ignorat molt, oi? Si el nen veu l'escut i diu que ha vist un fantasma, no deu ser que el cadàver no és l'únic que s'amaga allà?

    M'has fet pensar en els mags fills de muggles i què passa quan demostren la màgia hahaha perquè si la comunitat màgica només dona senyals de vida quan han d'entrar a Hogwarts i tens un nen que fa levitar coses des de petit... no em vull ni imaginar com reaccionen els pares!




  • AvatarAgatha Black (Moderador/a FF)Enviat el 22/09/2020 a les 15:37:05
    #27590He escrit 8 fanfics amb un total de 196 capítols

    Uuuuui, els timadors de poca monta han pujat de categoria ràpidament! Però a qui coi han matat? I per què? I per què no es desfan del cos i en comptes d'això el conserven i el van canviant de lloc? Això és molt estrany...

    T'he de dir que em grinyola una mica que s'hagi topat amb un cadàver relacionat amb el cas que està investigant en aquell precís moment, així, de casualitat. És una massa casual... si hi hagués hagut alguna pista que la remetés al bosc de Sherweed almenys... però sembla que hi va de casualitat, només perquè li agrada. M'ha agradat molt com el troba amb el nen fill de muggles que pot veure màgia, però crec que t'hi ha faltat... això, la connexió amb el bosc. És molt far-fetched. Si em diguessis que anys més tard troba el cos i reobre la investigació... però tot el meteix mes quan és un cas de vint anys abans en una ciutat lluny d'on passen els fets... no cola gaire. Però bé, posem que passa XD

    Entenc que el que diu sobre el Patronus que ja no pot fer és perquè ja no pot fer Patronus oi? No pot trobar records feliços... :( Ai, i m'he sentit molt reflectida en el comentari del psicòleg i l'ajuda, i lo del "jo no estic pas boja!" L'entenc perfectament. 

    Ah, i puntàs la referència al Mundungus Fletxer! XD

    Segueixo!