Squib fiction - 4 — Encreuament de camins
AvatarEscrit per Mercè Granger
Enviat el dia 13/09/2020 a les 22:15:16
Última modificació 15/09/2020 a les 22:19:31
Tots els capítols de Squib fiction
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


4 — Encreuament de camins

Tornar a trepitjar aquells passadissos que tan bé havia conegut una desena d’anys enrere era una sensació estranya. Sabia que aquells llocs era els mateixos on havia rigut, plorat, madurat. No era aliena, però, a aquell sentiment: quan havia estat patrullant per Hogwarts, dos anys enrere, ja s’hi havia enfrontat de cara. Ara, agraïa ser coneixedora de les reformes que s’havia fet arran de la batalla —que, malauradament, també coneixia bé—, actuaven com a bloquejadors de la nostàlgia que podria sentir. Si sabés que era exactament els llocs on havia passat set anys de la seva vida rodejada per amics que se n'havien anat per sempre, hauria necessitat més temps per refer-se. I no podia perdre temps. 

L’aula d’Història de la Màgia havia romàs indemne a la batalla. El professor Binns també, just tal com el recordava l’Aubrey. Però, una altra vegada, la imperiosa necessitat de centrar-se en l’àmbit laboral va impedir que la ferida li tornés a afligir. 

Amb els anys, el professor Binns tampoc no havia adquirit més empenta. Fins i tot quan era interrogat per una auror, el seu to convidava a dormir. L’Aubrey havia de fer grans esforços per treure’n alguna cosa; sobretot a causa del desinterès característic del professor vers als seus alumnes. 

—Faci un esforç, per favor. Recorda algun alumne més d’Slytherin d’aquell curs? —Almenys, després de diversos, havia aconseguit recordar dues dotzenes de noms (o, almenys, combinacions suficientment semblants). L’Aubrey encara no perdia l’esperança. 

—Hi havia aquell noi de cinquè… Tom Nook o alguna cosa així. Era molt pobre però un estudiant model… així i tot, em feia mala pinta.

Aquell fantasma havia obert un diari en els darrers quaranta anys?

L’Aubrey va tatxar el nom Tod Roddle de la llista que tenia. Un menys. Esperava que aviat, potser, se’n recordés d'un nom de cap mena semblant a un de la llista.

Deu minuts més tard, va tornar a recordar un nom.

—També hi havia aquell… Paul Lambert. Va ser capità després, crec. 

L’Aubrey va repassar la llista.

—Neil Lament?

—Pot ser… Era l’únic amic que tenia aquella noia… rareta, només la recordo de jove. Shelma Nestor. 

Cap nom dels que tenia constància coincidia mínimament amb el que el professor Bins acabava d’anomenar.

 

***

Era aquella pila de galions sobre la taula la que feia que l’habitació brillés? Segurament. Feia temps que aquells desgraciats no veien una quantitat comparable i, que, a més, els pertanyia. Els diners feien el món més fàcil. Tan, tan fàcil que no quedava espai per remordiments inútils ni llàstima pels castells de fum que havien venut a alguns llufes. 

Aquella muntanya daurada l’havien aconseguit amb esforç. Havia estat àrdua, la tasca de cercar professors i companys que haguessin coincidit amb la Zelma a Hogwarts. Tots havien estat agraciats amb un Obliviate, esborrant així les traces de records quan havien creuat camins amb aquella bruixa. Esborrar registres oficials havia estat estranyament més senzill: era pergamí, al cap i a la fi, i és sabut que no tolera bé el foc. Una pena. I la Conselleria hauria de fixar-se més amb qui contracta: no havien faltat candidats per robar documents a canvi d’un punyat de sickles.

Cada esperança d’aquells qui creien que podrien seguir el destí de Z. Nettles i aconseguir allò que el destí els havia privat significava un engrandiment de la piràmide de galions. Potser la falta de màgia venia lligada a la incredulitat: a alguns, només amb els anuncis per escrit els havia bastat. A altres, tan sols amb una reunió amb Z. Nettles, els elogis que proferia cap a Màgicràpid els calmaven tots els dubtes. 

Tot anava massa bé, però després de mesos, fins i tot anys durs, es permetien el luxe de no preocupar-se. D’acceptar la sort tal com venia.

***

L’expressió d’enuig ja era reglamentaria pel Robards cada vegada que l’Audrey li dirigia la paraula. Però assolia un nivell més a mesura que la conversa es desenvolupava, com si sota la cadira unes rates estiguessin donant-se un festí amb les seves extremitats. 

—Audrey, de veritat pensa acceptar com a vàlid el testimoni dels Binns? Mai no es va aprendre el meu nom, el fantasmot —”A que fot?” va pensar l’Aubrey—. Tan sols sap de guerres de gegants. De res més.

—Però algú ha volgut fer-se desaparèixer! Ha eliminat documents legals… és això el que va passar amb els expedients d’Slytherin, varen eliminar el de la Shelma Nestor. I segurament varen fer el mateix amb els registres de la Conselleria. 

—I si aquesta persona mai no va existir i és sols un deliri del Binns? Ningú més no se’n recorda.

—Existeixen encanteris que alteren la memòria. No seria el primer cop.

Aquella conversa no anava enlloc.

—Pot estar contenta del seu… “descobriment”, però de moment, no pot fer res més. El testimoni d’un fantasma no és vàlid segons les lleis de la Conselleria i encara que ho fos, no sé de què li serveix. O troba un delicte que va fer la tal Nestor o tot això quedarà en una anècdota graciosa. Ara marxi, tinc feina a fer. 

L’Aubrey es va encongir en el seu seient. Era la reacció esperada, però no pal·liava el mal. Al cap i a la fi, el Robards tenia raó: contava tan sols amb un nom, cap prova més, d’un testimoni de dubtosa credibilitat. Un nom que, quasi de ciència certa, era la deformació creativa del vertader. 

Cada passa que avançava només obria més i més possibilitats. Però no tenia mapa ni brúixola, i pareixia que la gran majoria dels camins conduïen a l’abisme. 

***

Uns mesos d’estabilitat era tot el que Merlí els havia atorgat. Però pareixia que Magicràpid aviat expiraria totes les seves possibilitats: tot i la insistència que el procés era llarg, els seus clients ja es desesperaven. Començava a estendre’s la veu: el curs era una estafa. Clar que la societat màgica mai no havia parat especial atenció als problemes dels llufes i aquella no semblava ser l’excepció. Segurament els bruixots havien sentit alguna cosa, però consideraven que ja els era merescut, per llufes, ser estafats i perdre diners. 

Però, malgrat que les represàlies legals o que la societat màgica pogués arremetre contra ells era una amenaça pràcticament inexistent, els números sí que denotaven una situació preocupant. Els clients baixaven i no paraven d’arribar cancel·lacions de subscripcions. Era, ja de per si, un nínxol petit de mercat —tot i que expandir-se fora d’Anglaterra no els havia resultat complicat, havien trobat, gràcies al marit de l’Elsie, associacions de llufes internacionals amb qui negociar— i si se sumava la desconfiança, pareixia quasi impossible reunir —retenir— els suficients clients per seguir endavant. 

—Necessitem nous bruixots que avalin el curs —va dir el Theo. No pensava quedar-se de braços plegats mentre el negoci se n'anava a la ruïna. 

—Que proposes? No podem crear un llufa així com així… —El Victor va alçar els ulls del pergamí que estava escrivint, de manera que el serrell li va tapar la meitat superior de la cara. No sabia quina podia ser la següent lliçó de Magicràpid. Com els ingressos, la seva imaginació també s’estava esgotant—. La Zelma era perfecta, amb les proves que prové de família màgica però no que assistís a Hogwarts. Però no trobarem algú igual. O almenys algú amb qui puguem confiar.

—Mentre ideaves aquest magnífic pla no vares caure en això, Theo? —L’Elsie sempre en la seva línia. Encara amb el vestuari renovat i una nova adquirida elegància de tendes cares, la seva agressivitat no minvava. I ara, s’entremesclava amb la por de renunciar d’aquella nova vida a la qual ja estava acostumada.

—El Demetrius… no convenç als seus amics? 

—Es varen adonar que jo era qui estava fent els trucs de màgia… no té una gota de màgia l’imbècil. I els seus dots de persuasió són igualment inexistents. 

El silenci va tornar. Només trencat pel frec de la ploma del Victor. I quan un mussol bru va arribar, anunciant una altra cancel·lació de la subscripció al curs Magicràpid.  

—Tinc una idea —va exclamar finalment l’Elsie—. I val més que no us poseu moralistes. Ara que hem entrat amb això, hem d’anar fins al final


Llegit 34 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • AvatarCass RossEnviat el 14/09/2020 a les 17:05:20
    #27576He escrit 10 fanfics amb un total de 18 capítols

    (Per cert, una cosa que m'he deixat en el capítol anterior: per què l'anomenes Slughorn i no pas Llagot?)

    M'ha agradat molt aquest primer paràgraf, tot i que vamos, tota la repassada emocional de la ff amb la mort de la Tonks was so unasked for. Entenc que no ha de ser gens fàcil, tornar a Hogwarts. Hi ha algunes coses que han canviat (ja crec jo que van canviar alguna cosa d'arquitectura, amb la reconstrucció de l'escola, no?) però hi ha coses que romanen tal qual: la classe d'Història de la Màgia i, com no, el professor Binns.

    Per trencar amb això, m'ha fet moltíssima gràcia el comentari sobre Tom Nook lol "Aquell fantasma havia obert un diari en els darrers quaranta anys?" Exactament lo que he pensat jo, però clar, seria demanar massa d'un fantasma. Suposo que un cop et mors i ets fantasma, el temps deixa de tenir importància. Amb el tema de Paul Lambert i Neil Lament, s'ha de dir que l'Aubrey és prou intuïtiva a l'hora de reconèixer quins noms de la llista són els que diu el Binns, eh? Shelma Nestor... Aquí ho tenim! Ha de ser la Zelma, no?

    "I la Conselleria hauria de fixar-se més amb qui contracta: no havien faltat candidats per robar documents a canvi d’un punyat de sickles." No he acabat d'entendre a què fas referència amb aquest comentari. "El testimoni d’un fantasma no és vàlid segons les lleis de la Conselleria" Perquè no em sorprèn. Tot i que també sap greu que estan perdent potencial, amb altres fantasmes que siguin més de fiar que no pas el Binns. "Cada passa que avançava només obria més i més possibilitats. Però no tenia mapa ni brúixola, i pareixia que la gran majoria dels camins conduïen a l’abisme." M'ha agradat molt, aquesta frase.

    Torno a repetir que no m'agrada que Magicràpid sigui una estafa. Segons jo la cosa és una mica diferent, però ja t'ho acabaré de comentar a l'últim capítol, i sinó també tenim el fabulós tema dels llufes que vaig obrir. M'ha agradat que mencionis que hi ha associacions de llufes i aquestes coses, tot i que sap greu que els bruixots no en facin ni cas i siguin ignorats per la societat màgica.

    I continuo llegint, que aquest final de "go big or go home" no pressagia res de bo!

    Cass




  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 20/09/2020 a les 13:11:34
    #27585He escrit 10 fanfics amb un total de 162 capítols

    Ja deia jo que això d'anar a Hogwarts seria traumàtic... cruel, ets cruel! Crec que l'Aubrey és dels personatges més tristos que s'han escrit a la web, i mira que tenim amb què comparar.

    Que el Binns no sap qui és el Voldemort HAHAHAHAHA fem una ff del Binns durant la Batalla de Hogwarts, per favor. Segur que ni tan sols l'explica a la classe d'Història... el veig al cap d'uns 50 anys llegint llibres d'història de l'últim segle i llegint que hi havia hagut una batalla a Hogwarts i ell "eh? Això està malament, si hi hagués hagut una batalla me n'hauria adonat!"

    Suposo que ara anirem a buscar el Neil Lament que era amic de la Zelma, tot i que probablement li deuen haver esborrat la memòria, també. O potser ella va fer veure que sí i en realitat no ho va fer... O potser té algun tipus de nota / carta / anuari / deures a casa en què hi apareix el nom d'ella, i sabent el nom exacte la podrà buscar!

    A veure quina se n'empesquen, els del Magicràpid, perquè per HP sabem que als anys noranta encara dura, o sigui que facin el que facin deu funcionar. Potser aniran a casa dels llufes i faran màgia perquè es pensin que han estat ells mateixos? I l'Aubrey s'ha d'afanyar, si ho vol resoldre, que només li queden dos capítols (i un epíleg). Ràpid, ràpid!

    Segueixo!




  • AvatarAgatha Black (Moderador/a FF)Enviat el 22/09/2020 a les 15:14:29
    #27589He escrit 8 fanfics amb un total de 196 capítols

    Ei, després d'un petit break he tornat a reprendre la ff avui! (Ja en tenia ganes, però van sorgir algunes coses XD)

    Ai, la primera part és molt trista... he de preguntar, representa que tot el text que no està en cursiva l'està narrant l'Snowie, o només quan ell hi és present? És que aquesta part gairebé semblava un narrador omniscient amb tots els records i això...

    Ahh, al final sí que es referia a fantasmes i no retrats. Però també penso que sent el Binns tan apàtic potser hauria pogut preguntar a altres fantasmes... el Baró Sagnant, per exemple, que és el fantasma d'Sly i potser la recordaria, o el retrat del professor Dippet, que era el director d'aleshores. Però també m'ha encantat que recordés un tal Tom Nook, la mare que el va parir. Guerra, quina guerra? Batalla? Quan? Ah... ja deia jo que el Gran Saló estava desendreçat...