Squib fiction - 2 — Discussions filosòfiques sobre les cançons de Celestina Picdeguerra
AvatarEscrit per Mercè Granger
Enviat el dia 13/09/2020 a les 22:01:56
Última modificació 15/09/2020 a les 22:20:22
Tots els capítols de Squib fiction
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


2 — Discussions filosòfiques sobre les cançons de Celestina Picdeguerra

1976

Just entrar a la taverna, el Theo va inspirar tot l’aire que va poder. Establia així la diferència amb, bàsicament, la resta del món, que recarregava els pulmons just abans d’entrar en aquella sala plena d’aire corrupte. Tabac, alcohol, galions il·legals, brutícia… Era el flaire dels despenjats. Pel Theo, era l’olor de casa. Feia temps que identificava aquella olor com la seguretat. Enrere havien quedat els dies en què casa feia olor de lligams familiars. 

No recordava quan els àpats significaven una taula parada, tranquil·litat, llum, no ser interromput per la partida de pòquer dels del costat. La taverna era fosca, confusa, caòtica. Quan algú obria la porta, una llum poc habitual s’escorria, intentava desterrar els pecats que s’estaven cometent allà. Per això tothom posava cura en mantenir la porta tancada tant com fos possible. Ningú es quedava al replà molt de temps. Ja sabia quina era la seva taula en aquell complex ecosistema. 

El Theo, sens dubte, ho sabia. La taula de sempre, amb la gent de sempre, des de feia anys. Una de les poques coses estables en la seva vida. Les persones que l’acompanyaven; la taula en si dubtava si mai havia estat massa estable. La fusta d’ínfima qualitat i les baralles de bar l’havien castigat cruelment: cap pota no tenia la mateixa mida. 

Cada vegada que el vent rugia, l’estructura amenaçava en desplomar-se. 

Però, fins i tot a les nits de tempesta, la Mare Naturalesa rivalitzava amb els crits i les rialles per fer-se sentir. Ningú no era de temperament silenciós. Era dels pocs indrets en què se’ls era permès alçar la veu.

—Quan diu amor, la Warboock està parlant d’amortènsia. És una metàfora. Droga a l’estimat perquè la correspongui És una cançó fotudament fosca.

—Nah. És fosca, però no tracta d’això. L’amor és la mandràgora. Per això està tan feliç. Mandràgora, el secret de la felicitat.

—Ets un monyes, Victor. I tu Vicent… deixa de fumar tant que t’estàs quedant beneit. Tracta del de sempre: sexe. El calder ve a ser tot el… I el líquid, ho sabeu, eh? És…

—Tots ho sabem, Zelma  —El Theo complia amb la reacció més intuïtiva de qualsevol en sentir aquelles paraules de la boca d’algú amb l’edat reglamentària per ser la seva àvia i amb més berrugues que cara—. El de sempre.

La Zelma va tornar rere la barra a buscar la beguda del Theo. Feia temps que s’aposentava la seva taula com una més la banda, inequívoc senyal que eren dels més habituals parroquians. Feia oïdes sordes a tots els comentaris que incitaven activitats delictives i, tanmateix, era difícil. En aquell ambient, digna taverna de referència la Ronda de Golallop, obviar aquells comentaris significava perdre més de la meitat de la conversa.

—És igual, tractarà del que tracti. Però després de l’atracament les nostres butxaques estaran tan plenes com el calderó —Els altres components de la taula varen donar- la raó al Vicent de forma no gens silenciosa—. Theo, ja tens l’Objecte que ens permetrà fer l’atracament?

—D’això. He estat pensant —La ressaca del dia anterior havia estat inusualment productiva. L’alcohol se n'havia anat, i el seu lloc havia estat ocupat per grans dosis de realisme—. Potser ens hauríem de replantejar l’atracament a Grigotts. Crec que tenim massa fils solts. No funcionarà. 

—Theo, no siguis negatiu! Amb l’Objecte ho aconseguim.

—Vincent, no crec que les galetes que li agraden al gos siguin suficients per distreure a un ventre de ferro ucraïnès de 19 metres. 

—Al Crispin li agraden molt les Royal Cerberus! I és un gos intel·ligent, 

—Més intel·ligent que tu segur, germanet —El Víctor sempre intentava posar pau—. Vares fer bé de deixar Hogwarts, no t’haurien anat massa bé els MAG… 

—Però per què més trobes que ens ha de sortir malament, Theo?

—Perquè vàrem intentar robar Madame Malkin i vàrem fallar?

—Era una mala nit. Ho deien els astres —va opinar l’Elsie entre calades.

—Perquè sempre que intentem fer trampes als casinos muggles ens enxampen?

—Són raros, els muggles.

—PERQUÈ ESTEM PARLANT D’ATRACAR GRINGOTTS EN VEU ALTA EN UN ESPAI PÚBLIC?

    Els de la taula de costat es van girar.

—Per això no us preocupeu. Nosaltres estem planejant un atemptant contra la Conselleria. Aquí cadascú per on l'enfila.

—Tinc una idea millor —va continuar el Theo.

—T’escoltem —va respondre el Victor. 

—He pensat en una cosa més… legal —Tots els ocupants de la taula van arrufar el nas—. Bé, no del tot. Només que no crec que estigui tipificat com a crim. I així i tot és profitós. 

—Parla d’una vegada.

—Elsie, l’altre dia vas dir que el teu marit endeutaria els diners que no teniu només per fer un poc de màgia…

—Que estigui casada amb un puto inútil no vol dir que... —El seu matrimoni era motiu de vergonya perpètua per l'Elsie: havia perdut voluntàriament tot el seu estatus per casar-se amb un llufa davall la promesa d'incomptables riqueses. Va ser en va. Estava tan arruïnat com ella.

—Calla. El que vull dir és que els llufes estarien disposats a tot només per aconseguir un poc de màgia. I nosaltres ens n’hi podem donar.

—Que t’has fumat aquesta vegada, Theo? Passa un poc d’aquesta merda, que deu ser bona. 

—No estic parlant de tornar-los màgics de cop, joder, Vincent! De fer-los creure que podem aconseguir que facin màgia. 

—Com?

—Un curset de màgia a distància —El Theo va abaixar la veu—. Creem una empresa fantasma, cerquem a quatre idiotes per fer el paperot i deixem que corri la veu. En pocs mesos tenim a tots els llufes menjant de la nostra mà.

Tots varen callar durant dos minuts. Sospesaven, silenciosament, el pla que el seu company havia proposat. Els estranyava la solidesa d’aquest: era, segurament, dels menys surrealistes que aquella taula havia vist pronunciar. Podia funcionar, i es podia dir en veu alta, sense necessitar una infundada i gens realista seguretat, ni optimisme a gran escala.

—Sona bé —va trencar el silenci el Victor—. Que necessitem?

—Algú amb molta imaginació que escrigui merdes d’exercicis de màgia i tal. Un lloc des d’on operar. I llufes… o gent que podem fer passar per llufes que col·laborin.  I apanyar-ho tot de tal manera que sembli que ells sí poden fer màgia. 

***

El Savage va remugar quan el seu pergamí va volar. Va ser una de les conseqüències del rebombori propiciades per l’entrada, triomfal, corrents, de l’Aubrey. Estava inusualment alegre, animada, com feia mesos que no ho estava. Més estrany era si es tenia en consideració l’encreuada de paraules que va tenir el dia abans amb el seu superior. Però no pareixia que aquella havia tingut cap efecte en l’ànim d’avui.

    —Ho tinc! Ho tinc! —repetia sense aturar l’Aubrey, amb dificultats causades per la correguda, mentre feia el darrer sprint fins a l’escriptori del Robards.

    —Un rellotge nou? Per fi arriba a temps… mitja hora abans i tot.

    —Una cosa a investigar. És la nostra feina, no? Rebuscant per El Periòdic Profètic… hi ha molts de casos que no hem arribat a solucionar. Entenc que els vàrem haver de posar en pausa durant la Guerra, però ara tenim temps… i tothom mereix respostes. 

    —No hi haurà manera que ho deixi passar, eh, Audrey? 

El Robards va fer rodar els ulls. Per l’Aubrey, va ser el senyal que necessitava per fer caure un enorme dossier ple de retalls de diari sobre la seva taula. 

—Des de petita, he llegit el diari cada dia i he anat guardant les notícies que m’intrigaven —(incís de l’Snowy: L’Aubrey de petita no tenia gaires amics i els seus pares sempre estaven treballant. Se les va haver d’enginyar per entretenir-se). Ho vaig deixar de fer fa uns anys, quan tot pintava malament i me n’havia oblidat… però hi ha molts de fils dels quals podem estirar!

El Robards va fullejar el dossier. Després de sis anys, coneixia la tossudesa de l’Aubrey més del que desitjaria. No tenia cap altra forma de fer-la callar que atorgar-li l’atenció que estava suplicant.    I odiava admetre-ho, però tenia raó: hi havia molts misteris que recordava i que sabia que estaven prenent pols en alguna estanteria no lluny d’aquella sala, mentre tot el departament només redactava informes. Però es negava a donar-li la raó a la cria insolent. Un dels retalls va captar la seva atenció.

—Això. Curs escolar 1975-1976. Una simple malifeta.

—Un grup de quatre Gryffindors varen robar uns quants expedients d’alumnes de cursos passats d’Slytherin i els varen pintar amb missatges contra Slytherin. Varen dir que era una queixa sobre com els alumnes d’aquella residència solien passar-se amb els que no eren de sang pura. 

—El que dic. Una simple malifeta. Com creu, Audrey, que pot treure algun crim d’això?

—Per què varen agafar els expedients d’Slytherin justament de l’any que es va obrir la cambra secreta? I com uns estudiants entrin al despatx del director i ho roben sense que ningú se n’adoni?

—Va passar fa molts d’anys, a ningú l’importa, Audrey. 

—Fa pudor de socarrim, això. És molta casualitat tot. 

—És vostè una paranoica. Però d'acord, fem un tracte. Li assignaré aquest cas. Té un mes. Si en un mes ha trobat alguna cosa, tindrà un augment i la faré sub-cap del departament —Era una oferta molt generosa. Només la posava sobre la taula per la confiança absoluta que tenia que la jove fallaria—. A canvi, no em molesta durant aquest mes. I, si perd… no es torna a queixar de la meva manera de fer en la vida.

L’Aubrey, amb la mateixa confiança, ja donava per guanyada l’aposta.

—Accepto.

 


Llegit 59 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • AvatarCass RossEnviat el 14/09/2020 a les 14:08:09
    #27574He escrit 10 fanfics amb un total de 18 capítols

    Per començar: no sabia que la Celestina Warbeck es deia Celestina Picdeguerra en català! M'agrada molt com sona el nom, és molt badass.

    És interessant que hi hagi un salt temporal -- sembla, doncs, que tota la fanfiction gira al voltant d'aquests dos temps. Em pregunto perquè 1976... Això vol dir també la introducció de nous personatges. (És clar, perquè si l'Aubrey té la mateixa edat que la Tonks, tot just en tenia tres, el 1976 haha.)

    Hi ha algunes frases molt xules, en aquest capítol: "Era el flaire dels despenjats. Pel Theo, era l’olor de casa. Feia temps que identificava aquella olor com la seguretat. Enrere havien quedat els dies en què casa feia olor de lligams familiars." Trobo que transmets molt bé el personatge. Sembla que ho hagi perdut tot durant la guerra... No sé si aprofundiràs més, en això.

    Així doncs, són un grup d'amics que són uns peces, i tenen males intencions! Tot i així, he de dir que la idea d'atracar Gringotts m'ha fet gràcia, sobretot perquè van intentar atracar Madame Malkins i no se'n van ensortir... Què és, això de l'Objecte?

    Que interessant, que la Zelma es casi amb un llufa... Tot i que clar, això va suposar que perdés estatus... 

    "—He pensat en una cosa més… legal —Tots els ocupants de la taula van arrufar el nas." M'ha fet molt de riure, perquè la cosa que plantegen no ho té res, de legal! Així que en volen muntar alguna per estafar la gent, com Magicràpid... Però, i si és justament Magicràpid, el que monten? Uau. Sembla que vagi dirigit a estafar els llufes, com si els pobres no en tinguessin prou per ells mateixos... Però entenc que fa molt per la mentalitat del món màgic. Total, a qui li importen els llufes, eh?

    Pel que fa als narradors, aquí es veu més clarament com vas intercalant diversos narradors. He de dir que el meu preferit és l'Snowy i els seus incisos (al final d'un incís t'has deixat el guió).

    Tinc molta curiositat sobre el cas aquest dels alumnes d'Slytherin, la cambra secreta i els informes. M'ha semblat una mica confús al principi, però crec que és per la manera com està redactat (tot i que potser només sóc jo, eh). "Per què varen agafar els expedients d’Slytherin justament l’any que es va obrir la cambra secreta?" Aquí faltaria un "justament DE l'any", perquè sinó es dóna entendre que va ser l'any que es va obrir la cambra secreta (1942-1943, si no m'erro) quan es van robar els informes. En canvi, sembla que sigui l'any 1975-1976 que es van robar els informes de l'any 1942-1943.

    Crec jo que el Robards acabarà escaldat amb aquesta promesa...

    En aquest capítol tambe hi ha alguns errors de picatge. Espero que no et faci res que te'ls marqui:

    • "I apanyar-ho tot de tal manera que sembli que ells si poden fer màgia." que ells SÍ poden...
    • "Va ser una de les del rebombori que va causar l’entrada, triomfal, corrents, de l’Aubrey." Va ser una de les què?
    • "mentre feia ell darrer sprint fins a l’escriptori del Robards." EL
    • "Els Robards" EL

    Continuo llegint!

    Cass




  • AvatarAgatha Black (Moderador/a FF)Enviat el 16/09/2020 a les 13:08:28
    #27581He escrit 8 fanfics amb un total de 196 capítols

    HAHAHAHAHAHAHAHA La primera part... és tan tu... (i tan jo, m'ha recordat a certs criminals idiotes que sempre la lien XD). M'ha agradat molt, el timo aquest de màgicràpid. I bé, crec que és evident quin serà el cas que descobrirà l'Aubrey!

    I les converses en tot aquest fragment són descollonants... el tros dels la taula dels costat "no us preocupeu, que nosaltres estem preparant un atemptat... cadascu a lo seu!" XD Moro, en sèrio. Primer m'ha semblat poc realista, però ja veig que tothom al bar és tan inútil i poca-solta que queda supercòmic.  

    OMG els rondadors robant expedients d'Slytherin. Que com s'ho fan Aubrey? Com s`ho fa? SENT UNS GENIS, AIXÍ ÉS COM S'HO FAN! XD Ah, però hi ha una cosa que no m'ha quadrat... als anys 70 es va obrir la Cambra Secreta, també? Perquè als 90 s'hobre, i 50 anys abans també, que era als 40... 




  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 20/09/2020 a les 11:27:17
    #27583He escrit 10 fanfics amb un total de 162 capítols

    Perdó per la pausa abans de comentar el segoooon, el tenia llegit però no trobava el moment de posar-me a escriure el comentari!

    O sigui que ens presentes un nou grup de personatges, interessant... entenc que són els quatre Gryffindors del cas que troba l'Aubrey, oi? Per tant, entenc que en realitat són uns babies i que acaben de sortir de Hogwarts, i directament es posen a planificar un atracament a Gringotts hahaha clar que sí! Em generen molta curiositat perquè en sabem ben poc, a veure si els anem coneixent amb tot el tema del Magicràpid (i que guai que ho hagis enfocat així!). També ha estat molt guai tot l'ambient de la taverna i com ho expliques, amb la tavernera i els de la taula del costat que volen atracar la Conselleria hahaha

    "(incís de l’Snowy: L’Aubrey de petita no tenia gaires amics i els seus pares sempre estaven treballant. Se les va haver d’enginyar per entretenir-se)" aaaaai quina pena... quan he llegit aquesta frase se m'ha encongit una mica el cor. MÉS ET VAL donar-li un final mínimament feliç a la pobra, que se'l mereix i molt!

    Segueixo!