Squib fiction - 1 — Aubrey amb B
AvatarEscrit per Mercè Granger
Enviat el dia 13/09/2020 a les 21:52:53
Última modificació 15/09/2020 a les 22:15:28
Tots els capítols de Squib fiction
Pròxim capítol >


1 — Aubrey amb B

Aquesta ff ha estat inspirada en les imatges següents: ambientació, personatge i element pottèric


Vaig saber que l’Aubrey tenia un mal dia tan aviat com va travessar la porta.

Fins i tot abans. Sí, definitivament va ser abans. Ja la conec prou per detectar el seu humor en subtils detalls: les passes, quanta força utilitza per obrir la porta, la manera com deixa la túnica i el barret al penjador. El que sempre és inamovible, estigui trista, cansada, desesperada o eufòrica, és com va directa a acariciar-me rere les orelles. Ella també em coneix molt, ja. 

—Petitó… M’has trobat a faltar, Snowy?

—Bub-bub!

És obvi. L’he trobada a faltar. Les hores que ella passa a la feina són una tortura per jo. Tot i que sé que, darrerament, aquest temps separat és igualment dolorós per l’altra part. La feina ja no li agrada tant com abans.

—Que tal el matí? —em pregunta mentre m’acaricia.

—Bub?

—Com sempre, a l’oficina… Cada vegada hi ha menys feina… Començaran a fotre gent al carrer aviat —sospira. No s’hauria de preocupar, ella! És de les millors aurors! Que no la valorin no és culpa seva!—. El Robards m’ha tornat a dir Audrey. Audrey. Per enèsima vegada. Sis anys i no m’ha dit Aubrey ni un sol cop… —El seu cap és un gilipolles. Si fos un gos, seria un caniche. És el meu deure odiar-lo. El mossegaré el pròxim cop que l’Aubrey em porti a l’oficina. 

L’Aubrey sospira. Pobreta, la feina cada vegada se li fa més pesada. Aquests mesos han estat molt durs: no és la mateixa, des de la batalla de Hogwarts. Des que va perdre la Tonks… perdre a la teva amiga és dur, però si a més és la teva companya de feina… No vull imaginar-me el dolor que la deu envair cada cop que s’ha d’enfrontar a l’escriptori buit. És com quan esperava la Daisy al parc per jugar, fins que vaig entendre que mai no tornaria. 

Però el terror m’envaeix quan observo cap on es dirigeixen els seus ulls. No! L’armari de la beguda no! Començo a córrer, lladrant al seu voltant. Que jugui amb jo, em conti com ha anat el dia… el que sigui. L’he de mantenir entretinguda. 

Aconsegueixo estirar-la fins al bosc. Normalment anem al parc, el bosc està reservat per dies especials o circumstàncies excepcionals. Avui és un d’aquests dies, excepcionals: excepcionalment dolent. 

L’Aubrey pareix més contenta. L’aire li ha vingut bé. Cada vegada que em tira la pilota, sento que el seu ànim s’aixeca una mica. Bé! Que no aturi. Ho necessita! I val, també m’agrada, encalçar la pilota… Però ho faig sobretot per l’Aubrey!

Mentre seiem, descansant de l'exercici, m’explica com li ha anat el matí.

***

L’Aubrey va regar la petita planta que hi havia al cubicle de la Tonks. Quan l’havia vist a una tenda muggle, dues setmanes enrere, relacionar-la amb la seva amiga havia estat inevitable. Li hauria encantat… De fet, sentia que les Tonks en miniatura somreien a causa de la planta. Aquella mitja dotzena de fotos que havia aplegat recorrien diferents moments de la breu vida de la Hufflepuff: la innocència del primer curs a Hogwarts enfront de la innocència del primer fill acabat de néixer. També hi havia una fotografia que s’havien fet mentre patrullaven Hogwarts feia dos anys. Rememorant, aquells temps ara li pareixien macos. I no ho havien estat. Ni remotament. La Tonks estava trista i l’amenaça de Voldemort s’enfortia per segons. Però almenys estaven vius. La Tonks, l’Ull-Foll, el Remus…

Va posar-se a reordenar les fotos per setè cop aquell matí. Va bolcar-se amb totes les forces en aquella petita i rutinària acció: confiava que així mantindria els pensaments intrusius fora. 

Tampoc no hi havia gaire més a fer en aquell moment a l’oficina. Des del maig no hi havia massa a fer. Les primeres setmanes havien estat frenètiques. Ningú no havia tingut temps a assumir cap pèrdua: hi havia massa a fer. S’havien de cercar, arrestar i processar molts de cavallers de la mort. Però passades setmanes, quan ja podien plorar als morts, tothom va seguir endavant. Pareixia que tothom estava sumit en un mateix pacte tàctic: no parlar de la guerra. Havien apressat molts seguidors de Voldemort, els que quedaven vius, però l’Aubrey estava segura que encara en faltaven. Tothom pareixia creure ingènuament que, mort Voldemort, el mal i els crims s’havien esborrat de la faç de la terra. 

Ja tenia els dits cansats d’escriure informes inútils. Tota l’oficina ho estava, de fet.  Havia gastat més plomes en dues setmanes que en tota la seva etapa escolar. Així i tot, es negava a acceptar que tota la feina del cos d’aurors hagués quedat relegada als punyeters informes. L’Ull-Foll sempre li repetia que havia d’estar en alerta permanent. Creure al Robards quan li assegurava que la tasca més productiva era la burocràcia, equivalia a ignorar el consell del seu mentor. Equivalia a una mort en va.

—Proudfoot! Audrey!

La inconfusible veu dels Robards la cridava. No semblava excessivament content, però, alguna vegada ho estava quan havia de parlar amb l’Audrey

—Sí? —Es confonien les ganes de pegar-li una bufetada al Robards amb l’instint de supervivència laboral. Després de més de sis anys a l’oficina, havia arribat a un punt que la mera existència del Robards la molestava. Sabia que era un sentiment mutu.

—Ha acabat el seu informe? Està regant plantes.

—Precisament, sí. És un dia tranquil, avui —Tots ho eren des de feia mesos. On solien penjar fotografies dels bruixots buscats, ara només predominava el buit.

—Hauríem de buidar el cubicle.

—No! No… no li podem fer això. 

—Com que hi ha tanta feina. Tampoc no necessitem el cubicle lliure… aquest any no ha entrat cap novato. Cubicles, en sobren —va comentar el Donahoe des del cubicle de la vora. Normalment, ni li anava ni li venia el dia a dia de l’oficina, però l’Aubrey tenia la lleugera intuïció que estava en el seu bàndol. 

—Audrey, l’informe sobre l’índex de criminalitat. El vull a la meva taula abans que acabi el dia —El Robards va desaparèixer: quedava clar que la conversa ja havia finalitzat per ell.

—Aubrey. Amb B. Sis putos anys treballant per tu i encara no et saps el meu nom, malparit. 

(Un incís de l’Snowy: per si no ho heu notat, l’Aubrey odia que li diguin Audrey. Una vegada va deixar a una parella perquè, en un moment íntim, va dir-li Audrey). 

—Jo també m’enfado quan al meu fill li diuen Aidan i no Aiden. Quasi tant com em vaig enfadar amb la meva dona quan va inscriure’l com Aiden i no com Aidan com havíem acordat. 

—No penso fer l’informe —va anunciar l’Aubrey mentre s’asseia al seu cubicle.

—Penses arriscar-te a estar sense sou? —El Donahoe va arrufar les gruixudes celles—. Com es nota que algunes no teniu tres fills a mantenir.

—Penso que, com aurors, hauríem de fer feina més important que fer putos informes. Així no és salva el món! —Així no rets honor a la memòria dels teus amics—. No em vaig apuntar al cos per això.

—Ja no hi ha res a salvar. Tots els cavallers de la mort són morts o a Azkaban. No hem arrestat ningú en mesos. Deixa-ho estar.

—Aquest és el problema. Només perquè l’Innominable! —L’Aubrey havia apujat massa el to. El Savage, des de l’altre costat de la sala, la va enviar a callar—. Només perquè l’Innominable estigui mort no vol dir que no hi hagi gent dolenta, al món —va continuar l’Aubrey, ara murmurant—. O quants de crims es deuen haver comès i els seus delinqüents mai no hem capturat? Segur que molts estan de floretes… encara hi ha injustícia al món. Podríem revisar arxius antics, notícies, fer interrogatoris… Hauríem de dedicar-nos a això, i a no fer informes! 

—Shhhhh! —va repetir el Savage.

—Ja deia que aquesta setmana encara no havies fet el discurs. Proudfoot sigues realista. Ja està. La guerra ha acabat. 

—No.

Va mirar la foto que tenia al cubicle. Era del dia de l’entrega de la placa d’auror. Una Aubrey quatre anys més jove li somreia. Una Tonks l’acompanyava, ella també acabava de rebre el títol, i també feia acte de presència un Ull-Foll orgullós de les seves dues aprenents.

—No… —Va deixar la O agonitzar una bona estona. No era un mer murmuri que no havia pogut evitar pronunciar en veu alta. El monosíl·lab anava dirigit a algú més a part de si mateixa. Esperava que, allargant-lo, arribés al seu receptor.

***

Sé el que he de fer per animar l’Aubrey. Mentre s’està dutxant, corro al seu despatx. Aubrey, hauries d’ordenar! L’escriptori és un despropòsit: els pergamins i les cartes, apilades i sense sentit, l’han convertit un moble poc pràctic. No hi ha cap espai buit o pla. Els llibres segueixen la mateixa estructura que aquella torre a Itàlia. Sabeu quina dic, oi? Aquella blanca, que no és recta… Algun dia caurà!

Les meves intervencions, i no n’estic orgullós, només accentuen el desastre de l’escriptori. Però és necessari. L’animarà, ho sé! O almenys la distraurà. I quan l’Aubrey està distreta, es manté bastant allunyada dels bars. Per alguna cosa es comença. 

Escolto com tanca la porta del bany. Ha arribat el moment.

—Bub-bub! Bub-bub! Bub-bub! —crido.

Crec que ho he fet bé. L’Aubrey arriba corrent, la tovallola encara pel cap, en qüestió de segons. 

—Snowy! Però mira quin desastre has fet!

—Bub-bub!

Sí, està una mica més desordenat, però aquest no ha de ser el focus de la seva atenció! Corro al voltant de l’àlbum de retalls que havia deixat en posició estratègica. Molt més explícit no puc ser.

—Que? —s’ajupa per agafar l’àlbum—. Això… oh. No ho recordava. Oh. 

Comença a fullejar-lo amb un creixent interès. Sí. Ha funcionat.


Llegit 66 vegades


Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • AvatarAgatha Black (Moderador/a FF)Enviat el 14/09/2020 a les 10:52:28
    #27572He escrit 8 fanfics amb un total de 196 capítols

    Apa, avui sí que et llegeixo, que j he descansat la mirada de la pantalla. ^^

    Ohhh, m'agrada molt el començament, però és molt trist! Bufa, pobreta Aubrey, amiga i companya de la Tonks que ja no hi és, i entenc que també era mentee del Murri T.T Que dur.

    M'agrada molt com està escrit des del punt de vista de l'Snowie! (Per cert, m'encanta la foto del gos, és superlleig, FAN XD) Em sembla molt original. També em sembla molt dur el tema de la beguda, que queda clar que és perquè deu portar una depressió de caball, la pobra...

    Bé, segueixo, i vaig comentant...

    Ah: en un lloc de la narració, de tant parlar-ne has acabat escrivint "Audrey": "No semblava excessivament content, però, alguna vegada ho estava quan havia de parlar amb l’Audrey? " ;)




  • AvatarCass RossEnviat el 14/09/2020 a les 13:30:42
    #27573He escrit 10 fanfics amb un total de 18 capítols

    Ei! 
    Que guai que hagis trencat la teva maledicció dels cinc capítols! M'agrada que hagis provat un nou estil per narrar la fanfiction: trobo que té un aire molt més seriós i no es tant bromista. Ara, el principi ha sigut molt trist... Se'm fa una mica estrany, i és curiós, veure una altra versió de la Tonks, amb unes altres amistats. A veure si se la continua mencionant... M'agrada, i és trist, que també mencionis l'Ull-foll com a mentor.
    Trobo molt original que un dels narradors sigui el gos de l'Aubrey! També m'agrada que estigui situada després de 1998, després de la Batalla de Hogwarts i el final de la guerra. La post-guerra trobo que és una etapa molt poc explorada, així que trobo guai que la tractis. Dóna punts d'originalitat a la història!
    Tot i així, m'ha sorprès que sembli que ja estigui pràcticament tothom capturat, dels Cavallers de la Mort, i tot just han passat uns pocs mesos del final de la guerra. Jo sempre ho he imaginat com un procés molt més llarg i complicat, això de la captura dels seguidors de Lord Voldemort.
    M'agraden els ambients d'oficina que transmets, així com els diversos companys de feina que té l'Aubrey. Déu n'hi dó, amb cadascun d'ells. Em fa gràcia que també la tenen molt controlada, com és ella. Sembla que hi hagi un petit cameo, amb el Donahoe, ja que és el pare de l'Aiden dels Becaris, oi? La mare, crítica literària, el pare, auror, i ell, becari. Ben completa, la família.
    M'agrada molt l'Snowy, com a narrador i com a personatge. Trobo que és molt responsable, per ser un gos, i em fa gràcia la seva intenció de cuidar la seva mastressa. Pobra, no deu ser gens fàcil, haver sobreviscut la guerra.
    He trobat curiós el detall dels punts que separen les escenes, que siguin de colorets. (Tot i que amb el fons negre de la pàgina, costen una mica de distingir.) Suposo que és per distingir narradors, oi?
    I au, no m'entretinc gaire més, que vull veure què hi ha a l'àlbum de retalls! Tot i així, sí dir-te que hi ha alguns errors de picatge, algunes paraules repetides. ("Com es nota que no algunes no teniu tres fills a mantenir." // "S’havien de cercar, arrestar i processar molts de cavallers de la mort.") I em sembla que me'n deixo algun més. També l'errada que t'ha comentat la Gee del "Audrey"/"Aubrey".
    Continuo llegint!
    Cass




  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 15/09/2020 a les 00:24:02
    #27580He escrit 10 fanfics amb un total de 162 capítols

    Yaaaaaaaaaaaay per fi!

    M'agrada molt el capítol i l'Aubrey (i aquest detall del nom que sempre li diuen malament!). És un capítol realment trist, i trobo que li has sabut donar un ambient de resignació molt interessant, perquè no n'has fet un drama, però has plasmat que la situació és molt difícil. I és que realment no veiem mai la postguerra, que pot ser tan o més complicada que el temps en què lluiten, perquè quan paren i ja no van per inèrcia és com que tot es fa més real. T'ha quedat molt bé!

    Ai, vaig estar tan contenta quan et va tocar el gos i tenia tantes ganes de veure com l'incorporaves... quin animal més intel·ligent! Queda molt bé que també narris des del seu punt de vista. I que necessari que és, a la vida de l'Aubrey!

    D'una manera o altra, sempre t'ho manegues per acabar als despatxos de la conselleria, eh? Això de la burrocràcia et crida hahaha Segueixo llegint i comentant!