Els becaris del Wizengamot - 5 — Pascal, el tigre dissecat que vivia amb cucbruts
AvatarEscrit per Mercè Granger
Enviat el dia 10/05/2020 a les 17:47:06
Última modificació 11/05/2020 a les 17:55:22
Tots els capítols de Els becaris del Wizengamot
< Anterior capítol ||


5 — Pascal, el tigre dissecat que vivia amb cucbruts

Aquell matí pareixia una mica més fosc en comparació a l’estàndard habitual quant a matins anglesos de febrer. El Tony va reflexionar si tal vegada era perquè feia anys que no voltava tan d’hora pel carrer, un dissabte. Els dissabtes eren per llevar-se tard, per rescabalar les hores de son entre setmana i maleir sense filtre l’absurditat de món on vivia. 

La dosis d’absurditat amb la qual havia iniciat el dia ja havia estat alta. 

Per entendre el funcionament del Tony les primeres hores de la seva jornada esdevenia fonamental una dada específica: sense el xute de cafeïna requerit, no acabava d’arrancar. Malgrat que portava les ulleres, no aconseguia perfilar correctament els contorns de tots els objectes del seu voltant. El botó que l’obligava a comportar-se com un ésser civilitzat i no com un ermità estava apagat. 

Tampoc no calculava on aterraria el seu peu, i si se n’enduria víctimes en aquell procés. La filosofia era clara: si trencava alguna cosa, no devia ser important, de ser-ho, el destí no l’hauria conduït a acabar tirat pel terra de la sala. 

—Joder, vés alerta, Lucas.

—Candy?

—Tony? Pensava que dormiries a casa de la Norah.

—Si, el que veus ara mateix només és el meu reflex, no et fot. He dividit la meva essència i estic en dos llocs alhora.

—Oh —Durant un instant, la Candy va parèixer desentesa de la realitat—. Bon dia, princesa, eh. Me n’havia oblidat dels bons despertars que tens.

El Tony no va privar-se de proferir-li alguna maledicció mentre recorria els escassos metres que quedaven fins a la cuina. La llum de la cuina el va colpejar fortament, i posar en marxa la cafetera filtrant la claror entre els dits va ser una tasca complicada. Va omplir-se la tassa arrebossar, tota la capacitat va ser ocupada pel beuratge calent. 

Van haver d’ocórrer un parell de glops perquè es veiés amb cor d’obrir la nevera per cercar quelcom sòlid que complementés el cafè. Una inesquivable certesa el va colpejar just mirar el seu estant. La mateixa calamitat de cada setmana. 

—El Joe s’ha tornat a menjar els meus putos ous. 

—Fa falta que et digui que això es pot malinterpretar? —La Candy es va sentir molt poderosa mentre deia aquesta frase, sobretot per la seva postura: recolzada al marc de la porta. Així tot sonava millor—. Ja ets tractable?

El Tony va assenyalar l'enorme tassa de cafè i va proferir a fer-li un altre glop. 

—La teva companya d’habitació t’ha tornat a fer passar la nit fora? —va preguntar el noi.

—Tècnicament, em va dir que no passés la nit a l’habitació a no ser que volgués muntar-me un trio.

—Que simpàtica.

—No te’n fas idea. Quan el Luke i jo vam arribar no estaves i vam assumir que dormiries ca la Norah. Us heu tornat a enfadar?

—Gràcies per la confiança—El Tony va posar el ulls en blanc—. No. D'aquí a una hora tinc una reunió amb el Peter Boyle. Volia dormir aquí per descansar bé. Vols esmorzar?

—Per favor. Em fa molt de mal del cap. Tenir ressaca i haver dormit a un sofà no és bona combinació… Vaig començar dormint al sofà, però vaig caure i no vaig saber com tornar a pujar-m’hi.

—Ja et costa funcionar bé sense anar gata... em sorprés que encara no esitguis morta. El Joe va tornar amb vosaltres?

—A casa d’una nova conquista. Juliette, crec que era. 

—Aquesta no era la de la setmana passada?

—Jo ja em perdo—La Candy va encongir les espatlles—. Tampoc no ha dormit aquí, però no anava a dormir a l’habitació del Joe. No vull agafar cap malaltia.  

—Vols xampinyons?

—Val. Durant l’estiu, una vegada el Timothée em va fer gofres per berenar. 

—Ahà. Com està?

—Segueix a França. Però això de la relació a distància ho duem bé. 

El Luke va aparèixer per la porta. La seva cara l’ocupaven unes enormes ulleres violàcies. Tenia els cabells despentinats i arrossegava els peus. Tot indicava que havia passat mala nit. 

—Bon dia —va caure a la cadira devora la Candy. Els seus cereals van travessar la cuina, i van obligar al Tony a ajupir-se si no volia que un projectil de Kellogs l’impactés a l’espatlla—. No torno a beure mai més. 

—I tu perquè t’has llevat tan d’hora?

—Avui tinc excursió amb els nens de l’agrupació escolta, Cand. Per favor que estiguin tranquils…

—Fer de monitor sense quasi cap remuneració. Crec que és una de les obres del Marqués de Sade. Va escriure sobre el masoquisme. 

—Gràcies Tony, no ho havíem agafat—Anys de pràctica havien curtit a la Candy com una verdadera mestra en l'art d'imitar el Tony. Era realment formidable: sonava quasi igual—. Era sarcasme 

—T’estic fent l’esmorzar. Jo seria més amable.

—Tony, i tu perquè t’has llevat tan prest? Els dissabtes no et dignes a beneir-nos amb el teu bon humor matutí fins a les dotze. 

—Feina... El Peter Boyle dels collons no podia reunir-se a cap altre moment. A més he d’anar a casa seva. Potser jo tenia plans. 

—Quins?

Al Tony li va fer mal la resposta de les dues veus a l’uníson. 

—Vaig a esmorzar a la sala. I llegiré un poc. Un llibre és millor companyia que vosaltres dos avui.

El pla no havia estat tan esplèndid com l’havia anunciat. Va tacar una pàgina de tomàquet, l’única que va arribar a llegir. Quan just començava el segon paràgraf de la següent, havia reparat que anava ja amb el temps just per preparar-se si volia arribar puntual a l’encontre. 

Afrontava la nova situació amb una mescla de terror i expectació. No hauria sabut dir quina de les dues dominava, si és que ho feia alguna. En la seva concisa vida laboral, les sorpreses mai no havien diferit de “l’Egdecombe ha demanat un cafè amb llet sencera” o “l’Asher avui no té cap depriment història sobre la visita a l’uròleg”. S’havia vist abocat a un terreny totalment inexplorat per ell. Ja li agradava la idea, de trencar amb la rutina i, per damunt de tot, reivindicar-se com l’advocat en potència que era.

Però tampoc no podia ignorar el nus a la gola. Estar-se tant de temps entre la Norah i l’Aiden havien fet que adoptés el rol del despistat o poc organitzat. Malgrat que cada vegada veia més, sobretot quan establia comparativa amb els seus altres amics, que en els darrers anys cada vegada havia crescut la necessitat de tenir-ho tot controlat. No tot, potser, però en la mesura que fos possible, agraïa no endur-se sorpreses desagradables. La Norah havia complit bé la seva feina.

La ràbia quasi es va apoderar d’ell: li demana que tanqués el puny al voltant del tros de pergamí que sostenia. Però el record que allà escrites estaven les instruccions per entrar a Calamitatis. En aparença era un barri màgic, un de tants amagats en els racons més inhòspits de Londres, com qualsevol altre. Però, qui sabia si era la natural disposició del Tony cap a la negativitat o el seu nom, ja d’inici gens tranquil·litzador, que tot pareixia indicar que era correcte preveure un mal auguri. 

Res que un cigarret no pogués solucionar. 

Present

La claror s’escampava per tots els costats de l'habitació. Des de la finestra, cercava alguna superfície per a seguir viva: en aquella habitació, adornada amb exuberància d’objectes brillants, havia trobat moltes possibilitats. Les diagonals de llum convergien en diversos punts ben repartits: no tan sols s’havia resolt el potencial caos, sinó els focus encara donaven més majestuositat a l’habitació. Il·luminaven el llit amb dosser, ell mirall de marc daurat, les fotografies emmarcades amb les mateixes característiques que el mirall, l’escriptori  ordenat.

A la Norah li agradava pensar que, sola, dempeus sota la làmpada barroca de cristal, la llum li incidia com si es tractés d'un àngel. L’assimilació d’ella com a figura divina era una de les poques coses que ara mateix l’ancoraven a terra, a no perdre el seny. L’altra era el cigarret que tenia entre els dits. Va deixar anar una altra calada: va observar com els anells de fum escapaven enllà i es distanciaven d’ella. 

Se li feia impossible determinar des de quan feia que fumava. En realitat, en la seva concepció mental, ella no fumava. Tan sols li robava tabac al seu xicot quan ell no mirava. Sense cap sickles gastat, equivalia a una   de proves que deixava el seu crim impune. Si era necessària posar-se tècnica, en realitat si que s’havia gastat diners en tabac: a vegades li regalava caixes al Tony sense cap pretext, tan sols pel plaer de fer-li un regal. Els dos somreien i actuaven com si ignoressin que en realitat la Norah després li agafaria algun. El Tony mai no li havia retret res.

Ara hauria desitjat que ho fes.

Un retret, un comentari sarcàstic, un insult… acceptava qualsevol cosa. Havia llançat el seu Platugler enfora, i ara mateix no li venia a gust confirmar les seves sospites. Però vaja, no es que hi hagués molt a confirmar: segurament el Tony continuava ignorant-la. 

Estava nerviosa. Ja ho estava quan passava un sol detallet que és desquadrada dels seus plans curosament estructurats: un embús a la xarxa de pols migratòria que l'endarrerís cinc minuts, una nota una dècima per davall del que esperava. En les darreres setmanes, desastres de magnituds majors s’havien apilat. 

L’acomiadament del Tony havia vessat el got. No l'afectava exactament… però que coi, ella volia tenir un nóvio a l’altura. Li agradava el que a poc a ella i el Tony havien construït. Sabia que no havia estat casual que les notes del Tony pugessin exponencialment quan vares començar a dur-se; el delit dels dos en triar el mateix camí laboral. I ara tot allò on la deixava? 

Primer s’ho havia pres bastant bé. Bé no era la paraula, va rectificar… no ho havia processat. S’havia mantingut distant mentre el seu cervell ho processava i ponderava el potencial desastre. El remoli entre ressentiment, impotència i culpa havia estat fatal, sobretot quan l’Aiden se n’havia anat. Primer li havia enviat un missatge de disculpa per no haver-li fet cas. Passat un temps que a ella li havia semblat prudent, havia tornat a parlar-li exigint-li una resposta. El to violent dels missatges -millor dit, del seu monòleg- havia anat in crescendo fins a desembocar en un reguitzell de missatges que sabia que feririen molt al noi.

Passat un temps, havia tornat a demanar-li perdó. I abans que pogués una altra vegada en el cicle viciós d’insults i perdó, havia enviat el Platugler enfora. 

El cigarret, consumit, també va anar a parar enfora d’ella. Però va quedar-se plantada allà. Aquell temps dedicat exclusivament a ordenar idees li estava desquadrant l’horari del dia -planejar una bona venjança per l’Egdecombe requeria una considerable quantitat d’hores. No estava fent res útil, però ara mateix no es veia amb cor d'evitar-ho. 

Tant de bo poder parar el temps.

No només pel temps perdut, també perquè era conscient que s’acostava una hora que temia tant anhelava. Però aquesta vegada per molt que ho desitges febrilment, no podria evitar-ho, i tampoc estava segura de voler-ho. 

Va anar cap a l’armari. Volia estar preparada quan l’elfina vengués a avisar-la que havia arribat l’esperada visita. 

Idò res, aquella branca tampoc no era.

Potser era que els seus gens ravenclaw estaven molt més pronunciats que en la resta de la societat; però no considerava que “estirar la segona branca del vuitè arbre més menys a l’esquerra després d’uns 1200 passos des de la Victoria Gate de Hyde Park” fossin, precisament, les més explicites instruccions. Entenia que els barris màgics havien d’amagar-se en llocs recòndits, però, potser, no feia falta tant d’espectacle. 

I per espectacle, el que havia de muntar quan un grupuscle de muggles es congregava all seu voltant per observar-lo fent el pallasso. Mentre duia a terme “l’intent frustrat número 41”, una parella muggle amb dos nens havien parat per mirar-lo fixament. Era la tercera aquell matí. 

—Que? Les veus del meu cap m’han dit que ho faci. 

Infal·lible: els pares no varen esperar gaire a arrossegar, forçadament, als nens lluny d’ell. 

Tancada aquella problemàtica, la prioritat tornava a consistir a seguir amb l'anàlisi infinit de branques. A mesura de prova i fall, acabaria trobant la vertadera. O, si abans perdria el seny que trobava la branca, acabaria llançant-se al llac. El que vengués primer, ho acceptaria amb els braços oberts.

Quan va estirar la següent branca primer no va passar res. 

Però, pocs segons després, van passar moltes coses.

Potser no van ser moltes. Segurament tot va ser fruit de la descoordinació dels seus sentits. Va rememorar la primera vegada que havia muntat a una muntanya russa. Hauria jurat que l’home invisible l’havia agafada amb ell i havia trobat òptim pegar-li una pallissa. O potser acabava de descobrir que era al·lèrgic a l’aire. Que alguna divinitat ancestral l’hagués elegit i estigués ascendent cap al cel també va ser una de les opcions barrejades. Era l’única explicació pel cop sec que va sentir; concordava a la perfecció amb el soroll que faria el seu cos en caure a terra violentament.

El cop havia estat real.

Ho va saber pel dolor. A poc a poc, el seu cervell va començar a processar la informació. Primer, havia estirat la branca. Després, havia vingut el desconcert. Finalment, el dolor i la caiguda. A mesura que els seus ulls s’adaptaven a la llum, ja no predominava el verd. Era el torn del maó. Ara estava a un barri residencial, o almenys, a un espai que aparentava a la perfecció ser-ne un.

Era màgic, sens dubte. Ho havia sabut per la mainada volant amb escombres, les òlibes o pel bruixot que just s’havia netejat les ulleres amb un cop de vareta? Qui sabia, tampoc no calia ser molt observador per determinar la naturalesa del lloc. Tampoc no havia de fer una dissecció completa del barri, li convenia més concentrar tots els esforços en trobar ràpidament el número 21. 

La sort, en aquell instant, va tenir la bonica decència de visitar-lo. No estava molt enfora d’on havia aterrat. Almenys la casa pareixia maca: el típic habitatge individual que, si d’una ficció es tractés, pertanyeria a un divorciat que acabaria trobant l’amor amb la viuda d’un amic seu. No sabia si el Peter Boyle es regia per aquell esquema. Almenys, des de fora, la casa no suggeria que el seu propietari fos una persona fora dels seus cabdals.

Va picar tres cops. Ara tan sols calia esperar.

Present

La calma era un dels nombrosos aspectes positius de viure sol. L’Aiden agraïa la calma per pensar. Encara que, ara mateix, tota aquella calma el transportat cap al penediment per no haver estat excessivament bon amic. Així i tot es va recordar: no tenia un lligam tan estret amb el Tony com el tenia la Norah. I, com tal com havien raonat, l’índex de potencial desastre era gros. No era el més sensat donar cegament la raó al Tony. Al Tony, qui una vegada va veure llegint un llibre muggle de teories conspiradores. La justificació “és només curiositat” no havia sonat del tot convincent, a les seves orelles. 

Fins a quin grau era preocupant, afirmar, a vint-i-un anys, que cada vegada li molestava més la gent?  Aquella era una de les altres raons per viure sol. Tampoc no volia adaptar-se més a ningú, durant quasi dues desenes ho havia fet als seus pares i germans i n’estava fart. No és que hagués tingut un conflicte explosiu amb la família ni que s’odiessin —havien acceptat prou bé la seva orientació sexual. A part de la mare vessant qualque llàgrima perquè, segons ella, minvaven els possibilitats de tenir nets, cap altre més drama havia ocorregut. 

Però també tenia aspectes negatius, viure sol: a casa dels pares, a Irlanda, mai no faltava el menjar. En canvi, ara, per poc que es despistés, havia de marxar escopetejat si no volia morir d’inacció. Pròxima parada: Magidona.

Les incursions al Magidona feien contraproduent un dels aspectes positius de viure sol: quan anava a fer provisió del rebost, sempre s’acabava trobant a algun conegut. No podria ser d’altra manera: no hi havia cap altre Magidona a prop i tots els mags s’hi congregaven. L’avorrida conversa de “quant de temps! I que n’és, de la teva vida?” no era en cap cas comparable a conviure amb la Pádraigín i el Cillian, però li tocava els collons, així i tot. 

L’encontre d’aquell dia encara el va posar de més mal humor. No va ser a temps de girar el carret a temps i se’l va topar de cara a la secció de iogurts. 

—Aiden!

L’afectat va alçar una cella.

—Has estat ignorant els meus missatges.

No agafava les indirectes.

—Vols que et digui que estava ocupat? Ja et vaig deixar clar que tampoc no vull tenir res seriós.

—Ja…

El noi en qüestió no destacava per intel·lecte ni conversa. Des del principi l’Aiden li havia deixat clar, com li agradava fer, que ara mateix era incapaç d'allargar més d’un parell de nits qualsevol relació. No els tenia cap enveja, a la Norah i el Tony. 

—Potser podríem anar al teu pis i parlar-ho…

Pel seu to va quedar clar que parlar-ho, segurament, no era el verb més adequat. Era una temptació, tanmateix, alliberar extres tampoc no li aniria malament. I a vegades tampoc no gaudia tant com volia fer creure, de la solitud. Però va reflotar, entre records, l’encontre de feia unes setmanes amb el noi misteriós. INo va haver-se de pensar-se gaire la resposta. 

—Avui estic ocupat. Un altre dia.

Al final, es tractava de passar temps en companyia de qualitat.

Surrealista pareixia una paraula idònia per il·lustrar la situació. Bé, potser era fer-ne un gra massa, va corregir-se el Tony, però no s’esperava trobar-se amb algú amb aquell aspecte quan va picar a la porta. 

No havia vist un home tan minúscul, a excepció del Flitwick: el Tony sentia que era un insult, quasi, estar dempeus allà davant aquell homenet. Intentar establir conversa amb ell, era una ofensa: els seus ulls amb prou forces arribaven al melic, mirar-se als ulls seria una feina complicada pels dos implicats. El senyor Boyle, però, vestia de forma tan estrambòtica que s’assegurava que, malgrat la dimensió, ningú no l’ignorés: a l’esmòquing de vellut púrpura li sobrava tela per tots costats, fins i tot a l’extrem que, de la tela sobrant, fàcilment se’n podria fer un altre, d’esmòquing. Semblava que el Peter Boyle, però, no havia reparat en aquest excés, o l’havia decidit ignorar: el llacet que adornava el coll de la camisa era d’un roig llampant. El contrast de color era excessiu; així i tot, no li havia semblat suficient amb aquesta vestimenta. S’amagava les grenyes rosses sota un barret de copa excessivament allargat —convençut, potser, que així guanyava uns centímetres— que hauria fet les delícies d’una família de conills. 

—Oh la là! Suposo que sega l’advocat.

L’extravagància també l’havia portat a la seva forma de parlar i actuar: moviment frenètic, com si s’acabés d’injectar una dosis gens recomanable de cafeïna en vena —que ni el Tony seria capaç de suportar—, els seus moviments eren exaltats i grandiloqüents. Feien una estranya parella amb el to estrident de la veu i el seu accent francès, francès del centre de Sussex. A qui pretenia enganyar?

Va suposar, el Tony, que el Peter Boyle era dominat per la fantasia i les ganes d’aparentar. L’interiorisme de la seva casa resseguia aquella línia: buscava l’opulència, però l’evident precarietat dels materials aconseguien l’efecte contrari. Allò que simulava ser or, li mancaven unes quantes capes de pintura per aconseguir l’efecte desitjar. Els diamants, era més que visible que en comptes de procedir d’una mina, procedien d’una fàbrica de plàstic. Era quasi incòmode. 

Però la cirereta era l’enorme cap de tigre dissecat. Donava la benvinguda des del rebedor de la casa: així ningú no el podia evitar. 

—Oh, el Pascal. El meu tgesog… nogmal que t’aggadi,  tothom li té enveja. 

Ah, que aquella cosa tenia nom? 

—Sí, jo l’asseguraria… hi ha molt envejós pel món —També molt de boig—. Anthony Hendlers, del Wizengamot —dir becari no era estrictament necessari—. Va posar vostè una demanda contra la seva veïna. 

—Oui. Vol passag i li explico detingudament? Ho sento per haveg-li fet venig, però anag a la Consellegia em posa malalt. M’entgen calfgets de pensag-hi. I em vagen dig que no hi havia cap pgoblema.

—Clar que no, un plaer, home, per això estem. A més em va indicar tan bé l’adreça, no feia falta.

—Sí, vaig esmegag-me en deixag-ho clag —Tanta sort—-. Espero que mentre estirava la branca es toqués el nau, és la clau per evitar el mareig.

—Sí, sí… és quasi saber universal això. Als nens petits és el primer que els hi expliquen, abans i tot d’advertir-los que no marxin amb estranys —va rondinar el Tony.

Va conduir-lo fins a la saleta d’estar: ni falta dir que seguia amb l’estètica vull-ser-Versalles-però-no-arribo-a-mercadet-de-barri.

—Li explico. He denunciat a la senyoga Griffiths i als seus llogategs per contaminació acústica. Tota la nit de festa, a més sugten fums molt gagos de la casa… Fan una olog… Peculiag. En anys de xef no havia sentit aquesta olog.

Tenia uns veïnats ionquis. No era un res transgressor. 

—I tant estgès… no és bo pels meus nens —va assenyalar un pedestal de marbre simulat. Però el que de veritat era inusual era el que estava a sobre, una peixera plena de cucbguts —No els veu, pobgets? Ho estan passant malament…! I quan s’estgessen així, els bunyols no estan bons. Enviagà a feg punyetes el meu negoci…!

—Perdoni?

Le Veracras se Glouton, el gestaugant més pgmetedog de la Gonda Golallop! Està devoga Dystyl Phaelanges. Bguixots gougmet ens va donag de cinc estgelles. El nostge plat estgella són els bunyols de cucbguts. Deliciosos. Pegó ningú no els ve a tastag… l’estgès que passen els pobges es nota. El sushi de dugbog està bo, pegò no és el mateix. A més els bunyols hi diuen tant, amb potes d’acgomàntula aggebossades. Han de pagag tots els dinegs que m’han fet pegdge!

—Que em podria dona un got d’aigua mentre processo la informació?—Varen ser les úniques paraules que aconseguir articular el Tony mentre planejava un cas d’evacuació exprés a prova de cuiners psicòpates. On s’havia ficat?

 


Llegit 174 vegades


< Anterior capítol ||

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 11/05/2020 a les 15:01:59
    #27545He escrit 10 fanfics amb un total de 162 capítols

    Confesso que em vaig llegir el capítol, no entenia res i m'ho he hagut de rellegir tot hahaha La segona lectura ha anat molt millor!

    He rigut molt amb les indicacions del senyor francès i, de fet, tot ell en general... trobo que has enganxat perfectament l'essència que té, amb l'opulència per aparentar (quina poreta que fa el cap de tigre), com parla dels altres, que estigui convençut que ha indicat la mar de bé com arribar allà tenint en compta l'escena del Tony estirant branques... és com si el veiés, pobret! I pel que fa al Tony, no estic convençuda que tingui la capacitat d'amagar el que pensa realment que necessita per ser advocat, si et soc sincera... tinc la sensació que una altra persona l'hauria enviat a pastar, ja sigui per algun comentari o per les cares que deu fer!

    Veig que el cas, ara que en comencem a saber una mica més, segueix semblant poca cosa, tot i que sabem que no és així... em pregunto què trobarà, el Tony, quan comenci a investigar què està passant amb els veïns, perquè segur que hi ha alguna cosa amagada. A veure!

    He de dir que m'he confós una mica al principi de cada escena perquè no tenia clar si érem abans o després de l'acomiadament del Tony, potser ho podries fer una mica més explícit... a la de la Norah, per exemple, fins que no fa una estona que llegeixes no t'adones que no és un flashback! En els altres capítols diria que estava més clar, només és cosa d'aquest. A veure, però, què diuen els altres, perquè potser és cosa meva...

    M'ha fet moooolta gràcia que entre els pensaments del Tony se't colés un "cucsbguts", no sé si ho has fet expressament perquè s'està rient del francès o ha estat senzillament el costum que has agafat d'escriure amb la g i t'ha passat per alt, però sigui com sigui és molt graciós hahaha




  • AvatarAgatha Black (Moderador/a FF)Enviat el 02/06/2020 a les 00:31:46
    #27552He escrit 8 fanfics amb un total de 197 capítols

    Hola!

    Perdó per llegir/comentar tan tard! M'ha agradat molt, molt molt aquest capítol, de veritat, trobo que l'has treballat molt, t'ha quedat molt pro!

    A mi també m'ha confós una miqueta l'aspecte temporal del capítol perquè estava assumint que tot era el present, perquè el que era present ho marcaves com present però el passat no ho marques en passat i pensava que amb el Tony seguíem al present i que en realitat anava a casa d'aquest Boyle a investigar per què l'havien pogut acomiadat... però no, és quan va començar a investigar el cas dels cucbruts.

    Per cert, m'encanta aquest personatge quiero-y-no-puedo que has fet; és esperpètic i flamboyant i mola molt. I no sé per què (per baixet i l'esmòquing lila?) li he adjudicat l'aspecte de l'Elton John i no puc amb el riure. XD

    Les escenes de la Norah i l'Aiden també m'han agradat molt. Els trobo molt realistes i poc comuns, aquests personatges. No sé si t'has basat en algú conegut per fer-los però cada vegada em semblen més familiars les seves maneres de pensar. Són tots dos gent que potser d'entrada no caurien gaire bé, però són relatables i potser pel fet de tenir aquests "defectes" de antipatia i orgull, doncs els dona més realisme i els trobo molt guais. 

    És un capítol força llarg però no se m'ha fet gens pesat, així que felicitats! Segueix aviat! :)




  • Avatarhermione potterEnviat el 02/06/2020 a les 19:41:42
    #27553He escrit 9 fanfics amb un total de 70 capítols

    Holaaa Meercè!!! (Em vaig llegir el capítol fa moltíssississim i fins avui no l'he pogut comentar, ho sento molt!!!!!!)

    Quin capi porfi plis, no ens pots deixar així amb l'espera del següent... :( M'ha agradat molt, a més ens has donat noves informacions (encara que no sé si serviran d'alguna cosa dins de la història, però jo m'he fet la meva pròpia idea que sí xD).

    Em fa molta gràcia la Candy, de veritat, trobo que és un personatge molt espontani i que li queda molt bé ser com és (no sé si m'explico, perdó hahaah).

    Però l'estrella del capítol és en Peter Boyle. Com a estudiant a França que soc actualment, et puc assegurar que és molt francès tot ell (tot i que siguin aparences pures i dures, eh!). És un tòpic, però t'ho trobes moltíssim. Aquesta careta que porta amb l'accent i tot el que el rodeja és brutal. Ara, t'he de dir que m'he hagut de rellegir els seus diàlegs perquè m'ha costat en algun moment xD I pobre Tony... Allà estibant branques a tort i a dret, on el fan anar!!! Però se'n surt prou bé, molt a l'estil Tony.

    També ens has obert una porta amb la Norah. Crec que té moltes capes que anirem descobrint. Home, i l'Aiden igual! (Gairebé me l'oblido... Quin cap!).

    I bé, ens has donat una mica de carmelet, però ens l'has tret ben ràpid! Amb aquesta informació només puc fer teories esbojarrades xD Esperaré que en Tony faci la feina bruta abans de trencar-me jo el cap resolent el misteri dels estúpids cucsbruts!!!!

    Espero que ens tornem a llegir ben aviat!!!




  • AvatarCass RossEnviat el 25/07/2020 a les 13:33:26
    #27562He escrit 10 fanfics amb un total de 18 capítols

    Hola! Disculpes molt grosses per tardar tant a comentar...

    M’ha agradat molt aquest capítol. El tema que vagis intercanviant el passat del Tony amb els cucbruts ― a veure si comencem a descobrir realment què hi passa aquí ― amb el present i les reflexions de la Norah i l’Aiden, fan que la història quedi molt anivellada pel que va a ritme. Els trossos de l’Aiden i la Norah, que en certa manera eren més reflexius, m’han agradat molt perquè aprofundies en els personatges i, com em sembla que ja et diu la Gee, te’ls fa molt humans i realistes, amb els seus defectes, i així els anem coneixent cada vegada més.

    El pobre Tony em fa una miqueta de llàstima... Sembla que les coses no li acaben d’anar bé. L’escena del pis l’he trobat molt xula, especialment per l’aparició estel·lar de la Cindy, que m’encanta per la seva espontaneïtat. (El tema del Tony llegint llibres de conspiració m’ha fet molta gràcia.)

    He trobat divertit que el barri de Calamitatis ― quin nom! ― tingui un accés tan difícil, justament perquè la Ronda d’Allà és relativament fàcil accedir-hi. Deu això definir també el tipus de gent que hi viu? Les indicacions, desastroses, però fan molt pel món bruixot, especialment pel Peter Boyle que ens presentes. Aquest personatge és un cromo! (Totalment d’acord amb el que et diuen les altres!) Espero que aparegui més, tot i que això no seria gens bo pels nervis del pobre Tony.

    Em moro de ganes de continuar sabent què continua passant ^^ L’única cosa ‘dolenta’ a comentar del capítol és que hi ha unes quantes faltes ― no sé si són de picatge o què ― però que una repassada crec que les hauries vist.

    Ens llegim,

    Cass