Escrit per Cass Ross
Enviat el dia 02/05/2020 a les 02:27:50
Última modificació 22/09/2021 a les 19:23:26
Tots els capítols de Els North Downs



Els North Downs

Avís: Aquesta fanfiction participa al concurs "Jocs d'atzar": [ambientació], [personatges], [element pottèric]. Més explicacions, als comentaris.

*

Els North Downs

*

Poc abans de començar el Mundial de Quidditch, l’oncle va demanar-me si volia passar les vacances als North Downs. Li vaig dir que sí. No havia estat mai tant al sud, a l’altra banda només hi havia el mar. I França.

Vam preparar les maletes en un tres i no res, i ell va enviar un parell de cartes. M’esperava que faríem un aparetratge paral·lel, però va treure’s un manyoc de claus de la butxaca i va somriure. Vaig arronsar les espatlles. Aniríem en cotxe.

* * *

Amb la galta recolzada al vidre, la Poppy Alden observa les llums somortes del carrer. Li agrada notar el contrast entre l’escalfor que hi ha dins de l’hostal i el fred del vidre, i l’ajuda a mantenir-se desperta després d’un dia tan llarg. Sent arribar un cotxe abans que aparegui per la cantonada i l’enlluerni. Poca gent té cotxe per aquestes contrades i menys a aquestes hores. La seva tieta apareix de la cuina alertada pel soroll, i la Poppy s’espavila a fer veure que està netejant les taules i no s’ha distret.

El cotxe s’atura davant de l’hostal, i del seient del copilot en surt una figura allargada. Quan entra, la Poppy veu que és un noi alt amb una jaqueta tan llarga que sembla una túnica. S’encorba d’aquella manera que només s’encorben les persones que són massa altes i no volen ocupar espai. La Poppy ho sap per experiència, tot i que fa temps que ha decidit no arronsar-se davant del que diuen els altres. El seu pare li va ensenyar que no té sentit. El noi es dirigeix directament cap a la tieta de la Poppy, darrere la barra de l’hostal.

―Bona vesprada, i benvingut al Niu de les Àligues! ―el saluda l’hostalera.

―Bona vesprada ―fa el noi. Parla molt fluix, com si la seva veu fos una espelma a punt d’apagar-se―. Vinc amb el meu oncle i, uhm, ens allotjarem al far. És al cotxe ―assenyala cap a fora, com si necessités justificar-se―, i m’ha demanat que demani la clau del far...

―I tant, cap problema. ―La tieta es gira per buscar-la a la caixa de les claus.

―El senyor antropòleg ha tornat? ―exclama la Poppy massa alt. Per fi l’estiu serà una mica emocionant.

El noi la mira i arrufa les celles durant uns segons. Abans que digui res, la tieta de la Poppy ha trobat la clau.

―Aquí la tens. Necessites alguna cosa més? ―Ja el tuteja, pensa la Poppy, com sempre fa quan considera que ja coneix algú. Si és el nebot de l’antropòleg, és pràcticament de la família, en un poble tan petit com Oldestone.

―També m’ha dit que a partir de demà els àpats, com sempre, però per a dos, ell i jo, i que pagarà el doble.

―És clar, és clar. M’has dit que ets el seu nebot, oi? Ja t’hi assembles, ja ―diu la tieta, amb un somriure amable, mentre el repassa de dalt a baix. La Poppy el mira de reüll i el noi s’encongeix d’espatlles―. I, digues-me, com et dius?

―Marius, Marius Black ―respon amb un fil de veu que va perdent intensitat.

―Benvingut. Sóc la senyora Childs ―es presenta―. Dóna-li records al senyor Black.

―I jo sóc la Poppy Alden! ―Però el noi ja ha sortit de l’hostal.

* *

L’oncle atura el cotxe enmig del no-res.

Hem sortit del poble tan ràpid com n’hem entrat. Després de travessar les vies del tren volant-hi per sobre, encara que l’oncle faci veure que no ha encantat el cotxe en aquest punt, ara ens trobem enmig del no-res. Més o menys. Sento com les ones s’estavellen contra el penya-segat a uns metres de distància. Davant meu, el far d’Oldestone s’alça imponent sota la claror de la lluna. Amb l'oncle entrem les maletes dins la casa del vigilant del far, just al costat d’aquest.

―Instal·la’t com a casa, vaig a revisar el far ―m’indica l’oncle, tot fent dringar les claus―. Agafa l’habitació del fons a l’esquerra.

Tanca la porta al sortir i s’endú amb ell la llum de la seva vareta. Una altra vegada em deixa a les fosques. Faig espetegar la llengua. No hi ha electricitat, ja m’ho havia dit l’oncle, i no m’hi veig prou per buscar espelmes. Encara duc la maleta a les mans, així que l’obro al mig del rebedor. Previsor, he deixat la llanterna al capdamunt de tot. L’engego mentre tanco la maleta i miro el meu voltant. La casa, de parets blanques, està més ben conservada del que m’esperava.

M’enduc la maleta a l’habitació, mentre tafanejo la casa pel camí. És petita i no hi ha gaire cosa per descobrir. L’habitació de l’oncle està davant per davant amb la meva, a l’altra banda del passadís. Intento obrir-ne la porta, però està tancada amb clau. Reculo cap a la meva habitació, que sí que té la porta oberta, sentint-me com si hagués fet una cosa mal feta. Només hi ha un llit i una cadira, damunt la qual hi deixo la maleta.

Quan ja m’he fet el llit, m’adono que el llum del far ja comença a funcionar. M’acosto a la finestra: tinc vistes de la mar, ben negra, amb uns punts de llum a l’horitzó. França, alhora tan lluny i tan a prop. Poso a la mà al vidre, com si volgués tocar-la.

Ara és la meva oportunitat.

* *

Mentre baixa els últims metres fins al far, la Poppy canta en veu baixa una cançó. Pica amb força la porta de la casa del guardià, i al cap de pocs segons el senyor antropòleg la rep. Va tan elegant com sempre, per més que la seva roba no conjunta. L’elegància li ve de la manera com es mou, però que no la fa sentir minúscula al seu costat.

―Bon dia, Poppy.

―Senyor an... Black ―la saluda ella, tot ensenyant-li el cistell que porta a les mans―. Porto l’esmorzar.

―Gràcies. ―I li agafa el cistell per deixar-lo damunt la taula.― Vols passar?

―I tant. Passaràs gaire temps per aquí?

A la Poppy li agrada, parlar amb l’antropòleg. És una persona extravagant, amb una conversa molt interessant. Sembla que tot sigui nou, per a ell, com si el món funcionés diferent. I, la Poppy ho ha de reconèixer, això és refrescant enmig d’un poble menjat per la monotonia dels dies i les penes del passat.

―Un parell de setmanes com a mínim. Potser la resta de l’estiu. Com va tot?

La Poppy s’asseu en una de les tres cadires desaparellades que hi ha al voltant de la petita taula del menjador. Com fa sempre quan ve de pas, el senyor antropòleg ja ha redecorat la casa del far. Com si posés un mantell damunt dels mobles, tot té una essència diferent quan ell és allà, i s’ho endú quan torna a marxar. Quan mira el seu voltant, sembla que el senyor antropòleg no hagi marxat mai: vora la llar de foc hi ha una bona reserva de fusta i una tetera al foc.

―No serà un estiu tranquil ―li respon la Poppy―. Està ple de gent, el poble. És per l’Olimpíada d’Escacs, saps? Va començar a principis de setmana. Gent de tot el món, és molt interessant! Sap greu que no tots saben anglès, però crec que em sé fer entendre bastant amb el poc francès que sé. Has vingut a l’Olimpíada? Fa molt de temps que no passaves per aquí, ja pensava que ens havies oblidat!

―He estat ocupat, últimament ―fa amb un somriure afable―. I sí, vinc per l’Olimpíada, l’oportunitat perfecte per estudiar la interacció dels pobles al voltant del joc... ―afegeix, pensativament. La tetera xiula i ell s’alça a buscar-la―. Vols una tassa?

―Sí, gràcies.

Mentre el senyor antropòleg omple les dues tasses, deixant-ne una tercer a la vora, la Poppy busca sucre dins el cistell. Una porta s’obre al fons del passadís, i en surt el noi que va passar ahir al vespre per l’hostal. A la llum del dia i de més a prop, i mentre el noi s’asseu a la taula i la mira encuriosit, la Poppy s’adona que la tieta té raó i el noi s’assembla al senyor antropòleg: les mateixes faccions anguloses, els cabells ben negres (tot i que el senyor antropòleg ja comença a tenir canes) i uns ulls ben clars. Però mentre un es mou com si sabés el seu lloc en el món, l’altre sembla que vulgui ser invisible.

―Bon dia ―saluda ell, mirant el seu oncle.

―Bon dia, Marius ―respon el senyor antropòleg―. No us han presentat, oi? Marius, la senyoreta Poppy Alden. Poppy, el meu nebot Marius.

―Encantat ―la saluda ell, encaixant-li la mà.

―Igualment. ―Sobtada pel formalisme, respon una mica tard.

―Fa uns anys, solia passar llargues temporades aquí ―li explica el senyor antropòleg al Marius―, i sembla ben bé que hi ha coses que no canvien mai.

La Poppy li comenta que sí que hi ha canvis: a l’hostal tenen telèfon, el tercer de tot el poble. Això acaba derivant en una conversa llarga que queda interrompuda quan de lluny se sent el tren.

―Hauria d’anar tirant. La tieta m’espera ―es disculpa la Poppy.

En aixecar-se, es fixa en el Marius, que és la primera vegada que alça els ulls de la taula. Més o menys deuen tenir la mateixa edat, oi?

―Els meus amics i jo pensàvem anar a la platja aquesta tarda. Vols venir?

Ell mira el seu oncle, que està distret mirant el fons de la seva tassa de te, com si hi busqués alguna cosa.

―D’acord ―diu finalment.

* *

Ah, la platja. La Poppy es treu el barret i el deixa damunt la sorra, mentre mira com el seu cosí i els seus amics corren cap a l’aigua. Es trena els cabells de rinxols rebels per no mullar-se’ls. Darrere seu, les bicicletes rauen de qualsevol manera al terra o recolzades al penya-segat, i al davant només hi ha el mar.

―Au, Poppy, anem! ―La crida un, mentre un altre afegeix―. Nedaré fins a França!

La Poppy riu i es treu el vestit. Mentre comprova que el seu banyador estigui ben posat, veu el Marius a la vora, assegut damunt una roca. Porta el banyador posat però no sembla entusiasmat a tirar-se a l’aigua.

―No vens?

―M’agrada mirar el paisatge ―diu, amb un petit somriure―. És relaxant.

Ella fa un so d’assentiment. Amb els cabells trenats, es torna a posar el barret i s’asseu vora el Marius. No li agradaria pas, a ella, quedar-se sola. Al lluny, la costa francesa s’estén davant dels seus ulls. La Poppy és conscient que el paisatge és espectacular, d’aquells paisatges que normalitzes i només et meravellen quan hi pares atenció.

―No t’agradaria anar a França? ―Tan a prop, sembla que sigui a l’abast. Amb el ferri des de Dover tardaria ben poc, però mai es decideix del tot a agafar-lo.

―Sí. Deixar l’illa enrere i començar de nou. ―El mira de reüll, sobtada per l’energia ferotge amb què respon. En el fons, l’entén.

―Com una aventura ―diu ella amb un somriure.

―Sí.

―Algun lloc en concret? ―La pregunta li surt sola.

Ell reflexiona una mica.

―No ho sé. Qualsevol lloc està bé. ―Arronsa les espatlles.― I tu?

 ―Amiens. ―La Poppy fa un somriure trist mentre s’abraça els genolls i hi recolza la barbeta, tot mirant el mar.― És on va morir el meu pare. Bé, ell va tornar, però mai va ser el mateix.

Si no hagués tornat, ella no l'hauria conegut. Però recordava les històries que li explicaven quan era petita. El pare i la guerra. Els murmuris de la mare i la tieta, ja no és el que era.

―Ho sento.

Ella no sap què respondre. Fa tants anys que se’n va anar, que pràcticament no se’n recorda. Però el forat encara hi és, al mig del cor. I aquella peça del trencaclosques que no encaixa amb les altres.

―Diuen que van passar coses estranyes, a Amiens. ―Una curiositat que la rossega. Sempre li havien dit que eren els traumes de guerra, però quan el pare en parlava, era quan semblava més lúcid.

―Quin tipus de coses?

Dubta durant uns segons sobre si confessar-li. No vol que se’n rigui o la prengui per boja.

―Coses estranyes. Fantasmes, cadàvers que caminaven, cavalls amb ales... El pare deia que era màgia.

―Màgia? ―pregunta, sembla sorprès.

―La guerra fa embogir la gent ―es justifica―. Però m’agradaria anar-hi, a Amiens. Encara que mencionar-ho entristeix la mare.

―Algun dia hi aniràs. ―Ella el mira, i ell li fa un somriure. La Poppy se sent reconfortada.

―Sí, només que tingués una excusa...

* *

Caic, caic en el buit. Un crit de fons. Sang.

M’incorporo del llit amb la respiració agitada. Confós, miro el meu voltant. L’olor del mar impregna l’aire i m’ajuda a calmar-me. La llum del far apareix i desapareix, intermitent. Intento substituir unes imatges per unes altres. L’habitació on estic és de pedra blanca. Diferent. El llit està en un racó. Totalment diferent. La finestra, mig oberta, em mostra un paisatge diferent: veig un tros del far, i la foscor de la nit amb algunes estrelles. Estrelles.

Estrelles. No.

La llum del far passa, i il·lumina lleument l’habitació abans de desaparèixer. Estic vora el mar. Sóc aquí per fugir, com ja vaig fugir. Anar al mar, travessar el canal i arribar a França. Per què França? Toujurs... No. Sospiro. M’alço del llit i em dirigeixo a la finestra. França perquè en sé l’idioma, encara que parli francès com si m’ofegués, més per imitació que per estudi. França, perquè potser ells no em seguiran allà. No m’hi buscaran, ni m’atraparan amb les seves urpes, com un llebrer a la caça. Les llums del fons... França. Encara no hi he pogut arribar, però sóc una passa més a prop. He d’aconseguir diners muggles pel ferri o puc colar-m’hi. No importa.

He de fugir. Fins que un dia ja no tingui la necessitat de fugir. De deixar-ho tot enrere. D’excavar un fossar abans de poder respirar tranquil. Fins que un dia pugui mirar el meu voltant i reconèixer-m’hi. De sentir-m’hi segur. A casa. Però, on és, casa? Cansat, torno enrere i m’assec al llit. Al terra de la maleta, dessota la cadira hi ha un llibre. Deu haver caigut. El recullo. La meva vida com a llufa, d’Angus Buchanan. M’hagués agradat conèixer-lo.

Però el món màgic ha canviat tant en els últims trenta anys. La llista dels sagrat vint-i-vuit, Grindelwald... Toujours pour... De què m’ha servit, això? És un món hostil, i la màgia sol ser utilitzada per fer el mal. Jo sóc mort, pels meus pares. I ells ho són per mi; ells, i gairebé tot el que representen. La família. L’oncle Phineas hi entén, d’això. Va abandonar-los abans que el corrompessin. L’oncle creu que un altre món màgic és possible, creu que hi haurà bé, enmig de tant de mal. No.

L’única opció és fugir. Fins que el pare no em persegueixi en els malsons, i cap elf no em delati. I sense món màgic, només queden els muggles. Torno a sospirar. Em miro les mans. M’aterra endinsar-m’hi massa, cometre un pas en fals. No sé res d’ells. Que em descobreixin. Mai els entendré del tot. Que tampoc encaixi.

Sóc un covard.

* *

L’oncle ha anat a veure un partit de Quidditch, avui. Té entrades de gairebé tot. He aprofitat per passejar pel poble. Anar a veure l'Olimpíada d’Escacs. I a observar la gent: els muggles i els que no. És qüestió d’adonar-te dels detalls. Quan veig un bruixot o una bruixa, i no em sonen de res, m’hi acosto. Hi entaulo una conversa. M’agrada aquell punt de sé qui ets però tu no saps qui sóc jo. També parlo amb els muggles. Abans de tornar al far, passo amb la bicicleta per davant de l’hostal de la Poppy.

I la veig endreçant en un racó. No hi ha ningú més a dins. M’aturo a saludar-la. Està palplantada llegint un diari.

―Ei, què tal? ―Em mira però no diu res―. Estàs bé?

―Vine, mira  ―m’apressa. M’hi acosto i m’ensenya un diari―. Tu ho veus igual que jo, això? ―Té un to estrany a la veu. Emoció. Por. El fràgil equilibri entre totes dues―. Les imatges...

Les imatges es mouen.

L’he vist un munt de vegades, aquest diari. En altres contextos. A la portada, la notícia principal és el Mundial de Quidditch, i una fotografia ben gran de dos jugadors damunt les seves escombres, en moviment. Per Merlí.

―D’on ho has tret, això? ―pregunto, sorprès. M’adono de seguida que no és la pregunta més correcta.

―Saps què és. ―No és una pregunta. No té sentit negar-ho.

―Sí, ho sé. ―Com s’ho prendrà? Recordo la conversa a la platja, sobre la guerra, la màgia i el seu pare.

Ella pensa durant uns segons.

―I el teu oncle, també ho sap? ―Assenteixo. Amaga la sorpresa darrera una cara de fascinació―. Li hauria d’ensenyar, i que m’expliqui...

―No. ―L’aturo abans que em passi pel costat.― Vull dir, si li ensenyes, no recordaràs que ho has vist.

Em mira com si no m’acabés de creure. Com si li estigués prenent el pèl. Li agafo el diari de les mans i l’estenc damunt de la taula, per sobre d’un parell de diaris amb la fotografia estàtica del Grindelwald muggle a la portada. Tots dos mirem el diari.

―Periòdic Profètic. El diari més llegit del món màgic ―la Poppy llegeix la capçalera en veu alta―. Màgia. De debò? ―La veu li tremola una mica.

―Sí, màgia. La màgia existeix. ―No hi ha res que m’impedeixi explicar-li, oi? Necessita que li digui la veritat. Noto l’adrenalina corrent per les venes. Què em faran? M’expulsaran de Hogwarts? Em prendran la vareta? No em facis riure.

―Ensenya-m’ho! ―Els ulls li brillen de l’emoció.

Ja m’agradaria. Faig un somriure.

―Jo no faig màgia.

La Poppy assenteix, no fa preguntes i busca alternatives: torna a agafar el diari i llegeix la notícia principal de la portada.

―Un esport amb escombres aquí a la vora? Porta-m’hi, si us plau!

―No puc. Hi ha molts encanteris que fa complicat que ho puguis veure o hi puguis arribar, ja que no ets una bruixa.

Però hi ha d’haver alguna altra manera que li ho pugui ensenyar. Em fixo en un anunci diminut d’un racó de la portada, de lletres estrafolàries. Espero que serveixi igualment.

―Però podem anar al circ. A un circ amb bèsties fantàstiques.

* *

―Estàs segur que és aquí? ―pregunta la Poppy.

El Marius i ella han travessat tot Dover per la carretera de la costa, amb les bicicletes, i han continuat per la carretera de dalt, en direcció al castell. Ara s’han aturat en un parc vora un llac, un lloc que semblava ideal per un circ, però la Poppy no veu res al seu voltant. S’allisa les faldilles, que s’havia arremangat per pedalejar, i es retoca el barret. Abans de marxar, s’ha mudat amb el vestit de diumenge, malgrat ser dimarts. El Marius també s’ha arreglat, amb la jaqueta llarga del primer dia i un barret.

―Sí. Recorda que hem de ser discrets ―diu el Marius.

―On és el circ?

―Al parc del castell. Hi anirem caminant. Dóna’m la mà o no podràs passar.

La Poppy s’hi agafa de bracet, que queda més elegant. No parlen gaire. El Marius sembla tan nerviós com ella i no sap què dir. Travessen un parell de carrers. Cada vegada hi ha més gent, però ella segueix sense veure res d’estrany. Quan el Marius li ha demanat que anés vestida amb la roba de diumenge, també li ha comentat que l’aparença era un aspecte pel qual es podia distingir els bruixots dels no bruixots ― tot i que els havia anomenat per una paraula que ara havia oblidat.

―Veus el circ? ―li pregunta el Marius en veu baixa.

―No. A on?

―Just davant teu. ―Només hi ha una esplanada, als peus del castell de Dover, que aquest estiu està en obres i per això ningú s’hi acosta.― D’acord. Encara no el veus. Camina en línia recta tota l’estona, d’acord?

La Poppy assenteix amb un somriure a la cara. Segueixen caminant. S’agafa més fort al braç del Marius mentre el cor li batega amb força. Veurà la màgia. La màgia. Cada passa endavant és com si s’endinsés en un somni. Però en la direcció equivocada, cap on va? Vol separar-se del Marius i tornar enrere, com si davant seu hi hagués un buit del qual ha de recular. El Marius l’agafa amb força de la mà per assegurar-se que ella no se’n desagafi i continuen avançant. Ell li diu coses però tot es barreja amb una melodia de fons.

De mica en mica, una boira que no sap que existia va desapareixent i una nova realitat pren forma. Davant seu hi ha una carpa de circ, enorme i vermella, amb uns cartells gegants que anuncien les particularitats de l’espectacle. Museu de les Curiositats Vivents diu el que està damunt de l’entrada, on hi ha una cua de gent. Als laterals, dos cartells amb la mateixa mida anuncien les curiositats. En un, un ésser semblant a un mico pelat amb cos d’escates i cap ple d’algues, acompanyat d’unes lletres que anunciaven un Kappa, el dimoni d’aigua japonès. En l’altre, un home amb raigs sortint-li dels ulls és anomenat Borys el Brut, l’hipnotitzador pèrfid. Entre la gent que hi ha per davant de la carpa, es passeja una noia vestida de manera extravagant que a partir d’un bastó d’un pam ―una vareta?, pensa la Poppy― crea bombolles de sabó tan grans que els nens s’hi poden posar a dins i volar.

―Ostres. Màgia de veritat.

Ell riu. Quan ella el mira, la Poppy s’adona que s’havia quedat aturada davant la carpa.

―Entrem, d’acord? ―La seva veu també està emocionada. La tiba suaument del braç perquè continuï caminant fins a la cua―. Recorda: discreció.

―Però, Marius, això és fantàstic, refotudament fantàstic.

―Sí, sí que ho és ―diu, admirant el seu voltant.

Passen per davant del taquiller, moment en el qual el Marius es cala el barret, com si no volgués ser vist. Per dins, la carpa és molt més gran del que sembla per fora. Havent sigut dels últims a entrar, troben lloc a les últimes files. Poc després de seure, la llum dins de la carpa va canviant de color, literalment per art de màgia, pensa la Poppy. Un home alt, gras i de barba espessa camina cap al mig de la carpa amb l’ajuda d’un bastó. Vestit com el mestre de cerimònies, es dirigeix al públic:

―Dames i cavallers, benvinguts al Circus Arcanus!

Fa un moviment amb el bastó i s’obren les cortines en un lateral de l’arena. Apareix una criatura que al primer cop d’ull sembla un cavall. Quan estén les ales, la Poppy fa un crit ofegat de sorpresa. Té les ales, les urpes i el cap d’una àliga. Enmig dels aplaudiments, el Marius li murmura a cau d’orella:

―És un Hippogriff.

No, pensa la Poppy, és el cavall alat del meu pare.

* *

Quan sonen els aplaudiments finals, tinc la sensació que em desperto d’un somni. Tinc un calfred i els braços amb la pell de gallina. Màgia. Feia molt de temps que no passava tanta estona davant de la màgia. Encara menys d’aquesta manera... Com si fos bona. L’oncle no fa màgia davant meu, i quan la fa, em menteix i diu que no. M’emprenya, perquè és així com em recorda que sóc un llufa. O serà que la màgia no és bona? Recordo les baralles amb l’oncle però sento els crits dels pares. No. No.

―Anem? ―em giro cap a la Poppy, que està molt callada al meu costat.

Necessito sortir d’aquí com més aviat millor. Li ofereixo la mà per aixecar-se i sortim. Allunyar-me dels bruixots i l’aire fresc de la nit m’ajuda a aclarir una mica els pensaments. Ningú m’ha reconegut. Millor. La meitat d’ells es pensen que sóc mort. L’altra, que no existeixo.

Ens allunyem una mica més del circ, dirigint-nos cap a un camí de baixada. M’adono que agafo la Poppy molt fort del braç, i gairebé sembla que l’estigui arrossegant. La deixo anar. Ella no es mou. Les seves espatlles tremolen una mica, i manté la cara abaixada.

―Estàs bé? ―pregunto, dubtós.

L’ha espantat, el circ? Jo només la volia ajudar. Es passa una mà per la galta.

―Sí, sí ―fa amb una veu una mica plorosa.

―Estàs plorant? ―De seguida em bufatejo mentalment per aquesta pregunta tan estúpida. No m’agradava mai, quan la Drella m’ho preguntava.

―Estic bé. ―Inspira profundament.

Aixeca el cap i em fa un somriure, tot i que té els ulls plorosos. Li ofereixo l’oportunitat d’una abraçada i ella l’accepta. També m’ajuda a calmar-me a mi.

―Gràcies. Per tot ―em diu, mentre es desfà de l’abraçada, tot girant-se breument enrere cap al circ.

―Cap problema ―responc, amb un somriure.

La Poppy mira cap a l’altra banda d’on hi ha el circ. El pendent de la muntanya fa baixada, i al final hi ha el mar. Amb la llum de la lluna l’aigua té un color especial. A la costa, el port està ple de vaixells i ferris, enmig les aigües navegades hi ha alguns punts de llum, i al final, la costa francesa. La brisa marina arriba suaument i es barreja amb les olors del bosc. La frescor de la nit em dóna energia.

―I ara què?

―Ara podem anar a França, si vols.

Llegit 687 vegades

Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)

• 	Cass Ross	Enviat el 02/05/2020 a les 02:36:31
  	#27508	He escrit 14 fanfics amb un total de 68 capítols

  
  

  Hola!

   

  Per fi penjo el capítol! ^^ I tinc moltes coses a comentar. (I és molt tard, així que vés a saber com de coherent queda aquest missatge...) Espero que us hagi agradat la fanfiction! A mi m’agrada, aquesta versió, més del que m’esperava, però al mateix temps em sap greu perquè he hagut de retallar tantes coses de la versió completa (que era pràcticament el doble), que quan llegeixo aquesta versió no faig més que veure les coses que he hagut de treure, i les trobo a faltar. Hi ha alguns trossos que potser faltaria més narració, i els fets van una mica massa ràpid i falten descripcions, però és que he hagut de passar les estisores! La cosa bona és que tot el que he hagut de retallar ara ho puc afegir en futures fanfictions que tinc pensades d’ells dos. I és que fa molt de temps que hi pensava, en el Marius i la Poppy, i no trobava mai el moment ni l’excusa per escriure-ho... Fins ara!

   

  Les tres fotografies:

   

  [Ambientació]: Aquesta ha sigut la més fàcil de color, perquè des de feia temps ja estava pensant en una història del Marius i la Poppy que passava en un poble vora el mar, davant per davant amb França. Així que la menció del far va ser la més fàcil: era el lloc ideal perquè hi visqués l’oncle del Marius quan baixava per aquelles terres, perquè per molt familiaritzat que estigui amb el món muggle, no deixa de ser un bruixot!

   

  [Personatges]: Aquesta ha sigut, definitivament, la més complicada de totes. L’he intentat encaixar de deu mil maneres diferents al llarg de totes les versions d’aquesta història que he escrit. Al final, l’he agafat d’una manera metafòrica i més per les pinces: aquesta despreocupació de l’adolescència i no pensar en les conseqüències. Tenia més sentit en la versió completa de la història, però espero que en aquesta versió curta ho hagi sabut transmetre igualment. De fet, ha sigut la cosa més complicada d’escriure (conjuntament amb escriure la història en temps present, que hi ha guanyat molt ― i espero que no se m’hagi colat cap temps en passat quan no toca): els meus personatges solen pensar abans d’actuar, i amb la Poppy i el Marius volia tirar cap a personatges amb personalitats que em són menys familiars, que van més amb el cor i no el cap. Crec que encara em queda per aprendre!

   

  [Element pottèric]: Al principi, va ser la més difícil. En la primera versió de la història, que tenia un final completament diferent, era una menció de passada, com una excusa barata i no gaire creïble per anar fins allà baix. Llavors, buscant i remenant, vaig anar a parar al Circus Arcanus i vaig pensar, ai coi, si la història és aproximadament deu anys després de les pelis de Bèsties Fantàstiques! Així que és gràcies al Circus Arcanus que teniu aquest final, que la història original era més depriment.

   

  Els personatges:

   

  Per començar, a la versió sencera hi havia molts més personatges, i això encara es pot veure una mica en com menciono la tieta de la Poppy, com hostalera del Niu de les Àligues, que tenia més paper, així com els amics i el cosí de la Poppy, que també sortien més. Però, en fi, bye bye bitches see you next time. Així que parlo dels personatges més importants i ja està.

   

  El Marius i el seu oncle, Phineas (en cap circumstància el confongueu amb el Phineas Nigellus, director de Hogwarts!), són, evidentment, membres de la família Black (you know, Toujours Pur i blablabla). El Phineas (fill de Phineas Nigellus) va ser expulsat de l’arbre per ser defensor dels drets dels muggles, i el Marius, nebot de Phineas i fill de Phineas Nigellus, per ser llufa. Fa molt, molt de temps que volia escriure alguna cosa dels membres expulsats de l’arbre dels Black, especialment del Marius. No he tingut tant espai com hauria volgut per aprofundir, així que tinc intenció de fer-ho algun dia en alguna altra fanfiction. [En una nota a part: Angus Buchanan és una persona real que la Rowling va integrar en el seu món com a personatge llufa, i va escriure el llibre que menciono al text segons Pottermore.]

   

  En canvi, la Poppy Alden és ben muggle! El seu cognom el vaig agafar simplement perquè m’agradava com sonava, i em sembla que significa “bon amic”. Poppy sí que és un nom amb més significat. Està relacionat amb la Primera Guerra Mundial (1914-1918) i ella va néixer cap la final del conflicte. El pipiripip és una flor que s’utilitza com a símbol en record als caiguts en aquest conflicte (em sembla que a partir del poema In Flanders Fields). Amb la història del seu pare, la Poppy està influenciada pel conflicte, i per això he pensat que era un bon nom per la Poppy. Bé, és un diminutiu, que ella es diu Dorothy (Dotty -> Poppy) [i això sortia a la versió llarga que vaig retallar], a partir de la protagonista de El màgic d’Oz.

   

  Altres (aka, espai i temps):

   

  Està situada a la meitat de la dècada dels anys trenta. Aproximadament al voltant de 1935, però no he concretat massa. Segons els càlculs, el Mundial de Quidditch hauria de ser el 1934, i el Torneig d’Escacs va existir a Folkestone el 1933. Un parell de llicències que m’he permès! Em sap greu que no hagi pogut mantenir escenes que servien per contextualitzar el període (i mira que em vaig tirar hores buscant com vestien els muggles als anys trenta per, al final, tirar pel dret i retallar-ho tot...), però espero que hagi quedat una mica clar malgrat tot (l’edat dels personatges, que estem als anys trenta amb la menció tant de Hitler com de Grindelwald, la llista dels sagrat vint-i-vuit...).

   

  Com em sembla que ja he dit, la història havia de passar en un poble costaner al sud, per la importància que té França pels protagonistes. Així que l’he situat al comtat de Kent (i d’aquí la referència als North Downs); es manté la referència al títol perquè no se m’acut cap altre títol, tot i que té més sentit ―again― en la versió llarga, on feien altres passejades amb bicicleta pels North Downs, no només l’anada a la platja. El poble d’Oldestone no existeix: pel nom, m’he inspirat en el poble real de Folkestone (que té far i té el torneig d’escacs), però pel lloc me l’imagino més on és Capel-le-Ferne: és a dir, no ben bé arran de la costa, amb un far (inventat) situat a l’altra banda de les vies del tren (reals), vora el penya-segat (real). Com que no trobava gaires referències a quantitats de població i coses així, he decidit inventar-me el poble i tirar pel dret. Però és un poble muggle com qualsevol altre! (És que en la versió llarga, passaven més escenes al poble, i clar, era important.)

   

  Sobre Amiens! Que gairebé m’ho deixava. Que jo sàpiga, no va passar res estrany, en la batalla d’Amiens (que nosaltres, pobres muggles, sapiguem). Però sí que hi ha llegendes diverses de coses estranyes passant en altres batalles durant la Primera Guerra Mundial: per exemple, els àngels de Mons, on eren entitats sobrenaturals que protegien l’exèrcit britànic, o em sembla que en alguna altra batalla els cadàvers brillaven (sí, sí, coses científiques reals ― o això ens fan creure). En el món de Harry Potter, l’Ernest Salamàndric explica que va participar en la Primera Guerra Mundial amb dracs al front de l’est. Però no sabia com un soldat muggle de l’exèrcit britànic hi podia anar a parar, així que m’ho he inventat pel dret.

   

  I em sembla que ja no em deixo res més, i que ja callo, i us admiro si us ho heu llegit tot fins aquí baix. Us donaria cinc punts més, que això ja té mil tres-centes paraules. Una última pregunta: en quines residències posaríeu la Poppy i el Màrius, encara que cap dels dos anirà mai a Hogwarts? (També havia pensat preguntar pel Phineas, però al final, el pobre no surt gaire!)

   

  Moltes gràcies per llegir, i molta sort a la resta pel concurs!

   

  Cass

   

  PS. Visc amb la por que demà quan pensi més clar i no estigui amb la son a sobre veuré algun error monumental a la fanfiction, que l’he estat revisant aquesta nit.

  
  
  
  

• 	marta_ginny (Moderador/a FF)	Enviat el 02/05/2020 a les 16:07:44
  	#27509	He escrit 15 fanfics amb un total de 182 capítols

  
  

  Sí, estic en shock i trigaré a recuperar-me! Quantes coincidències, tu... Ja acabarem de teoritzar quan tinguem les dues fanfics que ens falten!

  Mala gent, que no sabré què votar! M'ha agradat molt, i trobo que té molt de mèrit que t'hagi quedat tanta narració i descripció després d'haver retallat... La meva va quedar molt més reduïda! En sabeu molt, de descriure les coses, i hi afegiu detalls súper interessants, que a mi és una cosa que em costa especialment perquè soc poc observadora en general. Per això, m'agrada molt llegir relats d'aquells que sí que ho sou, m'endinsa totalment en el món de la història! I realment et senties com si fossis allà, al poble de costa. És un ambient que m'ha recordat, de fet, a dues novel·les que m'agraden moltíssim i tenen lloc a la costa del nord de França, All The Light We Cannot See d'Anthony Doerr i Les llums de setembre de Ruiz Zafón. Té el mateix aire, és com si poguessis olorar la sal i tot!

  I els personatges, m'encanten! Es nota que fa temps que et ronden i els tens molt definits, perquè tot i que ens en dones detalls, anava llegint i tenia molt la sensació que encara t'estàs callant moltes coses d'ells. Com a relat curt és un tast de com són, que està bé, però com tu dius, tenen potencial per molt més! Tinc moltes ganes que els escriguis i de veure quines aventures tenen, i és una visió del món de la màgia que és molt diferent, ja que cap dels dos és mag!

  El que no he entès és el lloc que tenen el Marius (ai, és que no paro de pensar en els Miserables hahaha) i l'oncle Phineas a la família Black. Prometo que m'he llegit el paràgraf aproximadament deu vegades i segueixo confosa! Dius que un és tiet de l'altre i tots dos són fills del Phineas Nigellus? Com pot ser? Potser volies dir que el Marius és net del Phineas Nigellus? Però potser soc jo, eh, que no ho entenc...

  M'ha xocat una mica el canvi de narrador, però potser és que esperava que fos tot en primera persona i anés saltant de la Poppy al Marius, pel que vas dir, i m'ha sobtat una mica la tercera persona, però vaja, ja està bé! Estic d'acord que el temps verbal ajuda a la història, queda molt bé, en present.

  L'única pega que hi trobo és la presència dels elements que t'han tocat, que els has aconseguit afegir tots però potser no acaben d'estar del tot encaixats. Però vaja, que hi són, i la història en si és fantàstica!

  Res doncs, moltes felicitats i sort a tots, que hem de decidir on van els punts... quin maldecap!

  Ens llegim!

  
  
  
  

• 	Agatha Black (Moderador/a FF)	Enviat el 02/05/2020 a les 17:54:38
  	#27510	He escrit 10 fanfics amb un total de 208 capítols

  
  

  Una altra llegida!

   

  M'ha ENCANTAT. Molt bé! En altres FF d'aquest concurs he comentat que semblaven més principis de FF llargues que no pas relats curts perquè els mancava certa qualitat de desenllaç que els relats curts haurien de tenir. La teva FF en canvi, tant serveix de començament d'història llarga com de relat curt, perquè aquest final, la fugida a França, que es va deixant veure durant tot el capítol, la deixa tancada (oberta, però tancada si es vol). Així que felicitats, perquè per ser part d'una història ja pensada l'has sabut arrodonir molt bé perquè funcioni solta com a relat curt. 

   

  Magraden molt els dos personatges principals, en Marius i la Poppy. M'agrada que els hagis intentat fer diferents de com els fas normalment i que siguien més impetuosos del que acostumes a fer (tot i que trobo que em Marius encara és bastant de reflexiu, eh! Ella no, ella és més passional, crec). Ja que has preguntat a quina residència els posaríem, a en Marius el veig Ravenclaw, el veig un noi silenciós i reservat, solitari, i de llibres i filosofia (igual no, però m'ha fet aquesta sensació). A ella em costa una miqueta més col·locar-la. La tinc com a clarament Thurnderbird, però a Hogwarts dubto entre Gryffindor i Hufflepuff (com que és un relat curt, hauria de saber més d'ella per dir-t'ho amb més seguretat). 

   

  Què més! M'ha agaradat el canvi de primera a tercera persona, així sempre saps qui parla, trobo que ha estat una bona idea. No acabo d'entendre per què la primera part està en cursives, si ja és d'en Marius i està en primera persona... potser perquè està en passat i és una mena de record? Bé, no hi fa res. 

   

  Es nota que en saps, d'història! M'han agaradat molt no només els referents més directes (el Hitler, el Grindelwald, la guerra, etc), sinó també altres detalls que abans que es mencionés res d'aixòja m'han fet veure que estava ambientada als anys 30-40 (les bicicletes, el barret, els cabells trenats, el "vestit del diumenge"). Té uns detalls molt ben posats, molt descriptius i que ajuden molt a endinsar-se en la història. 

   

  El circ! El circ de Els crims de Grindelwald! Molt ben trobat, amb el kappa aquest! Primer amb el far i el kappa m'he imaginat una història en plan "La pell freda", però al final en comptes de monstres marins atacant el far ho has fet més calmat i hi has posat un circ, perquè sigui més realista que no pas de ciència ficció, tot i els elements Pottèrics! 

   

  I res, que m'ha agradat moltíssim. I punts afegits per haver fet recerca sobre personatges cànon, èpoques i tota la pesca. Fantàstic! :) 

  
  
  
  

• 	Unapersona	Enviat el 03/05/2020 a les 23:20:31
  	#27519	He escrit 10 fanfics amb un total de 50 capítols

  
  

  Uala, però què ha passat? Tots escrivint sobre relacions entre bruixots i muggles hahaha És molt guai veure com cadascú ho enfoca de maneres diferents.

  Els canvis de narrador al principi em sobtaven (suposo que en part perquè estan en present, que és un temps que no llegeixo ni escric gaire sovint), però al final m'hi he acostumat. El fet que anessis canviant de persona (1a pel Marius, 3a per la Poppy) també és un detall que ajuda a identificar el narrador de cada part.

  La meva part preferida em sembla que és quan el Marius és desperta. La manera com ho has escrit transmet molt bé tot el que li passa pel cap i el seu estat emocional.

  Sobre l'argument, m'he quedat amb ganes de saber això del cavall màgic del pare de la Poppy. És simplement que ho relaciona amb el que li explicava, o hi ha alguna cosa més que t'has hagut de menjar per reduir les paraules? Sigui com sigui, molt interessant aquesta recerca que has fet sobre fets "màgics amb explicació científica" de la guerra.

  També m'ha agradat molt la descripció dels conjurs de protecció des del punt de vista de la Poppy! Sempre m'havia preguntat com se sentiria un muggle travessant-los, i aquí ho tenim. 

  M'ha agradat molt! A més de ben escrit, l'argument enganxa, és fàcil connectar amb els personatges, i tots els detalls històrics que hi vas posant li donen més realisme. Molt bona feina :)

  
  
  
  

• 	Cass Ross	Enviat el 04/05/2020 a les 17:56:41
  	#27520	He escrit 14 fanfics amb un total de 68 capítols

  
  

  Hola a tothom! Comentaris, comentaris! (Cadascú tindrà el seu comentari per separat perquè m’he motivat i això és llarguíssim.)

  marta_ginny:

  Sí, és molt intrigant que haguem fet un tema molt semblant, tu, l'unapersona i jo. Tinc ganes que s'acabi el concurs per poder anar proposant teories al respecte, haha! Tot i així, m'agrada, i molt, que encara que el tema de fons sigui el mateix, cadascú ho ha enfocat d'una manera diferent. Tens raó que les fanfictions que participen són molt bones, per tot el que hem vist de moment, i serà ben complicat de votar! (Això fa que encara tingui més curiositat per saber qui acaba guanyant.) M'ha quedat tanta narració i descripció després d'haver retallat perquè en compte de "buidar" la història (que suposo que és el que deus haver fet tu) he decidit retallar escenes senceres. M'ho he endut pel dret, i he pensat: això és el mínim perquè la història tingui sentit, i a partir d'aquí vaig treballar perquè aquestes vuit o nou escenes fossin més consistents. Per això estan ben narrades i descrites, tot i que igualment m'he endut trossos de diàleg i descripció (que ben pensat, eren més superficials, i alguns fins i tot redundants). La veritat és que se'm dóna millor la descripció que no pas els diàlegs, però encara tinc fallos amb la descripció: sempre m'oblido d'explicar com són els personatges, o no sé mai quin és el moment adequat per fer-ho. És així com el Marius està més descrit físicament que no pas la Poppy. Oh, em va agradar molt "Les llums de setembre" del Zafón, tot i que la història és tristíssima i encara ara em trenca el cor (si no és que estic confonent aquest llibre amb algun altre de la trilogia). He revisat la meva còpia del llibre i justament hi ha un far a la portada hahahaha. Em fa molt feliç que la descripció t'hagi evocat tant bé l'ambient i t'hagi recordat aquests llibres ^^

  Ai, m'alegro que t'hagin agradat els personatges ^^ Sí que fa temps que em ronden, i tinc algunes idees per ells (una de les quals era aquesta, de com es coneixien, tot i que la història original era diferent -- m'agrada més aquesta versió), però no m'havia molestat mai a acabar-los de polir del tot fins que vaig començar aquesta fanfic. Per exemple, no en tenia les residències assignades, excepte idees generals. Sí, sí, m'he hagut de callar moltes coses, especialment per la banda del Marius i en relació a la família Black o el món màgic dels anys trenta. Espero poder-ne parlar en el futur. El fet que cap dels dos sigui bruixot, i que el món màgic estigui en una etapa molt convulsa des de meitats (?) de la dècada de 1920 fins el 1945 amb el Grindelwald fa molt interessant d'explicar com ho viuen, però al mateix temps em fa cosa mullar-m'hi perquè no sé imaginar-me com va ser el seu auge (i a més, les pelis de BF van sortint i tal...), però també queda tota la banda muggle. És molt interessant, definitivament. Sobre el Marius (tens raó, a mi també em fa pensar en els Miserables i vaig estar a un mil·límetre que la Poppy no tingués un nom que hi fes pensar hahahaha), com ja t'he dit, és el nét de Phineas Nigellus, i nebot de Phineas. Vaig tenir un lapsus, cosa d'escriure el comentari a altes hores de la matinada, hahaha. (També ho haguessis pogut comprovar amb l'arbre dels Black, i hauries vist com era un lapsus).

  T'ha xocat el narrador pel que havia comentat o perquè costa de seguir? La veritat és que la petita pega que trobo és que llavors les impressions que t'emportes dels personatges són diferents, però en fi. Sobre els elements: m'agrada que ho comentis, perquè realment és una cosa en la que m'hi he de fixar més, en les vostres històries, a l'hora de comentar-les i de votar. És l'essència del concurs. Em sembla que ja ho he dit, però aquesta història ja la tenia una mica pensada, així que en comptes de construir-la al voltant de les fotografies, les he inserit. Tenen una importància, però no tanta com potser hauria sigut més interessant per un concurs... Suposo que això em farà perdre punts respecte altres històries, però què hi farem!

  Ens llegim i molta sort!

  
  
  
  

• 	Cass Ross	Enviat el 04/05/2020 a les 17:58:01
  	#27521	He escrit 14 fanfics amb un total de 68 capítols

  
  

  Agatha Black:

  M'agrada que apreciïs que la història és completa, perquè m'hi vaig haver de trencar una mica el cap perquè acabés arrodonida. Crec que en això hi ajuda molt el narrador, perquè primer la feia només des del punt de vista del Marius, però llavors quedava molt oberta. I és més gràcies a la Poppy, que queda tancat. Tens raó amb el tema de França, però jo justament la veig més tancada i arrodonida per una altra banda: en el tema de la màgia. És a dir, al principi de la història, la Poppy està molt influenciada pel seu pare, que a la guerra va veure màgia però ningú se'l creia, i ella el vol creure; ella és molt conscient que el senyor antropòleg (aka Phineas Black) no és un muggle, però no sap explicar-ho (mira l'escena del far, com explica la decoració). I al final, quan ella troba el diari, el Marius li explica que sí, la màgia existeix, i van al circ, la Poppy pot "comprovar" que realment el seu pare tenia raó. En canvi, aquest pas que fa anant al circ amb la Poppy, per al Marius és el primer pas d'una història més llarga.

  Sobre la Poppy i el Marius, em sembla que encara em queda molt de camí per fer. Justament perquè són tan lluny de com sempre els faig, i especialment de com actuaria jo, em costa molt escriure'ls, perquè sempre se m'acudeixen sortides més reflexives o penso "això no està bé" (majoritàriament en relació a cridar més l'atenció, haha), però llavors penso, no, així és com actuarien ells. Pot ser molt interessant, i a veure si vaig millorant. Com ja vas comentar, tens raó que és molt complicat poder valorar les residències a partir d'un fragment tan curt, així que deixo la pregunta oberta per a més endavant. Crec que el narrador també hi influeix molt, sobretot en el cas del Marius. També hi ha el fet, com ja he dit, que he hagut de retallar moltes escenes que definien més els personatges, i ho he hagut de mencionar de passada. A més a més, en el cas del Marius té alguns traumes que fa que no s'acabi d'apreciar la residència, de moment (d'aquí la banda més reflexiva, que dius, era perquè entenguéssiu d'on ve). A veure si me'n surto!

  Al contrari de la Marta, veig que tu sí que t'agrada més el tema dels narradors. A mi també (a part del tema que influencia la caracterització dels personatges). La veritat és que jo mateix tampoc tinc molt clar perquè vaig deixar la primera part tal qual hahahaha. Al principi de tot era una escena ben llarga, però la vaig haver de retallar i la vaig resumir així. Una mica és perquè amb la menció del Quidditch, el tema dels aparetratges (aka, màgia) però que al final anessin en cotxe veiéssiu per on tiraven els trets. I està en passat perquè m'agrada més com sona, que no pas en present. Entenc que pot confondre una mica, i segurament no cal per entendre la història, però igualment vaig decidir deixar-ho perquè sí haha. Per això està separat per tres [*] i no pas dos com la resta de separadors d'escenes, com per marcar més distància.

  I l'època! Doncs m'alegro que em diguis que s'entén en quina època està situada, perquè era una de les pors que tenia amb tantes coses que havia hagut de retallar. També hi havia altres detalls més subtils, com el tema del cotxe o del telèfon. I el tema del circ, sent un freak show, també em fa pensar molt en l'època a mi. Però segurament és per influència d'altres coses hahaha. A mi també m'agrada el final amb el circ i el kappa (tot i que he de comentar que el kappa està molt mencionat de passada, una mica com si fes nosa perquè feia una mica de nosa lol). La pell freda! La veritat és que la versió original (que tenia un final més fosc) sí que s'hi hagués assemblat una mica, perquè aprofitava el kappa i el far més com ho imagines tu amb "La pell freda" però al final vaig trobar-me el circ, i vaig pensar fer una altra història. Amb uns personatges com la Poppy i el Marius, les seves històries seran més realistes, per molt que estiguin influenciades pel món màgic. ("Es nota que en saps, d'història!" Si no en sabés, tindria un problema hahaha. Va bé aprofitar les habilitats per alguna banda ^^)

  Moltes gràcies!

  
  
  
  

• 	Cass Ross	Enviat el 04/05/2020 a les 17:59:19
  	#27522	He escrit 14 fanfics amb un total de 68 capítols

  
  

  Unapersona

  Sí, sí, és una passada que tres escriptors haguem fet el mateix tema... I encara queden dues històries per penjar, vés que algun d’ells també repeteixi! Jo flipo molt perquè no hi ha manera que veiés les vostres històries i decidís fer el mateix tema, ja que per una banda no llegeixo les històries penjades fins que no he penjat la meva, i per l’altra la Poppy i el Marius fa molt de temps que em ronden pel cap, i justament quan va començar el concurs ja estava començant a escriure (una versió completament diferent de) la història com es coneixen, que és aquesta. Jo crec que el tema que es repeteix no és una relació entre mags i bruixots, perquè el Marius és un llufa, no pas un bruixot. Sinó que seria com un personatge muggle coneix el món màgic. I sí, és molt guai com cadascú ho enfoca d’una manera diferent! Fa que no es faci repetitiu.

  M’alegro que al final t’acostumessis als canvis de narrador. I està bé que m’hi diguis, perquè de moment cadascú s’emporta una opinió diferent. Jo tampoc escric ni llegeixo gaire sovint en present, així que ha suposat un petit repte escriure aquesta fanfiction en aquest temps verbal. Per una banda, era per estalviar paraules i haver de retallar menys (i va funcionar!) i, per l’altre, vaig adonar-me que la història funcionava millor, així. Era més directa i propera. Sí, els canvis de persona ajuden a identificar el personatge, i ja vaig pensar-hi molt que quan comencessin les escenes, en el cas del Marius hi hagués de seguida un verb que ajudés a adonar-nos del narrador, i en el cas de la Poppy el seu nom estigués en la primera frase.

  A mi també m’agrada molt aquesta escena del Marius amb el malson i quan es desperta. És l’única escena que he pogut mantenir (de manera literal) de la primera versió de la fanfiction, que tenia una trama totalment diferent. Tot i així, em sap una mica de greu perquè potser us mostra una imatge del Marius com una persona massa reflexiva... Però és el que passa, amb la primera persona, i de fet el Marius sí que té molt pensament intern. Crec que és un tema dels narradors, i que el Marius no surt prou a les escenes com voldria (és a dir, d’acció des del seu punt de vista només hi ha l’última), com sortia a les que he hagut de retallar. En fi, m’alegro que ho hagi sabut transmetre bé ^^

  La importància del cavall alat per la trama està justament relacionada amb el que li explicava el pare. És a dir, era una manera d’explicar com se sent la Poppy quan veu les bèsties fantàstiques, quan veu la màgia, i pot confirmar que efectivament tot el que el seu pare deia que havia vist durant la guerra era cert. (La Primera Guerra Mundial, si ho recordo bé, va ser l’última guerra on s’utilitzaven cavalls en el camp de batalla. Si no és l’última, de les últimes.) D’aquesta manera, com si diguéssim, es pot creure realment el seu pare perquè ella també ho veu amb els seus propis ulls. Sempre ho havia intentat fer, perquè com ja dic al text, quan el pare parlava d’això era quan estava més lúcid, però clar... un cavall alat, cadàvers que caminen, com t’ho creus, saps? I això li va bé per acceptar el buit que té en el seu interior després de la mort del seu pare, i començar a curar les ferides. No té cap més importància que això, però vés tu que no em donis idees! De fet, va ser un afegit que vaig fer a última hora, perquè no estava segur si amb l’escena següent quan ella plora s’entendria prou perquè ho fa.

  Aquests fets màgics amb explicació científica de la guerra ja els coneixia, no vaig haver de fer una recerca exprés! I va ser la oportunitat perfecta per mencionar-ho. (És que a vegades històricament han passat coses tan surrealistes que no et creuries que són certes, però sí que ho són.) De fet, m’agradaria precisar el comentari que vaig fer que el tema dels cadàvers que brillaven (de fet era que les seves ferides brillaven, no pas tot el cadàver) va succeir en la guerra civil estatunidenca, no pas a la Primera Guerra Mundial, tot i que és possible que també passés en algun altre conflicte.

  A mi també em va agradar molt escriure el tros en el qual la Poppy travessa el vel, com si diguéssim, i veu el món màgic per primera vegada. Als llibres ho expliquen una mica, però no gaire, així que m’ho he acabat d’inventar. Moltes gràcies pel comentari, m’alegro molt que t’hagi agradat ^^

  Ens llegim i molta sort!

  Cass

  
  
  
  

• 	hermione potter	Enviat el 08/05/2020 a les 13:34:04
  	#27534	He escrit 10 fanfics amb un total de 73 capítols

  
  

  I per fi l'he pogut llegir!

  Sincerament, m'ha agradat molt. Amb el títol, mai m'hagués imaginat aquest tema. T'has lluït amb la recerca d'informació, de veritat. Vull dir, tant les referències del lloc, de l'època, etc. han quedat perfectes. Ara, que després d'haver-ho dit tantes vegades, tinc ganes de llegir la fanfiction sense retallar-ne res! Però tot el que has penjat té sentit i, perquè ho has dit, sinó no sembla que hagis passat les tisores.

  Les descripcions estan molt ben fetes. En poques línies (o això m'ha semblat) m'has transportat directament al lloc amb aquests personatges. Que, per cert, són uns personatges genials i espero que compleixis la teva paraula i ens expliquissis més històries sobre ells! En Marius Black és molt interessant i entenc com pensa (ves a saber per què!) i la Poppy Alden és d'aquestes persones que no em podrien caure malament. És extrovertida i li encanta parlar. A més a més, ha tingut la sort d'anar a un circ màgic! Jo també vull!!!!!!!

  Per últim, els elements que t'han tocat. Penso com la Mercè, potser els falta encaixar una mica més, però han sortit i has fet una història realment bonica. Cada vegada em deixeu molt malament per poder votar... 

  Doncs res, moltes felicitats i ens llegim! :)

  
  
  
  

• 	Cass Ross	Enviat el 25/07/2020 a les 17:16:34
  	#27563	He escrit 14 fanfics amb un total de 68 capítols

  
  

  hermione potter

  Disculpa’m que hagi tardat tant a respondre’t! Moltes gràcies per comentar ^^ Al principi vaig esperar per si algú més comentava, per respondre-ho tot junt, i quan vaig veure que la cosa anava per llarg, ja se’m va tirar a sobre tota la feina de la uni. Em sembla que ets la primera que em dius que no t’esperaves aquesta història amb aquest títol ― tot i que la Gee em va dir una cosa semblant a partir de les fotografies ―, així que la meva pregunta és: què t’esperaves? La veritat és que no me’n recordo gaire de tota la cerca d’informació que vaig fer, perquè buscar coses m’encanta ― tot i que llavors em perdo en segons quins pous que no cal ― i em va agradar poder reflectir-ho, sobretot per la banda històrica, que són coses que sé. M’alegro que em diguis que no sembla que hagi passat les estisores; com em sembla que ja li vaig dir a la Marta, és perquè vaig retallar escenes senceres, no buidar-les.

  M’alegro que t’hagis sentit transportada al lloc dels fets, perquè moltes vegades tinc la sensació que no descric prou com hauria de fer-ho. Així que, gràcies per dir-m’ho ^^ Sí, a mi també m’agraden moltíssim el Marius i la Poppy. I tant, puc tardar més o menys, però tindreu més històries d’ells ^^ A mi també m’agraden les reflexions i els pensaments del Marius, llàstima que en aquesta fanfic m’hagi quedat molt més reflexiu del que hauria de ser. Però és que té molts traumes i assumptes amb els quals lidiar, de camí a ser la persona que serà. És un procés de creixement personal. I sí, la Poppy no pot caure malament, és impossible.

  Reconec la crítica, i gràcies per fer-la ^^ Entenc que això em restarà punts respecte altres fanfictions (perquè justament era la gràcia del concurs, les fotografies), però m’agrada que trobis que la història és molt bonica, i m’alegro que t’hagi agradat ^^

  Ens llegim i molta sort!

  Cass

  
  
  
  

• 	Mercè Granger	Enviat el 12/09/2020 a les 12:55:45
  	#27568	He escrit 6 fanfics amb un total de 39 capítols

  
  

  Pensava que havia comentat. Corramos un túpido velo i ignorem que fa un segle que ho hauria d'haver fet.

  Per començar, OMG, m'encanta l'ambientació. La trobo super guai i diferent del que solem veure a la web, mola molt <3 És que està a més super currada, com t'ha dit al Gee es nota moltíssim que hi has parat atenció i que saps d'història. Quina enveja. 

  M'agraden molt els dos protagonistes, i com has alternat el punt de vista d'ambdós. La Poppy, tot i ser en tercera persona, l'arribam a conèixer tan bé com el Marius. Guai. M'agrada com has parat atenció als detalls com l'altura i com s'encorba, el to de veu... donen moltes pistes dels personatges sense haver de gastar mil paraules. Els dos son super relatables i cuquis, els hi he agafat estima ràpid. I el tiet del Marius (el senyor antropòleg haha) també m'agrada molt, una pena que no l'arribem a conèixer del tot. Bé, next time!

  La incorporació del circ m'agrada molt! Ho has fet venir molt bé per ficar el Kappa! Em damno quin era el final alternatiu, anyway. És que mola molt que l'hagis utilitzat, va molt bé amb l'ambientació, m'agrada molt. I una manera molt guai que la Poppy descobreixi la màgia! I els cavalls del seu pare. 

  El final m'agrada moltíssim. És que és l'idoni, perfecte per un relat curt i a més; no hi veig cap altre final. Amb totes les premonicions de França... és que està molt molt bé. 

  En resum, que m'ha encantat. L'únic problema per final prim seria la imatge dels personatges, però les altres dues estan super ben integrades. A més està molt ben escrita. És que m'ha agradat molt, tota. Espero impacient una segona part <3

  
  
  
  

• 	Cass Ross	Enviat el 13/09/2020 a les 13:19:00
  	#27569	He escrit 14 fanfics amb un total de 68 capítols

  
  

  Mercè Granger:

  No pateixis per no haver comentat abans, la qüestió és que has comentat i moltes gràcies per fer-ho! (Diria que a vegades ens donem per suposats els comentaris dels uns als altres i en realitat no són una obligació.)

  Ai, tu també em comentes que l’ambientació està molt ben currada. Al final m’hauré de plantejar si lo meu és la novel·la històrica i tirar per aquí hahaha Però el meu perfeccionisme i la meva necessitat d’intentar que sigui tot tan realista com sigui possible, quan és una cosa difícil de saber i que comporta molta investigació... És possible que llavors ja perdi l’interès en la història que volia explicar, que em conec! Però no patiu, que almenys una continuació sí que tindrà, aquesta fanfiction. (He d’acabar d’arreglar la trama i posar-me a escriure d’una vegada... Vés a saber quant tardaré...) Sí que tens raó que no es veuen gaire fanfics així històriques a la web (que recordi l’excepció seria la fanfiction de la Marta “La Fugida” sobre Bergen-Belsen); deixant de banda que totes les fanfictions que ambientem en els noranta, els anys dels llibres, ja van tirant cap a la novel·la històrica a mesura que van passant els anys... Feel old yet?

  M’agrada saber que també t’agrada com he anat alternant els narradors, cadascú té una opinió diferent al respecte.  Em sembla que ja ho vaig dir, però trobo que el Marius em va quedar molt més reflexiu del que hauria de ser, però també és que en aquest moment està traumatitzat i per això sembla una persona tan tranquil·la. Ai, m’alegra que et fixis en els detalls de la veu i de l’altura, de com s’encorba... Clar, ha via d’estalviar paraules, i per això em vaig fixar en aquests detalls. En intentar oposar el Marius i el Phineas, també, per no haver-los de descriure al detall individualment. M’alegra que hagis agafat estima ràpid al Marius i a la Poppy ^^ Espero que això continuï així quan escrigui alguna cosa més d’ells dos algun dia. I sí, també sabràs més coses del Phineas, que tens raó que és una pena que no coneguem prou, perquè trobo que és un personatge Slytherin molt interessant. Justament a la següent diria que no apareix gaire (ups!) però què dir, si tinc deu mil spin-offs del Marius i la Poppy lol.

  Mira, com que justament eres tu qui anava passant les fotos, em fa feliç que diguis que la del Kappa ha estat ben integrada. Sí, el circ vaig pensar al final que era una molt bona idea, també perquè la història acabés amb un final més feliç. Tens raó que lliga molt més amb l’ambientació, i és una manera molt més alegre per la Poppy de descobrir la màgia. No recordo del tot ara com anava la història alternativa; però pel que recordo el Marius no estava amb l’oncle Phineas, sinó que arribava a Oldestone pel seu compte i s’estava al Niu de les Àligues, on anava coneixent la Poppy. I s’havia buscat una feina de pescador. I apareixia l’oncle més endavant, i s’hostatjava al far, perquè el Marius s’hi havia barallat i havia fugit de casa. La idea és que la història acabava que el Marius casi moria ofegat al mar després que la seva barca de pescador naufragués en una tempesta. La Poppy avisava el Phineas, veien el cos del Marius surant a la costa, però per l’onatge no era segur treure’l, i el Phineas feia servir la màgia davant la Poppy per salvar el Marius. Després d’això el Marius i el Phineas es reconciliaven de les seves baralles. Com pots veure no encaixava gaire amb les fotografies donades (especialment amb la del kappa ― llavors vaig valorar que fos un kappa qui provoqués que o el Marius o la Poppy s’estiguessin a punt d’ofegar; tot i que en aquesta primera versió sí que encaixava més la fotografia dels nois corrent al museu). Vist en perspectiva, m’alegro que aquest fos el resultat final (tot i que al mateix temps m’hagués agradat que hagués pogut ser molt més llarg, amb més escenes en bicicleta pels North Downs, que parlessin més ells dos, que es veiés el Marius enmig dels muggles...); però amb aquesta versió, el Marius té una relació molt més bona amb el Phineas ― que, pobre, s’ho mereix ― i després de tota la seva vida a Grimmauld Place, li dono l’oportunitat de ser l’adolescent que és i esbargir-se una mica.

  M’alegra que t’hagi agradat el final ^^ A mi també m’agraden molt, aquestes dues frases sobre França, especialment perquè no saps ben bé qui diu cada una d’elles, perquè podria ser qualsevol dels dos. Tens raó, que les fotografies no estan 100% integrades (era una mica complicat, amb imatges tant diverses!), però igualment crec que m’ha quedat una bona història ^^ Sí, espero tenir la segona part algun dia! (Tot i que hi ha tantes fanfictions que voldria escriure que no sé amb quina posar-m’hi...)

  Moltes gràcies per comentar!

  Cass

  
  
  
  

• 	Antares_Black	Enviat el 14/11/2021 a les 01:15:38
  	#27932	He escrit 11 fanfics amb un total de 57 capítols

  
  

  Hola! Quines ganes que tenia de comentar-te aquesta fic!! Em va agradar moltíssim, i es mereix un munt de seqüeles i de preqüeles i d’spin-offs i d’avatars i de moodboards i de tot el que en vulguis fer. El tema m’encanta i els personatges també. Només que (em sembla que ja t’ho devia comentar, segurament en el breu comentari que vaig deixar en les votacions del concurs) cap al final recordo que la cosa anava de baixa i que no em van acabar de convèncer les aparicions que vas fer dels elements requerits en les imatges. També em vaig quedar amb les ganes d’una continuació (o com a mínim que no acabés en aquell punt i que s’allargués una estona més), però comprenc que hi ha el límit de paraules i que devies haver hagut de retallar molts fragments per cenyir-te a tot el que es demanava sense poder allargar-te més del compte. Més que res va ser el tema del concurs, perquè el relat és molt guai. Però ja el comentaré més en conjunt al final, i aquí et deixo el comentari si fa no fa ordenat a partir de les notes que en vaig prendre.

   

  ---

  A la ressenya dius ‘França’ d'una manera misteriosa xD [afegeixo: L’altre dia comentàvem justament això: que França sol ser present en les teves fics... Per algun motiu en concret?]. El far fa pensar que anirà de mar... Però és més del lloc de costa i, sobretot, del que hi ha enllà... Cosa que fa com un efecte metonímic o simbòlic del tema de la fic i m’agrada com hi encaixa.

  Això de llançar un cogombre amb el nom per protegir-se del kappa... podria derivar a alguna fic amb alguna escena humorística... Tot al contrari del que acaba sent aquesta fic!

  Hi arriben en cotxe, que interessant. Ah, però està encantat això m’agrada...

  Poppy Alden (ja tenia moltes ganes de conèixer la famosa Poppy, i també en Marius). Hi té una tieta i entenc que ella, la Poppy, neteja l’hostal.

  El comentari de la gent alta m'ha agradat. I sembla que la Poppy també ho és, d'alta, perquè sap de què parla, com a mínim metafòricament...

  Niu de les àligues és un nom molt bonic. S'allotjaran al far d'Oldestone (m'encanta el nom del far) i no a l'hostal: això pronostica misteri... La cosa va prenent intensitat quan diu que es diu Black!! Ai, pobra Poppy, que també té ganes de presentar-se al noi... Poppy, que jo vinc amb tu a descobrir què hi passa! L’oncle Black és antropòleg de debò o només és una mera tapadora pels muggles?

  En Marius (primer parlava en primera persona, després és en tercera; que tindrem diversos narradors? Després veig que sí!!)

  «Habitació del fons a l'esquerra» (potser a la dreta hi ha el lavabo... xD)

  Ai, com que la porta és tancada amb clau se sent malament per haver intentat obrir-la (encara que entenc que ho fa per explorar, no pas per tafanejar descaradament). Entre això del fil de veu i de no voler ocupar espai, sembla que en Marius és una persona molt humil i tímida.

  «Ara és la meva oportunitat»? Vol anar a França? Ahà!!

  «Va tan elegant com sempre, per més que la seva roba no conjunta. L’elegància li ve de la manera com es mou, però que no la fa sentir minúscula al seu costat». El senyor antropòleg va elegant però sense conjuntar, perquè el que el fa elegant no és la roba que porta. Trobo que en dónes una descripció molt agradable. A l’Altaïr li agradaria molt saber que té un ascendent Black tan noble a la família, a més d’en Sírius. Sí, quins detalls: és elegant i gentil.

  La Poppy també li parla de tu al senyor antropòleg Black (ja sé que és en Pheneas, però m’agrada dir-li ‘senyor antropòleg’) i se’m fa estrany.

  «Com si posés un mantell damunt dels mobles, tot té una essència diferent quan ell és allà, i s’ho endú quan torna a marxar. Quan mira el seu voltant, sembla que el senyor antropòleg no hagi marxat mai: vora la llar de foc hi ha una bona reserva de fusta i una tetera al foc.» M’encanta! Uns personatges molt acollidors.

  Una altra frase que destaco del text: «Sembla que tot sigui nou, per a ell, com si el món funcionés diferent. I, la Poppy ho ha de reconèixer, això és refrescant enmig d’un poble menjat per la monotonia dels dies i les penes del passat.»

  Una Olimpíada d'escacs! Ostres, doncs de tant en tant sí que tenen diversions en aquest poble, no?

  Això d’estudiar «la interacció dels pobles al voltant del joc», ho diu de debò o és una excusa? A mi m’agrada però això lliga amb la pregunta que et feia més amunt, si és antropòleg o només ho fa veure... Si no ho és, es fica molt bé en el paper. I si ho és, suposo que escau a una persona com ell.

  «Però mentre un es mou com si sabés el seu lloc en el món, l’altre sembla que vulgui ser invisible». M'agrada molt com ho expliques. És el que deia més amunt, que en Marius és humil (i també que encara no ha trobat el seu lloc...). Només amb això, ens dius (o això és el que a mi em sembla) que l’oncle ha viscut unes coses que el nebot encara té per descobrir. Potser més endavant en Marius viurà coses que el faran més experimentat i ja trobarà el seu lloc.

  Formalisme? Donar la mà a algú que acabes de conèixer és ben normal, no? Potser és que la Poppy és més alegra i deixada anar (?) (i això que els anglesos no els agrada tocar-se xd perdó pel tòpic)

  A l'hostal tenen telèfon, el tercer del poble. Entre això i la llanterna ens situem ben bé en el temps, eh. Es nota que t’hi has mirat, en el temps, en l’època.

  Oh, que maca, el convida a la platja amb els seus amics ^^ Trobo que la Poppy és molt mona!

  Ah, també hi ha vingut el cosí de la Poppy, a la platja!

  M'agrada tot aquest detall de la platja, que la Poppy es tregui el barret i es treni els cabells per no mullar-se'ls...

  Oh, i no va a l’aigua, es queda amb ell! Sí, els personatges (pocs i encantadors) són un dels forts del relat.

  Començar de nou... En una aventura...

  Amiens, on va "morir" el pare de la Poppy (ostres, m'ha fet pensar en The Christmas Hirelings...! Potser molt de lluny... L’has llegit? Sinó, no en vull fer spoilers) «Bé, ell va tornar, però mai [no] va ser el mateix».

  «La meva vida com a llufa, d’Angus Buchanan». No recordava aquest personatge! No sabria dir si surt als llibres, però em sona d’un text de la JKR sobre el rugby escocès que parlava. Es nota que has investigat molt sobre el tema dels llufes.

  L'oncle Phineas, ara ens en dius el nom. Ja ho sabíem, és clar, per l'arbre genealògic, però ha de ser creat pràcticament tot de nou, oi? Tenim poca informació d’en Pheneas Black, fora del fet que donava suport als drets dels muggles (a més, segur que se’l deu confondre força amb son pare Phineas Nigellus). Tota la resta és invenció teva, oi? (encaixa molt bé en un màgic que defensa els drets dels muggles).

  Com és que l’oncle no s’enduu en Marius al quidditch? [ok, després em queda clar: «―Porta-m’hi (...) ―No puc. Hi ha molts encanteris que fa complicat que ho puguis veure o hi puguis arribar, ja que no ets una bruixa»] «M’agrada aquell punt de sé qui ets però tu no saps qui sóc jo». No sé si aquest pensament és reconfortablement divertit o tot el contrari...

  «I la veig [la Poppy] endreçant en un racó. No hi ha ningú més a dins. M’aturo a saludar-la. Està palplantada llegint un diari». En què quedem? Endreça o està palplantada llegint un diari?

  «―Sí, màgia. La màgia existeix. ―No hi ha res que m’impedeixi explicar-li, oi? Necessita que li digui la veritat. Noto l’adrenalina corrent per les venes. Què em faran? M’expulsaran de Hogwarts? Em prendran la vareta? No em facis riure.» Quina ironia més dura...

  «―Ensenya-m’ho! ―Els ulls li brillen de l’emoció. / Ja m’agradaria. Faig un somriure. / ―Jo no faig màgia.» Ara l’excusa ja no és "no em deixen fer màgia fora de l’escola", ara és dir que ets llufa.

  Al circ? N'hi ha cap allà o van a França? Mm... Crec que a partir del circ és quan em va deixar d’interessar tant com fins aleshores... suposo que em semblava que la resta de les imatges les feies entrar amb calçador, i perquè el tema del circ amb criatures màgiques el tenim vist i força fresc pel tema de les pel·lícules de bèsties...

  No és que no estigui ben descrit (tot al contrari, de fet) o que no hi hagi coses interessants, però vaig notar que el caràcter del relat variava molt en aquest punt. Això sí, serveix per destapar un misteri (que diria que no s’acaba de resoldre, oi?) important: que "el cavall alat" del pare de la Poppy és un hipogrif... És que se’l va endur un hipogrif? Per què? És que son pare era màgic?

  Però trobo encertat el canvi de punt de vista, i així ajudes que la cosa es vegi més nova.

  M’agrada el detall d'allistar-se les faldilles ^^ I que vagi mudada amb el vestit de diumenge un dimarts.

  «Dóna'm la mà o no podràs passar»?? Això no ho entenc: ell també es muggle, no?!

  Sí que coincideixen coses, no? Escacs, quidditch, circ... Quines senyores vacances! [En el comentari ens dius que has fet coincidir esdeveniments d'anys propers però del mateix any. No et preocupis: amb tota la feinada que has fet, et pots prendre aquesta llicència ben tranquil·lament!]

  Ai, ja tenim aquí el kappa!!! (cameo de no res...) Ara faltaria un tercer personatge, que ha de córrer amb ells dos segons la imatge...

  Ostres, «Borys el Brut, l’hipnotitzador pèrfid». Això surt a les pel·lícules de Bèsties fantàstiques, oi? La traducció l’has feta tu? Això devia ser un cartell publicitari del circ i no recordo si a la pel·lícula en català queda escrit traduït (segurament sí, però ara no tinc la pel·lícula aquí per comprovar-ho)

  Ai, les bombolles!! «crea bombolles de sabó tan grans que els nens s’hi poden posar a dins i volar» Que fan!!!

  Refotudament? Diu una noieta com la Poppy? hahaha

  «L’oncle no fa màgia davant meu», molt considerat per part seva. La Poppy ja ens ho ha dit que ho és. En Marius, en canvi, diu que això l’emprenya, però jo diria que l’oncle ho fa per no fer-lo sentir malament justament... No és just que ell faci màgia davant seu quan és una cosa que ell no pot fer i el fa sentir incòmode (després de veure tanta màgia al circ, té ganes d’anar-se’n). I li deu voler ensenyar que es pot viure perfectament sense màgia.

  No li agradava gens quan la Drella li preguntava si plorava... Però suposo que era una altra mena de pregunta... El volia fer sentir malament?

  Oh, s'abracen!!!

   

  «―I ara què? / ―Ara podem anar a França, si vols.»

   

  Ja està??????????!

   

  ---

  APUNT S:

   

  «Tanca la porta al sortir» → Tanca la porta en sortir

  «L’engego [la llanterna] → encenc la llanterna (això de fet és un suggeriment, perquè destaquem més la llum que el motor per tant sona més natural). ‘Engegar’ té una connotació de moviment, i ‘encendre’ té un sentit de foc.

  «I va ser la oportunitat perfecta» → I va ser l’oportunitat perfecta (segurament només és un error de teclat, però t’ho deixo igualment. Si es neutralitza la ‘o’, es té tendència a no apostrofar-ho perquè s’assimila a una ‘u’ àtona, i això pot fer confondre)

  Una tercer a la vora → Una tercera a la vora

  «Bé, ell va tornar, però mai va ser el mateix». → «Bé, ell va tornar, però mai no va ser el mateix»

  «Una curiositat que la rossega» → Volies dir que ‘la rosega’ o que ‘l'arrossega’?

  (→ Estava escrivint que en català ha de ser un envelat, i no pas carpa (‘carpa’ en català només té el significat del peix i de l’eina de metall, no pas d’envelat). En els diccionaris en paper no surt, i queda considerat com un barbarisme. Tanmateix, he consultat diccionaris en línia i sí que hi surt... El Diccionari català valencià, balear (dcvb) no recull ‘carpa’ amb el significat d’‘envelat’, i tampoc no el recull els del Grup Enciclopèdia Catalana. Però altres de més moderns (com a diccionaris.cat de Larousse i Vox), sí... Segurament l’Institut d’Estudis Catalans, que funciona com a autoritat, l’ha acceptada. Però bé, també sabem que han acceptat moltes altres coses, en la meva opinió, de dubtosa correcció... Com que queda recollit, políticament no ho podem considerar com un error, però personalment continuo considerant que és un barbarisme. Només t’explico aquesta recerca perquè tu decideixis el que vols fer amb aquesta paraula :))

  «Dames i cavallers» → és tipus castellà, en català diem senyores i senyors

  «O serà que la màgia no és bona?» → ‘O és que la màgia no és bona?’ O bé ‘o deu ser que la màgia no és bona? (en català, el futur no té valor de possibilitat)

  ---

   

  Ja està??????????! Trobo que la cosa queda inconclusa, inacabada. Sembla un primer capítol i em trobo que no hi ha res més!!! També he trobat a faltar el kappa, que trobo que pràcticament no té paper, només esment!!!

  Em falta informació sobre l'oncle, sobre la Poppy... Entenc que vulguis seguir escrivint sobre ells i a mi m'encantaria llegir-ho. Però trobo que no fa per un one-short de concurs, no? Com si tinguessis la història pensada i el far té l'hagués recordada i t'has inspirat per escriure-la («des de feia temps ja estava pensant en una història del Marius i la Poppy que passava en un poble vora el mar, davant per davant amb França.»). Però el kappa i els personatges corrent està agafat amb pinces i, com et dic, no té final, només és com un gran principi. Crec que has intentat casar una història amb unes imatges (que potser no, i només és una impressió meva) i el que calia era inventar una història a partir d'unes imatges... I em sap greu perquè la història m'estava agradant molt!!!

  Crec que hauries de penjar la història sencera (a part d’aquesta fic, si vols), sense tallar i tal com la tenies pensada, encara que es repeteixi o contradigui el que hi ha aquí. «A mi m’agrada, aquesta versió, més del que m’esperava, però al mateix temps em sap greu perquè he hagut de retallar tantes coses de la versió completa (que era pràcticament el doble), que quan llegeixo aquesta versió no faig més que veure les coses que he hagut de treure, i les trobo a faltar». A mi m’ha encantat, per això seria guai llegir-la completa! «La cosa bona és que tot el que he hagut de retallar ara ho puc afegir en futures fanfictions que tinc pensades d’ells dos»: bé, doncs ja saps que jo les llegiré! Així com els moodboards o qualsevol cosa que en facis!

  Els narradors i el temps verbal m'ha agradat moltíssim. Els personatges són divins: l’oncle, en Marius, la Poppy (i la tieta, que surt poquet).

  Dius que la imatge dels tres personatges «Tenia més sentit en la versió completa de la història». Això és que hi havia algun personatge que aquí no ha sortit? (no crec que ni l’oncle d’en Marius ni la tieta de la Poppy anessin amb ells). [Després he vist que ho dius al comentari: «Per començar, a la versió sencera hi havia molts més personatges, i això encara es pot veure una mica en com menciono la tieta de la Poppy, com hostalera del Niu de les Àligues, que tenia més paper, així com els amics i el cosí de la Poppy»; m’hauria agradat conèixer més la tieta i els altres. Ens en podràs parlar?]

  «Així que és gràcies al Circus Arcanus que teniu aquest final, que la història original era més depriment». Depriment? No acabava bé? :(

  No pateixis que no confonc en Phineas!! No tenen res a veure xD «El Phineas (fill de Phineas Nigellus) (...) i el Marius, nebot de Phineas i fill de Phineas Nigellus.» Crec que devies voler dir «i el Marius, nebot de Phineas i nét de Phineas Nigellus», oi?

  «Fa molt, molt de temps que volia escriure alguna cosa dels membres expulsats de l’arbre dels Black, especialment del Marius. No he tingut tant espai com hauria volgut per aprofundir, així que tinc intenció de fer-ho algun dia en alguna altra fanfiction.» Em sembla una idea genial!

  Ok ara comprenc per què vam tenir aquella conversa sobre el cascall i les papaveràcies... bon nom i tant! I també molt bonic com ella!! Ah, Poppy és hipocorístic de Dorothy?? Primera notícia, no en tenia ni idea!! En tot cas també és un nom en si mateix (rosella. En castellà sí que es posa com a nom Amapola), i res a veure amb Dorothy (regal dels déus). Ara, si la relaciones amb la Dorothy dEl màgic d’Oz, sí que hi veig el motiu! ^^

  Alden sona bé i si a més significa ‘bon amic’ encara més!!

  Deixa de parlar-vos de la versió llarga i publica la versió llarga!!! ;)

  He de dir que els contraris ocupen el mateix que la fic. Això per aquí no és negatiu, tot al contrari! Però si són tan llargs potser arriben a valdre vint punts en comptes de deu xd

  Doncs no sé pas a quina residència posaria la Poppy i en Marius... Potser en la versió llarga els coneixeria més... Pel que fa en Phineas, sembla que podem intuït que va anar a Slytherin, per certs comentaris que fa en Llagot. Però això tampoc no està gaire clar, perquè diuen que no és probable que en Phineas coincidís amb en Llagot a Hogwarts...

  Potser la Poppy la faria més Hufflepuff que no pas Gryffindor, perquè no li demana explicacions i la seva impulsivitat no és agressiva ni forta, sinó amable, empàtica, espontània però sense explosiva... Però potser no tots els Gryffindor són tan explosius i potser ella és molt valenta. No ho sé, ja t’ho diré quan la vegi en altres històries ^^ [Tot i què potser quedava reflectit en algun moodbord que en vas fer (?)]

  De fet, no sé per què creia que la Poppy moriria (potser pel fet de ser en tercera i no en primera persona)... Espero que no!!!

  Veig que la Gee opina diferent... Que sí que té un final conclusiu (però el misteri de l’hipogrif no ens el resols...), com a mínim més que la resta... I jo no volia dir pas que no tingués mèrit arrodonir una història perquè funcioni molt bé com a relat curt! Però si que he de dir que el principi m'ha agradat moltíssim, molt bon plantejament (tant narratiu com d'argument), la segona part ja no m'ha agradat tant i m'he quedat decebut amb el final, perquè la història prometia molt més... I me n’he quedat amb les ganes!

  A la guerra civil dels Estats Units les ferides dels cadàvers brillaven? No en sabia res, d’aquests històries... Em fa pensar en els apareguts de l’Astèrix o en els morts del Senyor dels Anells.

   

  Uoooo m'hauria encantat llegir aquesta història alternativa (potser no caldria que fes servir el condicional...)

  Antares

  PD: Ah! Per cert! He vist que tenia apuntades notes per corregir coses que ja no hi són, que ja has corregit. M’agrada molt que ho hagis tornat a llegir i ho hagis editat per arreglar-ho.

  
  
  
  

• 	Cass Ross	Enviat el 16/11/2021 a les 00:20:05
  	#27935	He escrit 14 fanfics amb un total de 68 capítols

  
  

  Antares_Black:

  Hola!

  «L’altre dia comentàvem justament això: que França sol ser present en les teves fics... Per algun motiu en concret?» Suposo que és l’opció més ‘còmoda’ com a país estranger? A més, amb la menció de Beauxbatons, és el país que té més referències si ens basem en els llibres originals. (Perquè de Drumstrang no en sabem la localització exacta.) Personalment també hi deu influenciar que hi he anat unes quantes vegades de vacances (però això no vol dir que sigui cap expert en la cultura francesa ni res). En totes les meves fanfictions hi ha sempre un personatge (mínim) relacionat amb França… La pesta.

  En aquesta fanfiction concreta crec que és on queda més ‘justificat’: per una banda, en Marius com a membre de la família Black ha estat sempre en contacte amb el francès (Toujours Pur i tal), així que ni que sigui per osmosis domina una mica la llengua (perquè en el meu headcanon els membres de la família Black —Sirius inclòs, btw— saben parlar francès, com m’imagino també alguns membres de l’alta societat bruixesca de principis del segle XX), i per l’altra banda, amb la Poppy queda justificat perquè algunes de les batalles més conegudes de la Primera Guerra Mundial van ser lluitades en sòl francès.

  «Niu de les àligues és un nom molt bonic.» El nom està basat en un lloc real: en el poble de Chapel-le-Farne hi ha un establiment anomenat «Eagles Nest Holiday Home». A mi també m’agrada molt!

  «L’oncle Black és antropòleg de debò o només és una mera tapadora pels muggles?» Va començar com una tapadora pels muggles però llavors s’ho va començar a creure de debò. D’aquí el comentari de més endavant de la interacció dels pobles al voltant del joc. (Em va quedar molt bé, aquesta frase tbh.)

  «Ai, com que la porta és tancada amb clau se sent malament per haver intentat obrir-la (encara que entenc que ho fa per explorar, no pas per tafanejar descaradament). Entre això del fil de veu i de no voler ocupar espai, sembla que en Marius és una persona molt humil i tímida.» Volia mostrar més aviat que era una persona traumatitzada. Ja veig que m’ho hauré de currar més, clar que aquí tampoc vaig tenir tot l’espai que hagués necessitat.

  «El senyor antropòleg va elegant però sense conjuntar, perquè el que el fa elegant no és la roba que porta. Trobo que en dónes una descripció molt agradable. A l’Altaïr li agradaria molt saber que té un ascendent Black tan noble a la família, a més d’en Sírius. Sí, quins detalls: és elegant i gentil.» Me’n alegro! L’Altaïr té bon gust, doncs.

  «La Poppy també li parla de tu al senyor antropòleg Black (…) i se’m fa estrany.» Se’m feia raríssim mantenir un registre de vostè, tot i que reconec que hagués quedat més lògic. Crec que sí que el mantindré en futures fanfictions. Però també volia mostrar una mica que de tantes vegades que el Phineas ha passat per allà que casi és de la família, saps?

  M’agrada molt anar veient quines frases vas destacant ^^

  «Només amb això, ens dius (o això és el que a mi em sembla) que l’oncle ha viscut unes coses que el nebot encara té per descobrir. Potser més endavant en Marius viurà coses que el faran més experimentat i ja trobarà el seu lloc.» No havia pensat la frase en aquest sentit, però m’agrada la interpretació que en fas, i trobo que és prou encertada també.

  «Es nota que t’hi has mirat, en el temps, en l’època.» Avantatges de ser historiador ;)

  «ostres, m'ha fet pensar en The Christmas Hirelings...! Potser molt de lluny... L’has llegit? Sinó, no en vull fer spoilers» No, no l’he llegit!

  «No sabria dir si surt als llibres, però em sona d’un text de la JKR sobre el rugby escocès que parlava.» Sí, de Pottermore. «Es nota que has investigat molt sobre el tema dels llufes.» OMG No recordes l’assaig que us vaig muntar al fòrum? LOL Tinc una resposta a mitges, que a veure si algun dia l’acabo. Però no sé si aquell fil interessa gaire. Igualment, tinc pendent d’explorar la meva visió dels llufes quan faci (si mai hi arribo) la Saga Blackthon [aquesta d’en Marius i la Poppy].

  «L'oncle Phineas, ara ens en dius el nom. Ja ho sabíem, és clar, per l'arbre genealògic, però ha de ser creat pràcticament tot de nou, oi? Tenim poca informació d’en Pheneas Black, fora del fet que donava suport als drets dels muggles (a més, segur que se’l deu confondre força amb son pare Phineas Nigellus). Tota la resta és invenció teva, oi? (encaixa molt bé en un màgic que defensa els drets dels muggles).» Sí, tot és inventat.

  «Com és que l’oncle no s’enduu en Marius al quidditch?» Perquè en Marius no vol. En una de les escenes que vaig treure i que vaig només abreviar una mica, en què en Marius es relaciona amb la gent del poble, volia aprofundir més en la idea aquesta que en Marius no li venia de gust veure el Mundial. (Massa bruixots junts el posen nerviós.) «[ok, després em queda clar: «―Porta-m’hi (...) ―No puc. Hi ha molts encanteris que fa complicat que ho puguis veure o hi puguis arribar, ja que no ets una bruixa»]» Aquesta conversa és entre en Marius i la Poppy, i cap dels dos fa màgia. Així que no haurien pogut salvar els encanteris anti-muggles, perquè en Marius segur que el veurien com a muggle. En canvi, per com ho veig jo, si l’oncle Phineas els hagués acompanyat sí que hi haguéssin pogut anar. Hauria hagut d’aprofundir més en aquesta interpretació meva de com salvar els encanteris anti-muggles…

  ««I la veig [la Poppy] endreçant en un racó. No hi ha ningú més a dins. M’aturo a saludar-la. Està palplantada llegint un diari». En què quedem? Endreça o està palplantada llegint un diari?» Ups! Vaig haver de resumir l’escena i malgrat la de vegades que he llegit el capítol no em va semblar estranya.

  Lamento que a partir del circ et deixés d’interessar tant la història, i t’agradés menys que abans. Quan dius que  «el caràcter del relat variava molt en aquest punt», en quin sentit? Vull dir, no crec que sigui les imatges, perquè reconec que les vaig posar amb calçador i, en aquest sentit, no encaixa gaire amb les regles del concurs. I, bé, aquest tema ja es veu des del principi.

  «Ostres, «Borys el Brut, l’hipnotitzador pèrfid». Això surt a les pel·lícules de Bèsties fantàstiques, oi? La traducció l’has feta tu? Això devia ser un cartell publicitari del circ i no recordo si a la pel·lícula en català queda escrit traduït (segurament sí, però ara no tinc la pel·lícula aquí per comprovar-ho)» Segurament la traducció la vaig fer jo, perquè no tinc controlades les pel·lícules en català.

  ««L’oncle no fa màgia davant meu», molt considerat per part seva. La Poppy ja ens ho ha dit que ho és.» Que és què, considerat? «En Marius, en canvi, diu que això l’emprenya, però jo diria que l’oncle ho fa per no fer-lo sentir malament justament... No és just que ell faci màgia davant seu quan és una cosa que ell no pot fer i el fa sentir incòmode (després de veure tanta màgia al circ, té ganes d’anar-se’n). I li deu voler ensenyar que es pot viure perfectament sense màgia.» Veig que has entès perfectament el punt de vista d’en Phineas! Pel que fa a en Marius, i ja ho explicaré més a la Saga Blackthorn, és perquè després de com el tractaven a casa una mica veu la màgia com una cosa dolenta. Però l’oncle Phineas el tracta molt més bé, i és una bona persona, però si li amaga la màgia és com si li reafirmés que la màgia és dolenta. I això a en Marius no li agrada la manera condescendent amb què ho fan, ni reconeixent que realment fan màgia quan ell pregunta.

  «Ja està??????????! Trobo que la cosa queda inconclusa, inacabada.» Vaja, sap greu que ho vegis així. Bé, per una banda és cert que el límit de paraules em va influir, però jo trobo que amb el tema de la idea de França sí que és un bon final. Un final obert, sí, però un final. Igualment, de totes les fanfictions del concurs, crec que aquesta meva és una de les que té el final més conclusiu.

  Em sorprèn una mica que per una banda diguis que et va agradar moltíssim i per l’altra banda em diguis que la història ha quedat inconclusa, inacabada i vas perdre-hi interès. Vés que no t’agradés més el potencial de la història que no la història en sí! Algun dia escriuré més d’ells dos, però abans m’agradaria acabar la Saga Winter (tot i que, si tot segueix amb els plans que tinc ara, hi haurà alguns spoilers de la Saga Blackthon… A veure com ho resolc, això).

  «Crec que hauries de penjar la història sencera (a part d’aquesta fic, si vols), sense tallar i tal com la tenies pensada, encara que es repeteixi o contradigui el que hi ha aquí.» Bé, és que sencera, sencera no està escrita. Només planificada. Ja vaig anar retallant coses i canviant-ne d’altres a mesura que avançava quan veia com m’anava de temes d’espai. Igualment,la idea original original ja la he explicat. Però bé, quan arribi a la Saga Blackthorn (si hi arribo, i d’aquí mil anys), ja veureu més dels personatges. «Així com els moodboards o qualsevol cosa que en facis!» Hehehehe. De moment en tinc uns quants, sí, de la Saga Blackthorn. (Si en vols veure algun, m’ho comentes! Que aquí ja se sap que no sé aguantar gaire els spoilers. Ups i tal.)

  «Els narradors i el temps verbal m'ha agradat moltíssim. Els personatges són divins: l’oncle, en Marius, la Poppy (i la tieta, que surt poquet).» A mi també m’agraden molt, i sobretot en aquesta època històrica. «m’hauria agradat conèixer més la tieta i els altres [el cosí i els amics de la Poppy]. Ens en podràs parlar?» Sortiran el dia que escrigui sobre ells. Sorry i tal.

  ««El Phineas (fill de Phineas Nigellus) (...) i el Marius, nebot de Phineas i fill de Phineas Nigellus.» Crec que devies voler dir «i el Marius, nebot de Phineas i nét de Phineas Nigellus», oi?» És una putada que no es puguin editar els comentaris un cop penjats u.u

  «Poppy és hipocorístic de Dorothy??» Diria que això m’ho vaig treure jo de la màniga. Dotty sí que és hipocorístic de Dorothy, i per la importància dels pipiripips i el simbolisme després de la Primera Guerra Mundial, vaig pensar que en comptes de Dotty li diguéssin Poppy. I sobre el cognom Alden,em vaig equivocar; més que «bon amic» vol dir «vell amic» (old friend → alden), que tampoc hi ha tanta diferència però hi és. El vaig triar una mica a la babalà, però cada vegada m’agrada més el significat que té, i la importància en la Saga Blackthorn.

  Sobre les residències: sí, en Phineas és Slytherin! Un Slytherin pur i dur (o almenys aquesta és la intenció, que després a veure com em surt, que últimament els personatges no em surten com els havia planificat), però que al mateix temps no té els prejudicis dels Slytherin. (Almenys per com són representats als llibres.) Tinc ganes d’explorar això. No comentes res d’en Marius, però ja veig que la Poppy me l’hauré de currar més! Segur que en una fanfiction més llarga es veurà més la seva personalitat.

  «De fet, no sé per què creia que la Poppy moriria» M’alegro que la meva fama d’assassí de personatges continua ben viva, que un té una reputació a mantenir. «(potser pel fet de ser en tercera i no en primera persona)... Espero que no!!!» Aquest tros em confón una mica: entre parèntesis véns a dir que esperaves que morís en aquesta fanfiction pel tema del narrador, però llavors el comentari de «Espero que no!»? Perquè tenim la Poppy ben viva al final del capítol. Vols dir que no vols que la mati en una altra fanfic? (Ja saps, com vaig fer amb la Winter.) Bé, sobre això només dic que la Poppy és un personatge mortal, i que per tant algun dia es morirà.

  Gràcies per les notes ortogràfiques, ens llegim!

  Cass