Grace, Caça-recompenses - Grace, Caça-recompenses
AvatarEscrit per hermione potter
Enviat el dia 29/04/2020 a les 19:21:22
Última modificació 29/04/2020 a les 19:21:22
Tots els capítols de Grace, Caça-recompenses



Grace, Caça-recompenses

Aquesta història participa al concurs de Fanfictions Jocs d'atzar. Per poder tenir en compte el lloc, el personatge i l'element pottèric mireu abans de començar els comentaris!

 

Grace, Caça-recompenses

 

Parco dei Mostri, Bomarzo, Itàlia. És un lloc ben estrany per un intercanvi. Normalment els duc a terme en bars dels suburbis de grans ciutats o en espais on la multitud humana s’acumula i pensa únicament en ella. Quina tria més peculiar... És bonic, no ho negaré, però que també se’l pugui anomenar Sacro Bosco, em fa posar la pell de gallina. Les escultures són d’allò més grotesques i em fan estar més alerta. Jo només vull arribar fins a un dels monstres del parc, l’Orco. M’han demanat que entri a la boca del monstre i m’esperi. L’interior fa olor d’humitat i l’obscuritat ho ha cobert tot. Noto com l’interior de la meva motxilla pesa cada vegada més. M’assec en un banc de pedra que sembla estar al final de la seva vida i deixo la motxilla a la taula rodona que decora la cambra interior.

Miro la cambra amb impaciència. Sempre he odiat la impuntualitat de la gent, més encara quan estic treballant. Em passo les mans pels pantalons negres de cuir, amb la intenció de calmar-me. Tinc la sensació que la meva vareta, des de dins de la jaqueta també negra em demana que l’agafi. M’hi resisteixo. Fa anys que treballo de caça-recompenses, però aquesta feina ha sigut la més complicada fins al moment. Sort que val la pena. Necessito els 10.000 galeons!

Obro la motxilla i en trec el barret vell i arrugat que tants maldecaps m’ha donat últimament. Quan penso en la meva adolescència el recordo més callat. Bé, potser és perquè el vèiem poques vegades... Però des que me’l vaig endur que no para! Sembla la meva consciència, tot el dia fent-me preguntes existencials. El deixo damunt la taula i intento allisar-lo, en va.

-Senyoreta Grimmson, després del que he vist, no sé si vaig fer bé en posar-la a Gryffindor...

I ja hi tornava. Que si Ravenclaw, que si Slytherin... Hufflepuff segur que no, m’ho va deixar molt clar. Feia anys i panys que la meva honestedat havia deixat de formar part de mi. Només cal tenir en compte que fa dues setmanes vaig aconseguir entrar a Hogwarts sense que saltessin les alarmes i vaig robar allò que tant s’aprecia: el Barret Seleccionador.

Ara que penso en tot el que he fet aquest darrer any, puc estar orgullosa de la meva feina. Em va arribar l’encàrrec de robar el Barret al gener. Una nota escrita a mà que, després de llegir-la, es va autodestruir. Em va espantar. Me l’havien enviat directament al meu pis, al costat de la Marmita Foradada. Intentava ser invisible per a tothom i ningú sabia mai la meva vertadera identitat, però la nota anava al meu nom: Grace Grimmson.

I vaig començar a planificar. Em vaig fer una cua de cavall. Tenia els cabells massa llargs, pel meu gust, i no em deixaven estudiar els mapes i els llibres que ocupaven cada racó del meu minúscul pis. Hogwarts, un lloc impenetrable. Sabia que seria capaç de traspassar els seus murs sense ser descoberta. I així ho vaig fer.

Recordo que el més difícil va ser trobar el meu antic uniforme de Hogwarts. Quin horror! No volia ni pensar en tot el que havia passat a l’escola. El vaig acabar trobant en unes caixes que guardava a l’altell. En aquell moment, el meu pla ja estava del tot confeccionat i tenia les variants controlades, o això em volia fer pensar.

El més feixuc va ser tornar a fer la poció. L’odio a mort i sempre em fa sentir malament. El meu cos mai s’hi ha arribat a acostumar del tot. Només fer-la ja em fa venir basques. Aquella olor tan... repugnant. Qui ho diria? Als meus 27 anys i encara queixant-me de la poció de la mutació. Tot i que, ara que ho penso, el Barret em va felicitar per la feina feta quan va saber qui era realment. No li ho vaig acceptar, però em va fer somriure. Hem viscut una gran aventura junts.

Vaig viure amb els nervis al cos durant tot l’estiu. Sempre em passa el mateix. Abans d’una feina em poso nerviosa i desconfio dels meus propis plans. Quan en Paul estava amb mi, ell aconseguia tranquil·litzar-me. Un Hufflepuff que ho havia perdut absolutament tot, i ara a San Mungo. Ens ajudàvem tant que...

-Tornes a pensar en el senyor MacRed?

Estúpid Barret! No puc ni pensar en pau. Es passa el dia molestant-me, amb les seves solemnitats i els seus consells. Com si ell hagués viscut gaire, ficat en un despatx i triant les cases d’uns infants que no saben ni com petrificar algú. El miro amb la meva millor expressió de menyspreu i li dono l’esquena, ara ja amb la vareta preparada a la mà esquerra. Mai se sap. Tanta espera m’està tornant paranoica.

Això em recorda a l’espera del mes d’octubre. Sabia que els estudiants no se la perdien mai, la sortida a Hogsmeade. Per això va ser la meva oportunitat d’or. Al mes d’agost m’havia passejat per la Ronda d’Alla. Havia analitzat cada un dels alumnes que entrava a comprar el llibres escolars. Uns massa petits, no anirien a Hogsmeade; altres massa grans, no hi anirien el primer cap de setmana. Fins que va aparèixer ell. El vaig seguir per la llibreria, per poder-me’n fer una bona idea. Cabells negres que li tapaven els ulls color mel que vaig poder distingir entre dues prestatgeries de llibres. Alt i fibrat, no devia tenir els setze, encara. Era la presa perfecta. Vaig practicar la meva expressió d’angelet i m’hi vaig acostar. Només una estivada de cabells i...

-Ei! –es va girar, entre espantat i enfadat. Em vaig disculpar, fent servir aquella veu aguda i innocent que sempre em servia d’escut. Ell va acabar negant amb el cap i va seguir amb la seva recerca de llibres.

Vaig guardar els cabells ràpidament en una bosseta de pell que duia a la butxaca de la capa i vaig marxar de la llibreria. N’havia de tenir de guardats per si un cas el pla no sortia bé. Va ser la part fàcil. L’espera sí que se’m va fer eterna. Tenia la sensació que aquells adolescents no sortirien mai del castell. Jo ja devia fer més d’una setmana que estava instal·lada al Cap de Senglar. Vaig perdre el compte dels dies. L’excusa era bastant creïble. Era una bruixa d’Escòcia que havia portat teles pel Bruixot Distingit i seguia esperant una comanda. Si no arribava la setmana següent, tornaria jo mateixa a buscar-la.

I per fi va arribar el dia. Vaig sentir crits al carrer. Era el moment d’anar a Ducsdemel. Qualsevol alumne de Hogwarts amb una mica de cap passava per allà en algun moment del dia. I ell no va tardar en aparèixer. Anava sol. Perfecte, vaig pensar. Llavors vaig passar a l’acció i, amb un moviment de vareta, ell va començar a caminar fins al soterrani de la botiga. Va ser fàcil. Un Impero, estabornir-lo lleument i Petrificus totalus. El vaig portar fins al fons del petit magatzem i el vaig mimetitzar. Ningú el trobaria. Seria una cosa ràpida. Em vaig prendre el líquid (si se’l pot anomenar així) i vaig notar com tota jo canviava. En aquell moment, em vaig adonar que el noi era bastant més alt que jo i que el meu uniforme feia força pena. Se’m veien els turmells i la màniga estava entre tres quarts i màniga curta.

-Fem-nos una foto a...

M’aixeco i apunto amb la vareta. Una parella em mira. No saben si somriure o fotre a córrer. Com és possible que al mes de novembre la gent passegi per aquí com si res? Si sabessin la de bèsties que recorren aquests jardins... Guardo la vareta i els somric falsament. Ells deixen anar l’aire i la noia se m’acosta amb un mòbil d’aquests muggles que tant detesto. Quina mania amb les tecnologies!

-Ens podries fer una foto?

Els dic que sí, que cap problema, i surto de la cambra interior. Miro la pantalla de l’aparell i els faig la foto. No sé com han sortit, ni m’importa. Només vull que marxin. Com més estona estiguin aquí, més temps m’hi hauré de passar jo. Ells em donen les gràcies i segueixen passejant per aquests jardins italians. Ho torno a repetir, si ells sabessin... Sí, acosteu-vos Le Sfingi, ja veureu quina gràcia us faran les veus al vostre cap durant els propers dies.

-Estar tensa és una característica que l’acompanya sempre, senyoreta Grimmson. Entenc la seva actitud.

Quin malson. Sembla la noia que em va parar pel passadís de Hogwarts el dia que hi vaig entrar. Era molt baixeta, però cridava com si s’hagués empassat un altaveu al néixer. En aquell moment vaig descobrir que em deia Evan i que era de Ravenclaw. Una variant que no havia tingut en compte. Portava un uniforme de Gryffindor i es veu que era una àguila. Però, amb el temps, he après a sortir d’aquestes situacions amb facilitat. Ella saltava, o com a mínim semblava que ho fes, i només feia que fer-me preguntes absurdes. Pobre Evan de Ravenclaw, el que havia d’aguantar.

-On vas? Vols que t’acompanyi? Ai, em fas molta gràcia amb aquest uniforme. Ja saps que com et pesquin així... Et queda bé, el lleó. Ja et vaig dir que m’hagués encantat que estiguéssim a la mateixa residència. Passaríem més temps junts.

Ho vaig fer malament, ho reconec, la vaig engegar d’una manera molt lletja. Però és que quina nena! M’estava fotent el pla enlaire i no deixava de parlar. No era com el Barret, ell almenys diu coses que tenen algun sentit (a vegades massa espiritual, però vaja). Va acabar marxant entre plors i jo em vaig dirigir al despatx del director. Sabia que no estaria allà a aquelles hores. La seva rutina no podia variar mai. Tenir bona memòria m’ha ajudat en molts casos. També tenia clara la contrasenya. Era diumenge i allò implicava que era dia de descans, el seu dia preferit.

-Migdiada desitjada.

I la gàrgola em va deixar pujar. M’hagués agradat una catifa vermella o alguna cosa per l’estil, però no es pot tenir tot. En vaig tenir prou amb la meva satisfacció interna. Mentre pujava les escales i em mimetitzava, em van venir a la ment records de les vegades que les havia pujades amb en Paul. Cada vegada el sentia més a prop.

El Barret estava allà, vell i atrotinat. Vaig somriure i el vaig agafar. Ell no va dir res. Estava totalment en silenci, quina cosa més estranya. Amb un cop de vareta el vaig transfigurar i me’n vaig anar del despatx sense deixar cap rastre. Els quadres havien començat a cridar com bojos i em perseguien pels passadissos. Mai m’havien arribat a caure en gràcia. Vaig arribar a la bruixa com una exhalació i, entre glopades d’aire, vaig aconseguir dir Dissendium. El tal Evan seguia al mateix lloc on l’havia deixat feia unes hores. Sabia que encara em durava l’efecte de la poció de la mutació, així que vaig reforçar l’encanteri mimetitzador que m’envoltava, per poder despertar el noiet sense ser vista. Sempre s’han de tallar tots els fils, així que li vaig esborrar algun record d’aquella sortida a Hogsmeade.

Va ser quan vaig arribar a l’habitació del Cap de Senglar que el Barret va començar a parlotejar. No em va cridar ni es va enfadar per haver-lo capturat. Només em donava indicacions. Un Pepito Grillo particular. No sabia com fer-lo callar. No volia pensar en res del que em deia. A ell què més li donava per què necessitava jo els galeons? Tinc les meves prioritats. L’amo de la taverna es devia pensar que em faltava un bull. Però vaig marxar al dia següent. Sí, perdoni, he de tornar a Escòcia. Sí, en aquest poblet costa molt que arribin algunes mercaderies. Quines bajanades vaig arribar a dir! L’home semblava satisfet i amb això en tenia prou.

A partir d’aquell dia d’octubre no vaig fer res més. Em vaig tancar al pis amb el Barret i vaig esperar alguna notícia. No sabia com contactar amb la persona que havia contractat els meus serveis. En altres casos, si la gent feia això era perquè em tenien controlada d’alguna manera o sabien quan havia comès el robatori. Vaig haver d’esperar dues setmanes a rebre informació del següent pas, el darrer i últim. La nota anava acompanyada d’un bitllet d’avió muggle a Itàlia. La lletra era diferent de la de l’última nota.

“11 de novembre. Parco dei Mostri, Bomarzo, Itàlia. A les 12 en punt de migdia a la cambra interior de l’Orco. Felicitats per la feina.”

Em vaig preparar les maletes aquella mateixa nit. El meu convidat es va dedicar a recitar poemes mentre jo traslladava les coses que tenia tirades per casa a dins de la maleta. La seva veu es colava al meu cervell com petites agulles que no et deixen concentrar.

Durant els següents dies, vaig buscar informació sobre aquell lloc. La persona que m’havia contractat devia ser d’allò més peculiar. I els muggles eren ingenus. Vaig agafar tots els fulletons informatius i, el dia abans d’agafar un avió muggle (per no aixecar sospites), vaig anar a San Mungo per veure en Paul. Per poder parlar amb ell abans de la meva partida. La infermera em va somriure i em va deixar a soles amb el noi. Li vaig acariciar els cabells, com feia sempre que l’anava a veure. Se’l veia més prim. I li vaig explicar tota la meva aventura. Li vaig ensenyar el fulletons de Bomarzo i li vaig llegir les històries que els muggles s’havien inventat sobre les estàtues.

-Quan torni, ho arreglarem tot. Tindré els diners necessaris i tu...

“Tornaràs a viure”. No vaig aconseguir acabar la frase i vaig marxar de l’hospital després de deixar un petó damunt del seu front suau.

-Grace Grimmson –i el Barret em torna a despertar de les meves cavil·lacions-, és vostè una Gryffindor de veritat.

I vinga a canviar d’idea. Bé, ara que ho penso, tancat en un despatx tot l’any... és normal que em digui aquestes coses. Però ara mateix només vull que desaparegui de la vida. Sí, vaig anar a Gryffindor i ara soc una caça-recompenses. I què? No té res a veure amb el valor, el cor pur i les bestieses que surten de la boca de la peça de roba vella aquesta a qui tothom venera.

-Perdoneu el retard, Grace.

Faig un bot des de banc i em poso en guàrdia davant del Barret. Un ésser encaputxat s’acosta a mi. La seva veu es rogallosa i cansada, com si li costés mantenir-se en peu. El segueixo apuntant amb la vareta fins que, de dins la capa negra, treu un paper daurat que conté un número. El deixa damunt la taula de pedra i fa un pas enrere.

-Un plaer veure’l a vós també, Barret Seleccionador.

Entre la poca il·luminació de la cambra i els esforços que feia l’ésser encaputxat perquè no el reconegués, em quedo amb les ganes de desemmascarar-lo. El que sí que fa és acostar-se d’entre les ombres per intentar agafar el Barret, però jo soc més ràpida i el moc just al lloc on toca un raig de llum. Agafo el paper daurat que ha deixat damunt la taula i llegeixo el números sense entendre res.

-És una cambra cuirassada de Gringotts. Allà hi ha la recompensa. Només cal que doneu el paper a l’entrada. Tot per vós, senyoreta. En breus serà notícia la desaparició del Barret. Ho estan portant amb discreció.

No m’agraden aquest tipus d’intercanvi, però sé que era molt difícil portar tants galeons al damunt. I més a Itàlia! No tinc alternativa. Acaricio el Barret abans d’agafar-lo i l’acosto a l’ombra negra que tinc al davant. Però l’aparto ràpidament.

-Per què el vol?

L’ésser riu. I el seu riure ressona per la cambra de l’Orco. Em fa venir calfreds, però segueixo impassible. Aprens a controlar aquest tipus de reaccions quan portes tant de temps en el negoci. Es pensen que per ser dona soc dèbil. Quina mentalitat que tenen alguns.

-Això no és del seu interès, Grace. Només hem d’aclarir alguns temes pendents.

La seva veu cada vegada se sent més fluix. El cansament l’està vencent i vol marxar d’aquí volant. Em vol perdre de vista. Penso en en Paul. Només he de tornar a Londres i fer servir els galeons d’aquesta missió per intentar salvar-lo. Sospiro i li torno a acostar el Barret. No em dona temps de veure la mà que l’agafa. Quan el Barret deixa la meva mà, l’ésser desapareix entre la pols que s’aixeca del terra i em quedo sola a la cambra de l’Orco. Em guardo el paper daurat a la motxilla i surto de la cambra, enlluernada pel sol de la tarda. És hora de tornar a Londres.


Llegit 180 vegades



 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • Avatarhermione potterEnviat el 29/04/2020 a les 19:36:02
    #27504He escrit 9 fanfics amb un total de 70 capítols

    I us deixo la meva FF del concurs (mare meva, feia molt de temps que no escrivia res relacionat amb HP i em sento molt orgullosa d'haver-la pogut acabar!!). 

    He d'admetre que em va costar molt trobar una trama que mitjanament em fes el pes. Amb aquesta ambientació que m'ha tocat no sabia per on començar! Així que Google va fer la seva feina i em va ajudar a trobar referències del lloc i, a partir d'aquí vaig aconseguir això que hi ha escrit al damunt del comentari. Acabada la història, realment tinc curiositat per visitar aquest espai i no només imaginar-me'l per les fotografies.

    Pel personatge no vaig tenir cap problema. És força corrent i em deixava un gran ventall d'oportunitats. Però va arribar l'element... Com relaciones EL barret amb uns jardins d'Itàlia? xD Vaig pensar en regalar-li unes vacances a l'estiu... però em vaig aguantar.

    El context temporal... Crec que podeu escollir el que vulgueu (mentre existeixin els avions a Itàlia i els mòbils tàctils amb càmera hahaha). Per això tampoc he volgut fer aparèixer cap personatge cànon.

    Només us podria comentar que el cognom Grimmson és de HP i que és d'un bounty hunter bruixot. He considerat que podrien tenir relació, tot i que tampoc ho he reflexionat massa... però vaig trobar que era una bon cognom per la nostra protagonista. (Ehem, ja sé que el títol no és gaire original xD).

    Doncs penso que no tinc res més a dir (a part de, disculpeu les francesades i castellanades que potser s'han colat al text). I aquí les fotografies emprades per la història:

    Llocht tps://i.imgur.com/3HCAPi4.png

    Personatgehttps://i.imgur.com/jsrinyi.png

    Elementhttps://i.imgur.com/h6kYIni.png




  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 30/04/2020 a les 00:41:40
    #27505He escrit 10 fanfics amb un total de 162 capítols

    Mare mevaaaaaaaaaaaa que m'encanta! Buf, és que imagino les ff que falten que estaran fantàstiques i ja pateixo per com votaré... però aquesta m'ha agradat molt molt molt! I a més a més, se m'ha fet curtíssima...

    El personatge de la Grace és molt interessant i diferent dels que solem trobar per aquí, i m'han vingut ganes de llegir-ne més coses. Si et decideixes a desenvolupar la seva història, ja pots comptar que ho llegiré! En algun moment em sentia malament perquè em caigués tan bé, perquè coi, ha robat el barret, sacrilegi! Però té moltes facetes: la de voler salvar el seu amic (?) malalt, la de contrabandista, la que odia els seus anys a Hogwarts (shocker)... en molt poques paraules ens has dibuixat un personatge complex i amb capes!

    La història també té molt de mèrit, has connectat perfectament els tres elements que t'han tocat, i mira que no era fàcil... la manera de redactar em sembla sublim, flueix extremadament bé i t'ho imagines tot com si hi fossis. També funciona molt bé que la història sigui com un flashback gegant que s'encavalca amb pensaments del present i comentaris del Barret, que et fan entendre de mica en mica com i per què ha arribat a la situació inicial.

    Bufa... que m'agrada tot, vaja! Moltíssimes felicitats, perquè t'hi has lluït, no vull dir més perquè he de llegir altres ff i després pateixo pels vots, però m'ha agradat i molt!




  • AvatarAgatha Black (Moderador/a FF)Enviat el 02/05/2020 a les 00:19:24
    #27506He escrit 8 fanfics amb un total de 197 capítols

    Ohhh tercer que llegeixo!

     

    A veure, per on començo? Així, en general, m'ha agaradat molt com a text. Estic acostumada que els teus textos normalment tenen més diàlegs i menys narració, però en aquest cas no ha estat així! Has fet un text d'acció (però acció, acció, un robatori!) on gairebé tot és narració, cosa que és difícil perquè normalment la falta de diàleg pot fer feixuc un text, però en el teu cas ha estat súperfluid, molt ben escrit! La redacció ben feta, si hi ha faltes no m'hi he fixat gens, i m'ha enganxat des del primer moment! Els flashbacks estan molt ben fets, no has necessitat cursives i t'ho has fet venir molt bé amb el canvi de temps verbal. Fantàstic!

     

    La protagonista M'ENCANTA, tot i que he de dir que no acabo d'entendre per què l'has feta caçarecompenses quan l'únic que veiem d'ella és un robatori. Podria ser lladre, no? A veure, que pot ser perfectament caçarecompenses i fer un robatori, que no té res a veure una cosa amb l'altra, però com que ho havies posat al títol, pensava que la cosa aniria d'atrapar un deliqüent, però després la seva professió no té res a veure amb el capítol. L'hauries pogut fer lladre professional... Però eh, això és una valoració personal, si vas pensar el personatge així, je està bé ;) Per cert, trobo que ser caçarecompenses és un ofici súpergryffindor, no m'estranya gens la seva residència, no sé per què en dubta el Barret!. Potser perquè robar està mal fet, però ho fa perquè necessita els diners per una qüestió de vida o mort, i a més, no sabem què pensa fer després, potser recupera el barret i el torna al seu lloc! 

    I aa una mica de crítica... que no sé gaire bé com explicar. Em passa una mica com la FF de l'Unapersona, que em sembla més un primer capítol d'una FF llarga que no pas un one-shot. Li manca una qualitat de relat curt, que és que ho hagi algun desenllaç d'alguna mena en un sol capítol. entenc que és difícil de fer amb tan poques paraules, però trobo que és part del repte: fer una història curta amb un "principi" i un "final". Sempre poden quedar coses obertes, és clar, però és que en queden moltes: qui és que vol el barret? Per què? D'on ha tret tants diners? Per què no roba el barret ell mateix? Què PASSA amb el barret? La Grace el recuperarà i tornarà a Hogwarts? COM COI FARAN LA TRIA A PARTIR D'ARA, SI NO? Hi hauria d'haber alguna cosa que ho arrodonís (si és que vols que sigui un relat curt) per exemple... per exemple, que haguessim vist (sense que la Grace ho sabés) que el que li ha manat la feina és en relaitat el director de Hogwarts, que ja li volia deixar els diners però la Grace no els volia acceptar, i llavors s'havia empescat aquesta feina perquè ella acceptés els diners sense saber-ho. Pam, final, queda rodó, es tanquen els misteris, i au, problemes resolts! :) Què et sembla?

     

    Potser el que passa és que hi has pensat tant que en realitat ja has muntat la història background i ja tens una continuació en ment. S és així VULL QUE LA SEGUEIXIS, perquè m'agrada molt, molt, molt. Passa que sembla més un extracte d'una història llarga que un relat curt. Però, eh, a banda d'això, és que està brillant. M'ha agradat moltíssim. Té molta acció, és interessant, enganxa des de la primera línia, és original, el personatge principal és meravellós, i, el més important, has lligat molt bé les tres fotografies.

     

    Felicitats! M'ho heu posat molt difícil amb les votacions!

     

     




  • AvatarCass RossEnviat el 04/05/2020 a les 23:36:31
    #27528He escrit 10 fanfics amb un total de 18 capítols

    M’encanta! Tenint en compte la coincidència de temes de les altres fanfics, tu sembles la rebel! I la teva protagonista bé ho reflecteix: caça-recompenses, que original ^^ Però al mateix temps, molt lligat al món de Harry Potter ― de fet, és la que s’ajusta més al món de la Rowling dels llibres originals i m’agrada ^^ Bé, caça-recompenses perquè ho diu el títol i el personatge, perquè com diu la Gee per la història podria semblar una lladre. Haguessis pogut aprofundir més en altres encàrrecs havia hagut de fer, en com s’havia ficat en aquest món... Però això vol dir que deixes moltes, moltes preguntes per explicar. (Què li ha passat al Paul? Per què és ella una caça-recompenses? ...) La Grace és molt interessant, molt original, així que m’agradaria llegir més coses d’ella per anar-la descobrint més.

    Està molt ben escrit, perquè saps encreuar els flash-backs amb el present d’una manera molt fluida (per exemple, m’agrada molt el tros que el Barret que tria es queixa i ella diu, actually això em recorda la pesada que em vaig trobar al castell abans de segrestar-lo...). Has sabut cohesionar molt bé tota la història, i has relacionat les tres imatges d’una manera molt interessant. Haguessin pogut passar moltes coses! Li hauries pogut donar vacances al Barret, com dius, però no... Una caça-recompenses! I mira que la fotografia del personatge m’hagués inspirat una història completament diferent, a mi.

    Et felicito per la originalitat del personatge, i per la història tan xula. M’han encantat els comentaris del Barret que tria. També et felicito, especialment, per la manera tan interessant com has pogut cohesionar les tres fotografies sense que cap quedés forçada. Més que una història completa sembla un primer capítol, un inici, així que t’animo a que la continuïs! Vull saber més coses de la Grace, que la seva feina és molt badass! (I també vull saber si el Paul es cura...)

    Cass




  • AvatarUnapersonaEnviat el 15/05/2020 a les 23:32:11
    #27546He escrit 7 fanfics amb un total de 40 capítols

    M'ha agrada molt! És una història molt diferent de la que m'esperava (en el bon sentit) i m'ha enganxat des del principi. Les tres imatges estan molt ben integrades amb la història, tot i la dificultat que comentaves. El personatge de la Grace està molt ben fet (és un tipus de gryffindor que no solem veure), una caça-recompenses?? Ni tan sols m'havia passat pel cap que podien existir al món d'HP. També m'encanta com has caracteritzat el Barret, més que un savi sembla un vell que comença a repapiejar hahaha

    La manera com està escrita, amb flashbacks constants (de fet, la part més important són els flashbacks) m'ha semblat molt creativa i els canvis temporals són lleugers no es fan gens ni mica pesats.

    Tinc unes ganes immenses de saber qui és aquest encaputxat i per què vol el barret (i com faran la cerimònia? i he de saber què li passa al Paul!), però a diferència de la Gee no ho veig com un problema. És cert que no és gens conclusiu, però a mi m'agraden aquests relats que tenen prou contingut com per ser interessants però que ho deixen tot a l'aire.

    He estat pensat però no trobo res per comentar-te sobre punts a millorar, o sigui que molt bé! Ens anem llegint! ^^




  • AvatarMercè GrangerEnviat el 27/05/2020 a les 22:07:32
    #27551He escrit 5 fanfics amb un total de 23 capítols

    Ohhhhhhhh M'encanta m'encanta m'encanta m'encanta.

    És que és una història super guay! És molt original i interessant i... i mola! Se m'ha fet mega ràpida, és que és trepidant i molt interessant. 

    M'ha agradat molt la Grace. Ens deixes tantes incògnites sobre ella... i m'agrada! És que és una protagonista super interessant.. és caça-recompenses però veus que ho fa per un motiu... és que amb poques paraules has conegut que em caigui molt bé i empatitzi amb ella. Mentre llegia, se'm feia creïble tota la situació i que fos caça-recompenses, no necessitava cap altre context. És un personatge molt potent i transgressor, trobo, m'encantaria que escrivissis més sobre ella! I m'agrada molt com has caracteritzat al barret, és un contrapunt còmic (com els turistes hahah). Guai!

    Està molt ben escrita, els flash-back molt ben integritats i elegits, no et confons en cap moment i són substancials per entendre la història. I he trobat molt ben pensat i entretingut com planetja el robatori. És que has sabut reflectir un bon robatori d'un objecte important en un relat curt! I no falta res. 

    M'agrada molt el rumb de la fanfic, és que has sabut integrar perfectament les imatges en l'argument central. I a més trobo molt original com ho has fet, era un inconvenient l'objecte i el lloc i te n'has sortit molt bé. I el personatge, potser jo hauria anat cap a un reflexiu, diferent en principi a la Grace... però és que ara miro la imatge i només hi puc veure la Grace! M'encanta hahhah.

    L'únic problema és que queden massa incògnites... `potser podries haver fet com du la Gee, almenys per saber un poc que faran amb el barret, qui el volia i perquè, el Paul... és l'únic que fa que no acabi de ser un relat curt. Però ja m'agrada així... la pots allargar, que ens ho llegirem amb moltíssimes ganes! hahaha.

    Enhorabona! Mola molt la història.

    Una abraçada!