Enmig del caos - Enmig del caos
AvatarEscrit per marta_ginny
Enviat el dia 23/04/2020 a les 17:46:02
Última modificació 23/04/2020 a les 17:46:02
Tots els capítols de Enmig del caos



Enmig del caos

Aquesta ff participa al concurs "Jocs d'atzar" amb les següents imatges: lloc, personatge, element pottèric.

 

 

La silueta de l'estació es retallava entre els camps mig ressecs per l'estiu, apartada de la població i amb un petit bosc que s'alçava darrere. Els viatjants pujaven al tren, que ja estava en marxa. Entre els arbres, l'ombra d'una noia de cabellera rossa observava una família de quatre que hi entrava carregant les maletes. Una altra figura se li va acostar.

He pensat que et trobaria aquí.

La noia que acabava d'arribar va abraçar l'altra, que plorava en silenci.

És millor així, ja veuràs com si.

El xiulet del tren va sonar per última vegada mentre es tancaven les portes. Quan ja feia uns minuts que el tren havia desaparegut, la noia dels cabells castanys va dir:

Hauríem de tornar abans que ens trobin a faltar. Vols cridar les escombres i volar per arribar més ràpid?

La rossa va somriure, amb resignació.

Prefereixo caminar.

 

 

 

—Necessito la teva ajuda.

El meu millor amic, en Dan, s'asseu a la taula amb la seva cervesa i la meva sidra, fent el típic somriure de quan em vol ficar en algun dels seus plans.

—Què ha passat, ja?

—Mentre era a la barra se m'ha assegut al costat una noia, la Rachel, i ens hem posat a parlar, i m'agrada molt. Resulta que té una germana gran que porta una setmana fent deu mil hores extra a la feina, i jo li he explicat que soc aquí amb el meu millor amic, que va sortir d'una relació fa quatre mesos i la plora com si fes quatre dies.

Li llenço una mirada assassina, desitjant tenir el poder de fondre'l en un bassal a terra, de ser un bruixot d'aquests dels llibres que poden fer meravelles, però només soc jo, Bran O'Neill, estudiant d'Història a la Universitat de Londres i treballador del British Museum.

—M'ha dit que és una noia alegre, simpàtica i una mica desastre, cosa que sempre és graciosa. Bran, algun dia has de tornar a parlar amb les noies!

Sospiro i em miro el British des de la finestra, preguntant-me per què deixo que em fiqui en aquests merders i desitjant ser allà, entre parets i pedres, on em trobo més còmode. Hi ha qui pensa que això de sortir de copes a un pub del costat del lloc de feina és masoquista, però m'agrada, aquest lloc. La Museum Tavern és l'únic lloc on surto en les comptades ocasions que ho faig. L'edifici és bonic, és clar, és de l'època victoriana. I m'agrada, l'ambient.

—A mi em sembla fantàstica per una rata de biblioteca com tu —em diu en Dan amb el seu gran somriure.

Me'l miro, resignat, perquè sap que ja s'ha sortit amb la seva.

—I com es diu?

—No me'n recordo —fa, amb un gest per treure-li importància—. Però li pots preguntar tu mateix —acaba, senyalant dues noies que s'acosten.

Una és més alta (segur que és la d'en Dan), i l'altra... segur que no l'havia vista mai? La miro detingudament, intentant trobar de què em sona. Té els cabells rossos, la cara menuda i blanca i els ulls marró clar, que miren a tot arreu menys a mi.

—Psst, Dan! —li dic, donant-li un cop de colze.

En Dan, però, no em fa cas i es posa dret per donar la benvinguda a la seva noia, mentre la germana, amb cara de lleuger pànic, s'asseu.

—Bran O'Neill, encantat —li dic, allargant-li la mà, amb curiositat—. Ens coneixem? Juraria que t'he vist en alguna banda...

—A mi no em sones —em diu, una mica bruscament. Caram, sort que era tan alegre—. Jo em dic Felicity Radford.

No conec cap Felicity Radford, oi? Jo diria que no. No oblido mai cap nom.

Quedem cara a cara en un silenci incòmode, i m'adono que la Felicity intenta cridar l'atenció de la seva germana, que està completament absorbida per en Dan. No cal el British, no demano tant, però de veritat que qualsevol altre lloc...

Al nostre voltant, l'ambient del pub va augmentant de volum, i tot i que no és gaire gran, hi ha bastanta gent que s'esmuny per arribar a les taules fent equilibris amb cerveses a les mans. Es nota, que s'està acabant l'estiu i tothom intenta aprofitar per sortir de casa tant com pot. Intento mirar la Felicity per entaular una conversa, però ella es mira les mans.

—M'han dit que aquesta setmana ha estat estressant, a la feina. De què treballes?

—Flick, em pots passar la bossa? —pregunta la Rachel.

I em fa un bot el cor.

Noto com si el cap em comencés a rodar i, alhora, com si fos immune a la gravetat, com si pesés una quarta part del que pesa normalment. A dins, tot crida.

—He d'anar al lavabo —dic, i marxo sense esperar respost a.

 

 

 

Trec la cartera de la butxaca dels pantalons amb les mans tremoloses i em cau a terra de les presses. La recullo com puc mentre m'assec sobre la tapa del vàter i l'obro. En una butxaqueta petita, doblegada, hi porto una fotografia de fa vuit anys. La desplego ràpidament i la miro, com he fet centenars de vegades. S'hi veu una noia asseguda en un marge, amb camps llaurats de fons, que aguanta dues meitats de taronja davant dels ulls. Al peu de fotografia, una firma: Flick, Itàlia, estiu de 1986.

Vaig trobar la fotografia dins de la maleta que compartia amb el meu germà gran en les vacances que vam fer a Itàlia el 1986, els últims dies de l'Oscar. No va arribar a tornar mai a casa, per culpa d'un accident quan érem al taxi que ens hi portava. Encara avui, vuit anys després, tinc la sensació que en qualsevol moment ha d'entrar per la porta a dir-me que tot ha estat una broma, que no cal patir més.

Sempre m'he preguntat qui era, aquella Flick que li havia firmat una fotografia. La vaig buscar fins a l'obsessió, però mai no he estat capaç de trobar-la. Al final, em vaig rendir.

Amb les mans encara tremoloses, sense saber com encarar-ho, guardo la foto al seu lloc i surto al passadís dels lavabos. Giro a l'esquerra per tornar al bar, però sento veus al fons del passadís, que fa un queixal a la dreta per arribar a les escales del primer pis.

—No puc, de veritat. M'estic ofegant.

—Agafa'm la mà i respirem. Perdona la meva mala vista...

—No podies saber...

—No, és clar, però ja és mala sort... Tu no pateixis. Ho arreglarem. De fet, no hi ha res a arreglar. No et coneix, Flick. No sap qui ets.

—És que no és ni això, el problema. Gairebé em desmaio, quan l'he vist, Rachel. No puc... no puc explicar tot el que sento, ara mateix.

Es fa un moment de silenci i sento sanglots apagats pel soroll de fons del pub.

—No cal que ens quedem, és clar —diu la veu de la Rachel—. Vaig a avisar en Dan que marxem, ens trobem a la porta. Tu menja una mica de xocolata. Té, una granota.

Sento soroll de passos i entro altre cop al lavabo d'una revolada. Veig una ombra que s'allunya per sota la porta i torno a sortir. En lloc de girar a l'esquerra, vaig cap a la dreta.

—Ai, no! —fa la veu de la Flick, i se senten corregudes.

Trec el cap a poc a poc per mirar les escales i la veig com puja els esglaons perseguint una... granota? Què hi fa, una granota, aquí?

Davant de la meva mirada atònita, l'atrapa i, amb cara de satisfacció tot i les llàgrimes seques, li fa una mossegada. Em quedo mirant com se l'empassa, intentant processar-ho, i sento un cop, com si hagués caigut alguna cosa. Només quan es gira cap a mi amb els ulls molt oberts m'adono que és la meva cartera.

—Merda —diu, venint cap a mi.

Només tinc temps d'acotar-me per recollir la cartera abans que la Flick m'agafi pel braç .

 

 

 

En una habitació de fusta il·luminada per la llum del sol, les dues germanes reien.

Aquell gerro! —va cridar la Flick—. Aquell gerro tan lleig! L'he volgut destrossar des que vam arribar a aquest hostal...

La Rachel va agafar un gerro blau i lleig amb mirada de voler fer mal i el va tirar a terra, fent que els trossets es repartissin per tota l'habitació.

—Reparo! —va fer la Flick, i el gerro es va tornar a muntar com un puzzle, com si res no hagués passat.

La Rachel va aplaudir i la Flick es va posar a fer saltets, amb felicitat. Van mirar al seu voltant, escanejant l'habitació amb la vista, pensant què més podien fer.

Ja ho sé! —va dir la Rachel, amb emoció—. Tenim les escombres al cobert del jardí, i ja sé que a l'habitació no les podem fer servir, però és el teu aniversari, no? Disset anys no es fan cada dia!

Es van mirar amb aquella mirada tan seva, de ganes de gresca i de portar-ne una de cap. Ja ho resoldrien quan es trobessin amb el problema.

La mirada de la Rachel, però, va canviar radicalment i es va convertir en cara d'horror. La Flick es va girar cap al balcó per veure què l'havia esgarrifat d'aquella manera, i va notar que li queia l'ànima als peus quan va veure el noi que s'estava al balcó amb la mandíbula desencaixada i un paquet embolicat entre les mans, el noi que volia fer-li una sorpresa pel seu aniversari.

Quant fa que ets aquí? —va preguntar la Rachel, esverada.

La seva cara i el seu silenci van respondre la pregunta.

 

 

 

Miro al meu voltant i tinc temps de distingir un apartament petit i desordenat abans de notar les basques que m'ataquen de cop.

—Aquí —diu la Flick passant-me un cubell just a temps per vomitar—. El lavabo és aquesta porta de la dreta, pots vomitar més. La primera vegada que s'aparet no és gaire agradable.

La primera vegada que... què? Em falten paraules per explicar el que acaba de passar, i mira que normalment soc una persona eloqüent. Hem passat per una mena de tub molt estret, que m'ofegava, i em pensava que no en sortia, però llavors s'ha eixamplat i hem arribat a...

Hi ha un sofà blau amb la tela un pèl desfilada, ple de coixins, un piano petit i un munt d'armaris i prestatgeries plenes de llibres i fotografies i piles de papers, tot i que no hi ha cap aparell electrònic. Ho he de mirar dues vegades, però m'adono que, d'una fotografia de sobre una pila de papers, una Rachel i una Flick adolescents em saluden. La Flick va d'un cantó a l'altre de la sala d'estar, com si anés a càmera ràpida, mentre jo tinc la sensació que estic aturat.

—He d'enviar un missatge a la Rachel perquè sàpiga que estic bé... Vols te? Ara en faig.

Sento un esgarip i em giro per veure una silueta a la finestra que m'havia perdut en el meu escaneig marejat de l'habitació. Un mussol fosc és dins d'una gàbia, i la Flick treu una ploma i un tros de paper, hi escriu alguna cosa i ho dona al mussol, que marxa. Faig un bot quan el piano comença a sonar sol.

—Au, calla —li diu la Flick.

A poc a poc, m'aixeco amb el cubell entre les mans i em dirigeixo al lavabo per buidar-lo.

—M'has drogat, oi? —li dic, pronunciant molt les paraules, quan torno.

Sembla que s'adona que soc allà quan sent la meva veu. Es gira cap a mi i, per primer cop aquella nit, em mira als ulls, amb una expressió que no sé desxifrar.

—M'has d'haver drogat per força. Pianos que toquen sols, fotos que es mouen... Estic segrestat? És això? No tenim gaires diners, a la família...

Ella es queda parada, mirant-me amb aquella mateixa expressió intensa i indesxifrable, que m'incomoda però no em permet apartar la mirada.

—Mira, és igual —diu, finalment—. Ja que hi som...

Es dirigeix a un dels armaris i en treu una mena de palangana amb uns símbols estranys. La deixa a sobre d'una tauleta apartant-ne els fulls amb el braç. Quan li cauen a terra, fa una ganyota, però no els recull, i el meu jo ordenat no sap com reaccionar a tant de caos. Definitivament, em deu haver drogat.

Llavors va a la porta de l'armari i veig que observa uns tubs plens d'un líquid platejat i brillant. Al final, agafa el primer i n'aboca el contingut a la palangana, que llavors veig que ja devia tenir líquid perquè comença a crear una mena de remolí. Tinc la sensació que és la cosa més normal que he vist aquest vespre.

Se m'acosta i m'empeny perquè m'hi acosti fins que em quedo amb la mirada fixada, embadalit amb el remolí que s'està formant.

—Ho sento, ho sento molt —és l'últim que sento abans de notar la ingravidesa.

 

 

 

El sol d'estiu d'Itàlia brillava amb força sobre els camps, i entremig, en Bran estava assegut en un marge mentre la Flick s'enfilava a un arbre amb energia.

Per què t'agrada tant, enfilar-te als arbres? —li va preguntar en Bran.

I a tu per què t'agrada tant, la història? —va replicar ella, buscant una branca prou gruixuda per seguir pujant.

Perquè és fascinant. Saber què ha fet la humanitat, què la motiva... en podem aprendre moltes coses, del passat.

La Flick va pensar en la guerra de què havien sortit cinc anys abans i es va preguntar si els humans n'aprenien res, del passat. No feia tants anys que la Segona Guerra Mundial i Grindelwald s'havien acabat, i hi havien tornat a caure de quatre potes. Però això no li podia dir. Per ell, feia anys que no hi havia guerra.

Al capdavall, tots dos busquem una perspectiva diferent de les coses, tu amb la història i jo amb els meus arbres —va fer ella, saltant a terra.

En Bran va mirar com es movia amb els seus típics saltironets animats, com si la gravetat no l'afectés tant com a la resta, i anava a seure a terra. Va somriure sabent que ella no n'era conscient.

Què? —va dir ella, mirant-lo i traient-lo del seu somieig.

No res... pensava que aviat hauré de tornar.

Vine aquí —va fer, picant el terra del seu costat i estirant-se per mirar amunt, als pocs núvols que cobrien el cel.

Tu de què diries que té forma, aquell núvol?

No ho sé —va fer en Bran, arrufant les celles—. De núvol, i ja està.

La Flick li va picar el braç.

Ets un catedràtic de la imaginació, eh?

En Bran va riure i es va arronsar d'espatlles.

I tu, de què diries que té forma?

Jo diria que té forma de corb. Mira, aquell extrem seria una ala al vol, i aquell altre el bec.

Sabies que el meu nom vol dir corb en irlandès? Me'l van posar quan vaig néixer i van veure que tenia els cabells tan negres.

Sí? M'agrada, Bran. És així, majestuós, misteriós. Una mica com tu.

Sí clar, molt misteriós això de compartir el nom amb uns cereals d'esmorzar.

Es van mirar un moment, ulls marrons i ulls verds, i es van posar a riure tots dos.

És curiós, això dels noms —va seguir en Bran quan es van aturar—. Com el meu poble, Holywood. Ja em diràs per què havia de portar un nom tan pretenciós quan només és un poble de costa del nord de Belfast. En canvi, a tu, t'escau tant, el teu nom! Felicity ja t'esqueia, però Flick et va com un guant, amb la teva energia i la teva alegria contagiosa. Crec que no ets conscient de com de feliç fas la gent del teu voltant. Segur que et deus avorrir, amb un insípid com jo.

En Bran es va quedar un moment tallat, conscient que havia parlat molt més del que pretenia, i es va quedar mirant el núvol, que li seguia semblant un núvol i res més.

No m'avorreixo — va dir ella, a poc a poc i mirant-lo fixament—. A mi m'encanta, com ets. És veritat que ets seriós, però és que no et prens les coses a la lleugera. I no ets conscient de com se t'il·luminen els ulls quan parles de coses que t'interessen i que reflexiones, com ara els noms pretenciosos o l'acròpoli d'Atenes. És meravellós.

En Bran es va girar per trobar-se amb la mirada d'ella, sorprès i amb la respiració entretallada. La Flick, sempre perfecta i alegre, li acabava de dir allò al que tota la vida havia estat un taciturn. A poc a poc, amb la mateixa mirada sorpresa tant pel que acabaven de sentir com pel que acabaven de dir, van salvar la distància entre ells sota el núvol, potser amb forma de corb, que passejava per davant del sol.

 

 

 

Miro al meu voltant i noto que em costa agafar l'aire mentre penso en totes les imatges que acabo de veure, una darrere l'altra, que es barregen al meu cervell. El dia que vaig conèixer la Flick, fa més de vuit anys, les nostres aventures pels camps d'Itàlia, anar-nos apropant mica en mica, l'amor d'estiu secret que vam viure... i el dia del seu aniversari, amb la Rachel cridant "li has d'esborrar la memòria!".

—Soc bruixa.

Miro amunt i veig la Flick asseguda al braç del sofà, agafant-se els genolls, fent-se petita, mentre les llàgrimes li cauen per les galtes.

—Els que no ho sou no ho podeu saber, és il·legal. Aquell dia que ens vas descobrir et vaig haver d'esborrar la memòria, i pensava que només t'esborraria el moment en què em vas veure, però... et vas oblidar totalment de mi. La Rachel deia que era el millor, que no podia funcionar, però jo et vaig deixar una foto entre l'equipatge de la teva maleta... I llavors em vaig fer obliteradora, i em dedico a això, a esborrar memòries, perquè vaig decidir que no em tornaria a passar mai més.

Agafo la cartera a poc a poc, tremolant tot jo, mentre el cap em roda i les imatges es tornen a succeir un i altre cop, barrejades, sense ordre.

I m'adono que no són les imatges que he vist en aquella palangana. No exactament.

—Flick —dic pausadament—. Et recordo. No per les imatges que acabo de veure. Et recordo de veritat.

Tot es queda congelat un moment i ella salta d'un bot del sofà i comença a remenar piles de papers mentre jo noto, altre cop, que estic parat i soc l'únic.

—Com...? Fa temps que investigo maneres de tornar la memòria, perquè hi ha indicis de persones que l'han recuperat amb tortures, però això no ho podem posar a prova, tot i que vol dir que els records es mantenen al cervell, només que no hi podem accedir, i hi ha d'haver alguna manera d'arribar-hi, i així...

Mentre balbuceja coses que no entenc m'acosto a ella, que no se n'adona fins que soc al seu costat. Llavors, em mira als ulls i es posa dreta, a poc a poc.

—Hola —dic.

—Hola —em respon.

I llavors em salta als braços i l'estrenyo, l'estrenyo ben fort després de tots aquests anys de trobar-la a faltar sense saber-ho, donant les gràcies perquè ens haguem tornat a trobar enmig del caos de gent. I li faig un petó, i la torno a estrènyer sense poder-m'ho creure, intentant imaginar els vuit anys que ha passat ella recordant i sabent que era l'única que vivia amb aquells records, que jo seguia la meva vida a banda, sense recordar el seu nom.

Quan finalment ens separem, m'eixuga una llàgrima.

—T'he trobat a faltar. Molt.

—Em sap greu no haver-ho patit, jo. Me'n faig creus, que al cap de vuit anys segueixis recordant-me i trobant-me a faltar...

—Jo també —em diu, amb una rialla—. Es veu que em vas causar una gran impressió. No t'ho creguis gaire, però, que no n'hi ha per tant.

La miro, i és exactament la mateixa Flick d'abans. Em xoca el concepte de tenir records nous que tinc la sensació que he tingut sempre però que fa vint minuts no tenia.

—Vaig a buscar el te, segur que ja està a punt —diu, i desapareix a la cuina.

Agafo la foto de la cartera i ella reapareix amb dues tasses fumejants.

—Tinc la foto, la porto sempre a sobre. Em pensava que devia ser del meu germà.

—Recordo que sempre en parlaves molt bé, del teu germà —em diu amb un somriure—. També s'ha mudat a Londres? M'ho has d'explicar tot!

Se'm fa un nus a la gola i em torna la imatge de l'estació de tren, que acabo de veure als records de la Flick. Pujàvem al vagó sense saber que ella ens observava ni tenir la mínima idea de qui era ni del que ens esperava.

—El meu germà va morir de camí a casa després d'aquell viatge. No passa res —dic ràpidament quan veig la cara que fa—. Ja fa vuit anys.

Estic a punt de dir que ja m'hi he acostumat, però no ho faig, perquè seria una mentida.

—Em sap molt de greu, Bran.

La miro i li somric, perquè tot i que tot és molt confús per a mi, estic segur que també ho és per a ella. L'abraço altre cop, ben fort, desitjant quedar-me en aquest moment.

I llavors me n'adono.

Em separo de cop i la miro amb cara d'horror.

—Què passa?

—Em tornaràs a esborrar la memòria, oi?

Veig que l'he agafada de sorpresa per la cara que fa, però m'aparta la vista i sé la veritat.

—No pots. Aquesta vegada no.

—Bran, és il·legal, em dedico a arreglar situacions com aquesta.

—Però segur que no tots els bruixots... ho intentarem, intentarem que funcioni, i així no m'has d'esborrar la memòria, perquè estic segura que en una relació seriosa s'ha de poder dir, i...

—I si no funciona, què? T'ho esborro absolutament tot? Tot l'intent de relació?

—No és just!

Veig que la cara se li torna vermella.

—Ja ho sé, que no és just! Et penses que és fàcil, viure amb aquest record sabent que tu segueixes com si res? Et penses que ha estat fàcil, veure't aquesta nit? Però el cas és que soc un desastre i m'ha tornat a passar, i ho he de pagar. Em sap greu. Ja sé que és culpa meva, i em sap greu.

La veig i només vull dir-li que no és un desastre, que és meravellosa, i que soc afortunat. Però em ve un mareig sobtat i m'he d'asseure al sofà per no caure a terra.

—Què...?

Mira la meva tassa de te, mig buida, i em somriu.

—Només és un somnífer. Em serà més fàcil esborrar bé els records si estàs inconscient.

Comença a emboirar-se'm la vista i moc les parpelles ràpidament, i m'apareix al cap una imatge.

En Bran estava assegut en un marge, llegint mentre notava l'aire d'estiu a la cara. Feia dos dies que havia arribat i no tenia cap intenció de tornar a la Irlanda de la pluja. De cop, una noia va saltar d'un arbre i va aterrar malament, caient de costat.

—No... —vull dir moltes coses, però noto com els músculs em deixen de respondre i no puc parlar.

Hola! Em pots fer una foto? Tinc una taronja per esmorzar, però amb aquest paisatge de fons seria malgastar una gran oportunitat. No havia menjat mai taronja, en aquest temps. Es veu que els hi posen no-sé-què perquè durin tot l'any...

Ella ve a asseure's al meu costat i m'abraça mentre vaig perdent el coneixement. Em mira i ja no plora.

En Bran va agafar la càmera, tallat, mentre la noia s'asseia i es posava les meitats de taronja davant dels ulls. El vent li feia volar els cabells.

M'aferro fort a ella i la miro, desitjant que m'entengui, desitjant poder transmetre-li amb els ulls tot allò que no puc dir.

Per cert, em dic Felicity —va dir, allargant-li la mà.

Ella em somriu i assenteix amb el cap.

Però em pots dir Flick.

I tot es fa fosc.

 

 

 

Noto que algú m'agafa pel braç i intento empènyer el que sigui que m'està molestant per poder seguir dormint, però un crit em fa obrir els ulls.

—Au! A sobre que et vinc a buscar...

Ho veig tot borrós i em pregunto on soc. Estic en una escala, ho noto pels esglaons que tinc a sota. Sento veus de fons, però quan intento recordar què m'ha passat abans d'adormir-me, en soc incapaç.

—Bran, hem de marxar. Tanquen.

Finalment, aconsegueixo obrir els ulls i distingeixo la cara d'en Dan davant la meva.

—Quin dia és? On som?

En Dan es posa a riure mentre m'incorporo, extremadament marejat i descol·locat.

—Veig que no soc l'únic que ha begut una mica més del compte... 27 d'agost. Museum Tavern.

M'assec i em passa el meu abric.

—Com ho saps?

—Perquè m'ho ha dit el cambrer.

Riu mentre torno a tancar els ulls.

—No sé què hem begut —segueix—. Suposo que quan aquelles germanes no s'han presentat devem haver ofegat les penes en l'alcohol. Com els poetes.

Recordo vagament en Dan explicant que havia conegut una noia i necessitava que jo en distragués una altra. Deu ser que s'han escapat i en Dan m'ha fet beure, feia molts anys que no perdia la memòria d'aquesta manera. De cop, recordo que demà he de treballar.

—Ja ho podrà acceptar, el teu ego, que t'hagin deixat plantat?

—Una de les gràcies de tenir un ego tan gran és que encara que prengui mal, segueix estant en plena forma. Ho superaré.

Em poso l'abric i girem a l'esquerra, cap al passadís dels lavabos, per sortir a fora. Enmig del caos de noies que van al lavabo d'última hora, veig una cabellera rossa que gira la cantonada cap al bar i m'adono que li ha caigut alguna cosa de la butxaca.

—Ei, t'ha caigut...!

Però ja no es veu per enlloc. Intentant no caure a terra, m'acoto per recollir una capseta blava i daurada on hi diu "granota de xocolata". L'obro i està buida. Encongint les espatlles, decideixo posar-la a la butxaca de l'abric mentre en Dan m'empeny cap a la sortida i penso que he de dutxar-me i dormir una estona. Al meu voltant, una Londres sota la foscor està en moviment, com sempre, i el món segueix girant. Menys mal que demà tinc torn de tarda...


Llegit 213 vegades



 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 23/04/2020 a les 17:50:00
    #27493He escrit 10 fanfics amb un total de 162 capítols

    Respira, Marta, respira.

    He tornaaaaaaaaaaaaaaaaaaat! (Sé que ja fa dies que torno a tombar per aquí, però bé, penjar una ff és com molt important i solemne). No sé ni per on començar a comentar! Intentaré explicar una mica el fil de pensament que vaig seguir des de les fotos fins a la història, i algunes dades de més perquè ho situeu millor.

    Com que no vam posar data i soc fatal sense data, vaig decidir autoimposar-me el dia de Sant Jordi com a límit per penjar la ff per diverses raons. La primera és que em semblava un dia senyalat i una manera personal de celebrar-lo, em fa especial il·lusió haver pogut tornar a escriure i que sigui una ff ^^. El segon, que volia penjar-ho abans de llegir les altres ff del concurs, perquè soc capaç d'escagarrinar-me i no penjar-la a última hora, i així no tinc excusa! També hi ha el tema que crec que si l'hagués rellegit un cop més m'hauria explotat el cap xD

    El primer que vaig fer quan vaig veure les fotos va ser posar-me a buscar informació sobre tot plegat. Vaig trobar on era la Museum Tavern i vaig decidir que la foto de la noia seria dels anys 80 i a Itàlia. M'agradava la idea que realment fos una foto i fos antiga, i primer vaig pensar en dues persones que es retrobaven al cap de x anys perquè una havia escrit una carta a l'altra, i es trobaven a la Museum Tavern. No m'acabava de funcionar, i tot donant tombs i pensant com integrar-hi la granota de xocolata, se'm va acudir que podia ser que un dels dos no fos bruixot i descobrís l'altre amb una granota de xocolata, i llavors vaig seguir reflexionant-hi i vaig pensar que podia no ser la primera vegada que passava i que podien trobar-se per casualitat amb un que ho recorda i un que no... i la resta ja és història!

    Una altra cosa que vaig reflexionar molt són els noms dels personatges. Començo per dir que cap dels dos són canon! Per en Bran volia un nom irlandès, i tot i que la primera vegada que el vaig trobar vaig pensar "no, sona massa a Joc de Trons", em seguia venint, i un cop vaig pensar la broma dels cereals no hi va haver marxa enrere. El cognom és un cognom irlandès com qualsevol altre.

    Pel que fa a la Flick, va ser més complicat. Volia que tingués un sobrenom, i que quan el sentís fos quan s'adonés que era la noia de la foto, i el sobrenom havia de ser molt diferent del nom. Vaig trigar una estona, però quan vaig trobar aquest, vaig saber que era l'adequat (tant pel nom complet com pel sobrenom!). El cognom, Radford, és una referència a Mnemone Radford, la primera bruixa que va desenvolupar sortilegis modificadors de la memòria i primera obliteradora de la Conselleria.

    Vaig estar buscant molta, molta informació sobre com esborrar i retornar la memòria. L'únic que diu la wiki de HP és que s'ha aconseguit recuperar mitjançant tortures que després han deixat el cervell fregit. (L'exemple que en veiem a la saga és el de la Berta Noca; tot i això, si us heu fixat en la data de la història, la nit entre el 26 i 27 d'agost de 1994, la Berta Noca ha desaparegut però no en saben res, per tant, aquest cas encara no els ha arribat.) Llavors se'm va acudir la idea del pensiu, i vaig pensar que em funcionava.

    Última cosa que vull explicar de la data: diuen que la Flick ha tingut una setmana estressant. Si feu comptes, veureu que és la setmana després de la final de la copa de Quidditch. Els obliteradors van anar a esborrar la memòria d'una família muggle, i la setmana següent, tots els treballadors de la Conselleria es van dedicar a obrir xiulets un munt d'hores al dia (el Percy se'n queixa, i l'Arthur sempre arriba tardíssim).

    I el títol, me n'oblidava! Una cosa que no ha canviat és que no puc escriure sense banda sonora, i en aquest cas ha estat el CD Amidst the Chaos de Sara Bareilles, una de les meves cantants preferides, que alguns troben soporífer però a mi m'encanta. Especialment m'hi ha influït la cançó Orpheus, la meva preferida, d'on ve el títol, i crec que si l'escolteu entendreu per què ;)

    Crec que això és tot! Estic absolutament cagada i emocionada a parts iguals per aquesta història. El meu cap no em para de dir "fa uns anys ho hauries escrit millor", però òbviament, cervell, si no escric per això em quedaré aquí estancada. Tot i que sé que no és perfecte i que no he controlat bé el límit de paraules, que m'ha fet retallar molta cosa, la història m'agrada i la veritat és que m'he enamorat dels personatges. Espero que en gaudiu molt ^^

    Ens llegim!




  • AvatarArwen Black (Moderador/a FF)Enviat el 23/04/2020 a les 21:08:50
    #27494

    Marta, aquesta història és... és impresionant. M'ha fet plorar, quan anava per la meitat o així... no sé ben bé en quin moment. I ara que l'he acabat encara tinc els ulls plorosos. És a parts iguals molt bona i molt trista. I com no, havia d'acabar malament. Això sí que m'ho he vist venir! És que em sap greu per ells però alhora penso KEEP CALM, que no són reals! XD T'has treballat molt lo dels noms dels personatges. I sobre les imatges, quan les he vist m'he pensat que faries sortir la Luna al Cap de senglar, però no no, has agafat les imatges tal qual eren i has creat personatges nous i ambients no familiars i m'han captivat igual. Bona retornada a l'escriptura! (Que, bé, ja vas fer el Behind the Scenes de la comunitària però entenc que això ho veus com més oficial)



  • AvatarUnapersonaEnviat el 24/04/2020 a les 00:39:02
    #27496He escrit 7 fanfics amb un total de 40 capítols

    Uau, és preciosa! No he llegit gaire cosa teva, o sigui que és un estil que em ve de nou, però m'ha encantat. Trobo que està molt ben lligada, tot i la dificultat del tema (almenys difícil per mi!), i el llenguatge també molt ben cuidat.

    He de dir que fins ben bé al final tenia l'esperança que el Bran acabaria recordant la Flick... però no. crying El detall de deixar-li caure el paquet de la granota és molt bonic, i de fet ja m'agrada aquest final. Expressa molt bé el que crec que buscaves.

    Els records en cursiva estan també molt ben trobats. El joc de temps verbal queda bé (i el present molt adequat, pel final que té, clar!), i els flashbacks no es fan pesats, suposo que en part perquè són curts. Tendeixo a tenir mania als flashbacks, però aquí ha fluït tot molt naturalment.

    I Sara Bareilles! També m'agrada molt, i Orpheus encaixa molt amb el capítol, sí.

    No sé si em deixo res important per comentar... em sembla que no. Felicitats pel relat!




  • AvatarAgatha Black (Moderador/a FF)Enviat el 24/04/2020 a les 12:39:42
    #27498He escrit 8 fanfics amb un total de 196 capítols

    Tu i el drama, maleïda Marta, sempre igual, fent plorar! XD

    Em sembla fatal. Molt malament. Mala Marta! Ja quan he llegit la primera escena del tren he sabut que això acabaria malament, i la Marta no falla mai! XD

    Va, ara sèrio.

    És una bonica història per un relat curt. És tendra, i trista, però deixa un bri d'esperança. Perquè la Flick fa el que ha de fer, i li esborra la memòria, però no pot evitar fer la "feina mal feta", i deixar-li sempre al Dan alguna cosa perquè la recordi, primer una foto, després l'embolcall de la granota de xocolata, així que ja podem comptar que segurament es tornaran a trobar en el futur. :)

    Està ben redactat, com sempre, però he de dir que en alguns trossos hi falta alguna mica més de teca, i estic convençuda que és perquè has hagut d'esborrar fragments per reduir el numbre de paraules (ja que ho vas comentar). Crec que el primer borrador segurament era una mica més complet.

    Però està molt bé! Has fet una bona història amb les tres imatges que et van tocar! 

    Lo de la llei de secretisme pot amb mi, és que és tan estúpid... o sigui, per un costat són superestrictes, però per l'altre tenen un fotimer de pares muggles amb fills mags, i aquests no passa res, i després hi ha matrimonis que un és mag i l'altre no, i no passa res, i és com "a veure si ens posem d'acord, gent, perquè que ara aquesta noia li hagi d'esborrar la memòria a aquest pobre ni que ESTIMA i que també l'ESTIMA a ella, doncs macho, és que que s'hagin d'esperar al matromino per explicar-ho doncs potser és una mica massa de gilipolles, no? XD" Però bé, ja sabem que la societat màgica és un puto desastre, i m'indigna. Hahahaha, he començat el comentari súpertrista i ara estic ofesa i tot.

    Bé, que m'ha agradat però és el primer que llegeixo del concurs així que encara no puc dir res! Apa, aniré pel següent! :) 

     

     

     




  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 24/04/2020 a les 13:17:34
    #27499He escrit 10 fanfics amb un total de 162 capítols

    Que guai, comentaris! Em fa una il·lusió tremenda, tot plegat haha

    Arwen Black: ai, sí que t'ha afectat! Ostres, tu, et veies a venir que acabaria malament, no sé què en diu, això, de mi haha Suposo que els anys passen però el drama es queda... però volia buscar que no fos un drama dramón de telenovela, sinó una cosa més senzilla, no sé si me n'he sortit gaire. Pobrets tots dos per raons diferents, en Bran perquè no recorda res i la Flick perquè viu amb el pes del que ha passat, i no el pot compartir. En el meu cap, però (i això he volgut deixar-ho obert perquè cadascú pensi el que vulgui), i relacionant-ho amb la cançó d'Orpheus, la Flick ara ja sap com trobar-lo, i potser, quan s'hi vegi en cor, l'anirà a buscar.

    Unapersona: M'alegro molt que t'hagi agradat tant! És que crec que la història no podia acabar "bé", no és on portava la trama... Veient els altres dos comentaris, suposo que és perquè, com has dit, no has llegit gaire cosa meva, perquè aparentment tothom s'esperava que acabaria malament hahaha Acaba com ha començat, només que pel mig han passat moltes coses que en Bran no sap. No saps la quantitat de tombs que he donat al temps verbal... vaig estar a punt de reescriure-ho tot en tercera persona i en passat per veure com quedava, però em vaig adonar que així gastaria moltes més paraules ni que sigui pels perifràstics, i al final vaig decidir deixar-ho com estava. O sigui que és un alleujament que diguis que funciona!

    Agatha Black: juro que no ho he fet expressament, no vaig pensar "ara escriuré un drama", és la història que em va sortir haha Però m'agrada molt que mencionis l'esperança i que la Flick trenqui les normes, és exactament això! Com he dit a l'Arwen, ho volia deixar obert, però em vaig plantejar escriure una escena al final en què en Bran estigués prenent un cafè en una pausa de la feina i la Flick entrés per la porta. Finalment vaig decidir que ho volia deixar més a la imaginació de cadascú, però en el meu cap ella potser el busca després; com diu la frase de la cançó, "Don't stop trying to find me here amidst the chaos". Totalment d'acord amb la teca, n'he hagut de retallar molta i, de fet, mentre anava escrivint pensava "després hi posaré més descripció", però llavors vaig veure que eren més de 5000 paraules i no podia, és a dir, que encara ho volia fer més rodó (cosa que m'hauria demanat unes 5500 paraules haha). És culpa meva per no calcular bé quan vaig plantejar la història, perquè hi havia coses que no es podien retallar i ha acabat caient per aquest cantó, en soc conscient. N'hi ha, però n'hi hauria d'haver més. Gràcies pel comentari i sí, la llei de secretisme és una porqueria!




  • Avatarhermione potterEnviat el 02/05/2020 a les 19:24:00
    #27511He escrit 9 fanfics amb un total de 70 capítols

    Ostres Marta, m'has deixat desfeta!!! Una tornada a l'escriptura per la porta gran!

    És un gran relat. Al principi pensava que seria alguna cosa relacionava amb el germà... però això que has fet m'ha destrossat per complet. En poques paraules m'has fet endinsar-me en una història d'amor impossible. No es mereixen aquest final! Jo vull happy ending!!! M'has fet arribar d'un estiu calorós a una taverna a Londres. Està molt ben fet, de veritat. El detall final de la granota m'ha matat per complet. 

    Els dos personatges principals estan molt ben fets, amb una descripció que m'ha facilitat entendre'ls. Veure que has fet servir la fotografia del personatge amb una fotografia del relat m'ha semblat un detall preciós (i més en el moment en què ho has posat CRYCRYCRY).

    Trobo que has relacionat molt bé els tres elements que t'havien tocat. I ho has aconseguit fer sense semblés una cosa forçada. Mola molt veure la relació d'en Bran amb la taverna. 

    T'he de dir que les explicacions dels seus noms m'han semblat molt bones!!

    Aiiix!! Només això, que m'ha agradat moooolt!! (soc gran fan del drama, també he de ser sincera xD)




  • AvatarCass RossEnviat el 04/05/2020 a les 23:32:09
    #27526He escrit 10 fanfics amb un total de 18 capítols

    M’ha agradat MOLT. La manera com barreges el present i els records, com de relacionat està una cosa amb l’altra. La manera com reaccionen els personatges, aquest retrobament. El tema de recordar-ho, i de la memòria... M’agrada molt la teva història per la manera com està redactada, perquè saps expressar molt bé les emocions. És molt emotiva. I m’has trencat el cor. M’agrada el final, que el deixis oberts perquè tots sabem (volem) que es tornaran a veure. (Que sàpigues que l’he rellegit unes quantes vegades i m’agrada tant com el primer cop.)

    També m’agrada molt com estan construïts els personatges. Els dos protagonistes, el Bran (m’encanta el nom, i sí, he pensat en Joc de Trons, però és que és un nom que m’agrada molt) i la Flick (m’encanta el diminutiu, perquè em fa pensar en el flaix d’una fotografia, que al seu torn es lliga amb la fotografia de la taronja).  M’agrada que el Bran sigui estudiant d’història, que treballi al British Museum. M’agrada que la Flick sigui obliteradora, i si mai escrius res més d’ella, tinc ganes de veure com organitzes el departament. M’agrada MOLT la relació entre ells dos, i espero continuar-ne veient més coses.

    I és que aquesta història sembla un principi, però no acaba. Espero que t’animis a escriure més coses d’ells, perquè són uns personatges molt interessants. A més a més, està situada en els anys dels llibres, però segur que retrataràs un ambient totalment diferent. Ja m’estic avançant, però m’encantaria veure com viuen ells la guerra.

    Realment, m’ha agradat molt com tractes el tema de la relació entre una bruixa i un muggle, com reacciona el Bran amb el món màgic. És interessant, també, com reacciona la Flick en trobar-se amb aquesta situació ― jo voldria estar amb tu però t’he d’esborrar la memòria. No és una situació que pugui durar per sempre, especialment quan la Flick li va deixant pistes. (M’ha encantat, el detall de les pistes.)

    I, de cara al concurs, m’encanta com has construït la història amb les fotografies. Són com els seus pilars, però no semblen forçats ni cap d’ells és una nota dissonant. (En aquest cas hi deu jugar un paper clau la recerca que has hagut de fer, i te n’has sortit molt bé.) Et felicito! Has tornat per la porta gran ^^

    Cass




  • AvatarMercè GrangerEnviat el 05/05/2020 a les 19:43:36
    #27529He escrit 5 fanfics amb un total de 23 capítols

    No ploraré, no ploraré...

    crying peter parker - Imgflip

    És que només amb la primera escena ja sabia que em faria plorar i trencaria el meu cor. Molt ben triada! Pensava que seria un flash-foward del final, i no sé per què l'he relacionat amb algú marxant cap a Hogwarts... ja he vist que no! M'ha agradat molt que fos el final de la primera història entre el Bran i la Flick.

    M'agrada molt com s'avenen el Dan i el Bran, fan un bon duo! Des del primer moment li he tingut simpatia, al Bran. Tot i que no allargar-te massa, m'ha resultat molt fàcil posar-me a la seva pell i empatitzar amb el. Mola.

    M'encanta la idea de la fotografia! Hi diu molt. I l'obsessió i la mort del germà... he pensat que ens duries per aquí, que tractaria de la mort del germà causada indirectament per la Flick. I no, és que m'ha sorprés la història, t'he de dir! 

    "Tu menja una mica de xocolata. Té, una granota." la xocolata infal·lible xd Però vaja xoc pel Bran, veure algú cruspir-se una granota hahaha. 

    Com has alternat els temps ho he trobat sublim, molt ben trobat. I com a poc a poc van agafant forma a partir de l'escena del present. I molt ben trobat i tendres. És que m'agraden molt el Bran i la Flick... I el pensiu, bona idea per recuperar els records! I que el Bran no el necessiti del tot, em pareix maco.

    "

    Mentre balbuceja coses que no entenc m'acosto a ella, que no se n'adona fins que soc al seu costat. Llavors, em mira als ulls i es posa dreta, a poc a poc.

    —Hola —dic.

    —Hola —em respon." que cuqui <3

    Primer he pensat que em semblava molt directe com la Flick li explicava tot... però després he vist que era per esborrar-li la memòria una altra vegada i se m'ha encongit el cor. I ha estat dur que el deixi estabornit per esborrar-li la memòria... pobreta. 

    M'agrada molt com es varen conèixer, i que justament la imatge hi tingui un paper central. 

    "Suposo que quan aquelles germanes no s'han presentat devem haver ofegat les penes en l'alcohol. Com els poetes." "Una de les gràcies de tenir un ego tan gran és que encara que prengui mal, segueix estant en plena forma. Ho superaré." hahahaha. 

    El final és trist, però li deixa una pista... És això un reencontre?? Jo m'ho imagino així. Ha de ser així hahaha. Però trobo que és molt bon final, així el deixes obert i perfecte per fer una segona part. Tot i que trobo que com a relat curt independent funciona a la perfecció ^^

    I tot i així t'has currat referències canon! Guai!

    He escoltat la cançó, m'ha agradat molt i va a la perfecció amb la història. 

    I res que m'ha agradat molt, la història i com està redactada. Trobo que te'n pots sentir ben orgullosa, un bon comeback. I tant de bo t'animis a continuar-la! El Bran i la Flick tenen molt bona química i seria una pena no llegir més d'ells. 

    Una abraçada!

     




  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 09/05/2020 a les 01:46:09
    #27538He escrit 10 fanfics amb un total de 162 capítols

    hermione potter: necessitava que hi hagués el germà, perquè si no no tenia sentit que trobés la fotografia i no sabés de qui era... em vaig plantejar donar-li més importància, però hauria estat una història bastant més llarga! I m'agradava també que al principi semblés una cosa i després fes un gir. Crec que el final era el que demanava la història! Però com he dit, sempre tenen opció de tornar-se a trobar i provar si funciona, i en el meu cap és així, tot i que la Flick necessitarà una mica de temps per recuperar-se d'aquesta trobada, ara. M'alegro d'haver pogut plasmar com són els personatges en tan poc espai! He intentat que es vegin les personalitats del Dan i la Rachel, també, i crec que s'entreveuen una mica. A mi també m'agraden molt tots dos! Moltes gràcies pel comentari, m'alegro que t'hagi agradat tant ^^

    Cass: oh, quin comentari més maco, moltes gràcies! Em fa molt feliç que em diguis que expresso bé les emocions, perquè intento pensar sempre com se sentiria cada personatge davant d'una situació i no sempre me'n surto de transmetre-ho haha També m'alegro molt que t'agradin els noms! És una cosa a què donem molta importància, a la web, diria, sempre intentem trobar el nom perfecte, no ens val un nom qualsevol, i és guai veure que s'aprecia ^^. Crec que la manera com reacciona el Bran davant de la màgia és curiosa, perquè no es torna boig, es queda parat i comença a pensar i observar sense dir res, perquè necessita processar-ho tot, i quan ho processa una mica hi dona una altra explicació, més lògica, com ara que l'han d'haver drogat. És molt Bran, això! Per mi, aquesta història començava i acabava aquí, i no tenia cap intenció d'escriure'n res més, del Bran i la Flick, però m'esteu fent plantejar què els hi pot passar en el futur... ara ja m'has fet preguntar-me com passen la guerra! La intenció era deixar-ho obert perquè cadascú pensi el que vulgui, però suposo que amb el temps es veurà... Altre cop, gràcies pel comentari!

    Mercè: És que si t'hi fixes, les dues històries van al revés! M'explico: la història del present, el 27 d'agost de 1994, segueix un ordre cronològic, però en la història del passat, que expliquen els flashbacks, anem al revés: comencem pel final i acabem per quan es coneixen. M'agradava recuperar el passat començant pel més recent! He d'admetre que en algun moment em vaig plantejar que l'Oscar morís per culpa de la Flick, que va deixar el Bran desorientat, però vaig decidir que seria una història massa llarga i que era massa dura, no sabia ben bé com acabar-la... i no era el tipus d'història que volia fer, volia una cosa més senzilla, encara que també fos trista, no tan fosca. De veritat que agraeixo molt els comentaris del canvi de narrador, perquè no n'estava GENS convençuda hahaha he de dir que rellegint-ho ara, uns dies després, ja m'agrada més! Em fa gràcia perquè em destaques algunes de les meves frases preferides. Les del Dan (veig que l'has pillat perfectament, el "Com els poetes" m'havia plantejat treure'l pel límit de paraules però és que no he pogut), la de l'"hola" (tenia TAN clar que es dirien hola d'aquesta manera...), la de la granota... em falta la del pensiu de "és la cosa més normal que he vist" i crec que les tindries totes haha Bé, li deixa la pista perquè no ho pot evitar, perquè necessita pensar que el Bran té un record d'ella encara que no en sigui conscient, de la mateixa manera que li va deixar la foto vuit anys abans. Només espero que, si es tornen a trobar, no triguin vuit anys més! Moltes gràcies pel comentari!