Harry i Hermione: la història que mai va ser, per fi escrita - El secret de la Bathilda
Escrit per Joan Fiveller
Enviat el dia 22/04/2020 a les 22:56:37
Última modificació 23/04/2020 a les 22:24:16
Tots els capítols de Harry i Hermione: la història que mai va ser, per fi escrita
< Anterior capítol ||


El secret de la Bathilda

Dedicat a la marta_ginny, que em va dir el nom en català de l'arrajaploma. Última edició: 23/4/20.

–Espera, Harry!

–Què passa?

Havien desfet el camí fins a la part de darrere de l’església, just quan havia notat alguna cosa.

–Allà hi ha algú, i ens està vigilant, ho noto. Allà, rere els arbusts.

Es van quedar quiets, abraçats l’un a l’altre, provant de veure a l’espia en la foscor.

–Estàs segura?

–He vist moure’s alguna cosa –l’Hermione es va separar d’ell per tenir lliure el braç de la vareta.

–Tenim l’aspecte de muggles

–Sí, d’uns muggles que acaben de deixar flors a la tomba de tons pares! Estic segura que hi ha algú, Harry!

Es van tornar a quedar en silenci, i l’Hermione va escrutar de nou els arbusts sense èxit.

–Serà un gat, o un ratolí –va dir en Harry, intentant calmar-la–. Si fos un cavaller de la mort ja seríem morts i enterrats. Sortim d’aquí i posem-nos la capa.

–Els cavallers et volen viu, perquè et vol matar personalment tu-saps-qui –i el va mirar, enfadada perquè la hagués intentat calmar amb mentides–. Però tens raó que ja hauria actuat. Anem-nos-en d’aquí.

Van sortir del cementiri a pas lleuger i girant el cap cada pocs passos. Només es van calmar quan van traspassar la reixa d’entrada. Aleshores es van posar la capa invisible i van creuar la plaça.

–Què et sembla si entrem al pub una estona? –va proposar en Harry

–D’acord –va respondre l’Hermione, sorruda i sense mirar-lo als ulls

En Harry va empènyer la porta i una onada de calor, rialles i música nadalenca els va donar la benvinguda. L’Hermione es va dirigir cap a la taula més propera i va seure d’una revolada sense treure’s l’abric, mantenint la mirada fixa en el plat brut d’un client anterior, que s’havia quedat a la taula. En Harry va seure, i aviat va venir una cambrera que va recollir les deixalles dels anteriors comensals i els va demanar què volien. Ella es va demanar una cervesa de mantega i va deixar de prestar atenció quan va veure que l’arrajaploma acabava d’apuntar la seva beguda.

No sabia què li passava. La despreocupació d’en Harry per la seguretat l’havia enfadada i havia despertat tots els sentiments negatius cap a ell. Tenia ganes de cridar-li, encara que sabia que no era just, ell tampoc havia tingut les coses fàcils. Va estar donant-li voltes una estona mentre els dos prenien les begudes en silenci.

–Hermione, estàs enfadada?

–No... –va dir, amb el rostre entre les mans i sense mirar-lo

–Escolta –va dir en Harry, després de mig minut de silenci–, si volem trobar els horricreus no podem seguir així. En Ron se n’ha anat, és una putada, però hem de seguir endavant.

–Per tu és fàcil! Tu volies que se n’anés, li ho vas dir i tot!

–No és veritat, ell... –va intentar dir en Harry

–Ell què? Que es queixava de tot? Que era insuportable? Ja ho sé! Però s’esperava una altra cosa. I jo també.

Allò havia fet mal a en Harry.

–Què volíeu? Que fóssiu a casa per Nadal? Jo tampoc sabia que acabaríem dormint en una tenda! Però això no són unes vacances pagades, i això ja ho sabíeu.

–No, no ho sabíem, ha sigut un imprevist, igual que per a tu –va dir l’Hermione amb seguretat–. No t’ho prenguis com un retret, t’ho hem dit un munt de cops: no t’estem fent un favor, nosaltres volem guanyar.

–Si us plau, no parlis en plural –va dir en Harry, entristit. L’Hermione el va agafar de la mà.

–Harry, som un equip, d’acord? Tu ho has dit, no podem seguir així. Hem de tenir, perdó, haig de tenir tota la informació, perquè estem junts en això.

En Harry va fer un mig somriure, i va dir, amb un xic de dolor:

–En realitat, ho sabeu tot –va somriure–. És irònic, oi? Les baralles i la desconfiança han anat a més només perquè no he sabut dir-vos que estava igual de perdut que vosaltres. Tinc molt ficat al cap que sóc l’Escollit, i que tots els altres només m’ajudeu, però en realitat jo sóc una peça més de l’engranatge.

–Harry... –va parar a meitat de frase, perquè volia dir-li que per ella no era una simple peça.

–Saps, vaig començar de petit, sense saber ben bé què feia. I ara que els altres comencen a somiar amb el seu futur jo me’n vaig oblidant de tenir-ne –va mirar l’Hermione amb cara de desesperació–. No veig futur més enllà de la lluita. Seré capaç de viure en un món sense, però sóc un idealista, i estic convençut que els idealistes només poden tenir un moment brillant. Saps quin? Morir en la lluita –l’Hermione s’havia quedat sorpresa i aterrada alhora–. Sento que no vaig néixer per gaudir de la vida, dels amics, de l’amor, de tot allò que tindrem quan hàgim guanyat. Sento que vaig néixer per morir.

–Harry... –l’Hermione estava trista, però determinada a no deixar passar aquella confessió com si res– Ets idiota? –va dir indignada, cosa que va sorprendre el noi–. Què té d’incompatible lluitar i morir pels amics amb gaudir de la companyia d’aquests, pels quals has arriscat la vida? No és, fins i tot, encara més compatible que tenir amics sense haver d’arriscar res per ells?

L’Hermione aleshores va plorar, i en Harry li va agafar la mà, tot acaronant-la amb els dits.

–Ho sento, no volia fer-te mal –va dir, trist, però apreciant l’Hermione més que mai

–Tranquil, la pròxima vegada t’ho pots callar i no moriràs ofegat en les meves llàgrimes.

En Harry i l’Hermione van deixar anar una riallada, i en Harry es va aixecar del seu lloc per abraçar-la. Quan les seves galtes es van fregar, feliços, van saber que a partir d’aquell moment serien millors companys de viatge.

Van sopar al local i van tastar algunes begudes més, entre les quals la més curiosa fou l’Aiguariure, un líquid transparent que, en prendre’s, provoca una fugaç riallada incontrolable. Quan es van haver posat l’abric, l’Hermione va dir:

–Harry, millor que sortim per la porta del darrere, que potser ens esperen.

–D’acord

I la va seguir. La porta del darrere estava al costat dels lavabos de dones i donava a un carreró molt estret, el terra del qual estava mal asfaltat i eternament humit. Van passejar per davant de finestretes il·luminades pels arbres de Nadal, i aviat totes les cases els semblaven iguals. S’havien perdut.

–No sé com trobarem la casa de la Bathilda, Harry –va dir l’Hermione–. Harry?

Estava mut, observant una casa al final del carrer. Va agafar a la seva amiga de la mà i va estirar d’ella cap a la casa.

–Què has...?

–Mira, Hermione.

–És casa teva!

En efecte, era l’antiga casa dels Potter. Estava abandonada, l’heura i la neu ho cobrien tot, i la bardissa estava descuidada. La part superior dreta del pis de dalt estava destruïda, i sumant això a la seva història i el fet que Voldemort els buscava feia que l’edifici fos realment sinistre, però també molt especial, perquè aquí era on havia començat tot.

–Perquè no la van reconstruir? –va xiuxiuejar l’Hermione

–Potser no es pot, com les cicatrius provocades per màgia negra.

En Harry va posar una mà sobre la tanca de l’entrada.

–No hi entris, Harry, podria... Oh, mira!

D’entre els arbustos va aparèixer de cop un cartell de fusta amb una inscripció daurada:

 

Aquí, la nit del 31 d’Octubre de 1981,

Lily i James Potter van morir a mans de Qui-no-ha-de-ser-anomenat.

Son fill, Harry, és l’únic supervivent de la maledicció assassina.

Aquesta llar, invisible pels muggles, es manté intacta com a monument als Potter

i com a recordatori d’una violència que no es pot tornar a repetir.

Al voltant d’aquestes paraules hi havia gargots que havien fet els turistes que havien visitat el lloc. Els més antics quedaven tapats per la brillantor dels més recents, els quals deien coses com «Siguis on siguis, Harry, no estàs sol», «Visca Potter; mori Voldy!», «Déu salvi a Harry Potter», «Harry, facis el que facis, resisteix». Aquelles inscripcions i el vocabulari de la placa demostraven que la casa no era un monument per celebrar un temps passats que ja eren lluny, sinó per fer memòria històrica d'un mal que campava pels carrers i era dolorosament proper.

–No haurien d’haver-ho embrutat! –va dir l’Hermione

–No, m’encanta que ho hagin fet, és...

I va donar a l’Hermione una llarga abraçada, encara que a ella se li féu curta.

–Me n’alegro que siguis aquí –va xiuxiujear el Harry, amb un parell de llàgrimes al rostre. Tot seguit va dir, en veu alta–. Hem de trobar la casa de la Bathilda i fer que ens doni l’espasa, va!

L’Hermione el va seguir. No li va demanar que li expliqués per què havia dit allò; «Me n’alegro que siguis aquí», què tenia allò a veure amb el cartell? Què l’havia fet emocionar-se tant, el propi cartell, o la presència de la seva amiga? Es moria de curiositat, però va preferir contagiar-se de la seva alegria i del seu entusiasme i intentar deduir on es trobava ca la Bathilda. Però aleshores va veure a la vorera contrària una figura grassoneta i geperuda. Es tractava d’una anciana. L’Hermione va deixar anar la mà d’en Harry i les galtes se li van enrogir més del que s’esperava, abans de recordar que no els podia veure mentre estiguessin coberts per la capa invisible.

–Psst, Harry

–Què?

–Mira a l’altra vorera

Van veure com la velleta creuava el carrer lentament fins arribar davant de la cal Potter, on ells havien estat feia uns minuts. El cor de l’Hermione va fer un bot: la dona els acabava d’indicar amb la mà que s’apropessin, tot i ser sota la capa invisible. En Harry va avançar amb cautela però sense dubtar.

–Harry, vés amb compte...

–Tinc un pressentiment –en Harry es va aturar–. Aquesta dona és la Bathilda.

L’Hermione el va mirar com si fos boig.

–Confia en mi, els meus pressentiments ens han ajudat abans.

L’Hermione, tot llançant-li una mirada seriosa, va dir:

–D’acord, Harry, però amb una condició: alerta permanent

L’Hermione sabia que en Harry no s’estava guiant per cap visió provocada per la seva cicatriu, sinó per una de les boges intuïcions que ell seguia per pur instint. Però no tenia temps de discutir, i tampoc tenien cap pista més. Només esperava que el consell del Murri li recordés quanta culpabilitat sentia per aquells que es sacrificaven per ell i així procurés no arriscar-se més del necessari ara que encara hi era a temps.

–Sou vós Bathilda Bagshot? –va preguntar en Harry

L’anciana va assentir i els va indicar de nou amb gestos que s’apropessin. En avançar cap a ella, es va girar i va començar a desfer el camí que havia fet. Unes quantes cases més enllà va creuar la reixa d’una d’elles, i, amb la parella al darrere, va travessar un jardí que semblava abandonat.

Alguna cosa feia molta mala olor a aquella casa: o era la dona, o era la pròpia llar. Es va treure el xal fosc com la nit revelant uns cabells platejats preciosos, els quals donaven una aparença més llastimosa a la velleta perquè era evident que s’anava quedant calba. La dona va anar cap a la sala d’estar, ensopegant amb l’Hermione pel camí.

–Harry, això em fa mala espina

–Tranquil·la, si cal, podem dominar-la. A més, no t’ho he dit, però la Muriel em va dir que ha perdut bastant el cap.

Aleshores es va sentir un xiuxiueig sinistre provinent de l’estança contigua. L’Hermione es va sobresaltar una mica i es va agafar del braç d’en Harry.

–Si crido, vine

L’Hermione no va tenir temps de replicar. No sabia si era millor anar amb en Harry o cobrir la rereguarda. La Bathilda semblava inofensiva, però amb el temps suficient Voldemort podia haver parat trampes on volgués. No se sentia ni segura ni tranquil·la amb en Harry fora de la vista. Va intentar no sentir-se culpable per no haver-los preparat per als perills que es podien trobar a aquella casa i va escrutar el rebedor en el que es trobava. L'aspecte general de l'habitació en penombra feia por, encara que amb la seva estada a Hogwarts havia perdut moltes de les pors que les pel·lícules de terror muggles li havien inculcat, la vella paret empaperada la feia recordar massa bé algunes de les escenes prèvies al descobriment del monstre. Era una saleta bastant buida: tenia una porta que donava a un lavabo, unes escales que portaven al soterrani i un petit bufet de noguera. Aquest moble tenia a sobre cinc o sis fotografies emmarcades, entre elles les d’en Dumbledore amb un home barbut i sorrut, un jove ros, i una parella. Els va reconèixer a l’instant: eren els pares d’en Harry. El pare s’hi assemblava molt, amb aquell cabell eternament despentinat i una mirada viva; de la mare, amb una mirada calmada i uns cabells pèl rojos esplèndids, semblava haver-ne heretat només els magnètics ulls verds, els quals es va mirar com si fossin un exemplar d'Història de la Màgia. Aleshores va sentir la veu d’en Harry a través de la paret:

–Qui és el noi de la foto? –va cridar

–Què passa, Harry? –va dir l’Hermione, traient el cap pel forat de la porta

–Hi ha una foto amb el lladre, el lladre d’en Gregorovitch!

L’Hermione va dubtar, però en Harry es va ficar la foto a la butxaca.

–Harry, què fas? –va dir l’Hermione, enfadada

–Recollir proves! –i es va deturar, com si hagués sentit alguna cosa– M’ha dit que vagi amb ella. Crec que vol que vagi sol.

–Ves, però estigues alerta, Harry!

Li semblava estrany que només en Harry pogués sentir a la Bathilda. De fet, semblava estrany que la dona s’atrevís a sortir al carrer si no podia veure ni sentir bé, i parlava en una llengua que només alguns mags entenien. Un calfred va recórrer l’espinada de l’Hermione: només hi havia una llengua que no tots els mags parlaven, el pàrsel.

En menys de cinc segons ja era pujant l’escala. Va entrar a l’habitació d’una revolada només per veure com del cos de la Bathilda sorgia una serp. En alçar la vareta la serp va allargar el coll i li va clavar una mossegada a l’espatlla, mantenint els ullals a través del seu braç durant uns segons. Va notar la fiblada a través de l'aixella, fregant el seu omòplat.

Diffindo! –va cridar en Harry

La serp va esquivar l’encanteri, i, retirant ràpida i dolorosament la seva boca de l’Hermione, va llançar la seva cua contra en Harry. Aquest va esquivar-ho rodolant per terra, impactant en un tocador que hi havia enganxat a la paret. La serp es va s’hi va llançar i va començar a enroscar a en Harry.

Obitus per Subitum!

El rèptil es va desplomar i va quedar al terra com una corda anormalment gruixuda.

–Hermione! Estàs bé? Hem de marxar, ell ve cap aquí.

El verí va començar a fer-li efecte i les parpelles li van començar a pesar. Entre becaina i becaina, tot obrint els ulls una mica per veure en Harry curant-li la ferida, no podia deixar de pensar, indignada, quin dret tenia aquell home a ser l’«ell», el «tu-saps-qui» i el «vós-sap-qui», quin dret tenia a terroritzar el món màgic sencer. I per què i com algú arribava a aquest punt. Mentre en Harry la tapava amb una manta va pensar que tampoc calia res extraordinari per a que existís algú com en Voldemort, senzillament calia no empatitzar en absolut, ignorar les conseqüències dels teus actes per a que no et parin. En Voldemort la amenaçava pel fet de ser sang de fang, i amb ella a molts amics, així que d’alguna manera l’havia arrossegada a aquesta lluita. Per primer cop entenia com se sentia en Harry: uns pares absents que són un símbol del món màgic, felicitat des de petit per una cosa que ni tan sols recorda, considerat l’«Escollit» d’una guerra que va començar abans que naixés, de manera que la victòria per ell és un deure.

Va despertar amb la llum del Sol del migdia, abrasada per les mantes que duia a sobre. A través del forat de l’entrada podia veure a en Harry assegut tranquil·lament a una roca, d’esquenes a la tenda. Es va llevar i va anar a seure al seu costat.

–Hermione! –va dir en Harry, sorprès

–Harry! –va respondre l’Hermione, fent broma

I en Harry li va donar una forta abraçada.

–Ja estàs bé? T’has curat? Ha funcionat el meu remei?

–Em trobo bé, una mica dormida però bé –va dir l’Hermione–. I tu, estàs bé?

–És clar! I per cert, t’he hagut de desembotonar la camisa, però et prometo que no he vist res –va dir en Harry, amb un pudor infantil–. Com la tens ara és el màxim que he descordat, encara que no pensava que sortiries del llit així...

L’Hermione va mirar la seva camisa i es va adonar que duia els tres botons superiors descordats, el tercer dels quals es situava just al seu estern, de manera que quedava visible el seu coll, les seves clavícules i una petita part dels seus pits. Els colors se li van pujar a la cara, i per evitar que ell ho veiés li va dir:

–Ves-me a buscar un jersei, Harry, que tinc fred.

En Harry, sorprès en un primer moment, es va alçar i va anar cap a la tenda. Va deixar sola a l’Hermione pensant en la incomoditat que devia sentir en Harry, a jutjar per la seva reacció pràcticament infantil. Tot i així, aquesta reacció semblava demostrar que ell la veia com a dona. Encara que això no fos molt important.

–Té –va dir en Harry, i li va apropar un jersei amb un somriure. L’Hermione va notar que la mà d’en Harry va dubtar en separar-se de la seva.

–Doncs me n’alegro que estiguis bé –va dir ell, somrient, i ella va entendre que en Harry definitivament la veia com a dona.


Llegit 73 vegades


< Anterior capítol ||

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • Joan FivellerEnviat el 22/04/2020 a les 23:02:54
    #27490He escrit 1 fanfics amb un total de 2 capítols

    Bona nit!

    Em complau presentar-vos el segon capítol. Escriure deu ser com una marató, perquè el més difícil no és ni començar ni acabar; és tot el que hi ha pel mig.

    He revisat més l'ortografia i m'he atrevit més amb els canvis. Agraeixo tots els consells que em doneu. Francament, jo no sé fer cap obra mestra, però potser m'hi apropeu. Disculpeu que no us pugui tornar el favor, els estudis em tenen molt collat i més amb el confinament, ja que els professors no han ni d'aguantar les cares adormides dels alumnes.

    Espero de tot cor que us hagi agradat!




  • AvatarCass RossEnviat el 23/04/2020 a les 00:38:43
    #27491He escrit 10 fanfics amb un total de 18 capítols

    Ei, hola!

    M'alegra molt que hi hagin nous escriptors i noves fanfictions! És ben bé la part més activa de la pàgina ^^ No et vaig comentar el capítol anterior, perquè vaig pensar que s'assemblava massa a la història original (és a dir al setè llibre), i que els fets ens els sabem de memòria, els diàlegs eren calcats... I no sabia què dir-t'hi. Però vaig decidir donar-te una oportunitat.

    Veig que has fet alguns canvis més que no pas en el capítol anterior. Molt bé ^^ Concretament, l'escena del pub, que és justament l'escena que s'allunya més del capítol de la Rowling, és la que m'ha agradat més de tot aquest capítol. Ha estat molt bé perquè el Harry i l'Hermione parlessin una mica sobre com se senten i sobre què faran a partir d'ara. Sobretot en relació a la missió, i el tema del Harry com l'Escollit, han sigut unes reflexions interessants. Justament en aquesta escena que has escrit tu també aprofundeixes més en com se sent l'Hermione, no només pel que li diu al Harry sinó també per tot el que pensa, i és una cosa que he trobat a faltar a la resta del capítol.

    Els canvis en els diàlegs han estat útils per saber  els pensaments del Harry, ja que ara no veiem la història des del seu punt de vista. Però m'ha suposat molta distància respecte el punt de vista de l'Hermione. Està bé que la narració estigui resumida si és literal als llibres, però crec que ho podries aprofitar per aprofundir més en el món interior de l'Hermione. Per parlar més de com se sent, o de què pensa... Això ha fet que algunes escenes em semblessin molt sèptiques, com la que s'aturen davant de la casa dels Potter. Com se sent l'Hermione? Preocupada pel Harry? Trista pels Potter? I quan l'ataca la serp, no sent dolor? Què pensa? M'agrada que hagis canviat alguens coses respecte l'escena de l'atac de la Nagini al final, però un Obitus per Subitum? M'ha sobtat una mica, perquè és un encanteri molt bèstia, que no val amb només dir-lo, has de tenir realment la intenció de matar. I no m'ha quedat clar qui el deia, el Harry o l'Hermione? Com se sent, després de matar a la Nagini?

    I de l'escena final, per què li desbotona la camisa, el Harry? En els llibres, quan l'Hermione li treu la samarreta al Harry és pel tema de l'Horricreu, i en canvi aquí no ho menciones. Quin dels dos el porta?

    Espero que els meus comentaris no hagin sonat molt durs i et desanimin! Com ja t'he dit, m'ha agradat que hi haguessin més canvis que no pas en el capítol anterior, i t'animo que segueixis així ^^ També espero que hi hagi un moment que la història faci un gir més impactant respecte els llibres (i millor que sigui ben aviat!), i ens portis per llocs on no haguessin passat abans. (I per llocs, em refereixo a trama. D'aquesta manera serà menys previsible per nosaltres com a lectors, i per tant més interessant.) Trobo que aquesta és la gràcia d'escriure fanfictions: tenim el món màgic de Harry Potter a les mans i podem fer el que volguem. Per això no t'he comentat moltes coses de la història perquè pràcticament tot era molt igual.

    I tens tota la raó que el més complicat d'escriure és solucionar tot el merder que hi ha entre el principi i el final! Trobo que l'ortografia està més cuidada, així que bé! I no et preocupis, n'hi ha molts que estem en la mateixa situació: per molt que estiguem de confinament (els que podem fer-lo), estem collats de feina fins dalt. Si vols llegir alguna fanfiction, pots fer "Cròniques de Hogwarts". Encara que la pengi l'Agatha Black, en relitat l'estem escrivint de manera col·lectiva vuit escriptors d'aquesta pàgina (tot i que hi ha altres escriptors que estan actius també), però així és un primer pas per llegir-nos una mica a tots, si vols ^^ 

    Cass

    PS. En un moment el Harry pregunta "És vós Bathilda Bagshot?" i el verb està mal conjugat: hauria de ser "és vostè Bathilda Bagshot?" o "sou vós Bathilda Bagshot?". Suposo que deus haver fet una traducció literal del "es usted" castellà.




  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 23/04/2020 a les 12:57:33
    #27492He escrit 10 fanfics amb un total de 162 capítols

    Quin honor, tu, la dedicatòria! Em recorda a fa anys, que dedicàvem els capítols a qui ens els comentava haha No pateixis per no poder-te posar a llegir altres ff, encara, ja ho faràs quan tinguis més temps, ma germana també fa 2n de BAT i sé perfectament que aneu de cul amb tot plegat. Ja et vaig dir les meves recomanacions per quan t'hi vulguis posar!

    Molt bé la millora de l'ortografia i la gramàtica, està molt més cuidat, es nota que t'hi has mirat. Cass ja t'ha comentat el tema del "vós", que era el que volia mencionar. Igualment, m'ha estranyat que la tractés de vós, quanta confiança per una dona que acaba de conèixer!

    La veritat és que no m'acostumo a aquests sentiments entre el Harry i l'Hermione, si et soc sincera haha Alguna cosa dins meu no ho pot acceptar de cap manera! No vol dir que no estigui bé, la ff, però mira, és superior a mi. El redactat segueix estant molt ben cuidat, i m'agrada que comencis a allunyar-te del que passa al llibre, com has fet, per exemple, quan han matat la Nagini, que m'he quedat a quadres! Et recomano que segueixis per aquí i ho exageris (molt) més, perquè per molt ben escrit que estigui, si és el que ja sabem es fa monòton.

    Poca cosa més a dir, perquè la majoria ja ens ho sabíem! A veure com continues, ens llegim!