Harriet Potter - La Tardor
AvatarEscrit per Uriel Michaels
Enviat el dia 09/04/2020 a les 15:15:18
Última modificació 09/04/2020 a les 15:15:18
Tots els capítols de Harriet Potter
< Anterior capítol ||


La Tardor

[ Disclaimer: Hi pot haver faltes d'ortografía perquè estic molt poc acostumat a escriure en català (normalment escric en castellà i ho noto molt amb les faltes que faig... Em sap greu!)

Intentaré portar més capitols més aviat. Certament, trigar un any en escriure un altre no es extrany pero no és ni mig normal XD]

 

 

La Tardor

 

Les fulles cruixents voleiaven pels grans passadissos coberts que vorejaven els patis de Hogwarts, decorant el castell de colors taronges i vermells sang. Els alumnes començaven a abrigar-se i a treure les gruixudes bufandes, tot i que hi havia un grupet que senzillament deixava de costat els uniformes fora de les hores lectives i s’abrigaven amb les seves túniques de vestir o la roba muggle.

Els Slytherin no eren grans admiradors de les normes, i tot i que ja havien rebut un parell de bronques de part d’algun professor enfadat, els alumnes més grans de la casa passaven totes les tardes al pati de la font, amagant llaminadures entre els arbustos per als alumnes de primer, que a poques setmanes d’haver començat les classes encara trobaven a faltar als pares, i els entremaliats alumnes de la casa de les serps s’encarregaven de fer-los l’experiència menys amarga.

No van trigar a fer-se els més populars de l’escola. En Draco Malfoy n’era el principal líder. Sempre havia sigut així, i sempre ho seria. En Draco era un jove bruixot amant de l’ensenyament: Tenia ànima de professor, però no de qualsevol professor: D’aquell que te’n recordes tota la teva vida.

Sovint es descobria discutint amb els professors sobre els mètodes d’ensenyança. Ja no es barallava amb ells com quan tenia 16 anys, la maduresa el portava a voler saber més i més sobre els mètodes d’estudi, i passava llargues tardes conversant amb la professora McGonagall, qui, en poques setmanes, va agafar-li un afecte inusitat. Sovint se’ls veia pels passadissos passejant un al costat de l’altre, planejant activitats lectives.

No va trigar massa a guanyar-se la confiança de la resta de professors. En breu, ja tenia les seves pròpies classes de repàs pels alumnes més joves, i en Draco sortia tant encantat d’aquestes classes, que posar-se a fer d’alumne per acabar els M.A.G. es convertia a vegades en un autèntic suplici.

Aquella tarda no era diferent. Ja eren les quatre de la tarda, feia un parell d’hores que les classes havien acabat pels de vuitè curs i ara es disposaven a acabar d’amagar les llaminadures.

Així li deien entre ells: “Vuitè curs”. No eren alumnes de setè, però tampoc existia cap vuitè curs. El nom tècnic era “Curs de Recuperació Qualificable” o “CuQ”. CUQ era un nom horrible que només feia que fer riure als que eren membre, així que poc a poc es va anar instaurant el “vuitè curs” a tota l’escola.

– Alumnes de vuitè. –Va dir una veu seriosa. Era la professora McGonagall.

En Draco es va aixecar d’entre els arbustos, i en Crabbe es va espantar tant que casi es trenca la closca contra el tronc d’un arbre.

– ¿Si? – Va dir en Draco en to innocent.

– Ignoraré el fet que estan provocant càries als més menuts de l’escola, per recordar-los que no està permès portar un altra roba que no sigui l’uniforme en terrenys de Hogwarts.

– Vostè no vesteix l’uniforme. –Va dir la Pansy Parkinson, apareixent del no-res.

 

La professora McGonagall va somriure una mica. No podia evitar-ho. Les circumstàncies haurien canviat, però els Slytherin eren igual de descarats i espavilats.

– Jo soc la Directora. –Va dir amb fermesa.

En Draco es va riure per sota el nas.

– Ah, Directora! Ens hauria de donar una mica d’espai per fer la nostra... –Va dir.

– Ja feu el que us dona la gana, senyor Malfoy, però l’uniforme és una part important de les normes. I vostès... En fi, campen als seus aires per l’escola vestits de qualsevol manera, i no és correcte.

– Nosaltres som adults –Va dir en Zabini, que apareixia per un costat, posant-li un ou de xocolata a la mà a la directora McGonagall.- ¿No ens hauria de donar algun avantatge això? Certament ens fa sentir una mica estúpids vestir amb l’uniforme que portàvem amb setze anys.

La directora es va guardar l’ou a la butxaca.

– Al cap i a la fi, no compartim cap classe amb els més petits. Només els veiem al menjador i a la sala comú...

– Ah, parlant d’això... – La Directora es va girar cap a en Zabini.- Ahir em van arribar rumors que han vist el senyor Longbottom a la Sala d’Slytherin un parell de cops, senyor Blaise.

En Zabini va empassar saliva, desviant la mirada.

– Espero que sàpiga que això està bastant prohibit i que per molt “adults” que vostès siguin no els dona permís per saltar-se totes les normes.

– Es que... Tenia curiositat per veure la sala comuna de Slytherin. Es molt bon amic meu, no podia negar-li això.

– El que li dic, senyor Blaise – I es va girar cap a en Draco.- El que els hi dic a tots, es que si son prou adults per saltar-se les normes, ho facin de forma dissimulada per no aixecar cremors en els alumnes més joves. Comprenc que Hogwarts es la vostra casa –va dir en un to més conciliador.- Però les llars s’han de cuidar. Cuidin-la com si s’haguessin de quedar a viure aquí la resta de les seves vides.

En Draco va assentir. La Pansy també, i en Zabini estava tot vermell perquè odiava que li cridessin l’atenció.

La McGonagall els va assentir afectuosament a tall d’acomiadament, i va començar a retirar-se.

 

– ¿De què creus que estaven parlant? Son molt amics el Malfoy i la McGonagall últimament. – Va xiuxiuejar en Ron a l’Hermione.

Estaven a unes desenes de metres a l’alça, contemplant el jardí des de la torre del rellotge. Tots dos asseguts, de la mà, revivint totes les escenes que els hagués agradat viure junts a Hogwarts si l’amor s’hagués declarat abans.

– No tinc la menor idea. Però si t’hi fixes, en Neville és allà abaix–Va dir l’Hermione, assenyalant al terra.- I la Luna està amagada darrere seu.

Van mirar cap als arbustos, on la parella estava amagada.

En Zabini es va apropar a ells i els hi va dir alguna cosa, i van sortir del seu amagatall, rient-se.

– Mitel’s... Un Gryffindor, una Ravenclaw i un Slytherin, sembla un acudit. –Es reia en Ron.- Quins temps ens toca viure, mai hagués dit que en Neville i en Zabini es farien amics... ¿Què en penses, Harry?

En Harry era allà amb ells, assegut al costat d’en Ron. Mirava cap a baix, en direcció a en Draco. Somreia vagament.

En Ron va mirar de reüll a l’Hermione, senyalant a en Harry. Ella va riure dissimuladament.

– ¿Anem a sopar o què? – Va dir.

En Harry es va aixecar enèrgicament, recollint la vareta, i va començar a baixar les escales, dient un “anem” tot engrescat. Va marxar tan ràpid que els va deixar sols.

– Això serà bastant divertit. –Va dir l’Hermione.

– Calla, calla. Encara no m’ho crec. –Va murmurar en Ron, gratant-se el clatell.

– No li has dit res del que et vaig explicar, ¿No? –Va dir ella, espantada.

– No, no. Ho prometo –En Ron va somriure, un somriure calcat al dels bessons.- Però sincerament... No crec que això vagi enlloc, Hermione. Eren massa joves, eren nens petits. Ara son dos homes bastant crescudets, i pel que sé, en Harry ha conegut a més d’una noia desprès de la Ginny.

L’Hermione va aixecar una cella.

– Sí. Disset noies, ha conegut. –Va dir amb sarcasme.- Mira que en sou, de burros, els nois. ¿T’ho ha dit ell, això?

– Em va dir que havia conegut una noia a Londres. I que havien passat la nit junts.

– ¿Quan fa, d’això?

– ...Uns quants anys. –Va dir en Ron, fent una ganyota.

– No crec que s’ho inventés pas, però admet que la Ginny ha tingut tota una llista de nois desprès d’en Harry.

– No m’ho recordis. Cada cap de setmana apareixia amb un. No saps el que és trobar-te a un muggle pul·lulant per casa dels meus pares en calçotets.

– I en canvi, en Harry... Diguéssim que és més “discret”.

–  “Discret” es un bon eufemisme. –Va dir en Ron, amagant una rialla.- Que no mulla ni en mig d’un llac, vaja.

– Ron! –Va dir l’Hermione, esclatant a riure.- Si ha tingut més parelles, no ho sabrem pas mai.

– Bé, potser avui sí que ho sabrem. – Va dir en Ron.- Potser l’aigua de foc el fa cantar. Ai, deu meu, estic desitjant que canti com una cadernera. ¿Saps el que és ser el seu millor amic i que no t’expliqui aquestes coses? ¿Tu saps la necessitat que tinc de saber-ho? –Va confessar-li a l’Hermione.- Se’n refia més de tu per aquestes coses.

– Soc una noia –Va dir ella.- I tu ets un sapastre...  

– Seré el que vulguis, Hermione. Però tinc dret a saber amb qui s’envà al llit en Harry.

– ¿Tu t’estàs escoltant? –Va dir ella.- En Harry és així... Probablement més sapastre que tu.

Es van riure i van començar a baixar cap a la Sala Comuna de Gryffindor.

– Mare meva. Què guapo estic. –Deia en Zabini, ajustant-se una corbata.

Estaven tots tres vestint-se a la sala comuna de Slytherin.

– No estic segur de què m’hauria de posar. –Va murmurar en Crabbe, mirant-se al mirall. Havia patit un canvi bastant gran. De tots ells, probablement era el que més havia canviat: Ara era un home alt, robust i amb una cuidada barba rossa. Era el que més gran semblava. I certament, a qui més ridícul li quedava l’uniforme era a ell, ja que semblava una versió jove d’en Hagrid.

– T’has de recollir aquests cabells, això per començar. – Va dir en Draco, ja vestit amb un senzill conjunt de pantaló i camisa.- Posa’t una camisa a quadres. Crec que lliga bé amb aquesta cara de llenyater que tens.

– ... ¿Et rius de mi, Malfoy? – Va dir en Crabbe, molest.- ¿De què tens cara tu? ¿De marta?

En Draco es va girar, amb les celles arrufades.

– ¿Què vols que et digui? La teva proposta estètica és arriscada, Vincent. –Va dir-li en Malfoy. Es va acostar a ell i va fer un gest de vareta prop del seu cap. Els cabells se li van enganxar al cap, i una senzilla cua es va formar darrere. Amb un altra cop de vareta va afilar-li la barba, que va caure al terra. Va donar-se la volta i va obrir l’armari d’en Crabbe, d’on va treure una camisa negra i uns pantalons del mateix color.- Posa’t això. De res.

Dit i fet, el cert era que en Crabbe feia bastant goig desprès de vestir-se.

– Compleixes amb tots els estereotips d’un home gai. – Deia en Crabbe, acariciant-se la barba.- Tens bon gust amb la roba, ets elegant, saps pentinar... Sí, ets un gai com deu mana.

En Malfoy es va girar a contemplar la seva obra.

– En Dumbledore ni es sabia pentinar, ni era elegant, ni tenia bon gust amb la roba. I era tant gai com jo. Així que... Abans de caure en estereotips estúpids, estimat llenyater, aprèn a tenir aquest cervellet més obert de tant en tant.

En Zabini es va començar a riure.

En Vincent somreia. Molestar a en Draco era la seva forma de venjar-se dels anys que va haver de suportar les estupideses i els capritxos del seu amic. Treure’l del armari en aquell tipus de converses privades era un gran passatemps per a ell. En Draco odiava parlar d’aquell tema ja que l’últim que desitjava era més atenció de la necessària, però entre els seus amics era vox populi la seva orientació sexual i cada cop se sentia més relaxat. En Crabbe no havia deixat mai de protegir-lo, tot i que en aquell moment ho feia d’una forma molt diferent.

– Bé, nois –Va dir en Zabini.- Vaig a buscar a la Pansy. Fins ara.

Els va deixar sols.

– ¿Tu creus que li agrada? –Va preguntar en Vincent. – La Pansy, dic.

En Draco va posar cara de circumstància.

– No et sabria dir. Jo crec que li agrada en Neville, mira que et dic.

En Vincent va deixar anar una riallada. Rarament es reia així.

– Certament, son molt amics. Però crec que li va darrere a la Pansy. –Va dir en Vincent, suspirant.

En Draco es va acostar al seu amic, donant-li uns copets a l’esquena.

– Hi ha molts dracs al cel, Vincent. Algun dia trobaràs al teu i sereu feliços per sempre. Perseguir al passat és un error, i el futur et reserva coses molt més boniques que un amor que no ha pogut ser.

– Això es la cosa més homosexual que has dit mai, Draco. –Va contestar el Vincent, corrent a un costat, esquivant el puny d’en Draco.

– ¡Calla!

&n bsp;

 

En Harry baixava per les escales principals amb la Ginny. Es reien de qualsevol cosa, mentre anaven de bracet. Al Harry li encantava parlotejar amb la seva ex novia de tonteries. Cap al final de la seva relació es van adonar tots dos que de que passaven més temps de broma i sortint amb altres amics que fent vida de parella. Al cap d’un temps el romanticisme s’havia apagat i senzillament van decidir seguir com a amics, ja que pràcticament no hi havia diferències en la relació. En Ron s’havia disgustat moltíssim perquè havia tingut problemes per acceptar que aquells dos s’ajuntessin, i ara... Bé, ara li tocava acceptar la realitat de que la Ginny era una noia molt popular i atractiva, amb moltes coses que oferir apart de ser bonica. Això va esdevenir en una època on la Ginny es va tornar una autèntica fera de lligar, i efectivament, es passava tots els caps de setmana de festa en festa amb les seves amigues. A l’únic que li sentava malament era a en Ron. En Harry sortia amb ella a vegades, i només ells dos sabien què i amb qui havien estat en aquells esdeveniments. Així que guardaven una complicitat molt íntima i eren pràcticament millors amics, cosa que els convertia en un parell bastant curiós a ulls de la gent que no els coneixia massa.

Evidentment, i sent qui era en Harry, moltes revistes del cor s’havien fet eco de la seva relació i el fet de que ja no estiguessin junts, però cap dels dos va ser partícip dels rumors i de les xafarderies en cap moment, mantenint la seva vida ben privada i secreta.

Molts dels alumnes menors els veien i xiuxiuejaven fent rialletes mentre ells dos avançaven pels passadissos fins a la porta.

– Em va explicar la Pansy que està colada fins als óssos del Blaise. –Li deia la Ginny al Harry a sota veu.- Però el Blaise no li fot ni cas. Que està més pendent de no se qui de Ravenclaw...

– La Pansy està molt guapa. –Va admetre en Harry.- No se molt be perquè, però tots ells, inclòs en Crabbe, semblen altres persones ara.

– Ho son. Certament ho son –Va assentir la Ginny. Va mirar de reüll a en Harry.- Va ser maco el gest d’en Malfoy, ¿eh? Allò de la mà...

En Harry va assentir, sense dir res.

– Quin greu que no haguem coincidit tots fins ara. No m’imaginava que serien tan complicats els M.A.G., tot el sant dia estudiant... –Seguia ella.- Però mira tu per on, sis setmanes desprès per fi podem anar a sopar. ¿En tenies ganes, Harry?

En Harry va tornar a assentir, somrient, sense mirar-la als ulls.

– He sentit que en Malfoy ha començat a fer diners amb les classes de repàs. Que poc que ens el imaginàvem ensenyant res a ningú.

En Harry va aixecar les espatlles sense mostrar cap emoció en particular.

– Si ho fa bé, entenc que cobri per la seva feina. –Va dir.- Sabia que volia ser professor, però és clar, no de nens tan petits... Tot i que amb la feina que té fora de Hogwarts, té sentit... –Va divagar en Harry.

La Ginny va posar l’orella. En Harry era un laberint el qual havia de transitar de certes formes concretes que ella havia après al llarg de la relació de parella...

– És clar. Tot i que no sé molt bé com funcionaria això. És a dir, a mi m’agradaria ser professora de vol a Hogwarts, però... ¿Com ho ha fet ell, ho saps? ¿Amb qui ha parlat?

– Doncs em va explicar que parla sovint amb la McGonagall. Ella li té molt apreci, quines voltes que dona la vida. Però... Si es de vol... Suposo que amb la Madame Hooch. No estic segur, ¿Perquè no li preguntes a ell directament?

– Bé, crec que tu t’hi parles més, em fa una mica de vergonya – Va dir ella, fingint timidesa.

– ¿Vergonya? ¿A tu? ¿Què dius? Encara recordo quan vam sortir per Londres i et vas intentar lligar al fill del primer ministre anglès –Va dir en Harry, rient.- Tu no tens vergonya ni res que s’hi assembli!

La Ginny va enrojolar, donant-li un cop de colze a en Harry. La conversa no estava anat per on ella volia en absolut.

– ¡ Ssssht!

– Sigui com sigui, en Draco es molt... –Va dir en Harry, buscant les paraules correctes.- Molt agradable –Va dir. Immediatament es va corregir.- Vull dir, és el mateix estúpid de fa deu anys, no em malinterpretis. Però ja no té aquesta malicia que tenia, ¿saps?

La Ginny va assentir, deixant que en Harry balbucegés una estona.

– A mi també em donava cosa al principi, perquè amb ell he viscut tantes coses... En fi, bones, dolentes... –Va dir, perdent-se.- I ara tot es tan diferent, que, en fi... Un no sap per on tirar a vegades, però crec que l’important és atrevir-s’hi, llençar-se... I te’n adonaràs de que és un noi molt maco desprès de tot.

En Harry es va callar. La Ginny va assentir, en silenci, amb un somriure als llavis. No estava massa segura de la seva intuïció, però... En Harry deia més coses amb els seus silencis que amb les paraules atropellades que sortien de la seva boca. El fet era que, fos pel que fos, estava molt content de que per fi, el gran sopar del vuitè curs arribés.

Feia aproximadament un mes i mig que el curs havia començat i la tardor havia arribat. El vuitè curs celebrava un sopar de “benvinguda” molt tard, i Hogwarts els havia regalat el sopar per aquella ocasió, llogant Les Tres Escombres només per ells.

Havien acordat anar “informals però elegants”, i això era perillós perquè cadascú feia una interpretació lliure.

Quan ells dos van arribar al vestíbul es van adonar de que en Zabini i la Pansy ja havien arribat, així com la Luna i en Neville.  La Pansy duia un vestit absolutament preciós, de color negre amb lluentons, en Zabini vestia una espècie de frac a totes llums excessivament elegant, i tots dos semblaven uns models de televisió... I al seu costat, la Luna havia fet una interpretació bastant encertada. Duia els cabells rossos trenats en dues cues, i una espècie de mono blanc amb una jaqueta de pèl blanc. En Harry es va acostar a ella, acariciant la textura de l’abric.

– ¿Però tu no estàs en contra de l’ús de pell d’animals? – Va dir la Ginny.

– No és pel d’animal. He fet un conjur amb un dels cabells de la meva avia i els he replicat milers de vegades, i he cobert la jaqueta amb ells.

En Harry va retirar la mà automàticament perquè tot indicava que la Luna no estava de broma. En Zabini i la Pansy es partien de riure juntament amb en Neville, mentre la Ginny esbroncava a la Luna per aquella informació tan inquietant.

– ¿Inquietant? ¿Prefereixes el pèl de la meva avia o el d’una marta? –Va preguntar la Luna.

– Parlant de martes... – Va dir en Zabini, mirant cap a l’escala.

En Draco estava baixant les escales amb en Crabbe.

– ¡¿Es en Crabbe?! – Va dir la Pansy en un xiscle. La Ginny casi s’ennuega sola al veure’l, i la Pansy es va acostar als dos nois, elogiant el canvi d’imatge d’en Crabbe.

En Harry es va quedar impressionat també, però més aviat mirava a en Draco, qui conversava distretament. Portava uns pantalons negres i una senzilla camisa blanca amb uns tirants i corbata. Semblava un nuvi, però la cosa era que el Harry anava exactament igual que ell. Li va donar una espècie de vergonya aliena, perquè més que un sopar entre amics semblava que anessin a una boda.

– M’has copiat, Potter –Va dir en Malfoy.- Per sort no crec que hagis combinat el que portes amb una jaqueta com la meva. –Va dir, posant-se una jaqueta blanca. Estava molt elegant.

“Potser massa”, va pensar en Harry.

– Em temo que no. –Va respondre. En canvi, es va posar una jaqueta vermella amb l’escut de Gryffindor. – Un no pot evitar el que és –Li va dir, girant-se per ensenyar l’escut.

Tots es van riure i el Malfoy va fer rodar els ulls, sospirant.

– Els Gryffindor sou tan pesats amb la vostra casa. Serieu capaços de portar l’escut als calçotets si així demostréssiu que sou de Gryffindor. –Va dir.

El Harry va riure, però un xiscle d’horror el va fer girar-se. Era en Ron, qui baixava amb una túnica molt elegant... Però bastant antiquada.

– ¿Què coi foteu tots vestits de muggles? ¿No som bruixots, o què? –Va preguntar, fent riure a alguns.

– Se suposa que anem de festa fora de l’escola, Weasley –Li va dir en Draco.

L’Hermione va aparèixer per darrere seu, portant un vestit de color blau sedós, molt actual, i es va quedar mirant al Ron uns segons, per arrencar a riure una mica després.

– Apa, gira’t. –Va dir ella.

Va fer un gest de vareta i la túnica va desaparèixer, i en el seu lloc va aparèixer vestit exactament igual que en Harry, i els dos amics ho van celebrar amb crits de “Gryffindor! Gryffindor!” arrencant riures de tots els presents.

El trio va ser el primer en sortir. Anaven tots cap al pati de davant de l’escola, on els esperaven els carruatges amb els vesprals, i allà es van posar a xerrar mentre els portaven al poble. L’ambient de la tarda-nit era especial: Hi havia una posta de sol que s’enterrava sota els arbres amb un color vermellós i violeta, i les fulles grogues regaven el terra que crepitava sota els carruatges. Era un moment tant divertit i feliç que a en Harry se li va oblidar per complet tots els problemes que portava a sobre amb els M.A.G... Era com tornar a tenir onze anys i viure feliç, sense més preocupacions que omplir la panxa i passar-ho bé. Era molt feliç.

Hogsmeade els va rebre amb molta calidesa. Els habitants els saludaven, i Madame Rosmerta els esperava a Les Tres Escombres, on van passar per descobrir que totes les taules s’havien volatilitzat per formar-ne una sola, molt llarga, envoltada dels escuts de les quatre cases. Tothom va celebrar aquella gran taula i tots es van repartir, asseguts a on volien.

Tot i això, Madame Rosmerta va parar a tots, per assenyalar dos seients a davant de la taula.

– Un moment –Va dir- M’han arribat rumors de que aquest sopar s’ha celebrat per que dos persones molt diferents s’han fet amics...

Al Harry se li va disparar el cor. Va mirar en totes direccions, buscant al Malfoy. ¿Qué coi havia fet, ja?

– ... El Senyor Blaise i el senyor Longbottom, que passin a presidir la taula com a organitzadors honorables del sopar –Va dir Madame Rosmerta. Tothom els va aplaudir i ells dos van córrer als seus llocs, i en Harry es va asseure amb la resta, alleujat. En Malfoy se’l mirava de lluny, amb un somriure.

De fet, i no content amb mirar-se’l així, es va disposar a sentar-se entre la Ginny i ell, allunyant-se de la Pansy i en Crabbe, que parlaven animadament.

– ¿Què passa, Potter? ¿T’ha fet pena que no fóssim nosaltres els presidents de la taula?- Va xiuxiuejar-li.

– ¿Què dius? –Va dir en Harry, posant-se vermell.

– Sempre sent el protagonista de tot i ara... Resulta que en Longbottom és més popular que tu... –Va dir, rient entre dents.

– Et sap tant greu com a mi, no siguis hipòcrita –Va contestar-li, mirant-lo als ulls. El Malfoy va riure de forma genuïna.

– Com em coneixes –Va admetre entre rialles.

En Harry se’l va mirar. Era encara més descarat que quan era jove. Era increïble. No entenia com era que ara li queia bé, si era un absolut desdenyat a tots els nivells. Li feia riure amb aquella actitud i aquella forma d’assumir els seus defectes, i va acabar rient amb ell.

No van trigar a repartir el menjar. Mai havien passat gana a Hogwarts i sempre havien menjat amb abundància, però aquell sopar era el pinacle del bon menjar i el beure. L’aiguafoc corria com l’aigua i la cervesa de caramel tres quarts del mateix. Aviat el Zabini i en Neville estaven cridant i cantant, i a la zona d’en Harry i en Draco estaven tots dos repassant totes les baralles que havien tingut en tots els cursos.

– ¡I aquella on li vas fer créixer els dents a la Hermione! –Va dir el Harry, rient-se sense control.- ¡Va fer trampa i se’ls va reduir més del compte la tia!

L’Hermione se’l mirava enrojolada, però aviat va estar rient-se amb els demès.

– I les baralles durant els partits de quidditch –Va dir el Malfoy, vermell de riure.- Una vegada a en Ron li va sortir malament un sortilegi i es va fotre a vomitar llimacs durant hores –Deia, rient-se només de recordar-ho.- Encara recordo que es va posar de color verd! De color verd! –Deia, i tornava a riure sense control.

En Harry va recordar i va trencar a riure també, intentant explicar que el pobre Ron va haver d’estar tota una tarda vomitant llimacs en un cubell a casa de’n Hagrid, però no podia parlar de riure. Li encantava repassar les batalletes, i li encantava encara més fer-ho amb el Malfoy, perquè tenien la versió dels Slytherin, cosa que era hilarant i interessant a parts iguals.

En Ron, martiritzat, va intentar parlar per sobre les rialles.

– Al menys no et vaig intentar matar com en Harry als lavabos, idiota –Va deixar anar.

La Ginny va estossegar mentre l’Hermione li donava un cop sota la taula. En Draco va deixar de riure, i en Harry es va quedar glaçat al lloc. Tenia clar quina era la postura del Draco en aquell assumpte, però no tenia idea de si fora d’aquell cercle tan reduït sabia ningú el que havia passat.

En Harry va mirar al Ron amb cara de “¿Què coi creus que fas?” i en Draco es va riure per sota el nas, incòmode.

– Bé, si –Va dir, més calmat.- Al menys no em vas intentar matar.

Aquella resposta ambigua va originar un silenci encara més incòmode en el grup, però en Draco es va aixecar un moment, allunyant-se cap al lavabo.

– Collons, Ron –Va espetar en Harry.- Deixa de beure, perquè només fas que dir estupideses –Li va recriminar, posant-se de peu.

Va seguir al Draco, que s’havia ficat al lavabo, i el va trobar exactament com el va veure aquell dia de feia anys, arrepenjat a la pica, amb les mànigues arremangades, mirant-se al mirall. Ara no plorava, senzillament mirava a en Harry pel reflex. La poca llum feia que no pogués veure’l del tot bé.

– ¿Estàs bé? –Li va dir en Harry, acostant-se.

En Draco es va girar, mirant-lo.

– ¿M’has perdonat per allò? – Va preguntar a sota veu.

– ¿Per què? Aquell dia vaig ser jo qui casi et mata, Draco...

– No, no per allò en concret. Per tot el que et vaig fer quan érem petits. –Va dir en Draco, amb una expressió que no acabava d’endevinar en Harry.

– Suposo que sí –Va dir en Harry.- ¿Per què em preguntes això? ¿Creus que en Ron no ho ha fet?

En Draco va mirar al terra, i es va acabar asseient en un banquet que hi havia davant de la pica.

– No és això –Va dir.- Es que començo a pensar que sempre hi haurà una cosa que ens separarà – Va seguir.- Una cosa que ens separa a tu, a mi, a mi del Ron, de l’Hermione. Crec que sempre existirà una merda que farà que mai siguem amics com ho soc amb en Crabbe o amb en Zabini.

– ¿Quina cosa? –Va preguntar en Harry, ajupint-se al seu nivell.

– Ja saps quina cosa –Va dir, tocant-se la cara amb les mans, com si allò li pesés més del que era capaç d’admetre.

– Sé què vols dir –Va dir en Harry. Es va aixecar, i li va oferir la mà.- Vine amb mi una estona.

 

Van sortir de les Tres escombres per la porta de darrere. Madame Rosmerta els va donar un parell d’aigües de foc, i es van asseure en un banquet a la fresca.

– El que va passar no podíem controlar-ho ni tu ni jo. Cap dels que estem aquí avui podia, Malfoy. –Va dir en Harry.- I penso que hem de viure amb el fet de que, si, hi va haver una època on ens intentàvem matar l’un a l’altre... –Va dir en Harry, rient per sota el nas.- Però no crec que això canviï res ara per ara.

– Si que ho fa. I no entenc perquè no ho veus. Tu estaves al bàndol bo, jo al dolent... I el més fotut del tema es que per a tu això no suposa un càrrec de culpa, però per a mi... No tens idea dels malsons que tinc per culpa d’això.

– ¿Creus que no tinc càrrec de culpa, Draco? –Li va preguntar en Harry.- ¿Saps el que he sentit quan he entrat al lavabo i t’he vist igual que el dia que et vaig llençar el sectumsempra? M’ha donat un sotrac el cor perquè encara recordo la sensació horrible que vaig tenir quan et vaig veure desplomat al terra, sagnant sense control.

– Et vaig atacar jo primer, només et defensaves –Va dir en Draco.

– M’és igual, Draco –Va dir en Harry, mirant-lo als ulls.- Inclús si m’haguessis intentat matar vaig saber en aquell moment que tu no et mereixies allò. Ho vaig saber des de que vam fer-nos amics amb aquella poció que ens va fer noies, ho vaig saber quan el sectumsempra, ho vaig saber cada dia que et vaig veure la cara i la ràbia pintada als ulls, que tu no eres un covard ni un animal, tu nomes intentaves mantenir-te viu a tu i a la teva mare enmig d’un mar de merda en el que t’hi vas trobar tant jove que eres incapaç d’entendre de bàndols. I ho vaig saber també el dia de la batalla a Hogwarts... Saps quan? Quan us vau quedar els teus pares i tu en un racó, sense saber que fer. El teu pare es va adonar massa tard de les atrocitats que va fer, però tu has tingut la sort de no veure’t forçat a les xarxes d’en Voldemort abans de que et prengués un tros d’ànima.

– No saps les coses que he vist –Va dir en Draco, amb la veu tremolosa.- No saps les coses que m’ha fet fer.

– No has matat a ningú –Va dir-li en Harry.- No ho has fet.

– Han matat a gent davant meu. –Va dir en Draco, amb veu torturada.- Van assassinar a molta gent davant meu i no vaig fer res –Es va enfonsar el rostre entre les mans.- No saps les nits que he passat a casa dels meus pares, incapaç de tornar a entrar a habitacions on s’ha vessat la sang. I desprès recordo que la Bellatrix va assassinar a en Sirius i... I et van fer tant mal, Harry. A tu i a tots ells. No soc capaç d’oblidar-ho, no soc capaç d’oblidar que no vaig fer res per aturar-ho, i ara aquesta culpa em menja per dins. La Ninfadora, en Remus Lupin, en Sirius... En Fred... En Dumbledore –Va dir aquest últim amb la veu trencada.

En Harry no sabia què dir.

La mort havia sigut una antiga companya amb la que s’havia acostumat a viure. No podia evitar recordar als morts de tant en tant. Però el dolor que sentia en Draco semblava molt, molt viu. Una culpa que a la seva manera també perseguia en Harry.

– Jo tampoc vaig poder fer res. –Va murmurar, mirant cap al cel.- Totes i cadascuna d’aquestes morts que dius, jo tampoc vaig fer res. Durant un temps vaig somiar molt amb ells, ¿Saps? –Va dir en Harry.

El Draco se’l va mirar, amb els ulls vidriosos.

– Hi havia una certesa que m’atrapava després de la Guerra. Tota aquella guerra havia sigut per mi. No “per mi” com a epicentre de tot, si no com un origen. Tot podia haver acabat si no hagués nascut... I ho vaig fer i va morir tantíssima gent arrel de la meva existència. I no saps el pes que suposa saber un fet així.

– Tu no vas escollir néixer. –Va mormolar en Draco.- Tu no tens la culpa de res.

– Tampoc tu vas escollir ser un Malfoy. Ni jo vaig escollir ser la víctima d’en Voldemort.

En Draco es va estremir.

La culpa dels teus malsons, de la teva culpa, de les morts... La culpa de que tu i jo estiguem mentalment fets una merda, Draco, es d’en Voldemort i de ningú més. Es un fet que hauràs de carregar amb tu tota la teva vida, però tard o d’hora ho hauràs de superar –Va dir-li en Harry.

– No sé com ho faré –Va admetre en Draco, amb por a la veu. – Intento ser fort i valent i bona persona, però això no fa que marxin els malsons o la culpa...

En Harry el va veure allà, tan torturat, tan fràgil, que li va passar la idea de consolar-lo pel cap. L’impuls de passar-li la mà per l’espatlla va ser irrefrenable: va abraçar-lo a mitges, tímidament, sense voler envair l’espai aliè.

– Deu meu –Va dir amb un riure sufocat.- No em crec que tu siguis el que m’ha de consolar a mi – Va dir en Draco.- Tu ets la víctima aquí, no jo...

– Draco – Va dir en Harry, mirant-lo als ulls.- Tots dos som víctimes aquí. –Va dir.- I jo he tingut a molta gent que m’ha consolat a mi. No té res dolent deixar-se consolar per un altre, encara que sigui jo que ho faci. Jo també puc fer-ho... Encara que tingui una col·lecció de traumes. – Va somriure una mica, intentant animar a en Draco.

En Draco es va quedar callat. Semblava que pensés alguna cosa, però va callar i senzillament va tornar-li l’abraçada a en Harry, respirant profundament.

Potser allò marcaria un abans o un desprès, però en Harry sabia que aquella nit la recordaria durant molt, molt temps.

Les amistats que verdaderament perduren son aquelles que sobreviuen a guerres, però també aquelles que sorgeixen d’entre les runes. En Harry i en Draco es retrobaven un cop més, compartint allò que els hi feia ser víctimes: els traumes, profunds, silenciosos, que pressionen l’ànima i fan vessar llàgrimes sota la llum de la lluna, d’amagades, rere un restaurant, en meitat d’una nit de Tardor.


Llegit 91 vegades


< Anterior capítol ||

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 11/04/2020 a les 00:59:56
    #27479He escrit 10 fanfics amb un total de 162 capítols

    No pateixis per trigar un any a tornar, el confinament ens porta coses inesperades haha

    El Draco amic de la McGo... qui ho havia de dir! És estrany i interessant alhora veure aquestes dinàmiques tan diferents que es porten els Sly i la resta, sobretot tenint en compte que, com has dit, van lluitar en bàndols oposats d'una guerra uns anys abans. Però està bé veure que han reconegut que les accions que han fet posteriorment els converteixen en iguals.

    M'ha agradat, sobretot, aquesta conversa del final, amb totes les reflexions del Harry i el Draco. És que mare meva, imagina't viure amb el trauma que viuen ells... I el personatge de la Ginny també m'agrada molt com l'expliques, trobo que està molt ben delimitat.

    No cal que et disculpis pel tema de l'ortografia! Era senzillament perquè ho tinguessis en compte, cadascú té els seus problemes quan escriu i ho anem agafant de mica en mica. Només pensant-hi i volent fixar-t'hi ja es millora molt.

    Apa doncs, ens llegim!