Cròniques de Hogwarts - 20: Obrir la cambra dels secrets (Jack)
AvatarEscrit per Agatha Black
Enviat el dia 08/04/2020 a les 00:26:27
Última modificació 08/04/2020 a les 00:26:27
Tots els capítols de Cròniques de Hogwarts
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


20: Obrir la cambra dels secrets (Jack)

 Avui és l’últim dilluns de setembre. El cel segueix ennuvolat. M’he passat des del divendres vomitant i al llit. Ha estat només un cap de setmana, però se m’ha fet etern... com si haguessin passat anys. De fet, vaig passar dues nits a la infermeria. A estones em trobava tant malament, però, que pensava que d’aquesta no me’n sortia, i això m’ha fet reflexionar. Com vull ser recordat? De debò vull seguir com fins ara? Qui vull ser? Totes aquestes preguntes s’arremolinen en un racó del meu cervell. 

Miro al sostre del Gran Saló, des d’on cauen petites gotes d’aigua que s’evaporen abans de tocar—nos els cabells. I mentrestant, l’Ethel s’apropa a la nostra taula. 

—Ei, alguna novetat al Periòdic Profètic? —li pregunta la Circe. Baixo la mirada, i veig que el porta sota el braç, com cada matí. 

—Doncs sí, ara que ho dius. Els aurors van atrapar un assassí en sèrie ahir a la nit. —fa l’Ethel, ensenyant-nos la portada, on un home d’uns quaranta o cinquanta anys ens mira i ens pica l’ullet. 

—Què dius! I diu si matava bruixots o sangs de fang? —pregunta la Circe amb un xiuxiueig interessat. 

—No, no ho especifica —contesta l’Ethel—. Doncs aleshores no sé si alegrar-me’n  —fa la Circe contrariada. 

La Nina se’n riu, i l’Ethel fa una mitja rialla. I jo també faig una mitja rialla. I per un moment penso que encara no estic recuperat del tot, perquè sento ganes de vomitar. 

Hi ha un breu silenci, en el qual inspiro, agafo forces, i ordeno les idees mentre vaig soltant l’aire a poc a poc. El cor em comença a bategar fort. Hi he reflexionat prou. Ara seria un bon moment, per parlar. Un moment ideal. 

—Bé, jo vaig tirant cap a classe —diu l’Ethel, i dóna mitja volta. 

—Fins ara! —li diu la Nina, i em trenca la meva bombolla, com si els rellotges seguissin girant, com si el temps no es pogués parar per a donar-me el torn—. Potser hauríem d’anar tirant, nosaltres també. Li vull preguntar una cosa al professor Strike sobre el malefici del qual ens va parlar a l’última classe. 

La Circe se la mira. Sembla que va a dir-li alguna cosa sobre el malefici (i si li faran a les de Gryffindor), o sobre la seva aplicació sobtada en l’assignatura, però en lloc d’això es queda mirant el seu plat. 

—Però si no has menjat res! —diu, observant que té tot de miques de menjar aixafades amb la forquilla per dissimular. 

—Ai, als matins no tinc gaire gana, ja ho saps... —contesta ella, evasiva. 

—Ni als migdies, ni a les nits —especifico jo, forçant—me a tornar al present, fent broma. 

Però entre bromes a vegades es diuen veritats. La Nina fa cara d’incòmoda i m’apiado d’ella. A més, m’ha marxat la gana.

— Bé, jo també he acabat. 

—Doncs jo em penso acabar l’esmorzar —diu la Circe, apuntant el seu plat amb la forquilla—. Necessito forces per aguantar Las supernenas. 

 

*   * * 

 

Defensa normalment em passa ràpid, perquè em concentro molt en les tasques que ens mana el professor. A classe s’hi va a estudiar, la Circe i la Nina ja saben com penso, així que m’acostumo a seure amb l’Ethel, que almenys no parla. Però avui no em puc concentrar. 

Veig a la Black i a la Connors tirant-se boles de fang a Botànica, i em recorda el que va dir sobre la maduresa. La veritat és que en el fons em fa enveja, a mi també m’agradaria ser així de despreocupat. Però no ho sé ser. Per un moment se’m passa pel cap tirar-li una bola de fang a la Black, però em sembla que s’ho prendria malament. 

Història sembla que no s’acabi mai. Avui toca lectura. Si l’únic que fem és llegir el llibre, ho podríem fer pel nostre compte! L’únic que aconsegueix el professor Binns és que segueixi donant-li voltes al mateix. Almenys, quan la classe acaba, he decidit que d’avui no passa. Parlaré amb elles a l’hora de sopar. Així, aquesta tarda podré fer el treball en grup amb la Circe que ens va posar la professora Darling. Ho tinc ben calculat.

 

*   * * 

 

—Què et sembla si fem el Ferula? —xiuxiueja la Circe, resseguint el llibre amb el dit—. «Ferula és un encanteri curatiu que serveix per conjurar vendatges que envoltin la ferida...». Jack? 

Ferula em sembla perfecte —responc. 

M’havia quedat absort mirant l’home de la portada del diari. Algú se l’ha deixat a la taula de la biblioteca on hem anat després de dinar. Segueix picant-nos l’ullet, i per alguna raó em comença a incomodar. La Circe s’adona del que estava mirant. 

—Li presentem a la teva mare? —diu, fent broma. 

Em passo la mà pels cabells, pensant. Jo he provocat això. Aquests comentaris són els meus comentaris. Com em podria enfadar perquè surtin de la boca de la Circe, en lloc de la meva? Com puc odiar la Circe, sense odiar-me a mi mateix? 

—Jo li enviaria una carta —xiuxiueja la Nina, que ha vingut a la biblioteca amb nosaltres—. És gran... però té el seu punt—diu mirant-se l’home del diari. 

De cop veig a l’Agatha Black. Sembla que no me la pugui treure del cap. Ha vingut a tornar un llibre. De seguida que ens veu treu un crucifix i comença a caminar de recules cap a la porta, encarant-nos-el. 

—Algun dia l’enxamparé sense cap professor ni bibliotecari ni les seves mascotes de Gry a la vora... —murmura la Circe, mirant.la fixament. 

Però no la sento. Només sento «Li presentem a la teva mare?» «Li presentem a...» «Li presentem...»

—Us he de dir una cosa. 

M’alço de la taula, però veig que la bibliotecària em mira, i em torno asseure, nerviós. I aleshores sentim uns tocs fluixets que vénen de la finestra del costat. Hi ha un mussol, que em mira fixament. Miro a Madame Pince, que ha anat cap a la W, a tornar a l’estanteria el llibre de l’Agatha, i la vigilo mentre la Nina s’apropa a la finestra; l’obre sigil·losament, agafa el mussol i el porta a la taula. 

—Hi diu Jack Moore —diu la Circe, deslligant la nota. 

I quan la vaig a agafar, la Nina me la pren de les mans amb una estrebada ràpida. 

—Ei, és de la Charlotte? —diu enriolada—. Que no pot esperar a demà al matí com tothom? 

—Torna-me-la! —dic amb un xiuxiueig exasperat. 

Però de cop m’adono que ja no necessito exasperar-me per això. Ja no em cal jugar més. I em quedo tranquil. 

—Molt bé, llegeix-la. 

El meu canvi de comportament fa que es quedin parades mirant-me, estranyades. I la Nina diu, una mica recelosa: 

—Molt bé, molt bé, ja te la torno... 

—No, no, la pots llegir —dic convençut. 

Si veuen que és de la meva mare... Els ho puc començar a explicar així. És més fàcil. Encara no hem acabat el treball, però mira, les coses han anat així. 

—Segur..? D’acord... —diu la Nina, no gaire convençuda, i desplega la nota. “Estimat Jack” espero sentir, però el que sento és una altra cosa—. “Benvolgut Jack. Ara estic reunit amb la seva mare, i espero veure’l en acabat. Vingui a les set del vespre al meu despatx. La contrasenya de les gàrgoles és “Xocolata blanca del Magidona.” Mordred Pendragon, director.” 

Hi ha un breu silenci. 

—Oh! He sentit que han obert un Magidona a Hogsmeade fa no res! Deu ser veritat? —pregunta la Nina, però la Circe diu: 

—Espera, ha dit que és amb la teva mare? Pensava que els sang de fang no podien venir al castell. 

—He sentit dir que la filla descastada de la Darling hi va viure quan era petita —diu la Nina. 

—Sí, jo també ho he sentit —dic—. Però és una mica estr... 

—Un mussol a la biblioteca! Un mussol! A la biblioteca!!! —crida Madame Pince, posant èmfasi a totes les síl·labes de biblioteca, i ens fa fora ràpidament i entre crits. (Redéu, crida més ella que el soroll que feia el pobre mussol.) 

Miro el rellotge en sortir. Són les sis. Tinc una hora. 

—Vaig a tornar el mussol a la mussolerissa —dic—, i després tiraré cap al despatx del director. 

—El despatx del director no està en una de les torres? —diu la Nina, i em diu, com una confidència—: Això són moltes escales. A veure si la teva mare es caurà... Per accident, és clar. 

I em pica l’ullet. 

Com he permès que això arribi a aquest punt? Em pregunto. 

Ja anava a marxar, però em paro. Això s’ha d’acabar, i s’acabarà just aquí. 

—En realitat, no vull que feu més comentaris d’aquest tipus. Jo ja no els faré. Sí, la meva mare és muggle. I no m’importa que ho sigui. I la meva novia? Un invent. La Charlotte no existeix. L’odi cap a la meva mare no existeix. Les cartes de tots aquests anys eren de la meva mare, però no vaig saber com justificar-ho i la pilota es va anar fent més i més grossa, i ja no la vaig saber desinflar.

I sembla que tampoc sàpiga com desinflar.me, ara que he començat:

—Mai no he pensat que els sang de fang mereixin morir. Sempre havia pensat que les paraules no importen, només són paraules. Però ja no penso així. Ho he reflexionat. He canviat. Sóc fill de muggles, i n’estic orgullós! 

Amb cada frase la Nina i la Circe posen uns ulls més grossos. He anat alçant la veu sense adonar-me’n, i veig que la Noa i el Billy em miren des de l’altra banda del passadís, amb uns ulls gairebé tan grans com els del mussol. 

Així és. He mudat la pell, com la serp que sóc. 

El silenci cau de cop a sobre de tots; ens envolta; ens ofega. I el mussol fa petar el bec. 

—Per què ho has dit, tot això? —diu la Circe, recuperant la veu—. Digue’m que és mentida. Que... Que no ens has estat enganyant… —però jo no responc, i els seus ulls deixen el dubte per agafar un to de determinació—: No pensava que hi hagués res pitjor que un sang de fang. Però aquí estàs. I sobres, sobres molt. Ja pots córrer cap a la teva mare muggle, perquè és a l’única que tindràs. 

No ho diu cridant, però sona fred i tallant com el gel. Es fa el silenci una altra vegada. Miro la Nina. 

—No m’esperava això de tu —diu en to solemne. 

Agafa la Circe pel braç, li fa fer mitja volta i se l’emporta. 

Veig com se’n van. Com si em sabés greu, penso. Però començo a sentir un malestar per tot el cos. És així com et sents quan t’has tret un pes de sobre? És perquè estic tan acostumat a portar-lo damunt, que ara el trobo a faltar? 

Em quedo al passadís, parat com un estaquirot, uns minuts, però el pes del mussol sobre el braç m’obliga poc a poc a tornar al present. Vaig adonant-me que m’he de donar pressa si vull passar per la mussolerissa abans d’anar cap al setè pis. I cada vegada vaig sent més conscient del que comporta el fet que hagi d’anar al despatx del director. 

Ha passat alguna cosa, em diu una veueta a la ment. No haurien fet venir la meva mare si no fos alguna cosa realment important. No pot haver mort, perquè el director ha dit que és aquí. No tenim cap familiar. No ho entenc. 

Deixo el mussol al seu lloc, i cada vegada vaig accelerant més el pas, fins que arribo corrent a davant de la gàrgola del setè pis a les set en punt. 

—Xo... Xocolata blanca del Magidona —dic, amb la veu una mica ronca, com si fes hores que no parlés. 

La gàrgola fa un salt cap a la vora. Pujo en unes escales giratòries. No hi havia entrat mai, aquí. Quan arribo a dalt de tot em trobo una porta. No se sent res. Truco. 

—Hola, Jack —m’obre el director. 

Però té un aire seriós que normalment no duu a la cara. I darrere seu veig la meva mare, que s’alça de la cadira de davant la taula del director i es gira cap a mi. 

—Jack! —crida, i s’apropa a grans passes. 

Noto que té la galta humida quan em fa un petó. 

—Mama, estàs bé? Què ha passat? 

—És molt difícil d’explicar... Estic bé... estic més que bé. De fet, estic tan contenta... que no sé per on començar. I m’han vingut tants records... Vine, que t’ho explicarem tot... 

 

*   * * 

 

Surto del despatx del director i baixo les escales a poc a poc. La gàrgola torna al seu lloc darrere meu. La pluja segueix esquitxant les finestres. Penso que a fora l’aigua deu estar glaçada, i per això em sorprèn que jo la noti tan calenta recorrent-me la cara. Sento un soroll darrere meu; és el director que baixa l’escala corrent. M’eixugo la cara abans de que arribi a baix de tot. 

—Jack! La teva mare ja ha marxat amb la pols migratòria. Té certs avantatges ser jo, eh? En un moment han obert una línia a la meva llar de foc fins a casa seva. Bé, casa teva, també. Estàs bé? Vols una mica de xocolata? Una mica de té? Vols que t’acompanyi a la residència? Gairebé són les vuit del vespre... 

—Ah no, merci, és igual. No cal. Però gràcies. 

Començo a caminar i deixo enrere al director al girar una cantonada. No tinc ganes de parlar... Però just aleshores... 

—Jack! Jack! —sento que em criden per darrere i en girar-me veig la Maire que ve cap a mi. Ajunta les dues mans, nerviosa. No em mira gaire a la cara, i me n’alegro. 

—D’això... Que ja tinc la fotografia retocada que em vas demanar. Però et volia dir que... Que no m’agrada... Que jo no.. —sembla que se senti intimidada, perquè va abaixant el volum de la veu fins a tornar-se un murmuri incomprensible. 

—Ja no em cal. Ho sento, Maire, per haver-t’ho demanat. 

Em torno a girar, abans que pugui afegir res més. No sé com s’ho haurà pres. No m’importa. Suposo. I aleshores veig que l’Edwin se m’acosta per davant. 

—Hola, Jack. Ja he provat el meu nou invent, per ara tot va bé, però anava a fer-ne una segona prova fora del castell. Com que em vas dir que t’interessava... Ei, estàs bé? 

—Sí, bé.

Per què la gent tan intel·ligent és d’allò més perspicaç? Sé que no podré aguantar la cara de pòquer eternament, així que li dic que ara tinc pressa i segueixo el meu camí. 

—Jack! —sento que em criden. 

Només havia de creuar un passadís, però sembla que tota l’escola s’hagi concentrat aquí! No sé qui em crida. No en faig cas. 

Passo tres vegades per davant d’un pany de paret buit, i es materialitza una porta. Hi entro i la tanco ràpidament, i hi recolzo l’esquena, que vaig deixant lliscar fins a terra. El terra és fred. Em calma. Aquí no hi ha res. Només jo, i la porta, i el terra. I ara que està tot fosc i en silenci, ja no sento la necessitat de cridar. 

Intento deixar la ment en blanc, però es fan esquerdes en la foscor i les paraules la comencen a travessar. I una imatge, una imatge del diari d’avui m’omple la ment. De l’home que ens picava l’ullet. Que em picava l’ullet, penso. 

«Sóc... sóc bruixa, Jack.»

«Jack, la teva mare no t’ho ha pogut dir fins ara perquè estava al programa de protecció de testimonis del Ministeri de Màgia»

«Estava en aquest programa perquè... Bé, has vist el diari, per casualitat, avui?»

«Jack, la teva mare no va poder decidir. Amagar-se entre els muggles va ser la millor decisió que va poder prendre per a protegir-te, ho entens?»

«És el teu pa-are biològic, Jack.. El William... L’ho-home del diari... »

«Ara ja no hem de patir. Està arrestat, el jutjaran per tretze homicidis que tenien el mateix modus operandi… »

«Tu no has de patir per res. Ets bon estudiant... Només has de seguir com fins ara»

«Jack, ho entens?»

«Ho entens, Jack?»

&nb sp; 

 

 

Capítol escrit per Arwen Black


Llegit 225 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • AvatarAgatha Black (Moderador/a FF)Enviat el 08/04/2020 a les 00:49:13
    #27467He escrit 8 fanfics amb un total de 195 capítols

    Wiiiiiii! Cròniques de hogwrats ha tornaaaaaaat! Ai, quina il·lusió. Va anem pr parts: Primer de l'Agatha: el trosset que els apunta amb el crucifix! OMG OMG tant escaieeeeeent! Hahahaha, es una de les coses que totalment faria, molt bé! XD Ahh, i està tornant el llibre de l'Oscar Wilde que li va recomanar l'Edwin, quin detall més guai ;) M'alegro que al final la conversa que va tenir amb el Jack en el capítol 17 no estigués malament i la poguessis fer servir, perquè vaig pensar que potser l'havia cagat o algo... En fi, que m'alegro que no sigui el cas. Després, la Circe: Com ja t'he comentat, aquesta és una bona primera reacció per a ella, però no serà la reacció amb la qual es quedarà ;) I menys ara, que el Jack és de sang pura! També trobo que totes les seves intervencions són encertades, així que felicitats, crec que l'has sabut fer teva! I en general: Dues bombes atòmiques! Primer que expliqui lo de la mare a la Circe i la Nina, i després lo del pare! Jooooooolín. Però bé, ja tenim idea de com avançarà, i he de dir que m'agrada molt el gir que has donat a la història, i com de cop i volta i ha aquest mal rotllo entre els amics Sly! Em sembla molt bé tot plegat! Felicitats i espero que seguim aviat! :D



  • Avatarhermione potterEnviat el 08/04/2020 a les 18:11:13
    #27468He escrit 9 fanfics amb un total de 70 capítols

    Visca, Visca!!! No saps com m'he arribat a emocionar quan he vist el capi!!!!!!!!!!!!

    Abans de comentar el capítol en si, t'he de dir que m'has deixat amb la boca oberta, Arwen, no m'esperava aquest gir de 180º tan heavy! I love it so much!

    I comencem amb el capítol, que és el més important:

    M'alegra molt de veure que en Jack al final diu la veritat sobre la seva mare i la "nòvia". Ara, el compadeixo... perquè no se sap mai com poden reaccionar les seves amigues i més ara que la mare de veritat és bruixa. Però estic contenta per ell i la seva valentia. Ara que... pobre noi... Ho deixa anar tot i vinga, el teu pare és un assassí i, en realitat, ta mare és bruixa. Com deu estar... Tinc ganes de saber com ho portarà tot i de quina manera "canvia" o "investiga". M'han agradat molt les picades d'ullet (les de Periòdic Profètic, de pal: Eii, ens veiem aviat), molt guais.

    És molt interessant la manera com veu els companys de les altres residències. Li fa tanta falta algú que el faci "despertar" (no sé si m'explico... bé, és igual!). Sobretot he la manera com mira les grys, em fa voler acostar-m'hi i dir-li: Juga amb nosaltres! xD

    Però eh, la frase del capítol: "He mudat la pell, com la serp que soc". Bua, increïble! Quina serp!

    Crec que de moment ho deixaré aquí. Però genial, un capítol molt guai, en serio!

    Ens llegim aviat!




  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 08/04/2020 a les 19:39:39
    #27472He escrit 10 fanfics amb un total de 162 capítols

    Viscaaaaaaaaaa! Viscaaaaaaaaaaa! Ball de la victòria!

    Ja et vaig dir que és el capítol més anticipat de la història de la web i és així haha I quina tornada! M'ha agradat moltíssim, felicitats perquè t'ha quedat fantàstic!

    Quin canvi en la història del Jack... aquest dia serà realment un punt d'inflexió a la seva vida! M'ha agradat molt que mudés de pell, com dius tu, tot i que em fa patir una mica com queda la seva posició a Slytherin, ja que semblava que sobretot es portava amb la Circe i la Nina i ara que ja no... bé, a veure com s'ho prenen, quan sàpiguen la veritat, si és que l'arriben a saber! Però ara el Jack està seguint els seus principis, cosa que és fantàstica, i tot i que pateixo per com el poden tractar, està millor que amb males companyies.

    M'ha agradat molt el redactat, sobretot al final, amb els que li anaven dient coses, i ell seguia en els seus pensaments, que normal... Penso que t'ha quedat molt bé com se li solapen les idees i les frases que li han dit, està fantàstic! Tot el capítol està bé, però és que el final és sublim.

    Com a punts lleugers del capítol però fantàsticament ben trobats, seré poc original i destacaré el crucifix i la contrasenya del despatx del Pendragon hahaha són massa!

    A veure com és, doncs, la seva vida després d'això... a la Maire li farà molta molta pena i crec que en algun moment anirà a veure com està! Tot i que no ho llegirem perquè falten segles per la Maire haha No sé amb qui es podria ajuntar el Jack per buscar suport, que el necessita, tot i que seria divertit que s'unís amb el grupet gran del curs, així hi hauria representació Sly! Però pot ser una mica massa per ell... no ho sé, tu com ho trobes?

    Res doncs, un gran retorn, quines ganes de seguir llegint!




  • AvatarMercè GrangerEnviat el 10/04/2020 a les 18:47:17
    #27478He escrit 4 fanfics amb un total de 16 capítols

     

    Ai que bé un nou capítol! Quina il·lusió!

    Primer de tot, l'espera ha valgut la pena. És un molt bon capítol i deixa moltes portes obertes per seguir amb la història. M'ha agradat molt tota la informació que has plantejat, i com l'has distribuït al llarg de tot el capítol! Enhorabona.

    M'agrada el principi i el malestar del Jack, quasi com un auguri... pobre, no té cap mena de descans haha. El tema del diari, també, que primer pot semblar banal i vas recuperant el tema i al final, vaja, és part d'una de les bombes del capítol. I els comentaris de la Nina i la Circe, tot i que són un poc xunges, em fan molta gràcia els seus comentaris hahahaha. M'ha agradat molt com has escrit la Nina. 

    Sóc molt fan del crucifix i la contrasenya haha. I de com has enllaçat els detalls com allò del llibre que ha explicat la Gee, jo no hi havia reparat!

    El Jack em cau bastant bé, i trobo que, en aquest capítol, és molt relatable. Pots empatitzar amb ell i sentir que ell està sentit. Que no és poc, vaja. El final m'agrada especialment; està escrit molt acorde a l'ànim del protagonista. I també m'ha agradat que vagin sortint més personatges, justament en el moment més inoportú! Ho he trobat realista i a més, com que alleugeria una mica l'ànim del capítol però tampoc no trencava el ritme. 

    I bé, ja sabem com reaccionarà la Nina després, quan ho acabi de pair de tot. El Jack de veritat necessita amics al seu costat, pobret...

    Una abraçada!




  • AvatarCass RossEnviat el 15/04/2020 a les 22:44:24
    #27484He escrit 10 fanfics amb un total de 18 capítols

    Hola!

    Tenen raó quan diuen que és el capítol més esperat de la web! ^^ M'alegro moltíssim que després de quatre anys, la fanfiction continuï. I aquest capítol, mare meva, quina bomba de capítol! Em sembla interessant, el gir que fa la història del Jack --tot i que la trobo una mica precipitada, i potser hagués estat més interessant que es pogués desenvolupar una mica més--, però és intressant com aquest gir provocarà canvis en moltes altres coses, com es pot veure amb la Circe i la Nina, i una mica amb l'Ethel en el pròxim capítol que em toca escriure.

    M'agrada molt, molt com està escrit ^^ "Ha estat només un cap de setmana, però se m'ha fet etern... com si hagessin passat anys." Una referència a la pausa que ha tingut la fanfiction? Potser perquè en els capítols anteriors el Jack no va aparèixer gaire, em sorprèn que en aquest principi de capítol estigui malalt. No és per res concret relacionat amb els altres capítols, oi?

    Hi ha algunes frases molt, molt bones: "Així és. He mudat la pell, com la serp que sóc. // El silenci cau de cop a sobre de tots; ens envolta; ens ofega. I el mussol fa petar el bec." O el final, amb les frases impactants de la mare, que ens revela la veritat. El final del capítol està molt i molt ben fet, la manra com flueix la conversa sense context i les repetiicons del final... Tot i que sap greu pel Jack. (Però, bueno, aquí som bastant massoquistes amb els nostres personatges, oi?)

    M'agraden les aparicions que fan els altres personatges: la Maire --pobra Maire, ella que havia aconseguit la fotografia!--, l'Edwin, l'Agatha i el llibre i el crucifix (molt fan), el director, l'Ethel... De l'Ethel, m'ha sorprès una mica lo de la mitja rialla, perquè si hagués fet una rialla, hauria sigut com un gest de superioritat, però no et preocupis, ja m'alegro que hagi sortit!

    Ens llegim,

    Cass




  • AvatarArwen Black (Moderador/a FF)Enviat el 21/04/2020 a les 00:02:17
    #27486

    Ei! Quan es va penjar el capi no vaig poder comentar. Primer de tot, dir que la idea del títol va sorgir entre l'Agatha Black i la Mercè Granger, gràcies! I bé, sobre el capítol... Em preocupava que es desviés massa del caràcter del Jack, perquè no volia que fos una persona completament nova, però la veritat és que totes les mentides acaben sortint, al final... I sembla que això li ve de família... 

    I ara, a respondre comentaris! N'heu fet molts, moltíssimes gràcies a tots per comentar.

    Agatha Black: Sí! A mi també em fa molta il·lusió, que tornem :D

    Has captat lo del llibre, molt bé! ^^ Lo del crucifix ho vas dir tu en un comentari, que t'imaginaves l'Agatha portant coses així, crec... o fent referències de l'inframón sobre els sly... m'alegro que hagi quedat bé ^^

    Ah, me'n recordo que em vas preguntar si estava bé l'escena on vas fer sortir el Jack. Sí, i tant! Ja li ha anat bé que algú li hagi fet obrir els ulls. 

    Que bé que la Circe hagi quedat bé, crec que li sobren un parell de frases en lo que li va dir al Jack, que era massa, però m'alegro si està acceptable. 

    Que bé que t'agradi el gir a la història, volia fer avançar la trama del Jack. :)


    hermione potter: hahahahaha m'encanta llegir com reacciones! 

    Sí, al final diu la veritat! I després, toma, el que acabes de revelar que portaves anys amagant és tot MENTIDA. 

    Sí oi, fa ganes que s'integri amb més gent d'altres resis, potser ara en tindrà l'oportunitat! ^^

    M'alegro moltíssim que t'ahi agradat tant el capítol, merci per comentaaar!!


    marta_ginny: D'on ha sortit, això del ball de la victòria? fa anys que ho llegeixo xD

    El capítol més anticipat, sí... no m'ho recordis xD Que bé que t'hagi agradat! Crec que li estic pillant una mica més el truc de les pauses entre diàlegs (és clar que en el de la Noa potser me les passaré pel forro, perquè, bé, és un altre estil hahha) però m'hi he mirat més en que quedés... com dir-ho... fluid.

    No pateixis per com el poden tractar, jeje, jo crec que com a mínim amb el Layton s'hi portaria bé. I així el podria fer sortir més :)

    Que bé que el final estigui tan bé, no ets l'única que ho comenta... Que guai :)

    Tenia que colar el Magidona en algun lloc, al final en la contrassenya, és que em va fer gràcia la idea (que va ser de la Mercè, que m'he oblidat de dir-ho!)

    Oh, la Maire l'anirà a veure? Genial, em faig un apunt mental, a veure si ho recordo per al pròxim cop que em toqui. O potser pot sortir en algun BtS.

    Amb el grupet gran del grup, vols dir el David i el Joe? Ostres, ho veig difícil, perquè no tenen els mateixos interessos, ni les noies ni la música rock. Però com he dit, podria anar amb el Layton. O amb gent d'altres resis. O potser s'arreglarà amb les slys. Ja ho anirem veient huhu

    Moltíssimes gràcies per comentar! (I perdó per haver tardat en respondre)


    Mercè Granger: No em diguis que l'espera ha valgut la pena, sisplau, que han estat uns 4 anys XD però que bé que el trobis un bon capítol amb la informació ben distribuïda ^^

    I que bé que t'agradi com ha quedat la Nina :) Oh, descrius tan bé la part final que no sé què dir... Moltes gràcies >.< Sí, en el moment més inoportú comença a aparèixer tothom hahahaha

    No li tingueu pena al Jack, que se sap defensar, també! I potser descobrirà que hi ha més gent, a part dels del seu any, amb qui es podria portar bé. O d'altres residències, qui sap.

    Una abraçada!


    Cass Ross: Jo també me n'alegro :) Tens raó que ha estat precipitat, tenia ganes d'avançar la trama del Jack, i em va agradar la idea que just quan reveli que ha estat mentint, s'enteri que també l'han mentit a ell. 

    Genial, has captat la referència a la pausa de la fanfiction! Ja em pensava que ningú ho diria jeje. No està malalt per res concret, tots ens posem malalts de tant en tant... 

    Hahaha sí que som massoquistes XD que bé que el final t'hagi agradat ^^ I sempre trobo frases molt bones quan escriviu vosaltres, m'alegro que també me n'hagi sortit alguna!

    Ai, volia posar un mig somriure per a l'Ethel, i se'm va colar la paraula rialla, sorry. Mira que ho vaig rellegir vegades. T'ho hauria hagut de consultar, perquè vas dir que no somreia gaire.

    Sí que ens llegim, ara vaig de dret al teu capítol! Al final has anat molt ràpid en escriu-re'l.