Escrit per Mercè GrangerEnviat el dia 23/11/2019 a les 17:07:14
Última modificació 11/02/2020 a les 18:26:44
Tots els capítols de Els becaris del Wizengamot
< Anterior capítol || Pròxim capítol >
NOTA: Hola que tal, només una cosa abans de començar la lectura: veureu que durant aquest capítol utilitzen una cosa anomenada Platugler. Al final ja us dono més informació, però només saber que és una mena de mòbil màgic que fa que es puguin enviar missatges instantanis. Té com forma de cromo de les granotes. El secret de tot això és que necessito una forma de comunicar-se més ràpida que no pas cartes.
La cadira va fer un crek quan el Tony va seure: era fruit de la manca d'hàbit a què el seu propietari l'utilitzés amb tanta freqüència durant un lapsus temporal tant reduït. Normalment, no tenia temps d'arribar a un radi d'un metre de proximitat amb ella abans que li encomanessin un altre cafè. O que fes neteja d'un escriptori aliè. O que baixés a la farmàcia a comprar la poció que l'uròleg de l'Asher li havia receptat. Si era possible, preferiria no parlar d'aquella experiència.
Va començar a llegir l'informe, però just sobrepassada la primera línia va trucar a la porta el desig d'un cafè calent vora seu. En aquella situació, entenia un poc millor el perquè de la seva (quasi) explotació.
Tres cops havia analitzat el document de dalt a baix, però seguia perdut. Va decidir que si, potser el cafè si era necessari. El seu cervell s'havia quedat entumit: al cap i a fi, eren les quatre de la tarda i feia moltes hores que no descansava. Aquella pareixa l'única explicació plausible; no estava fermant caps correctament i per això no entenia la demanda.
No tenia sentit. Mirés per on mirés. Per molt que s'entestava en llegir-la, rellegir-la, rerellegir-la, seguia sense capturar el vertader sentit de tot allò. En resumides paraules, el pergamí anunciava els següents fets: Peter Boyle denunciava a la seva veïnada, Christina Griffiths per tenir a uns salauds com a llogaters. El rebombori que feia estressava als seus cucsbruts i li havia reportat greus pèrdues pel negoci.
No, de la sisena lectura tampoc no va treure res en clar. Ni la setena va aconseguir extreure el cap o els peus de l'assumpte. No entenia que tenia el senyor Boyle contra els seus veïnats; menys entenia perquè això repercutia negativament pel seu negoci. I, per sobre de tot, no entenia qui collons tenia cucsbruts com mascotes. És que a la tenda de mascotes s'havien exhaurit els gatets?
Va plantejar-se anar a parlar amb l'Smethwyck sobre el tema; per ventura podia il·lustrar-lo sobre com enfocar-lo. Tanmateix, van arribar-liels crits que la seva cap li estava proferint al Haverfort i allò va fer decantar la balança cap al silenci: com menys contacte tingués amb l'Smethwyck, millor per la seva salut mental.
Va aprofitar que l'Smethwyck estava ocupada oferint una simfonia de crits per mirar el seu Platugler. L'eufòria el va envair quan va veure que només li faltava una hora per pirar d'allà. Tan sols calia fingir que estava concentrat durant aquell temps perquè ningú li insistís que necessitava un altre cafè. Si aconseguia postergar la falsa dedicació durant una hora, ja s'hauria acabat la jornada. Ho podia aconseguir.
Aleshores, en la biblioteca de records, un va saltar amb força: la promesa que havia fet al Luke que, si algun dia aconseguia que li adjudiquessin un cas, el convidaria a ell, la Candy i el Joe a unes cerveses. Havia estat durant el context d'un dia de particular baix ànim, quan la desesperança i l'alcohol s'havien unit per a convertir-lo en una persona particularment generosa però convençuda de posseir amb una inutilitat tan gran que mai no li encomanarien res significatiu. Merda. Ara tenia l'obligació de complir la seva paraula. Sobretot perquè el Joe li duia recordant cada dia des d'aquell moment. Curiosa la memòria d'aquell noi: només pareixia funcionar en assumptes relacionats amb aconseguir alguna cosa gratis o conquistar algú.
Va enviar un missatge mitjançant el grup dels quatre per convidar-los al bar de sempre a celebrar el seu primer cas. El Luke va respondre al moment: quedaven a les set, sortia de les pràctiques a San Mungo a aquella hora. La Candy havia d'estudiar, però ja hauria acabat prop d'aquella hora, podia dur amics? Ah, que tens més amics a part de nosaltres? va contestar-li el Tony, no penso pagar més d'una cervesa per hom, si pensen venir per gorrejar que se n'oblidin. El Joe va dir que segurament arribaria un poc tard, tenia assumptes a fer. Traducció: una cita.
L'hora restant no va resultar una experiència tan infernal com pronosticava. En un tancar i obrir d'ulls, el temps que havia ocupat escrivint escenes soltes a un pergamí simulant que era feina s'havia evaporat; ja era l'hora de partir.
Va reunir-se amb la Norah prop de la porta de sortida.
—Acab de tenir el pitjor dia. Creu-me: algú sofrirà conseqüències —La Norah estava molt crispada.
—T'han fet dur cafès durant vuit hores sense descans?
—Pitjor. No m'enfadis.
—Com si fos tan fàcil... —El comentari del Tony, afortunat ell, va resultar inaudible—. He quedat amb la Candy, el Luke i el Joe a The Cavern per prendre cerveses més tard. T'apuntes?
—A anar a aquella cofurna? —La Norah va alçar la cella—. Segueixo desinfectant-me des de l'última vegada —Feia dos mesos—. Ara mateix necessito arribar a casa, un bany amb sals i moltes mascarilles. I comprar roba. Molta.
—Que ha passat?
—Necessitaré teràpia abans de poder-ne parlar. Per cert... on és l'Aiden?
○○○
Per l'Aiden, aquella hora s'havia iniciat amb la finalització de la tasca 'Cap informe sense segell'.
I, quan per fi va acabar, una altra feina ja trucava a la porta.
La Charlize Buffay l'estava mirant. No van ser els ulls de granota l'element que va descol·locar l'Aiden: a allò ja estava acostumat, com també al somriure d'orella a orella que sempre professava. L'element insòlit era una expressió més lúcida de l'habitual.
Dos mesos i mig enrere, Buffay s'erigia com una de les joves promeses del tribunal. Una fiscal implacable: a tots els casos on havia exercit, l'acusat s'havia endut la pena màxima. Era l'enveja de tothom qui la coneixia: carrera prometedora, acabava d'adquirir un apartament de nova construcció prop de la Ronda d'Alla, un promès a la seva altura.
Com s'havia ensorrat tot, romania envoltat de fum i misteri.
Els fets comprovats es condensaven ràpidament en un parell de fets verificats: havia romput amb el promès, se n'havia anat per Nadal a un viatge organitzat a l'Índia i, en tornar, havia venut totes les seves possessions, s'havia mudat a una comuna hippie i havia començat a perpetrar ultratges a la moda amb cada outfit que portava. L'Aiden no entenia l'empeny que la Buffay professava en vestir íntegrament amb roba del Mercadet tot a un sickle, puces incloses! Com un dels seus objectius a curt termini destacava el d'apropar-se a ella, posar-li la mà a l'espatlla i explicar-li que, qui fos que l'aconsellava a l'hora de triar la roba, li convenia eliminar a tal vil persona de la seva vida. No li desitjava res de bo, qui li havia dit que aquell jersei era maco.
La versió de la Buffay sobre el seu canvi de cent vuitanta graus era llarga, estranya i incomprensible per qualsevol persona sobria. L'Aiden havia aconseguit treure'n en clar les següents fites: durant el viatge a l'Índia, mentre estava a un monestir budista, havia tingut una revelació vital. Un senyor grassonet li havia dit que, per salvar-se, havia de renunciar a totes les seves possessions materials i entregar-se a la vida contemplativa. Al final, Buda, la conselleria i la Buffay havien arribat a l'acord que podia seguir treballant però se centraria en els casos de caràcter mediambiental. I com aquells casos no solien tenir gaire importància, havia acabat en aquella oficina: per un inepte més no passaria res.
Si li preguntaven a l'Aiden, el noi trobava que hi havia formes més senzilles de dir que t'havies enganxat a les drogues i ficat a una secta fotuda per superar una ruptura. Tot i que volia fer constar que no jutjava: quan ell va rompre amb el seu xicot, va passar per una temporada en què pensava que l'estampat de guepard era acceptable pel dia a dia.
—Aiden... —La Buffay va pronunciar el seu nom amb la pausada veu ja usual.
—Si? —L'Aiden va arrufar una cella: estava escèptic sobre que li podria demanar aquella dona.
—Pots ajudar-me amb les sol·licituds d'acampada del mundial de Quidditch?
—Exactament que necessites?
—Saps que aquest estiu se celebra el mundial de Quidditch a Noruega?
—No visc a una cova, clar que ho sé.
—La gent que hi vulgui anar i acampar al recinte han d'entregar ja sol·licituds i paperassa... L'Yvonne m'ha dit que com és a l'aire lliure és jurisdicció meva. Però m'està fent molt pena veure tants cadàvers d'arbres usats en això... i he pensat en tota la brutícia que deixarà la gent que acampi i...
—Ja me n'ocupo jo, tranquil·la —Tot fos perquè callés. I que dimonis: segurament ell ho faria millor que aquella hippie.
—Et pots ocupar d'aquests? —va donar-li un grapat de dossiers.
Era una feina feixuga, mes no comprable amb la monotonia d'estampar segells. La complicació més gran radicava en comprovar que totes les dates coincidien en tots els documents entregats i certificar que cap no era una falsificació. Si tot estava en regla, es podia aprovar. Quasi ni es va plantejar si hi havia alguna raó lògica perquè ells se n'haguessin d'encarregar de revisar les sol·licituds: ja havia assumit que la Conselleria repartia les tasques de forma caòtica. Com si el qui decidia qui s’ocupada de cada cosa no tingués molta idea de res. Tots els que ja duien uns anys treballant al Wizengamot, encara sospiraven amb nostàlgia en recordar aquella oficina del segon pis que feia tota la paperassa; però des que varen decidir unificar-ho i portar tot el relatiu als serveis judicials al desé pis, tot havia col·lapsat.
—Me n'oblidava... en acabar els has de portar a la cinquena planta amb els de Cooperacio Mágica Internacional perquè posin en marxa els procediments per viatjar, i comunicar als aurors els permisos acceptats.
—Puc fer la primera cosa, però la segona... no em passo per allà. A l'oficina d'aurors hi ha gent que em desitja molt de mal.
No va trobar necessari aclarir res més.
—Però... l'odi, el mai no és bo. Pau i amor per tothom...
—El rollo Imagine es pot quedar a la cançó del Lennon.
—Hi puc anar jo... amb sort a l'oficina d'aurors hi acaben de portar algun cadàver d'algú mort en circumstàncies estranyes.
El Felix Smethwyck es va materialitzar rere l'Aiden. Només el seu cap, primerament: la resta del cos només va mostrar-se quan varen deixar de ser cobertes per la capa d'invisibilitat.
El Felix, tot i que renegava d'aquell nom catalogant-lo com 'nom de criatura diürna' i insistia que Vladislaus havia esdevingut el seu veritable nom, era el nebot raret de disset anys de l'Smethwyck. Per algú que havia abandonat Hogwarts just amb uns GNOM força pobres sota la màniga, el futur no s'obria com a molt prometedor. Excepte si la teva tieta era cap d'una secció del Wizengamot i et podia col·locar com secretari. El treball estava sobre el paper sols: la majoria de vegades deambulava per l'oficina amb la capa d'invisibilitat posada o s'asseia en un racó a llegir novel·les gòtiques. La majoria ja l'ignoraven: tampoc no molestava ningú, si per ningú s'entenia que eren exclosos els becaris, qui es portaven les mans davant un energumen que no feia cap de la feina que li pertocava i conseqüentment, aquelles tasques queien sobre ells.
—D'acord —L'Aiden va mirar el rellotge. Tan sols quedaven cinc minuts. No tenia temps de comprovar cap més sol·licitud. Va apuntar els noms de les acceptades a un pergamí —. Aquí tens.
Va agafar els dossiers amb les peticions acceptades i va anar-se cap a l'Oficina de Màgia Internacional.
A l'oficina de destinació ja no hi quedava ningú excepte un noi de la seva mateixa edat. I quin noi, no va poder evitar pensar l'Aiden. Reunia bastants dels atributs que li solien atreure físicament: cabells foscos, descambuixats, i ulls a parell, barba de tres dies, alt; atractiu. Tal vegada va estar mirant-lo més temps del necessari: intentava calcular les probabilitats d'èxit. El seu gayradar xiulava com boig: eren altes, les probabilitats d'èxit. Els heterosexuals no vesteixen tan bé.
—Vinc del Wizengamot, porto permisos d'acampada pel mundial. On els deixo? —Potser el seu to era més seductor de l'acceptable per a un entorn laboral.
—Me'ls pots donar a jo. Demà ja els donaré al meu cap. A jo em toca estar-me fins tard, és el becari sempre el que es queda pringant —El noi el va correspondre, i, fins i tot, va afegir un ingredient més a aquella conversa en clau: una picada d'ullet mentre agafava els dossiers.
—Em diràs...
—I tu ja has demanat el permís per acampar? Després d'haver estat el porter estrella a Hogwarts imagino que seguiràs el mundial
—Saps qui sóc?
—No saber qui era l'Aiden Donahoe a la meva època a Hogwarts era quasi delicte. Anava dos cursos per enrere de tu i pesava trenta quilos més. Normal que no et fixessis amb jo.
—Em sap greu —Però ara sí que s'ho estava fixant. Això ja ho solucionava, oi?
—No et preocupis. Saps? M'esperava veure't per aquí. Pensava que en acabar els MAG vares començar a estudiar per entrar a l'oficina de Màgia Internacional.
—Ho vaig fer, però passats dos anys vaig veure que el meu destí estava més aviat entre el tribunal —L'Aiden va encongir les espatlles. Era una molt resumida versió de la realitat, però ara no era el moment indicat per a relatar anècdotes.
—Llàstima... m'hauria agradat treballar amb tu —Allò anava millor de l'esperat—. Ja està tot, li he deixat una nota al cap avisant-lo.
—Perfecte. Ens anem veient, doncs.
Tampoc no s'havien de precipitar les coses. L'Aiden preferia guardar un poc de misteri i fer-se el difícil. Per això va encaminar-se pel camí de tornada, però a una vintena de passos va fer mitja volta. Els seus ulls van tornar a topar amb els del desconegut. .
—No m'has dit el teu nom.
—Així ja tens una raó per tornar per aquí aviat.
○○○
La cartera tampoc no estava sota el llit.
No la trobava enlloc i s'estava posant molt nerviós. No ajudava a pal·liar tal sensació que la Candy, des del Platugler, l'instava a arribar ja: vencent a totes les probabilitats que indicaven el contrari, havia estat la primera a aparèixer a la taverna. Ara, compartint amb ningú una taula per quatre persones, al·legava que vinguessin aviat que la gent donava per fet que l'havien penjada i era una situació de lleugera incomoditat.
Podria haver anat directe, de la feina a la taverna, però la seva mania de complicar allò que no era sempre estava patent: en realitat, a casa, només havia llegit dues pàgines d'un llibre que ja era hora de partir. Com sempre, just arribar havia deixat els objectes de valor tirats pel primer lloc lliure que havia trobat i ara no aconseguia recordar quin era aquell.
Al final la va trobar dreta a la gelera, al costat de la llet. Va decidir que millor no preguntar-se com punyetes l'havia deixat allà i partir si desitjava evitar morir assassinat per una criatura temible que rosava el metre seixanta-cinc i es distingia pels cabells rossos despentinats.
En realitat, només va arribar vuit minuts i trenta-dos segons tard. Però per la Candy el temps havia passat com multiplicat per dos mil; així li ho va fer saber quan el va saludar amb un cop al braç.
—Es pensaven que m'havien deixat plantada.
—Mirant les pintes que fas, és la conclusió lògica —Al jersei que hi duia hi podia cabre dues Candys i mitja fàcilment—. Per què has arribat tan prest?
—Llegia una pàgina més sobre història del teatre muggle i em pegava un tir.
—Quina pena que no ho hagis fet. Ja has demanat?
—T'he esperat. Pagues tu, oi?
—No m'ho recordis... maleït Luke.
—Definitivament, Anthony, el teu altruisme va ser una de les coses que va enamorar a la Blair Waldorf.
El Tony va renunciar a pensar tan sols una resposta: no l'hauria escoltat, tanmateix, ja estava més a prop de la barra que no de la taula. El bullici tampoc no hauria fet més fàcil arribar les paraules a les orelles de la rossa.
El lloc no era massa gros, però estava ple a rebentar i ningú no callava. Parroquians que ja feia unes hores que proferien els crits que tan sols pot fer aquell que no haurien d'haver cessat la consumició de cerveses unes quantes gerres enrere.
La decoració del local tampoc no ajudava a renunciar a una botella de més. Era indiferents on posaves la mirada, tot estava fet de fusta o maó. Conservava encara l'aspecte de nau industrial que havia estat anteriorment: de fet, els únics aspectes que la distingien eren dues teles enormes a cada extrem, barrils de cervesa enormes i un futbolí ocupat permanentment. La majoria de gent s'hi reunia perquè oferia cervesa bona a un preu més que raonable. Més que la Marmita Forada. A més, el Tony tenia un plus extra aquell lloc: en ser ocupat quasi íntegrament per muggles, les probabilitats de trobar-se algú conegut de Hogwarts descendien en picat. Ja li anava bé, evitar converses tribals. També els anava bé als altres saber que hi podien anar amb el Joe sense la certesa que es trobarien alguna de les antigues conquistes del jugador.
Va tornar a la taula amb les quatre cerveses promeses. Els diners muggles que portava sobre ja quasi els havia liquidat: havia pagat amb el canvi sobrant del pin de Hand of the King que havia adquirit uns dies enrere.
—El Luke i el Joe ja arriben?
—El Luke diu que acaba de fer una poció de sanació i ve. El Joe no diu res.
—Deu estar molt ocupat. Pensava que ja ho havies arreglat, amb la Norah.
—Pse.
La relació entra la Norah i la Candy fluctuava de manera curiosa però radical entre l'amistat extrema i l'odi furibund. El Tony mai no havia entès quins eren els ritmes que determinaven si en aquell moment es durien bé o no. Tot i que des de l'estiu anterior semblava que les dues havien arribat a un moment de relativa treva.
—El teu altre amic no ve?
—Ja tenia plans —Les paraules literals de l'Aiden havien estat: Ja els vaig conèixer una vegada i no em va varen caure massa bé, els teus amics. Passo. Prefereixo passar la tarda fent coses més interessants.
—Aguantar-te cada dia... l'admiro. Com se sent això de saber que ja no hauràs de repartir cafès?
—De puta mare. M'han donat una demanda sobre un que està amargat perquè els de dalt fan soroll. Canviarà el món.
—A l'EMAD el meu primer paper va ser fer de Criada 6. Tony, ets molt intel·ligent. Va, segur que en res ja estaràs amb la mena de casos que vols.
—Mira que a això de dur els cafès ja li havia agafat el gustet...
—Has après a dur les comandes que et demanen i no una cosa que no té res a veure?
—Només va ser un cop.
—O dos... o tres.
—No entens les meves formes subtils de dir-te que em caus malament?
La Candy va alçar la mà per pegar el Tony, però ell la va aturar a mig camí. Quan es varen tocar, mirades de complicitat.
—I tu que tal les classes?
—Bé... Pareix que aquest curs s'han posat d'acord perquè quasi tot sigui puto teòric. Trobaré a faltar les classes amb el Bins i tot.
—Perquè estava jo assegut al teu costat.
—Ja t'agradaria.
—Hola! —L'aparició sobtada del Luke va pesar a l'ambient. Més que pesar, el va trencar i esmicolar. El Luke encara duia posada la bata de San Mungo, tacada de fluids estranys que tant el Tony i la Candy varen desistir de demanar que eren—. Tocava donar als nens la poció de la vacuna de l'spattergroit. Estaven molt inquiets.
—Sempre et pots marcar un Hansel i Gretel —va respondre al Tony, mirant fixament al Luke. La Candy estava molt ocupada amb el Platugler.
—No sé si suggereixes que els abandoni al bosc o que els cuini. Prefereixo no saber d'on et vénen d'aquestes idees —va seure a una de les dues cadires lliures, davant d'una cervesa que encara estava intacta—. És per jo?
—Ahà. He pagat, ja. Més et val beure-la tota.
—Tio, enhorabona per això del cas. T'ho mereixes.
—Holaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!!!!!!! —El Joe estava particularment alegre. Més del que era habitual, val a dir —. Estava... a un entrenament.
—Almenys podries tenir la decència d'acabar-te de cordar els pantalons —va assenyalar el Tony.
—Ups.
El Joe va fer-se amb l'últim seient lliure i l'última cervesa sense tocar. Quan una cambrera va passar a recollir la gerra del Tony, ja buida, el jugador de Quidditch va dir-li:
—I unes patates amb formatge i bacó per quatre, per favor.
Sols acabar de formular la comanda, es va trobar amb les mirades fulminants de la Candy i el Luke.
—Segueixo sent vegetariana. Remarco el 'segueixo'. Sé que vàreu fer una aposta sobre quant de temps aguantaria sent vegetariana.
De sobte, els tres nois van trobar molt interessant el sostre.
—Us apuntaré a un curset de l'EMAD sobre com dissimular, ho necessiteu. Per curiositat, qui ha guanyat?
—Pel bé de la nostra integritat física, millor no dir-t'ho —El Tony i el Joe van assentir, mostrant acord amb el Luke.
—Bona idea.
—I jo segueixo sent jueu —El Luke es va veure amb necessitat d'afegir més informació davant la perplexa cara del Joe—. No menjo porc —Seguia sense pillar-ho—. El bacó està fet de porc. No menjo bacó.
—Ah.
—Vols que en demanem unes patates només amb formatge a mitges, Luke?
—Cand, sóc intolerant a la lactosa.
—Ah.
—Quins mals amics que sou... jo sempre t'escolto Luke, i em fixo en aquestes coses.
—Tony, l'altre dia que em vares fer el sopar, vares cuinar salmó al forn. Sóc al·lèrgic al peix.
—Ah.
○○○
—Tony, el Ted Mosby té més capacitat de síntesi que tu, eh —La Candy va trobar oportú intervenir—. Estàvem allà, sabem que va passar.
—I jo tinc una cita! Talla el fil, tio —El Joe va mirar el rellotge—. Merda. Arribaré tard.
—Ves-te'n. Si és que està clar que les meves històries no importen a ningú... Moriré sol. Ja estic acostumat; el meu pare ja em va introduir als abandonaments.
—Tony, a jo m'importa. Arribarem fins al fons de tot això. Et crec —El Luke continuava destacant com al conciliador del grup—. Tot i que segueixo ofès que després de vuit anys no sapigueu a què sóc al·lèrgic.
—Luke, tens massa al·lèrgies. Tony, saps com som, però no abandonem als nostres amics... menys el Joe si hi ha sexe pel mig —La Candy va fulminar al Joe amb la mirada, mentre aquest s'empalustrava de perfum—. Tu continua explicant. Era només per fer un poc d'alleujament còmic, però m'agrada escoltar-te.
El Platugler de la Candy va sonar. Només va poder fer-ho una mil·lèsima de segon, però: la Candy pareixia dotada amb la velocitat del linx, quan va saltar a apagar-lo. Malgrat això, un posat de preocupació va aparèixer durant un mil·lisegon, justament el que va veure la pantalla encesa. Ningú més va veure que hi posava. Excepte, potser, el Luke, que estava assegut devora seu.
—Era el Thimothée. No passa res —No pareixia trobar-se amb l'ànim d'oferir explicacions.
—Tens al Thimothée guardat amb l'emoticona de l'unicorn? —El Luke tan sols havia reparat en els mils missatges perduts que li havia enviat algú qui la Candy tenia guardat amb un unicorn vora el nom.
—És una relació sana i divertida.
—El Joe s'està morint per fer un acudit amb la banya de l'unicorn i una part del cos del Thimotée —El Tony ho sabia perquè ell també potser, havia pensat a fer algun comentari. Però per ridiculitzar al noi: des de la primera presa de contacte, havia decidit que entrava a la seva (llarga) llista de persones non-grates, ocupant un lloc bastant elevada, si de sinceritat tractava la cosa.
—Podem tornar a escoltar el Tony, per favor?
○○○
Al final el Joe es va menjar ell sol la ració de patates per quatre.
Les rialles dels quatre amics i els ocasionals crits quan un volia rectificar l'anècdota que l'altre estava contant es fonien amb l'ambient de la taverna. S'integraven tan bé que, quan tota la taverna emmudir de cop, ells també ho feren.
El motiu era l'informatiu que s'estava retransmetent a les televisions.
—Continuen els atacs terroristes a Noruega. Tretze persones han mort avui a Oslo...
La Candy va enterrar el cap a l'espatlla del Tony. El noi la va envoltar amb el braç. S'imaginava com es devia sentir davant aquella notícia.
No hi havia res confirmat res, però era un secret a veus per la comunitat màgica internacional qu,e els assassinats que es duien perpetuant a Noruega feia poc més d'un any, no eren atacs terroristes. Un grupuscle de macs puristes estava sembrant el terror. Eren prou intel·ligent per distribuir els atacs: l'ocasionalitat d'aquest havien sembrat la llavor de la por, però no havia arrelat encara. Malgrat això cada certs mesos, muggles o fills de muggles perdien la vida. La indignació d'alguns sectors màgics radicava en la passivitat del govern i tots els mitjans de comunicació davant aquells fets. Com si no fos greu que la ideologia purista a Noruega estigues guanyats de cada cop més adeptes.
La Candy, com tothom qui ambdós pares eren muggles, se sentia particularment tocada per aquella notícia. El Tony i el Luke es miraren; ambdós tenien familiars muggles i la por també els tocava, no tan propera com la noia, però prou. La família del Joe era íntegrament màgica, tot i que això no el privava d'empatitzar amb aquells sentiments. Rabia, por, desconcert.
—I el Mundial se celebrarà allà...
—Tothom fa el que pot per ignorar-ho, s'autoconvencen que a ells no els passarà.
—Algú vol compartir un natxos amb jo?
Al Joe no li agradava parlar d'aquells temes.
—El Luke ara et dirà que és celíac.
—Precisament, Tony, celíac no som.
—Ha estat a prop... Jo me'n vaig ja. La Norah m'ha dit que em convida a sopar.
—Després que t'ha ignorat ara ens abandones per ella?
—Cand...
—No, és igual. Millor. Si el futbolí queda lliure després, així hi podrem jugar i ningú haurà d'anar amb tu. Ets una patata jugant.
○○○
El restaurant on va aparetre el Tony tenia un ambient totalment oposant al del lloc anterior.
Eren com dos pols oposats. Mentre que a la taverna la decoració era escarida, la d'aquell restaurant rosava quasi un estil barroc. Era impossible que un objecte daurat no aparegués, de qualsevol forma, en el pla visual: els llums, els rivets dels mantells, o el centre de taula. Tot relluïa, sobretot els plats: eren enormes i el menjar, venia en quantitats minucioses.
—Una reserva a nom de Rowle —va dir la Norah—. Et podries haver arreglat un poc, no?
El Tony duia la mateixa roba amb la qual havia anat a la feina. No era xandall, però els texans destacaven com espècie en extinció en aquella jungla plagada d'esmoquis. El vestuari de la Norah, en canvi, suggeria que en realitat estava assistint a una elitista entrega de premis mes que un sopar eventual: el vestit negre amb part de l'espatlla descoberta no desentonaria a una catifa roja. El seu collar i els tacons s'integraven en tots l'escenari brillant del restaurant. Era habitual en ella, vestir-se com si estigués destinada a ocupar la imatge central de la secció de millors vestides de Bruixa Indiscreta.
—No he tingut temps de passar per casa.
—Estàs guapo així i tot —Va col·locar-li el coll de la camisa bé.
—Tu estàs preciosa.
—Quan no ho he estat?—La Norah va alçar una cella—. És broma.
La taula que els van atorgar estava bastant apartada, encabida entre una vorera i dues altres taules, ocupades ambdues per dues parelles de característiques similars: l'home molt més gran que la seva acompanyant.
—No sabia que estaven fent el càsting per un remake de Pretty Woman.
—Tony! —Però la Norah no va poder evitar exhalar una rialla entre la fingida indignació—. Em sap greu com m'he comportat aquesta tarda.
—És igual. De fet estic sorprès que m'estiguis demanant perdó.
—No ho facis més difícil... —De sobte, es va aixecar i va col·locar els coberts del plat de Tony—. No estaven ben alineats amb els meus, m'estaven posant nerviosa.
—No fa falta que tot estigui en perfecta simetria.
—Saps que per jo sí. Per això em poso tan nerviosa al teu pis.
—Ja, el Luke i el Joe són bastant porcs, eh.
—Però amb tu és més suportable aquell desordre.
El Tony li va somriure. Els dos varen maleir amb la mirada al cambrer quan els va demanar si ja havien decidit que menjarien.
Mentre els plats no arribaven, la parella va aprofitar per entrellaçar les mans sobre la taula.
—Estic orgullosa de tu. Has aguantat massa bé a l'Smethwyck.
—Gràcies.
Per una vegada, s'havia quedat sense paraules. No sabia que més afegir-hi. O millor dit, tenia por que una paraula de sobra fes canviar l'expressió amb la qual la Norah l'estava mirant.
Va ser el so del Platugler qui ho va fer. Havia rebut un nou missatge.
—Merda. Demà he d'anar a parlar amb el tal Peter Boyle —Hauria jurat que els seus cabells estaven ardent de ràbia.
—Però demà... és dissabte.
—Exactament.
Mercè Granger Enviat el 23/11/2019 a les 17:10:48 #27422 He escrit 6 fanfics amb un total de 39 capítols No em crec que publiqui ja el capítol quatre. I només han passat dos/tres mesos des que vaig començar! hahaha.
La veritat és que no les tenia totes quan vaig començar aquest capítol, pensava que em costaria i sofriria com l'altra i que va. Quan vaig posar-m'hi una estona en serio, l'he escrit super ràpid i he disfrutat moltíssim escrivint-lo (L)(L). Tant que crec que el meu rendiment acadèmic se'n ressentirà, ja que no sabia quan aturar d'escriure però yolo. De fet, cap a la meitat he pensat que hauria de xapar el capítol en dos de lo llarg que estava quedant (perdò per lo llarg que ha quedat, by the way), però em vaig reprimir.
En fi, el meu jo egocèntric shippejador (és molt narcisista shippejar parelles que tu has creat? xd) està així amb aquest capítol:
Que sé que és més de context, però... han passat coses interessant, oi? El Tony a aquest capítol arrasa HAHAHAHA. A més m'agrada intercalar ambients: el primer capítol era a l'ambient laboral, el segon fora, el tercer laboral i ara tornem a ser fora.
Que trobeu dels companys de feina? Simpàtics, oi?
Mini-spoiler: el nom del qui demanda no està posat perquè sí (sé que un actor es nom així... però te el seu petit mini-significat i el vull mantenir). Si algu mira Brooklyn Nine-Nine... podeu trobar una minipista si penseu en el cognom.
(Per cert, dubtava entre el títol que té i "Ah", per l'escena del Luke i les al·lèrgies. HAHAHAHAAH, pobret meu. Jo sí que t'estim Luke).
Per posar una mica de background: l'empresa de granotes de xocolata va fer fallida per culpa d'un reportatge alarmista al profètic que els acusava de dur oli de palma i provocar sobrepès als nens. Varen vendre a preu de saldo tots els cromos que quedaven i els vares comprar dos joves emprenedors, els germans Platugler, qui van convertir els cromos en aparells de comunicació. Des d'aleshores, han triomfat, quasi tothom en té i ja tenen diferents models amb fundes i tal. Cada any, en tornar del creuer privat i com que han de rescabalar els diners que s'han gastat en el nou iot, anuncien el llançament del nou model de Platugler.
I per què tot el rollo dels cromos de les granotes de xocolata? Quan vaig començar a pensar en un mitjà pels missatges intentats, vaig recordar (o em vaig inventar que recordava) que havia llegit a qualque lloc que la Rowling s'havia plantejat que els membres de l'Ordre, abans de comunicar-se amb Patronus, ho fessin amb cromos de granotes de xocolata. I em va parèixer una idea graciosa que podia treballar-la un poc al meu gust. Turns out they were fake news. Aquí us teniu el que he trobat sobre el tema:
Prior to the appearance of Kingsley Shacklebolt using his Patronus for communication in Harry Potter and the Deathly Hallows, there was a fan theory that members of the Order of the Phoenix used Chocolate Frog Cards as a secret means of communication. Though incorrect, the theory gained enough popular traction for J. K. Rowling to address it in the Rumours section of her official website. She stated that it was such a great idea that she was of two minds about whether to shoot it down, but noted that any object that could be carried on the person would be vulnerable to loss, destruction, or trickery. Notably, this same sort of issue was a flaw of the fake Galleons used by Dumbledore's Army. As most members did not continue carry the coins after the end of the 1995–1996 school year, only Neville Longbottom and Luna Lovegood answered the call when the coins were activated prior to the Battle of the Astronomy Tower on 30 June 1997.
Es diuen Platugler perquè és el nom que se li dóna en danès. Segons la wiki:
Sometimes in the series, in the Danish translation, it is known as Platugler. Plat is a slang word for someone that is stupid, and ugler means owls.
And that’s all. Quin conyazo, ho sento xd
Segurament estaré desapareguda aquest desembre. Espero en tornar trobar-me algun comentari, que em fa molta il·lusió saber que penseu
hahaha.
Una abraçada <3
marta_ginny (Moderador/a FF) Enviat el 17/03/2020 a les 21:35:29 #27436 He escrit 15 fanfics amb un total de 182 capítols Aaaai que m'encanta tota la història dels Platuglers! (Et pensaves que l'aaaai era pel romanticisme, eh? Explica-li al meu cervell de persona que es dedica a les llengües hahaha) Ja pensava que et preguntaria d'on havies tret el nom, però és que fins i tot això tenies pensat! El meu jo organitzador i documentat et dona les gràcies per haver-li donat pau en aquests moments d'incertesa.
No m'ha agradat gaire el comentari de l'Aiden, si et soc sincera. Això de dir-li a un amic teu directament que els seus amics no et cauen bé... no ho sé, no em sembla maco. I trobo que de la mateixa manera que el Tony surt del seu ambient per adaptar-se una mica al de la Norah també estaria bé que ella s'adaptés al d'ell o que trobessin un punt entremig! Però bé, suposo que no em sorprèn gaire.
Què més? Veig que ho tens una mica penjat, i ho entenc, perquè està tot molt mort... és una llàstima, perquè la història està molt bé i m'agrada molt veure com la vas desenvolupant! L'estàs continuant en algun altre lloc? De totes maneres, a veure si el confinament fa que aparegui més gent com jo i li donin un cop d'ull!
Ah, sí! I m'agrada molt el Luke, amb les seves al·lèrgies i tot plegat. De quines residències eren, els altres personatges? (No ho has dit, oi? Si ho has dit, disculpes, soc un desastre!)
No sé com quedarà tot plegat, però pinky promise que si continues la seguiré amb més regularitat!
Leo Tonks Enviat el 30/03/2020 a les 11:29:00 #27446 He escrit 1 fanfics amb un total de 2 capítols M'agrada que vagis intercalant ambients, tot i que ara tinc curiositat per veure què passa amb aquest cas dels cucsbruts. No pot ser una cosa tna grossa, no? A no ser que estigui relacionat amb aquells atemptats de Noruega, pot ser? Perquè si n'hi ha allà potser comença a arrelar el sentiment de la puresa de sang a altres bandes. No ho sé, ho trobo una mica estrany, sobre tot la visita d'aquella periodista al despatx de la Smethwic. Alguna cosa estranya està passant, ho sé! [mirada intensa].
Ah, i no et preocupis per la llargada! Ja m'agrada que siguin així llarguets.
Cass Ross Enviat el 03/04/2020 a les 11:49:09 #27456 He escrit 13 fanfics amb un total de 62 capítols Hello!
Em sembla un plantejament molt interessant, aquest que fas d'anar intercalant els ambients. També li dóna molt més dinamisme ^^ M'ha agradat molt el capítol,i mira uqe temia que m'avorrís una mica perquè els cucbruts no m'interessen gens. (A qui li interessa, els cucbruts, a part del senyor Boyle?)
M'ha semblat curiós aquest telèfon màgic que introdueixes. Una miqueta, et torno a dir lo que t'he dit en el capítol anterior amb l'ordinador. Però en aquest cas t'entenc, perquè no sé pas com s'ho farien, si no, per comunicar-se i quedar tan ràpid. (Potser això és cosa nostra, que vivim en els temsp qeu vivim i no ens sabem imagianr cap altra alternativa.) A més a més, trobo que en aquest capítol té una 'funció', en canvi en el capítol anterior, l'ordinador em va semblar una mica més fora de lloc -- a part de ser, evidentment, el càstig per la Norah.
"En un tancar i obrir d'ulls, el temps que havia ocupat escrivint escenes soltes a un pergamí simulant que era feina s'havia evaporat; ja era l'hora de partir." Escenes de què?
"La Charlize Buffay l'estava mirant. No van ser els ulls de granota l'element que va descol·locar l'Aiden: a allò ja estava acostumat, com també al somriure d'orella a orella que sempre professava. L'element insòlit era una expressió més lúcida de l'habitual." Mare meva, quina descripció més cruel. Una altra vegada, m'agrada molt la descripció del personatge i el backstory que li dónes.
"El Felix, tot i que renegava d'aquell nom catalogant-lo com 'nom de criatura diürna' i insistia que Vladislaus havia esdevingut el seu veritable nom, era el nebot raret de disset anys de l'Smethwyck." I un altre personatge. LMAO. A veure si jo aprenc una mica de tu amb crear més personatges, que a les meves històries sempre n'hi ha pocs perquè llavors no sé com manejar-los.
Adoro l'Aiden. "Si li preguntaven a l'Aiden, el noi trobava que hi havia formes més senzilles de dir que t'havies enganxat a les drogues i ficat a una secta fotuda per superar una ruptura. Tot i que volia fer constar que no jutjava: quan ell va rompre amb el seu xicot, va passar per una temporada en què pensava que l'estampat de guepard era acceptable pel dia a dia."
"El seu gayradar xiulava com boig: eren altes, les probabilitats d'èxit. Els heterosexuals no vesteixen tan bé." I love it. Jo ho havia sentit sempre com a 'gaydar' lol I ship them btw. En el tros de conversa que segueix m'he perdut una mica sobre qui diu cada cosa, sobretot les tres o quatre primeres línies de conversa, així que alguna indicació, o alguna descripció, hagués estat més entenedor.
En l'escena de la taverna, qui és la Blair Waldorf? Una ex del Tony? (Anava a escriure Anthony tal i com li diu la Candy haha). "A més, el Tony tenia un plus extra aquell lloc: en ser ocupat quasi íntegrament per muggles, les probabilitats de trobar-se algú conegut de Hogwarts descendien en picat. Ja li anava bé, evitar converses tribals. També els anava bé als altres saber que hi podien anar amb el Joe sense la certesa que es trobarien alguna de les antigues conquistes del jugador." Un win-win! hahahahah
M'ha agradat molt la conversa de tots quatre i la personalitat de cadascú ^^ Està guai també veure diversos grups d'amics i com es comporten cadascú, les dinàmiques, les relacions, el passat. El tros dels 'ah', èpica. Tot i així, com a títol del capítol, m'agrada molt més el que has deixat, perquè és molt més dramàtic. Uh, què passa amb el Timothée (adjunta l'emoiji d'aquell dels ulls de xafardeig que no hi és per aquí, sad).
Interessant que hi afegeixis tota aquesta nova trama dels atacs supremasistes dels mags a Noruega. Tinc molta curiositat per veure com es continua desenvolupant i com afecta la trama principal, si ho fa. Suposo que el Torneig de Quidditch és l'estiu següent, oi? (Ara no sé ben bé a quina època de l'any està situada la fanfiction.)
Com t'he dit, m'ha agradat molt que en aquest capítol veiguessim més escenes de fora de la feina, i en el següent hi tornem de pet cap a dins. No et disculpis per la llargada del capítol ^^ Pensa, els capítols són com regals que ens fas als lectors, així que no et disculpis mai per coses com la llargada o qualsevol altre criteri que escullis a l'hora d'escriure'ls. Són teus, i és un regal poder-los llegir!
Ens llegim! T'animo a continuar-la quan vulguis i puguis, perquè és molt xula ^^
CassPS. Molt divertida la backstory dels mòvils Platugler, i "Cada any, en tornar del creuer privat i com que han de rescabalar els diners que s'han gastat en el nou iot, anuncien el llançament del nou model de Platugler.". M'ha semblat molt interessant tot el que afegeixes sobre la Rowling, i les monedes. No ho sabia! Una cosa nova que he après.
hermione potter Enviat el 08/04/2020 a les 19:31:21 #27471 He escrit 10 fanfics amb un total de 73 capítols Holiii
M'he sentit molt Tony, en aquest capítol, en la part de convidar a les cerveses... Em va passar una cosa semblant no fa massa xD I molts moments amb les al·lèrgies i el vegetarià i tal m'ha fet riure molt, tan semblants a la realitat...
Perdó, ja començo a divagar. El mòbils màgics són molt guais! En soc fan i els vull patentar! I gràcies per l'explicació del nom, les meves ànsies curioses portavem tot el capítol saltant cada vegada que sortia escrit.
El moment de l'Aiden amb aquell noi, m'ha agradat, que cuquis. Perquè visto lo visto, s'hauran de veure. Hi ha alguna relació molt heavy entre els cucsbruts i els assassinats a Noruega, això implica també el Mundial de Quidditch... Un embolic que ja ens mostraràs més endavant, suposo xD no em vull avançar als esdeveniments.
Doncs a mi em cauen molt bé els amics d'en Tony. Em sap greu que la Norah i l'Aiden no s'hi portin, i més si tampoc ho han intentat excessivament. I amb el que ens has ensenyat de la taverna i el sopar... És ben estranya la relació de la Norah i en Tony. Són tan diferents i de mons tan diferents. La pena que ella no es porti amb els seus amics.
Volia fer un resum del capi amb les frases que he trobat més mítiques, però se m'ha esborrat... M'ho guardo per fer-ho amb el proper, I promise!
Espero que continuis aviat, que m'has deixat molt intrigada amb tot plegat!
Agatha Black (Moderador/a FF) Enviat el 09/04/2020 a les 15:06:43 #27477 He escrit 10 fanfics amb un total de 208 capítols Hahahaha, mare meva amb els Platuglers. Quan he llegit lo del principi he pensat... "Per què no fa servir miralls intercomunicadors?" Però després he recordat que només són populars a la meva FF i que al canon només es una cosa que el Srius i el James es van empescar per comunicar-se entre ells. En fi, que està super ben pensat i m'encanta tota la història que t'has muntat.
Ara, sobre el capítol i, especialment, el ships: Mooooolt cuquis l'Aiden i el noi misteriós de Màgi Internacional. Ara, no tan cuqui:
WTF is going on amb amb el Tony i la Candy? És que ara no sé si ho has fet a propòsit o no, però sembla que la Candy li vulgui treure el bistec a la Norah. És a dir que no fan res mal fet, però hi ha algunes frases...
La Candy va alçar la mà per pegar el Tony, però ell la va aturar a mig camí. Quan es varen tocar, mirades de complicitat.
Trobaré a faltar les classes amb el Bins i tot.—Perquè estava jo assegut al teu costat.—Ja t'agradaria.—Hola! —L'aparició sobtada del Luke va pesar a l'ambient.
La Candy va enterrar el cap a l'espatlla del Tony. El noi la va envoltar amb el braç.
... juntament amb el fet que a ella no li agrada la Norah i a ell no li agrada el Thimothee aquest, doncs, no sé, sembla que aquí hi hagi algo, no?
Ja et dic no és res estrany, i pot ser que siguin coses d'amics però el fet que ho mencionis, a la vegada que la Candy no diu/fa cap d'aquestes coses amb el Luke i amb el Joe fa que pensi que entre ella i el Tony hi ha alguna cosa més¿ M'equivoco? Si és així, he de dir que jo no ho shippejo. No perquè no m'agradi la Candy (de fet em cau millor que la Norah), però el Tony té nòvia. Ella sembla que té alguna cosa informal amb el Thimothee aquest, però el Tony té una relació estable i no mola ser una lagarta (ni que ell senti coses per altres noies quan la Norah està dedicada a ell...
No ho sé, veig que només t'ho comento jo, així que potser són cabòries meves, però en serio que hi veig algo, aquí...
Per aquí et diuen que no els agrada gaire que la Norah i l'Aiden no es portin bé amb els amics del Tony. A mi sí que m'agrada. No tothom s'ha de caure bé, i un pot tenir grups diferents d'amics que no tinguin res a veure els uns amb els altres. La Norah i l'Aiden són pijos i altaners, no males persones però els agrada anar a certs llocs i fer coses més selectes. Els companys de pis del Tony són informals, cridaners i molt més rel·laxats. La veritat és que no casen gens els uns amb els altres i entenc perfectament que no es portin bé com a grup, simplement perquè no els interessen els mateixos temes i fins i tot deu ser complicat i incòmode trobar temes de conversa. En Tony, en canvi, es troba còmode tant amb un grup com en l'altre, probablement perquè el seu humor i cinisme s'acosten molt més al de la Norah i l'Aiden, mentre que la seva manera de ser és més laid back (i per això de vegades se sent una mica fora de lloc amb la Noah).
I també m'agrada com has posat que mentre els companys de pis pregunten educadament pels altres (tot i que segurament no els agraden), la Norah i l'Aiden són molt més honestos i vocals al respecte amb el "no, gràcies, no vull anar amb ells". Ells són més selectius i no els fa res dir-ho en veu alta, mentre que els altres tres, en ser més oberts i simpàtics, els deu fer cosa dir-ho obertament, tot i que en el fons pensin "thank god" quan el Tony els diu que no hi van (que segur que ho fan XD).
El que vull dir és que no tothom s'hade caure bé, i està bé ser diferents i no forçar relacions. Jo no hi veig el problema. I m'ha sembla que ho feies d'una manera súperrealista.
No et comento res sbre la trama de Noruega/terrorisme/quiddicth ni sobre els cucbruts, perquè tot i que entenc que serà l'argument principal encara no tenim prou informació com per fer elucubracions. De moment tot sembla força casual i realista i no hi sabria veure cap complot. Crec que ho esttàs portant molt bé, tot plegat!
I a veure si segueixes aviat, que ting ganes de llegir!
Mercè Granger Enviat el 11/05/2020 a les 00:31:02 #27543 He escrit 6 fanfics amb un total de 39 capítols marta_ginny
Haha, el Platuglers són guais sí. Bé, l'Aiden és així de directe... i no sé, també és vera que fingir que et cau bé gent que no suportes durant molt de temps... ^^' Però bé, és el que hi ha HAHA. Hahah, sí, al final sí, estic mega contenta <3 El Luke és moníssim! Tony i Luke - Raven, Noran i Aiden - Slytherin; Candy i Joe - Gryffindor. De moment no hi ha cap Hufflepuff haha.
Oooh, jo pinky promise que la seguiré. Merci!
Una abraçada!
Leo Tonks
Hahaha, ja veureu... pot ser una conspiració, les aparences enganen o tot és una paranoia enorme del Tony tan tan taaaaan. Però sí que tot és estrany, oi? Ai, merci! És que sempre penso que em passo i us avorrirà el capítol (segur que ho fa però mentiu hehe. Merci per llegir!
Una abraçada!
Mercè Granger Enviat el 11/05/2020 a les 09:47:19 #27544 He escrit 6 fanfics amb un total de 39 capítols Cass Ross
Hehehe, merci ^^ Bé, pel Platugler vaig inventar una alternativa que no fos ficar un móvil literal haha. A més és que si no es fa difícil, tanmateix, que només es comuniquin en cartes. A Hogwarts encara estan al mateix lloc xd L'Aiden és molt cruel HAHAHAH. Ara que ho penso sí que és gaydar oi? No sé per què ho vaig posar així xddd Bé al món màgic potser sí que diuen gayradar.
És un personatge de Gossip Girl, la Candy li viu així a la Norah per enfoter-se d'ella xd Merci! A jo també em fan falta més emoticones per aquí xd. No, el torneig de Quidditch és aquest any!
Oish merci haha. Aquests missatges alegren el dia haha.
Una abraçada!
Mercè Granger Enviat el 16/05/2020 a les 22:48:00 #27547 He escrit 6 fanfics amb un total de 39 capítols hermione potter
Hahaha, crec a tothom li ha passat alguna cosa així xd. El moment vegetariana passa molt MOLT, sí hahah.
A jo m'agraden i m'han salvat maldecaps haha.
Els haurem de fer un ship, veig. Repeteixo: no dire res HAHAHA. Vosaltres aneu fent elucubracions. Os leo.
A mi em cauen bé tots hahah. Però és que són móns mega diferents. Imagina't a la Norah i l'Aiden anant allà i demanant un chardonay de collita del 300 aC xd.
Hahaha, tranquil·la! Molesta tant que s'esborri el comentari... xd Moltes gràcies per llegir.
Una abraçada!
Mercè Granger Enviat el 18/05/2020 a les 21:44:56 #27549 He escrit 6 fanfics amb un total de 39 capítols Agatha Black
Ai si, els miralls molen molt! Tot i que a vegades com no murmuris... no van bé per mantenir la privacitat haha. Merci!
Haha, a veure, no, no hi ha res. Vull dir, ni s'han liat ni han posat les banyes a les seves parelles ni res. (Bé ja fuck spoilers que total xdd no és el més interessant). Sí que el Tony va tenir un mini crush adolescent per la Candy, però se li va passar ràpid i s'estima molt la Norah. Només que tenen aquesta relació ells dos... una mica en pla Ron i Hermione; però no s'han embolicat, remarco xd
Sí, estic d'acord que es poden tenir grups d'amics diferents! Jo és el que veig amb la gent que conec, un grup de la uni, un altre de l'insti, un del barri...és el que passa. El Tony té els col·legues laborals i després els de Hogwarts.
És que m'imagino a la Norah i l'AIden quedant amb la Candy i el Joe i estant tal que
(El Luke va a part perquè tothom estima al Luke HAHAH A ell si el toleren).
Merci! Haha, ja ho veureu... ai espero fer-ho bé i que us agradi la trama. Esperem xd
Gràcies! Una abraçada!
