Escrit per Cass RossEnviat el dia 31/10/2019 a les 09:07:11
Última modificació 02/11/2019 a les 18:41:48
Tots els capítols de Un huracà a les comarques de ponent
< Anterior capítol ||
Durant la segona setmana, l’eficiència millorava però estava basada en el nostre rendiment, i l’esgotament era com una llosa damunt de les nostres espatlles. El front seguia avançant i semblava que no s’acabaria mai. Estàvem a més de cent quilòmetres d’on havíem començat i el radi de destrucció era el doble.
Cada nit ens assèiem al costat del mapa de la Heather i un dia vam adonar-nos que la situació s’estava estabilitzant. Sens dubte, era gràcies a que altres patrulles estaven fent-se passar per muggles, també. Però mentre nosaltres tres estàvem contents, veient que tornàvem a tenir la situació sota control, la Heather seguia ben seriosa.
―L’O’Brien està ben enfadat amb nosaltres. Amb les altres patrulles també, però especialment nosaltres. ―va dir un dia―. Ni un dia de descans en dues setmanes!
―Hi està d’acord, l’Undersee, amb això?
―L’Undersee em té mania. O sigui que jo apostaria que sí ―vaig fer.
―Aquest no és l’únic problema. Abans d’ahir hi hauria d’haver hagut reunió, però es va desconvocar. Vaig buscar l’O’Brien i no el vaig trobar. Ahir vaig tornar-hi i em va dir que a partir d’ara les reunions dels líders de patrulla seran directament amb ell, que fins i tot li podem enviar l’informe per mussol, però que no seran com fins ara.
―Serà pel tema de la baralla amb la Carter? ―va fer l’Oliver. No em vaig molestar a pensar si era un retret.
―No ho sé, però no em fa bona espina. No és com funciona el protocol, ell que diu tant de seguir-lo!
El següent poble on vam anar era molt més al sud d’on havíem estat fins llavors. Érem a Sommerset, i el paisatge havia canviat lleugerament. M’agradava saber que la costa estava just davant per davant de la de Gal·les. Ens vam adonar que no hi havia tants desperfectes en aquella zona, i això ens va fer augmentar els ànims.
La Heather seguia desconfiada de tot plegat, i un parell de dies després, quan ja havíem visitat tres o quatre pobles de la zona que l’O’Brien ens havia assignat, ens va dir que hauríem d’anar més al nord. Tenint en compte la recopilació d’informació que fèiem dels testimonis tenia lògica.
Tot i així, l’endemà al vespre un mussol urgent va convocar la Heather. Quan va tornar, estava emprenyadíssima. L’O’Brien estava enfadat pel canvi de rumb que havia fet i l’havia amenaçat amb expulsar-la si no seguia les seves ordres.
―Però he aconseguit veure els mapes que tenia davant seu ―deia―, i et juro que no entenc què està fent. Tal com us deia és més al nord, ara al nord-est. Allà és on hauríem de ser. Hi ha algunes patrulles allà. Però també n’hi ha d’altres que estan més apartades, com la nostra. ―Va restar uns segons en silenci.― Quines són les patrulles A i T?
El Paul, que tenia molt bona memòria, li va respondre.
―Són justament les patrulles que jo vaig contactar ―va dir la Heather―. Les que des del principi van fer el teu mètode, Winter. Ens està castigant.
―I això posa en perill la missió ―va fer l’Oliver.
―Sí, això també.
―Els hem d’avisar ―vam dir la Heather i jo al mateix temps.
Va localitzar les zones on sospitava que hi havia les patrulles. Una estava als límits del comtat de Gloucester, en una zona que jo coneixia, així que vaig aparetre-hi jo per avisar-los. En l’altra, hi va anar l’Oliver. El Paul i la Heather es van quedar en la zona assignada, perquè la Heather deia que creia que ella tenia un localitzador en algun lloc, i que no sabia ben bé com ni on.
*
Quan vaig aparetre davant seu va semblar talment que havien vist un fantasma. Estaven asseguts al voltant d’un foc, al costat de la seva tenda.
―Carter. Què hi fas aquí?
―Vinc a parlar amb vosaltres ―vaig respondre, tot acostant-me a ells.
―Parlar sobre què? ―va preguntar l’Arnold Peasegood, el líder de patrulla.
―Sobre la missió. Què passa? ―vaig preguntar-los després de veure com s'intercanviaven mirades perplexes entre ells.
―L'O'Brien ens va dir que us havien desmobilitzat.
―L'O'Brien. És justament sobre ell que vull parlar. No ens han desmobilitzat ―vaig afegir, per aclarir qualsevol dubte.
Vaig seure al seu costat, ja que estaven en una rotllana al voltant del foc.
―Ens han destinat a Wellington.
―Això és molt lluny d'aquí ―va fer un, sorprès.
―Ja ho pots ben dir. Allà pràcticament no hi ha res. Sospitem que el rastre deu ser molt més al nord, però no sabem perquè l'O'Brien no ens hi deixa anar.
―No us deixa canviar a una altra zona on feu més falta? ―Vaig assentir amb el cap.― La veritat és que nosaltres també estem bastant atrapats aquí.
―La Heather diu que és una represàlia pel canvi de metodologia.
―Però fent que perjudiqui el protocol i la missió? No sembla propi de l’O’Brien.
―Ho és si té algun altre motiu pel qual fer-ho. Un que només el beneficiï a ell ―va dir el líder de la patrulla.
Hi va haver uns segons de silenci. Jo no tenia idea de què parlaven.
―Seria molt mesquí ―va fer un d’ells, en adonar-se’n. L’altre va assentir.
―Algú em pot situar, si us plau?
―D’aquí poc, l’Undersee es jubila. Si aquesta missió és vista com la millor missió de l’O’Brien, que destaqui pel seu lideratge, això li dóna més punts per aconseguir alguna posició. Segurament la de cap dels obliteradors, si no és que apunta més amunt.
―L’Undersee es jubila? ―M’acabaven d’alegrar el dia. Em va importar una mica menys si l’O’Brien aspirava a ser director del departament.
―I per aconseguir-ho ―van ignorar-me―, necessita deixar enrere els conflictes que hi ha hagut amb les patrulles. Especialment, els que ha tingut amb tu i la Heather Moon.
―I per què no ens desmobilitza?
―I que a la mínima que puguis expliquis la situació a algú dels de dalt? Si ja has anat a la Conselleria enmig d’una missió!
―Per una banda, ens volia dividir i separar... Fa massa dies que no tenim una reunió com cal ―va lamentar-se el Peasegood―. I per l’altra, si us dóna coses sense importància després d’unes setmanes estressants perquè us oblideu de tot plegat un cop torneu.
―Això va contra els protocols! ―Que hipòcrita.
―I ens tracta com idiotes. El forcaré a que ens convoqui a tots els líders, si no és que aconsegueixo que convoqui totes les patrulles. Digues-li a la Moon que compto amb ella.
―Fet.
*
M’agradaria dir que vaig tenir el plaer de veure en directe la caiguda en desgràcia de Neil O’Brien, però no va ser així. Aquest goig va quedar reservat a la Heather Moon i la resta de líders de patrulles, que són els que van donar l’estocada final.
Tal com m’havia dit l’Arnold Peasegood, l’endemà mateix es va convocar una reunió. La van convocar els propis líders, que es van presentar al campament central, el centre d’operacions, sense previ avís. Van pillar per sorpresa a l’O’Brien, perquè ja s’havien assegurat que els seus confidents més directes no en sabessin res.
Van enfrontar-se a l’O’Brien, demanant-li explicacions per l’actitud que estava tenint. Sense donar-li temps a que es defensés, van decidir per unanimitat que la Heather Moon seria qui ocuparia la posició de l’O’Brien. Així doncs, el Davies va passar a formar part de la nostra patrulla i l’O’Brien va ser mantingut al campament, sota el control directe de la Heather.
I es va enviar un parell de mussols amb missatgeria exprés per notificar a la Conselleria, tant a l’Undersee com a l’Aiguaclara personalment.
A la nostra patrulla, en teoria era el Davies qui era el líder de patrulla, i a mi ja em va semblar bé que es presentés a les reunions mentre era jo qui portava la veu cantant durant la resta del dia. No és que ho busqués —les posicions de poder no m’agraden—, però com que la idea de modificar el protocol era meva, m’escoltaven.
Tal com crèiem, l’O’Brien havia actuat en contra dels protocols. Un cop va tornar a primar l’eficàcia, la situació va canviar ràpidament. I el terreny que havíem de controlar es va anar reduint. Al mateix temps, els aurors van perdre el rastre dels Cavallers de la Mort i el departament de Bèsties Fantàstiques seguia sense trobar el gegant. Aquest era un altre dels avantatges de tenir la Heather al comandament: ens mantenia informats de les relacions amb l’Oficina i la Conselleria, així com la correspondència entre els departaments.
Un dia, vam haver de desmemoritzar unes quantes persones d’un poble coster. I tal com un dia havia aparegut de cop, també es va esfumar sense deixar rastre. Ens vam estar un parell de dies a la zona, pendents de si els atacs continuaven a l’altra banda del canal de Bristol, a Gal·les. Però no va passar res més.
I ens van desmobilitzar.
L’última nit que vam passar a Sommerset vam muntar festa grossa. Feia més de dues setmanes que estàvem allà i tots teníem ganes de tornar a casa. Vam riure contant-nos anècdotes, i burlant-nos de l’O’Brien, a qui havien convocat en la mateixa carta de desmobilització.
*
L’endemà, l’única cosa en la qual pensava era en tornar a casa i veure l’Adrian, a qui havia trobat a faltar moltíssim en aquests dies tant estressants. Així que quan vaig rebre una carta de la Conselleria, vaig estar a punt d’estripar-la i fer veure que no l’havia rebut. En el fons, jo també havia trencat els protocols, no era la primera vegada que ho feia, i era el meu torn de represàlies.
Lluny del terreny i basant-se només en la paraula escrita i desfasada dels protocols, l’Undersee estaria més que disposat a destituir-me. Em té mania, vaig pensar mentre em dirigia cap al seu despatx. Vaig intentar calmar-me: no calia tornar-me a barallar a crits amb el director i ser el centre de xafarderies de tot el departament durant setmanes.
Quan vaig entrar-hi, vaig veure que també hi havia l’Aiguaclara. Això em va fer sentir millor. Potser no serien tan durs. Estava disposada a passar un altre any fent burocràcia, com la primera vegada: llavors, en el fons, no va anar tant malament, entre el quidditch, la copa i les relacions internacionals. Com hauria conegut a l’Adrian, sinó?
―Seu, si us plau, senyoreta Carter ―va fer ella, assenyalant-me la cadira.
L’Undersee em va escrutar una estona per sobre les ulleres abans de posar-se-les bé. Això em posava nerviosa. La Heather deia que hi havia un paral·lelisme entre la manera com tenia posades les ulleres i el tipus d’informació que et donaria, però en aquell moment dubtava sobre què volia dir aquell gest. Males notícies?
―Suposo que deu ser conscient, senyoreta Carter, de les complexes i complicades circumstàncies que han envoltat la missió. ―Parlava en una veu pausada i greu, i era la segona vegada que no m’anomenaven obliteradora.― No en relació als muggles, la destrucció de les seves comunitats i els seus ferits, que també, sinó en relació l’enorme extensió de terreny que s’ha hagut de controlar i el funcionament de les patrulles.
I ara és quan em retraurà que qüestionés l’autoritat de l’O’Brien..., vaig pensar. Però no deia res, així que vaig decidir murmurar un «sí, senyor» ben sec perquè acabés amb el sermonet dels nassos. L’únic que m’importava era tornar a casa, així que qualsevol cosa que em diguessin m’estava bé.
―Com ja vaig dir el primer dia, aquesta ha sigut una de les situacions més greus en els últims quinze anys. Dos departaments mobilitzats, gairebé tres, i... ―Va deixar la frase incompleta; tenia regust de derrota.
I, llavors va fer un somriure. Un somriure. L’Undersee. Era com una aberració. Va ser tan xocant que vaig deixar de desconnectar de seguida.
―En aquest sentit, voldríem agrair-te les orientacions en el canvi de metodologia utilitzat pels obliteradors, però sobretot per l’Oficina ―va continuar l’Aiguaclara, parlant a poc a poc com si escollís amb cura cadascuna de les paraules, mirant de reüll l’Undersee―. I, personalment, et faig saber que a l’Oficina et rebrem amb els braços oberts si t’hi vols re-incorporar per acabar de desenvolupar un nou protocol metodològic en relació als mitjans de comunicació i les relacions amb els muggle en general.
Per la barba de Merlí.
*
M’encantava arraulir-me en aquella punta del sofà, amb el cap damunt de la seva espatlla. Mentre li havia explicat la missió alt per alt, no havia tret els ulls de la llar de foc, notant el seu braç reconfortant per l’esquena. Em vaig animar més en explicar-li la proposta de l’Aiguaclara, i, llavors, vaig canviar de tema. No en trauria res, d’evitar-lo.
―Com va anar el dinar?
―El vam posposar, fins que tu tornessis de la missió. ―Em va mirar de reüll.― Va bé d’aquí dues setmanes, pel quatre de juliol?
―En quin dia cau? Aquí no és festa.
―Dijous.
―Ho hauria de demanar a la feina, però estic segura que m’ho concediran.
―Això espero, perquè has estat fora dues setmanes. ―Em va fer un petó entre els cabells. Vaig somriure; ho havia trobat a faltar.― Et veig més animada al respecte.
―Em cau bé, la teva germana ―vaig fer tot mirant-lo als ulls.
Ell m’esguardava i jo ja sabia què em preguntava en realitat. En aquell precís moment m’hauria enfrontat al món sencer. Vaig guinyar-li l’ull.
―Si he sobreviscut aquestes dues setmanes tant estressants, sobreviuré a la teva mare.
*
Nota: Espero que us hagi agradat! Revisant m'he adonat que hi ha unes quantes coses que m'hagués acabat d'arreglar, però no tinc temps de fer-ho fins almenys d'aquí una setmana o dues, i com que vull penjar-ho avui perquè quedi amb la cosa del dia 1, 11, 21, 31, us quedeu amb aquesta versió. [Sobretot descripcions dels personatges, volia afegir.] Hi ha bastantes coses que vull comentar (a veure si tinc temps de comentar-ho tot ara, sinó estigueu atents als comentaris que pugui afegir quan us respongui!). He estat llegint els vostres comentaris però no he tingut temps de respondre'ls, però ho faré! Unapersona, ja veus que no he comentat res de la policia, perquè (no se'm va passar pel cap) no se'n van adonar ja que estaven molt escampats pel territori i ho feien servir pim-pam, sense temps que ningú aixequés sospites.
Antares_Black, em sembla que era al primer comentari que em deies sobre la procedència dels personatges i dels seus noms: la majoria de personatges són originals, perquè així volia crear un món separat del de Harry Potter, i demostrar que hi ha més vida més enllà [a més, estem parlant d'un àmbit totalment diferent, la Conselleria]. Sí que he utilitzat alguns cognoms de famílies dels llibres, perquè hi hagués connexió: Moon, Aiguaclara, Davies... D'altres noms han estat triats pel seu significat (l'O'Brien o l'Undersee), i sí que hi ha un parell de personatges que surten als llibres: la Tonks, evidentment, i l'Arnold Peasegood, que se'ns diu al quart llibre durant el mundial de quidditch que és un obliterador. Ja t'ho comentaré més a fons quan respongui els comentaris.
I, sobre els fets reals dels llibres, estem situats a l'any 1996. (Espero que això algú ho hagués pillat!) En el primer capítol del sisè llibre, quan el Fudge va a parlar amb el primer ministre muggle, se'ns explica diverses comunicacions que van tenir al llarg dels llibres (com per exemple, sobre la fugida del Sírius de la presó d'Azkaban). I, sobre el 1996, el primer ministr comenta que hi ha hagut un hurarà a les comarques de ponent, i el Fudge li fa saber que no és un huracà, sinó que són els cavallers de la mort i que potser hi havia un gegant. I que això havia fet que l'Oficina de Desinformació tingués molta feina i tot el Departament de Regulació i Control d'Éssers Màgics intentés buscar el gegant sense resultat. [En la meva versió del llibre, són les pàgines 18 i 19.] A partir d'aquí, adaptant algunes coses, i canviant-ne d'altres, teniu la fanfiction. Per això el final és tant així que s'esvaeix de cop, perquè en els llibres no s'implica que hi hagi hagut ningú capturat o cap resultat.
He anat deixant moltes coses obertes i molts comentaris de sotamà. A veure si me'n pilleu algun! [Suposo que n'hi ha algun de bastant evident.] M'agrada pensar que molts d'aquests comentaris són més aviat fils de llana per a mi per anar-los recollint en futures fanfictions i de mica en mica anar construint la història de la Winter. Aneu-me dient què us sembla!
EDIT - Al final he canviat el títol de la fanfiction!
Unapersona Enviat el 16/11/2019 a les 12:23:28 #27421 He escrit 10 fanfics amb un total de 50 capítols Hola!
Bé, una mica tard, però ja soc aquí! Aquest O'Brien és tot un personatge, posant la missió en perill amb finalitats egoistes! La veritat és que m'esperava alguna cosa pitjor (per exemple, que tingués alguna mena de contacte amb els Cavallers de la Mort), però no sé si hagués tingut gaire sentit amb el que ja hi havia establert. En tot cas, és guai que es trobin les patrulles apartades i es posin d'acord per fer-lo fora.
En aquesta línia, però, he de dir que he trobat a faltar més escenificació de la caiguda de l'O'Brien. És un punt molt important de l'argument però només es descriu, no la veiem en directe, i això redueix l'impacte. També he trobat a faltar una explicació del que estava passant, especialment després de llegir que el context és el sisè llibre. El fet que tot desaparegui i l'escena de l'O'Brien no es vegi en viu és com una mica anticlimàtic.
Ara, l'escena de l'Undersee m'ha agradat! La Winter es mereix un bon ascens! Però bé, suposo que l'Undersee no està disposat a cedir tant hahaha. Em fa gràcia també com és l'Aiguaviva qui diu la part positiva del discurset, com si l'Undersee no sapigués dir paraules boniques.
L'última escena m'ha descol·locat una mica. De quina germana parla? A què es refereix amb "jo ja sabia què em preguntava en realitat"? Potser és que com que he trigat tant a llegir el capítol m'he oblidat d'algun detall. Però a banda d'això està molt bé acabar la història amb aquesta escena així més dolça (i acabar amb una escena similar a l'inici sempre mola).
En general la ff m'ha agradat! Tracta temes guais, i tot i que m'hagués agradat que els tractés amb una mica més de profunditat, suposo que aprofudir més hauria requerit més temps i més capítols. O sigui que molt bé!
Ens veiem a la propera ff :D
Cass Ross Enviat el 05/02/2020 a les 11:22:31 #27433 He escrit 14 fanfics amb un total de 68 capítols Unapersona
Hola!
No et preocupis per tardar amb els comentaris! Mira, encara he tardat jo més a respondre’ls. (Que ràpid passen tres mesos, en sèrio.)
“Aquest O'Brien és tot un personatge, posant la missió en perill amb finalitats egoistes!” És el que passa quan l’ambició et fa perdre el nord! Vaig pensar que seria interessant, un personatge que queda una mica menjat per l’ambició, i per la seva banda Slytherin.
“La veritat és que m'esperava alguna cosa pitjor (per exemple, que tingués alguna mena de contacte amb els Cavallers de la Mort), però no sé si hagués tingut gaire sentit amb el que ja hi havia establert” Entenc el que vols dir! Però havia de jugar una mica amb lo que ja tenia, i segons ho interpreto jo, la situació dels obliteradors és sempre de rereguarda, d’escombrar les restes i esborrar les pistes. Si no, la Winter no s’hi hagués posat mai, en un lloc així. Entenc més aviat que són els aurors, com la Tonks, els que van pel davant, perseguint els Cavallers de la Mort. Com que m’interessava més el tema de les jerarquies i el poder dins de la pròpia Conselleria que no pas el que passava amb els Cavallers de la Mort (perquè segons els llibres, hi ha molta conjuntura sobre això, no és res segur que realment fossin cavallers de la mort, o quants eren, o quines eren les seves intencions ― i no volia inventar-me alguna cosa massa grossa que llavors entrés en contradicció amb alguna cosa canon quan tampoc m’interessava massa per on tirava la història).
“En aquesta línia, però, he de dir que he trobat a faltar més escenificació de la caiguda de l'O'Brien. És un punt molt important de l'argument però només es descriu, no la veiem en directe, i això redueix l'impacte. També he trobat a faltar una explicació del que estava passant, especialment després de llegir que el context és el sisè llibre. El fet que tot desaparegui i l'escena de l'O'Brien no es vegi en viu és com una mica anticlimàtic.” Tens raó, i ho tindré en compte amb alguna altra fanfiction! Moltes gràcies per la crítica ^^ Sobre l’escena de l’O’Brien hagués pogut buscar alguna manera perquè la Winter estigués allà ―ja que en aquest sentit em vaig quedar atrapat amb que el narrador és ella― i ho pogués narrar en primera persona. Potser en certa manera hagués sigut més divertit i tot. En aquest sentit, hagués pogut millorar el final anticlimàtic. Entenc que el tema que la missió desaparegui de cop i volta també sona malament (vaig deixar-ho tal i com estava als llibres sense pensar-hi més a fons), però vaig pensar que ho compensaria amb la conclusió de la trama interna ―la caiguda de l’O’Brien. Si aquesta s’hagués mostrat, segurament hagués sigut un final més a l’altura. Com ja he dit, moltes gràcies per comentar-m’ho, i a veure si aprenc per la pròxima vegada! (La veritat és que, com ja dic al comentari del capítol, hi ha algunes coses que canviaria o ampliaria, però en fi, per això estan les fanfictions, per aprendre!)
“Ara, l'escena de l'Undersee m'ha agradat! La Winter es mereix un bon ascens! Però bé, suposo que l'Undersee no està disposat a cedir tant hahaha. Em fa gràcia també com és l'Aiguaviva qui diu la part positiva del discurset, com si l'Undersee no sapigués dir paraules boniques.” M’alegro que t’hagi agradat, aquesta escena ^^ Tens raó, l’Undersee no vol cedir tant per diverses raons. La Winter ha qüestionat els protocols, i per tant la jerarquia. És a dir, l’ha qüestionat a ell, que és el seu cap. I no és la primera vegada que ho fa tan obertament (l’altra vegada va ser “allò que va passar fa dos anys”, que va ser un enfrontament entre ella i l’Undersee, i que em pensava que tindria més temps per desenvolupar-ho). Així que “premiar-la” doncs no li sembla bona idea, però clar, al mateix temps, si no arriba a ser per ella, la missió hagués pogut acabar molt malament. I no, no sap dir paraules boniques, és un personatge molt exigent i de poc expressar les emocions. Però la veritat és que és més aviat una qüestió d’orgull. L’ascens que li donen a la Winter suposa que deixa d’estar a primera línia en el camp ―amb la unitat d’obliteradors― i passa a fer una feina més burocràtica de despatx a l’Oficina de Falsa Informació. Això suposa que perd la Winter, que malgrat tot com a obliteradora és molt bona, i la deixa de tenir sota el seu control, perquè ara la Winter respondrà davant de l’Aiguaclara, no d’ell (que a més a més es jubila). És com un general que perd un dels millors soldats.
Sobre l’escena de l’Adrian i la Winter: “està molt bé acabar la història amb aquesta escena així més dolça (i acabar amb una escena similar a l'inici sempre mola).” Tota la raó ^^ Entenc que et descol·loqui una mica, potser es deu a que en part no vaig saber situar prou els personatges i el context, perquè (encara em queden peces per encaixar i no sé molt bé com fer-ho) conec una mica més i ho vaig donar per sabut. La germana seria la germana de l’Adrian (que es diu Aurora, no sé si surt el nom a la fanfic), que és la mateixa germana que menciono al principi del primer capítol. Segurament te’n devies oblidar hahaha. “Jo ja sabia què em preguntava en realitat”: no ho vaig saber explicar prou bé [és en certa manera també com fils que deixo anar per repescar-los en una altra fanfiction, entenc que pot ser molt confús], a més no hi vaig donar molta importància, i simplement vaig pensar que ja s’entendria si ho rellegíeu després de llegir alguna altra cosa ―que espero poder penjar algun dia― i hi tornaveu.
En fi, que estic embolicant la troca, sobre la frase, la Winter té molta mala relació amb alguns membres de la família de l’Adrian (especialment, la mare de l’Adrian, mentre que amb la germana d’aquest s’hi porta molt més bé). Així que anar a dinar a casa els pares de l’Adrian a vegades vol dir merder del gros, i l’Adrian unes línies abans diu “et veig més animada” (amb la idea d’anar a dinar a casa d’ell), i ella desvia l’atenció dient “la teva germana em cau bé” però clar, ell està més aviat preguntant per la mare, que és amb qui hi ha més piques (a això em refereixo amb “jo ja sabia què em preguntava en realitat”), i per això ella acaba dient “Si he sobreviscut aquestes dues setmanes tant estressants, sobreviuré a la teva mare.” Després de com ha anat la missió i malgrat tot, es veu capaç de menjar-se el món. Espero que s’hagi entès més!!
“En general la ff m'ha agradat! Tracta temes guais, i tot i que m'hagués agradat que els tractés amb una mica més de profunditat, suposo que aprofudir més hauria requerit més temps i més capítols. O sigui que molt bé!” Merci!! Tens raó, falta una mica d’aprofundiment. Però més aviat, aquesta mini fanfiction volia que fos una mica introductòria. Abans, tot el que sabíeu de la Winter era la seva escena de la mort i tot el que el Charlie deia d’ella (que en el fons, no deixa de ser una visió esbaixada). Amb aquesta mini-fic, volia introduir alguns dels temes que es relacionen amb la vida de la Winter, per poder anar construint els seus objectius vitals i coses d’aquestes. Idealment m’agradaria fer-ho amb una long-fic, que anés des d’ara 1996 o potser 1994 millor fins a la seva mort, però em costa MOLT construir una cosa a tant llarga escala, i estic pensant si potser és millor anar fent histories més curtes, o més parcials. Però llavors puc tenir problemes per encaixar-ho tot, i és molta paciència per part vostra i us podeu oblidar de coses. A veure què faig.
Ens llegim!
Cass
Agatha Black (Moderador/a FF) Enviat el 13/04/2020 a les 23:27:11 #27483 He escrit 10 fanfics amb un total de 208 capítols Acabat!
Et faig primer comentari sobre el capítol:
Tot i que m'agrada molt com has acabat la trama, he de dir que la caiguda de l'O'Brien ha estat una mica anticlimàtica, perquè com que la Winter no la presencia, només la "comentes" de pas, però jo crec que hauria d'haver estat el desenllaç principal de la FF, m'hagués agradat veure-ho en directe. He vist que has preferit posar com a desenllaç principal aquesta mena "d'ascens" que li han donat a la Winter, que tambés està bé, però a mi em sembla més un "cherry on top". Crec que la movilització que fan ells mateixos, els de baix, per fer caure la serp de dalt és molt més important i significativa que no pas un ascens que li donen a la Winter. Però és una aloració persona. L'escena final amb l'Adrien, que retoma l'escena del principi m'ha agradat moltíssim, i crec que fa que la Wendy sigui molt més relatable: que no només és una treballadora de la Conselleria, sinó que té una vida personal plena, també, i que aquells moments li importen molt més que la feina. Molt bon "epíleg"!
Sobre la FF en general:
M'ha agradat molt. has agafat un comentari canon dels primer capítol del llibre i has muntat tota la història. M'agrada molt. La ineptitud que reflecteixes a la Conselleria és molt encertada, i l'ambició de l'OBrien posant trabes als que volen fer la feina ben feta també està molt ben plasmat. la frustració de saber que les coses es poden fer millor però que hi ha gent que t'ho impedeix. En cert moment he pensat que l'O'Brien podia molt bé estar de l'altre bàndol i en realitat estar complint ordres del Cavallers de la Mort, però ja he vist que anava per una altra banda. Més senzilla i més realista. Et felicito per una bona FF curta! :)
Un petit apunt ortogràfic: revisa't les normes de canvi i caiguda de preposició. Fas servir molt "a + que" i no és correcte. Davant de "que", la preposició sempre cau i no s'ha de posar ;) E.g. El forçaré a que --> El forçaré que / Donar-li temps a que --> Donar-li temps que.
Cass Ross Enviat el 04/05/2020 a les 18:17:17 #27525 He escrit 14 fanfics amb un total de 68 capítols Agatha Black
(No t'he respost el capítol III perquè no hi ha molt a comentar.) Tens raó quan dius que hauria d'haver narrat diferent la caiguda de l'O'Brien, va ser un final molt anticlimàtic. Però, en fi, dels errors s'aprèn, i de fet m'agrada que m'ho comenteu, per tenir-ho en compte a partir d'ara. (Per exemple, a la fanfic del concurs el final va ser una cosa que em vaig mirar molt justament per això, perquè fes justícia a la resta de la història). Sí, aquesta escena final amb l'Adrian a mi també m'agrada molt, perquè lliga al principi. (Vaig estar dubtant si escriure-ho, perquè llavors el tema del dinar potser aixecava unes expectatives que no acabaven resoltes). [Molt fan que li diguis Wendy, amb lo que li agrada Peter Pan, a ella.] Moltes gràcies pels teus comentaris, m'alegro que t'hagi agradat la fanfic ^^ I moltes gràcies per les correccions gramaticals!
Cass
marta_ginny (Moderador/a FF) Enviat el 08/05/2020 a les 23:15:37 #27536 He escrit 15 fanfics amb un total de 182 capítols I ja he acabat! Quina aventura!
He de dir que m'he quedat una mica trista perquè al final no hem vist els gegants, però bé, potser és millor que sigui així, que et trobes un gegant i a veure què fas... i és veritat que tampoc no formaven part de la història que volies explicar, o sigui que no passa res. Soc jo que em vaig emocionar sola hahaha
M'agrada el final, que treguin l'O'Brien d'allà i a la Winter la recompensin per la feina ben feta, encara que anés en contra de les instruccions! Estic d'acord amb els altres comentaris, però, que és una mica anticlimàtic, perquè tota la ff has construït una trama de saltar-se les normes en contra d'un cap que ho fa malament, i just en el moment en què arribem al cim, quan el destitueixen, no ho hem vist. Hauria estat gloriós! Tenies tota la història molt ben construïda, i és llàstima que no ho acabis amb una explosió.
L'última escena, però, m'ha agradat moltíssim, amb l'Adrian i la nova confiança de la Winter en si mateixa, com si la trama, l'argument de la història, estiguessin envoltats i protegits per aquestes escenes més tranquil·les. Tot i així, l'actitud de la Winter ha canviat, cosa que és un detall molt important i que trobo que et funciona molt bé com a contrapunt de la primera escena de la ff.
M'ha agradat llegir una història teva en què desenvolupes una trama més llarga, perquè normalment no passen tantes coses i les descrius molt al detall, cosa que ja saps que m'encanta, però està bé veure que també tens aquesta altra faceta i te'n surts la mar de bé! Estic segura que si et decideixes a escriure la fic llarga que tens en ment et quedarà fantàstica.
Em pregunto quin títol tenia, aquesta ff, abans, perquè veig que el vas canviar! Bé, és només per curiositat haha
Felicitats i ens llegim!
Cass Ross Enviat el 30/12/2020 a les 11:29:42 #27637 He escrit 14 fanfics amb un total de 68 capítols marta_ginny:
Sap greu que et creés l'expectativa de veure els gegants i al final no han sortit. És que, si ho recordo bé, era un comentari que es feia en el fragment que sortia als llibres d'HP sobre aquest fet, i el vaig posar per si així us servia per reconèixer-ho, però era filar massa prim.
A vegades em venen ganes de re-escriure aquest final i penjar-lo perquè tingui més clímax, perquè la veritat és que va ser molt anticlimàtic i hauria d'haver sigut més explossiu. Però com ja he dit anteriorment, ara he après a tenir-ho molt en compte en fanfictions futures, així que n'he tret alguna cosa bona.
"com si la trama, l'argument de la història, estiguessin envoltats i protegits per aquestes escenes més tranquil·les. Tot i així, l'actitud de la Winter ha canviat, cosa que és un detall molt important i que trobo que et funciona molt bé com a contrapunt de la primera escena de la ff." Justa la fusta ^^ M'alegro que funcioni.
"està bé veure que també tens aquesta altra faceta i te'n surts la mar de bé! " Moltes gràcies ^^ A veure si es manté amb futures fanfictions llargues que tinc pensades! Mola que les fanfics siguin un procés constant d'aprenentatge, així que moltes gràcies pels comentaris com els teus que ajuden a millorar ^^
"Em pregunto quin títol tenia, aquesta ff, abans" No me'n recordo gaire, però diria que era algo en plan "Un remolí d'aire a les terres del sud".
Ens llegim!
Cass