Un huracà a les comarques de ponent - II. Serps ambicioses
AvatarEscrit per Cass Ross
Enviat el dia 11/10/2019 a les 08:38:40
Última modificació 11/10/2019 a les 08:38:40
Tots els capítols de Un huracà a les comarques de ponent
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


II. Serps ambicioses

Hi havia estat pensant bastant, en això.

Era aquell neguit que no em deixava tranquil·la. Havia anat encaixant algunes de les peces de què era tot allò que em molestava. Anar amb túniques pels pobles muggles. Em feia sentir forastera. Haver d’aparetre amunt i avall entre el campament central a Southampire i on fos que fóssim llavors per les reunions. O les nostres, que si ens separàvem gaire, ens havíem d’esperar a retrobar-nos per parlar.

També hi havia el tema dels muggles. En realitat, jo també formava part de l'Oficina de Falsa Informació, però era bona obliteradora i per això ara m'havien mobilitzat en aquesta altra oficina del mateix departament. M'estava bé, perquè m'agradava més tota la part pràctica de camp que la burocràcia inherent que hi havia a l'Oficina. Però això també volia dir que sabia com funcionava, l'Oficina. Hi havia una distància abismal respecte els muggles en la manera de pensar de la majoria dels bruixots que trepitjaven aquells despatxos.

Assumia que l'O'Brien era qui estava en comunicació amb qui fos de l'Oficina per tal de coordinar la resposta als muggles. Però, era suficient? La veritat és que la idea de l'huracà ens ajudava molt a justificar les destrosses físiques que hi havia en els pobles que anàvem a veure. Però com s’asseguraven que aquesta era la informació que es retransmetia pels mitjans de comunicació?

Algú es molestava a comprovar les notícies muggles?

Ho vaig començar a fer, i em vaig adonar que alguns canals qüestionaven obertament l’huracà; i algunes raons tenien, si per exemple els satèl·lits meteorològics no mostraven res d’anormal. Aquests canals només els miraven quatre gats, però eren persones que tenien els seus cercles de comunicació i relacions...

Si ens preocupàvem que la informació que volíem fer oblidar als testimonis no s’escampés gaire pel poble abans que arribéssim o un cop érem allà, què havíem de fer amb aquests quatre gats que eren arreu del territori?

(En aquest punt vaig tenir la impressió que la Heather es va estar a punt de desmaiar.)

Vaig haver de reconèixer que no tenia la solució. Vaig preguntar quin tipus de control sobre la informació que tenien els muggles a gran escala sobre els fets estava fent l’Oficina i, especialment l’O’Brien, ja que era el que liderava l’operació damunt del territori. La Heather em va saber respondre que no ho sabia i vaig notar en el seu to de veu que ni s’ho havia plantejat.

Colla de sang pures, vaig pensar.

―No és l’única cosa a controlar ―va admetre la Heather, tot fent un cop d’ull a l’Oliver.

Ell va afegir:

―Fa dos dies vaig desaparèixer perquè vaig enxampar una testimoni trucant per telèfon abans que li pogués esborrar la memòria. I vaig haver de buscar a qui havia trucat per esborrar-la-hi també.

Maleïts telèfons.

―En algunes cases muggles no ens han deixat entrar, així que en alguns llocs no hem esborrat les memòries amb gaire eficiència. Hi ha algunes patrulles que si no poden entrar passen de tot.

―Però aquí què coi prima, l’eficiència o la rapidesa? ―vaig exclamar. No havia tingut problemes, jo. És que em sé mostrar encantadora, quan vull. Bé tinc una sogra insuportable amb la qual practicar.

Una de les regles que teníem era que havíem de ser ràpids. Que la nostra presència no es notés en la vida dels muggles. Però això no podia anar per sobre de l’eficiència!

―Entrant una mica a la força ho aconseguim, evidentment ―va dir la Heather. Però sabia que era una cosa que no la feia sentir gaire còmoda.

―En aquest punt em sembla que sé com ser eficients.

―Com?

―Amb roba muggle ―vaig fer amb un somriure―. Fent-nos passar per la policia. ―Era una idea brillant.

―Estàs de broma?

―No. Heu provat mai uns bons pantalons?

Els nois s’ho estaven repensant. La Heather estava menys convençuda:

―I a l’O’Brien, què li diem?

*

Amb l’O’Brien, evidentment, hi vaig anar a parlar jo.

Bé, he de reconèixer que no només hi havia l’O’Brien, sinó també tots els altres líders de les patrulles. Cares hostils, perquè la majoria són simplement serps ambicioses sense sentit del deure, el paradigma màxim dels quals és l’O’Brien mateix.

No havia ni pogut exposar gaire bon tros del meu plantejament, ni encara menys de les meves idees per solucionar-ho, que alguns líders van començar a fer rialletes burletes. En canvi, l’O’Brien no. Va ser a qui vaig aguantar la mirada durant tota l’estona que vaig estar parlant: era de qui m’interessava més saber-ne la reacció.

I l’O’Brien va mantenir una expressió estoica, una cara completament inexpressiva ― amb una inexpressivitat completament calculadora, de jugador de pòquer. De serp ambiciosa. Però la seva mirada era freda, glacial. M’estava analitzant. M’escrutava com si fos un ésser estrambòtic. Quan vaig començar a plantejar les meves idees, els seus llavis es van convertir en una línia ben prima, gairebé com un rictus.

Quan va parlar, va ser això el que em va dir:

―Deixa’t estar de tonteries, Carter. S’ha de seguir el protocol al peu de la lletra i funcionarà.

Ja m’esperava alguna cosa així. Totes les figures d’autoritat sempre t’ho diuen molt, això de les regles. Però els llibres vells agafen pols si no els actualitzes. Vaig fer com si no m’hagués dit res, i vaig continuar parlant:

―Sé com funciona l’Oficina de Falsa Informació. I m’agradaria saber més de l’estratègia que s’està duent a terme. ―Potser si semblo més llesta del que sóc m’escoltarà. M’ho va explicar l’Adrian, tot i que a ell li surt més de natural. Perquè és més llest que jo en això, és com si tingués una intel·ligència diplomàtica.

―L’estratègia s’està duent a terme amb la màxima eficàcia i coordinació possibles.

―Així doncs, assumeixo que el protocol no ha canviat, i se segueix sense tenir en compte els mitjans de comunicació a escala nacional a l’hora de contactar les autoritats muggles.

Hi havia silenci a la sala. Els llavis de l’O’Brien eren una línia ben prima, i la seva mirada semblava de serp.

―M’agradaria recordar-li, obliteradora Carter, que vostè no està aquí en representació de l’Oficina, sinó que és una obliteradora en primer i últim lloc. Així que deixi’s d’insolències i faci el que li diuen: segueixi el protocol.

No vaig ni tenir temps d’obrir la boca per replicar que va continuar parlant.

―O si quedes suspesa de les teves funcions, m’asseguraré personalment que aquesta vegada no sigui un any sabàtic ple de burocràcia sinó que quedes apartada del cos definitivament. Entès?

En el fons, no havia tingut mai temps de realment parlar amb l’O’Brien abans ―no me l’havia trobat mai cara a cara fins a aquesta missió, tot i que la seva mala fama el precedeix. Però ara finalment vaig entendre perquè la Heather li tenia tanta mania: ella era deu mil vegades millor en la feina, però era ell qui tenia tot el poder.

No em vaig dignar a respondre, sinó que vaig girar cua i me’n vaig anar. Les galtes em bullien de ràbia, mentre pensava en com m’havien suspès feia dos anys.

*

L’aire de bon matí, quan tot just començava a sortir el sol, era ben fresc. I em va ajudar a acabar-me de calmar després de l’enfrontament amb l’O’Brien el dia anterior. A la nit, no els havia dit res als altres quan vaig tornar, perquè vaig suposar que la Heather ja els informaria. Mentre esmorzàvem, jo no vaig dir res, però el Paul, que sempre estava molt callat ―i a qui no estava segura de si l’havia sentit parlar des que havia començat la missió― va dir:

―Escolta, Carter. Estem amb tu. ―Vaig mirar-lo.― Si dius que els pantalons muggles són còmodes, ho hem de provar, no?

Vaig somriure.

―Quin pla tens? ―va preguntar la Heather. Feia cara de “hem de fotre el cabró de l’O’Brien”.

―Ens farem passar per policies de paisà, perquè aconseguir els uniformes suposaria massa feina i no tenim temps. Així doncs, només hem de robar la identificació dels policies i un parell de pistoles. Per la credibilitat.

Al final no vam robar les targetes identificadores ni vam aconseguir pistoles. A la Heather no li semblava bona idea tenir una ordre de cerca i captura dels muggles en contra nostra. Per sort, l’Oliver va demostrar ser molt bo en transfiguració, va aconseguir fer-ne un duplicat amb trossos de cartolina i fins i tot va aconseguir modificar les fotografies d’identitat perquè s’assemblessin més a nosaltres.

Vam tardar menys temps del que esperàvem a aconseguir-ho tot, i vam arribar al següent poble amb les nostres disfresses. També ens va anar molt millor.

Em sentia completament diferent caminar dels carrers amb roba muggle que vam comprar de segona mà. Els pantalons eren tant còmodes com els havia promès, tot i que ells no ho creien així. Quan els muggles ens obrien la porta no ens miraven arrufant el nas, sinó que tenien més voluntat d’escoltar-nos. I quan els ensenyàvem les targetes somreien complaguts, elogiant l’eficàcia de la policia.

Els escoltàvem i els esborràvem la memòria. A aquestes alçades ja no hi havia importància en recopilar la informació. Feia uns dies que havíem acceptat que també hi devia haver algun gegant pel mig, i tot el departament d’Éssers Màgics també estava mobilitzat, tot i que no sé per què els mobilitzaven... No me’n recordava gaire, d’on caurien els gegants, en aquella classificació interna que tenen.

Havíem aconseguit desmemoritzar el poble de manera més ràpida, sense perdre eficiència. I quan van aparèixer les furgonetes de les notícies, vam adonar-nos que hi podíem parlar directament. Camuflar-nos-hi. Assegurar-nos de primera mà, i des de baix, què s’estava retransmetent a les televisions. En aquell poble, els mitjans de comunicació sensacionalistes no hi torbarien cap forat per on explicar les ximpleries.

Tot i així, no n’acabava d’estar del tot tranquil·la, així que vaig decidir contactar directament amb l’Oficina.

*

Nota: Ja sé que el capítol anterior no l'ha comentat ningú, però igualment em feia gràcia continuar-la penjant perquè aixi el primer capítol el penjo el dia 1; el segon, l'11; i el tercer i el quart m'agradaria penjar-los el 21 i el 31 respectivament. No per cap raó especial, la veritat, ja que la història passa al juny, però em fa gràcia. A veure si us animeu a comentar-la! (Ni que sigui per dir que no us agrada, haha!)


Llegit 46 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarUnapersona 206 comentaris29/10/2019 a les 20:21:30
#27415Tinc 6 fanfictions i un total de 39 capítols

Holaaaa!

Ei, que a mi m'agrada! És simplement que no trobo el moment. Però bé, de capítol en capítol s'omple la pica, no? :)

Veig que al final sí que has fet que el tema principal sigui això de la desmemorització dels muggles, i m'encanta! Ja t'ho vaig comentar em sembla, però tractar temes ètics d'aquesta manera en una fanfic està molt bé. A veure com s'ho fan!

Aquesta serp (amb tots els respectes cap a Slytherin) de l'O'Brien em toca molt els nassos... com a mínim podria obrir-se una mica de ment! En fi, el poder corromp, que diuen. A veure si en comptes d'obrir-li la ment li obren el cap.

M'ha fet gràcia aquesta idea de robar pistoles i fer-se passar per policies. És com "anem a resoldre aquest problema ètic fent això que està mal fet" hahaha Bé, sort que ho han rebaixat a no robar l'equipament sencer i dir que van de paisà. En tot cas, serà divertit llegr la reacció de l'O'Brien!

I aquesta nota que poses al final, sí, tu ves penjant! Ja t'atraparé :)