Una columna d'aire al front del sud - I. Notícies muggles
AvatarEscrit per Cass Ross
Enviat el dia 01/10/2019 a les 08:47:08
Última modificació 01/10/2019 a les 08:47:08
Tots els capítols de Una columna d'aire al front del sud
impresora Versió per imprimir
Pròxim capítol >


I. Notícies muggles

―I, doncs, res de nou? ―vaig preguntar-li finalment, trencant el silenci que s’havia instal·lat entre nosaltres.

Era un silenci còmode, caracteritzat per la manera com ell arrufava les celles en llegir les cartes que el mussol li acabava de portar. Mentre feia un glop de la tassa vaig desitjar que no es mogués gaire, perquè m’agradava com li tocava el sol per darrere. Feia que els seus rinxols es veiessin més rossos del que eren.

―La mare, que ens vol al dinar.

Ah.

―Interessant. ―Vaig fer un altre glop de te intentant mantenir una cara neutra.― A mi també?

Ell em va ignorar.

―L’Aurora diu que té coses a explicar.

―Em pregunto què serà. ―I aquesta vegada va ser genuí: em queia bé la seva germana.

―Un xicot?

―L’Aurora? ―vaig fer, sorpresa pel suggeriment, tot alçant les celles divertida.

―Tens raó ―va fer ell, amb un mig somriure. M’agradava quan somreia d’aquesta manera, com si se’ls guardés, els somriures.

Va plegar amb cura la carta, i va asseure’s al meu costat. Els nostres genolls es van tocar per sota la taula. Li vaig fer un parell de copets, i ell me’ls va tornar fent que no se n’adonava. Vaig somriure.

Al cap d’una estona, quan ja havíem acabat d’esmorzar i estàvem parlant de què faríem a continuació, va arribar una altra carta. El mussol es va estavellar contra la finestra, i mentre l’Adrian va fer un bot,  jo estava massa acostumada a l’Errol com per immutar-me. No l’era, sinó que vaig reconèixer el disseny d’una carta de la Conselleria.

Em vaig aixecar a agafar-la i la vaig llegir.

Quan vaig haver arribat al final, m’hauria agradat no haver-ho fet i seguir amb el cap de setmana llarg que tenia per endavant amb l’Adrian.

―Tinc una missió. Urgència màxima. ―Vaig notar com s’arrufaven les meves celles, i vaig canviar l’expressió per un somriure.― Ja tornaré. ―Vaig fer un gest com per disculpar-me de cancel·lar els plans del cap de setmana, i ell simplement va arronsar les espatlles. Ja tindríem temps de fer-ho més endavant.

Vaig agafar les quatre coses indispensables tot conjurant-les en el meu trajecte entre agafar el pot de pols migratòria a una banda de la sala d’estar i anar fins a la llar de foc per tirar-n’hi un grapat.

―T’estimo ―vaig fer mentre em cordava la túnica. I ell va fer que em llençava un petó, que vaig recollir al vol. Vaig concentrar-me:― Conselleria d’Afers Màgics.

*

Viatjar amb pols migratòria em feia remoure l’estómac, i era una experiència que intentava fer tant poques vegades com era possible. Molt xula, la caseta a Littledean, ja ho pots ben dir, però això és un dels efectes secundaris de viure tant lluny de Londres. Pensava que a aquestes alçades ja m’hi hauria acostumat, però no era així. Enmig del batibull que hi havia al vestíbul de la Conselleria d’Afers Màgics ―no em vaig fixar en quina hora era, quan he marxat de casa―, vaig necessitar un parell de segons per respirar i mantenir l’esmorzar a lloc.

―Estàs bé? ―va preguntar una veu darrere meu. Vaig reconèixer la Tonks abans de girar-me. Tenia els cabells d’un vermell molt pujat.

―Sí, sí.

―Avui no és el teu dia lliure?

―Es veu que no. ―Vaig agitar la carta que em vaig adonar que encara tenia als dits.

Vam començar a dirigir-nos cap als ascensors.

―Missió especial? ―va fer.

―Sí, a l’est.

―Nosaltres també.

Devia ser la mateixa missió? Ho sabria quan anés al quarter general dels obliteradors. Si hi havia aurors implicats, això explicaria perquè també m’havien mobilitzat a mi, en el meu dia lliure. Vaig intentar ignorar un calfred per l’espinada, però segurament les coses no serien fàcils. M’havia de centrar: faria la meva feina, i la faria bé.

No vam parlar gaire més en el trajecte en ascensor, que vam compartir amb altres bruixots i bruixes. La Tonks semblava una mica adormida, i tenia unes bones ulleres. Li vaig fer una mirada interrogativa, però no va dir res i vaig creure que no era el moment de preguntar-li.

Primer va baixar ella, i tot just va sortir, es va girar cap a mi com si s’hagués adonat d’alguna cosa.

―Escolta, portes la túnica del revés.

Vaig mirar-me la roba i vaig veure la vora de costura. Vaig grunyir mentre les portes es tancaven, i vaig veure l’ombra d’un somriure als seus llavis mentre em feia adéu.

La porta es va obrir a la meva planta i vaig sortir. A la porta de la sala de reunions vaig veure la Heather que em feia gestos que m’afanyés. Hi vaig anar amb presses, i vaig veure que la reunió ja havia començat.

―Fas tard.

―Hi havia cua als ascensors.

Mentre l’Undersee, el desagradable president del departament, anava parlant, vaig fer un cop d’ull a la sala. La sala estava molt més plena del que estava usualment: hi havia gairebé tots els membres del departament. Vaig intentar fer un esforç i escoltar-lo.

―... efectivitat arreu del territori. És més seriós que qualsevol altre cosa que ens hem enfrontat en els últims quinze anys, així que demano màxima responsabilitat de tots els membres implicats. ―Em mira a mi? Esperava que no fos per allò de fa dos anys. ― Au, aneu, que el temps és or. Feu bé la vostra feina, i vull coordinació constant. L’obliterador O’Brien serà el màxim responsable, i respondrà per mi, entesos?  ―No el vaig veure, ja devia estar mobilitzat.―  Les reunions les vull cada cinc dies, i amb tots els líders de patrulla implicats. Entesos?

Llavors, es van crear els grups de les patrulles.

―Tu vas amb mi ―va dir la Heather―. Sóc la líder de la patrulla.

Normalment s’anava per parelles, però també existien les patrulles, per quan eren grans territoris allò que s’havia d’abastar. No havia treballat mai en una patrulla, no sobre el territori i en una missió important, com semblava que seria aquesta. No vaig tenir temps de preguntar-me qui serien els meus companys, que vaig veure aparèixer el Paul  i l’Oliver. No n’havia sentit gran costa de cap dels dos i vaig pensar que ja els aniria coneixent damunt del territori.

En el fons, és la millor manera de conèixer algú.

―On anem? ―vaig preguntar, adonant-me que m’ho devia haver perdut.

―A prop de Southampton, on hi ha el campament principal. Ens mobilitzaran més al nord, segurament a Wiltshire.

Finalment, va ser el nostre torn per utilitzar els portarreus. Només m’eren una mica més fàcils de suportar.

*

Quan era petita, vaig anar un parell de vegades de vacances a Hampshire, amb els meus pares. En recordava el paisatge verd, diferent dels voltants de Gloucester. Tot i així, n’havia oblidat la calor, que va ser la primera cosa que vaig notar així que vaig posar els peus a terra.

Érem enmig d’uns boscos verds, i el paisatge s’assemblava al que recordava. Hi havia unes quantes tendes al voltant ―el campament que s’havia muntat― i a la llunyania vaig sentir el so d’un cotxe. Quan em vaig girar, vaig veure la cara desagradable de l’O’Brien.

―Benvinguts. Els líders, que vinguin. ―La Heather hi va anar, i ella i uns quants més van seguir l’O’Brien cap a dins d’una de les tendes. La resta ens vam quedar fora.

Jo encara em notava una mica marejada. Esperava que no em toqués tele-transportar-me d’aquesta manera gaires cops més, que per un dia ja en tenia prou. Vaig asseure’m en una roca que hi havia a la vora, a esperar que em passés el mareig.

L'Oliver estava a la vora xerrant amb un dels de la patrulla de l'O'Brien. Per la seva conversa vaig entendre que ells havien estat mobilitzats ahir, i que quan van veure que la cosa era més seriosa del que es pensaven, avui ens havien mobilitzat a tot el departament a la pràctica. Més seriós, com? L'altre va fer una ganyota i va parlar de Cavallers de la Mort, però que hi havia alguna cosa més, alguna cosa que se'ls escapava.

Aquesta vegada sí que no vaig poder reprimir un calfred.

*

La Heather va tardar una bona estona a sortir de la tenda de l'O'Brien. Quan ho va fer, tenia una expressió seriosa, que estava acostumada a veure-la-hi poques vegades. Ens va cridar a tots perquè ens hi acostéssim i ens va dir que ens tocava, tal i com ella ja havia predit, una zona a Wiltishire. A les mans tenia un mapa que no tenia abans. Una altra vegada hi vam anar a través d'un portarreu.

Vam anar a parar als afores d'un poble, i vam veure al lluny la zona que havia estat destruïda.

―Fa tot just una hora, pel cap baix, o dues. Però és zona segura.

Vam anar caminant pel poble, que no hi tenia gaire gent pels carrers. Si hi havia algú espiant-nos i controlant-nos a través de les finestres, no me'n vaig adonar. A mi em feia sentir una mica incòmoda, d'anar amb aquella roba de bruixa per carrers muggles. El món muggle havia sigut el meu món fa molt de temps, i ara em sentia estranya caminar-hi sense ser una igual. Vestint roba muggle ― que moltes vegades solia ser més còmode que una túnica ― podia almenys fer veure que era una igual. A més, també em sentia rara perquè tenia la sensació que estava violant just allò que m'havia compromès a protegir: l'Estatut del Secret.

La nostra presència en els pobles muggles o a qualsevol racó on ens haguéssim de plantar per una missió sempre era fugissera, com un vist i no vist, i quan els esborràvem la memòria, també els esborràvem la nostra presència de les seves ments. Però, era suficient, allò? Hi havia una mosca vironera en el fons de la meva ment que sempre em feia dubtar d'aquestes metodologies. Però, a tota la resta els semblava bé, com funcionava, i què més hi podia fer, jo?

Quan vam arribar a la zona més destruïda ens vam posar mans a la obra: vam delimitar un perímetre d'actuació, vam començar a recopilar els testimonis sobre els fets i vam acabar-los esborrant la memòria. Quan estàvem a mitja feina va arribar una furgoneta de les notícies, i ens vam encarregar que hi anés a parlar una de les persones que acabàvem de desmemoritzar.

Mentre parlava la veu se li entretallava, com si tartamudegés, sense saber ordenar els pensaments. Estava intentant explicar-se el buit que tenia en la memòria, però afortunadament el periodista s'ho va prendre com que encara estava molt trasbalsada pels fets. El seu testimoni va resultar relativament convincent, sobre un huracà que no havia existit, i vam estar complaguts que estiguéssim fent bé la nostra feina.

*

Durant els següents dies, la nostra feina va ser més o menys la mateixa que el primer dia. Arribar a un lloc, controlar el perímetre, recollir informació, esborrar memòries. L'única cosa que canviava era la gent: els seus testimonis, la manera com s'expressaven, el racó de les seves vides que aconseguíem veure quan visitàvem els seus domicilis, com reaccionaven quan apareixíem a les seves portes. Arribar, perímetre, informació, memòries. Era una activitat frenètica, sobretot quan el ritme va anar augmentant a mesura que passaven les hores, que passaven els dies. Cada vespre quan ens reuníem, tenia la sensació que el mapa de l'abast dels desperfectes s'anava fent cada vegada més gran i nosaltres, en comparació, cada vegada més petits.

No sabíem predir cap a on anirien els Cavallers de la Mort, tampoc era la nostra feina. Només sabíem que els aurors estaven uns passos per davant nostre, i nosaltres ens encarregàvem d'escombrar la rereguarda: que no hi quedés cap altre versió que un huracà devastador i inexplicable. Quan vam anar a parar a una ciutat més gran, estàvem ja molt cansats. Feia gairebé una setmana que no paràvem per casa. Encara que per sort la roba no era la mateixa que el primer dia, la nostra higiene deixava molt que desitjar. No ens rellevaven com estàvem acostumats, sinó que literalment tot el departament estava damunt del territori.

I no érem suficients. Ho sabíem.

―Però, què més hi podem fer, Winter? ―va preguntar-me la Heather un dia, quan vaig formular-li aquest neguit en veu alta.

―Estar clar que mobilitzar més gent és impossible.

Ella va assentir amb el cap:

―Fins i tot hi han alguns dels aprenents, per aquí.

―Llavors el problema està en l'eficiència

Va arrufar les celles, molesta. En comptes de clavar-me un crit d’exasperació, em va mirar als ulls, s’ho va repensar i va fer:

―L'eficiència? ―La curiositat l’havia vençut.

Ho vaig explicar a tots tres quan vam arribar al campament.

*

Nota: Sorpresa, sorpresa! Una història de la Winter ^^ Calculo que serà una fic curta, d'uns tres o quatre capítols. Espero que us agradi, ja em direu què en penseu als comentaris. Està situada en un moment cronològic concret (fa referència a uns fets que s'esmenten de passada als llibres de Harry Potter; ja us donaré tota la infomació a l'últim capítol, però si algú ho sap, que ho digui als comentaris!). El títol de la fanfiction no m'acaba de convèncer però volia mantenir la tradició de fer títols llargs com amb les altres històries de la Winter, i això és el millor que se m'ha acudit haha. Sé que fa segles de les altres dues fanfictions (l'una del 2016 i l'altra del 2017), així que us les enllaço per si voleu refrescar la memòria.


Llegit 57 vegades


Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarAntares_Black 375 comentaris13/10/2019 a les 15:41:27
#27413Tinc 9 fanfictions i un total de 43 capítols

Sorpresa!!

Encara estic enfeinat i no pensava comentar fins més endavant (de fet, tinc altres coses pendents, també al fòrum), però com que el capítol és curtet m’he dit: va, i una cosa feta!

Llegint la ressenya. «L’obliteradora Carter» entenc que es refereix a la Winter. I, com que és filla de muggles, s’encarrega de les relacions amb els muggles. Ben pensat, perquè mira com emboliquen la troca, quan tracten amb la comunitat muggle ahahahaha

M’ha costat de veure qui parlava en els diàlegs del principi (que encara havia d’entendre qui era el narrador! xD). Qui diu això de «L’Aurora diu que té coses a explicar»? Entenc que la persona que llegeix la carta, que és ell, i que és la mare d’aquest qui els convida a dinar. Per sembla que no és un dinar qualsevol perquè diu «ens vol al dinar». Qui pregunta «Un xicot?»? Suposo que ell, perquè és ella que s’estranya que l’Aurora tingui xicot. Però és que com que dius «I aquesta vegada va ser genuí» m’he fet un embolic amb què és el que era genuí: si ell o la intervenció d’ella... Després ja tot ha estat més clar, eh. Cap problema! Només és aquest inici. Esperava descobrir qui és aquesta Aurora. Pel que es diu aquí, és la germana d’ell, és així? Després ja no en sabem més; suposo que aquest famós dinar el veurem en els propers capítols de la minific :)

Influït per la ressenya, em pensava que començaríem a la Conselleria (m’agrada molt més que comenci a casa ^^), però després parles del sol que el toca per esquena i els he situat inconscientment al Cau. Suposo que perquè relacionava la Winter amb en Charlie i aquest ambient casolà tan agradable és molt del Cau! :) Però veig que són a casa seu, de la Winter i l’Adrian. Ho havies dir enlloc, que la parella de la Winter es deia Adrian? (el seu (futur?) marit?). Em sona molt natural. I aquest joc de genolls sota la taula és cuqui ^^

Cada cop m’agrada més l’ambient. Per cert... Un mussol que s’estavella contra la finestra i no és l’Errol? I m’encanta el detall perquè ens recorda en Charlie. Aquests mussols de la Conselleria... xD I, pim pam! Mussol a la finestra, pols migratòria i adéu amor que he d’anar cap a la feina! És que en aquest lloc tan acollidor, quasi ens oblidem que estem en guerra... I m’agrada que facis sortir la pols migratòria, perquè en les fics se sol oblidar.

La Tonks!!! Els cabells d’un vermell pujat? Que veurem la seva evolució al rosa? O és que té a veure amb el seu estat d’ànim? Perquè m’ha encantat veure-la per aquí, però em preocupen les ulleres que fa i la seva cara de son... Què li passa? Ja surt amb en Remus o és que té problemes perquè li faci cas? :( Veurem el canvi del seu patronus (o el que tenia anteriorment al llop)?

Li passa alguna cosa, a la Tonks, això segur, però mira que dir-li que porta la túnica al revés un cop surt de l’ascensor! Ja li ho podria haver dit abans, no?! xDD

(Una pregunta: Els obliteradors formen part d’algun equip general amb aquesta funció específica per una part d’aquests? O és una professió en si mateixa?)

De la gent que ens presentes de la Conselleria, crec que només conec la Tonks. He de conèixer algú més? Són cànon?

Pel que he trobat: la Heather era una Hufflepuff que formava part del Club de Duel, oi? (només surt als videojocs o també als llibres?). De la família O’Brien, només n’he torbat dos membres: Cormac (un auror americà —probablement sortiria als relats d’Ilvermorny o a la les pel·lis de les Bèsties...) i Harvey (un altre Hufflie: no sé si dubtar que és aquest perquè ens el pintes com una persona desagradable i no és el que esperaríem d’un teixó. En Zacharias Smith és un cas a part...). És cap d’aquests dos? I l’Oliver i en Paul ni idea... L’Oliver no deu ser pas l’Oliver Wood/Marc Roure, oi? D’en Paul, ni idea...

No he trobat el president del departament (quin departament, per cert, el de l’Aplicació de la Llei Màgica? El d’Aurors?), Undersee. Te l’has inventat? El nom em sona com ‘sota la mirada’ perquè ell presideix i la resta són sota les seves ordres i el seu control.

La Winter treballa al departament d’Aurors o de l’Aplicació de la Llei Màgica? És que em sembla recordar que era Indiscible (potser m’ho invento...). Llavors, del departament de misteris podria ser qualsevol cosa... Però tinc entès que hi ha comitès que no se sap d’on surten, les oficines d’Afers Muggle i la de la Desinformació (de la qual formen part els obliteradors), però no sé a quin departament pertanyen.

«Esperava que no fos per allò de fa dos anys» Oh, oh. Què deu ser això de fa dos anys??

Oix... Em toca, això que diu que és el món muggle per ella («A mi em feia sentir una mica incòmoda, d'anar amb aquella roba de bruixa per carrers muggles. El món muggle havia sigut el meu món fa molt de temps, i ara em sentia estranya caminar-hi sense ser una igual. Vestint roba muggle ― que moltes vegades solia ser més còmode que una túnica ― podia almenys fer veure que era una igual»). I això de l’Estatut del Secret (m’encanta el tema del secretisme màgic!): Aquí ja comencem a veure coses que no s’estan fent bé en relació als muggles. I també s’estan plantejant temes morals (no sé si és una cosa que volies dir, però jo ho interpreso així): que no sembla que estigui moralment bé, això de actuar sense cautela (per exemple, vestits de bruixots davant dels muggles) i després esborrar-los la memòria i ja està. «L'única cosa que canviava era la gent: els seus testimonis, la manera com s'expressaven, el racó de les seves vides que aconseguíem veure quan visitàvem els seus domicilis, com reaccionaven quan apareixíem a les seves portes»: Això fa pensar...

El desplegament de la missió és guai! És un escenari que normalment no es toca i això la fa original! A veure si te’n puc parlar més més endavant o veurem altres coses...

Et comentava això del narrador. Ja havíem vist narrador en primera persona en els teus one-shorts de la Winter, però era la veu d’en Charlie i no de la mateixa Winter. Això és un punt que encara ens hi acosta més. A veure, ja sospitàvem des del principi que aquesta primera persona era la Winter, però no ho confirmem fins que la Heather diu: «Però, què més hi podem fer, Winter?», que ja és cap al final del capítol. Això m’agrada, perquè encara que ho assumim no ho sabem del cert fins aleshores, perquè no es diu enlloc, així que està bé perquè ens deixes gaudir de la història des del seu punt de vista sense poder-ho posar la mà al foc.

Quan dius que ho explica a tots tres, vols dir a la Heather, l’Oliver i en Paul?

-------

Apunts:

«era una experiència que intentava fer tant poques vegades com era possible» → «era una experiència que intentava tenir tan poques vegades com fos possible» (el tan i tant ;) ; la correlació de temps verbals, en aquest cas cal el subjuntiu; i et proposo canviar en ‘fer’ pel tenir, atès que sona més natural ‘tenir’ una experiència que no pas ‘fer’-la, oi?)

«tant lluny» → «tan lluny»

«portes la túnica del revés» → «portes la túnica al revés» (per cert, se la va posar bé al final? xD)

«qualsevol altre cosa que ens hem enfrontat en els últims quinze anys» → «qualsevol altra cosa que ens hàgim enfrontat en els últims quinze anys»

«demano màxima responsabilitat de tots els membres implicats» → O «demano la màxima responsabilitat de tots els membres implicats», o bé «demano màxima responsabilitat per part de tots els membres implicats»

 

Es nota que ho has repassat força!

-------

Sobre el que ens apel·les en la nota final:

Els fets... Es tracta de tot el que passa amb la Berta Noca? Bé, encara no em vull mullar, perquè encara som molt al principi. Hauria de tenir els fets d’aquells temps més frescs. Passen tantes coses en la Segona Guerra que surten als llibres de passada...

Pel que fa al títol. No l’entenc gaire perquè encara no hem arribat al punt en el qual el títol comença a tenir sentit. Quan acabem tota la minific, ja et diré ;) Però sí que m’agrada que mantinguis la tradició dels títols llargs, això sí que t’ho puc dir ara.

«Sé que fa segles de les altres dues fanfictions (l'una del 2016 i l'altra del 2017), així que us les enllaço per si voleu refrescar la memòria» Sí, però ja me’n recordo! Vaig mirar les fics anteriors del tema Charlie-Winter, especialment els comentaris, per situar-me més en la seva història per si de cas, però ho recordava bé! ^^ Jo ho he fet des de la llista de les teves fics, però genial que posis els enllaços, per si hi ha algun despistat xD

(Em sembla que t’has equivocat amb els enllaços: tots dos van a la del 2016 («Hauríem d'anar al Bosc Prohibit... - Durant una nit d'hivern»). La del 2017 («Què va passar aquell dia gris de tempesta? - Què va passar aquell dia gris de tempesta? ») ha de ser: https://www.harrypottercat.cat/fanfictions /4387/qu-va-passar-aquell-dia-gris-de-tempesta/qu-va-passar-aquell-dia-gris -de-tempesta.html)

I això de «fa segles»... Mira’m a mi, que el Retorn comença el setembre del 2016 (sense comptar les retrospectives dins la història). Ara és octubre de 2019 i dins la història tot just entrem a l’octubre del 2016; i jo que volia penjar a temps simultani... ^^’ Segueix somiant, Antares! XDDD

Una altra cosa que et volia comentar és la recerca que deus haver fet per situar-nos al mapa de la zona. Fas sortir molts llocs de lloc i això està súper bé! Littledean, Southampton, Wiltshire, Hampshire, Gloucester... El Google maps m’ha permès situar-me al mapa i fer el ciberturísta, i m’ha encantat la visita xD Pel que sembla, a la Winter no se li posen gens bé els viatgets, eh, potser podria provar el maps xd i recuperaria conductes muggles (del futur!) hahaha Com que som al sud del país, per aquí veurem el perquè del títol...

Per cert! I en la fic «Hauríem d'anar al Bosc Prohibit... - Durant una nit d'hivern» de la mort de la Winter, em preguntaves responent-me la resposta de la teva resposta al meu comentari (s’entén, no? ^^’) i no sé si t’ho vaig respondre per privat en alguna altra banda o no, però no vaig deixar més comentaris. Preguntaves: «Molt interessant, això que dius de color que t’arriba de la Winter. Te n’arriba algun, per part del Charlie? (Pura curiositat, no tens per què respondre.)». Doncs en Charlie és un taronja fosc, tirant a rogenc :)

Bé, diria que això és tot per aquest capítol (prou llarg, no et queixeràs! ;) ). Ja he anat a llegir el segon (però volia deiar-te aquest comentari abans, que tenir dos capítols penjats sense ni un sol comentari sap greu), després et deixo el comentari que n’he escrit!

Fina aviat!

Antares