El Retorn dels Black - II- Batibull a l'andana 9 i ¾
AvatarEscrit per Antares_Black
Enviat el dia 16/09/2016 a les 02:05:23
Última modificació 24/09/2017 a les 19:14:10
Tots els capítols de El Retorn dels Black
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


II- Batibull a l'andana 9 i ¾

Batibull a l'andana 9 i ¾

       L'Altaïr sentia una impaciència nerviosa que li creixia dins, mentre arrossegava el carret enmig de l'estació muggle. Portava un bagul de color granat, que duia les seves inicials «A.B.» tallades en plaques d'alumini. Semblava un carret dels que habitualment s'hi duen les maletes per viatjar. I de fet ho era. No obstant, el contingut rober del bagul es compartia amb un parell de guants de pell de drac, una marmita de peltre del número 2, un telescopi plegable, flascons de vidre embolicats amb paper de seda, un joc de delicats pesos de llautó per balança de braços i una desena de llibres de text de les diverses assignatures de bruixeria. Des de fora, és clar, no presentava cap anomalia, però l'Altaïr notava com si els seus pares i ella fossin el blanc de les mirades dels passavolants muggles.

       Ella movia el cap d'un costat a l'altre, mirant de trobar els rètols de les andanes amb els números nou i deu, a través dels quals havia de passar per arribar a l'andana 9 i ¾. Sí, hi havia llibres a Pirinë que parlaven de l'andana secreta de King's Coss (Hogwarts era una escola famosa) i això li havia anat la mar de bé.

   —Mai no havies estat tan decidida a anar a l'escola —va dir la seva mare, que va posar una mà sobre el carret, per tal d'ajudar l'Altaïr a guiar-lo millor.

   —Ara és diferent, mama!

       I tant, si era diferent! Des que va demanar per mudar-se, l'Altaïr havia viscut sempre “provisionalment”. No volia acostumar-se a viure a Artineu, ni a anar a l'escola, ni s'havia preocupat de fer amics duradors... Ni tan sols s'havia volgut acostumar al llit on dormia.

       Aquell cop, estava disposada a instal·lar-se. A fer niu. A viure.

   —Mira, Taïr —li va xiuxiuejar el seu pare.

       Li assenyalava una família de dos adults amb una nena, que empenyia un carret tan estrany com el seu, amb una òliba de plomes de color d'avellana. L'au no parava de batre les ales i d'esgaripar, i es posava a rosegar el barrots de la gàbia amb el bec, que el tenia arquejat i de color blanc os. Tots tres es van aturar davant d'un mur de maons.

       De seguida, es van adonar que aquella gent vestia d'una manera ben estranya. No era roba de bruixot... Tampoc no era roba muggle normal... L'home duia uns pantalons fins als genolls amb els camals botonats i mitges blanques a sota, una camisa blanca amb puntes, un mocador de seda al coll i tenia una expressió serena. La dona portava un barret d'ales amples amb una orquídia i un vestit llarg de cintura estreta. La nena tenia una carona rosada i portava una boina sobre els cabells carbasses, que duia recollits en una trena gruixuda que li queia al clatell. Portava pantalons de quadres de sastre que li anaven balders, una camisa de lli amb un to de blanc trencat i una armilla beix oberta.

   —Veniu —els va dir l'Altaïr als seus pares, canviant la trajectòria del carret—, ells són bruixots.

   —Porten una òliba al carret —va afegir el pare amb el mateix xiu-xiu.

   —És més evident perquè van vestits d'un altre segle, no? —deia la seva mare mentre els seguia.

       L'Altaïr va empènyer el carret fins on eren i els seus pares la van seguir.

   —Tranquil·la, petitona —va sentir que deia afectuosament la nena dels cabells carbassa, que mirava de calmar la seva òliba esvalotada. Va ficar la mà entre els barrots i li va fer una carícia. Des de tan aprop, els colors avellana de les plomes de l'òliba feien la impressió de fer olor d'avellana dolça de debò...

       Un altre carro li va passar fugaçment pel davant, i anava de dret contra la paret de maons. Amb prou feines va poder veure els rinxols castanys del noi abans que desaparegués a través del mur de maons que quedava entre els rètols de les andanes nou i deu.

   —Que ràpid, eh?! —va fer la nena amb un somriure, tot mirant l'Altaïr—. Tu també vas a Hogwarts?

       L'Altaïr va assentir, mirant-se embadalida aquells ulls blau mar.

   —Sí que hi vaig!

   —Això és ple de muggles, eh —va continuar enriolada, atansant-se-li en gest de confidència—. Sort que ens vestim com ells, que si no...

       Doncs ben bé semblava que estigués convençuda de no cridar l'atenció, però entre el carro, l'òliba i aquella indumentària (que devia guardar la família durant generacions per “ocasions muggles”) havien alçat una colla de mirades indiscretes. Tal com parlava dels muggles, l'Altaïr va tenir claríssim que no estava acostumada a tractar-hi, però no semblava pas que en parlés amb menyspreu. Ben al contrari, fins i tot semblava que sentís fascinació per ells.

   —I hem de travessar la barrera de maons, oi? —va dir l'Altaïr, per continuar parlant amb ella.

       La nena va assentir i va somriure amb una expressió exòtica.

   —Ara em toca a mi.

       Va abraçar els seus pares i va agafar bé el carret amb decisió; va fer l'ullet a l'Altaïr i va arrencar a córrer cap a la columna de maons. I... va desaparèixer a través de la paret.

       Els pares de la nena també van travessar la barrera, tots dos junts. Havia arribat el torn de l'Altaïr.

   —Taïr, vés a dir adéu a la mama, que ella no pot travessar la barrera màgica, oi mama?

   —Ei, James, que tinc un nom, eh —va fer la mare—. No deus pas voler que ens convertim en una d'aquestes parelles de vuitanta anys que es diuen papa i mama mútuament, oi?

   —I ara! —va contestar enriolat—. Perdona, Àneu —i li va fer un petó.

       L'Altaïr va anar a abraçar la seva mare, i no va ser precisament una abraçada ràpida.

   —Promet-me que ens escriuràs.

   —És clar que sí, mama —va respondre sincerament, i se'n va separar a poc a poc.

       Aleshores es va col·locar davant de la paret de maons que s'alçava entre els números nou i deu de l'estació. Va saludar amb la mà la seva mare i va arrencar a córrer cap al mur amb decisió. Ja era amb marxa i, per la inèrcia del carret, ja no podia parar: just quan semblava que s'anés a estavellar, l'Altaïr va tancar els ulls i només va notar una curta sensació de pedra freda i un xiulet ofegat a les orelles...

       En obrir els ulls, la boira blanca i espessa es va apartar de davant del rètol que deia: Andana 9 i ¾ . No va poder evitar quedar-se amb la boca oberta quan va aconseguir veure l'ambient màgic i concorregut a l'andana.

       L'andana 9 i ¾ bullia de gent amunt i avall. La cortina de vapor blanc s'anava esvaint ràpidament i podia veure l'ambient d'estudiants i acompanyants que omplien l'andana amb carros plens d'equipatge. Sons d'animals de tota mena i converses desordenades feien eco en la buidor del mig sostre arquejat de l'estació.

   —Mare, dóna'm el carro, que ja el porto jo —deia un nen.

   —Escriu-nos! —demanava un pare al seu fill.

       Tot seguit, va notar com la mà del seu pare, que havia travessat la barrera darrere seu, se li posava al clatell.

   —Què? —li va demanar el pare.

   —Fixa-t'hi bé, papa —va començar a dir l'Altaïr, sense apartar els ulls del seu voltant—. Això és una petita part del que et vas perdre a Pirinë.

   —No comencem; Pirinë també és una bona escola —va respondre —. Tu creus que els muggles ens han vist travessar la barrera?

   —Els muggles? Si no veuen res de res del que tenen davant del nas...

       I bé semblava mentida que portessin tants segles de Secret. Sobretot allà a Londres, la cosa era ben evident, pensava l'Altaïr. Tanmateix, el seu pare li va dirigir una mirada d'enuig.

   —No m'agrada que parlis així dels muggles.

   —Ja ho sé, papa; ho sento.

       Aleshores, un xiulet va inundar l'estació, i una magnífica màquina de vapor escarlata va emergir de la boira enmig de la commoció de passatgers: El Hogwarts Express va respirar per la xemeneia. L'Altaïr va bufar impressionada i va començar a empènyer el carret cap a un dels vagons. Tanmateix, va escorcollar amb els ulls l'andana tot cercant la nena dels cabells carbassa d'abans. Però no la va trobar. En lloc d'això, va veure un home amb un barret de copa marró que portava un bastó d'aristòcrata. Acompanyava un noi que, per com n'era d'alt, l'Altaïr va sospitar que devia cursar un dels seus últims cursos a l'escola. Va decidir seguir mirant al seu voltant.

       Una dona de pòmuls angulosos acompanyava un nen que protegia una granota punta de fletxa daurada tota groga entre les seves mans plenes de berrugues i de butllofes. La bruixa duia els cabells estarrufats i tenia un munt de pèls de gat de tots colors enganxats la jaqueta de llana de xeviot, que s'havia posat al revés. Un noi de llampants cabells blaus i ulls amables conversava íntimament a prop d'una noia rossa i pigada, quasi panotxa, que semblava una sirena sortida d'un estany de conte. L'Altaïr va apartar la mirada abans que se sentissin observats. A l'altra banda l'andana, dos homes ajudaven el seu fill a carregar el bagul al tren. Tenia l'expressió entremaliada i el serrell ros li queia amb gràcia al front, i va somriure en veure de sobte que els seus amics venien a saludar-lo, corrent per tota l'andana de manera escandalosa onejant dues bufandes escarlates i daurades. Un noi de somriure tort se li va tirar a sobre, i una noia de cabells castany rossenc i despentinats amb cara de ficar-se en merders li va llançar una serpentina màgica incandescent que va fer un pet davant dels seus nassos. L'Altaïr va fer un bot, però a ells els va fer riure molt.

   —En porto unes quantes més a la bossa —li va dir la noia de la melena despentinada, que pel que es veia no en sabia gaire, de xiuxiuejar—. He pensat que la classe de Història de la Màgia podria ser un xic menys avorrida aquest any, no trobeu?

       S'hi va afegir un quart membre, que no parava de despentinar-se els cabells, i la comitiva es va posar a confabular en veu baixa. L'Altaïr es va tombar cap a un noi alt i guapo de celles gruixudes empenyia un carro amb un llarg paquet que devia tractar-se presumiblement d'una escombra d'esport. Va pujar al tren amb un altre noi d'ulls vidriosos i parpelles caigudes, que més aviat semblava poca cosa físicament i caminava com si s'hagués de trencar. Tres noies conversaven alegrement, amb les seves mascotes en braços —dos cadells de gat i una tortuga, respectivament—, i es miraven somrients un noi alt de foscos cabells molt rinxolats i ulls blaus, que restava enganxat a una columna mirant el seu voltant amb les mans al darrere i amb posat de timidesa. En un moment, el noi va decidir pujar el tren amb la mirada absent sense gosar parlar amb ningú. Les noies que conversaven hi van pujar seguidament.

       Una altra família amb dos nens s'acomiadava del seu fill gran. Devia tenir un o dos anys més que l'Altaïr i duia una llarga funda blau marí on hi devia haver una escombra.

   —Ho tens tot? —li va demanar al seu pare.

   —Sí, papa.

   —Vinga —el va animar—. Aquest any segur faràs una bona prova i entraràs a l'equip!

       El noi va somriure i va fer que sí amb el cap.

       El petit, que duia un aparell a l'orella (agafat amb un ganxo, un objecte rectangular de color blau elèctric darrere el pavelló, connectat a una mena de botó enganyat al cap amb un cable curt), s'agafava a la mà de la seva mare. El que la mare i el germà petit li van dir el noi de l'escombra, però, l'Altaïr no ho va entendre perquè, pel que semblava parlaven en llengua de signes britànica.

       També va veure el noi dels rínxols castanys, que havia vist travessar la barrera com en una exhalació, parlant amb una noia alta de fulgorosos ulls verds i llarga cabellera rossa, tot empenyent un carret d'equipatge.

   —Taïr, que no vols pujar al tren?

       La veu del seu pare va truncar els seus pensaments. S'havia quedat absorta mirant al seu voltant.

   —És clar que sí.

   —Doncs afanya't —va fer el seu pare—. O no trobaràs cap butaca buida.

       El seu pare tenia raó. L'Altaïr va deixar d'observar la gent que tenia al seu voltant i es va posar a carregar el bagul al vagó amb l'ajuda del seu pare.

   —Papa —va fer l'Altaïr, mirant-lo de cua d'ull—. Per què no ho fas amb màgia?

       El seu pare es va debatre un moment internament, i va decidir complaure la seva filla. Va treure la vareta, la va brandar llargament i tot seguit la va agitar amb un cop sec:

   —Hegaz egin.

       El seu bagul granat es va elevar del terra tot sol com una lleugera ploma i es va deixar caure a poc a poc dalt del vagó.

       De cop i volta, una pluja de plomes de mussol va inundar l'andana, com si algú hagués fet una agitada guerra de coixins enmig d'un tifó tempestuós, i tot l'espai es va omplir d'esgarips eixordadors que hi feien ecos. L'Altaïr es va tapar les orelles i va mirar amunt, tal com van fer tots els que eren a l'andana. Un exèrcit de mussols sobrevolava l'estació, i planava amb determinació en direcció a un bruixot ros i cara-rodó que estava a punt de pujar a un vagó de capdavant destinat als professors. L'estol d'aus es va arremolinar al voltant del bruixot i li van començar a precipitar tot de papers i de sobrets.

   —Prou, prou! —els va dir el suposat professor—. No porto res, no porto res!

       Ho deia tímidament, com si no volgués continuar sent el centre de l'atenció, mentre protegia amb els braços i el tors una bossa de color negre en forma de sac. Semblava que els mussols volguessin esgarrapar la bossa (o el contingut misteriós de la bossa), i una òliba intentava clavar el bec a un maletí que havia deixat a l'esglaó del tren.

       Aleshores, un altre professor va sortir del tren. L'Altaïr de seguida va veure que no era un bruixot normal i corrent. Era un ésser bell i esvelt, es movia amb una delicadesa i tenia les orelles punxegudes. L'Altaïr no va dubtar que devia tractar-se d'un elf. Tindria un elf de professor?

       Aquell elf, però, tenia alguna cosa estranya...

       Va treure la vareta i va apuntar els mussols. Tenia expressió dura i contreta, però va fer oscil·lar la vareta amb un moviment gràcil i serè, sense pronunciar ni una paraula. Les aus es van apartar de l'equipatge del professor, es va escampar per l'andana i van fugir.

       L'Altaïr no va sentir què deia el professor, però va somriure a l'elf (presumiblement li donava les gràcies) i va pujar al tren amb la maleta penjada en un braç i abraçant la bossa negra amb molta cura. Tan aviat va tancar la porta del vagó, l'expectació es va calmar, no sense respondre amb un torrent d'enraonadisses en veu baixa.

   —Què ha estat, això? —es demanava el pare de l'Altaïr.

   —No ho sé... Que s'han tornat bojos, aquests mussols?

       El bruixot va sospirar:

   —Deuen ser de la Conselleria —va suggerir—. Hi ha un desgavell amb el correu... Quan s'ha de fer arribar alguna notificació, no saben ni quants mussols envien... Sort que fem servir avions de paper embruixats per les comunicacions internes...

       El pare de l'Altaïr havia trobat feina de seguida a la Conselleria d'Afers Màgics. Era una bona feina, i tenia possibilitats d'ascendir, però encara li costava acostumar-se a la manera de fer de la comunitat màgica britànica.

       Sí, potser es tractava d'un mer descuit de la Conselleria, però la situació era ben estranya i aquella explicació no acabava de ser plausible. I a més, a l'Altaïr la intrigava molt més el contingut d'aquell sac negre i d'aquella maleta... Que potser hi havia menjar? No ho sabia...

       Va arribar el moment d'acomiadar-se i tots dos es van fer una abraçada.

   —La mama vol que ens escriguis.

   —Ja ho sé... Ja ho faré, no pateixis.

       L'Altaïr va pujar al tren i va caminar ràpid al llarg del passadís estret, mirant pel vidre de la porta dels compartiments. No es volia quedar sense lloc i, si volia escollir, que era precisament el que volia, s'havia d'espavilar i fer-ne via. A dins, tothom feia bona cara i molts se saludaven i es presentaven contents. No es va veure amb cor d'interrompre cap reunió... Per fi, en va trobar un de buit i va seure a la butaca que mirava endavant i tocava a la finestra. El compartiment feia una intensa olor de naftalina i d'una mena de perfum agradable que no va saber identificar. Va apartar les cortines verdes. A través del vidre, el seu pare la saludava amb la mà. Ella li va tornar el gest, mantenint-se apartada uns pams de la finestra. Al cap de poc, es van sentir dos xiulets aguts, i una fumera blanca es va alçar des de sota el vagó. Tot seguit, el tren es va començar a moure a poc a poc i, l'Altaïr va poder veure el seu pare allunyant-se i fent adéu amb la mà. A mesura que el tren augmentava la velocitat, el seu pare s'anava fent petit i s'anava quedant enrere, fins que el va perdre de vista per complet en entrar al túnel de sortida. I amb ell la resta de bruixots de l'estació.

       L'Altaïr va obrir el bagul sobre les butaques i en va treure el llibre que lluïa aquella magnífica papallona escarlata a la portada de cuir. Va obrir el llibre de Transfiguració pel capítol set, que parlava de les permutes de mida, i va tornar a repassar amb la mirada i amb el dit el dibuix de la trajectòria de l'encanteri que acabava de fer. No era pas l'únic llibre de text que havia obert durant l'estiu (volia venir preparada i ben preparada), però sí que havia estat el que més l'havia captivada. S'havia llegit la teoria de la transfiguració amb un interès sublim, i havia mirat d'aprendre's una pila d'encanteris útils i atractius. Va passar unes quantes pàgines endavant fins a l'annex introductori de temes de cursos superiors; i es va aturar a la teoria de l'intercanvi de característiques. Va mirar el seu voltant i va respirar. Un compartiment sola amb el llibre de Transfiguració. I, si s'avorria, sempre podia mirar el paisatge o sortir a explorar el tren. Però li va costar llegir perquè estava molt neguitosa.

       No havia passat de la segona pàgina, que un noi prim amb ulleres de muntura negra es va presentar a l'entrada del compartiment.

   —Per fi un lloc buit! —va exclamar en veure els seients buits que envoltaven la noia— No et fa res que em quedi aquí, oi? El tren és a petar...!

       Duia una samarreta blanca, les mànigues de la qual no parava de recol·locar-se incòmode, i els pantalons li anaven balders. L'Altaïr va suposar que no devia estar acostumat a dur roba muggle. Va fer un gest despreocupat i va deixar el llibre obert sobre la falda. El nen va seure davant seu i ella va pensar que el viatge en companyia potser es presentaria més entretingut, i que la lectura la podia fer en qualsevol altre moment.

   —Oh, no m'he presentat: em dic Àstat Zeller —i li va allargar la mà.

       Ella la va correspondre cordialment. La mà infantil de l'Àstat Zeller era càlida i suau.

   —I jo, Altaïr Black.

   —Ostres! De debò? —En Zeller va alçar les celles i li van relliscar les ulleres per sobre el petit pont del seu nas—. M'encanta!

       El nen la va mirar amb impressió als ulls i amb un somriure emocionat. Semblava que tenia notícia del seu cognom; «així la meva família és coneguda a la societat màgica anglesa», va pensar l'Altaïr. El que no podia imaginar-se era fins a quin punt...

       Ell també va somriure, es va apujar les ulleres amb el dit índex i tot seguit es va deixar caure a la butaca.

   —Transfiguració? —va saltar en veure el llibre que llegia—. Bah! No sé ni per què és una assignatura a part d'Encanteris. Si és el mateix...

       La noia va alçar una cella, quasi ofesa.

   —Si penses que Transfiguració és el mateix que Encanteris, és que ni tan sols has obert el llibre... —va replicar amb to categòric.

   —Doncs no, no l'he obert pas. Quines ganes!

       L'Altaïr va tancar el llibre a desgana i el va assenyalar amb la vareta.

   —Reducio

       El llibre es va encongir fins tenir la mida d'una goma d'esborrar, i l'Altaïr se'l va guardar a la butxaca. Ella va somriure satisfeta. Era el primer encanteri que feia amb la vareta en tota la seva vida i no era precisament un encanteri senzill. Quina sort que al tren sí que es pogués fer màgia. L'Àstat es va tornar a apujar les ulleres, que li relliscaven pel nas (cosa que va fer que l'Altaïr tornés a somriure), i la va mirar tot sorprès.

   —Ostres! Molt bé!

       L'Altaïr va assaborir l'acompliment, però va evitar que se li notés gaire.

   —Tu ja has començat a fer màgia?

       En Zeller va treure la vareta de la butxaca d'aquells pantalons muggles.

   —Naturalment, que he fet màgia! —va fer el noi—. Quines preguntes de fer!

   —Volia dir amb la vareta —es va afanyar a aclarir-li.

   —Ah! —El seu rostre, de pell molt clara i ulls marrons enquadrats per les ulleres, es va relaxar considerablement—. Bé... La meva mare va mirar de crear una atmosfera de protecció en una sala de casa, perquè pogués practicar aquest estiu. Aquest sortilegi et permet actuar esborrant temporalment la marca que tenim els menors d'edat, de manera que la Conselleria no pot saber si el bruixot que fa màgia és menor o no.

       L'Altaïr va quedar ben sorpresa.

   —Per Merlí! I això es pot fer!?

   —La mare diu que és un encanteri molt complicat. I, de fet, no sé si és del tot legal...

   —Si hagués sabut que existia aquesta mena de màgia, li ho hauria demanat al meu pare!

       L'Àstat Zeller va somriure.

   —I quins encanteris vas practicar? —va demanar l'Altaïr.

   —Bàsicament, encanteris de combat.

   —Duel màgic?

   —Sí, és el que m'encanta!

       L'Altaïr va pensar que, si de debò dominava aquella classe de sortilegis, potser valdria més no enfrontar-s'hi...

   —Per cert —va dir en Zeller, canviant de tema—. Has vist el que ha passat a l'andana amb els mussols?

   —Sí que és estrany, oi? —va contestar arrufant les celles—. És normal que facin això, els mussols de la Conselleria?

       L'Àstat Zeller va alçar les celles i li van tornar a relliscar les ulleres.

   —De la Conselleria? No crec pas que siguin de la Conselleria.

   —Per què no?

   —Els mussols de la Conselleria d'Afers Màgics solen portar un distintiu amb una M de màgia —va explicar—. I les cartes solen ser de color porpra, i aquests...

       El nen es va treure un grapat de papers de la butxaca i els hi va mostrar. Pel que semblava, aquell nano també tenia la mania arreplegar coses com feia l'Altaïr.

   —... són tot papers blancs...

   —No hi ha res escrit? —va demanar l'Altaïr amb la boca oberta, mentre n'examinava un.

       L'Àstat Zeller va negar amb el cap.

   —Són ben buits...

--------------

 

Txan txaan txaaaan!!! Primer misteri en marxa!!

       Perdoneu el retard, però és que he estat tot el dia fora de casa i no he pogut penjar fins ara.

Què us ha semblat? Ja comencem a conèixer gent, eh?!

Apa, que vull saber què en penseu! ^^

   Antares


Llegit 623 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarAgatha Black Moderador/a 1181 comentaris17/09/2016 a les 11:08:44
#26920Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Vale, som-hi doncs que ara m’hi poso en sèrio! Edito directament el comentari, que així no he de modificar punts:

James! James, es diu James! El pare de l'Altaïr es diu James, això vol dir que és fill del Sirius! (Qui li hagués posat aquest nom, si no? A no ser... a no ser que la Granny també fos amiga del James, de l'Ordre o alguna cosa així... O potser sabia que és el nom que el Sirius hauria escollit d'estar viu... Hmmm...!)

M’encanta la família de la nena pèl-roja! Quina gràcia, la indumentària! I el millor és el comentari que li fa l’altaïr, així en plan confidencial… massa guai!

I aleshores hem entrat a l’andana 9 i tres quarts i hi hem vist un munt de gent! He reconegut el Teddy i la Victoire, al grupet de 4 de Gryffindor s’hi troba en James i una noia que m’és molt familiar (XD). També m’ha cridat molt l’atenció el noi que ha passat corrent amb el carret, que després parlava amb una noia de cabells llargs i rossos; em pregunto qui deuen ser!

I evidentment, els dos professors! L’elf aquest rotllo Terra Mitja i el que ataquen els mussols! Shu! Shu! Deixeu el meu Neville en pau! <3 Tinc ganes de veure’l a classe! També m’agradaria veure-hi els personatges cànon coneguts, però com que l’Altaïr és entre els cursos del James i l’Albus no sortiran tant com m’agradaria T.T. No passa res; segur que els personatges del curs de l’Altaïr que t’hauràs inventat seran molt guais!

I això em porta a parlar de l’Àstat Zeller. El seu nom em precupa perquè sembla que pugui explotar en qualsevol moment! No només és un element inestable, sinó RADIOACTIU. No tinc clar que em caigui bé del tot. Vull dir, que sembla simpàtic i tal, però sembla una persona que pot ser perillosa. Pot ser que sigui una d’aquelles persones “tòxiques”. L’estudiarem amb cautela. M’ha causat més bona impressió la noia pèl-roja de la trena; l’he trobada maquíssima!

I per últim, tenim un misteri! Què redimonis hi porta, el Neville, en aquesta bossa negra, que els mussols li volen treure? Deu ser alguna mena de planta que els capta l’atenció o els torna bojos? Però aleshores això de les cartes en blanc que li llencen no té cap sentit; més aviat sembla que algú el vulgui matar a paper! XD

Aiiii, ja tinc ganes d’arribar a Hogwarts, i veure la Tria (i la cançó del barret!), i la McGonagall donant la benvinguda als alumnes, i veurem l’Altaïr i l’Àstat a Slytherin, i la noia pèl-roja a Hufflepuf (Ho he encertat, ho he encertat? XD)! Fins aviaaaaat!




AvatarCass Ross 271 comentaris17/09/2016 a les 21:15:19
#26921Tinc 8 fanfictions i un total de 13 capítols

Black, James. James Black! JAMES BLACK. Només pot ser fill d’en Sírius. Estic molt d’acord amb les dues teories de l’Agatha. Per cert, penso que el nom és guai. Jo m’havia quedat molt amb la idea que seria un nom d’estrella o constel·lació o alguna cosa així, molt de l’estil del que ha anat fent la Casa Black durant generacions. Però si és fill d’en Sírius, que estic bastant segur que sí que ho és, evidentment que ell hagués trencat les normes. Una grata sorpresa. En James, que era part de la seva ànima, per Merlí. M’ha agradat molt. Per cert, el nom d’Àneu també m’agrada, em recorda molt els Pirineus. (Les Valls d’Àneu, ehem, ehem.)

Amb la família de la nena pèl-roja, em vaig morir de riure. I per a més inri, no parava d’imaginar-me que anaven vestits com la guàrdia suïssa del Vaticà (en el fons, la indumentària de l’home no crec que en disti gaire). M’encantaria que l’Altaïr i aquesta nena fossin amigues, no té desperdici la família. Com es nota que és la típica família de mags de sang pura que com que la societat maga s’ha quedat encallada en el passat, es pensa que el món muggle també. (Ingènus!) Ara, no tenen ulls a la cara i no s’adonen que els muggles van vestits diferents que ells??

En aquest capítol, els diàlegs m’han agradat més que en l’anterior. Les descripcions, molt bones i interessants... Res a criticar! Només que descrivint tants personatges estic segur que la meitat d’aquests ens els trobarem més endavant, oi? I d’aquests, l’altra meitat els he oblidat. (Jo i la meva mala memòria!) Tot i així, la descripció de l’altra gent m’ha agradat perquè ajuda a ambientar-se. Vaig reconèixer a la Victoire i en Teddy, però no pas al Neville (si el que diu la Gee és cert). I un professo que és un elf!! (Ja veig que apostes per la diversitat.)

El personatge de l’Àstat Zeller és interessant. És guai que utilitzis cognoms mags del món de Harry Potter. Fa molta gràcia com reacciona al sentir el cognom de l’Altaïr (a veure com reacciona ella quan s’adoni del passat de la seva família maga, aquest passat que fa tant de temps que busca... Me’n moro de ganes). La Gee diu que no es fia del personatge. Jo de qui no em fio és de sa mare. Què són aquestes il·legalitats??

Per cert, he vist que els encanteris que fan servir els mags catalans (el pare de l’Altaïr en aquest capítol, per exemple) són en basc, mentre que els que fan servir els mags britànics són d’origen llatí. Tot i així, no recordo pas que quan hi havia personatges internacionals al món de Harry Potter (per exemple, durant el Torneig dels Tres Mags), els personatges d’altres països fessin servir encanteris en d’altres llengües. Potser és que els països de llengües d’origen llatí fan servir també encanteris en llatí? En tens alguna teoria?

L’escena dels mussols és interessant. I les cartes sense res escrit... (I si és tinta invisible o algun altre truc d’aquests plens de màgia?) És interessant que ja comencin aparèixer aquest tipus de misteri des de ben bé el principi de la fanfic!

Fins aviat,

Cass.

PD: El nen sord porta un implant coclear, oi? Porto tres dies pensant-hi perquè al principi em va costar entendre’n la descripció i dubtava, però em sembla no m’equivoco.




AvatarAntares_Black 340 comentaris19/09/2016 a les 16:54:36
#26924Tinc 8 fanfictions i un total de 39 capítols

Agatha Black:

M'encanta com t'has posat amb en James Black!! Sabia que t'agafaria un txunguu!! hahahaa M'agraden molt les teves teories!! Però no et diré ni si fred ni si calent! huhuhuu

La nena dels cabells carbassa a mi també m'agrada molt!! La coneixereu dijous, amb noms! Sí, és molt mona, però també és del morro fort, eh, deixa-la córrer! Veig que t'ha agradat tant que li haurem d'augmentar la dosi de protagonisme!

Sí, hem vist molta gent a l'andana! Ara només són passavolants, però algun dia els coneixerem!

Els mussols no ataquen en Neville en si; l'adverteixen sobre el contingut de la bossa negra! Apa, ja teniu misteri!

Sí que veurem personatges cànon coneguts. És veritat que l'Altaïr cau entre els cursos d'en James i de l'Albus, però no oblideu que hi ha d'altres personatges cànon de la nova generació!

Això m'ha fet gràcia: «I això em porta a parlar de l’Àstat Zeller. El seu nom em precupa perquè sembla que pugui explotar en qualsevol moment! No només és un element inestable, sinó RADIOACTIU.»

Per què creus que l'Àstat Zeller sembla una persona que pot ser perillosa? Sóc conscient que és un personatge que en certa manera pot semblar ambigu (en tindrem alguns d'aquests), però de moment no és més que un nen amb una manera de fer força infantil. Però, bé, ja l'anirem coneixent.

El dia 29 serem a Hogwarts! Me! Acabo de veure que l'u de setembre dura tot el setembre i un dia més... Ostres! xd

Ui, ui! Fas moltes suposicions. No vas desencaminada del tot. Només et diré que la McGonagall no serà qui donarà la benvinguda als alumnes...

Antares




AvatarAntares_Black 340 comentaris20/09/2016 a les 17:00:00
#26926Tinc 8 fanfictions i un total de 39 capítols

Cass Ross:

Respira, respira! Tenim dos txunguus amb en James Black! Hauré de tenir preparades unes ambulàncies màgiques tirades per vesprals, que us portin directes a Sant Mungo cada cop que towui revelar una cosa així! hahahaa

A mi el nom d’Àneu també m’agrada molt. Recorda molt els Pirineus, sí (hi ha una pila de topònims que porten el nom d'Àneu), però per mi també té un significat. L'he triat per tot això. A més, m'agrada que sia un topònim preromànic (i també és antropònim), i que tingui un origen incert (celta? Basc?). Crec que és molt apropiat. Se suposa que l'equivalent masculí és Àreu.

Això de la guàrdia suïssa del Vaticà m'ha fet molta gràcia! La seva família és un cromo, i tant! A mi també m'encantaria que fossin amigues amb l'Altaïr.

M'alegro que els diàlegs t'hagin agradat més. Sempre dubte amb els diàlegs.

«Només que descrivint tants personatges estic segur que la meitat d’aquests ens els trobarem més endavant, oi? I d’aquests, l’altra meitat els he oblidat.». Això m'ha recordat el que diu en Bilbo!: «La meitat no us conec, la meitat de bé del que m'agradaria, i el que m'agradaria és menys de la meitat del que la meitat mereixeu»

Sí, el professor ros cara-rodó és en Neville, i l'elf serà professor de Defensa contra les Forces del Mal. A veure si us cau bé o no... Sí, sí, sembla que sí que hi aposto, per la diversitat!

Bé! T'has adonat que Zeller és un cognom cànon! «La Gee diu que no es fia del personatge. Jo de qui no em fio és de sa mare. Què són aquestes il·legalitats??» hahahaa Ja veure, ja veureu!

Això que em demanes sobre les llengües dels encanteris. Els encanteris solen ser en llengües “antigues” (almenys en el meu cànon mental), d'aquestes “llegendàries”, ressuscitades o d'origen desconegut (llengües aïllades). Com ara el llatí, basc, sànscrit, hebreu, arameu, sumeri, l'antic egipci, iber, celta, norn, accadi, etrusc... No ho sé, segons la localització dels bruixots. Vaig pensar que era adequat que els bruixots dels Pirineus tinguessin molts encanteris en basc, atès que antigament es parlava basc a moltes zones del Pirineu, i el seu substrat ha deixat senyals clars com la toponímia basca que hi tenim. Les bruixes dels Pirineus tenen una cultura màgica molt antiga, potser hi ha coses anteriors a la colonització romana. Però també en tenen en llatí, i fins i tot d'amalgames (com l'Ireki Magna, per entrar a la Casa del Roure, de Briubruixina). M'agrada que t'hi hagis fixat perquè va ser una cosa que vaig pensar molt.

«I les cartes sense res escrit... (I si és tinta invisible o algun altre truc d’aquests plens de màgia?)» Bona teoria!

Ah! I, justa! El nen sord porta un implant coclear! Ja dubtava si la meva descripció no era prou clara. Perquè, és clar, si la narració queda des del punt de vista de l'Altaïr ho he de descriure sense dir què és exactament perquè ella no ho deu saber. Sovint és diu que el transmissor té forma de botó (i és cert). Al cap i a la fi, el signe en LSC es va canviar perquè semblava que et clavessis una forquilla al cap, i és més educat/adequat fer la forma d'un botó posat rere el cap. M'agrada posar coses d'aquestes, a veure si les caceu. I així els que no saben què és, ho aprenen. Que no saber què és un implant coclear es perdona, però he vist que hi ha gent que no sap què és un audiòfon! I els c****** de les sales de conferències que diuen que tenen l'anella magnètica (o bobina) posada i no la tenen! Ens hem de queixar! (bé, ja callo; reivindicacions a part)

En aquesta família, la mare és sorda i fa servir audiòfons perquè no té una sordesa tan profunda com el seu fill, però és filla de sords profunds i té la BSL com a llengua materna; parla als seus fills en llengua de signes. El pare, un bruixot fill de muggles, és oient i parla anglès (també entén i parla la BSL). El germà gran és oient i el petit és sord i li van fer un implant coclear (no sé si hi ha escoles de màgia per a sords profunds) i ha après l'anglès. Els seus avis materns són sords i bruixots; i els paterns, oients i muggles. Uf... No sé si s'ha entès, quin embolic (en el meu cap és tot plegat molt clar).

Ara veurem com s'ho fan, perquè, com sabem, a Hogwarts no funciona l'electricitat! O.o

Antares

PD: El germà gran farà tercer enguany. El petit comença amb l'Albus (és adir que us haureu d'esperar l'any que ve), però el que han de fer per adaptar màgicament el funcionament elèctric de l'implant per tal que pugui funcionar a Hogwarts us agradarà. Només us dic això!




AvatarUnapersona 189 comentaris03/11/2016 a les 19:03:20
#26981Tinc 6 fanfictions i un total de 39 capítols

Sembla que tornem al classicisme amb aquests bruixots vestits de Mozart! La veritat és que em sembla una mica exagerat, per molt bruixots que sigui poden veure que la moda ha canviat una miqueta, no? Però m'ha fot molta gràcia ^_^

Per variar, el nom d'Àneu m'agrada molt! Supso que és casualitat, però hi ha molts noms que començen per A: Artineu, Àneu, Àstat, Altaïr (per cert, fa un parell de dies el meu pare em va ensenyar l'estrella! Em sembla que la vaig identificar correctament. És una que sembla un punt blanc pampalluguejant en un fons negre, oi? :P)

M'agrada que hagis inclòs el nen sord a la història (tot i que no sé si tindrà protagonisme). A part que estic molt interessat en les llengües de signes (agafaré la LSC com a segona llengua quan faci traducció) està bé fer personatges que no siguin "perfectes" des d'un pun de vista de les discapacitats.

Visca! Tenim un Légolas! (o un Dobby que ha pres una poció de creixement?). No m'esperava que fos de Defensa Contra les Forces del Mal, sent un elf m'hagués esperat que fos guardabosc o que fes alguna assignatura relacionada amb les plantes o els animals. Però serà guai.

L'Àstat m'agrada, de moment. La seva mare podria intentar no fer coses il·legals, però vaja, qui no s'ha baixat mai una peli pirata? (Segur que molta gent no, però és per posar un exemple sobre com el fet de fer una cosa il·legal no et fa Cavaller de la Mort.) En tot cas, trobo curiós que els duels sigui el seu tema preferit però en canvi tingui aquest aspecte aparentment dèbil (aquesta és la sensació que he tingut).

I ara el misteri de les cartes... no serà que algun graciós ha escrit amb suc de llimona? És un truc muggle i tal com hem pogut comprovar els bruixots no estan gaire al dia amb el que fan els muggles. D'altra banda, si ha hagut de sortir el Légolas per espantar els mussols, potser és que portaven algun encanteri maligne i no han avisat els estudiants per no espantar-los.




AvatarAntares_Black 340 comentaris22/11/2016 a les 00:25:01
#26995Tinc 8 fanfictions i un total de 39 capítols

Unapersona:

M'ha fet molta gràcia que diguessis que van vestits de l'època de Mozart! Hi ha cada cosa dels bruixots que quedaries parat! hahahaa

«Per variar, el nom d'Àneu m'agrada molt! Supso que és casualitat, però hi ha molts noms que començen per A: Artineu, Àneu, Àstat, Altaïr». Sí, tens raó. No ho havia caigut, però és veritat. No ho sé, mira, em deu agradar la lletra A xDD

«per cert, fa un parell de dies el meu pare em va ensenyar l'estrella! Em sembla que la vaig identificar correctament. És una que sembla un punt blanc pampalluguejant en un fons negre, oi? :P)» haha molt graciós xd La podies veure prou bé, tot i que ara el triangle d'estiu comença a decaure.

La idea de posar un nen (o part de la família d'aquest també) sord era introduir realitats que no se solen tractar. És un ambient més de diversitat. Hi és i se'n parla, però tampoc no és el tema central de la història. Les llengües de signes no són exclusives ni úniques en les persones sordes, això que quedi ben clar. Hi ha persones sordes que no tenen una llengua signal com a primera llengua (o que ni tan sols en parlen cap); i persones oients que sí que en parlen (o que fins i tot la tenen com a llengua materna). Jo vaig estudiar LSC durant un temps i m'agrada molt. M'agradaria reprendre-ho i millorar-la.

«Visca! Tenim un Légolas! (o un Dobby que ha pres una poció de creixement?)» hahah no li diguis Légolas xD Aviat descobriràs que es diu Eöl Dàgor. O sia que professor Dàgor. Doncs jo trobo que li escau molt l'assignatura (i més tenint en compte el seu passat...). Ja ho anirem veient.

Que bé que t'agradi l'Àstat. Algun comentari de per aquí deia que li havia caigut gaire bé... El seu aspecte prim (prim, que no he dit pas que fos "aparentment dèbil") no té res a veure amb la seva passió. També li encanta el quidditch, per exemple.

Suc de llimona!? Hahahaa un estil de tinta invisible massa muggle, pel meu gust xD Ah no, si ha sortit el professor Dàgor és perquè era a prop i li ha donat un cop de mà.

Fins al proper!

Antares




AvatarMercè Granger 55 comentaris18/02/2017 a les 16:01:02
#27089Tinc 3 fanfictions i un total de 7 capítols

Hola! Sí, ja sé que comento molt tard i m'he de posar al dia xd

M'he fet molta gràcia la família de bruixots. L'he trobat encantadora! He trobat que estan molt caracteritzats, com una família de sang pura que, tot i no tenir prejudicis contra el muggles, no tenen gaire idea de com comportar-se en el seu món. I la nena creient-se que s'ha camuflat bé, que graciós! M'ha recordat a l'escena de Tintin i el Lotus Blaus quan Dupont i Dupond s'intenten camuflar xd A veure si l'Altaïr i aquesta nena es fan amigues ^^

El pare de l'Altaïr es diu James! Interessant, haha. Supòs que així queda clar que el Sirius és l'avi de l'Altaïr; això tan sols fa que tingui és ganes de descobrir qui és la Granny i la seva història.

M'ha agradat molt com has descrit l'andana i tots els personatges que ens has presentat. Suposo que tots sortiran més endavant, oi? Això espero, perquè m'ha intrigat molt! He 'jugat' a relacionar descripcions amb personatges cannon, ha estat divertit xd. He reconegut al Teddy i la Victoire (sortiran més? Digués que sí!), el fill d'el Dean i el Seamus (crec) amb el James, i, més tard, al Neville (que du, a la bossa? Per què els ocells l'ataquen?) Dels altres ni idea, però escolta, això fa que tingui més ganes de conèixer-los.

Un profe elf! Quina bona idea! Estic segura que les seves classes seran molt interessants. I ell com a personatge. Jo dic que amaga alguna cosa. Uhm...

L'Àslat no m'ha caigut pas malament. No me'n refio al 100%, però de moment no m'ha semblat mal nen del tot. M'ha agradat molt que el seu llinatge sigui cannon (d'acord, me n'he adonat pel comentari del Cass xd) i d'una Hufflepuff! Ja he vist, en el següent capítol, que la Hufflepuff és l'ovella negra de la família, però bé. Trobo que té una dinàmica especial amb l'Altaïr, a veure com madura la relació.

Vaja amb la seva mare, quina peça! (i amb la família en general) Ala, a trencar les normes de la Conselleria tan tranquil·lament. Sembla que es preocupa pel seu fill i tal, però d'ella sí que no me'n fio.

I l'Àslat aprofitant l'oportunitat i agafant sobres xd Però així hi ha misteris a la vista, mola ^^

Aquest capítol m'ha agradat molt! Fins aviat!




AvatarAntares_Black 340 comentaris08/03/2017 a les 21:27:06
#27104Tinc 8 fanfictions i un total de 39 capítols

Mercè Granger:

Hola! No pateixis per comentar tard! Ja sé que em vas llegint!

Que bé t'hagi agradat la família de bruixots. A mi també em va agradar d'escriure. Segur que n'hi deuen haver, de famílies d'aquestes; com bé has dit, no tenen prejudicis, però estan desconnectats del món dels muggles. «M'ha recordat a l'escena de Tintin i el Lotus Blaus quan Dupont i Dupond s'intenten camuflar xd» Sí que ho pot fer pensar!!! xD Que es pensen que van vestits a l'europea!

«A veure si l'Altaïr i aquesta nena es fan amigues ^^» Esperem que sí perquè a mi l'Annie Price també em cau molt bé! (en sabem el seu nom en el següent capítol, el tercer)

«El pare de l'Altaïr es diu James! Interessant, haha. Supòs que així queda clar que el Sirius és l'avi de l'Altaïr; això tan sols fa que tingui és ganes de descobrir qui és la Granny i la seva història.» Tindrem Granny per Nadal! ;)

Els personatges que veiem a l'andana aniran sortint, sí! No tots en aquest bloc, per això, però tots han de ser reconeixibles en algun moment de la història, ja els veuràs.
«He reconegut al Teddy i la Victoire (sortiran més? Digués que sí!)». Sí, sortiran més. De moment només de cita. Però al segon bloc tenen molt més paper!

«el fill d'el Dean i el Seamus (crec)», sí, en Gary! Que bé que ho hagis clissat! ;)

El misteri de la bossa d'en Neville és part del cor de la història d'aquest bloc! No en puc dir res!

Ui, el profe elf... Portarà molta cua, ja ho veuràs! I sí, amaga coses... M'alegro que te n'agradi la idea!

Que bé que t'hagi caigut bé l'Àstat, perquè a mi també m'agrada i també acabarà fent molta amistat amb l'Altaïr. Sí que és bon nano, només que ha estat educat d'una manera... mmm especialeta... Podríem dir que la mare és com una mena de Narcisa. Té les idees que té, però per damunt de tot s'estima el seu fill. Si el seu fill vol practicar duel, se saltarà les normes sense cap problema. Així de senzill.

Fins al proper capítol!

Antares