Buit i foscor - Buit i foscor... I llum
AvatarEscrit per Potter_granger
Enviat el dia 02/02/2016 a les 15:40:26
Última modificació 02/02/2016 a les 15:40:26
Tots els capítols de Buit i foscor
impresora Versió per imprimir



Buit i foscor... I llum

Foscor, buit. Fred. Per més que s’abrigava, ella no podia deixar de tenir fred. Tenia fred des de l’estiu, des d’aquell estiu. Ara lamenta el seu gran error. Però ella estava convençuda que s’havia de venjar d’ell. Del seu pare, que havia mort la seva mare. No havia estat pas un acte sense premeditar, no. Havia sigut un assassinat. Ell ho havia planejat feia mesos. La noia encara s’estremia en recordar com va trobar la seva mare. Encara no s’ho havia tret del cap. Encara tenia malsons.

Aquell fred li oprimia el cor i els pulmons. Deambulava pel castell, sempre sola. La negror dels seus cabells es confonia amb la negror de la túnica. Els seus ulls eren dos pous sense fons. Destacava a classe per la seva intel·ligència. Destacava fora de classes per anar sempre sola. Havia deixat de banda els seus amics. Havia creat una barrera impenetrable.

Tanmateix, un dia, algú va intentar creuar el mur que ella havia creat. El va mirar amb els ulls molt oberts. Sí, sabia qui era. Un noi de Ravenclaw. Va deixar que ell es quedés al seu costat, però no li va dir res. No li va dir absolutament res.

Ell va quedar-se, però no només aquell dia. Va tornar-hi al següent. Durant tota la setmana hi va estar anant. Tot el mes. Va arribar Nadal i ell encara no s’havia apartat del seu costat. Va arribar Nadal i ella encara no hi confiava.

Cada dia li preguntava el mateix. Cada dia li deia les mateixes paraules. Confies en mi? Aquesta era la pregunta. I cada dia rebia la mateixa resposta. No. Ella no hi confiava. Però ell hi seguia insistint.

Confies en mi? Feia exactament noranta dies que ell li preguntava allò. Feia exactament noranta dies que la seva resposta era negativa. Confies en mi? Ell ho va repetir. La resposta va canviar. Sí.

Aleshores li va agafar una mà. Sorprès, la va mirar. I li va preguntar per què no parlava. Per què s’havia tancat d’aquella manera. Per què sempre anava sola. I ella li va explicar la raó d’aquells canvis. Li va explicar com havia trobat la seva mare. Li va explicar que encara tenia malsons. Li va explicar que havia mort el seu pare i no s’ho podia treure del cap.

Ell la va escoltar. Va deixar que es desfogués, que expressés tot el que sentia. Va deixar que es desfés de tots els fantasmes que l’oprimien des de l’estiu i va intentar arreglar la seva ànima esbocinada. Potser se’n va sortir, potser no, però des de llavors, des d’aquell Nadal, són inseparables.

La neu queia, la veien a través de la finestra. Estaven tots dos a la biblioteca, un al costat de l’altre. Tenien la vista enterrada als llibres, però la seva ment volava molt lluny d’allà. Les seves mans es van fregar quan van anar a agafar una ploma. Es van mirar i ella va somriure. Era el primer somriure que feia des de l’agost. Ni tan sols amb el que li sortia bé a classe, somreia.

Va ser molt fugaç, el noi va arribar a pensar que era una al·lucinació, però no ho va ser pas. Va ser un somriure real, va ser més que el fet de corbar els llavis. Va ser la intenció que hi va posar, va ser el que ell va veure en aquell somriure. La va mirar, però no ho va tornar a veure. Ella va tornar a concentrar-se en el que estava estudiant.

Es van aixecar i van anar a sopar. En un racó de la taula de Ravenclaw, van seure junts. No els van fer cas. Van menjar en silenci, com gairebé sempre. Aquell silenci semblava ja religiós, s’hi sentien còmodes i no el volien trencar pas. Tanmateix, amb aquell silenci comunicaven moltes coses aparentment impossibles de comunicar amb paraules. Es deien el que sentien i el que no. Sabien com estava l’altre, què el preocupava i què el feia content. Ho sabien pràcticament tot sobre l’altre, amb aquell silenci.

L’única cosa que ell no sabia era que l’ànima de la noia seguia esbocinada. No havia pogut arreglar el mal que el seu pare havia causat, però no se n’havia adonat. Tampoc sabia que, en realitat, li estava fent més mal.

I va arribar el dia. Va arribar aquell dia. Van seure junts a Botànica, treballaven al mateix planter. El noi no va notar-li res estrany, no va saber les seves intencions. I aquell va ser el seu gran error que acabaria compensat. Van acabar les classes i ella va anar a la seva habitació. Es va tancar al lavabo i es va mirar al mirall.

Una noia blanca, prima i demacrada li retornava la mirada. Els pòmuls se li marcaven molt i no feien més que destacar la foscor que irradiaven els seus ulls. Va respirar profundament i va mirar la vareta. Va negar amb el cap. No, aquí no, va pensar.

Va pujar a la torre d’Astronomia i va mirar avall. Va seure a la barana i va tornar a respirar profundament. Estava a punt de deixar-se caure i segellar el seu destí per sempre quan va sentir Religo i va notar que l’arrossegaven enrere estirant les cordes que la immobilitaven. No va picar a terra, sinó que uns braços la van aguantar. Aquells braços la van salvar.

No va intentar sargir la seva ànima, ell ja sabia que era inútil. Tanmateix, va ser el tronc que li va permetre no ofegar-se en la seva tristesa. La va fer riure i somriure, la va ajudar a ser una persona una mica diferent que la noia fosca que havia mort el seu propi pare. No va tornar a pensar en llevar-se la vida, ell no deixava que ho fes.

Van passar molts hiverns junts i mai no es van separar. Ni tan sols la Mort va poder. Quan es va presentar a casa seva per a endur-se-la, va sentir llàstima. I se’ls va endur junts a l’altra banda del vel.


Llegit 501 vegades



 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


Cassandra Ross Anònim02/02/2016 a les 16:00:57
#26541Encara no he escrit cap fanfiction

Jo no estic a punt de plorar, vale? Ets tu, qui està a punt de fer-ho. Oh, mare meva. M'ha encantat aquesta història. Sobretot per tot el que has pogut transmetre sense cap diàleg. És que m'he quedat sense paraules. La narració està molt bé, cada vegada estàs millorant més i més i et superes una vegada i una altra. 

Molta sort,

Cassie.

PSD_. M'hi he sentit molt identificada.




AvatarPotter_granger 349 comentaris02/02/2016 a les 16:08:58
#26542Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Cassie, et confessaré que vaig plorar escrivint-la. Va ser com buidar tot allò que tenia dins i posar-ho aquí. La veritat és que ara m'està donant per fer històries més aviat fosques, però suposo que deixaré de fer-les tan així, poc a poc, i que tractaré temes més... amens? Sí, temes més amens.




Unoi Anònim02/02/2016 a les 17:46:59
#26548Encara no he escrit cap fanfiction

Buf, aquest concurs tindrem dosi doble de fanfics tristes. Però m'ha agradat, i també està molt ben redactat. Al principi he pensat en la Shayla, que es troba en una situació similar... em sembla que l'ha d'aquesta història s'ho ha pres pitjor. M'ha agradat molt el paper del noi de Ravenclaw, insistint durant tres mesos fins que aconsegueix la seva confiança.

Bé, res a criticar. Felicitats :)




AvatarAgatha Black Moderador/a 1194 comentaris03/02/2016 a les 10:50:53
#26561Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Hola!

Ha estat bonica, i trista. Però m'agrada el final, m'agrada que es vegi una mica de llum entre tanta foscor. M'agrada molt la frase final, aquesta personificació de la Mort que se'ls emporta a tots dos junts. M'agraden els temes, l'amor, la mort, l'assassinat, el suicidi, la confiança en algú altre...

Tot i així, em fa la sensació que, donada la restricció del nombre de paraules, és clar, no has pogut desenvolupar gaire bé la història de la protagonista, que té un background molt fosc, amb tot això dels seus pares. I com que ha de ser tan curt, doncs em costa relcionar-m'hi emocionalment, perquè el que sé és que és una assassina. Que ha mort un assassí, sí, però segueix havent-se pres la justícia per la seva banda. Sembla ser que ho fa per algun motiu de pes, però clar, com que no pots desenvolupar la història no sabem quins són aquests motius, per què el pare va matar la seva mare, per què ella ha preferit matar-lo abans que denunciar-lo...

No ho dic com una cosa en plan negatiu (perquè entenc que has hagut de buscar alguna cosa en la vida de la protagonista que vagi malament, alguna cosa molt fosca que la porti a voler treure's la vida), sinó més aviat perquè potser podries treure'n una història més llarga que podria ser molt interessant. No sé, pensa-t'ho! 

Igualment, després m'ho he tornat a llegir imaginant-me jo mateixa el background de la prota (l'he relacionada amb la Lisbeth Salander, de "Els homes que no estimaven les dones", no sé si has llegit els llibres / vist les pel·lis, però la noia té un passat semblant) i m'ha agradat més. M'ha agradat més "sabent" la història que hi havia darrere de tot això. En tot cas, em sembla que això és l'únic que falla una mica de l'argument, però ja sé que sent un rel·lat curt no haguessis pogut explicar-ho gaire millor!

M'agrada força com esta redactat, i el tros final, quan es mira primer al mirall i després puja a la torre d'astronomia... ho estava veient d'una manera molt vívida i molt visual dins la meva ment, et felicito perquè en aquest tros m'hi he ficat molt, en la història. Al principi m'ha costat una mica ficar-m'hi, per això, però no et sé dir per què, ni perquè després m'hi he endinsat tant...

Bé, coi, em costarà molt triar guanyadors. Shit, ara mateix us donaria a tots el primer premi. AIxò és molt difícil! >.<




Avatarhpkarina 373 comentaris04/02/2016 a les 16:13:51
#26571Tinc 4 fanfictions i un total de 43 capítols

Ei, està molt bé, és molt bonica, la veritat, m'ha agradat molt l'estil i com reflexteixescom se sentia. Molta sort al concurs! :)




AvatarMercè Granger 67 comentaris05/02/2016 a les 20:09:41
#26583Tinc 4 fanfictions i un total de 13 capítols

Quina plorera ;_;

He de confessar que no sabia molt bé que esperava de la fic, ja que mentre de les altres sí que havia llegit algunes narracions, de tu no, així que no tenia molta idea del teu estil i de les teves trames, però t'he de dir que he sortit encantada. M'ha agradat molt la narració, no t'has quedat encallada en detalls innecessaris, has pogut, amb tan poques paraules, explicar una història (no un recull d'escenes més detallades, que tot i que a vegades queda molt bé, no crec que aquí hagués quedat tan bé) amb uns clars principi, nus i desenllaç, i això crec que és difícil. Moltes felicitats.

L'historia... sí, és fosca però tractada amb delicadesa i amb esperança. Es nota molt de sentiment en la historia, i crec que el missatge és bastant important (per cert, sóc l'única a la qual el final li ha recordat a The Notebook? HAHA. Deixeu-me sola amb les meves ximpleries). M'encantaria veure-ho com una història més llarga, perquè crec que podria ajudar molt en general, i la historia darrere de la família podria ser molt guay i donar molt de joc.

I crec que això és tot :__ Felicitats a tu també per la fic <3




Avatarhermione potter 236 comentaris05/02/2016 a les 23:24:11
#26587Tinc 8 fanfictions i un total de 69 capítols

Quina preciositat... No tinc paraules per explicar-te totes les emocions que estictenint ara mateix.

Comença trist i creus que acabarà malament, però al final ell aconsegueix ajudar-la i la salva i la salvarà per sempre. És una història d'allò més maca.

No sé què més dir-te... No tinc paraules... Ho sento. És massa wow.




Avatarmarta_ginny Moderador/a 1036 comentaris07/02/2016 a les 23:41:48
#26610Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Gaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaah. Això m'ha superat, quina passada! Té 1500 paraules? La sensació era que era molt més curt, m'hi he quedat tan immersa que m'ha passat rapidíssim. La tria del vocabulari, les escenes, el fet que els personatges no tinguin nom, m'encanta, m'encanta tot sobre aquesta fanfiction. I sobretot, m'encanta que es noti fins a quin punt t'hi has abocat i hi has deixat una part de tu. Això és el que fa especial un relat.

No et culpis per escriure coses fosques, has d'escriure el que sents escriure en cada moment. La veritat és que m'ha recordat un relat que vaig escriure jo als 13 anys, molt semblant, només que el meu acabava malament. Encara a dia d'avui crec que és una de les millors coses que he escrit, crec que pel que he dit abans: m'hi vaig abocar. Però el teu acaba amb esperança, cosa que m'ha semblat perfecta. D'alguna manera, m'ha ajudat a reconciliar-me amb mi mateixa pel que vaig escriure.

Però anem al teu, que aquí no hi som per parlar de mi (només que ho volia comentar perquè ho he pensat durant una bona estona). És que de veritat que m'ha agradat moltíssim. Encara em falten bastantes fanfictions per llegir, o sigui que no puc dir res segur, però estic bastant segura que aquesta estarà entre el meu top 3! Bona sort!




AvatarLaia Weasley 140 comentaris12/02/2016 a les 16:45:16
#26670Encara no he escrit cap fanfiction

Que intens!! I que boniic!

Guau m'ha impressionat la teva prosa! Es maquisima! I has trasmes moltisim!

Molta sort en el concurs!

Petons!

 




irinawatson06 105 comentaris27/09/2017 a les 19:55:36
#27183Encara no he escrit cap fanfiction

No tinc paraules per dir com m'ha agradat... crec que amb un silenci s'entendrà tot