Reminiscència - Capítol 02: La flor del jardí (Gener 1980)
AvatarEscrit per Cass Ross
Enviat el dia 01/10/2015 a les 19:18:55
Última modificació 01/10/2015 a les 19:18:55
Tots els capítols de Reminiscència
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


Capítol 02: La flor del jardí (Gener 1980)

Avís: fanfiction principal de la saga "Reminiscència".

Nota: Em sembla que pujaré cada dues setmanes, si tot va bé, o sigui que aquí teniu un capítol nou. Moltes gràcies pels comentaris, en breus si no hi ha cap entrebanc seran respostos!! M'alegro que hagi tingut tanta bona rebuda, i us avanço que no serà el que us esperaveu. Aquí, com ja vaig comentar al capítol anterior, veieu el primer de tots els salts temporals que hi haurà d'ara en endavant. Acostumeu-vos-hi, hahahahaha. (Per cert, sí, tots els capítols tindran aquesta extensió, aproximadament.)

La flor del jardí

Gener de l'any 1980

*

Els senyors MacDonald no eren a casa seva quan va sonar el timbre. El so rítmic va aconseguir despertar la Mary de l'estat somniador on havia recaigut. Fins aquell moment, estava asseguda a la butaca del seu pare situada en un extrem del menjador, contemplant de manera distreta l'anell que tenia al seu dit anular de la mà esquerra. Aquell casament que es produiria en uns mesos aconseguia mantenir-la distreta de les preocupacions de la guerra, de la càrrega de ser una filla de muggles.

Quan va sentir el timbre va retornar a la realitat, i es va alçar per no fer esperar la seva visitant gaire estona més. Un cop va ser al rebedor, va comprovar per la finestra que qui esperava fos realment ella. Els cabells negres de la Dorcas eren inconfusibles a través del vidre entelat. Va obrir la porta i la seva amiga va entrar.

Es van saludar respectivament i la Mary es va adonar que la Dorcas es veia nerviosa. No havien sigut mai amigues a l'escola, es portaven tres cursos de diferència, però sí que s'havien anant trobant a la biblioteca, als jardins, al camp de quidditch i eren companyes d'estudi, malgrat ser de residències diferents.

En realitat, s'havien fet amigues durant l'últim any, des del casament dels Potter. I la Mary confiava en la Dorcas, però va decidir fer-li una pregunta la resposta de la qual només ella sabria.

—Diuen que la curiositat va matar el gat...

La Dorcas va fer un somriure, tot continuant:

—Però el gat va morir sabent.

Van riure totes dues, dins del solitari rebedor dels MacDonald, com si recordessin les tardes que van passar juntes a la biblioteca, on es van inventar aquesta frase.

—Vols te? —va preguntar. Passaven de les cinc de la tarda.

—Em sembla bona idea.

La Mary es va adonar que la Dorcas es mirava casa seva amb molta atenció, com si volgués fixar-se dels petits detalls d'una casa muggle. Quan la noia més jove va haver entrat a la cuina, la nouvinguda encara estava al passadís mirant les fotografies de l'escala, que no es movien.

—No havia estat mai en una casa muggle —va comentar la noia, quan entrava a la cuina—. Bé, vull dir —va continuar amb un to de veu una mica més baix del normal—, la casa on visc ara està en una zona muggle, però per dins hi ha coses magues, és clar.

La Mary va fer un gest d'assentiment mentre acabava de controlar que l'aigua bullís. No tenia ni idea d'on vivia la Dorcas, però ho trobava absolutament normal perquè era un membre de l'Ordre del Fènix. I una mica de secretisme sí que havia de tenir.

—A mi m'agradaria tenir més coses magues per aquí. —I va indicar amb un gest la cuina, com si es referís a tota la casa. La Dorcas va notar un punt de resignació a la seva veu i li va saber greu.

Quan estava pensant de quina manera la podia animar, la Mary va tocar accidentalment la tetera que cremava i va deixar anar una exclamació de sorpresa. Amb un gest ràpid, la Dorcas va agafar la vareta i va fer surar la tetera fins deixar-la reposar damunt del marbre.

Després, li va agafar la mà per comprovar que no s'havia fet mal i de manera natural ja acabaria marxant el dolor. En aquella ocasió la Dorcas va poder veure l'anell de promesa que la Mary tenia al dit.

—Felicitats, futura senyora Cattermole.

—Gràcies —va correspondre ella amb un somriure i va afegir amb un to mig somniador—. En tinc tantes ganes...!

—Com està? Fa temps que no sé res d'ell —va preguntar, per cortesia.

—Bé, bé, té feina al Departament de Manteniment Màgic. Quan ens veiem, si li ha tocat a ell encantar les finestres del Ministeri, em diu que hi ha creat un sol pensant en mi —va explicar, enrojolant-se.

Mentrestant, les dues noies anaven portant les teteres a la sala d'estar, i van asseure's còmodament al sofà.

—I les teves pràctiques a Sant Mungo, què tal?

—Bé, em van bé —va comentar la Mary, i malgrat que mantenia un to jovial semblant al d'abans el seu rostre es va enfosquir una mica. Va acabar sospirant—. De tant en tant em trobo algun ferit bastant greu, d'algun enfrontament o atac i... Però bé, i la teva carrera d'auror?

La Dorcas va decidir acceptar el canvi de tema sense fer-ne cap comentari. Seguidament li va comentar que havia aconseguit superar els exàmens amb bona nota, com corresponia a una Ravenclaw. I la conversa es va anar diluint.

Quan es van acabar els seus te respectius, la Dorcas va mirar per la finestra on el sol començava a pondre’s i va comentar que havia de tornar a casa. Seguidament, es va treure un petit tros de paper de la butxaca i el va donar a la Mary.

Aquesta el va desplegar davant la mirada atenta de la seva amiga i va llegir-ne les poques paraules que contenien:

" Al jardí, quines flors culls?

M'agradaria saber si encara en formo part.

Pel que fa a mi, no n'he volgut marxar mai. "

Va tenir la sensació que el cor li feia una sacsejada dins del pit, per la sorpresa. El missatge era confús, però la lletra la sabria reconèixer fàcilment. I el que implicaven aquelles paraules, també. Sense atrevir-se a mirar a la Dorcas a la cara, va tornar a plegar el paper i va guardar-se'l.

—No en vull saber res... —va murmurar.

La Dorcas va assentir, es va acomiadar d'ella, es va disculpar per haver de fer les coses d'aquella manera i va marxar de casa la seva amiga pel seu propi peu, sense permetre que la seguís.

La Mary es va quedar, sota la penombra del crepuscle, sola a casa seva, pensativa. Necessitaria temps per acabar-ho d'assimilar, per saber tot el que implicava per a ella; hauria volgut que no signifiqués res, però de moment estava confosa. Dins del cap només hi havia una idea: ell havia tornat.

*

Adenda: La carta fa referència a aquestes paraules, en anglès, que no sé d'on han sortit, i que si algú ho sap estaria agraïda que m'ho comentés: "—Why do all the best people die? / —When you are in a garden, what flowers do you pick? / —The most beautiful ones. / —Exactly." En el seu moment, em va fer més gràcia que ara, però en fi, a més no sabia com canviar el capítol. I igualment, és una metàfora maca. Au, a comentar!! :D


Llegit 628 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • AvatarAgatha Black (Moderador/a FF)Enviat el 01/10/2015 a les 22:43:31
    #26208He escrit 10 fanfics amb un total de 208 capítols

    Hola!

    Que bé, un altre capítol! Se m'ha fet molt llarga, l'espera! (Es clar que no sóc ningú per parlar, que encara fa més temps que JO no publico, oi? XD)

    Ok, doncs m'ha agradata molt! Crec que no tant com l'altre que va ser molt... diferent, sí crec que és la paraula encertada, l'altre va ser molt original. Aquest està guai, però és més per posar-nos en situació. I estic molt encuriosida per saber què li passa a la Maisie a Hogwarts...

    El nom de la Dorcas em sonava, però no la relacionava gaire en la ment, així que l'he buscada i... bé, no se'n sap gaire cosa, oi? Només que era de l'Orde perquè apareix a la foto de l'Orde del Fènix que el Murri li dóna al Harry... M'agrada que surtin personatges tan secundaris i que un li pugui muntar una vida, que guai ^^

    M'ha deixat ben encuriosida, aquesta "carta". Primer he pensat que devia ser d'algun amant o ex de la Mary (perquè ara està promesa amb en Reg) però després quan he llegit la nota, he pensat que potser és alguna cosa més fosca, perquè parla de la mort...

    Pel que fa a la cita, te'n puc donar una mica d'informació, però no sé si és la font original:

    —Why do all the best people die?

    —When you are in a garden, what flowers do you pick?

    —The most beautiful ones.

    —Exactly.

    Aquest diàleg apareix a la sèrie The Walking Dead. No sé si és original de la sèrie, per això. La sèrie està treta d'un còmic, així que potser és de l'autor del còmic. O potser és d'una altra banda i simplement la van fer servir... no sé si això pot donar més pistes.

    En fi, em sembla que vas per MOLT bon camí amb aquesta FF, crec que en sortirà una cosa molt guai. Ànims i fins la propera! ^^




  • AvatarhpkarinaEnviat el 02/10/2015 a les 12:30:33
    #26213He escrit 4 fanfics amb un total de 43 capítols

    Aiiii m'encanta! De veritat! Sort que sé Mary no mor a la guerra pel capítol anterior perquè, si no, estaria patint per si es mor i no es casa! >-< i qui és el de la carta? Un antic amor? Un amic? Aiaiai quina intriga! Tinc moltes ganes de què continues la fanfiction i de saber més d'aquesta família! I també vull saber com li va a Maisie a Slytherin, i saber coses de la seua germana, i conèixer al senyor Cattermole!

    Quant a la cita, no en tinc ni idea, però m'agrada molt, i també la metafòra que has fet a la carta, em pareix molt bonica!

    Bé, res més, espere llegir-te ben prompte!
    Una besada!




  • AvatarUnoiEnviat el 02/10/2015 a les 21:26:19
    #26215He escrit 10 fanfics amb un total de 50 capítols

    Bé, hauré de fer un esforç per no perdrem en el temps XD Està molt ben escrit i l'argument molt bo! La carta aquesta és curiosa, perquè està entremig de carta d'amor i de "desamor". No sé com dir-ho, però si algú creu que el seu marit/esposa ja no l'estima ho podria deixar per escrit en aquesta nota! Tot i així també podria ser un missatge en clau com qualsevol altre...

    M'ha fet molta gràcia lo de "i el gat va morir sabent"... dóna per pensar: què prefereixo, morir ingorant que em moriré o morir sabent que em moriré? No sé perquè ho estic dient... deu ser un efecte secundari de la classe de filosofia que he tingut avui...

    Bé, crec que no em deixo res. A esperar el següent capítol! :)




  • AvatarAntares_BlackEnviat el 04/10/2015 a les 16:09:40
    #26228He escrit 10 fanfics amb un total de 51 capítols

    Segon capítol!!! :D

    Se m'ha fet curt! Tot i que no negaré que tinc moltes ganes de contunuar la història de la Maisie, la història del passat també m'ha agradat!

    No entenia per què deies que la Mary i la Dorcas eren de residències diferents. Em pensava que eren totes dues de Gryffindor. Vaja, és adir que la Dorcas és de Ravenclaw. Està bé :) M'agrada.

    La frase del gat m'ha agradat molt.

    Aquestes paraules són nostàlgiques. Ja les coneixia. Diria que no se sap qui n'és l'autor, però és coneguda i no m'estranya que aparegui a The Walking Dead i a d'altres llocs. Estic molt d'acord amb el seu significat. Les persones que més valen la pena, que més voldríem preservar amb nosaltres, solen anar-se'n abans. La Mort també n'està gelosa i se les emporta. Moren joves. Les perdem abans. En aquestes paraules, hi ha molta pena però alhora hi ha acceptació. No sabem ben bé per què, però passa.

    Tanmateix, no crec que parli de la mort, la carta de la història. Crec que només parla d'amor ( de desamor) i de pèrdua. La pèrdua que hi ha no sembla una mort. Em fa l'efecte que es tracta d'algú que l'estimava, però va haver de sortir de la seva vida. Però qui se suposa que l'ha escrita? Per un moment, he pensat en la mateixa Dorcas... Però se m'ha format una idea força estranya al cap... No. «ell havia tornat». Qui és ell?

    Quan la Mary fa aquest gest indicant la cuina «com si es referís a tota la casa», m'ha recordat el primer capítol (l'anterior) quan fa el mateix gest a la cuina també «com si volgués referir-se al món sencer». M'ha semblat curiós.

    Antares




  • AvatarCassandra RossEnviat el 11/10/2015 a les 21:57:24
    #26251He escrit 13 fanfics amb un total de 62 capítols

    Hola!

    A mi també se’m va fer molt llarga l’espera, creieu-me, però aquesta és l’única manera que tinc de poder anar penjant els capítols de manera regular i tenir temps d’escriure’n un parell per avançat, per quan la uni m’impedeixi agafar l’ordinador per temps lliure.

    M’ha agradat molt que la majoria de vosaltres m’hagi comentat alguna cosa al respecte sobre les paraules en anglès. Gracies per la vostra informació. Suposo que si s’ha fet famós per internet deu ser justament per la sèrie The Walking Dead. Tot i així, estem com jo que l’autor no té noms ni cognoms. Era només per poder-ho posar per aquí, en pla de disclaimer.

    Les vostres reflexions sobre la carta i el que significa, de manera més o menys encertada, no van gaire desencaminades de la veritat. Que guai. M’alegro d’haver transmès d’alguna manera el que volia dir sense dir-ho. Suposo que haver posat les paraules originals en les quals em vaig basar ha ajudat d’alguna manera. Evidentment, és una carta d’amor, de desamor, d’amistat i de pèrdua, com heu anat dient vosaltres. Espero que quan acabi la fanfic us la mireu amb uns altres ulls ^^

    (Antares, m’agradaria afegir que la teva reflexió sobre la carta – especialment el paràgraf que comença amb un “Tantmateix, no crec que..” -  m’ha agradat moltíssim.)

    Agatha, potser sí que el capítol anterior em va quedar més original, però aquest és molt interessant. I important, d’alguna manera. No serveix només per posar-nos en situació ;)

    hpkarina, la gràcia d'aquesta fanfic és que s'aniran sabent més coses de tota la família, fins i tot dels seus secrets més foscos xD Algunes de les preguntes que fas tindran resposta enmig dels seguents capítols i, en canvi, d'altres... em temo que no ;)

    Unoi, com vaig dir, posaré dates als capítols, espero que això et sigui d’ajuda. I si tens qualsevol dubte, m’ho pots preguntar ^^ Està guai que comentis el tema del gat. Jo tenia controlada la primera part de la frase, però llavors vaig voler-la acabar d’alguna manera i em va sortir aquesta segona part. Comprovant per internet, vaig trobar que almenys en castellà existia les dues parts juntes, encara que jo no ho havia sentit mai. Quina casualitat! És una reflexió molt interessant, però jo crec que va més en l’estil de “és important arriscar-te a saber coses si això pot acabar amb la teva vida, d’una manera real o metafòrica?”. Ja en parlaré molt més endavant ^^

    Antares, pel que fa al comentari aquest del gest de la Mary, era per demostrar com una persona sense adonar-se’n pot haver adquirit alguns costums gestuals i anar-los repetint al llarg del temps. Els dos capítols no els vaig escriure en aquest ordre i no m’havia adonat que havien quedat tant juntes les dues repeticions del mateix gest. És així, la Mary hahahhah

    Moltes moltes gràcies per comentar i fins aviat!!

    Cassie.