Dins la foscor - Presó d'Azkaban
AvatarEscrit per Cass Ross
Enviat el dia 14/07/2015 a les 20:29:51
Última modificació 07/09/2015 a les 20:25:09
Tots els capítols de Dins la foscor
impresora Versió per imprimir



Presó d'Azkaban

Avís: Aquesta història participa al concurs de fanfictions sobre <<Els primers 11 anys després de la Primera Guerra Màgica>> amb els personatges Sírius Black i Bel·latrix Lestrange.

Nota: Ja sé que encara queda molt perquè s'acabi el concurs, però prefereixo anar-me treient la feina del damunt. Aquí teniu la meva història, que ratlla el mínim de paraules però què hi farem... Amb el Sírius i la Lestrange no podia fer gaire cosa més, segons el meu punt de vista. Una història una mica rara, ja ho sé. Espero que us agradi.

A llegir!

*

Dins la foscor

*

Dins la foscor eren dues ànimes que feia molt de temps que s’odiaven.

La darrera vegada que es van veure va ser durant l’últim dinar familiar on ell va assistir. Havien passat més de cinc anys. Des de petits ja es van caure malament, quan ella tenia deu anys i el va veure per primera vegada sent ell un nadó. Ella, una noia estirada i orgullosa, amant del poder, seduïda per l’ambició. Ell, l’hereu que li treia les possessions, la criatura que tothom tenia en un pedestre, que els va decebre a tots plegats.

Quan ella va entrar a la presó, ell va reconèixer els crits i la veu altiva de la seva cosina. Un sentiment de venjança, alegrant-se que per una vegada estaven fent les coses bé, va córrer per dins seu. Els demèntors estaven ocupats amb la nova convicta, i cap d’ells no es va adonar del canvi d’humor del presoner Perth-Algiz-3-9-0.

Les cadenes es van moure per terra. Les seves mirades es van creuar en un moment. Després, ell va continuar emmanillat; a ella la van dur fins a la seva cel·la penitenciària.

Aquella mirada estava carregada de rebuig i odi cap a l’altra persona. Qualsevol dels finíssims llaços que algun dia els hagués pogut unir, quan només eren uns infants, es van trencar per sempre més. L’enorme abisme que feia més de cinc anys hi havia entre ells es va eixamplar fins a fer-se insondable.

Durant l'última guerra, que feia poc temps que s’havia acabat, havien participat en bàndols diferents. Però ara estaven allà dins, enclaustrats, caiguts en desgràcia, com el bon nom que la seva família algun dia va tenir.

Dins la foscor eren dues ànimes amb alguns lligams que els unien. Eren membres de la mateixa nissaga, venien de la mateixa sang. Les seves vides estaven lligades i ho estarien fins a la seva mort, quan un morís a mans de l’altra. De moment, compartien la bogeria, el dolor, la pèrdua de la llibertat.

Ella reia, amb una rialla metàl·lica que ressonava enmig de la tempesta; reia per provocar al seu cosí, unes quantes cel·les més enllà; reia per celebrar la ruïna d’un infant havent embogit els seus pares; reia, segura, sabent que un dia el seu Senyor tornaria...

Ell s’estava callat, ignorant la seva parenta com no havia aconseguit fer quan es trobaven sota el mateix sostre. S’estava callat, intentant retrobar en la seva ment qualsevol engruna de felicitat. Una broma amb en James, un comentari amb el Remus... Intentant ignorar l’amic que els havia traït a tots.

Ella anava perdent els seus records feliços mentre els disgustos i els errors de la seva vida s’anaven passejant per la seva ment. La cerimònia on va aconseguir la marca de Cavalleressa de la Mort va acabar sent substituïda pel dia en el que va saber que havien escollit l’elf del seu cosí petit, el vell Kreacher, per a una missió del seu Senyor.

Ell recordava la sensació d’arribar a casa dels Potter, de saber que seria lliure i podria construir la seva vida com volia, estimat, lluny de la influència dels seus pares. Les tardes d’aquell estiu jugant a Quidditch amb en James contrastaven amb el fred, la foscor, els demèntors de la presó d’Azkaban. S’hi va intentar aferrar, però va anar-se esvaint enmig de la foscor.

Per a ella, el seu casament de conveniència amb l’hereu dels Lestrange, que considerava un escalafó més per acostar-se als cercles íntims del seu Senyor i aconseguir el seu favor, quedava esvaït davant l’abominació de la seva germana casant-se amb un muggle vivint sota el mateix sostre que els seus pares. Ni el plaer que va sentir en aconseguir pujar d’estatus, ni el plaer que va sentir quan la van esborrar per sempre; ni aquest sentiment que anava més enllà de l’alegria l’ajudava a superar les nits a la presó.

El record que ell tenia d’arribar a casa la seva nova família retrocedia fins a la última baralla amb els seus pares. Els crits de la seva mare que ressonaven enmig de les parets. L’actitud estoica del seu pare que sempre imposava molt. La mirada de traïció del seu germà petit, veient com les coses es torçaven per sempre. No aconseguia concentrar-se en l’olor de la llibertat, en saber que havia fugit dels horrors. Aquells comentaris despectius, aquelles mirades censuradores, aquelles bufetades per fer-lo callar... Els malsons el tornaven a assetjar en forma de demèntors.

Ella recordava els crits embogits de les seves víctimes, els seus cossos que es retorçaven, intentant arreplegar trossets de l’adrenalina que tenia quan les torturava. Aquella pau interior, descarregant l’energia amb la vareta, sabent que estava fent el bé. Que construïa un món millor només per als bruixots de sang pura, eliminant l’escòria.

Va arribar un moment en què aquest records, l’alegria d’aquests moments va anar desapareixent com si una ventada d’hivern s’ho hagués endut tot. No havia sigut mai una persona molt humana, només en la seva infantesa amb les seves germanes. La crueltat amb la que va actuar vers els altres va anar-li omplint el cor d’escenes esgarrifoses, repetitives, malsons.

Els crits embogits de les seves víctimes es van convertir en els seus propis crits, mentre els bons pensaments anaven desapareixent de la seva ment.

Ell recordava les tardes de jocs i rialles amb els seus amics, asseguts una tarda d’hivern a la seva habitació vora del foc. Aquests instants que estava amb la seva verdadera família, planejant l’aventura que hi hauria durant la següent lluna plena. Quan la seva màxima preocupació era saber que un dia haurien d’abandonar Hogwarts.

Va arribar un moment en què aquests records, la felicitat d’aquests moments va anar desapareixent com les onades gelades esborren les marques a l’arena. No aconseguia recordar només els rostres dels seus amics quan estaven alegres, mentre els demèntors passaven vora seu. Un estava mort, l’altre era un pària... I el tercer, els havia traït a tots.

Les seves rialles de felicitat es convertien en el seu propi riure sense fi, després de la mort del seu millor amic, davant del traïdor, en una plaça plena de muggles.

Dins la foscor, la gent perdia la noció del temps, la noció de l’espai. No hi havia límits de res. Amb els demèntors, els presoners perdien la noció d’ells mateixos. El jove descastat i l’antiga hereva n’eren testimonis. Quan van entrar a la presó, els dos sabien que s’anirien consumint fins a la fi dels seus dies. Ningú havia escapat mai d’Azkaban.

Enmig del mar tempestuós en el que nedaven, intentaven agafar-se a alguna idea com un nàufrag a un salvavides. Una sola imatge enmig dels crits, el dolor, la por, que els donés una raó de viure; un motiu pel qual seguir allà.

Una idea anava i venia una vegada i una altra dins la ment d’ella. Era una manera de controlar el temps, encara que no el sabia comptar. Veia la idea personificada davant seu, que anava i venia enmig dels dèmentors. Reia cada vegada que s’acostava, sabent que així es compliria. Només aconseguia callar quan els sers amb caputxa li xuclaven, una mica més, l’ànima.

Ella veia un altre ser amb caputxa, molt millor que aquells que l’envoltaven. A vegades girava el cap, estava a punt de perdre l’equilibri. No sabia on era, només dins seu. Però el seu Senyor sempre era allà. No podia ser mort, no ho seria mai.

Per això havia seguit torturant els traïdors, com havia de ser, l’endemà del dia que deien que Ell havia caigut. Obria la boca per donar-li la benvinguda, però d’entre els seus llavis només s’escolava una rialla maníaca, trencada, embogida que acompanyava paraules incoherents. Ell tornaria, sabria que ella no l’havia traït i la recolliria de nou en els seus braços.

El Senyor de les Tenebres ressorgiria de nou per acabar la feina començada. Ella seria al seu costat.

Unes cel·les més enllà, ell tenia una parell d’idees reiteratives que es mantenien per damunt seu i de tant en tant aconseguia veure. Ell no era l’assassí del seu millor amic, encara que hi tenia a veure. Era innocent, l’altre els havia traït. Els demèntors es convertien en dos adolescents, l’una pèl-roja, l’altre morè, vestits amb l’uniforme i una medalla de premi anual. Girava la cara abans de poder saber què en pensaven, d’ell. Un munt de calfreds l’atrapaven, com si li estiguessin xuclant l’ànima.

Recordava un arbre moure’s en un dia de tempesta, agitant les branques per atrapar a algú. Un enorme pi amb vida pròpia. Udols de llop, lladrucs de gos. Intentava recordar els seus amics que eren allà, però no els veia. Un cérvol amb unes banyes precioses mirava cap a la lluna, que era udolada per un enorme llop espellifat. Enmig de l’herba, una rata.

També veia el Lúgubre. Un gos enorme de color negre que sempre se li tirava a sobre, quan el veia. Llavors, ell cridava intentant separar-se d’aquesta imatge que la seva ment havia creat d’ell mateix. Era la manera mental que tenia de castigar-se.

Un dia, en un moment lúcid, es va adonar d’un altre significat. Després d'intentar-ho durant molt temps, va convertir-se en aquell gos que d’adolescent ajudava els seus amics. I es va adonar que els demèntors no el percebien de la mateixa manera perquè durant uns instants... no era humà.

Lliure, innocent, sabia que els seus amics no l’havien abandonat i el perdonaven. Era el Lladruc, de nou.


Llegit 602 vegades



 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarPotter_granger 349 comentaris14/07/2015 a les 21:26:25
#25967Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

És rara, però m'he emocionat. Marques molt bé la diferència entre en Sírius i la Bel·latrix: un té records dels seus amics, l'altra de moments que li han causat una satisfacció cruel. Els últims dos o tres paràgrafs han sigut genials, molt emotius. M'encanta.




AvatarAgatha Black Moderador/a 1194 comentaris14/07/2015 a les 23:09:03
#25968Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Piiiiii <3

Ha estat curt però molt emotiu! Al final m'ha saltat la llagrimeta! És que el Sirius i tota la injustícia del seu voltant em toca molt. 

Crec que està molt treballat! Sé que és aviat per dir-ho perquè tot just és el primer que es penja, però crec que serà dels meus preferits. A més a més em sembla molt difícil, això que has fet, tot narrat, tot el tercera persona, anar canviant de punt de vista, però sense cap diàleg, cap acció... 

La veritat és que ho tenies molt difícil, amb la poca movilitat dels personatges, però ostres... crec que t'ha quedat molt lluït. M'agrada el llenguatge que fas servir, poètic però fos, m'agrada com descrius la tristesa, la bogeria, la desesperació... i aquest punt d'esperança del final! Que gran!

Felicitats. El Sirius és el meu personatge, però jo no ho hagués fet tan bé. M'encanta. Me'l guardaré a l'ordinador per rellegir-lo de tant en tant, perquè s'ho mereix. :')

 




Cassandra Ross Anònim15/07/2015 a les 17:06:34
#25969Encara no he escrit cap fanfiction

Hola, noies!

Moltes gràcies per comentar ^^ Ja us havia respost els comentaris, em quedava poc per acabar quan m’he liat amb les tecles i se m’ha reinicitat la pàgina... Resultat: que he de tornar a començar, meh.

Potter_granger: M’alegro que hagis pogut apreciar la diferència entre el Sírius i la Bel·làtrix. Ja que no podia fer una trama com em donés la gana, vaig decidir ficar-me més en les seves personalitats (que segons el meu punt de vista era la única cosa que es podia fer quan un està tancat a Azkaban). Els últims paràgrafs jo també els trobo molt bonics, perquè és la gran esperança d’en Sírius, la idea obsessiva que l’acompanyarà fins que al 1993 vegi al Cuapelada i decideixi escapar de la presó: ell és innocent.

Agatha Black: Jo trobo molt interessant la vida de tots aquests Black, no només el Sírius, que intenten viure les seves vides lluny de la influència i els ideals de la seva família. Però és cert que totes les seves històries, fins i tot l’Andròmeda, acaben desgraciades. Jo també tenia la sensació que m’havia quedat especialment rodona, però anava fent sobre la marxa... Falta veure les històries de les altres per saber què tal està la meva xD M’alegro que t’hagi agradat tant, doncs. Penso que, tenint en compte que no hi podia haver acció perquè què coi podia passar a Azkaban amb una coia de bojos i que no fos explicat als llibres? (Una fuga o alguna cosa així s’hagués explicat) Doncs, tenint en compte això, vaig decidir ficar-me amb els seus sentiments —no oblidem els demèntors!— i sí, estic orgullosa de dir que crec haver-me’n sortir prou bé. Suposo que es deu a que el Sírius és el teu personatge preferit, que gairebé has eclipsat a la Bel·làtrix! Xd

Nota d’autora: M’agradaria afegir que d’aquesta història m’agrada especialment el fet que parlo del Sírius i la Bel·làtrix però sense dir els seus noms en cap moment, em sembla que ni tant sols menciono la casa Black. No sabia com faria questa història, perquè totes les vostres tenien més o menys llibertat, però la meva tenia els antecedents, l’espai i tota la pesca molt clar. També m’agraden els petits comentaris a la trama canon que he aconseguit anar fent: els Rondadors, la mort dels Potter, la tortura dels Longbottom, Lord Voldemort, els Black, les seves fugides d’Azkaban... El final no sabia com fer-lo, però vaig creure idòni fer des de l’arribada de la Lestrange a la presó fins a que el Sírius es converteix en gos. Lamento que el final tant guai del Sírius hagi tapat una mica el de la Lestrange (o que el Sírius en general hagi tapat la seva cosina, que us conec) però tenint en compte que eren els dos personatges protagonistes he intentat fer-ho tant igual com he pogut. I m’ha costat lo meu, que a la Lestrange l’odiava bastant. Ara que he aconseguit ficar-me una mica dins seu (potser en el cas del Sírius ho he aconseguit més), doncs la veig com a dolenta però sé que en el fons puc entendre el seu punt de vista i els seus motius.

Fins aviat, tinc moltíssimes ganes de llegir les vostres històries!

Cassie.




Unoi Anònim16/07/2015 a les 21:54:53
#25973Encara no he escrit cap fanfiction

Ostres, molt ben escrit i emocionant! M'agrada moltíssim l'últim parell de frases, la cirereta del pastís (No recordo si l'expressió és així o amb algun adjectiu, però ja se m'entèn)! Només una petita crítica: Sobretot a la primera meitat, es fa una mica pesat que els paràgrafs començin per "ell" i després per "ella"; sembla un partit de ping-pong.

Felicitats!




Cassandra Ross Anònim26/08/2015 a les 11:45:39
#26054Encara no he escrit cap fanfiction

Hola!

Aquí, amb retard i en plenes vacances, a comentar els comentaris:

Unoi: M'alegra molt que t'hagi agradat aquesta història. A mi també em va agradar moltíssim escriure. Els últims paràgrafs, tens raó, són la cirereta del pastís (i sí, està ben escrit ^^). M'ha fet gràcia la comparació que has establert sobre el partit de ping-pong. Jo no penso que es faci pesat, si no que dóna ritme a la història perquè hi ha un cert paral·lerisme entre el tros del Sírius i el de la Lestrange, però amb les diferències de les seves històries personals i els seus passats. Gràcies per comentar!

Cassie.




AvatarAntares_Black 375 comentaris03/09/2015 a les 00:00:27
#26084Tinc 9 fanfictions i un total de 43 capítols

Hola!

M'ha semblat un relat molt silenciós. I, alhora, ple de sons. No hi ha diàleg, però n'hi molt. A banda, és clar, de les rialles de bogeria que també esperaria sentir en una presó com aquesta, a més del silenci i les respiracions dificultoses.

M'agrada molt l'enumeració dels records feliços substituïts pels d'amargor. Els he trobat molt encertats, així com el contrast que es va veient entre tots dos a mesura que els enumeres. Tot i així (i això potser ja és una qüestió personal), m'esperava el seu casament amb en Lestrange no fos un record precisament feliç. Ben mirat, era un casament forçat. Tinc entès (no sé si queda gaire clar, per tant potser també és una cosa meva) que ella estimava en Rodlel, però que no podia manifestar el seu desig d'estar amb ell i de casar-s'hi perquè no era de pura sang. Al cap i a la fi, si això és cert, el seu casament amb en Lestrange va ser una obligació, un tràngol. S'ho va haver d'empassar, no pas perquè volgués.

M'ha agradat molt aquesta frase: «Els crits embogits de les seves víctimes es van convertir en els seus propis crits».

És curiós el tipus de sentiment que els mou per seguir lluitant. I és més curiós quin mou cadascú (oi, Gee? hehehe). Mentre que la Bellatrix ho fa per lleialtat al seu senyor, amb la fe cega que tornarà; en Sírius té set de venjança. També és cert que no té res més on aferrar-se. Els seus amics són morts; l'altre és una rata traïdora. Potser sóc jo que ho he vist massa negre... Potser voler que se sàpiga la veritat també és un motiu noble. Molt noble. Ho sento, m'he embalat...

Això del Khi-Psi-3-9-0, t'ho has inventat? Jo no recordo que surti als llibres (també podria sortir a la versió americana, que es veu que s'hi van incloure moltes coses, com ara les signatures d'alguns personatges. No ho sé). Em fa pensar en el rètol de pres que surt a la pel·lícula. En tot cas, si et refereixes a la pel·lícula, allò no són lletres gregues. Són runes (probablement de l'alfabet Futhark, el de les vint-i-quatre lletres. Actualment és el més popular i contemplat). No és una khi, sinó una perth; no és una psi, sinó una algiz. Les pots trobar també amb altres noms semblants. Em semblen prou encertades, aquestes runes, tenint en compte el destí que li espera al pres.
 

I tornem-hi amb els relatius... No posis qui en una explicativa. Per exemple, en lloc de «l’hereu que li treia les possessions, la criatura que tothom tenia en un pedestre, qui els va decebre a tots plegats», hauries de seguir-hi posant que: «l’hereu que li treia les possessions, la criatura que tothom tenia en un pedestre, que els va decebre a tots plegats». Aquest ús del qui relatiu és propi del castellà. He vist que ho fas sovint.

Com també et passa molt, que et saltes la doble negació: en comptes de «cap d’ells es va adonar de», has de posar «cap d’ells no es va adonar de».

També dius: «Durant la última guerra». Cal que et digui que última s'apostrofa?

«No podia “estar” mort, no ho “estaria” mai». En català, som morts o som vius, no estem.
 

Es nota que llegeixes força en castellà ;)
 

M'ha agradat això: «Les seves vides estaven lligades i ho estarien fins a la seva mort, quan un morís a mans de l’altra». Molt revelador.

El text és fosc. Fins al final. L'animàgia li fa aparèixer una escletxa de llum que resulta esperançadora fins i tot pel lector.

 

Felicitats pel relat!

Antares




Cassandra Ross Anònim07/09/2015 a les 20:16:57
#26116Encara no he escrit cap fanfiction

Hola, Antares!

M'agrada que sapigues apreciar aquest contrast entre sons i silenci, perquè és una mica el que vaig voler que fessin els personatges: parlar entre ells sense dir-se res. Sobretot amb el tema de les mirades.

Pel que fa al record de la Lestrange sobre el seu casament amb el Lestrange, tinc entès tot el tema de l'amor que ella tenia per en Roddle (tot i que no sé si és una cosa totalment canon); tot i així, que el casament amb el Lestrange fos una obligació no n'estic totalment segura. És cert que segurament devia ser cosa de les famílies, coneixent els Black, però crec que ell estava tant boig com ella i d'alguna manera o altra, es devien acabar entenent. A més, sí que sabem que els Black no eren molt propers al Voldemort, així que he fet que els Lestrange sí que ho fossin més i, d'aquesta manera, la Bel·latrix veigués d'alguna manera una oportunitat més d'acostar-se encara més al seu Senyor.

Tot aquest tema dels motius pels quals intenten mantenir-se dempeus em va permetre a sentir-me molt més propera a ells, perquè sobretot amb el cas de la Lestrange vaig intentar posar-me a la seva pell i no escriure des del rebuig que li tinc com a personatge dolent de la saga. Pel que dius de la veritat amb el Sírius, sí, tens raó, el tema que vol que se sàpiga la veritat és un motiu molt noble, però crec que de moment en Sírius se sentia culpable (va ser ell qui proposà en Cuapelada per guardasecret dels Potter) i el martelleig de tota la societat maga creient-lo a ell culpable, em va fer pensar que principalment volia venjar-se d'aquesta injustícia, que els seus amics el perdossin (en Remus, vaia —però també en James i la Lily, que han mort per culpa seva, en certa manera) i, finalment, que la resta del món mag sapigués la veritat. O sigui, que no és un tema principal, segons el meu punt de vista, no mentre està tancat allà dins i el món se li enfonsa.

Pel que fa al títol del presoner, sí, és de la pel·lícula. Se'm va anar la pinça amb el tema d'haver estudiat grec, em vaig creure massa llesta. Sense pensar en les runes. Gràcies per dir-m'ho, ara ho arreglaré. I també tote les altres faltes d'ortografia ^^

Fins aviat,

Cassie.




AvatarAntares_Black 375 comentaris14/09/2015 a les 16:22:21
#26134Tinc 9 fanfictions i un total de 43 capítols

Respecte al que dius dels casament de la Bellatrix, si va ser obligat o no. El que dius té molt de sentit. Suposo que és que en el meu cap la Bellatrix va “utilitzar” (potser pel que dius d'acostar-se més a Voldemort) el seu marit i el volia matar. Sempre me l'imagino al lavabo relliscant amb una pastilla de sabó que presumiblement deu haver posat ella hahahaha De tota manera, sí que és cert que tots dos estaven bojos (no sé si bojos l'un per l'altra, però tocats de l'ala al cap i a la fi).

També comentes que et vas ficar a la pell de la Lestrange. Sí, es nota. No hi ha notes de rebuig, sinó que parla ella segons com ho creu.

M'alegro que t'hagis pres bé les correccions! ;)

Antares




Avatarhermione potter 236 comentaris30/09/2015 a les 19:53:12
#26191Tinc 8 fanfictions i un total de 69 capítols

M'ha agardat, Cassie.

És una manera molt diferent de veure l'evolució dels personatges a Azkaban. I aquí em vist que els pensaments de la Bel·la, comparats als d'en Sírius, fan moltíssima por. Ella és cruel, la van educar per ser-ho, o això crec jo.

En canvi, en Sírius segueix veient als seus amics. Ell ha après a estimar, i suposo que va ser un punt a favor perquè pogués sobreviure allà tancat.

Molt curiosa, aquesta història. Però interessant i, en el fons, real.

Petonets!