Escrit per marta_ginnyEnviat el dia 19/04/2015 a les 00:04:11
Última modificació 19/04/2015 a les 00:04:11
Tots els capítols de La Crida d'Avalon
< Anterior capítol || Pròxim capítol >
Capítol 37: Preguntes sense resposta
L'Airina va treure el cap per la cantonada, però no hi havia ningú. Tot i que el castell tremolava pels atacs, encara li quedava una bona estona fins que els cavallers de la mort aconseguissin entrar-hi. Havia de trobar la Vanessa abans que això passés. I després aniria a la torre de Ravenclaw, on en Charlie estava lluitant (d'acord, potser abans de marxar cap a la Sala de la Necessitat s'havia quedat escoltant per veure on l'enviaven). Per tant... s'havia d'afanyar.
Va fer una correguda pel llarg passadís. El primer lloc on havia d'anar eren les portes del castell: si la Vanessa estava intentant trobar la Verònica, segurament sortiria i aniria on eren els cavallers de la mort. I segur que no hi havia anat corrent, o sigui que si hi arribava de pressa la trobaria pel camí.
—Bu.
Es va girar amb la vareta a la mà i va llançar inconscientment un encanteri que la persona de darrere es va haver d'acotar per esquivar.
—Lydia! Què hi fas, aquí?
—T'acompanyo.
—No, de cap manera. Tu te'n tornes a la Sala de la Necessitat.
—El castell és segur fins que aconsegueixin entrar-hi.
—I quan ho aconsegueixin, tu has de ser a la Sala de la Necessitat, i no rondant pels passadissos on algú et pot fer mal.
—Dos parells d'ulls hi veuen més que un. Arribarem abans a les portes si no has d'estar vigilant a cada cantonada. Que no em faràs marxar, i ho saps —va dir quan va veure que l'Airina tenia la intenció de replicar.
—Està bé, està bé —va dir l'Airina, adonant-se que no tenia temps de discutir—. Però si no és allà, tornes a la Sala de la Necessitat i jo continuo buscant-la.
—D'acord, tenim un tracte. Penses marxar o què, doncs?
L'Airina va començar a córrer amb la Lydia just darrere. Van travessar passadissos, baixar escales, girar cantonades, creuar grups de gent que tenien tanta pressa com elles i amb prou feines les van veure. I la Lydia tenia raó: sent dues persones podien anar molt més ràpid. El camí del setè pis a la planta baixa es va fer curt, fins i tot, tot i que durava una bona estona.
I llavors, van arribar davant de la porta tancada esbufegant.
—És completament impossible que hagi aconseguit creuar aquesta porta. Hauria de ser per aquí —va dir l'Airina.
—Doncs jo no la veig per enlloc. Les finestres, potser?
—No hi ha cap vidre trencat, o sigui que ho dubto.
—I si no ha arribat fins aquí? De fet, la Vanessa no havia posat mai els peus a Hogwarts. Podria haver-se perdut per qualsevol lloc.
—No, impossible. Saps tan bé com jo que quan ens tenien els cavallers de la mort ens van fer memoritzar el mapa de Hogwarts al mínim detall per poder-nos-hi infiltrar. I no pot ser que se n'hagi oblidat, perquè ha anat davant meu durant tot el viatge del Gran Saló a la Sala de la Necessitat i se sabia perfectament el camí.
—Ja, sempre se li ha donat molt bé, això... —va fer la Lydia.
—Sigui com sigui, tu i jo tenim un tracte. I m'asseguraré personalment que tornis a la Sala de la Necessitat abans de buscar-la per enlloc més. Ni se t'acudeixi replicar.
La Lydia va seguir l'Airina en el camí de tornada sense intenció de rendir-se. Els primers minuts es va estar callada, però al cap d'una estona va dir:
—Estàs segura que no vols que t’ajudi a buscar-la més estona?
—Que no. Hem fet un tracte i l’has de complir. Oi que no era a la porta? Doncs tu te’n vas cap a la Sala de la Necessitat.
L’Airina va començar a pujar unes escales amb pressa; la Lydia anava al seu darrere. Tots els quadres que van veure mentre hi passaven pel costat estaven buits. Vés a saber on es devien haver amagat…
I, llavors, just quan l’Airina estava a punt de fer l’últim pas cap al replà, les escales es van començar a moure.
—Oh, no, merda, ara no! On ens hem ficat?
—Som camí de l’Ala Nord —va dir la Lydia quan es van parar—. Allà hi ha unes escales que pugen al setè pis, també. Farem molt de tomb, això sí, però és o això o esperar que a aquestes escales els vingui de gust tornar-se a posar a lloc.
—Quina hora és? —va preguntar l’Airina.
—La una menys vint.
—Tan tard? Tanta estona hem passat, corrent?
—És un castell molt gran i hi ha molt de moviment —va fer la Lydia, arronsant-se d’espatlles.
—No podem perdre més temps, doncs. Vinga, cap a l’Ala Nord.
—Podem donar-hi un tomb per veure si és per allà —va suggerir la Lydia, i l’Airina la va mirar malament—. Au, va, però si està buida des que la gent es va traslladar altre cop a les antigues Sales Comunes, segur que era el següent lloc on volies buscar! I la travessarem igualment per anar a les escales, no ens prendrà més de cinc minuts!
—Va, vinga, tira! —va fer l’Airina, resignada—. Però si et passa res mentre estàs al meu càrrec no penso assumir-ne la responsabilitat!
—Jo el que crec és que això de ser major d’edat t’ha pujat molt al cap —va dir la Lydia arrencant a córrer—. Filch l’últimaaaa!
L’Airina va somriure i va sortir tan ràpid com va poder darrere seu. Però després d’allò, passés el que passés, cap a la Sala de la Necessitat. La Lydia era la seva prioritat per sobre de la Vanessa que, al capdavall, ja era major d’edat.
Van arribar a l’Ala Nord al cap d’aproximadament un quart d’hora. L’accés a les Sales Comunes i les habitacions estava barrat, per tant, no calia que perdessin temps allà; havien d’anar cap a les classes. A mig camí, però, es va sentir una explosió molt forta i totes les parets van tremolar. No era com el que havia passat fins llavors, xocs entre els atacs i les proteccions del castell. Allò havia petat una paret, i la polseguera que les envoltava ho confirmava, igual que avisava que havia estat molt més a prop del que voldrien.
Havien obert un accés al castell. I era qüestió de temps que les trobessin.
—T’he de treure d’aquí —va dir l’Airina a una Lydia lívida, que ja no s’atrevia a contradir-la—. Ja pots començar a córrer com no has corregut mai.
I així ho va fer. Però abans d’arribar a l’escala, just davant de la seva antiga classe d’encanteris, dues figures van sorgir d’entre la pols que ja anava desapareixent. I llavors tot va anar molt ràpid. De cop, la Lydia va notar com l’agafaven, la feien entrar a l’aula i en tancaven la porta. Va treure la vareta instintivament, i va trigar uns moments a adonar-se que estava sola. La que l’havia tancat era l’Airina.
Va començar a cridar i a picar la porta perquè la deixés sortir, però va sentir com la Ravenclaw murmurava “Exsurdo” i els cops i els crits es tornaven inútils. Just llavors, un soroll estrany va començar a sentir-se al pany de la porta i ella se'n va apartar ràpid. Però no semblava que fos cap atac ni res. Tot havia deixat de tenir sentit...
—Vaja, Verònica, veig que la Vanessa per fi t'ha trobat —va dir l'Airina amb to acusador.
—No em pots retreure res —va replicar-li la Verònica—. Tot el que he fet ha estat per salvar-nos a mi i a la meva germana.
—I ara què, eh? Et posaràs a assassinar tots els teus amics? Fins aquí, arribaràs?
—Jo? No! —va dir espantada—. L'únic que faré serà agafar la Vanessa i sortir d'aquí. Que siguin uns altres, els herois.
—Molt inspirador —va dir una nova veu—. Sort que alguns sí que venim a divertir-nos.
La Lydia va fer un bot i va córrer cap a la porta ignorant el sorollet que en venia. Va mirar pel foradet que tenia a l'alçada dels ulls i les seves sospites es van confirmar. Evangeline Gray. La cosina del seu pare, partidària de l'Innominable des dels inicis i la que havia tingut la Vanessa, la Verònica i en Matt segrestats a casa seva fins aquell passat gener.
I no venia sola. En Matt la seguia, amb els ulls entretancats. Havien aconseguit que anés a un lloc lleument il·luminat, però es veia clar que ho estava passant molt malament. Per què l'havien portat?
—Hola, Airina, ens tornem a veure —va dir amb un somriure despietat—. Llàstima que no hi hagi cap d'aquelles dues descastades de les filles del meu cosí.
La forma com escopia les paraules va fer veure a la Lydia que, si les trobava, a ella o a la Júlia, es podien donar per mortes. I que una mort ràpida seria el millor que els podria passar, en aquell cas.
—Sí que hi són! —va dir la Vanessa, sense cap mena de consciència del que feia—. La Lydia és en aquella classe, jo ho he vist!
Fins i tot la Verònica semblava que la volia escanyar.
—O sigui que la tenim aquí, eh? Hola, Lydia! No m'has trobat a faltar?
La Lydia va haver d'empassar saliva. Va buscar més portes per sortir per algun altre cantó, però estava completament atrapada. Allà dins, sense manera de defensar-se. Va treure la vareta per si de cas, i llavors es va sentir un crit a fora.
Va tornar a mirar pel foradet ràpidament i només hi va veure llums de colors. Quan s'hi va acostumar, es va adonar que l'Airina estava arrapada a la paret del costat de la porta i estava creant un escut amb la vareta, que tenia a la mà dreta. Mentrestant, l'Evangeline saltava com una boja i li anava llençant encanteris de diferents colors sense molestar-se ni a dir-los. Amb cada encanteri, l'escut es debilitava.
La Lydia va començar a picar a la porta i a cridar el seu nom, però l'Airina no la podia sentir. No entenia res. Per què no agafava la vareta amb l'altra mà, si era esquerrana? Tindria més força! I per què no es posava a contraatacar? Els escuts, al final, acabaven desapareixent!
L'Evangeline semblava que s'ho passava la mar de bé, llançant encanteris. A la Lydia li van començar a relliscar llàgrimes dels ulls. Per què estava passant, allò? Per què l'Airina tenia la mà esquerra sobre la paret? Per què no semblava concentrada en l'escut? Per què no atacava? PER QUÈ? Els llums es multiplicaven, i la Lydia cada vegada hi veia menys, l'Evangeline ja havia desaparegut, i l'únic que podia veure era l'Airina, que continuava allà dreta, amb mirada de determinació però sense fer res per evitar-ho, res, res, res!
I de cop, tot es va aturar. Les llums es van reduir. L'Evangeline va parar de saltar. I l'Airina va caure a terra, morta.
La Lydia va començar a xisclar i a picar la porta amb totes les seves forces. Era un malson, oi? Havia de sortir, sortir i veure com l'Airina s'aixecava i li somreia, com marxava cap a la torre de Ravenclaw, amb en Charlie, on hauria d'haver estat des del principi. Però per molt que piqués durant el que semblava una eternitat, la porta no s'obria, i l'Airina no s'aixecava, no s'aixecava, no s'aixecava.
L'ull blau de l'Evangeline va aparèixer a l'altra banda del forat i la Lydia es va fer enrere de cop. Li feia mal el coll, per què li feia mal el coll? Tenia el vague record d'haver estat cridant. Per què tenia la cara xopa i els punys ensangonats? Per què la porta ja no feia soroll?
—Bé, ara que ens hem tret aquella del mig, et toca a tu, descastada. Et prometo que la teva mort no serà tan agradable.
La Lydia va preparar la vareta i va sentir com l'Evangeline forcejava amb el pany de la porta. Però, per alguna cosa, no s'obria. Va cridar Alohomora, i tampoc. Què passava?
S'hi va acostar, alerta. Hi havia alguna cosa entre la paret i la porta, alguna cosa que s'allargava per tot el contorn de la porta i la segellava completament. La Lydia s'ho va haver de mirar una estona fins que hi va caure. Va notar com si li faltés l'aire, es va allunyar i va relliscar paret avall fins a quedar asseguda a terra.
Una planta sencera havia crescut des de la paret, havia entrat pel pany tancant-lo completament i havia continuat tot al voltant de la porta, deixant-la clavada a les pedres de la paret. Ara, la porta era un tros més de muralla. I per si això fos poc, semblava que aquella planta tan poderosa repel·lia els encanteris que li llançava l'Evangeline.
Allò era màgia d'Avalon. I només algun geni de Terra ho hauria pogut fer. Ja sabia com era, que l'Airina no s'havia fixat en protegir-se a si mateixa. Era perquè havia estat construïnt la protecció perfecta per a ella. Cap de les altres noies no n'hauria estat capaç. Cap. I l'Airina havia donat la vida per ella fent-ho.
I un altre donarà la vida.
No se sentia ni amb forces d'intentar sortir d'allà viva. Era vagament conscient que l'Evangeline llançava encanteris des del forat de la porta, però amb l'angle que tenia era impossible que la toqués. I seria tan dolent, al capdavall? No seria agradable, tancar els ulls i no despertar-se? No seria agradable, anar al lloc on hagués anat l'Airina?
Els encanteris van parar. Probablement devia estar pensant com tirar la paret a terra, ja que la porta semblava impossible de superar.
—He tingut una idea —va dir l'Evangeline amb veu pausada i maquiavèl·lica—. Una idea genial. Moriràs de la pitjor manera que pots morir. Moriràs tal com has mort cent vegades als teus malsons.
La Lydia no va entendre a què es referia fins que va notar l'aigua als seus peus i es va posar dreta de cop. Va començar a respirar agitadament, paralitzada al lloc. La classe s'omplia a marxes forçades. No podia estar passant. L'Evangeline ho sabia, sabia que tenia pànic a l'aigua. S'havia fet a la idea que la torturaria físicament, però no li havia passat pel cap que acabaria així. Tenia raó. Era el seu pitjor malson. Morir ofegada.
Llavors van començar els tremolors. Va aixecar la mà i es va adonar que era incapaç de tenir-la quieta. Igual que quan era petita i el Mundass, el que les tenia a ella i a l'Airina a casa seva, la tirava al llac d'aigua freda que tenia al jardí com a càstig perquè no li sortia algun encanteri o era incapaç de recordar alguna cosa de les que li ensenyava. Però quan era petita, sempre hi havia l'Airina, que li portava tovalloles i una manta i la cuidava fins que deixava de tremolar. I ara no hi era. I ja no hi seria mai més.
Va mirar avall i l'aigua ja li arribava per les cuixes. Ensopegant amb tot el que trobava pel camí, va pujar a la taula del professor, on encara no hi arribava l'aigua.
L'Evangeline cridava alguna cosa des de fora, però la Lydia era incapaç d'entendre què deia. Tenia els pantalons xops. L'aigua continuava pujant. Quan ja no n'hi hagués prou amb la taula, es podria agafar al prestatge dels llibres. Tants llibres malaguanyats... Però l'aigua també acabaria arribant-hi. Es va preguntar si no es filtrava entre les pedres. Ni que fos així, semblava que no se'n filtrava prou, perquè el nivell continuava pujant. S'havia de fer a la idea que tot s'acabava allà.
Es va agafar els genolls fort, com si això hagués de fer que deixés de tremolar, i hi va amagar el cap. Res no tenia sentit. Tot s'havia convertit en un quadre surrealista en qüestió de pocs minuts. Havia de ser només l'enèsim malson. Només un altre malson.
Va saltar quan va notar l'aigua altre cop i es va posar dreta a la taula. Què feia, l'Airina, sempre, quan no estava bé? Cantava, sempre cantava. La seva cançó preferida.
—Somewhere over the rainbow —es va posar a cantar amb veu tremolosa—, way up high, there's a land that I heard of once in a lullaby.
L'aigua anava pujant i ja li arribava als panxells de les cames. Les llàgrimes li queien per la cara.
—Somewhere over the rainbow skies are blue, and the dreams that you dare to dream really do come true.
Se li va fer un nus al coll i va haver de parar de cantar. Els genolls li tremolaven tant sota l'aigua que semblava que li havien de fallar d'un moment a l'altre. La veu de l'Airina va ressonar al seu cap.
Someday I'll wish upon a star and wake up where the clouds are far behind me, where troubles melt like lemon drops away above the chimney tops, that's where you'll find me.
Esperava que fos veritat, que ella pogués ser allà esperant-la, perquè era qüestió de pocs minuts que l'aigua pugés prou com per cobrir-la tota. I necessitava un lloc com aquest per compensar el malson que estava vivint.
Continuava sentint-se la veu de l'Evangeline, que semblava que renyava en Matt per alguna cosa. La Vanessa i la Verònica no se sentien per enlloc. Potser ja havien marxat; potser encara eren allà en un racó, esperant que els donessin permís per desaparèixer. Per molt que ho intentés, no podia culpar la Verònica. No era més culpable que ella mateixa. Al capdavall, si l'Airina era allà era per culpa seva. Si no s'hagués encaparrat, pensant que res del que podia fer tindria conseqüències, potser l'Airina hauria tingut una oportunitat. I el que era pitjor: si l'Airina no hagués estat ocupada protegint-la, s'hauria pogut defensar. Era una gran duelista. Hauria pogut guanyar. Hauria guanyat si no hagués estat per ella.
I de què havia servit? Ella també es moriria, allà dins. Era incapaç fins i tot de fer res per intentar evitar-ho. La mort de l'Airina seria en va. Allò era el que li feia més mal.
I per què havia de ser en va? Per què no podia, almenys, intentar-ho? S'havia rendit, havia triat l'opció fàcil. I llavors va adonar-se que el que era difícil, en realitat, era triar viure, amb tot el que això comportava.
Va fer un salt cap a la prestatgeria. Va guanyar un pam, però el cap ja li tocava al sostre. Mig metre i l'aigua ompliria tota la classe.
Com se suposava que havia de sortir-ne, d'aquella? La porta estava segellada, l'Airina se n'havia assegurat. I no responia a la màgia de l'Evangeline, per tant, a la seva tampoc. A no ser que... a no ser que també fes servir màgia d'Avalon!
Va allargar un braç i es va agafar a una de les roques de la paret. Els dits li van relliscar, però ho va intentar amb una altra i ho va aconseguir. Tremolava tota, però s'aferrava a les pedres de la paret amb força. No sabia nedar; no hi havia altra manera d'arribar-hi.
Quan va arribar sobre la porta, gairebé no quedava lloc per respirar. Ara venia el més difícil. Per fer créixer la planta devia haver fet servir alguna llavor petita d'entre les pedres de la paret o de terra. Havia de localitzar-la i fer decréixer la planta cap a la llavor altre cop. I llavors, la porta s'obriria sola amb la pressió. No havia de ser complicat. Molt bé, agafa aire. Un, dos, tres...
Va haver de parpallejar un parell de cops sota l'aigua. No, no veia res. Va trobar el pany de la porta mitjançant el tacte. La llavor havia de ser a prop. L'havia de poder detectar, havia practicat molt. Més amunt... més avall... aquí, aquí, exactament aquí! Molt bé, ara a poc a poc. No, millor de pressa. Perquè se li estava acabant l'aire. Vavavavavavavavava!
La porta va cedir quan la Lydia estava a punt de quedar inconscient. L'aigua va sortir a pressió i es va escampar per tot el passadís, i la Lydia va topar de cap amb la paret contrària. Va veure, borrós, com un raig de llum que venia de l'Evangeline li passava just per sobre. Quan l'aigua es va escampar prou com per deixar de cobrir-la, es va asseure, tossint. Va poder distingir com l'Evangeline desapareixia a les escales que pujaven cap al setè pis. No es podia creure que ho hagués aconseguit. Havia lluitat contra la seva por. I havia guanyat, havia guanyat.
Un d'ells s'enfrontarà a la seva por.
Per què, doncs, no se sentia bé?
Va veure el cos de l'Airina una mica més lluny. L'aigua se l'havia emportat. El cos de la seva millor amiga. El cos de la seva germana. Hi va anar a poc a poc i es va agenollar al seu costat per apartar-li els cabells mullats de la cara.
—Verònica? Evangeline? —va preguntar una veu.
La Lydia no hi va fer cas, però va sentir moviment a l'altra punta del passadís.
—Matt! —va cridar la Verònica—. Matt, estàs bé?
—Verònica? On ets, Verònica? No et veig. No et veig...
La Lydia va girar un moment el cap. En Matt estava de cara a ella amb els ulls molt oberts. La Vanessa i la Verònica acabaven d'arribar davant seu, però ell no feia cap senyal de saber on eren.
—Lydia —va dir la Verònica aparentment calmada però amb un timbre d'alarma a la veu—. Lydia, en Matt s'ha quedat cec.
La Lydia es va girar d'esquena a ells i va tancar els ulls fort. Segur que l'encanteri de l'Evangeline el devia haver tocat. O la llum l'havia encegat. Però no es podia preocupar per ell. Al capdavall, sempre havia volgut viure en la foscor. Era com si el seu desig s'hagués fet realitat.
I llavors ho va entendre.
Un altre perdrà la por per sempre.
Va notar una sensació de vertigen que no li era infamiliar, aquella nit. Massa ràpid. Necessitava un moment per assimilar-ho tot. Si és que ho podia assimilar tot en algun moment de la seva vida. Probablement mai no li seria possible.
—Verònica, emporta-te'ls d'aquí. Desapareixeu. No és la vostra guerra.
No es va girar, però va sentir els passos que marxaven. Només llavors va obrir els ulls per trobar-se amb l'Airina. L'Airina, que havia donat la vida per ella. Per ella, que havia estat rient-se d'aquella mania que tenien algunes de ser màrtirs, de donar la vida. Que ho havia estat menyspreant. No feia tanta gràcia, ara. De veritat que no.
L'Airina, la millor persona que coneixia, ja no hi era. I ella sí. Ella, que era egoista i arrogant. No era just. No era just que ella tingués una oportunitat de futur i el de l'Airina s'hagués vist esborrat. Hauria pogut ser una gran metgessa, com els seus pares, admirada per tothom. O una investigadora. O una mare de família. Hauria pogut ser el que hagués volgut.
Tant de bo pogués canviar-se per ella. Havia entès tard per què una persona podia donar la vida per algú altre. Ho havia entès massa tard, amb la seva millor amiga als braços.
No tenia sentit que ella fos viva i que l'Airina, que ho mereixia deu mil vegades més, no. I no parava de preguntar-se per què, per què havia passat, això, per què l'Airina i no ella. Però la resposta no arribava. No arribaria mai.
You'll never be more than a memory away._____________________________________________________
Hm, d'acord. Això ha sigut molt difícil. He estat pensant i... mai no havia hagut d'escriure la mort d'un personatge meu, i a l'Airina sempre li he tingut un afecte molt especial. I com diu la Lydia, no costa d'imaginar-se tot el que podria haver fet en un futur. Un futur brillant i feliç. I penses en els seus pares, i el Charlie... i buf.
La veritat és que tinc molts Sabies que per aquest capítol, o sigui que seguiré l'estil del confessionari del fòrum i ho ajuntaré amb confessions sobre el capítol. Qualsevol pregunta o dubte que tingueu només cal que ho pregunteu.
Confesso que vaig escriure la profecia abans de saber a qui li passaria què (amb l'excepció d'una), i quan em vaig trobar que ho havia de repartir i vaig veure que hi havia d'haver algun màrtir, el nom de l'Airina va aparèixer de cop al meu cap. Vaig passar unes setmanes intentant trobar-hi alternatives, buscant la manera que fos algú altre, però la profecia anava agafant forma i l'Airina sempre queia allà. Al final ho vaig acceptar, però vaig haver de pasar per tot un procés d'assimilació. Creia que ho tenia superat. Fins que ho he hagut d'escriure. Confesso que em vaig posar a plorar molt i vaig haver de parar d'escriure.
Confesso que no hi havia d'haver història amb el Charlie, va ser una improvització a mitja ff. En una escena de l'Airina havia d'aparèixer amb algú altre, i va ser el primer que se'm va acudir. Com que us va agradar i donava peu a una relació, vaig decidir que, tot i que ho fes més dolorós, l'Airina s'ho mereixia.
Confesso que crec que aquesta mort l'havia mantingut secreta per a TOTHOM. Que em desmenteixi la Marta si no és així, perquè és la que sap més de la ff i diria que això no ho sabia.
Confesso que tenia una llista de cançons molt més elaborades i que quedaven perfectes pel moment, i em disposava a decidir quina posar quan la meva llista de reproducció de les millors 50 cançons de musicals va reproduir aleatòriament Somewhere Over The Rainbow, i em va semblar que era la cançó perfecta per a ella.
Confesso que aquest capítol, com el de la Julie al precipici, també ha tingut banda sonora i és aquesta cançó d'una de les meves cantants preferides que, pobra desgraciada, no la coneix ningú: https://www.youtube.com/watch?v=linEmziMdAI
I crec que no em deixo res (a part del que posaré com a Sabies que). Espero que us hagi agradat el capítol, que és MOLT llarg i m'ha costat molt d'escriure. I el que em ve a sobre ara, mare meva...
SABIES QUE la persona que matava l'Airina ha anat variant durant els darrers dos anys? Va començar sent la Bellatrix, que anava molt bé pel tema odi a les bessones Malfoy, però després vaig pensar que millor que fos un dels meus personatges perquè són els que no tenen lligam de ser enlloc, i hi vaig posar la Ruella. Llavors se'm va acudir que la Ruella no era família d'elles, i vaig posar-hi l'Evangeline que, de fet, havia sortit a la tercera ff amb el complot d'Avalon i al principi d'aquesta perquè la Vanessa, la Verònica i el Matt eren a casa seva.
Això és tot, per avui. No us relaxeu, que això no para. Fins diumenge!
Marta
hpkarina Enviat el 19/04/2015 a les 00:31:54 #25616 He escrit 4 fanfics amb un total de 43 capítols AIRINAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA NOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOO T__________________T Per què???? Per què fas açò, Marta??? No és just, d'acord?!?!?!?!?!?!?! AIiiii i pobra Lydia..... ESTARÀS CONTENTA AMB EL QUE HAS FET, NO?!??!?! I HATE YOU!
He d'admetre que això de fer cec a Matt ha estat un gran plot twist! Jo pensava que seria ell el que perdria la port... però no d'aquesta forma!!
Genial, genial geniaaaaaaaaaaaaaaaal!!!! Vull el próxim capítol LLYA!!! Vull saber què li passarà a Julieeeeeeeeeee!!!!
lluna_de_plata Enviat el 19/04/2015 a les 03:28:42 #25618 NOOOOOOOOOOOOO!!!
Mare meva, pero cuantes llagrimes. Que trist que... wow. Oks, massa intensitat en un sol capitol, masses coses que pasen a la vegada. Wow. Mare de deu...
Airina (la que donara la vida) - Era un sol, un sol molt brillant que alegraba la vida a tots als que tocaba. Estic amb la Lydia que es molt injust que una vida amb tant de potencial s'apagui en segons. Sobretot si es tant joven com la Airina. R.I.P.
Lydia (la que s'enfronta a la seva por) - Es una noia que es mereix mes del que rep. Es una tortura molt bestia que la teva millor amiga mori, et torturen amb el teu pitjor por i despres el teu amic resulta quedarse cec. Es... es molt. I es admirable la seva fortalesa.
Matt (el que perdra la por per sempre) - En Matt es un encant. Un encant tetric, pero un encant. Encara gracies que dins del que cap li ha tocat un desti lleujerament portable.
Ale, you tore my heart out, happy?
Esperant el seguent amb ganes,
Mei
marta_ginny (Moderador/a FF) Enviat el 19/04/2015 a les 15:06:24 #25619 He escrit 15 fanfics amb un total de 182 capítols Roser: I know, no és just, sóc la primera d'admetre-ho... Et sóc molt sincera si et dic que no, no estic contenta xDD Però havia de passar, era necessari. Ahà! Jo crec que encara ha tingut sort, el Matt, en realitat, li estalvia molts dels problemes que tenia. Al pròxim capítol tornarà a sortir la Julie! I la Marta, i l'Àlex, i el Mike. Aquest era l'únic capítol de la ff on no hi sortia cap desterrat!
Marta: i el que t'espera... sí, però jo també penso que no s'ha de considerar que la pèrdua de l'Airina és més important que la d'algú altre perquè aquest algú altre no tingui un talent. Una vida és una vida, sigui de qui sigui, i quasevol vida perduda és horrible. La Lydia ha tingut un xoc MOLT important que portarà moltes conseqüències. És de les que tindran més seqüeles psicològiques, dels que quedaran més trencats per dins. Home, tant com un encant... és bastant borde, el nen. I egoista. Però tampoc no l'hem vist gaire!
Lovegood*Weasley Enviat el 19/04/2015 a les 18:17:48 #25620 UUUUUUUUH. Capítol intens......
L'Airina.. PER QUÈ? Jo crec que ara mateix (o just deprés de llegir el capítol) estem totes en xoc. Però de fet jo trobo que era la persona que havia de donar la vida. I que malament que ho ha d'haver passat la Lydia. Però jo crec que la mort de l'Airina és el que ha fet que s'enfrontés a la seva por. Sinó potser hauria acabat fent la opció fàcil. I el Matt ha tingut una cosa fàcil. De fet tampoc no havia sortit gaire així que no ens hauries pogut mortificar gaire. A veure com continua tot plegat que en un capítol ens hem menjat una tercera part de la profecia.
Lovegood*Weasley
Laia Weasley Enviat el 20/04/2015 a les 18:15:54 #25621 NOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOO!!!!!!!
QUE HAS FET!! l'Airina nooo! ara que ja la coneixia mes i li havia agafat carinyo:'(, pero ha mort com una heroina i la gent la recordarà per això, quetrist.... la magia d'Avalon es molt poderosa i l'Airina l'ha empleat molt be
Un menys dons.... i amb aixo tambe una meni ys de profecia juntament amb la Lydia que s'ha enfrontat molt be a la seva por i ha quedat perfecte amb la canço,i amb en Matt que sinceramnet no m'en recordava molt d'ell (no em matis plis) i per tant qui queda?
Aixo esta super interessant! M'encanta! espero el proxim aviat!
Petooons
marta_ginny (Moderador/a FF) Enviat el 20/04/2015 a les 18:33:26 #25622 He escrit 15 fanfics amb un total de 182 capítols Rosa: hahahah ja comences a fer uns comentaris estil els meus... Oi que sí, que havia de ser ella? No ho sé, té molt més sentit si passa així. Si l'Airina no s'hagués mort, s'hauria ocupat de treure la Lydia d'allà i sí, podria ser que llavors ella s'hagués quedat allà dins, rendint-se. Veus? El que té un final "feliç" és el que no coneixíeu hahahah si és que havia de ser així! Sí, i la tercera part que queda no trigarà gaire a arribar! Estigueu atentes!
Laia Weasley: aquest era el plan, fer que coneguéssiu l'Airina perquè entenguéssiu les circumstàncies de la seva mort (i, admetem-ho, que us fes més pena també i així compartíssiu la meva xDD) Sí, oi? Ja havia mencionat abans que a l'Airina se li donava MOLT bé Terra, tot el que ha passat té una raó... Sí, tres menys de la profecia per saber! Ara ja hem passat (per aquest ordre) la Júlia, la Verònica, la Vanessa, l'Airina, la Lydia i el Matt, i queden la Julie, la Hilary i la Cindy. La profecia s'està acabant! M'alegro que t'agradi, al pròxim més i millor (drama)!
Agatha Black (Moderador/a FF) Enviat el 21/04/2015 a les 12:08:20 #25623 He escrit 10 fanfics amb un total de 208 capítols Okay. Huh.
Vale, m’ha fet molta, molta pena, però coma escriptora que haurà de fer coses semblants en un futur i matar personatges que estima molt, intentaré portar-ho amb objectivitat i no fer gaire drama.
T.T
WHY OH GOD WHY?
Vale, respira.
Okay, seguim.
Vale, ara sí. Tot i la tragèdia, em sembla que aquest és el meu capítol preferit de tota la fanfic. Em sap molt de greu per l’Airina, i quan he vist que es moria, he pensat el mateix que la Lydia: Tot per culpa teva, Lydia, egoista de merda, hauries pogut fer cas, quedar-te quieta i no carregar els altres de responsabilitat extra.
Després he llegit el que li passava ella i... okay, compensat. Càstig rebut.
He de dir que m’ha semblat molt, molt ben explicada l’ansietat de la Lydia en aquesta escena, i per això és el meu capítol preferit. Estava tan ben explicat i m’ha posat tan bnerviosa (i mira que a mi l’aigua no em diu res) que m’ha semblat encara més forta que l’escena de la mort de l’Airina, i això que aquesta ha estat trista.
Ara això vol dir, és clar, que la Julie no mor. De veritat que pensava que seria ella, qui morís, però suposo que és perquè és el que hauria fet jo (per fer un parl·lelisme amb el Harry, que morís per salvar tots els altres, ipotser per morir amb el Fred i anar amb ell a l’altra banda... però està bé així! Ha estat inesperat! ;))
A veure, si no em deixo res, que faig un resum:
Júlia -> es desfigura
Lydia -> s’enfronta amb la por
Airina -> mor
Matt -> perd la por
Verònica -> es perd en la fosca
Vanessa - > es torna boja
Ja està oi? Així ara queden 3, les dues que "pararan l’embestida" i la que "acomplirà el propòsit", i suposo que aquesta última serà la Julie...? Crec que hauria de tenir algun paper important XD
Ah, i perquè ho sàpigues, els "confesso" del final m’han emocionat tant com l’escena de la Lydia, i gairebé m’ha saltat la llagrimeta. Per un moment m’he vist a mi d’aquí a... uns anys, a quest ritme (XD) i m’he quedat "Nuuuuu, xungo!" XD
Ah, ja he vist el que em vas comentar de la por. Serà casualment semblant, la veritat és que sí! Però vaja, diferents personatges, diferents circumstàncies i totes sabem que no ens hem plagiat, perquè són coses que tenim plantejades des de fa temps, així que sense problema ;) A més, la por de morir ofegat no és pas tan inusual, ara que hi penso fins i tot surt a Divergent! No hi fa res, no crec ni que es vegi massa relacionat.
Doncs res, felicitats pel capítol, disculpes per la parrafada, i ja tinc ganes de seguir. El capítol 38 era un de fort, no? (Més que el 37? F***ing shit!)
marta_ginny (Moderador/a FF) Enviat el 22/04/2015 a les 15:55:27 #25624 He escrit 15 fanfics amb un total de 182 capítols I DON'T FEEL BAD FOR YOU després del que vas fer amb la reunió de les 13 cadires, ju, tenint en compte el que ha de passar. Per si no havia quedat clar. (Nà, en realitat confraternitzo amb tu, estic passant per un tràngol guai i sé que tu també hi passaràs xDD).
El cas és que mai no sabrem què hauria passat si la Lydia no hi hagués estat. Potser l'Airina hauria trigat més i s'hauria trobat amb un grup més gran de cavallers de la mort que l'haurien superat de seguida. O potser no, potser hauria arribat a la Torre de Ravenclaw. La Lydia ja ho he dit però ho repeteixo, serà dels personatges que tindrà més seqüeles psicològiques. La Lydia sortira d'aquí MOLT trencada, i amb raó. Jo crec que no cal que la mortifiquem nosaltres, ja es culparà ella mateixa durant la resta de la seva vida.
Estic MOLT contenta que t'hagi agradat tant tot el tros de l'aigua, perquè no sabia si podria transmetre el pànic que sent ella en aquest moment. La veritat és que jo sóc una mica com un peix, m'encanta l'aigua, veig una piscina i em moro de ganes d'entrar-hi, o sigui que no m'hi podia sentir gaire identificada hahaha Però amb l'ansietat si, i m'he agafat en això!
Recopilació de la profecia ben feta! És que no em volia deixar res, i com que no m'hi cabia tot, al Sabies que, ho he posat així. Buf, és que és el meu primer assassinat com a escriptora! Suposo que els següents seran més fàcils (?). Aviat ho sabrem, aviat xDD
Estava escrivint l'escena de la Lydia i de cop em va venir! Però vaja, si jo amb una escena d'aquest estil ja n'he tingut prou per una temporada. sort pel que et ve xDD Avui em posaré a escriure el 38, no ho puc allargar més...
Per acabar, veig que últimament t'estan agradant molt els capítols, i de veritat que és un gran compliment! Jo també penso que són del millor de la ff, però de fet he rellegit ràpid tota la ff i em van sorprendre uns capítols del mig pq també vaig trobar que estaven prou bé! L'època Louis i l'entrada a Avalon. Suposo que són els capítols intensos. M'hauria de dedicar al drama xDD