Capítol 35: Espurnes

La Julie va haver de mirar cap a un altre costat i respirar profundament. No comptava que vingués ningú de fora; tot i que, de fet, no havia pensat en qui podia trobar per com de ràpid havia anat tot abans de sortir cap a Hogwarts. Però, definitivament, no estava preparada per encarar-se a aquella situació.

—A l'Aberforth li comença a pujar la mosca al nas —va dir en Fred, mentre aixecava la mà per correspondre a uns quants crits de benvinguda—. Vol dormir, però la taverna sembla una estació de tren.

—Hem rebut el missatge —va dir una veu de noia darrere d'ell, i només llavors la Julie es va adonar que també havien entrat en Lee Jordan, la Desirée Cook i la Xo Xang.

El cap li va començar a donar voltes i es va haver d'asseure a terra, en un racó. Què se suposava que havia de fer, ara? Havia somiat tantes vegades poder-se trobar amb ell i explicar-li com se sentia... però no volia que això canviés la seva determinació. Seria capaç, de donar la vida, si en Fred li deia que també sentia alguna cosa per ella? Era cert que tampoc no podia dir que estigués enamorada d'ell, perquè no n'havia tingut temps, però definitivament desitjava tenir una oportunitat per veure si aquella espurna podia fer-se més gran. Perquè l'espurna hi era. I si ell també l'havia sentida... això voldria dir que li estaria oferint una oportunitat. I una oportunitat era més del que es podia permetre. Potser més del que podria suportar la seva determinació per a donar la vida.

I si fos el contrari? I si ell li digués que no sentia res? Podria donar la vida i deixar que en Fred pensés que en part havia estat culpa seva? Podria permetre que ell visqués amb aquesta càrrega tota la resta dels seus anys?

Llavors? Havia de callar?

—Julie? —va preguntar en Harry—. Estàs bé?

—Sí, una mica atabalada. Volies res?

—Vaig amb la Luna a veure com és la diadema perduda de Ravenclaw. Per si de cas m'ajudés a trobar ja-saps-què.

O sigui que sí, tot era per trobar un horricreu.

—Et fa res que hi anem només nosaltres? Suposo que deus voler venir, però sota la capa no hi caben tres persones de la nostra mida.

—Ah, tranquil. Però torna, eh?

En Harry li va allargar la mà per ajudar-la a aixecar-se i ella la va agafar.

—I tu no t'escapis d'aquí. Si em promets que t'hi esperaràs, jo tornaré.

—Fet —va dir la Julie abans d'abraçar-lo altre cop.

Quan ell va haver desaparegut de la sala amb la Luna, la Julie va notar com si algú l'observés. Va fer una mirada al seu voltant i va veure que en Fred la mirava amb sorpresa envoltat de molta gent. Si és que era impossible que algú tan popular com ell es fixés en ella. Però si hi havia la mínima oportunitat... per molt petita que fos...

Volia parlar amb ell. Volia acostar-s'hi, saludar-lo i xerrar una estona. Però de què? Ja havia establert que no li podia explicar el que sentia. Llavors, de què li havia de parlar? S'havia de posar més dificultats per acceptar el destí que ella mateixa havia triat?

—Ei.

I llavors es va girar i el va trobar allà. No se n'havia adonat, que s'havia estat acostant a ella.

—No esperava veure't aquí —va dir en Fred.

—Hem arribat d'Avalon fa mitja horeta. No ens podíem perdre la festa.

La Julie va moure les mans, nerviosament. Definitivament, si aquesta era l'última conversa que tenia amb ell, no anava gaire bé.

—Per cert, com està, l'Àlex?

Va trigar un moment a adonar-se a què es referia. És clar! Per en Fred encara estava sortint amb l'Àlex, encara que ho haguessin deixat a l'agost. Tant feia, que no es veien?

—Oh, està molt bé. Solter, a més.

—Solter? Des de quan?

—Doncs des de fa exactament nou mesos.

—Tant?

—Sí, sembla que faci una eternitat...

—I què heu estat fent, a Avalon?

La Julie va tancar els ulls un moment i, com havia fet abans per ensenyar-li a en Harry, va fer aparèixer una flama a la punta del seu índex.

—Joder! —va dir ell, acostant-se una mica més—. Com ho fas? És genial!

Ella va somriure i va començar a moure la mà, fent passejar la petita flama d'un dit a l'altre. Llavors, amb l'altra mà, va fer caure un rajolí d'aigua que va apagar la flama i, instantàniament, va enviar-hi un raig d'aire fred que el va congelar. Finalment, va atrapar el tros de gel.

—Tatxaaaan!

—Flipaflipaflipa. Això és una passada. De veritat, en vull aprendre. Ho pots fer un altre cop?

—No hauria de gastar energia. La puc necessitar aquesta nit.

—També és veritat. No voldria que perdessis la vida perquè t'he demanat que facis sortir una flama. Després em sentiria malament. No per tu, és clar; qui m'ensenyaria a fer aquestes coses, si no hi fossis?

La Julie li va clavar un cop al braç i en Fred va riure.

—Doncs a mi no em fa gràcia.

—Llavors necessites que algú t'ensenyi a apreciar el bon humor.

—I aquest algú suposo que ets tu, oi?

—Qui millor que jo?

La Julie va somriure, i de cop es va adonar que allò no estava bé. No podia continuar aquella conversa d'aquella manera. Després de la batalla, en Fred tornaria a casa sense ella. Així era com havia de ser. I si continuava alimentant aquelles espurnes que volaven per l'aire... s'acabaria cremant. I, el que era pitjor, l'acabaria cremant a ell.

—Ei, mira qui entra! —va dir, donant gràcies a poder canviar de tema.

El quadre s'havia tornat a obrir, i entraven en Jack i la Roser. Va somriure genuïnament mentre en Mike i la Marta s'hi acostaven i els abraçaven. I quan es van apartar per deixar passar qui venia darrere, la Marta es va trobar cara a cara amb en Louis.

—Oh, no —va dir la Julie.

—Què passa? —va preguntar en Fred—. Què ha fet, ja, en Louis?

—La veritat és que la Marta no ens ho ha explicat mai, crec que només ho sap en Mike. Però en Louis es va unir a nosaltres mentre vagàvem pels boscos. Devia ser... octubre, o novembre, no ho sé. El cas és que ell i la Marta van fer oficial la seva relació i vam rondar junts uns 20 dies i llavors, una nit, va desaparèixer. L'únic que sabem és que va discutir amb la Marta i la va deixar bastant destrossada. O sigui que alguna cosa dolenta devia fer.

—Devia ser just abans que s'infiltrés per protegir l'escola del Fènix amb la pobra Pauline. El vam aconseguir alliberar al gener. Estava bastant destrossat per les tortures, però com que els Anderson també estaven amagats el van tenir amb ells i el van curar. En Jack i la Roser el van acollir a casa seva fa unes setmanes, després de casar-se.

—De caQUÈ?

—Es van casar fa un parell de mesos. Ja saps, estem en una guerra. Tenen la mateixa edat que tenien els teus pares quan es van casar. S'ha d'aprofitar el temps que tens quan no saps quant te'n queda.

Li va llançar una mirada que la Julie va fer veure que no veia. No podia ser. No, en Fred no sabia que a ella no n'hi quedava, de temps. Que ja havia estat sentenciada. No podia deixar que continués per aquell camí pensant-se que hi havia una remota possibilitat de futur. Perquè no hi era. Havia de matar l'espurna.

—Doncs crec que aniré cap allà a saludar-los i donar-los l'enhorabona, així aprofito per veure com està la Marta.

Va desaparèixer abans que en Fred tingués temps de dir res. El cap li tornava a rodar. Això era precisament el que havia d'evitar. Estímuls per no donar la vida. Estímuls per triar tenir un futur encara que això volgués dir sacrificar el d'algú altre.

—Marta! —va cridar mentre s'acostava a ella—. Marta, estàs bé?

—Estic de tot menys bé. No sé com estic. Vull dir, estic cabrejada amb en Louis pel que em va fer, i estic contenta perquè no sabia si estava viu o mort i resulta que està viu, i estic confosa perquè no sé com sentir-me respecte a ell.

—Doncs jo de tu em decidiria, perquè sembla que en Mike està a punt de tirar-se-li al damunt.

La Marta el va mirar i va somriure.

—Li has de dir —va dir la Julie fent un cop de cap senyalant en Mike.

—Que li he de dir què?

—No em prenguis per idiota.

—Julie, vaig intentar fer-li un petó i em va rebutjar. Està clar que no sent el mateix per mi.

—I un colló de mico no sent el mateix per tu. Espera, espera, ho vas intentar? Quan?

—Marta? Puc parlar amb tu un moment?

La Julie va mirar darrere la Marta i va veure que s'havia acostat en Louis. La Marta no el veia, però quedava clar que havia reconegut la seva veu, perquè havia tancat els ulls i va trigar un moment a girar-se.

—Que només sigui un moment.

—Pot ser a soles?

—Sí, ja us deixo tranquils. I tu vigila què fas, perquè aquí tots estem a punt per tirar-nos a sobre teu si se t'acudeix tornar-li a fer mal —la resta de Desterrats s'havia anat acostant—. Queda clar?

—Com l'aigua.

—Bé.

En Louis es va allunyar i la Marta el va seguir, no sense abans mirar un moment enrere. Quan els va deixar de mirar, els Desterrats van posar cara de preocupació.

—Com se li acudeix parlar amb ell? —va dir la Mei—. Que de tan bona acaba sent tonta, de vegades...

—No perdeu en Louis de vista —va fer l'Àlex—. No sé què coi li va fer, però estic segur que va ser alguna cosa grossa, per com va quedar. Que podia fer com si res tant com vulgués, però coi, la coneixem prou com per adonar-nos que no està bé.

—Heath —va dir la Julie, mirant a la porta amb els ulls molt oberts—. Heath, mira qui entra.

En Heath va girar el cap arrufant el front fins a descobrir la seva àvia a la porta. La seva àvia, que ell havia odiat tota la vida perquè pensava que s'havia aliat amb els cavallers de la mort quan en realitat era una infiltrada de l'orde del Fènix.

—Va, que et disculpem de la brigada, home —va dir en Mike—. Corre cap allà.

I en Heath els va fer cas. Quan la seva àvia el va veure va fer cara de sorpresa, però de seguida va aparèixer un gran somriure als seus llavis.

—Si és que ets un digne fill dels teus pares. Sempre on hi ha patacades.

—Defecte de fàbrica —va dir ell encongint-se d'espatlles.

—És clar que sí, i a molta honra. Vine cap aquí!

En Heath es va acostar a la seva àvia i la va abraçar rient.

—I la Taylor?

—Oh, ha anat a ajudar la Tiffany Cooper amb els nens. El que no sap és que en realitat la Tiffany és la que l'està controlant perquè no faci cap bestiesa, que és capaç d'escapar-se per venir cap a Hogwarts.

—No podria arribar.

—Posa-la a prova.

—Sí, ja, és millor que la vigilin.

—Vinga, doncs, anem a seure i m'expliques tot el que has fet aquests mesos.

—Louis, no cal que t'allunyis més. Digues el que hagis de dir i deixem estar aquest assumpte d'una vegada per totes.

—D'acord, d'acord.

—I doncs?

—Et dec una disculpa. Una de molt gran, a més.

—Ah, això. I quan te'n vas adonar?

—No m'ho posis més difícil...

—Oh, disculpa, és clar, jo t'he complicat molt la vida. Mira, Louis, el dia que vas marxar estava convençuda que havia estat culpa meva. I sí, sé que la vaig cagar. Però el que vas fer abans? Com vas poder?

—No ho sé, d'acord? Sé que em vaig convertir en algú fastigós i detestable. I sé que no em perdonaràs. Ho entenc. Alguna cosa em va encegar i em va fer ser la pitjor versió de mi. Pitjor del que mai hauria imaginat que podria ser. Però havies de saber que em sap molt de greu.

La Marta va sospirar.

—M'alegro que te n'hagis adonat. I et perdono. No crec que aconsegueixi oblidar-ho, però per ara... et perdono. No vull rancúnies a la meva vida.

En Louis va somriure, alleujat. Ni en un milió d'anys s'hauria imaginat que el perdonaria.

—I amb en Mike què? Suposo que ja deveu portar junts uns... sis mesos? Set?

—Oh, tu també no, sisplau.

—Què?

—Que no, que no estem junts.

—Com? Com que no esteu junts? O sigui, que tot el que va passar aquella nit ha portat a... no res? Pensava que aquella nit mateixa ja hauries anat a parlar amb ell!

—I ho vaig fer, d'acord?

—I doncs?

—Li vaig voler fer un petó i es va fer enrere! Ell no m'estima, a mi! I no t'ho hauria hagut de dir, això, perquè no ho sabia ningú més que jo fins fa cinc minuts i ara ja ho saben dues persones...

—No em puc creure que es fes enrere.

—Doncs ho va fer. Va dir que jo estava disgustada perquè havies marxat i ho estava fent per despit.

—I tu el vas corregir, oi? Marta? —va fer quan va veure que no responia—. Marta! Digues que el vas corregir!

—És clar que no el vaig corregir! M'acabava de rebutjar un cop, no podria haver aguantat que em rebutgés per segona vegada!

—Doncs no sé com ho veus, però d'això ja fa sis mesos i no has fet res! Res!

—Si no m'estima, doncs no m'estima. Punt.

—Que potser li has preguntat?

—No, és clar que no!

—Marta! Estem a punt d'entrar a la batalla! Que no te n'adones, que el pots perdre? El pots perdre sense que ni tan sols sàpiga què sents per ell! Desperta't! Perquè aquesta nit es morirà gent! —en Louis es va aturar i va sospirar—. I pots ser tu, puc ser jo, pot ser ell, pot ser qualsevol. No saps quant de temps et queda. Aprofita'l.

La Marta va fer un parell de passos enrere fins que va xocar amb algú. I llavors, va arrencar a córrer.

'Cause I see sparks fly whenever you smile.___________________________________________________

Tinc la sensació que fa no-res vaig penjar l'últim... hahaha ja va bé, que és molt monòton, això. Al pròxim ja sortirem de la Sala de la Necessitat, o sigui que les arribades les tenim gairebé totes!

Heu trobat a faltar algú? He intentat que sortís tothom, tant els de la Rowling com els meus... i ara que la majoria de temes que teníem pendents queden tancats, ens podem centrar en el que ve :)

No sé a vosaltres, però a mi em fa molta pena veure com el Fred intenta alguna cosa amb la Julie (subtil, eh, això de preguntar per l'Àlex? xDD) i ella sap que no pot donar-li un futur... i que no li pot dir què sent perquè hi ha massa en joc. Per una que tenim disposada a fer-ho i no ho pot fer... hahaha Perquè la Marta i el Mike necessitaven algú que els espavilés LLYA. I m'agrada molt que sigui el Louis! Que hi posi de la seva part, després del que va fer, hombreyá. Què us ha semblat, la conversa que ha tingut amb la Marta? Amb això tanquem completament el tema Louis, que n'hi ha de molt més interessants, ara.

I l'àvia d'en Heath? Us la vèieu venir? Jo cada vegada estic més segura que es farà amiga de l'àvia del Neville hahahaha I EL JACK I LA ROSER QUE S'HAN CASAT? Us ho esperàveu? (Sí, Roser, tu ja ho sabies xDD).

I comencem amb les porres! Qui creieu que es morirà? Qui en sortirà viu? Després de la batalla farem recompte, a veure qui n'haurà encertat més hahaha (els que teniu spoilers no els feu servir, porfiplis!)

SABIES QUE per decidir quan es casaven i a quina edat tenien fills els protagonistes (perquè sí, tinc tota la prole pensada ja) vaig voler ser molt fidel a les edats de la primera generació (Rondadors, etc)? La Rowling també ho fa amb la segona generació (Harry, etc): tots són molt joves. Ho vaig reflexionar i vaig decidir que el fet que haguessin passat la guerra els donava aquesta urgència, aquesta necessitat de fer les coses abans que se t'acabin les oportunitats. O sigui que el Jack i la Roser només en són un exemple!

Apa doncs, això és tot per avui. Bona Pasqua i fins diumenge!

Marta

• 	Lovegood*Weasley	Enviat el 05/04/2015 a les 17:07:04
  	#25566

  
  
  He he... Després se'n penedirà de no dir-li res al Fred. Tota la conversa ho anava pensant. És xulo que sigui el Louis qui animi la Marta. Lo de l'àvia del Heath està bé i sí, seria xulo que es fes amiga de l'àvia del Neville però aquests moments no són gaire per fer noves amistats. Lovegood*Weasley
  
  
  
  

• 	Laia Weasley	Enviat el 05/04/2015 a les 22:16:49
  	#25569

  
  

  Holaa!

  Se que no he comentat els ultims capitols! Pero ara ja me posat el dia:) d'aquesta manera tambe comento com si fos l'anterior.

  Tenia ganes de veure l'Stella! m'encantaa, i en Liam també, que crec que fa molt que no sortia,  bueno aviam qui s l' "afortunada" sincerament no en tinc ni idea ,jo creia que era gay, i esta be aixo d'obrirse abans de la batalla...

  Pero aviaam Julieee reacciona! Jo entenc la seva situacio pero, es que despres jo crec  que sera pitjor... vaja diria si no es mor tambe...

  I en Louis!! Ja em tornaa a caure be:) m'encantamolt jjajaja algu havia de fer-los reaccionar i  aviam si en Mike i la Marta s'espavilen d'una vegada!! que ja seria hora eh

  veig futur entre l'avia den Heath i la d'en Neville jajaj ja me les imagino d'amigues intimes.... en el fons jo crec que son animes bessones xD

  Valeee! Jo crec que es moren....jope es que no em vull arrsicar ::((( , almenys 1 desterrat... i de la profecia nideaa..

  Fins el segueent!

  Petoooons

   

  
  
  
  

• 	hpkarina	Enviat el 05/04/2015 a les 22:48:59
  	#25570	He escrit 4 fanfics amb un total de 43 capítols

  
  

  HOLAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

  ja saps que m'he llegit el capi este matí però que fins ara no he pogut comentar xD a veure, pas per pas

• MARTA CAGUEN L'HOSTIA JA, DIS-LI A MIKE QUE TE'L VOLS, QUE TOT EL MÓN HO SAP, AIXÒ HO SÉ JO, HO SAPS TU, HO SAP MIKE I HO SAP LA IAIA DE HEATH, VENGA YA!
• Iaia de Heath, jo crec que ella i la de neville se passen parenting tips via twitter
• ROSER I JAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAACK!!! ELS TITÀNIIIIIC!!! <3 <3 <3 <3 <3 Sí, estem casats perquè som els més cuquis d'este món :3 :3 :3 no porte galletes esta vegada?? hahahhahaha
• JED NO PLORE AAAAG!!! T_____T 
• Morts?? Jo crec que.... Heath o Louis moriran, Liam també és un possible futur mort. Però dels desterrats no en mataràs massa. Quant a la profecia.... Potser que a Julie li passe com a Harry? Que mora però torne a la vida? És que no recorde si a ella Voldemort li va fer la maledicció o no xDDD I si no.... Cindy :D (Cindy també era de la profecia, no????)
• No sé què més comentar a part que Roser i Jack OTP forever i que vull spin off jaa i vull veure ja els filletsssss :D Nick Destiel :D :D: D :D I Alice no recorde middle name ^^

I fins ací el meu missatge, jo crec que ha quedat llarguet! :P