Tom - Primer capítol
AvatarEscrit per Cass Ross
Enviat el dia 05/07/2014 a les 22:52:29
Última modificació 27/05/2015 a les 20:33:14
Tots els capítols de Tom
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol ||


Primer capítol

Nota: Moltes gràcies pels comentaris tant llargs del capítol anterior. No us acostumeu a que els capítols seran pujats un cada setmana (els estic escrivint sobre la marxa, no tinc res reservat), però el que sí que us puc assegurar és que seran tant llargs com aquest. Espero que el disfruteu molt, que hi han moltes coses a comentar. No sé quant llarga serà la fanfiction, però si espereu una cosa més llarga de trenta capítols crec que us decepcionaré.


Primera part


El ganivet entrava dins la seva pell i deixava darrere seu una línia de color vermell sang. El dolor que sentia des del canell fins el tou de l’avantbraç no li importava gens ni mica, no somicava per ell. No suportava més el calvari que havia de viure durant cada dia de la seva vida en els últims anys.

Sabia que aquesta era l’única manera d’abandonar allò que li feia tant mal, encar que també el que estimava. El que lamentava era la gran decepció que s’endurien els seus pares, quan veiessin la realitat del fill del qual n’estaven tant orgullosos. Ja no aniria més a Hogwarts...

El Tom es va despertar sobtadament enmig de la nit. Una mica confós durant uns segons, es va aixecar del seu llit a la seva habitació. La calor de l’estiu l’havia deixat ben amarat de suor enmig dels prims llençols amb els quals havia acabat embolicat. La finestra entreoberta deixava passar la claror de la nit.

No era la primera vegada que tenia com a malson els records d’aquell acte. Amb passes vacil·lants es va dirigir a la finestra, el marc de la qual estava fred. La va obrir i aquella alenada d’aire lleugerament més fred de fora va ser agraïda. Quan va abaixar la mirada cap als seus braços va poder veure les marques del ganivet en els seus canells.

Desviant la mirada altra vegada cap al cel estrellat, va recordar com se sabia totes les cicatrius que tenia als braços de memòria. Les havia resseguit una i altra vegada, tant quan estava a casa durant els solsticis com a l’escola pels equinoccis. Ja no recordava què era el que les havia provocat a cadascuna, individualment, però sempre hi havien els mateixos figurants. Les últimes, les més gruixudes, les més profundes, eren les que havien canviat el rumb de les coses encara que no de la manera que ell havia pensat.

Ara aniria a l’escola, la que havia abandonat per anar a aquell internat que havia resultat ser un infern. Ara podria començar una nova vida ben lluny de la màgia, de tot allò que desafia el món realista en el que vol viure. El Tom era un mag, però havia renunciat al món de les calderes, al món de les varetes i les bèsties fantàstiques a canvi de la seva vida. Ara no permetria que ningú més el timés per fer el que segons ells és el millor.

Els nervis del Tom estaven superats per la seva emoció. Tenia moltes ganes de recuperar la seva vida normal, i les amistat que al llarg dels anys s’havien anar diluint i mai no hauria hagut de deixar anar. Amb un esbós de somriure als llavis (el primer en molt de temps), després de fer un badall va decidir tornar-se a adormir i esperar així l’endemà.

* * *

Després de parlar a crits amb l’Elizabeth a una distancia de cinc metres (la distància que separava les portes de les dues classes), la Roxanne va entrar a l’aula com feia cada matí de curs. Amb passos lleugers, contemplant el món sense màgia en el qual estava condemnada a viure fins a la seva mort.

Va decidir no ser tant dramàtica amb la realitat mentre es dirigia al seu pupitre amb un somriure a la cara. Començaven les classes de nou, i amb el curs la rutina que en el fons trobava a faltar... La molestava una mica haver de viure a casa en un món ple de màgia que ella mai podria assimilar del tot perquè no era una bruixa.

Per això, ella pertanyia al món de l'escola i els carrers de la Londres muggle.

Va asseure's a la seva cadira, que estava al costat de la finestra a la punta de la classe, amb moviments àgils. Com que era un canvi de curs lleugerament més important que els altres,va pensar era normal que hi haguessin un parell de cares desconegudes a l'aula quan va passejar els seus ulls per la classe.

Com una norma d'aquella escola a la qual la Roxanne no hi acabava de trobar sentit, els alumnes s'asseien per ordre alfabètic. Per això, ella seia sempre a la cadira del fons de la classe, al pupitre del costat de la finestra.  En aquella fila sempre solia estar ella sola, excepte quan castigaven algú des de mitjans de curs.

Per això la va sorprendre una mica veure que algú seia al seu costat. Mentre ell deixava la motxilla recolzada a un lateral de la taula i es preparava per a la primera classe del curs en silenci, cosa que sembla que hi havia gent de la resta de la classe que no semblava disposada a fer, la Roxanne el va espiar.

Tenia els cabells negres i segons les impressions de la noia anava una mica massa abrigat per ser  a principis de setembre. Tant ella com la resta de la classe anaven encara amb samarretes de màniga curta o de tres quarts, mentre que ell en lluïa una que li arribava fins els canells. Mentre calibrava entre si s'havia assegut allà equivocant-se o realment tenia un cognom que anava per sota del seu, el noi la va enxampar mirant-lo.

—Hola. Em dic Roxanne —va decidir presentar-se.

—Hola —li va tornar la salutació. Després de dubtar una mica va continuar—. Jo em dic Tom.

—Ah —va fer ella quan va veure que la mirada del noi esperava algun tipus de reacció, semblava a l'expectativa—. Bé, ehm... ets nou de per aquí? No crec haver-te vist mai.

Just en aquell moment va arribar el professor. Amb una primera ullada la Roxanne va poder confirmar que era dels típics que rondaven per l'escola. Una posat seriós i cansat, disposat a repetir la monotonia de cada any i no pas a ensenyar als alumnes ser millors persones pel dia de demà.

Per la seva banda, el Tom no va poder evitar un altre esbós de somriure perquè per una vegada no se l'havien mirat malament quan havia dit el seu nom —encara que el seguia odiant— i ara, veient que després de quatre anys les coses no havien canviat tant, es va tornar a sentir millor que mai al lloc on ha d'aprendre.

* * *

El timbre del pati va sonar de manera estrident dins de l'aula, o almenys aquesta va ser la impressió del Tom que en el fons estava acostumat a les classes acabades sense timbre de Hogwarts. Almenys en aquest món real que era el seu, muggle en deien a l'escola o sang de fang en el pitjor dels casos, hi havia un timbre que distingia la tranquil·litat i l'ordre de dins de la classe amb la llibertat de fora el pati.

Aquesta vegada no permetria que ningú fes amb ell la versió normal del que li feien a l'escola. Aquesta vegada s'hi enfrontarà, aquesta vegada no ho callarà. No és culpa seva, ni ara ni mai, és culpa dels altres. Amb els punys tancats sense adonar-se'n i sempre a l'aguait —seqüeles del costum que no podria abandonar mai de Hogwarts—, el Tom va sortir pensant això de la classe.

Per la seva banda, la Roxanne havia anat a veure els seus amics —que anaven tots dos  a l'altre classe—. No havia tardat massa estona a explicar-los que hi havia un company nou que seia justament al seu costat amb màniga llarga malgrat ser estiu.

Quan el va assenyalar amb el dit, perquè el Tom estava sortint per la porta que donava al pati, el Mark va fer visera amb la mà perquè el sol li tocava la cara i se'l va mirar detingudament. La Roxanne se'ls mirava divertida. Quan el noi que estaven espiant va repenjar-se a una paret del pati des d'on el podia contemplar sencer i va treure un entrepà, l'Elizabeth va deixar anar un so d'exclamació.

Abans que la Roxanne pogués fer cap comentari, la seva amiga va anar directament cap a l'altre noi mentre el Mark el cridava pel cognom amb alegria i sorpresa (“Watson, so imbècil!”) i aquest aixecava el cap just a temps de veure una rossa que l'abraçava com si el volgués escanyar allà mateix.

Primer es va donar un bon ensurt i va estar a punt de pegar la persona que se li havia tirat al damunt, però quan va adonar-se que era una abraçada i va reconèixer a l'Elizabeth es va relaxar. Després de murmurar un munt de vegades el seu nom (cosa que al final a ell no li va agradar gaire perquè l'odiava), el va deixar anar.

El noi, que la Roxanne va recordar que es deia Tom,  es va aixecar, va fer un esbós de somriure  i va abraçar els seus amics quan els va reconèixer després de tants anys. Feia quatre anys que no es veien en persona, però sí que s'havien anat enviant correus en els quals l'Elizabeth hi havia adjuntat fotografies, cosa que va simplificar que el Tom els pogués reconèixer de nou.

—Roxanne —va dir el Mark, girant-se cap a ella, com si se n'hagués recordat sobtadament—, aquest és el Tom que va marxar l'any que tu vas arribar, saps? El que se'n va anar a un internat del qual no ens ha dit res, i també n'ha tornat sense dir res, pel que es veu —va acabar mirant-se significativament el seu amic retrobat, per si ell li deia alguna resposta—. Tom, aquesta és la Roxanne... que suposo que deu anar a la teva classe.

A la noia li va semblar una mica tronada la història però ràpidament se'n va oblidar  i va saludar el que seria el seu nou amic. Es deia com l'Innominable, però sabia que era estúpid veure-hi alguna relació més profunda que la casualitat dels muggles així que va decidir ignorar-ho recordant-se mentalment que una cosa era el món màgic de l'estiu i l'altra el món real de la resta de l'any.

El Tom va decidir no dir res més que un simple “Hola Roxanne” que ja li havia dit a la classe. En el fons, se sentia bé per tornar a ser amb els seus amics... que no sabien res dels seus anys a l'escola màgica ni li farien fàstics al seu nom.

* * *

Acostumat a la solitud de l'últim mig any i la que l'havia precedit als temps de l'escola màgica, el Tom es va acomiadar dels seus amics dins del recinte escolar de manera fugaç i va dirigir-se tot sol cap a casa. Mentre enfilava el camí que en altres temps havia fet cada dia de la seva vida i encara se'l sabia de memòria, perdent-se enmig dels records anteriors de Hogwarts, va adonar-se que hi havia algú que l'estava seguint.

En un primer instant, recordant els tres de Hogwarts es va posar tens altra vegada i a contracor va dirigir la mà cap a la butxaca. Ara ja no hi havia cap vareta que en el fons el pogués protegir d'allò que més odiava i la mateixa vareta representava: la màgia. Notava que una suor el començava a amarar per sota de la samarreta de màniga llarga que s'havia posat per tal d'impedir que els seus amics veiessin les marques dels seus canells.

Es va plantejar desviar-se del seu camí cap a casa, per tal que ells no poguessin saber on era i si l'atacaven que involucrés el menys possible als seus pares i el seu entorn. Tant ràpid com la idea se li va creuar per la ment, va desviar-se per la cantonada més propera i va seguir caminant amb pas decidit unes quantes passes fins que va amagar-se en el primer racó que va trobar. Amb les ungles clavades als palmells, nerviós, va esperar una estona fins que els que el seguien passessin de llarg. Tant de bo ho fessin.

La següent persona que va passar per aquell carrer després del Tom, i que segons ell el seguia, va ser la Roxanne. Ni tant sols va desviar la mirada cap a la seva banda, sinó que es va limitar a fer un cop d'ull a cada banda del carrer abans de travessar-lo i seguir el seu camí cap a casa. Després d'esperar uns segons més, el carrer estava buit i el Tom va dirigir-se a la cantonada. Ells no eren enlloc. Per què l'haurien de seguir, ara?

Amb passos vacil·lants al principi, va decidir continuar cap a casa seva adonant-se que en el fons la Roxanne no tenia intenció de seguir-lo. Quan va observar que la noia, que estava bastant per endavant seu, feia un camí diferent que el que anava cap a casa seva va ser quan va respirar més tranquil. Al cap de pocs minuts caracteritzats pel seu caminar ràpid, el Tom es va trobar altra vegada dins del refugi de casa seva.

* * *

La Roxanne va mirar al seu voltant la Ronda d’Alla que bullia en activitat. Contemplava el món en el qual pertanyia tota la seva família menys ella com si fos un univers contemplat darrere un vidre. “Mira, mira, Roxanne, la màgia; tu no seràs mai com ells.” Tants anys sabent-ho feia que fos només com un pessic dins del seu cor, una engruna d’enyor d’allò que hauria pogut ser. Però mai serà.

El cartell de la botiga “Bromes dels Bruixots Bessons” la va saludar mentre ella entrava per un lateral a casa seva. Procurava no mirar l’interior de la botiga, ple de màgia, recordatori també que la vida no és perfecte. On són, ara, els bessons? Només queda un, el reflexe del qual al mirall és el màxim de la seva còpia en carn i ossos que pot aspirar.

Va entrar a dins de la casa, que estava sotmesa en el silenci com era normal en aquelles hores. La mare feia poc que havia marxat de viatge i tardaria un temps a tornar. El pare estava fent les seves hores a la botiga de sota, que semblava l’objectiu de la seva vida. El Fred perdent les hores del seu dia i de la seva nit en aquella botiga de quidditch de mala mort perseguint un somni impossible.

Va sentir el so d’un objecte que fregava amb un altre i va adonar-se que no estava sola.

—Papa? Que ets a casa? —va preguntar alçant el to de veu mentre es dirigia a la cuina, d’on venia el so—. Fred...

—Ei, germaneta —la va saludar ell amb un somriure trist.

Estava assegut a la taula petita de la cuina, amb una tassa mig buida al davant i un aspecte una mica desmillorat. La Roxanne va fer un sospir, va penjar la motxilla a la cadira que hi havia al costat i va asseure-s’hi mirant el seu germà.

—Ei, Freddie.

Va acompanyar-ho del seu millor somriure, cansat després del primer dia d’escola, mentre contemplava com el seu germà escurava la tassa de cafè d’un glop sense voler-la mirar als ulls.

—Deixa’m endevinar... La Leah t’ha tornat a trencar el cor?

“Una altra vegada amb el mateix” va pensar.

Però era en aquests moments en els que el Fred li explicava tots els seus mals d'amor que la Roxanne tenia la sensació d’encaixar en algun lloc.


Llegit 693 vegades


< Anterior capítol ||

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarAgatha Black Moderador/a 1194 comentaris06/07/2014 a les 10:57:53
#24709Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Hola!

Ohhhh, que xulo! Així que fan vida de muggles! No me l'esperava pas, aquesta! Hehehe, pensava que es coneixien de Hogwarts, però resulta que la Roxanne és llufa! Doncs està molt guai! 

SI ho he entès bé, en Tom anava a aquella escola a primària i la va deixar per anar a Hogwarts, i ara ha tornat perquè algú el torturava. Espero amb ànsia el dia que el Tom i la Roxanne descobreixin que poden parlar l'un amb l'altre de la magia que coneixen però de la que no formen part.

I del que tnc ganes és de conèixer els pares del Tom. Són ells qui el maltracten? SI no, saben que hi ha algú que el tortura? Tant de parlar del nom, definitivament li van posar ells... Serà perquè eren seguidors de Voldemort? Jo crec que a la família hi ha d'haver algun secret, però encara no els hem vist. Hmmm...

Segueix aviat, que és molt interessant! M'encanta que surti el Fred, per cert! Espero que de tant en tant facin aparicions personatges "coneguts" perquè resulta molt divertit. Fian aviat!

Agatha Black




Cassandra Ross Anònim06/07/2014 a les 11:57:08
#24710Encara no he escrit cap fanfiction

Hola, Agatha Black!

Ostres, jo em pensava que ja havia quedat clar amb el pròleg o així. Però en fi, que sí, que es coneixen en la seva vida muggle, com si ho diguessim d'alguna manera. Suposo que és interessant perquè no es parla gairebé mai dels llufa.

Exacte, el Tom va abandonar aquella escola i els seus amics per anar a Hogwarts, però quan en va marxar va decidir tornar-hi per fer el que considera la seva vida normal. Suposo que serà interessant el dia aquest, però crec que encara falta una mica perquè viola l'Estatut del Secret que tu vagis contant per allà sobre la màgia...

Mira, tens ganes de conèixer els pares del Tom? No tenia intenció de posar-los massa, però crec que serà interessant per deixar punts de vista i totes aqustes coses. No, no són ells els que el maltracten. En aquest mateix capítol es comenta que casa seva és el refugi del Tom... Com ho podria ser, si té els maltractadors allà?

El Tom va ser torturat  a l'escola, per culpa que el seu nom el relaciona amb el Voldemort els seus companys se'n burlaven. Els seus pares són muggles i no tenien ni idea del bruixot més malvat de tots els temps per posar-li el mateix nom al seu fill. Així que no, no, totes aquestes trames que us inventeu no colen. La història serà curteta, no com els teus fanfictions que són tant rebuscats que me'ls hauria de tornar a llegir tots seguits per fer una teoria.

Tot això són coses que espero que acabeu de copsar a mida que passi la història.

M'alegro que t'agradi que surti el Fred :D De fet, en el fons és una persona molt important per a la Roxanne. Per això, volia demostrar que si hi ha algú en qui pot confiar més de la seva família aquesta persona és el seu germà. Es porten sis anys, o sigui que en el fons el Fred és molt protector amb la seva germana. Encara que esclar, quan la Leah li trenca el cor la cosa canvia. Per cert, la Leah és una Wood, o sigui que segons el que penso jo és la filla de l'Oliver Wood (MARC ROURE! Ara m'acabo de recordar que en català es diu així... Ho canvio o no?) i la Katie Bell.

Sortiran altres personatges, sobretot de la Tercera Generació que són més canon. Crec que un dia d'aquests també hi haurà un dinar familiar al Cau!

Petons,

Cassie.




AvatarAgatha Black Moderador/a 1194 comentaris07/07/2014 a les 11:20:01
#24712Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Ahhhhh, el Tom és fill de muggles, ok. Primer he pensat que casa seva podia ser "un refugi" perquè hagués escapat i estigués sol o bé amb un avis o tiets... m'he muntat la peli sola.

Imagino que he pensat que els seus pares eren mags perquè em sembla que al resum hi havia havies dit que anava a Slytherin, oi? He assumit que era fill de bruixots, per costum, però suposo que no sempre és així amb tots els Slys! 

I síiiiii, dinars familiars al Cau, porfa! Que divertit que pot ser! Que guai que la Leah sigui filla del Marc... crec que si poses Oliver Wood tothom ho entendrà, pero això. Jo normalment faig servir els noms de la versió catalana, però entenc que n'hi ha alguns que no tenen massa sentit. 

Petonets!




AvatarPotter_granger 349 comentaris07/07/2014 a les 18:15:38
#24713Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Que xulo, el capítol!

Sé que no hi ha gaire acció i tot això, però penso que ha estat molt bé. Descrius d'una manera impressionant els sentiments i les sensacions dels personatges, em tens amb el cor amb un puny, literalment. Suposo que la gent que torturava el Tom ho feia per la seva semblança (fins i tot en el nom) amb Voldemort, no? Bé, és el que crec, perquè penso que els pares no poden ser, dius que estan orgullosos d'ell




Cassandra Ross Anònim07/07/2014 a les 21:31:23
#24714Encara no he escrit cap fanfiction

Hola, noies! A comentar els vostres comentaris:

Agatha Black: sí, exacte. Crec que us esteu muntant una pel·lícula més complicada del que serà. A mi, en aquesta fanfiction, no m'importa  tant desenvolupar una història enravessada amb molts misteris, sinó més aviat la personalitat dels personatges i com les circumstàncies de la seva vida els afecten. Interessant, però si s'hagués escapat dels seus pares i ara visqués amb algun altre familiar, per què en el pròleg pensava en els seus pares com si fos una cosa positiva? Sí, va anar a Slytherin. Abans de Voldemort i durant el malvat, hi anaven els sang pura i els mestisos (l'Snape i el pròpi Voldemort en són un exemple); i penso que com que després de la caiguda de Voldemort es perden moltes connotacions negatives, així que un sang de fang pot anar a Slytherin com si res. Guai, de fet no tindrà molta importància argumental el dinar al Cau però com que et fa tanta il·lusió i en el fons una mica sí que és important (un personatge començarà a pensar una mica més sobre certes coses), ho afegiré sense problemes. El problema sobre el nom dels Wood/Roure és que estic acostumada a llegir les fanfictions en anglès o en castellà, sobretot, i en aquests idiomes és Wood. Suposo que per comoditat mantindré l'original. És un detall sense importància en aquest fanfiction.

Potter_granger: no, en aquests primers capítols no hi ha acció. De fet, no crec que n'hi hagi massa en tot el fanfiction perquè aquest no és l'objectiu de la mateixa. Estic impressionada amb que realment t'hagi impressionat i conmogut els sentiments i la resta dels personatges. Vull dir, que em considero una mica patata en això. Gràcies! Sí, exacte, els que torturaven el Tom ho feien per això, ja ho acabareu de veure més endavant.

Moltes gràcies a totes dues per comentar!




AvatarAntares_Black 375 comentaris10/07/2014 a les 12:49:58
#24719Tinc 9 fanfictions i un total de 43 capítols

P { margin-bottom: 0.21cm; Hola!

Oh! En el pròleg, ja havia caigut que la Roxanne és llufa. Com que se suposava que seien junts en una classe muggle... Però que ara resulti que en Tom és fill de muggles...! Així sí que es tracta ben bé d'una parella interessant! Un personatge que odia la màgia, quan li ha tocat ser bruixot en una família muggle; i un altre que desitjaria formar part del món de la màgia quan és muggle en una família de bruixots. És nostàlgicament bonic. Els uneix justament el mateix que els separa. Semblen dos pols d'una mateixa esfera.

Suposo que la Roxanne relaciona la màgia amb coses agradables (la família, per exemple), en canvi en Tom és tot el contrari...

També m'inspira molt la parella de germans. Estan molt units i es nota.

Està bé això de la Leah (què et proposes? xD Encreuar totes les W possibles? hahahaa Watson-Weasley-Wood ;P ). I ja està bé que deixis el cognom Wood. A les meves de tercera generació, hi ha un personatge que també representa el fill d'en Marc Roure i conservo el Wood. Però no havia pensat pas en la Katie Bell xD

Referent al que deia l'Agatha Black, no penseu que han fet una adaptació tan gratuïta. Wood es refereix a fusta o a bosc, mirant de reflectir la corpulència del personatge. És la idea de Roure (així com el que diem: «És fort com un roure»). Suposo que trien Marc perquè en representa un nom de pila tant comú aquí com n'és Oliver allà. Sí que sempre que se l'hagin tret de la màniga del tot, però té les seves raons...

He d'interpretar que eren els seus companys de Hogwarts, els que el torturaven? Perquè em sembla molt fort que li llancessin crucios en aquests temps. Que de les burles al malefici de la tortura hi ha un bon tros!

Estic parcialment d'acord en el que dius, que després de la caiguda de Voldemort “es perden les connotacions negatives”. Vull dir que sí que crec que els fills de muggles podrien anar a Slytherin amb menys barreres, però segur que no els faria gràcia a tots. Jo crec que es formarien com dos bàndols, dins la residència d'Slytherin. No oblidem que, tot i que hi ha pau, són temps de postguerra. A més, Slytherin no és exclusivament Voldemort, sinó Sírpentin (xD) Slytherin (encara que en fos l'hereu), i recordem que és amant de les tradicions. Però sí que crec que Slytherin, així com la resta de residències (cada una en el seu camp) i d'altres coses, s'ha d'anar adaptant als nous temps. Com passa amb tot.

Estaria bé conèixer els pares d'en Tom i veure més en George i l'Angelina. I.... Sí, CAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAUUU!!!! Volem seqüències al Cau! ^^

Per cert, potser és només una percepció meva (i ja sé que hem de comptar amb tot el que li ha passat i tot plegat), però no puc evitar veure en Tom un xic antipaticot xD

Fins aviat!

Antares

 

PD: I això que dius que es parla poc dels llufes, és força veritat. Tanmateix, a la fic que estic preparant hehehe serà a petar de llufes! Ja ho veureu! ;)




Cassandra Ross Anònim10/07/2014 a les 20:55:38
#24720Encara no he escrit cap fanfiction

Hola, Antares Black!

Sincerament, ja pensava que t'havies oblidat de la meva fanfiction o alguna cosa d'aquestes i estava pensant la millor manera d'assetjar-te (i creu-me, no és bo tenir-me per assetjadora virtual, que això ho sé jo mateixa). Malgrat això, quedat tranquil·la (de moment) perquè aquest comentari tant llarg ho ha compensat de bon tros.

Si el Tom no és muggle, com haurien pogut seure en una classe muggle? Els Slytherins fills de família maga (per majoria, sang pures) són bastant elitistes i puristes, per la qual cosa crec que no s'haguessin ajuntat amb una dels estatus més baixos de la màgia. Igualment, hi pot haver de tot; i no ens preocupem que no és el cas. Sí que és molt interessant, perquè són totalment uns pols oposats (tal com tu comentes)... i ja es diu que els pols oposats, s'atrauen, no? *Ullet* M'encanten les teves frases següents: "És nostàlgicament bonic. Els uneix justament el mateix que els separa. Semblen dos pols d'una mateixa esfera." La Roxanne associa la màgia amb les coses agradables, encara que evidentment també sap el mal que aquesta pot fer (en les guerres màgiques va perdre part de la família). En Tom, per desgràcia, de moment només coneix la part fosca.

No, no em proposo creuar totes les W possibles, tot i que és clar encara en queden unes quantes: Williamson, Windsor, Whitney, Wilkins, Winfield... No, d'acord, deixem els acudits de banda. Quan me'n vaig adonar ja era massa tard. *Mira cap a una altra banda* És el fetitxe d'aquests dos germans, no és cosa meva. Jo crec que això és així perquè de l'equip de quidditch de Gryffindor, el Harry ha anat amb la Ginny, el George amb l'Angelina... i segons penso jo, el Marc/Oliver amb la Katie. Si no l'aparelles amb la Katie, amb qui ho fas? Una OC? Estic interessada a llegir sobre la teva Tercera Generració.

Vas pel bon camí amb totes les teves intuïcions sobre la tortura, però de fet tens raó. Una cosa és que li estiguin llençant crucios al pròleg, l'altra és que ho fessin a Hogwarts (encara que de fet, no dinsta molt). A més a més, no és fins a quart que s'aprenen els Maleficis Imperdonables. I si s'anomenen així és perquè acabes a la presó si els dius. A més, uns nens de catorze anys —per exemple— han de voler molt mal perquè l'encanteri els funcioni. Al cinquè llibre, el Harry el va dir contra la Lestrange i no li va sortir bé. El que penses sobre la casa d'Slytherin tens raó, i aquí és una mica on rau el problema del Tom. (Encara que siguin temps de post guerra, ja han passat 23 anys quan el Tom va entrar a la casa.)

Tranquils, tranquil·les, coneixereu els pares del Tom i la Roxanne. De fet, el pròxim capítol comença amb una escena amb els pares del Tom (desgraciadament són les úniques paraules que tinc escrites). Estic al·lucinant amb que estigueu tant emocionades amb el Cau, de veritat. Vull dir, tampoc us flipeu massa que només tinc pensada una sequència al Cau. Una. Igualment, tinc moltes fanfictions en ment, així que ja n'ambientaré alguna altra per allà.

Lamento que el Tom et caigui malament. *La Cassie se'n va al racó a plorar* Però de fet pensa que de moment el que li passa és que està a la defensiva ja que no coneix a la Roxanne, torna a començar de nou, encara té el record de tot el que li va passar. I què collons, la nova amiga que va arribar quan ell va marxar es diu Weasley.

Fins aviat!

(No us espereu el capítol aquest cap de setmana que només té sis-centes paraules, o sigui que li falten mil nou-centes i no tinc temps per a res.)

Cassie.

PSD_. Interessant tot això dels noms del Marc Roure, ja has corregut a corretgir-me, al tema del fòrum? Ah, per cert, per què ningú es passa per l'endevinalla? :D




Avatarhermione potter 236 comentaris23/07/2014 a les 17:55:29
#24797Tinc 8 fanfictions i un total de 69 capítols

Ostres moooooooolt interessant. M'has deixat amb ganes de més ;) En Tom i la Roxanne... m'agrada hahaha. Tens molta facilitat per explicar els sentiments dels personatges, m'encanta.

Segueix aviat!!!!




Cassandra Ross Anònim24/07/2014 a les 10:12:14
#24802Encara no he escrit cap fanfiction

Hola, hermione potter!

Moltes gràcies per comentar. M'alegro que t'agradi, i sí, jo també penso que el Tom i la Roxanne són una parella molt mona. Intentaré continuar tant aviat com pugui però no tinc temps així que ho faré quan pugui u.u

Petons!