Escrit per Cass RossEnviat el dia 28/06/2014 a les 17:05:50
Última modificació 28/06/2021 a les 12:50:32
Tots els capítols de Tom
Pròxim capítol >
Nota: està ambientada a la Tercera Generació! Aquest serà un dels capítols més durs de la fanfiction, i abans de voler-me matar recordeu que jo també us estimo. De res.
Avís: en català el nom de Lord Voldemort és Tod Morvosc Rodlel perquè així es pot fer l’anagrama que crea el seu nom de malvat. Ho sé, però per aquesta fanfiction he decidit mantenir el nom original en anglès (Tom Morvolo Riddle) perquè és més fàcil que un nen es digui Tom que els seus pares l’anomenessin Tod, perquè aquest segon no és un nom tant habitual i la casualitat seria massa grossa i increïble. Espero que no us molesti.
Resum original: Dir-se Tom no és senzill quan hi ha un Mag Tenebrós amb el qual t'equiparen. Dir-se Tom no és fàcil quan vas a la mateixa casa que Ell. Quan hi tens més similituds de les que voldries. Tot és una casualitat macabra.
Tom Watson odia la màgia i la lliçó que ha après amb ella. Voldria deixar-ho tot enrere i començar una nova vida sense sentir-se temptat a fer-los cas per fer-los callar. Però tot s'embolica d'una manera que l'exaspera i el porta sempre al mateix lloc.
Quan algú tasta la màgia, no se'n desfà mai més.
Pròleg
"Crucio!"
No va veure arribar el raig de llum perquè aquest era llançat a la seva esquena. L’habitació en la qual s’havia despertat era fosca, i això li va permetre veure’n la llum. Només van ser dos segons i revia l’impacte de l’encanteri.
Les seves cames es van doblegar, sotmetent-se a la tortura, i la resta del cos les va seguir. No va picar de genolls a terra, sinó que va quedar suspès en l’aire. Odiava volar. Volia cridar, expulsar tot aquest mal que les convulsions demostrava que patia.
Però no ho faria. En aquell precís instant no en sabia el perquè però intuïa que no ho havia de fer. Intentava mantenir les mans tancades en punys i així clavar-se les ungles als palmells. Sumar aquell mal que s’infligia ell mateix per damunt del de l’encanteri i, d’aquesta manera, intentar mantenir l’autocontrol.
No era com abans, ja no podia comptar quants segons feia que l’estaven torturant. Abans durava menys, abans només eren uns pocs segons per ensenyar-li. Ara s’hi estaven recreant. L’encanteri durava massa i va obrir les mans en un segon de debilitat.
Encara suspès en l’aire, i sentint el dolor com si fos la sang de les seves pròpies venes, va perdre el control d’ell mateix i va cridar. Va sentir-se durant dos segons com si s’alliberés d’un tros d’aquell dolor escampant-lo per l’habitació. En el fons, sabia que havia perdut amb ell mateix.
Després, l’encanteri va aturar-se. Ell va caure a terra, xocant amb la cara contra el ciment damunt del qual s’havia despertat abans. Panteixava i notava unes gotes calentes caient-li per les galtes. Li va semblar sentir una rialla per algun lloc de l’habitació.
"Em dic Tom. Els meus pares es diuen Marcus i Theresa. M’agrada la noia que seu al meu costat a classe. Es diu Roxanne, com l’esposa d’Alexandre el Gran. Abans m’agradava el meu nom. Ara l’odio...; ells han fet que l’odiï. No sé perquè sóc aquí, no sé què he fet per anar a parar aquí. No entenc què m’està passant."
Unes passes se sentien pel terra. Un parell de coces al seu costat. Un breu gemec s’escampava per les seves dents ben apretades. Va obrir els ulls però sabia que l’única cosa que podia veure era la foscor, si és que aquesta es pot veure. Va intentar no panteixar, preguntant-se què pasaria ara. Si podria recuperar la respiració normal abans de...
"Crucio!"
Aquesta vegada era diferent. Estava estirat a terra quan l’encanteri el va tornar a tocar a la seva esquena i l’espasme el va fer xocar contra el ciment. Després, com abans, gràcilment i d’aquella manera que odiava, el van aixecar uns centímetres del terra. Les mans li feien mal, no podia mantenir l’autocontrol i de moment permetia que els seus crits fossin gemecs mig ofegats.
No els podia donar aquesta satisfacció. Mai. Havia d’aconseguir mantenir l’autocontrol sobre si mateix, però no sabia exactament com fer-ho en aquesta ocasió. Pensar, pensar, pensar. Alguna cosa que l’evadís d’aquest control. Sent com si l’estiguessin electrocutant, malgrat que no el tenen conectat a res.
"Jo sóc en Tom. Els meus pares es diuen Marcus i Theresa. M’agrada una noia que va a la meva classe. És la Roxanne, com l’esposa de Alexandre el Gran. Odio el meu nom perquè ells així van aconseguir que fos. No sé on sóc ni perquè estic aquí. Ni com hi he arribat."
S’ho sabia, gairebé tot. Estava bé, encara era ell. Quan s’abandonaria? Quan s’acabaria? Enmig de la foscor engoixant del seu voltant només veia la llum de l’encanteri que li feia mal. Odiava la màgia. L’origen de l’encanteri... Els espasmes i els retorçaments, el dolor de la imperdonable no sabia on l’havia situat.
Veia d’on venia el raig de llum; una siluleta il·luminada. Segur que era algú amb un somriure macabre, una cara sàdica... Va cridar perquè l’encanteri no s’acabava. Va cridar perquè volia demanar que ho fés. Va cridar perquè odiava la vida que estava vivint. Va cridar per no pensar en res. Per traïr-se a si mateix. No ho havia de fer.
L’encanteri es va aturar de nou, i ell també va deixar de cridar. Aquesta vegada, picar de cap contra el terra i perdre-hi gairebé els sentits ho va sentir com una salvació. La rialla malèfica va tornar a sentir-se i va ressonar a dins del cap del Tom com si cridés a la seva orella. Unes passes... el seu costat que li feia més mal.
"Tom. Els meus pares... La noia que m’agrada es diu Roxanne... com Alexandre Magne. Odio el meu nom. No sé on estic ni com ni perquè ni res..."
No, es deixava coses. Els pares, com es deien? Quin eren els seus noms, com els podia anomenar a part de papa i mama? Una T i una M, com ell. Tom, com ell. Tot, com ell. Ell no era ell. Ella, Roxanne. No s’enrecordava de la cara de la Roxanne, ni d’on la coneixia ni res.
—Atura’t, atura’t —va gemegar. Les llàgrimes li negaven els ulls—. Si us plau...
Una última coça que li va fer deixar anar una barreja entre el gemec i el crit. Un últim espasme de dolor el va recorre de dalt a baix fent-lo moure en aquell terra tant fred. La foscor en el seu voltant, i en Tom se sentia perdut. Llavors va recordar unes paraules, una de sola que sabia que en vol dir moltes altres: el nom.
Esperant que passés alguna cosa, lliurant-se a l’inconciència en els seus últims segons, la ment d’en Tom només es preocupava per la noia de pell bruna i cabells negres. Aquella noia de la mirada estranya i del somriure encomanadís. D’ella.
"Roxanne. Jo..."
Agatha Black (Moderador/a FF) Enviat el 29/06/2014 a les 10:29:08 #24694 He escrit 10 fanfics amb un total de 208 capítols Uoooooo, quin pròleg més intens! M'ha garadat molt, està molt ben escrit i molt detallat, m'encanta com expliques els seus pensaments, fa que el lector es pugui ficar a la pell del personatge molt fàcilment!
I pel que fa al que expliques, m'encanta que vagi de la tercera generació *.* (mola tant perquè aquesta no ha estat tant explotada com la del Harry, o com els seus pares, que ja corren moltíssimes històries, i a més hi ha molta més llibertat perquè la JK no ha arribat a explicar bé com són, tots els cosins, a quina residència van, les edats, i personalitats...!) Imagino que la Roxanne serà la filla del Fred, oi? ^^
Doncs res, no hi ha gaire res més per comentar... el pròleg és d'aquests que forma part del futur, és a dir, que veurem com ha arribat aquí, o forma part del passat i llavors això serà un record?
Segueix aviat!
Antares_Black Enviat el 29/06/2014 a les 17:17:20 #24695 He escrit 10 fanfics amb un total de 51 capítols P { margin-bottom: 0.21cm; }A:link { }
Oh! Ja no sóc la primera de comentar... :( Però estic convençuda que sí que vaig ser la primera de llegir-lo huhuhu xD Tot i que ahir no vaig comentar...
Adoro la tercera generació!!!! :D Què ho fa que pocs ens atrevim a tocar èpoques anteriors a la dels Magatotis? És igual. M'agrada, m'agrada! Aleshores hem d'entendre que en Voldemort ja ha estat derrotat
De fet, m'esperava alguna cosa de l'estil de l'embruixada, en el sentit que vol ser “normal”. Però veig clar que del que es tracta aquí és d'odiar la màgia amb totes les lletres...
Que aquest és un dels capítols més durs? Ja era hora que algú posés algun +13 (vull dir, qualsevol cosa a banda d'Apte), no trobes? Sap greu pel personatge, però la vida és com és i es van fent forts, com les persones. No estic dient que t'animi a escriure capítols sàdics, eeehh No em malinterpretis! Però si hem viscut una guerra (com a lectors, vull dir), ho podem suportar, oi? :)
Com diu l'Agatha Black, crec que això és anterior o posterior al curs dels capítols que vindran. Trobo que la lluita interna del personatge és molt interessant. Molt intensa. Arriba, arriba... Les inicials dels noms dels pares (T i M) estan pensades així expressament?
Roxanne! La filla de l'Angelina i d'en George? En Fred és mort...
Antares
Cassandra Ross Anònim Enviat el 29/06/2014 a les 18:42:16 #24698 Hola!
Agatha Black: Gràcies! Sí, anirà de la tercera generació, però no sortiran gaire, els personatges canon. El més principal serà evidentment la Roxanne Weasley, que de fet és la filla del George (el pobre Fred va caure a la Batalla de Hogwarts). Ella és la més petita de tots els cosins Weasley, un parell d'anys menor que la Lily. (Perquè et comencis a fer la idea de per on va la cosa.) És una escena del futur, veurem com hi arriba i com continua després. Com que aquesta escena la donaré per sabuda, ho enfocaré des d'un altre punt de vista. En un moment o altre, ja sabreu —o això espero— que passa això. Procuraré continuar tant aviat com tingui alguna cosa escrita!
Antares Black: No et preocupis per no ser la primera, el fet que deixis un comentari tant llarg compensa i de bon tros! Uau, una altra que adora aquesta generació. No he vist mai Embruixada però sí que el personatge odia una mica massa la màgia... té el seus motius, és clar. Jo he posat el +13 perquè no sé, un nen de deu anys no té perquè llegir-ho. No, és clar, tu no m'animes a fer capítols sàdics, però potser alguna escena sí... No sé. És posterior, ja hi arribarem... Sí, les inicials estan pensades expressament per això però no té cap tipus d'importancia per la fanfiction. Exacte, la mateixa Roxanne! De fet, crec que serà o la única Weasley que surt o la que més. (D'altres seran simplement mencionats.)
Petons a totes dues, i gràcies per comentar.
Ens veiem aviat,
Cassie.
Agatha Black (Moderador/a FF) Enviat el 30/06/2014 a les 14:37:00 #24699 He escrit 10 fanfics amb un total de 208 capítols Aaaaaai, sí, perdó, volia dir filla del George, que té al Fred i a la Roxanne, oi? Hehehe! Passarà en el futur, aquesta escena, okay. Bé, doncs, té molt bona pinta, espero que segueixis aviat i que sigui més llarg, perquè et quedes amb les ganes! ^^
Cassandra Ross Anònim Enviat el 30/06/2014 a les 17:32:40 #24703 Hola, Agatha!
No pateixis, qualsevol pot tenir un lapsus linguae, però per uns segons vaig pensar "Oissh, una que pensa que el nostre estimat Freddie està viu" o qualsevol cosa d'aquestes. També em vaig preguntar, "Llavors com es diu el germà de la Roxanne?" xD
Fins al pròxim capítol (pse, que sembla que no vol ser escrit).
Petons,
Cassie.
hermione potter Enviat el 23/07/2014 a les 17:35:19 #24796 He escrit 10 fanfics amb un total de 73 capítols Ja sé que passo una mica tard hahaha, però per ara el pròleg m'ha emocionat molt, tinc moltes ganes de seguir llegint, que inetressant!!! Ara em llegiré el primer capítol i te'l comento. Totes les preguntes que tenia ja estan respostes :)
Cassandra Ross Anònim Enviat el 24/07/2014 a les 10:06:33 #24801 Hola, hermione potter!
No pateixis per això d'haver comentat massa tard, ha sigut una autèntica sorpresa i no et preocupis per la següent vegada! (Mentre comentis, no m'importa on o com ho facis.) M'alegro que t'hagi agradat aquest pròleg i espero que també t'agradi la resta de la fanfiction —a veure si un dia la continuo, que no tinc temps.
M'ha entrat curiositat, quines preguntes han estat respostes?
Petons.