Escrit per Potter_grangerEnviat el dia 29/09/2013 a les 12:12:51
Última modificació 29/09/2013 a les 12:13:28
Tots els capítols de El dilema de la Bel·latrix
< Anterior capítol || Pròxim capítol >
És el primer ball important al que assisteixo sola. Per sort, sé ballar! Mentre camino cap al Gran Saló noto que tothom em mira. Deu ser pel vestit, és l’únic que he vist que duu els braços totalment descoberts, així que és normal que destaqui.
Algun cop he anat a alguna celebració de gala amb els pares, alguna festa com la que m’espera ara, la que començarà d’aquí cinc minuts.
FLAIXBAC
Tinc onze anys. Tot just he acabat cinquè de primària. Conviden els pares a una festa, a la invitació hi diu que s’hi pot anar amb nens, però decideixen que en Roc es quedarà a dormir a casa de l’àvia. Em compren un vestit molt bonic, blanc amb alguns detalls platejats.
Allà trobo en David. Ell va molt elegant, sembla que tingui catorze o quinze anys, en lloc d’onze. També em diu que semblo més gran, amb aquell vestit. Sona la primera cançó. De moment, ningú obre el ball.
-Vols ballar, Clara?
-I tant! Va, anem, David!
L’obrim nosaltres. Sentim la gent murmurar. Quan passem pel costat d’una senyora gran i el seu marit, li sentim dir a ell:
-Aquests dos nens tenen molt atreviment! I ballen amb gràcia! Véns, Agustina?
Llavors ens n’allunyem. Anem donant voltes a la pista i sobre nosaltres mateixos. Amb les dues últimes notes, faig un giravolt i després m’inclino enrere, en David m’aguanta. Els murmuris augmenten. Al segon ball, se’ns afegeixen unes quantes parelles, i al tercer, la pista es comença a omplir.
FI DEL FLAIXBAC
Mai oblidaré aquella festa. Va ser increïble!
Quan baixo l’escalinata, sento com tots els caps es giren. Em poso una mica vermella. No trobo en Louis. Tot un estol de nois ve cap a mi, demanant-me per ballar. N’hi ha que són guapos, alguns altres no tant. Accepto uns quants balls, uns trenta dels setanta que m’han demanat.
Per fi arriba en Louis. Va elegant, com pràcticament tots els nois. Entrem al Gran Saló. Li explico el que m’ha passat amb els altres nois, ell diu que cap problema, que tampoc sortim i que no es posa gelós de cap manera, que la gelosia i ell són incompatibles.
Just després de que els paladins obrin el ball, som els primers en ballar. En Louis té una gràcia especial, ens movem molt, però ocupant poc espai, sobretot girem sobre nosaltres. Però la cançó és lenta. Per sort, al final fa alguns compassos ràpids, els quals aprofitem per fer molts giravolts i acabem en una figura complicada, no pel gest, sinó perquè hem de fer molta força: jo em tiro enrere, sense moure les cames de lloc (és a dir, doblegant l’esquena) i ell em sosté perquè no caigui.
Vaig cap al segon noi. És força alt i musculat, un altre tren, però aquest és matusser, no balla gaire bé i tot i que el condueixo jo, rebo alguna trepitjada. El tercer és prim i estilitzat, va a Beuxbatons, però és italià, els seus pares van voler que s’eduqués a França tenint escoles bones al seu país. Balla força bé, té un talent especial per als girs i els passos complicats.
Al cap d’una hora i de vint balls, estic esgotada. Demano una beguda freda (no excessivament) a la barra, ja estic millor. En Louis i en Cedric (amb la Xo) seuen al meu costat, un a cada banda.
-Què tal et va tot, Cedric?
-Molt bé. Estàs molt guapa, aquest vestit et queda molt bé.
-Gràcies! Per cert, Louis, deus haver ballat més, no? No crec que tu t’hagis passat l’estona assegut.
-Sí, sí que he ballat. Amb moltes noies de ‘Ogwagts i alguna de Dugmstgang, pegò aquestes són més esquegpes.
-Ah, val.
-I a tu com t’ha anat, Clara?
-Molt bé, no he parat!
-Què vol dir que no has parat?
En aquest moment se m’acosta un noi que crec que és en Roger Davies, el capità de l’equip de Ravenclaw.
-Vols que fem un ball junts?
-Sí, per què no?
Ballem una tonada ràpida. Es mou força bé, té tècnica i bastanta gràcia ballant. Quan acabem torno a seure. Carai, no he descansat ni un minut!
-Et volia dir això, Cedric.
-Fem un ball, Clara?
-El pròxim, sisplau. Deixem passar aquest, és que estic molt cansada.
-D’acord. I després uns quants més amb tu, no, Baptiste? Que ets la meva parella i ets amb qui menys he ballat!
-Molt bé!
El ball següent el faig amb en Cedric. Però al mig del ball, noto una patacada a l’esquena i caic endavant. Sort que en Cedric aconsegueix agafar-me a temps, si no, m’hauria trencat el nas.
-Ostres, ho sento!
-No passa res!
M’ho hauria d’haver imaginat. Crec que ens hem acostat massa a en Fred Weasley i la seva parella, que ballen molt ampul·losament i hem xocat.
-Bé, seguim, Cedric?
-Sí, i tant.
Seguim ballant. La gent s’ho mira amb interès. No sé per què, però sembla una competició de ball. En Fred i l’Angelina Johnson contra en Cedric i jo. S’acaba la cançó. Vaig ràpidament a buscar en Baptiste i fem un ball plegats. És una balada lenta, aquesta m’agrada!
Ja és gairebé mitjanit. Carai, com vola el temps! Fem aquest ball i dos més i llavors ja s’acaba el Ball d’Hivern. El darrer ha sigut ràpid, el meu preferit. Ara ja queda poca gent al Gran Saló, quedem els que hem aguantat de peu. Anem tots a dormir. No estic gens cansada, així que acompanyo en Baptiste al carruatge.
A la tornada, em ve de gust caminar per la vora del llac. Després d’estar mitja hora vorejant-lo, estenc l’impermeable i sec una estona. Estic acalorada per l’ambient del Gran Saló, l’aire fresc em revifa.
Quan dem desperto, estic encara asseguda sobre el plàstic, abraçant-me els genolls. Per increïble que sembli, no tinc fred. Entro al castell, encara que no m’hagi enfredorit, no em convé passar gaire més temps a la fresca.
Trobo la professora Coliflor quan entro al castell.
-On va encara amb el vestit d’ahir, senyoreta Ferrer?
-És que vaig seure a mirar el llac de nit (no ho vaig poder evitar, m’agrada molt) i em vaig quedar adormida, professora Coliflor.
-Bé, doncs vagi a esmorzar i després a canviar-se. Aquest cop no li descomptaré punts per no dormir al seu llit, cosa que no és la primera vegada que fa, però a la pròxima, m’hi veuré obligada.
-Entesos, professora Coliflor.
Em dirigeixo cap al Gran Saló. Pel que sembla, el pentinat està intacte, però el maquillatge ja ha marxat. No passa res. Quan sec a la taula de Hufflepuff, tothom em pregunta per què encara porto el vestit de gala i no m’he posat l’uniforme. Em veig obligada a repetir-ho una vegada i una altra.
Quan acabo, vaig al dormitori a canviar-me. Em trec el vestit, el netejo amb màgia (ha quedat ple del maquillatge d’ahir) i el deso al bagul. En acabat, em poso l’uniforme. Quan vaig a sortir, recordo que avui és Nadal i que segurament tindré regals, quan en veig una petita pila sobre el meu llit.
Els obro. Hi ha un diari personal per part dels pares, un altre barret de la Tonks (des de que li vaig dir que m’encanten els barrets i els guants, invariablement em regala un barret, generalment una pamela, per Nadal i uns guants pel meu aniversari), uns llibres que li vaig dir a en Marc que volia llegir, un vestit d’estiu d’en David i el jersei de l’àvia. Em canvio el que duc ara, que és el jersei de l’any passat, pel nou. A més, hi ha una escombra (naturalment sense embolicar) de l’oncle Nil.
No sé quin model és, i això que sembla bona. Ho preguntaré a en Cedric. És a la sala comuna. Quan hi vaig, tots els caps es giren cap a l’escombra, amb uns ulls com taronges.
-Cedric, no recordo quin model és aquesta escombra, tu ho saps?
-Com pots no saber-ho, Clara! És l’últim model de Raigdefoc que ha sortit al mercat!
-Ostres!
Llavors la Marie intervé en la conversa.
-Duia cap nota?
-No, però...
-Doncs llavors dóna-la a Madam Hooch i al professor Flitwick que l’analitzin per veure si té algun malefici.
-Deixa’m acabar! Et volia dir que no venia embolicada, i el regal sense embolicar que rebo cada Nadal és sempre del meu oncle Nil.
-I si no fos seva?
-Tu creus que algú em vol mal? A part de la meva família i els amics de Catalunya, qui em coneix, que no hagi anat mai a Hogwarts?
-Ni idea.
-Doncs llavors, quin enemic puc tenir fora de Hogwarts?
-Cap, no?
-Això mateix! L’escombra és del tiet Nil, no hi ha cap dubte!
Llavors rebo un mussol. És dels pares, m’envien una carta. Diu així:
Hola, Clara!
Com et va tot? Espero que bé. Allò que ens vas dir sobre el Torneig dels Tres Bruixots és inquietant. Per què deu haver sortit escollit en Harry Potter? (Sí, sé qui és). L’exauror, en Murri, no sé per què, em fa una mica de mala espina.
I també t’escric perquè el tiet Nèstor i la tieta Agustina volen que passis la Setmana Santa l’estiu amb ells, a la seva granja. En Roc hi anirà la penúltima setmana de les vacances, just abans d’anar a comprar els seus llibres. A ell l’hem apuntat a Pirinë.
Petons i abraçades,
“El Papa!!”
P.D.: Sé que has rebut una escombra, l’últim model de Raigdefoc, que és de l’oncle Nèstor (perquè vegis que t’estima molt). El tiet Nil aquest any no et donarà cap regal per Nadal, l’ajuntarà amb el de l’aniversari.
-Bé, Marie, tenies raó. No és del tiet Nil!
-Ah, no?
-No, però tampoc conté cap malefici. És del tiet Nèstor.
No m’agrada anar a la granja del tiet Nèstor i la tieta Agustina. M’agraden els animals, sí, però més aviat cansa estar dos mesos raspallant cavalls, recollint ous i transportant carretades de fems cada dia. I a més, també hi passaré la Setmana Santa, allà. No és que no m’agradin, però és que el tiet Nèstor fa pudor de fems.
A part, odio la seva filla Mireia. És una malcriada i es passa tot el dia al Facebook. I quan li demano que m’ajudi a baixar la palla als estables, em respon que tanqui la boca i que està concentrada portant sis xats alhora. Com si no hi hagués coses més importants al món que ella!
Bé, no em posaré nerviosa, perquè encara tombaré el tinter sobre els deures d’en Cedric.
A més, tenia planejat unir-me al cos d’aurors just en acabar el curs, però crec que m’hauré d’esperar al setembre, fins que en Roc comenci segon a Pirinë.
Les vacances passen ràpid. Aviat tornen les classes, que són més difícils que mai. Invariablement, escric una entrada al diari personal cada dia. Un dia, quan obro el d’en David, veig que ha fet una entrada.
Clara, a Pirinë pleguem el vint-i-dos de juny al matí, com ja saps. Doncs els teus pares m’han convidat a venir a Hogwarts (hi anirem amb els d’en Cedric, també) aquell dia per veure plegats la tercera prova. Bé, ja ens veurem llavors!
Estic fent els deures, a mitjans de gener, quan en Damià entra per la finestra amb una carta per a mi. La carta està oberta i tornada a tancar de qualsevol manera, i el mussol es posa a la meva cuixa, queixant-se de dolor. Sosté una pota enlaire i té una ala rebregada.
Li deslligo la carta, l’agafo en braços i vaig a veure en Hagrid a la seva cabana. Li dono en Damià, a veure li pot fer alguna cosa amb l’ala i la pota.
-Hauria d’estar sense volar un temps, però la pota no sembla tenir gran cosa. Me’l quedaré fins que se recuperi.
-Gràcies, Hagrid.
-De re, Clara.
Pujo cap al castell. Tinc la carta sobre la taula, encara, però crec que serà una broma. I no crec que l’hagin escorcollat. Però l’obro per si és alguna cosa important. Està escrita de qualsevol manera i amb tinta verda, precisament del meu color preferit.
Clara, ens trobem a les tres al carruatge de Beuxbatons, és una cosa important. Sisplau, vine, més que important, és súper urgent.
Què tal ha estat el ball? I de la carta, qui en serà el remitent? Bé, al pròxim ja es veurà!