Veritaserum, Felix Felicis, Sectumsempra - Capítol 1
AvatarEscrit per Lareia
Enviat el dia 27/05/2012 a les 22:28:56
Última modificació 27/05/2012 a les 22:32:53
Tots els capítols de Veritaserum, Felix Felicis, Sectumsempra
Pròxim capítol >


Capítol 1

 


Un raig de sol solitari entrava entre les cortines i il·luminava la cara d'una noieta mig adormida al seu llit. No era una habitació gaire especial, de fet, era d'allò més normal; sobre l'escriptori hi havia una pila de llibres desordenats, algun bolígraf i roba mal doblegada; una cadira blanca arrambada a la taula i a terra peluixos que eren simples records d'infància. El cobrellit, blau cel, tapava una silueta escanyolida i contrastava amb la melena rogenca que s'entrellaçava amb els llençols.

Va obrir els ulls lentament, la seva pupil·la encara no s'havia acostumat a la llum, va fer un badall mandrós i es va incorporar. El peu descalç tocà el terra de moqueta i s'aixecà.

Al obrir la finestra una brisa fresca va renovar l'aire i ella va inspirar. Va recollir-se els cabells en una cua i intentant no fer soroll es va disposar a baixar les escales. Tota la casa feia olor a pancake . Al menjador, una taula parada per esmorzar; dolços, melmelades, mantega, suc de taronja, fruita... i la seva família asseguda a la taula, esperant-la.

El seu pare era un home de baixa estatura, grassonet i amb cara de simpàtic; d'ell havia heretat aquell iris tan peculiar de color verd esmaragda. Sempre disposat a fer bromes, esclau d'una feina rutinària en una oficina avorrida, però mai perdia el somriure.

La seva mare, en canvi, era menys divertida però molt raonable, una gran cuinera i sempre apunt per escoltar, de jove havia treballat de mestra a l'escola primària del poble però després de tenir dues filles ho va deixar; ara els cabells se li estaven tornant grisosos però hi va haver una època quan eren tan cridaners com els seus. I per últim la seva germana Petúnia que no semblava tenir ni el sentit de l'humor d'un ni el bon caràcter de l'altre.

Per Lily Evans aquell matí era com tots els d'estiu, un dia de juliol avorrit i tranquil.

Va seure a la taula, de cara a la vidriera de la sala des d'on es veia el carrer desert i totes les cases unifamiliars col·locades en filera.

- Bon dia princesa – la van saludar – Què et ve de gust per esmorzar? - va dir la agradable senyora mentre servia unes torrades a la seva filla.

- Bon dia – va respondre ella, i es va limitar a esmorzar.

La conversa era lleugera i pausada, acompanyada pel cruixit del pa torrat i el cant del canari engabiat a la cuina. Però de cop i volta es va trencar el ritme del dia amb una notícia inesperada. Un mussol, que ningú sap d'on va sortir, gros i negre, amb un missatge lligat a la pota va aturar-se en una cadira.

L'home de la casa s'hi va acostar i va deslligar la nota. Era un sobre de paper antic, tancat amb un segell vermell de cera amb una H majúscula marcada.

Estimada– va dir tot nerviós – porta'm l'obrecartes!

Va fer una mica de força i finalment tenia entre les mans un pergamí molt llarg escrit a ploma amb tinta negra. El va llegir una vegada, després dues i tres més, no s'acabava de creure el que hi posava. La seva dona va seguir el mateix procés i cap dels dos treia els ulls de la seva filla petita. Es van mirar entre els dos.

- La meva nena – va dir la mare amb un fil de veu mentre una llàgrima de felicitat lliscava galta avall i l'abraçava – La meva nena...

Lily tenia la carta entre els seus dits i la observava sense acabar d'entendre tot el que allò significava.

Filla meva, sempre hem sabut que erets especial! - Va murmurar el seu pare – com aquell dia, que sense més ni més vas fer reviure aquell peix de colors que semblava mort, o aquell altre que vas fer volar una de les teves joguines...

- Estem tant orgullosos de tu – murmuraven tots dos.

Petúnia, en canvi no deia res.

Els dies següents van passar ràpid. Entre les trucades a familiars i els preparatius, ja que la carta portava una llarga llista de material que s'havia d'adquirir per tal de començar el curs a l'Escola de Màgia i Bruixeria Hogwarts. La primera vegada que la família Evans es va endinsar en el món dels mags va ser a mitjans d'agost. El pares, un pèl esporuguits obrien camí entre gent vestida amb túniques i barrets estranys; la filla petita fascinada per aquella estranya societat es fixava en tots els detalls mentre que la gran anava amb mala cara caminant per la Ronda d'Alla. Es van aturar en una petita botiga encantadora on semblaven vendre uniformes.

- Deu ser aquí – va murmurar la senyora Evans, i van entrar dins l'establiment

Una dona baixeta i eixerida els esperava darrere el taulell amb un somriure, els va saludar i va treure cadires perquè tant els pares com la germana poguessin seure.

- A veure bonica – va dir – és el teu primer any, oi?

I va treure una caixa fosca d'un prestatge que estava ben amunt; la va obrir i va treure'n una tela fosca que un cop desplegada era una túnica.

- Prova-te-la – Va ajudar a la Lily a col·locar-se bé aquella peça de roba. Era un teixit pesant, sense gaires ornaments, una caputxa acabada en punxa i l'escut de l'escola gravat en daurat a la dreta. - Aquest és el d'hivern – comentava, mentre amb uns suaus tocs de vareta arreglava els baixos – És gruixut però és còmode, a més reina et queda molt bé.

La jove es va mirar al mirall i va somriure. Aquell cos petit sota aquella túnica tan fosca, semblava algú important. A partir de aleshores seria la pinta que portaria més vegades i s'hauria d'acostumar a veure-s'hi. Després va mirar el d'estiu, era d'un estil semblant, tot i que de cotó, més fresc i que no arribava fins als turmells sinó fins als genolls. Van agrair l'atenció de la dependenta i van seguir caminant pel carrer. El pare, mirava aquelles monedes estranyes ja que els seus diners allà no servien i la mare portava les dues nenes de la ma sorprenent-se a cada dues passes. Van comprar els llibres, estris, ingredients, un mussol petit per poder enviar cartes...i finalment va arribar l'hora de la vareta.

La botiga estava situada a una cantonada, amb un cartell gros d'estil clàssic on deia " Ollivander's" i una vidriera plena de pols que no deixava veure que hi havia dins. La Petúnia no va voler entrar, no havia dit res en tot el dia i ara no es rebaixaria a veure com la seva germana petita seguia destacant, i la mare es va haver de quedar fora amb ella.

- Ai nena, com ets! Ni bona cara pots posar! No te'n alegres? - li recriminaven

La Lily va entrar tremolosa a la botiga, darrere el taulell hi havia una filera d'estanteries infinites plenes de caixes que semblaven de sabates però més llargues i estretes, ordenades seguint un ordre que no acabava de comprendre.

L'home de la botiga la va saludar.

Bon dia senyoreta, busca una vareta, potser? - Ella va assentir amb el cap – N'ha agafat mai cap – aquest cop ho va negar.

Aquell personatge carismàtic va estirar una de les capses, i la va obrir, era preciosa, esvelta i llarga. La Lily la va acariciar.

- És de roure, 17 centímetres i amb el cor de pèl d'unicorn. Endavant –Un suau cop a l'aire i un fum estrany en va sortir - No,...crec que no,... no li agrades prou

Va caminar amunt i avall i va tronar amb una altre caixa, més vella, més arrugada.

- Aquesta... és una mica especial i encara no li hem trobat amo... - va somriure– però crec que tu pots ser afortunada - li va ensenyar, era llarga i fina, d'un color clar i de fusta treballada – Se'n fan poques com aquesta, és de bambú i ja se sap que la fusta asiàtica és capritxosa... el cor però són arrels de mandràgora. Totalment vegetal, només vol els cors més purs. - Aquesta vegada la va agafar amb compte, i va fer el mateix moviment una altre vegada. Una espècie de llum lilosa va aparèixer – Crec que aquesta si!

El dia va seguir amb tota la normalitat que va poder, van aconseguir els llibres i tot allò necessària per per la jove Evans.

Agost va passar lent i feixuc, els nervis se la menjaven per dins, el nou món, la nova escola, la nova gent i la màgia, sobretot la màgia. Va preparar dues bosses grosses, una plena de roba, d'hivern i d'estiu... i una altra plena de tots aquells records que li sabia greu deixar a casa: llibres, fotografies, una nina de drap...

I finalment va arribar el tant esperat 1 de Setembre. Amb el cotxe familiar, un turisme no massa gran, van anar fins l'estació de Kings Cross, van aparcar a uns deu minuts a peu i van traginar les maletes pels carrers de Londres i van entrar finalment a l'edifici. Era un lloc gran, molt alt i ple de gent atrafegada. Un gran rellotge regentava les vies. Caminaven neguitosament amunt i avall. La Lily es fixava curosament en el número de l'andana però era incapaç de veure un cartell amb un 9 i 3/4. Per l'esquerra els va passar una família amb maletes i una gàbia amb un mussol; van decidir seguir-los. La sorpresa va ser quan els van veure als nois corrent contra una columna, col·locada entre l'andana 9 i 10, i travessant-la. Van decidir imitar-los. La sorpresa va ser quan realment els maons van dissoldre's i una nova andana va aparèixer davant dels seus ulls. Gent, semblant a la que havien vist a la Roda D'Alla, acomiadant-se; molts joves amb l'uniforme; i aquell enorme tren de vapor, majestuós esperant-la, xiulant.

La jove es va abraçar als seus pares, i ho va intentar amb la seva germana que es va apartar a l'intent. Caminant cap el tren sentia les seves veus:

- Vagi molt bé bonica!

- Tapa't eh? Que farà fred!

- Escriu-nos de tant en tant

I arribat a un punt, ja no va mirar enrere i només observava la magnifica locomotora que tenia davant.


En Remus era un noi especial en molts sentits. Mai havia tingut gaires amics, ni havia estat gaire bo en les relacions socials. Potser era per què els seus pares el tenien protegit, tot i que feia temps que havia vist que l'únic perill era ell. Per això aquella carta que hauria d'haver estat una gran notícia...semblava no ser-ho. Va rellegir la carta quatre vegades, fixant-se en cada corba d'aquella cal·ligrafia, sobretot en la nota adjunta destinada als seus pares:

Aquell petit tros de paper que acompanyava el gran pergamí d'instruccions era exclusivament per un cas com el seu. Els altres segur que no necessitaven pares que anessin a parlar amb professors i això no li agradava gens.

Uns tocs suaus a la porta el van treure de les seves cabòries. La seva mare va entrar amb una tassa fumejant i la va deixar a la taula. El noi va mirar el líquid fosc i espès i va somriure.

La xocolata va bé per a tots els moments – va agafar una cadira i va seure – sempre els endolceix – Mentre parlava va treure la petita nota de les mans del seu fill – D'això tu no te'n has de preocupar - li va fer un petit petó al front i va tornar a marxar.

Tot i estar preocupat molt en el fons una petita veu sentia que li feia il·lusió aquella nova aventura. Va agafar la tassa amb les dues mans i va xarrupar. Davant d'això no semblava tan dolent ser un monstre. Sentia com les veus parlaven serenament al pis de baix, no semblaven extremament tristos però tampoc estaven contents. I és que des del dia de l'accident allà ningú estava mai content. Tot i així la família va intentar treure'n el cantó positiu de les coses i posar alegria als preparatius del primer any d'en Remus a l'Escola.

Una nit d'agost, xafogosa i sufocant, tots els llums del carrer es van apagar de cop. El nen es va acostar a la finestra de la seva habitació, tant que fins i tot el seu alè entelava el vidre. Una silueta silenciosa va caminar i es va aturar davant de casa seva. Encara que no l'havia vist mai sabia perfectament qui era. Uns passos i la porta es va obrir, un murmuri entre tres veus que pensaven que ell dormia. Sentia el soroll de la túnica d'aquell home estrany fregant contra el terra. Fent el mínim soroll possible es va acostar a la porta i la va entreobrir, així podia escoltar la conversa.

- Senyors Llopin – deia una veu greu i agradable - estic encantat que m'hagin deixat venir a casa seva

- I ara senyor Dumbeldore – va contestar el seu pare – el plaer és nostre

Bé, només volíem informar-los que estiguin tranquils, la situació del seu fill serà tractada amb la major discreció i seguretat que Hogwarts dona. Puc assegurar-los que ningú, ni alumnes ni professors, faran diferències amb en Remus i que ens encarregarem que la seva estada allà no es vegi discriminada per res.

La conversa va seguir una llarga estona però ell no tenia ganes d'escoltar-la gaire. Va tornar a tancar la porta i es va enterrar entre els llençols. Estava enfadat, ell no en tenia la culpa de ser així, ni que la gent hagués de prendre mesures extraordinàries per ell. Tenia ganes de cridar però en canvi va contar fins a deu, tres cops, i va encendre el petit llum de la tauleta de nit. La carta era de quatre pàgines, les va rellegir totes comprovant que havien comprat tot allò necessari a la Ronda d'Alla. L'uniforme; els llibres, repassant els títols i les editorials de tots; la vareta, va somriure pensant en això, ara ja era un mag de debò...i a poc a poc es va quedar adormit amb el pergamí entre les mans.

L'endemà els seus pares semblaven més contents, segurament el director els havia calmat i assegurat que tindria cura d'ell.

- Remus! - El cridava la seva mare – Com pot ser que encara no hagis preparat el bagul?

Va treure una caixa gran d'algun racó de la casa i fent-la levitar la va portar fins a l'habitació del noi.

- A veure – va dir obrint l'armari – allà dalt fa fred has d'agafar molts jerseis, no et posis malalt - I com tota mare normal va trobar les peces de roba més ridícules de l'armari

- Ai mama, jo això no m'ho vull endur – remugava ell

- Ai, beneit, coses de joventut... aquest abric és molt còmode... i aquestes sabates...

En Remus va desconnectar mirant per el carrer, aquella vista aviat canviaria i ja no veuria la senyora Lola regant les plantes cada matí, ni els fills dels Williams corrent amunt i avall amb les bicicletes.

- M'estas escoltant, fill? - això el va fer tornar a la realitat – No, oi? Sempre igual, mirant les musaranyes tot el dia – va riure la senyora Llopin. El seu pare va aparèixer per l'escala

- Ai dona, deixa el noi, que és el seu últim dia a casa

- Sí, sí... però no pot ser tan despistat

- Ai mare, ja em prepararé jo la maleta – va defensar-se ell – no cal que ho facis tu

- Sí ja! I després vint cartes...envia'm això, envia'm allò que m'ho he deixat, i els mussols de paquets no són barats eh rei... - El seu pare va riure

Fet i fet trobaria a faltar aquestes discussions banals. Van agafar un taxi, transport de muggles. Ja se sap, viure a la ciutat té avantatges però ni l'escombra ni les túniques estan massa ben vistes. Durant tot el camí van seguir aconsellant-lo amb coses de supervivència bàsica i consells d'aquells que només els pares donen. El cotxe va aturar-se, van pagar i sense dir res van caminar fins la tercera columna entre l'andana nou i deu i amb una corredissa ja eren dins.

En Remus va fer un petó a cada un.

- Us trobaré a faltar – va dir ell

- Cuida't, i passa-ho bé! - va dir la seva mare

- Vigila! - va dir el seu pare, tot i que hauria d'haver afegit: per tu i per als altres.

Va mirar un últim cop enrere, i com milers d'altres joves es va dirigir cap el tren, el tan esperat Hogwarts Express.

__________ _________________________________

 

Hola! Aquest FF està creat des de fa un temps però les autores érem molt fans de harrypottercat ja fa uns anyets i ens feia molta il·lusió publicar-lo aquí! Esperem que us agradi. 

 

Mir i Laia 

 


Llegit 474 vegades


Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)