~Les quatre rondadores~ - Capítol 8: Sales secretes, discussions, confessions i... Picades d'ortigues?
AvatarEscrit per ginny loovegod
Enviat el dia 11/04/2012 a les 23:02:25
Última modificació 30/04/2012 a les 14:01:40
Tots els capítols de ~Les quatre rondadores~
< Anterior capítol ||


Capítol 8: Sales secretes, discussions, confessions i... Picades d'ortigues?

Bonjour Mons amours! Sí, ja sé que em voleu matar. Jo també em mataria si fos vosaltres. Ho sabem, pengem un mes tard... Però tranquils, que tenim excusa. Se’n diu exàmens; un terme que em sembla a mi que us sonarà bastant...

En fi, people, que ho sentim moltíssim. No tornarà a passar. De moment, però, teniu aquí un súper capi per disfrutar i riure de valent. Us haig de confessar que és un dels meus preferits! n.n

Au revoir, i sigueu feliços! n.n

Erin*

PS: Per cert, com que suposo que no recordareu ben bé per on anàvem, us refresco la memòria. L'allie havia guanyat el lloc de caçadora a l'equip de quidditch, i això, entre moltes altres conseqüències, havia acabat en una Batalla Campal amb majúscules merescudes enmig del gran saló. En aquesta batalla campal el nostre amic Siriusín va ser prou idiota de voler solucionar el conflicte a bofetades (Cosa que vosaltres mai heu de fer, siguem cívics, littlelambs ^^), la qual cosa va fer que l'Erin sortís corrents del gran saló feta un lio mental, i, darrere d'ella, l'Allie, el Sírius i pretty much tota la resta xD. Aquest capítol vé immediatament després de l'acabament de l'anterior. I això és tot, nens; Espero que us agradi molt molt molt! ^^

------------------------ ----------------------------------------

 

CAPÍTOL 8:

SALES SECRETES, DISCUSSIONS, CONFESSIONS I... PICADES D’ORTIGUES?

 

Esgotat, es va recolzar contra un arbre i va agafar aire.

No sabia què era el que li havia dit que l’Erin era allà. No s’ho havia pensat, ni tan sols… I és que en certa manera, (i tot i que la odiés) el Sirius coneixia força bé l’Erin; en part perquè es coneixia a sí mateix. I això l’havia dut al seu lloc preferit en tot el castell… el Llac Negre.

I, efectivament, en aquell moment era a uns deu metres de la noia. L’Erin estava asseguda a la vora del llac, amb els peus remullant-se a l’aigua. Tenia el cap entre les mans, i somicava. Al seu costat hi havia ni més ni menys que el Calamar Gegant, que li deixava el cap xop mentre li acaronava els cabells amb un tentacle. Lluny de fer-li fàstic, la veritat és que semblava que allò reconfortés la noia. Si més no, se sentia suficientment confiada com per estar-li explicant tots els seus problemes al Calamar.

-  ...Tinc ni idea de com he pogut fer-ho – somicava sense parar – Em sento horrible. Jo sóc tan hipòcrita com ell... Em vaig prometre que no seria com els meus pares . Per què ho he fet...?

- Perquè era el que havies de fer – no es va  poder reprimir de dir el noi, des de darrere seu.

 

L’Erin es va girar, sobresaltada, secant-se les llàgrimes.

- TU! – va cridar traient la vareta amb un gest brusc i apuntant-lo – Què vols, tu, ara!?

El Sirius va aixecar les mans.

- Dark... Erin – va remarcar – , Sisplau. No vinc a barallar-me. Vinc a parlar amb tu. No penso fer-te mal. Sisplau – va fer, tot i que calmat, amb un deix de súplica a la veu.

L’expressió de la noia es va relaxar, i va deixar la vareta al seu costat. En uns segons, però, va tornar a endurir-se-li l’expressió.

- I per què t’hauria de creure?

- Perquè... – va fer un silenci – Perquè sento molt el que ha passat.

Silenci.

L’Erin no es podia creure el que acabava de passar. L’imbècil del Sirius Black acabava de disculpar-se? És més, les disculpes anaven dirigides a ella? Com podia ser, allò? S’havien alineat els planetes sense que ella ho sabés?

- Veig que et sobta – va dir ell, rient per sota el nas – en el fons no m’estranya. – Es va encongir d’espatlles, amb les mans a les butxaques, i va fer un somriure tímid.

I allò va ser tot el que va necessitar l’Erin per parar-li verdadera atenció. Va tornar-li el somriure, una mica forçat, i es va aixecar.

- Moltes gràcies – va dir-li al Calamar, que seguia al seu costat, i va acaronar-li el cap – però crec que això ho haig de fer sola. M’has ajudat moltíssim, per això... T’ho agraeixo molt. Ja t’explicaré com va tot, val? – va fer, amb un somriure sincer.

Llavors es va girar cap al Sirius, amb mala cara.

- Vigila que no ens segueixin.

I va enfilar ràpidament per un camí que el noi no coneixia. El Sirius es va apressar a seguir-la, sense saber molt bé de què anava tot allò. Aquesta noia és una mica estranya, va pensar divertit.

El camí estava situat darrere uns matolls, i s’endinsava en una espècie de cova sota el llac. Arribat a un punt força endinsat, era com si s’acabés de forma natural. Però el Sirius, veient la cara de la noia, va saber que no era així.

L’Erin va anar fins on suposadament s’acabava el túnel, tota nerviosa.

- Encara no sé com és que estic fent això – va dir, mossegant-se el llavi inferior, i amb la vareta va dibuixar una porta sobre la superfície rocosa. A l’instant, se’n va materialitzar una de veritat.

El Sirius va somriure. “Primera lliçó a casa dels Darkwood: com amagar-se de persones indesitjables” va pensar, sabent que era així. A casa seva, almenys, ho havia estat.

L’Erin es va treure una clau de la bossa de mà, i va obrir la porta. El Sirius va provar de veure el que hi havia dins...

... I el que hi havia dins el va sorprendre a més no poder. Quan l’Erin va encendre el llum d’oli que hi havia a la paret, el Sirius no va veure una cova sota el llac. Allò era una sala, una sala equipada amb tot el que se li pogués acudir... Tenia un sofà blanc, i un balancí, tots dos decorats amb uns coixinets liles. Les estanteries eren plenes a rebossar de llibres, i en un dels estants hi havia un equip de música muggle, amb tot de CDs ordenats per dates al costat. En un racó, sobresortint d’un armari enorme, hi havia un munt de quadres a mig pintar, i uns quants documents fets una pila, que semblaven escrits. Però el que més destacava era una orquestra sencera d’instruments, que ocupava tant que bloquejava la porta del lavabo. Hi havia un petit piano de cua, i també varis tipus de guitarres, un baix, una bateria, flautes... Allò era un Gayageum?

– Neteja’t la pols abans d’entrar. – va dir l’Erin, seriosa, assenyalant una estoreta en forma de núvol (NA: Val, ara expliqueu-me una cosa. Qui es pot prendre això seriosament quan l’estoreta té forma de núvol? e.e), i va deixar la clau sobre un moble que hi havia a l’entrada, arrambat a la paret curosament pintada de veige.

El Sirius va pestanyejar, tornant a la realitat.

- D’on has tret tot això?

- Moltes coses són meves – va dir ella, amb indiferència – Els instruments grans, però, són prestats de la Sala de la Necessitat. Quan acabi Hogawarts els tornaré – va dir, assenyalant l’estoreta severament.

El Sirius es va netejar les sabates obedientment i va entrar, encara en estat de xoc. L’Erin havia anat directament cap al piano sense ni tan sols mirar-lo.

- Seu a la butaca – va dir, començant a tocar. El Sírius va sospirar... Moonlight Sonata. Perfecte. El que faltava, ara a sobre el deprimien.

Va seure lentament on ella li havia dit, encara flipant en colors. Va intentar contenir-se, sabent que la noia seguia cabrejada, però no es va poder estar de fer preguntes.

- Com has trobat aquest lloc?

- L’he construït.

Silenci.

- Perdona? – va fer el Sirius, al·lucinant.

- Doncs el que sents – va dir l’Erin mentre seguia tocant, aparentment sense donar importància a tot allò – Vaig trobar el túnel a primer curs, i vaig pensar que m’aniria bé un lloc on pogués estar sola sense que ningú em molestés. De manera que vaig utilitzar la Classe U d’introducció a les Forces del Mal i em vaig crear aquesta habitació. En els cinc anys que porto aquí he anat acumulant material i decorant-la al meu gust. Així de fàcil. Tanca la boca, que tu també haguessis pogut fer-ho, si haguessis volgut – va dir, reprimint una rialleta.

El Sirius es va quedar en silenci, processant la informació.

(NE: Aix. És tonto, pobret, però és que si no dóna, no dóna xD)

- No parles? – va fer ella, concentrada en la seva música – t’he fet venir per alguna cosa, saps?

 

- Eh... sí – va dir el Sirius, finalment – Jo... Ho sento molt, per tot el que ha... Escolta, que podries parar de tocar un moment? – va dir al final, molest – De veritat que necessito explicar-te això, i tu d’entre tots saps que no és fàcil. O sigui que fes el fotut favor de deixar de fer-te la cabrejada i vine a parlar, que és el que has de fer si vols recuperar la teva tan adorada pau!

Woah. Allò no havia sortit com ell volia. Va observar mossegant-se el llavi el rostre de la noia, que havia deixat de tocar bruscament i ara només mostrava una expressió neutra, com si s’estigués contenint les emocions.

- Erin...

- No, està bé. Tens raó, ho sento. Ara vinc.

La noia va fer un sospir, i va aixecar-se del piano. Va seure al balancí, i va fer-li un somriure tímid al Sirius mentre abraçava el coixí lila, preparant-se pel que pogués venir.

El Sirius va quedar-se uns segons en silenci, pensant el que volia dir.

- Moltes vegades em pregunto com és que ens odiem tant quan, en realitat, semblem clons – va dir, amb una rialla amarga – tu, d’entre tothom, ets la que em pot entendre quan dic que no vull anar a casa meva.

L’Erin no es va poder contenir una riallada. Ho havia intentat. Des que s’havia alçat del piano que havia intentat mantenir el seu costat sarcàstic fora d’aquella conversa, de veritat. Però no havien passat ni deu segons que aquell noi ja l’havia treta de polleguera. Tractant-se de mi, això és un rècord mundial, va pensar la noia; Tot i que més endavant va descobrir que aquell pensament no havia estat més que una excusa per poder, per una vegada, pensar que es mereixia el que li estava a punt de dir.

- Que com és que ens odiem tant? Suposo que serà, segurament, pel teu simpàtic comportament durant tots aquests anys. – va deixar anar.

El Sirius va sospirar. Sabia que no seria fàcil, però aquella vegada... Es notava massa que l’Erin es feia la dura.

- Però Erin, per favor, si tots dos sabem que, comparant-ho amb el que rebem a casa, tampoc és tant...

- Aquest és el quid de la qüestió, Sírius – el va tallar la noia -. No som a casa. Som a Hogwarts, on se suposa que hem de conviure, i suportar-nos, ja que estem a la mateixa residència.

- Tu tampoc has ajudat gaire, però et recordo que estic aquí per disculpar-me, noia. I no parlis així, saps que la culpa no és tota meva. – Va fer el noi, començant a enfadar-se també.

- Em dutxo amb xampú de moc de troll? – va dir l’Erin, mirant-lo, amb les celles alçades.

Silenci.

Tots dos van quedar-se sense dir res, limitant-se a mirar als ulls de l’altre, recordant aquell primer encontre. El noi va fer un somriure tímid abans de parlar.

- És curiós que el primer que vaig fer-te quan et vaig conèixer va ser una abraçada, oi?

Silenci un altre cop. Els dos es van mirar de nou i, adonant-se de l’alt grau de ridiculositat (NA: Paraula made in Allie) de la situació, van posar-se a riure.

- Va, deixem-nos de tonteries – va dir l’Erin finalment, i va respirar fons – Està bé. Com has pogut comprovar, no enganyo a ningú fent-me la cabrejada. I tu et cabreges massa fàcilment – va fer, deixant clar amb l’expressió que no volia dir-ho perquè ell s’enfadés, sinó per deixar les coses clares – Siguem seriosos. Parla, t’escoltaré. I el que hagi de passar, passarà.

El Sirius va fer un petit somriure, lluny d’estar enfadat pel comentari de la seva arxienemiga. Va pensar què dir mentre mirava al seu voltant, sense estar segur de que tornaria a veure aquell lloc mai més. No pensava que cap altra persona l’hagués vist mai... I, per algun motiu, li agradava la idea de ser el primer.

- Erin, ho sento – va dir, sense embuts – Sento tot el que ha passat allà dintre. Sento que les coses hagin anat fins a aquest punt, on m’he comportat de la pitjor manera que se m’hagués pogut acudir. Sento que hagis hagut de veure’m així, que tothom hagi hagut de veure’m així. Només de pensar en la cara que devia posar el meu germà, la cara que posaran els meus pares quan el Regulus els ho expliqui tot... Jo...

Però l’Erin el va aturar.

- Està bé. – va fer posant-li la mà a l’espatlla, i mossegant-se el llavi inferior – No passa res.

- Però...

- No és com si estigués oblidant el que ha passat – va aclarir ella – Només t’estic alliberant de la culpa. Entenc el teu punt de vista, això és tot.

El Sirius va somriure.

- Erin...

- Sí?

- Gràcies.

I es van estar una estona en silenci. Tots dos pensaven el mateix, probablement. Pensaven en que aquella enemistat, per molt profunda que fos, es començava a veure una mica forçada. Pensaven que els seus moments civilitzats començaven a acumular-se. Pensaven en si seria una bogeria donar-se una oportunitat.

Ho era?

- Erin...

- Sirius...

I, de nou, tots dos van riure en veure que havien parlat alhora. No estava tan malament, aquell moment.

- Digues – va dir el noi, somrient.

- Pensava...

- Pensaves...

- Pensava – va riure ella – Si algun dia podríem arribar a deixar aquesta enemistat. Creus que...

- Crec que, si ha de ser, serà – va dir ell – Jo estava pensant el mateix. I penso... Penso que hauríem de provar-ho.

- Vols dir... com un alto al foc?

- Com un alto al foc – va dir ell – No cal que oblidem tot el que ens hem fet fins ara. El passat, passat està. Però no crec que més baralles ens facin cap bé.

- Està bé – va dir ella, decidida, i li va estendre la mà – Per abaixar les armes.

- Per abaixar les armes – va dir el noi, encaixant-l’hi.

- Creus que ho hauríem d’explicar als altres? – va preguntar llavors l’Erin, indecisa.

- Hmm – va fer ell – Penso que primer hauríem de veure com va.

- Tens raó, no els hem de donar motius per fer-se esperances abans de temps – va dir la noia, assentint amb el cap.

- O matar-nos abans de temps – va riure el Sirius – Que és una opció bastant vàlida, tractant-se d’aquests sis.

- Cert – va concedir-li ella, també rient.

I va ser així com els nostres dos amics van començar una tarda plena de sorpreses. Allà a la cova es van quedar fins que la nit va caure sobre les seves espatlles, xerrant com si tots aquells anys mai no haguessin existit. I és que, en el fons, cap dels dos volia recordar-los. Tot i no saber ben bé cap a on es dirigien, sabien que davant seu tenien l’única persona que realment els podia comprendre. I estaven massa cansats de desperdiciar-la.

 

*      *      *

 

La Helen era als Hivernacles, amb els guants de jardineria posats, amb l’esguard fixat en algunes de les plantes que hi havia allà. Era l’hivernacle de plantes i flors medicinals, i en aquells moments la noia estava posant adob a la terra d’una plantació de camamilla. Feia tan sols una hora que havia sortit de l’habitació després d’una bona dutxa. L’havia necessitat, després d’aquella guerra de menjar. Quan l’Erin havia marxat, també ho havia fet en Sírius, i així, un a un, tots havien anat abandonant el Gran Saló, amb una excusa o una altra.

La noia va respirar fons, envaïda per totes aquelles olors i pels colors brillants de les plantes, que la calmaven, fent-la entrar en un estat de serenor idíl·lic. La Helen va desfer-se dels seus guants, i va enfonsar els dits a la terra freda i molla on creixia la farigola, que havia regat tan sols feia una estona. Estava tant aïllada del món en general que ni tan sols va sentir el Ben entrant allà. I diguem que no fou precisament per la capacitat del noi d’entrar als llocs en silenci. El noi se la va mirar i digué, mentre acaronava amb pretesa delicadesa les fulles d’una planta:

- Són maques.

La Helen va girar-se cap a ell, eixugant-se la terra molla de les mans amb la túnica, sobresaltada, però va aconseguir dissimular-ho prou bé i va encongir-se d’espatlles.

- Sí, ho són.

En Ben seguia toquetejant les fulles d’aquella planta amb aire distret. De sobte, però, va apartar la mà.

- Au! Fa mal, això.

La Helen li va mirar la mà, amb pànic, car es començava a inflar de manera preocupant.

- Oh, seràs estúpid! Són ortigues, Babbaw...

- I es pot saber per què estan en aquest hivernacle? – va preguntar el noi, agafant-se el canell de la mà inflada, espantat.

- Alguna propietat curativa tindran, a mi què m’expliques?

En Ben va mossegar-se el llavi. Li feia mal la mà, sens dubte, però també li feia mal que fins i tot la Helen el tractés d’idiota en situacions com aquella.

- Escolta, Carter, digue’m el que vulguis, però per favor, troba la manera d’explicar-me què puc per que se’m passi això d’una vegada. M’està començant a fer molt mal.

La Helen va fer una ganyota. La mà no tenia bona pinta. Sense dir res va sortir corrents del lloc i va dirigir-se a l’hivernacle del costat, buscant la farmaciola. Va trobar-la ràpidament, als hivernacles s’hi movia com a casa seva, i va anar corrents cap a on es trobava en Ben, mentre rebuscava la pomada dins el maletí blanc.

- Crec que això m’està fent al·lèrgia, Helen – va dir en Ben, que entre el dolor i el pànic es va oblidar de dir-li pel cognom a la noia.

- No et preocupis, Ben, amb aquesta crema se’t passarà tot... En teoria.

La Helen li va agafar la mà pel canell i la va recolzar sobre el maletí – farmaciola, ignorant el grunyit de dolor del noi. Va destapar el tub de crema i se’n va posar una mica als dits índex i anul·lar. Va evitar mirar el noi als ulls quan li va començar a escampar la pomada pels inflats i envermellits dits.

- Oh... Està fred... – féu en Ben, insegur, però deixant anar un sospir d’alleujament -. Ostres, sí que calma el dolor, això, sí.

- T’ho havia dit – va dir la Helen, dirigint-li un somriure fugaç i efímer.

En Ben va somriure, mirant com la inflamació de la seva mà anava disminuint a mesura que la Helen escampava amb professionalitat la crema per aquell globus envermellit.

- No és la primera vegada que haig de fer això, i m’hi jugo el coll que no serà l’última – va dir la Helen, encongint-se d’espatlles -. Als Hivernacles tens un noranta-nou per cent de possibilitats de sortir sempre amb alguna nafra, de mil naturaleses diferents. Potser un dia et pica un insecte, o poses la mà on no l’has de posar i et mossega una planta carnívora, o t’ensopegues amb algun estri i alguna arrel i et peles els genolls, o... O toques una ortiga, qui sap – va dir la Helen, amb tranquil·litat.

- Sona apassionat, aquest món – va comentar en Ben.

- És sarcasme? – preguntà la Helen, secament i tallant.

- Què? No! És clar que no! Ho dic de veritat!

La Helen es va limitar a somriure, abans que el noi continués parlant:

- La veritat és que les plantes sempre m’han semblat genials. El que passa és que jo... Bé, diguem que no tinc gaire traça en coses d’aquestes, i prefereixo ser un bon observador i quedar-me fora d’aquest camp que entrar-hi pel que em fan sentir les plantes i convertir-me en un despietat assassí de vegetals.

La Helen va esclafir a riure en sentir que deia allò. Aquelles situacions s’havien convertit en la rutina habitual entre els dos. Començaven totes les converses com si fossin enemics, com si realment estiguessin d’acord amb el comportament que esperaven que tinguessin els seus amics. Però sempre acabaven totes les converses amb una bona xerrada, potser simplement amb una petita lliçó. Però aquell parell eren tots dos trossos de pa i, per molt que ho intentessin, se’ls feia impossible odiar-se entre ells. I creieu-me que ho intentaven. Però quan estaven amb les respectives colles i sentien aquelles crítiques, els múltiples insults... No podien evitar sentir-se malament per alguna raó.

- Bé, jo aniré tirant, que m’espera la Sylvie – digué la Helen.

- D’acord, jo aniré a... A algun lloc. Gràcies per la pomada.

- No tornis a tocar les ortigues! – va dir la Helen, anant cap a la porta de l’hivernacle.

- No tornaré a tocar una ortiga sense estar segur que tu ets a prop per curar-me, val!

La Helen va riure, i va sortir de l’hivernacle. En Ben va mirar-se la mà i, per últim cop, va dirigir una mala mirada a les ortigues. Després va marxar cap al castell, sense deixar de mirar-se la mà, subjectant-la pel canell.

------------------------ ----------------------

Val, ara em toca a mi parlar. Persones, nenes, elfs, fantasmes i Little Lambs! Primer de tot, us demano mil, dos mil i tres mil disculpes, perquè si hem penjat tard ha estat sobretot (per no dir del tot) culpa meva. I és que, encara que no ho sembli, escriure i enviar una conclusió quan has de fer mil coses més és... Complicat.

Però el passat, passat està, diuen! I ara us toca comentar i passar-ho bé fins al mes que ve, perdonar-nos pel retard, i preparar-vos per l’atac de monoseria Smithiana que arribarà al pròxim capi...

A partir d’aquí, us demanem que comenteu amb ganes, volem crítiques constructives (si pot ser mantenint la nostra autoestima dempeus millor que millor), opinions, teories que s’hagin pogut crear al vostre cervellet, i moltes, moltes coses més!

Us deixem, amb tota l’emoció que portem a sobre de saber que falten NOU DIES per l’estrena dels Jocs de la Fam a Espanya, llibres dels quals totes dues som fans, i esperem que, quan pengem el pròxim (a la data que toca), el rebeu amb il·lusió.

 

Un petó, Little Laaaaaaaaaaambs!

 

~Allie~


Llegit 627 vegades


< Anterior capítol ||

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 12/04/2012 a les 00:06:47
    #23201He escrit 10 fanfics amb un total de 162 capítols

    Ja us vaaaaal! xD Bueno, va, us entenc, en realitat, així que us perdono... (per aquest cop). El capítol mola moolt! :D La casa sota el llac és genial, molaria tenir algo per l'estil... Però una treva? M'ensumo que això acabarà malament... Aprofito i us recomano la meva ff, que la vaig començar fa unes setmanetes i em faria moltíssima il·lusió que passéssiu per allà x) Ale doncs, me'n vaig a fer nones que és tardet!




  • AvatarhpkarinaEnviat el 12/04/2012 a les 15:59:08
    #23203He escrit 4 fanfics amb un total de 43 capítols

    Com diria una amiga meua "buah! com mola, xaval!!!!!" i ara en paraules meues "GENIAAAAAAAAAAAAAAL!!!" El capítol mola molt! :D així que una treva eeh?? Ja veurem com acaba XD Ara, la caseta de l'Erin, és xulíssima! :P monoseria al próxim capítol? *.* quina iluu! :P sigueu puntuals! :D

    Un petó,

    Rouss




  • Avatarginny_weasley_potterEnviat el 12/04/2012 a les 21:33:52
    #23204

    És normal que l'hagi començat a llegir i, després de parpellejar un moment em trobi al final, ja? Es ben bé que la vostra ff és d'aquelles que començo i acabo sense poder treure'n els ulls de sobre, mirar l'hora o obrir alguna altre pestanya. M'encanta. I... la veritat, digueu-me nyonya o el que vulgueu (ho admeto, ho sóc), però... les treves per mi tenen molt bona pinta... I si passa alguna cosa que ho tergiversa tot no serà pas culpa seva! 

    Vinga, va, que aquesta espera no es farà tan llarga...! Because... 'May the odds be ever in your favour!' 




  • AvatarArwen Black (Moderador/a FF)Enviat el 12/04/2012 a les 23:12:27
    #23205

    Escriviu de MERAVELLA :O ho sento però no estic capacitada per fer crítiques constructives d'algo que jo no seria capaç d'escriure ni en un milió d'anys. Sobre opinions i teories, si em ve alguna idea ja comentaré! laugh




  • Avatarivi_potterEnviat el 14/04/2012 a les 10:55:53
    #23206He escrit 1 fanfics amb un total de 8 capítols

    HOLAAA!

    M'ha encantat el capi, si és que poques coses es poden dir quan ho feu taant bé!

    Us deixo que jo també estic en aquest bonic període anomenat examens, molts petons!




  • JoanaPotterEnviat el 19/04/2012 a les 19:22:01
    #23213

    Oh, jo també soc fanatica dels Jocs de la Fam, de fet no havia trobat mai una novela que m'enganxés tant - i per sort hi ha continuació!

    Bé, el capitol és molt guai i a veure quan pengeu el seguient!

     

     




  • Avataranna_lovegoodEnviat el 21/04/2012 a les 22:12:39
    #23217He escrit 3 fanfics amb un total de 26 capítols

    L'Erin te una casa sota el llac plena d'instruments i amb una estoreta amb forma de núvol. Típic xDD

    i, hum, lo de la treva sona moooooolt, però que moooolt bé xDD

    "D'acord, jo aniré a... Algun lloc". No teniu ni idea de quan jo és aquesta frase. És la típica frase del moment incómode que sóc capaç de deixar anar xDD

     

    Apa, ens veiem al pròxim capitol! Sento haver tardat tant en comentar :)




  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 07/05/2012 a les 19:22:53
    #23268He escrit 10 fanfics amb un total de 162 capítols

    Per ceeeeeert! El dia 19 hi ha trobada d'orquestra a Sant Cugat :P Com et va lo de la percussió? :)