Harry Potter i Buffy caçavampirs - 15. LA CONFESSIÓ (escrit per la Vero)
AvatarEscrit per juls
Enviat el dia 08/08/2005 a les 00:36
Última modificació 08/08/2005 a les 00:36
Tots els capítols de Harry Potter i Buffy caçavampirs
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


15. LA CONFESSIÓ (escrit per la Vero)

15. LA CONFESSIÓ (escrit per la Vero)

Feia una nit fantàstica. El vent suau i fresc s'enduia els pocs núvols que poblaven el cel, i la Lluna minvant il•luminava dèbilment la silueta de Hogwarts. Al Castell, tot semblava silenciós i tranquil. Concretament, al dormitori de nois de Gryffindor el silenci era absolut, i només quedava truncada per la profunda respiració dels nois.

El Ron i el Neville roncaven amb força, i semblava que els seus somnis eren feliços i plaents... però al seu costat, el Harry semblava estar sotmès a un estat d'angoixat i estava immers en un somni bastant desagradable a jutjar per les seves reaccions inconscients. La seva respiració era inestable, i les seves celles estaven contretes en un gest de dolor i preocupació. I és que el Harry, no era la primera vegada que tenia un malson semblant, i mentre es movia constantment d'una banda a l'altra del llit una força obscura l'arrossegava irremeiablement cap a un abisme infernal; i indefens, sense poder-hi fer res, es trobà immers un altre cop en un d'aquells somnis en el qual ningú en pot escapar.

La seva veu havia canviat, i es trobà ell mateix xiuxiuejant coses que per a ell, no tenien cap sentit. Davant seu hi havia una noia rossa amb els ulls blaus, i la pell extremadament pàl•lida. La noia estava ajupida davant d'ell, amb una postura molt sensual i els seus llavis feien un gest de súplica mentre se'l mirava. El Harry notà que la rossa el mirava amb una barreja de fascinació i adoració.

- Voldie -digué la rossa sensualment-, a què estem esperant? Els meus esbirros ja estan impacients...

El Harry no ho pogué evitar, actuava sense poder dominar el seu cos. Mirà cap avall, i notà com una mà blanca i esquelètica acariciava la llarga cabellera rossa de la noia, i amb una veu greu que hauria fet tremolar de por a qualsevol heroi de còmic digué:
- Calma, calma... hem de trobar l'energia mística i treure-la del castell. Després et podràs divertir.

El Harry notà com somreia a la noia, i la noia li respongué amb un somriure cruel i diabòlic. Se li acostà més i amb una mirada assedegada i de súplica continuà demanant:

- I em deixaràs acabar el joc que vaig començar amb la meva mascota?
- No et preocupis gateta, ara encara el necessito, però més endavant tindràs el teu temps per jugar amb el ratolí.

El Harry estava d'allò més espantat... volia continuar en el somni, volia descobrir qui era aquella noia... però el fet de no poder controlar el seu cos li provocava una gran angoixa... intentà sortir-ne però no podia!!! Una veu però, el tragué de l'infern on es trobava.

- Harry!!! Harry!!!

El noi obrí els ulls, i de cop es trobà una altre vegada dins el seu cos. Estava suat i el cor li bategava a mil per hora. Al seu costat hi havia el Ron, que el mirava i semblava estar preocupat de debò.

- Estàs bé Harry?
- No, he tornat a tenir un malson. Però no pateixis Ron, no és res.
- Vols que vagi a buscar el Dumbledore?
- No, no caldrà... t'he despertat?
- Sí, estava dormint i he sentit que murmuraves no sé què d'una energia mística i no paraves d'anar d'una banda a l'altre del llit. M'has espantat...
- Ho sento, fa dies que tinc somnis estranys, en aquest hi sortia una noia rossa tenint una conversa bastant íntima amb Voldemort -el Ron, tingué una esgarrifança en sentir aquest nom, però el Harry continuà com si no ho hagués vist-, tot i que, crec que potser m'he colat en un somni del propi Voldemort... dubto molt que ell aconsegueixi estar amb una noia així...
- Vols parar de dir aquest nom??! -cridà el Ron amb fúria. Però al veure que el Neville es començava a moure al seu llit va callar, doncs, no era qüestió de despertar a tothom ara!!
- Tot i que tens raó -continuà el noi panotxa més tranquil-, és impossible que qui no ha de ser anomenat aconsegueixi una cita -va dir tot fent una rialleta nerviosa-, serà millor que continuïs dormint, demà tenim el partit contra Slytherin, i hem de guanyar-los com sigui...
- És veritat... I dient això, els dos nois es disposaren a tornar a intentar dormir.

El Ron, al seu llit, ja tornava a roncar. El Harry es meravellà de la tranquil•litat del seu amic, i l'envejà de debò al veure que ell, era l'únic de l'habitació que tenia insomni. La veritat, és que encara tenia massa present el somni com per poder adormir-se. I va ser llavors quan va decidir que ja n'hi havia prou d'aquelles visions!! Des de l'any passat, amb la mort del Sirius, que havia quedat palès que era Voldemort qui dominava en aquests somnis, i això no duia a res de bo. Va ser llavors, després d'aquell somni tant estrany i pertorbador, que va decidir aprendre oclumència d'una vegada per totes!!

El problema era... a qui ho havia de demanar? La veritat, és que no gosava atansar-se al Snappe amb els rumors que corrien que era un vampir, i amb tot el què va passar l'any passat... El Harry però, realment dubtava d'aquests rumors; al cap i a la fi, si que últimament es comportava de manera encara més estranya (si és que això era possible), però també era cert que va tenir l'oportunitat de convertir a la Dawn en un vampir i no ho va fer... el noi es preguntava el motiu... però, potser si que es un vampir de veritat, i si no va transformar a la Dawn en un dels seus, podria ser degut simplement a què era una acció massa arriscada i el Dumbledore l'expulsaria sense pensar-s'ho dues vegades...

Decididament el Harry no podia demanar a l'Snappe que li ensenyés oclumència... també hi havia la possibilitat de què el Dumbledore n'hi ensenyés ell mateix. Però el Harry no es sentia còmode en aquests moments en presència del director. Encara recordava que va trencar unes quantes coses del seu despatx, i si eren valuoses? Estava enfadat amb ell el director?
D'altra banda, segur que al Dumbledore li interessaria saber tots aquests somnis... el Harry hi pensà una bona estona, i abans d'adormir-se profundament, decidí aprendre oclumència ell sol.

"Així que", pensà el noi esgotat "demà quan acabi el partit, aniré a la biblioteca a buscar informació sobre oclumència i segur que l'Hermione m'hi podrà ajudar". I amb aquests pensaments, a la fi, aconseguí adormir-se.

No tot el castell però, estava adormit. Tots els corredors i sales estaven en profund silenci, però des de l'exterior, es podia albirar una llum encesa; aquesta llum pertanyia al despatx del director de Hogwarts. L'interior del despatx, constava de una sala circular, les parets de la qual estaven repletes de pintures d'antics directors de Hogwarts que semblaven dormir profundament. Al centre, hi reposava una taula massissa amb una cadira de fusta a cada banda; en una d'elles hi jeia el Dumbledore amb posat endormiscat i fent grans esforços per escoltar a la persona que tenia al davant. I és que enfront d'ell hi havia ni més ni menys que la professora Trelawney; la professora de Futurología. Pel què semblava, aquell any, la futuròloga tornava a tenir queixes, i el director de l'escola, se'l escoltava amb posat pacient....

- Ja li he dit senyor! No toleraré més goteres a la torre d'astronomia! Des de que l'any passat els bessons Weasley van fer aquell encanteri descapota-escola, que a la meva torre no s'hi pot fer classe!! Exigeixo que me l'arregli immediatament!!
- És que el professor Flitwick no va trobar un contra-encanteri adequat?
- No! I no hi ha manera de fer classe!! Els meus pobres alumnes han d'escriure amb una ploma a la ma i una galleda a l'altra!!
- Miraré què hi puc fer profess...

Però el director no va poder acabar la frase... doncs de cop i volta, a la professora se li posaren els ulls oberts com taronges i s'aferrà a la taula ben fort. No mirava a ningú en particular, i amb una veu ronca i profunda començà a parlar:
- Quant l'au Fènix ressusciti de les seves cendres per arribar a ésser el què era... -i aquí s'aturà per agafar aire com si s'estigués asfixiant, mentre, el Dumbledore, s'havia recolzat a la taula tot escoltant atentament i esperant que la professora acabes la profecia-, els ulls verds guiaran l'ànima perduda en la gran batalla contra el senyor de les forces del maaaal -i tornarà a agafar aire profundament- ...on un dels dos morirà a mans de l'altreeeee... aaaagh

Ara la professora estava tossint violentament... I el Dumbledore s'havia quedat tot reflexiu. La dona però, en veure'l continuà parlant com aquell que res...

- D'això, m'arreglarà la gotera?

Era evident, que havia estat com absent, i ara no recordava absolutament res. El Dumbledore, se la mirà d'una manera enigmàtica i digué:

- I és clar que si! Quan l'au fènix ressusciti.

La professora mirà l'au Fènix que estava en una perxa reposant. Estava en la seva màxima esplendor. I és que els Fènix son unes aus ben curioses; doncs, un cop cada 4 o 5 anys el seu propi cos crema i un cop convertits en cendres, ells mateixos ressusciten. La professora no podia creure el què li deien les orelles. Amb les galtes lleugerament vermelles, s'alçà de la cadira i digué tota indignada:

- No, si ja ho sabia jo que al final no m'arreglaria la gotera. Així com també havia vist amb els meus dots de futuròloga que a la fi hauria d'anar a demanar ajuda als sindicats de bruixots desemparats que va crear el senyor Decors anys enrere...

I un cop acabat el seu discurs, s'alçà d'una revolada.

- Vol un caramel per a la tos professora Trelawney?

Però la professora, ja havia desaparegut porta enllà. El Director, es quedà perplex a la seva cadira, i durant una bona estona, passejà pel seu despatx d'una banda a l'altre, com tenia per costum de fer cada cop que reflexionava.

L'Alba anunciava un dia serè i clar. I en Harry pensà mentre s'alçava del llit amb ganes que era un clima perfecte per Quidditch! Avui era el gran dia. Havia arribat l'hora de jugar contra Slytherin!! I l'altre caçador era ni més ni menys que Draco Malfoy. El Harry estava ansiós de poder jugar per fi contra el detestable Slytherin, ja que el noi, tot i no ser rancorós, no havia oblidat tots els anys que el jove Malfoy s'havia divertit a costa d'ell i dels seus amics. I si bé és cert que últimament es comportava d'una manera estranya i "gairebé" civilitzada, el Harry no les tenia totes i temia que el seu enemic en podia estar preparant alguna.

Mentrestant, tot el dormitori s'havia anat desvetllant, i quan el Ron s'hagué vestit, marxaren tots dos al gran menjador a esmorzar. A la gran Sala hi havia molt rebombori, ja que tothom estava excitat pel gran partit. A la taula de Gryffindor, ja els estaven esperant l'Hermione i la Dawn.

- Bon dia! -saludaren les dues noies que se les veia d'allò més contentes.
- No sé pas què té de bo -murmurà el Ron de mala gana mentre agafava un trist croissant i l'esmicolava a trossets.

La Dawn es quedà de pasta de full. No estava acostumada a veure el Ron de mala lluna... El Harry, al veure l'expressió de desconcert de la noia s'afanyà a donar explicacions.

- El Ron sempre està nerviós abans d'un partit.
- Au vinga!! -exclamà l'Hermione tot fent-li palmetes a l'esquena-, segur que ho faràs molt bé!! Si has entrenat moltíssim!!

El Ron, per un moment, semblava animar-se al sentir els ànims que li donava la seva amiga...

- Ja ho sé, però és que quan estic nerviós sóc un autèntic colador...

Però el pobre noi no acabà la frase al veure que l'Hermione ni tant sols l'escoltava; doncs, la noia de cabells castanys i estarrufats estava contemplant fixament la Dawn, i dissimuladament li estava acariciant la ma. Enfurismat, el Ron acabà d'esmicolar el pobre croissant que tenia entre les mans, i sortí a l'exterior sense dir res. El Harry, el seguí amb el rostre ple de preocupació, ja que quan el Ron es posava nerviós no n'encertava ni una. "En fi", pensà el Harry, "serà qüestió d'agafar ben de pressa la papallona abans no ho faci en Malfoy".

Quan sortiren a l'exterior es quedaren ben parats al veure les riuades de gent que es dirigien vers el camp de Quidditch. I és que un partit Slytherin contra Gryffindor sempre alçava molta expectació entre alumnes i professors. I com a tal esdeveniment, el camp estava tot decorat amb colors verds d'una banda, i per l'altra, les grades estaven decorades amb tonalitats vermelles i grogues, típiques de Gryffindor. Riuades de gent amb les bufandes dels seus equips preferits, enfilaven camí enllà vers les graderies del camp. El dia estava serè tot i fer un fred de mil dimonis.

- Per què no ha tornat a fer el conjur de bon clima la professora Rosenberg? -preguntà el Ron tot encongint-se de fred.
- No ho sé, potser no està permès manipular el clima durant un partit...
I dit això, ambdós xicots es dirigiren vers els vestidors.

Més enllà, la Buffy i la Willow seguien entre la gent cap al camp de Quidditch, ja que no es volien perdre per res del món un esdeveniment tant important com aquest.

- És com ara el futbol o el bàsquet però amb màgia -comentava la Willow.
- Ei! I també hi ha animadores? Jo ho havia estat, encara guardo el conjuntet aquell tant mono que duia...
- Sí!! -va riure la Willow-, però te'n van fer fora quan vas llençar una animadora pels aires oi que si?
La Buffy va fer morrets tot dient:
- Allò no va ser culpa meva!! Estava sota l'efecte d'un conjur que em va llençar la mare de l'Amy recordes?
La Willow somrigué al veure la cara de la seva millor amiga.
- De totes maneres -prosseguí la Buffy-, és molt difícil combinar la feina de caçavampirs amb la vida normal.
- I dubto molt que es pugui animar volant amb escombres, quedaria una mica estrany...
I totes dues noies es posaren a riure a cor què vols.
- Hola!!!! -Feu una veu dolça des del seu darrera.
- Dawny!! -exclamà la Buffy tota feliç-, has vingut a animar a Gryffindor?
- Oi tant! Segur que guanyarem!! E Harry és el caçador del nostre equip, i aquell horrible Malfoy és el de Slytherin, el Harry li dona cinquanta mil voltes! N'estic segura!!!
- Com està el Harry? -preguntà la Buffy amb preocupació; doncs durant l'esmorzar, des de la taula de professors, s'havia fixat que se'l veia trist i amoïnat -semblava que no hagués dormit gaire bé... prosseguí la Buffy mentre ja entraven al camp i es dirigien amb altra gent cap a les graderies.
- Sí, és que últimament té malsons, però més aviat semblen visions.
- Ah si? -preguntà la Buffy sorpresa. Ara ja era tot orelles i posava la seva cara de professional. Es tractava de un assumpte important-. Quina classe de visions?
- Doncs -continuà la Dawn tot fent un posat seriós i de persona interessant, i és que li encantava el fet de sentir-se imprescindible quan estava amb la seva germana, ja que al ser la Buffy la caçavampirs, la noia sempre s'havia vist una mica marginada-, l'altre dia, a classe es va quedar adormit i quan es va despertar, ens va dir que havia vist com vampirs i cavallers de la mort s'aliaven; com si només faltava que es fessin palmetes els uns als altres o algo així. Tal com ens va dir el Dumble... Dumbledore.

La Willow somrigué al veure la dificultat que tenia sempre la Dawn per recordar el nom del director, això és una cosa que també li passava a la Buffy, devia ser cosa de família...
- Que dius ara? -preguntà sobresaltada la Buffy-, això és de vital importància, cal que parli amb el Dumble... bueno, el director tant aviat com sigui possible... mira, està allà!

I certament, el director també es disposava a seure a les grades, però al veure la Buffy, la saludà lleugerament amb el cap i anà a asseure's a un altre lloc més lluny, juntament amb la professora Mc Gonagall.

- I ara!!! Però què fa aquest home! -digué la Buffy-, jo diria que m'evita... o potser són coses de l'edat...
- És possible -digué la Willow tota seriosa-, ja és una mica gran...
- Doncs a mi em cau molt bé!! -exclamà la Dawn tot defensant-lo, de fet, la petita Summers no havia oblidat que el bon home li havia cedit part dels seus poders.

Més enllà de les grades, un Dumbledore cansat i esgotat s'asseia al costa de la professora McGonagall.

- Ja està tot a punt!! -digué la professora amb una veu estranyament excitada-, aquest any hem de guanyar la copa d'interresidències, tenim un bon equip!

El Dumbledore somrigué al veure-la tant contenta, i és que era bastant inusual de veure la seva col•lega mostrar-se tant expressiva; normalment la serietat i la rigidesa acompanyaven el seu caràcter.

- Sí, m'anirà bé una mica de distracció -digué pausadament el director tot picant l'ullet. La professora se'l mirà amb el rostre preocupat.
- Va tot bé senyor director?
- Res que un bon te no pugui arreglar.
- Sé el què vol dir director -feu la Mc Gonagall-, últimament, els alumnes estan molt esverats, començo a pensar que m'estic fent gran per a la feina...
- I ara!!
- Parlo seriosament- sospirà la pobre dona- l'altre dia, em vaig trobar els lavabos de nois completament destrossats!! No n'hi ha prou amb què la Gemma gemecs ompli el lavabo del segon pis d'aigua cada dos per tres!!! Quins alumnes!! I a sobre poc respecten les normes! Ja ni tan sols porten uniforme!

- Sí -digué el Dumbledore, ara tot divertit davant l'exasperació de la Mc Gonagall-, algú ha penjat cartells per informar als estudiants que no és obligatori portar uniformes. Ho trobo just. De fet, la normativa és bastant clara respecte a aquest tema.
- I les noves professores?
- Ai! -sospirà el pobre home-, l'altre dia van fer un conjur de bon clima, i tot i que al principi semblava una bona pensada, amb el canvi climàtic algunes sirenes del llac van tenir problemes de salut i el pop gegant que habita a les profundes aigües gairebé es va morir. Un dia més tard em van arribar queixes via mussol de l'associació bruixística internacional de defensa del medi ambient respecte aquest tema, per la qual cosa vaig haver de prohibir l'ús d'aquest conjur, i es veu que la petita Summers ha tingut algun problema amb l'Snappe i la seva germana s'ha queixat, en fi... la rutina de qualsevol director -feu el pobre home tot traient-li importància a l'assumpte.

Una gran cridòria però, interrompí la conversa de l'equip directiu, ja que al camp acabaven de sortir els jugadors volant amb les escombres i els estudiants, animaven a crits el seu equip.

Un xiulet de l'àrbitre indicà l'inici del partit.

- Els jugadors s'acaben d'enlairar -digué amb veu forta la comentarista, que per sorpresa del Harry, veié que era ni més ni menys que la Pansy Parkinson!! I és que el Lee Jordan, l'antic comentarista, ja no es trobava com a estudiant de Hogwarts. De totes maneres, el Harry no entengué com no havien trobat ningú més qualificat que la tòtila de la Pansy!!

- El fantàstic caçador de Slytherin s'ha posat a buscar la papallona i el cabell ros li ondeja al aire -prosseguí la veu de la Pansy en un to professional-, els seus músculs estan tensos mentre fa la seva tasca... sens dubte aconseguirà la papallona abans que l'odiós Potter...
- Senyoreta Parkinson!! -l'interrompé la veu irada de la professora Mc Gonagall.
- Bé, com dèiem... que tothom ha començat a volar, vaja...
- Ha marcat Gryffindor -li digué a cau d'orella el professor Flitwick, que era el que tenia més a la vora.
- Ja veus -digué en un to ben alt la Pansy que es sentí per tot el camp-, deu miserables punts per Gryffindor doncs...

El Harry decidí començar a buscar ell també la papallona. No podia deixar que el Malfoy li passés al davant, així és que començà a voltar pel camp d'una punta a l'altre buscant qualsevol reflex daurat... i no trobà la papallona que tant buscava. A qui trobà però, va ser al Draco i els dos adversaris es quedaren quiets mirant-se amb fúria continguda.
- Què Malfoy? Creus que el teu nou model d'escombra compensarà la teva falta d'habilitat?
- Ves i que et bombin!! -li espetà el Malfoy tot furiós i vermell com un pebrot. I sense dir res més començà a volar ràpidament tot buscant la maleïda papallona.

El Harry, anà en una altra direcció tot perplex, i és que últimament el Draco era incapaç de llençar bons insults, i més d'un cop l'havia sorprès mirant-se'l. I si li feia algun gest de provocació es posava vermell i mirava cap a una altra banda. Quina una en tramava? Què diantre li passava?

Mentrestant, el marcador estava 20 a 30 a favor de Gryffindor i el Malfoy es començà a posar nerviós. Ja calia que guanyés el partit. Amb el seu pare a la presó, el prestigi de la família Malfoy estava pels terres, i ell havia d'intentar fer els possibles per compensar aquesta catàstrofe... tot havia estat per culpa del Potter!! Si no fos per ell, el seu pare estaria a casa. Ell era el causant de tots els seus mals!!!

El Draco deixà de buscar la papallona i es quedà mirant el Harry, que estava concentrat dalt la seva escombra... tot era culpa d'ell, i per aquest motiu, el detestava profundament. Tot i així no podia evitar quedar-se absort mirant-lo llargues estones. Si bé era cert que el Potter no li resultava atractiu, tenia uns ulls tant verds que era impossible no perdre-s'hi, els seus llavis prims i la seva ampla mandíbula feia que el seu rostre fos inequívocament masculí. Últimament però, estava massa prim. Potser no menjava prou? Pensà el Draco. El jove Slytherin també havia observat que de vegades el Harry feia ulleres, la qual cosa, el feu pensà que tampoc descansava bé... Decididament, pensà el Draco amb ira, no és atractiu... Per què m'atrau?

"Què m'atrau? Jo no he pensat això!?!" Digué una veu desesperada dins el seu cap. Ara s'estava començant a posar nerviós "Calma't Draco", es digué ell mateix , "deu ser un conjur, si això, l'odiós Potter em deu haver posat un conjur perquè em senti atret per ell i així poder guanyar el partit! Sí, decididament deu ser això".

El Draco tornà a mirar el Harry. Si era un encanteri era molt real, per què realment l'encisava veure al jove Gryffindor volant amb l'escombra amb aire concentrat i aquells ulls verds... què? Concentrat? Es preguntà el Draco, i amb gran desmai, el jove Slytherin observà com el Harry, havia vist la papallona i hi anava al darrere ràpidament!! Si no s'afanyava perdria!

Sense pensar-s'ho dos cops, s'agafà ben fort a la seva escombra i sortí disparat rere el Harry tot perseguint la papallona... El Potter li portava una gran avantatge però la seva escombra era més ràpida que la Raig de foc del noi cicatriu. Així és que accelerà i accelerà... ja gairebé havia atrapat al petulant Gryffindor... allargà la mà al mateix temps que el Harry... però no hi va ser a temps, el Harry feu una hàbil maniobra i...

- No pot ser!!! -la veu horroritzada de la Pansy Parkinson ressonà per tot el camp-. El Potter té la Papallona.

El xiulet de l'àrbitre indicant el final del partir es sentí per tot el camp.

- Gryffindor guanya -digué Madame Hooch.

Als vestuaris tot era alegria i crits de felicitacions. El Harry no cabia a la pell de content que estava!! Lentament, es va anar buidant la Sala mentre els jugadors de Gryffindor es dirigien cap a la seva sala comuna, on sens dubte, hi hauria una gran festassa.

El Harry s'havia quedat sol, i ja anava a marxar quan per la porta va aparèixer un enfurismat Draco Malfoy. El seu cabell brut i grenyós li queia per davant dels ulls, i la seva roba tota enfangada i suada li quedava perfectament a la mida. El Harry observà que probablement, al Draco li deuria fer la roba algun sastre per què tot li quedés a la perfecció; però en aquells moments el Slytherin anava fet un desastre. Segurament, encara no s'havia dutxat i havia esperat pacientment a què el Harry es quedés sol als vestuaris. Si aquest era el cas el jove Gryffindor es temia el pitjor; així és que agafà la seva vareta d'una revolada i l'apuntà directament al pit d'en Malfoy.

- Què passa Harry? No en tens prou d'haver-me robat la victòria que ara em vols embruixar?
- De què carai parles?
- Ho saps molt be de què parlo! Tot és culpa teva! Sempre ha esta culpa teva! -cridà el Malfoy, ara ja enfurismat i fora de control. Les seves galtes estaven enceses d'ira, i el Harry, al veure que l'altre noi no treia la vareta desà la seva.

Mentrestant, el Draco no parava d'acusar-lo de totes les desgràcies que havien passat a la seva vida, des de prendre-li la glòria del partit a la deshonra dels Malfoy amb l'empresonament del Lucius.

- I és clar! El Harry Potter és massa grandiós per encaixar-me la ma al tren oi? -continuà cridant el Malfoy.

Ara el Harry ja estava completament perdut i ni tant sols sabia a què s'estava referint el seu rival. Però el va deixar continuar, doncs, en la figura del jove Malfoy no hi va veure una persona perillosa, sinó mes aviat algú que s'estava descarregant amb ell i que necessitava fer-ho. Així és que es quedà en un racó sense gosar obrir la boca.

- Mai ningú m'havia ignorat tant! Aquell dia va ser el primer! I no pares de desafiar-me! I només ets un mitja merda! Ets detestable! T'odio!

El Harry ja en va tenir prou, i amb determinació se li acostà i l'agafà pel braç amb rudesa per evitar que continués anant d'una punta a l'altra dels vestuaris:

- I es pot saber on caram vols anar a parar amb tot això? -li preguntà a crits el Harry. El Draco emmudí de sobte al sentir el contacte del noi que sobrevisqué, i un estremiment li recorregué tota l'esquena-. Tot això no treu cap a res - continuà el Harry-, que som rivals ho sé des de fa sis anys, si això és tot el què m'has de dir me'n vaig a la sala comuna on m'espera una festa -digué el Harry amb arrogància.

El Draco, observà com el noi se'n anava per la porta, i no ho podia permetre.

- Espera!! -digué gairebé implorant.
- Per què? -el Harry feia cara d'estar avorrit. El Draco no digué res, volia dir tantes coses... però res no li sortia per la boca.
- Per què? -tornà a preguntar el Harry- estic fart que no paris d'insultar-me i de la teva idiotesa, es pot saber què vols?
- Et vull a tu, Harry -digué el Draco sense pensar.
- Uh?

El Harry es quedà parat on era. Volia marxar, però els peus no li responien. El Malfoy tampoc semblava poder reaccionar, i és que el noi estava en fase de xoc per haver-se atrevit a confessar quelcom semblant. Però finalment, feu l'esforç per reunir el poc coratge que li quedava i continuà confessant el què feia dies li rondava pel cap.

- No t'estimo en absolut, lo què t'he dit abans continua sent veritat, però em sento atret per tu.

El Harry continuava dret i sense moure's; com un estaquirot. Doncs, no s'hauria imaginat mai que el Malfoy es pogués sentir d'aquella manera. Ni tampoc entenia per què li ho confessava justament ara, quan acabava de perdre el partit.

El Draco s'havia acostat lentament al Harry i ara ja estaven a tocar l'un de l'altre. Els ulls del Slytherin estaven plens de dubte i temor, però lentament intentà acostar els llavis a la boca del Harry... el Harry tancà els ulls. Ell, per la seva banda també estava ple de dubtes, ja que una petita part del Harry en tenia ganes i volia saber què era besar un noi, besar el Draco... però l'altre part, només semblava pensar en la Ginny, en els seus ulls marrons i la seva llarga cabellera panotxa... semblava com si estigués completament dividit... però quan els llavis del Draco començaren a tocar els seus, obrí els ulls de cop i automàticament digué:

- Ho sento Draco, jo no tinc aquesta mena de sentiments cap a tu.
Aquestes paraules espatllaren la màgia del moment.
- Sentiments? -murmurà el Draco, que ara semblava ofès-, ja t'he dit que no són sentiments Potter, només és físic.

El Harry es sobresaltà al sentir que el Draco havia tornat a anomenar-lo pel seu cognom. Això feu que la indecisió d'abans es trenqués, i ara amb la veu ben segura digué:

- Jo estimo la Ginny, Draco. Estic enamorat d'ella.
El rostre del Draco s'havia contret en una ganyota de dolor, que aviat passà a ser d'odi. El Harry, feu com si no ho veiés i continuà parlant.
- M'agrada la Ginny per què és honesta, i innocent...
- Què? Aquesta d'innocent no en té res.
El rostre del Draco estava ple de fúria i ja tornava a perdre el control.

- Si sabessis els rumors que corren sobre ella!! El Devies diu que se l'ha tirat i que va amb qualsevol que se li acosti -davant d'aquestes paraules un reflex perillós aparegué als ulls del Harry. Però el Draco, que semblava passar-s'ho bé quan el Harry perdia els estreps, continuà parlant-, i el meu amic, el Blaise, diu que és molt coneguda als banys de monitors, i està segur que si ho volgués se la podria tirar amb quatre dies de fer-li la pilota...

En Harry ja no ho pogué suportar més, i violentament agafà el Draco i l'empenyé contra la paret, tot engegant sense voler la dutxa més propera. Els seus rostres es quedaren a tocar l'un de l'altre mentre l'aigua els hi queia al damunt.

- Mai més, tornis a insultar la Ginny d'aquesta manera m'has entès? -remugà el Harry serrant les dents i panteixant per l'esforç, ja que, el noi ros es debatia a sota per desfer-se de l'engrapada del Harry. Amb els esforços, la màniga del jersei del Draco s'estripà i quelcom captà l'atenció del Harry.

El Draco, al veure-ho intentà lluitar amb totes les forces per allunyar-se del noi morè, però no pogué, ja que el Harry era més fort que ell. El jove Gryffindor, que n'havia vist un reflex, de seguida trobà el què buscava. Així és que, mentre el Draco encara es debatia sota seu per escapar-se, el Harry acabà d'estripar la màniga del seu rival i veié amb horror, que al braç del seu rival hi havia ni més ni menys que la marca de Voldemort!

Mirà el Draco amb horror i fàstic al adonar-se, que es trobava enfront d'un Cavaller de la mort. El Draco aprofità el desconcert del Harry per apartar-lo amb força del seu damunt tot perdent els estreps un cop més. L'empenta havia estat tant forta que provocà que el Harry anés a parar uns metres més enllà tot topant amb un banquet i caient de cul a terra amb molt poca gràcia. Des del terra estant, mirà al Draco amb menyspreu i murmurà, com escopint les paraules:

- Mai, mai podria estar amb un traïdor com tu. No t'acostis ni a mi ni a cap dels meus amics. I si, la Ginny, és molt més honesta que tu. I precisament per això, m'agrada.

I dient això, marxà amb decisió cap a la sala comuna de Gryffindor, on els seus amics l'esperaven. El Draco es quedà sol als vestuaris, i de moment semblava astorat, però lentament se li dibuixà un somriure diabòlic als llavis i digué per a ell mateix:

- La Ginny innocent? Ja! Jo demostraré a tothom com és la Ginny Weasley.

El Harry caminava disparat cap a la sala comuna de Gryffindor, on segurament li esperava una gran festa. Estava confús per tot el què havia passat amb el Malfoy, però al obrir la porta i veure que tots els seus amics l'estaven esperant, oblidà de seguida el mimat i capritxós Slytherin. A la Sala hi havia pastissos de tota mena i begudes refrescants. El jove caçador anà directe on es trobaven l'Hermione, el Ron i la Dawn. I al acostar-s'hi, observà que tots quatre estaven molt seriosos.

- I de què el coneixes exactament?
El Harry, va veure que L'Hermione estava interrogant la seva amiga amb posat seriós.
- Ja t'ho he dit abans; de Sunnydale, però l'Spike és inofensiu -digué la Dawn tot fent una rialleta nerviosa-, un exèrcit secret li va posar un xip al cap i ara és incapaç de mossegar ningú. No sabia que havia vingut a Hogwarts.

Ara era el torn a ells de quedar-se sorpresos.
- Un xip dius?- preguntà el Ron amb la boca oberta
- Sí, i només pot atacar a dimonis. I si intenta mossegar un humà, el xip li provoca un xoc nerviós. Havia estat el meu cangur quan la Buffy no hi era. No us en vaig parlar per què no vaig pensar en cap moment que el tornaria a veure.
- Caram! -exclamà el Ron rient-, la teva vida és molt complicada!
I tots van riure.
- Au va! -digué el Harry-, unim-nos a la festa!!

I tots es van dirigir cap al centre de la sala, on la gent començaven a cantar i a distribuir menjar.

L'Hermione però, es quedà en un racó i contemplà la Dawn fixament. I és que la noia, no suportava no saber el passat de la Dawn. El què més desitjava era formar part de la seva vida i estar amb ella, però de vegades, la seva companya era tot un misteri; i rere aquells ulls amables i alegres, l'Hermione intuïa que s'hi amaguen molt secrets i enigmes, i no suportava no saber-los. Tenia la sensació que no acabava de conèixer la Dawn completament.

Més tard, als dormitoris, un exhaust Harry i companyia se'n anaven cap al llit.
- Uuufff!!! -exclamà el Ron-, ha estat un dia rodó, n'he parat moltes de difícils, hem guanyat a aquells estúpids de Slytherin...
El Harry rigué a cor què vols!
- Doncs per mi ha estat un dia molt estrany.
- Per què? Què t'ha passat?
- Si tu sabessis, Ron...

El noi panotxa anava a preguntar-li més coses al Harry, però es quedà bocabadat al veure que el noi, treia del seu bagul el mapa de magatotis.

- Ei! Què vols fer amb això?
- xsssttt!!! Calla Ron, que alguns ja dormen -digué el Harry severament.
- Ho sento -i digué amb un to més fluixet-, què vols fer?
- Fa dies que veig a la Buffy Summers sortir del castell a la nit, i avui, si torna a sortir la seguiré amb la capa d'invisibilitat.
- I a on va? -preguntà el Ron ara ja ple de curiositat.
- No ho sé, això és el vull esbrinar... mira!!! Aquí, ho veus?

El Ron s'acostà al mapa, i veié com una etiqueta amb el nom de Buffy Summers es dirigia cap a la porta del castell.
- Som-hi Ron!!
I els dos, es posaren la capa d'invisibilitat i es disposaren a seguir a la assistenta mugglesocial.

Quan passaren per la Sala comuna, veieren a la Hermione, que estava llegint un llibre.

- Què fas? -preguntà el Harry sota la capa.
L'Hermione es sobresaltà, però al no veure ningú de seguida endevinà que era el Harry amb la seva capa de fer invisible.
- Estava fent els deures que la McGonagall ens ha posat per la setmana que ve no l'altra... -digué la noia mentre els dos nois es treien la capa de sobre.
- I vosaltres? -preguntà ara l'Hermione més suspicaçment-, quina una en porteu de cap?
- Anem a seguir a la germana de la Dawn, ja fa nits que marxa del castell i no sabem a on va. Vols venir?
- Però afanya't! -l'instà el Harry-, abans no torni a desaparèixer del mapa.

L'Hermione semblava que s'ho rumiava una mica, però de seguida accedí a posar-se sota la capa. Al cap i la fi, es moria de curiositat per saber més coses sobre les germanes Summers, i no s'atrevia a preguntar-ho a la Dawn, ja que per algun motiu que desconeixia la noia evitava sempre que podia contestar a tot el què se li preguntava sobre el seu passat.

Amagats sota la capa i amb el mapa de magatotis a les mans, el trio de Gryffindor de seguida trobà a la Buffy Summers que en aquell moment, corria cap a les portes del castell amb una estaca a la mà. L'assistent mugglesocial, que així era com el Dumbledore l'anomenava, es dirigia amb gran rapidesa i seguretat cap al bosc prohibit, endinsant-s'hi sense cap mena de temor.

Els tres amics la seguiren amb gran dificultat. Doncs no era fàcil caminar sota la capa ajupits, amb un mapa a les mans i enganxats els uns amb els altres per no ésser descoberts. La noia, caminava amb fermesa... però de cop s'aturà. Els tres joves gairebé deixaren de respirar. Segur que els havia descobert... I amb aquests pensaments, els tres es quedaren immòbils observant a la Buffy Summers.

De cop però, ni ells s'adonaren del què estava passant realment, ja que una colla d'homes amb ullals i unes cares horribles començaren a atacar a la jove. El Harry anava a sortir a ajudar-la, però l'Hermione el subjectà pel braç i li xiuxiuejà:

- No hi vagis, mira!

I amb un gran astorament, veié com la menuda germana de la Dawn atacava els vampirs un a un. Es movia amb una agilitat increïble! Evitava els punys dels vampirs com aquell que res, i les puntades de peus que llançava enviava als vampirs uns metres enllà i els anava deixant estabornits!

Els tres observaren, com amb una destresa extraordinària la Buffy Summers anava estacant els vampirs quan aquests no estaven prou atents. I sense poder aturar-la, els vampirs es convertiren un a un en pols cada vegada que el seu cor era atrabessat per l'estaca. La Buffy, mirà satisfeta al seu voltant, on un munt de pols descansava al terra i digué per ella mateixa:

- Uns quants de menys!! -I posant-se bé els cabells, es dirigí altre cop cap al castell.

Els tres amics es quedaren astorats on eren. Quina destresa!! Quina força!! I quina habilitat!!

- Bé -digué l'Hermione-, em sembla que això ens prova que la caçavampirs existeix i que es tracta ni més ni menys que de la Buffy Summers!!


-------------------

(Moltes gràcies pels ànims a tots! Ens encanten els vostres comentaris, siusplau deixeu-ne més!)

Juls i Vero


Llegit 1586 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


Accra Anònim09/08/2005 a les 22:51
#1204Encara no he m'he registrat!

M'encanta l'escena Draco-Harry! Ui, que vigili la Ginny, que te competidor!! Continua!!




Avatarllewellyn 63 comentaris24/08/2005 a les 15:28
#1249Encara no he escrit cap fanfiction

uououououo, pobreta ginny, huhu, el draco...pobret, però el harry es queda tan ample!!! jejeje continueu k ta mu b




Avatarkk_xû_black 2 comentaris25/12/2005 a les 14:36
#2219Encara no he escrit cap fanfiction

Fua! M'he llegit tot el fan fic sencer, i està molt bé; ara tinc ganes de que continueu, tinc curiositat per saber què passarà! Que friki lu del Harry i el Draco xD Però el Harry es meeeu *___* bé, rectifico; el Harry no, EL DANIEL RADCLIFFE! *0* Quin déu!! El fic en sí està bé, però a vegades repetiu molt seguidament les paraules o expressions... M'explico? A veure si continueu aviat, que fa molt temps que no publiqueu cap capítol, noies!
Ciao!!
I bon Nadal!!! Pau i amor universal!!!




Avatar*ginny_potter* 10 comentaris30/12/2005 a les 21:33
#2352Encara no he escrit cap fanfiction

Si us plau, continueu aviat!! m'encanta aqest fic... escriviu genial les 2!




AvatarLia2 53 comentaris04/01/2006 a les 01:12
#2502Tinc 2 fanfictions i un total de 7 capítols

ola!, me llegit aket fic en un vespre i he arribat a l kunklusio d k ta muuul b!!! x cert..... ma nkantat l kunfessio Malfoy..... k li fara a l Ginny..... ? speru l kuntinuació!




Avatarjuls 31 comentaris06/01/2006 a les 01:05
#2591Tinc 1 fanfictions i un total de 22 capítols

Hola a tots!!! ens alegrem molt  ^^ de que us ho passeu tan bé llegint el fanfic!
Ara em toca escriure el capítol següent a mi, el tinc a mitges (tinc exàmens a la Uni) però de seguida que pugui l'acabaré i el penjo a la web!
Os asegurem que la trama encara es posa més interessant i hi han més embolics amorosos jeje, ens encanta "tornurar" els persontges amb relacions imposibles... ¬¬ sobretot el Draco i el Harry!
...i al següent capítol...: declaració del Harry a la Ginny! (o no declaracio... segons es miri jejeje), i un Draco intentant fer un conjur d'amor... i moltes històries més!

Que os portin molta felicitat els Reis!

juls