Hope - L'atac
AvatarEscrit per rodlel14
Enviat el dia 29/12/2011 a les 23:36:10
Última modificació 29/12/2011 a les 23:36:10
Tots els capítols de Hope
< Anterior capítol ||


L'atac

Les alarmes sonaven, a tot volum. Eren les set del matí, potser una mica més tard; el Sol tot just treia el cap en la llunyania, buscant alguna escletxa en el núvol fosc que s'alçava, amenaçant tempesta, a sobre nostre.
Tan de bo plogués molt. L'aigua dificultaria els moviments de l'enemic hostil i invencible que s'organitzava davant la muralla, esperant el moment. No eren molts -difícilment superaven els cinc-cents homes -, però eren mags poderosos i hàbils, molt capaços de matar i amb el desig de fer-ho. Vaig agafar la nena en braços i vaig baixar, com vaig poder, per l'escala de corda; a baix m'esperava ja la Gata, que rebé la criatura amb els braços oberts i, sense dir res, va endur-se-la al refugi de dins la roca. Durant uns instants, mig distret, vaig observar com la dona acompanyava diversos infants cap a una petita portella, invisible als ulls de qui no ho coneix, que els portaria al racó més profund i amagat del penyal que s'alçava darrere nostre.

 - Tots els homes i dones en edat de combatre, a la muralla! No podem deixar perdre la nostra ciutat, la nostra última esperança!

Els crits d'advertència que sonaven a través del sistema de megafonia eren difícilment intel·ligibles, dificultada aquesta tasca per les sorolloses sirenes que advertien la població. Vaig agafar el fusell que m'allargava en Charlie, conscient que no serviria de gaire res. Gairebé vuit mil homes i dones es reunien als carrers estrets de la ciutat, armats i a punt per morir.

Alguna cosa em va cridar l'atenció. No havia vist cap dels mags entre els joves armats que voltaven per la ciutat, expectants; no, no n'havia vist absolutament ni un. Vaig fer una ganyota; no podíem permetre'ns una mancança tan gran.

 - Ei, Sahid... - vaig saludar-lo quan va arribar al meu costat i va agafar el seu fusell -. En saps res, tu, dels mags?

 - He vist el meu germà sortir avui al matí, una mica abans que jo. Crec que estan infiltrats entre els mags enemics...

Vaig quedar-me amb la boca oberta, sorprès. Des d'allà podien fer estralls, però ens deixaven a la nostra sort. I es condemnaven en el mateix instant que es barrejaven amb la púrria racista que s'acumulava a fora.

 - És un suïcidi! Per ells, i per nosaltres! Per déu, si la única cosa que ens ha mantingut vius ha estat... la màgia! - vaig alçar els ulls al cel, amb el nas arrufat -. I ells, què? Es pensen que faran gran cosa, allà? Mataran cent, dos-cents homes, potser. I després moriran tots, i ja m'explicaràs com ens ho manegarem per sobreviure.

Vaig clavar una puntada de peu a una pedra, que va rodolar uns metres enllà. Un llamp va travessar el cel, i el tro va ressonar a la meva oïda.

 - Calma't, home. Els més joves són amb la Gata al refugi, com la resta d'ancians i criatures. No ens quedarem sense mags... només ens quedarem sense mags hàbils, d'educació acabada.

 - I et sembla poc? - vaig apostar-me a la meva posició, agafant el fusell amb força i posant dues pedres com a escut, per evitar els rebots -. Va, posiciona't, que ja vénen!

L'explosió inicial, barroera i sorollosa, va fer un forat a la muralla prou gros per fer-hi passar un troll. L'escampall de roques i fragments de paret cobria els cinquanta metres de radi al voltant de l'esquerda en la defensa; dos homes van caure, sotmesos a la pluja de pedres que va caure. Es va fer fosc per uns segons, en aixecar-se el núvol de pols.

 - ATAQUEU!!! - vaig sentir en la llunyania, entre les files dels mags enemics.

El forat era gran, però ens donava avantatge estratègic. En comptes de pretendre obrir un altre forat o ampliar l'actual, els mags van bolcar-se a dins la ciutat, esperant ser rebuts càlidament; la primera fila d'homes va caure a l'instant, sense temps de reacció per protegir-se, amb alguna d'aquelles paraules incomprensibles i sense sentit que els cobria de màgia i repel·lia les bales. "Seguiu així, vinga... Aviam si gràcies a això guanyem la guerra..."
La segona fila, set o vuit homes també prou estúpids però amb més vista per la guerra i la mort, va protegir-se en sentir els trets, i va entrar. Els primers flaixos de llum verda van començar a omplir l'aire, travessant els cors de molts llibertadors que s'exclamaven, agonitzant, abans de quedar irremeiablement estesos al terra.

Davant dels meus ulls, gairebé a càmera lenta, una bala disparada per Déu sap qui va ser repel·lida per el despòtic encanteri d'un mag enemic. Vaig observar, gairebé seguint el projectil amb els ulls, com arribava a enfonsar-se en les carns magres del meu company, sanguinàriament, travessant-li l'abdomen. També en Sahid va deixar anar un crit, però el jove era lluny dels contraris i va reaccionar a temps. Abans de quedar-se exposat als múltiples encanteris dels enemics, va ficar-se al meu amagatall, gemegant i implorant ajuda.

 - Erion... - va gemegar el noi, amb cara de cansat i adolorit.

Vaig deixar el fusell a terra i vaig anar a socórrer-lo. De la butxaca de la jaqueta en vaig treure una bena que guardava per emergències i, ràpidament, vaig arrencar-li la camisa per observar la ferida.

 - Calma't, Sahid, no és greu... No pots seguir lluitant, però te'n sortiràs - li deia, una vegada rere l'altra, mentre embenava el seu abdomen de banda a banda bo i cobrint la ferida per evitar que perdés més sang -. Te'n sortiràs...

Vaig cloure els ulls un segon, mentre el noi s'arraulia al fons del meu petit cau. Com vaig poder, vaig tornar al meu lloc i vaig agafar el fusell, amb les mans ensangonades i brutes. No havia tingut temps d'observar els fets succeïts a fora quan, de sobte, vaig sentir una explosió. Dues. Tres.
A la quarta explosió no vaig poder aguantar i vaig mirar. M'esperava el pitjor: una muralla completament destruïda i una ciutat exposada irremeiablement a les destructives armes de l'enemic. Però fou més grata la sorpresa quan, en dirigir la mirada a l'exterior, vaig veure com quatre immenses flamarades cobrien les files de l'enemic, i desenes d'homes cridaven, desesperats. Un udol de llop, possiblement un home llop influenciat per les males arts de l'Innominable, va ressonar per la ciutat i la plana que a davant s'hi estenia.

 - Els mags! Els nostres mags han reaccionat! - vaig exclamar, emocionat.

Encara no ho havia dit que vaig començar a veure flaixos verds a la distància, entre els mateixos enemics. El somriure d'alegria va convertir-se en una ganyota de dolor i ràbia, conscient que morien els meus amics i coneguts.
Enmig d'un sentiment d'inutilitat i frustració, una gota d'aigua caigué al meu cap. Acompanyada de llamps, trons, explosions i màgia, la pluja es dignà a deixar-se veure i va començar a caure, tempestuosa, enfangant els terres i molestant a tothom. Els nostres mags corrien, intentant entrar a la ciutat mentre els enemics provaven de salvar-se de les explosions i les flames que s'extingien, mica en mica, amb la pluja i el vent. Molts queien a terra, exànimes, abans d'arribar a un lloc segur; només dos adults, un home i una dona, van salvar-se. Els enemics de seguida van reorganitzar-se, però havien quedat molt reduïts en número, potser a la meitat, i alguns murmuraven sense decidir-se a atacar.

 - Ja han mort massa homes, avui... Marxeu!, ja heu fet prou mal. Si seguiu morireu tots, deixareu la ciutat reduïda a cendres i no hi sereu per veure com la reconstruïm...!

Vaig quedar-me sorprès. Un dels muggles que havia estat combatent amb nosaltres havia sortit pel forat i s'havia adreçat a ells directament.

 - A mi no em pot parlar així un muggle brut i fastigós... - mormolà un dels dirigents enemics, que aixecà la vareta contra el que havia parlat -. Et mereixes morir, per haver comès tal insolència!

Els meus ulls no donaven crèdit al que veien. S'atreviria a matar aquell home indefens i savi que els havia explicat com viure? Sí, s'hi atreviria. Però no ho féu, perquè com van fer molts d'altres, vaig recuperar el meu fusell i vaig prémer el gallet, gairebé a la desesperada. Més d'una bala va creuar el cel a tota velocitat, en direcció a aquell mag d'ànima podrida i poderosa vareta.
Però aquesta vareta no va poder fer res quan la mateixa bala que havia sortit del meu canó va endinsar-se al seu crani, travessant el seu cervell petit i disfuncional. L'home, que no s'havia esperat un atac així, va caure mort a terra, amb l'expressió de dolor dibuixada per sempre al rostre i un tercer ull al front, un ull vermell i petit com els de Qui-ja-sabeu.

Aquella pèrdua va quallar bastant en les files enemigues. Tres o quatre homes van córrer a socórrer-lo, deixant enrere les seves posicions i provocant el desordre entre la resta de combatents. Alguns van retirar-se de l'abast de les nostres armes, mentre que d'altres van romandre impassibles al seu lloc. L'home que havia parlat, que havia quedat paralitzat fins aleshores, va reaccionar i es va amagar darrere la muralla, mentre els seus homes començaven a retirar-se.



De seguida, quan ja eren prou lluny, vaig sortir del meu amagatall acompanyant el meu amic ferit. Centenars d'homes s'acumulaven entre els ferits, que reposaven a les vores dels carreres mentre un grup de socors els anava ajudant. Hi havia cadàvers per tot arreu, majoritàriament cossos d'amics i coneguts, gent amb qui havia passat més o menys estona. Vaig ser incapaç de reprimir una llàgrima, sense poder comprendre l'alegria d'aquells que celebraven la "victòria".

 - Ens n'hem sortit! Hem guanyat! Visca Uruk! Visca la resistència muggle! - exclamava un.

 - Som els millors! Ho hem fet! Els hem repel·lit, els hem fet fora!

 - Hem vençut! Hem resistit! VISCA!

Vaig acostar-me a aquell grup de joves, potser tres o quatre anys més petits que jo, fet una fúria.

 - Però és que sou imbècils, o què!? - vaig fotre un clatellot a un dels que havia cridat -. Que no ho veieu, potser?! QUE NO VEIEU EL QUE TENIU AL VOLTANT?!

Els joves van quedar callats, i alguns van atrevir-se a mirar les cases destruïdes i els pilons, cada vegada més grans, de cadàvers. Un d'ells va voler fer el gest de parlar, però el vaig fulminar amb la mirada de tal manera que va tornar a ajuntar els llavis immediatament.

 - No hem guanyat... A la guerra no hi ha vençedors, només vençuts. - vaig donar uns copets a l'espatlla al més jove, que era al meu costat -. Doneu gràcies que sou vius... hi ha dos mil homes lliures que ja no ho podran dir.

Vaig remenar el cap, intentant esvair les idees més tristes de la meva ment, i vaig anar a l'entrada del forat, que estaven reparant els mags que quedaven amb l'ajuda de tothom. Vaig recolzar una mà a la paret, observant com movien les pedres i fent una ganyota.

 - Tinc bones notícies, gent - deia un dels mags que es trobava més a prop meu -. Cinc o sis mags dels nostres han quedat com a infiltrats entre les seves files. A hores d'ara ja deuen ser al campament enemic.

 - I com tornaran? - digué algú.

 - No ho han dit. Ha estat totalment improvisat, però en John ha mencionat que es podia fer i ell i uns quants més s'han quedat allà.

Esperança. Encara hi havia esperança; en John era viu. Jo era viu. En Sahid era viu. No havíem perdut tant com m'esperava, en aquell atac. Després de tant temps... seguíem aguantant. Seguíem al peu del canó. I una cosa estava clara...: d'Uruk ningú ens en mouria.

_______________________________________

Bé, bé... Tercer episodi. No és res de l'altre món, curtet i intens com els altres. Disfruteu-lo!


Llegit 552 vegades


< Anterior capítol ||

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 30/12/2011 a les 15:47:09
    #22964He escrit 10 fanfics amb un total de 162 capítols

    Doncs això, que gràcies per avisar xDD Però veig que els moments d'inspiració dónen bons resultats, eh? Se m'ha fet curtíssim i m'ha agradat molt :) Però m'ha sorprès que la Gata no hagi sortit a lluitar en un impuls dels seus xD Total, desitjant-te molts moments d'inspiració com aquest (a veure si me n'envies algun xD), em retiro. Comtinua aviat!