Hope - Uruk
Escrit per rodlel14Enviat el dia 15/12/2011 a les 23:10:19
Última modificació 15/12/2011 a les 23:10:19
Tots els capítols de Hope
< Anterior capítol || Pròxim capítol >
Vaig llevar-me aviat, com cada dia. Era impossible dormir més hores sobre aquell piló irregular de palla que em feia de matalàs; era encara pitjor, tanmateix, quan evocava aquells dies d'infantesa en què encara pernoctava en aquell llit flonjo i comfortable.
Suposo que fou aquest
record plaent el que em va portar a cedir-li el matalàs a la dolça
criatura que respirava amb calma, només a un parell de metres,
desconeixedora dels meus mals. Ignorant-los jo també, així, vaig
aixecar-me i vaig girar el coll; un crec
característic, que ja m'era familiar després de diversos anys de
rutina, va fer-se notar una vegada més.
Vaig acostar-me a la finestra i vaig mirar la ciutat que s'estenia davant dels meus ulls. El sol sortia de darrere dels massissos muntanyencs, llunyans i vagament visibles en un dia clar. Malgrat això, els carrers d'Uruk s'omplien de vida a mida que el fred de la nit es convertia en l'agradable escalfor de què tant disfrutàvem en sortir a l'aire lliure quan el gran astre encara no s'alçava, solemne, a la vertical dels nostres caps.
Vaig deixar la Ketzahl al nostre pis-xampinyó (la ciutat, mig construïda sobre una roca, estava feta de cases elevades en forma de bolet) i vaig baixar d'una revolada per les escales de corda. Quan ja era a l'últim graó, a punt d'arribar a terra, es va trencar i vaig caure, rodolant un parell de metres enllà. Vaig esbufegar en rebre el cop a l'espatlla, però em vaig aixecar sense problemes.
De seguida, conscient de la imminent necessitat d'arreglar aquella escala, vaig apressar-me a arribar a la petita casa-xampinyó de dos carrers més enllà. Era una casa petita i gairebé marginal; però era comprensible, tenint en compte que els que hi vivien eren en John i en Charlie, una parella gai. A la gent no li importava que fossin homosexuals. Ells eren discrets, com tothom. El problema era que en John era bruixot. I molts, sobretot els muggles, que ignoraven gran part del món màgic i del seu significat, molts tenien prejudicis pel que feia als mags. Només deu anys abans, Lord Voldemort havia començat una guerra que menaria el món gairebé a la destrucció total. Una guerra que havia enfrontat mags i muggles, i en què tots havíem perdut bous i esquelles.
"Avui, 17 de juliol de 2001, a la gran ciutat de Londres i després de tres dies d'escaramussa policial, s'ha fet la proclama del Cop de Bastó, en què Lord Voldemort ha fet manifesta la societat màgica. Ell mateix, mentre alçava la vareta d'àlber que dóna nom al moviment, l'ha llegit en veu alta, davant d'uns dos mil seguidors. El discurs declara les intencions de supremacia màgica i de sedicionisme respecte de la societat anomenada muggle, conforme a l'estat de guerra aplicat des d'aquest mateix dia. La Conselleria d'Afers Màgics del Regne Unit s'ha proclamat independent del Govern Central."
Els fets de tres anys abans es repetien. Aquesta vegada, però, no eren els cossos d'unes dotzenes d'alumnes, els que queien. D'un sol gest de vareta, fins i tot el Cavaller de la Mort menys poderós podia fer donar mitja volta a les bales dels fusells militars, que esberlaven les armilles antibales dels soldats, excitades per una mena de força que un projectil normal no mostrava.
La rúbrica de l'Innominable, una mena de gargot il·legible artísticament decorat amb una calavera i una serp, va quedar impresa sobre un document que també van firmar els governs d'Espanya, Itàlia, el Marroc i Tunísia. Aquell tractat del Mediterrani va unificar les forces dels quatre països, que van ajudar a la causa màgica de Qui-ja-sabeu amb la condició que rebrien protecció i ajuda després de la guerra. Ingenus...
Els soldats, atemorits, morien sense remei, bé travessats per les seves pròpies bales o per algun d'aquells feixos de llum que tants malsons provocaven. Algun mag, fidel a les seves conviccions, va romandre altiu mentre els companys muggles queien irremeiablement. Només per uns minuts, un bri d'esperança naixia als seus cors; després algun Cavaller se n'adonava. Al temps que a aquest li apareixia un somriure pervers als llavis, els ulls del mag que s'hi enfrontava es tornaven foscos, davant la mort segura.
El Regne Unit va caure en només nou dies. Els qui van poder, van fugir, refugiant-se en les ciutats europees que encara no havien estat arrasades; la resta van caure tots, alguns més ràpidament que d'altres.
La independent Conselleria d'Afers Màgics va dedicar tot l'any següent a reconstruir Londres i les altres ciutats principals; el mateix Innominable, auxiliat per alguns Cavallers de la Mort de la seva confiança, van passar casa per casa i van assassinar a tots els qui no s'havien lliurat voluntàriament com a mà d'obra per esmenar el "seu país".
Vaig saludar amb la mà al Charlie, que era al sostre de la casa arreglant alguna cosa. No vaig poder reprimir un somriure, conscient que era afortunat de trobar-lo. L'home, d'uns trenta-cinc anys, baix i ample d'espatlles, va tornar-me la salutació amb un crit, la veu rogallosa i aspra i l'exclamació tosca i vulgar.
De seguida va sortir aquell altre noi, gairebé l'antítesi del que parlava: devia fer gairebé dos metres d'alçada i era prim com un fideu. Possiblement per això mateix, tradicionalment, al John li dèiem el tallarina.
- Què et passa, Erion? - va dir mentre baixava les escales de tres en tres i es plantava al meu costat.
-D'això... Se m'ha trencat l'escala d'accés, i no tinc recursos per arreglar-la jo sol. Em podries fer un favor i arreglar-la amb... el que sigui que fas amb la vareta?
El noi es va posar a riure en sentir la meva expressió. Jo, llufa, havia nascut en una família de mags, essent el més petit de tres germans. Però era massa petit, aleshores, com per aprendre res de l'art de la màgia; i els records eren cruents i difícils, tant, que la meva selectiva memòria havia oblidat els episodis més foscos.
- Mama, quan arribarà l'estiu?
- Ja és l'estiu, rei meu... Ja és l'estiu... - la veu sonava trista.
- I on són, el Leo i la Tess?
El silenci va regnar durant uns instants. No sé si van ser dos segons, o dos minuts; finalment, la mare va rompre a plorar i jo, susceptible emocionalment, vaig emetre un gemec i vaig començar a somicar.
Vaig acostar-me a la finestra i vaig mirar la ciutat que s'estenia davant dels meus ulls. El sol sortia de darrere dels massissos muntanyencs, llunyans i vagament visibles en un dia clar. Malgrat això, els carrers d'Uruk s'omplien de vida a mida que el fred de la nit es convertia en l'agradable escalfor de què tant disfrutàvem en sortir a l'aire lliure quan el gran astre encara no s'alçava, solemne, a la vertical dels nostres caps.
Vaig deixar la Ketzahl al nostre pis-xampinyó (la ciutat, mig construïda sobre una roca, estava feta de cases elevades en forma de bolet) i vaig baixar d'una revolada per les escales de corda. Quan ja era a l'últim graó, a punt d'arribar a terra, es va trencar i vaig caure, rodolant un parell de metres enllà. Vaig esbufegar en rebre el cop a l'espatlla, però em vaig aixecar sense problemes.
De seguida, conscient de la imminent necessitat d'arreglar aquella escala, vaig apressar-me a arribar a la petita casa-xampinyó de dos carrers més enllà. Era una casa petita i gairebé marginal; però era comprensible, tenint en compte que els que hi vivien eren en John i en Charlie, una parella gai. A la gent no li importava que fossin homosexuals. Ells eren discrets, com tothom. El problema era que en John era bruixot. I molts, sobretot els muggles, que ignoraven gran part del món màgic i del seu significat, molts tenien prejudicis pel que feia als mags. Només deu anys abans, Lord Voldemort havia començat una guerra que menaria el món gairebé a la destrucció total. Una guerra que havia enfrontat mags i muggles, i en què tots havíem perdut bous i esquelles.
"Avui, 17 de juliol de 2001, a la gran ciutat de Londres i després de tres dies d'escaramussa policial, s'ha fet la proclama del Cop de Bastó, en què Lord Voldemort ha fet manifesta la societat màgica. Ell mateix, mentre alçava la vareta d'àlber que dóna nom al moviment, l'ha llegit en veu alta, davant d'uns dos mil seguidors. El discurs declara les intencions de supremacia màgica i de sedicionisme respecte de la societat anomenada muggle, conforme a l'estat de guerra aplicat des d'aquest mateix dia. La Conselleria d'Afers Màgics del Regne Unit s'ha proclamat independent del Govern Central."
Els fets de tres anys abans es repetien. Aquesta vegada, però, no eren els cossos d'unes dotzenes d'alumnes, els que queien. D'un sol gest de vareta, fins i tot el Cavaller de la Mort menys poderós podia fer donar mitja volta a les bales dels fusells militars, que esberlaven les armilles antibales dels soldats, excitades per una mena de força que un projectil normal no mostrava.
La rúbrica de l'Innominable, una mena de gargot il·legible artísticament decorat amb una calavera i una serp, va quedar impresa sobre un document que també van firmar els governs d'Espanya, Itàlia, el Marroc i Tunísia. Aquell tractat del Mediterrani va unificar les forces dels quatre països, que van ajudar a la causa màgica de Qui-ja-sabeu amb la condició que rebrien protecció i ajuda després de la guerra. Ingenus...
Els soldats, atemorits, morien sense remei, bé travessats per les seves pròpies bales o per algun d'aquells feixos de llum que tants malsons provocaven. Algun mag, fidel a les seves conviccions, va romandre altiu mentre els companys muggles queien irremeiablement. Només per uns minuts, un bri d'esperança naixia als seus cors; després algun Cavaller se n'adonava. Al temps que a aquest li apareixia un somriure pervers als llavis, els ulls del mag que s'hi enfrontava es tornaven foscos, davant la mort segura.
El Regne Unit va caure en només nou dies. Els qui van poder, van fugir, refugiant-se en les ciutats europees que encara no havien estat arrasades; la resta van caure tots, alguns més ràpidament que d'altres.
La independent Conselleria d'Afers Màgics va dedicar tot l'any següent a reconstruir Londres i les altres ciutats principals; el mateix Innominable, auxiliat per alguns Cavallers de la Mort de la seva confiança, van passar casa per casa i van assassinar a tots els qui no s'havien lliurat voluntàriament com a mà d'obra per esmenar el "seu país".
Vaig saludar amb la mà al Charlie, que era al sostre de la casa arreglant alguna cosa. No vaig poder reprimir un somriure, conscient que era afortunat de trobar-lo. L'home, d'uns trenta-cinc anys, baix i ample d'espatlles, va tornar-me la salutació amb un crit, la veu rogallosa i aspra i l'exclamació tosca i vulgar.
De seguida va sortir aquell altre noi, gairebé l'antítesi del que parlava: devia fer gairebé dos metres d'alçada i era prim com un fideu. Possiblement per això mateix, tradicionalment, al John li dèiem el tallarina.
- Què et passa, Erion? - va dir mentre baixava les escales de tres en tres i es plantava al meu costat.
-D'això... Se m'ha trencat l'escala d'accés, i no tinc recursos per arreglar-la jo sol. Em podries fer un favor i arreglar-la amb... el que sigui que fas amb la vareta?
El noi es va posar a riure en sentir la meva expressió. Jo, llufa, havia nascut en una família de mags, essent el més petit de tres germans. Però era massa petit, aleshores, com per aprendre res de l'art de la màgia; i els records eren cruents i difícils, tant, que la meva selectiva memòria havia oblidat els episodis més foscos.
- Mama, quan arribarà l'estiu?
- Ja és l'estiu, rei meu... Ja és l'estiu... - la veu sonava trista.
- I on són, el Leo i la Tess?
El silenci va regnar durant uns instants. No sé si van ser dos segons, o dos minuts; finalment, la mare va rompre a plorar i jo, susceptible emocionalment, vaig emetre un gemec i vaig començar a somicar.
- Mama... on són?
Els trobo a faltar... - una llàgrima va relliscar per la meva galta
quan la mare va sobreposar-se a la seva tristesa i em va
abraçar.
Els seus petons, dolços com els muffins que preparava pel dia que tornaven els meus germans, no em consolaven. Aquell pensament dels muffins va fer-me adonar que aquell any no n'hi havia. Vaig témer que no n'hi hauria mai més. Aleshores, tota la por continguda va sortir, desbocada, pels meus ulls i la meva boca, en forma de perles salades i gemecs sords.
Aviat vam ser al nostre pis. La nena va sentir-me parlar, alegrement, amb el mag; no sé si ja era desperta, però quan érem tot just comprovant les cordes de l'escala vella, els seus cabells rossos van onejar al vent suau que refrescava l'ambient i una mà va començar a moure's histèricament, saludant-nos.
Vaig alçar el cap amunt, per veure-la, i vaig saludar-la amb la mà sense aixecar la veu. Un somriure es va dibuixar al rostre de la noia, i vaig perdre uns preuats segons observant-la fins que va tornar a entrar a la cambra i la vaig perdre de vista. Fou aleshores quan vaig tornar a mirar al John.
La meva cara de pòquer degué ser memorable. En els pocs segons que havia perdut saludant la Keta, la corda vella i esfilagarsada havia estat substituïda per una corda nova, gruixuda i d'aparença resistent; les fustes trencades i estellades també havien quedat perfectes.
- Dedueixo per la teva expressió que no t'esperaves que acabés tan ràpid... - digué el mag.
- No, la veritat... No sabia que ho poguessis fer. No m'acostumaré mai a la màgia.
- Creia que eres de família màgica.
Els seus petons, dolços com els muffins que preparava pel dia que tornaven els meus germans, no em consolaven. Aquell pensament dels muffins va fer-me adonar que aquell any no n'hi havia. Vaig témer que no n'hi hauria mai més. Aleshores, tota la por continguda va sortir, desbocada, pels meus ulls i la meva boca, en forma de perles salades i gemecs sords.
Aviat vam ser al nostre pis. La nena va sentir-me parlar, alegrement, amb el mag; no sé si ja era desperta, però quan érem tot just comprovant les cordes de l'escala vella, els seus cabells rossos van onejar al vent suau que refrescava l'ambient i una mà va començar a moure's histèricament, saludant-nos.
Vaig alçar el cap amunt, per veure-la, i vaig saludar-la amb la mà sense aixecar la veu. Un somriure es va dibuixar al rostre de la noia, i vaig perdre uns preuats segons observant-la fins que va tornar a entrar a la cambra i la vaig perdre de vista. Fou aleshores quan vaig tornar a mirar al John.
La meva cara de pòquer degué ser memorable. En els pocs segons que havia perdut saludant la Keta, la corda vella i esfilagarsada havia estat substituïda per una corda nova, gruixuda i d'aparença resistent; les fustes trencades i estellades també havien quedat perfectes.
- Dedueixo per la teva expressió que no t'esperaves que acabés tan ràpid... - digué el mag.
- No, la veritat... No sabia que ho poguessis fer. No m'acostumaré mai a la màgia.
- Creia que eres de família màgica.
- Euh...
Sí, però era molt jove.
Tenia quinze anys quan
els Cavallers de la Mort ens van trobar. Ni tan sols l'exili als
països nòrdics significava la salvació; els seguidors de
l'Innominable es multiplicaven i s'escampaven per tot el globus. Feia
ja quatre anys de l'inici de la guerra, i tot el món s'hi havia
involucrat. Europa era de domini màgic, igual que Amèrica del Nord;
la Xina i els països de la Lliga Àrab encara resistien.
La descarada traició
de Qui-ja-sabeu contra Espanya i Itàlia havia provocat la dissolució
de l'aliança mediterrània, que havia tingut un paper bastant
secundari en els tres anys previs a aquell dia fatídic.
El número de víctimes ja es comptava per centenars de milions, la majoria civils assassinats a sang freda. Aquell feix de llum verda s'havia convertit en el malson de tots els muggles del món. El tastà la meva mare quan es va negar a dir on era jo; ho va fer mentre el meu pare era arrossegat, colpejat i insultat fins a vomitar sang. Ell, l'home més valent que mai he conegut, va agenollar-se als peus del seu assassí i va besar-li les mans tacades de sang, implorant clemència. Un perdó que mai va ser-li concedit.
Des del fons d'un armari, perfectament camuflat gràcies a un encanteri mimetitzador exercit per la meva estimada mare, vaig observar com aquesta era fredament assassinada en mans d'un pobre titella, possiblement controlat màgicament. No degué ser un dels seus, perquè no van dubtar ni un instant en tallar-li el coll i deixar-lo jeure sobre la dona a qui ell mateix havia mort, intentant salvar la vida. Des d'allà mateix, els meus ulls no van voler mirar quan el petit punyal del "mandamás" del grup va clavar-se mortalment al seu cor.
Vaig tornar-me a trobar la parella en qüestió unes hores més tard, juntament amb un altre muggle, en Sahid, que era uns tres anys més gran que jo. Tots eren a cal Sumer, la parada de racionament de menjar; també donava, a qui ho demanava, una cervesa o un vas de whisky. I allà estaven, tots tres, comentant la jugada.
- Ei, gent... Què passa? - les cares de preocupació eren evidents.
- S'ha espatllat la bobina. És qüestió d'hores que se n'adonin i ataquin amb tota l'artilleria.
- I el pitjor és que no sabem què falla... - va seguir en Sahid.
Vaig fer una ganyota. Aquella bobina ens havia salvat la pell fins aleshores. Havíem aguantat tres anys des del final de la guerra; però es desconeixia l'existència de qualsevol altra ciutat resistent.
Uruk era, potser, la última ciutat muggle. A finals de 2011, les tres polis comunicades amb Uruk havien estat destruïdes, restant tan sols l'antiga ciutat mesopotàmica. A la distància, des de l'atalaia, es podien veure els dos grans rius de la zona: l'Èufrates, cap a l'oest, i el Tigris, a l'est. A més de la protecció natural dels rius, una immensa muralla de vint metres d'alçada i deu metres de gruix envoltava la ciutat, que contenia uns vint-i-cinc mil habitants.
A més, un camp electromagnètic creat per una bobina immensa protegia la ciutat de qualsevol incursió màgica, i uns quants encanteris creaven una segona cúpula que es superposava al camp electromagnètic, de tal manera que no hi havia manera d'arribar a la muralla perquè els projectils muggles també es desintegraven abans d'arribar-hi.
- Però no podem quedar-nos de braços plegats! Què hem de fer, resignar-nos i observar, capcots, com aquell capoll entra a la ciutat i ens assassina d'un en un? - vaig dir, gairebé cridant.
- Calma't, home! És clar que no farem res d'això, però no pots pretendre lluitar-hi obertament.
Vaig alçar els ulls al cel i vaig etzibar una cop de peu a la paret, nerviosament. Vaig acomiadar-me, apressadament, dels companys, i vaig endur-me el meu sac de patates i el meu pa cap a casa. No podia deixar de donar voltes a aquell assumpte.
Em rodava el cap i no podia moure'm. No tenia forces per fer res, ni tan sols per parlar. Els meus ulls van entreobrir-se, però els vaig cloure immediatament per culpa del mal que em féu aquell flaix de llum. Per un instant creia que em moria, que allò que havia vist era aquell malaurat encanteri que tantes morts havia provocat. Però aviat vaig adonar-me que seguia respirant i, més tranquil, vaig intentar-ho de nou.
Aquesta vegada, després d'un intens parpalleig, vaig poder veure alguna cosa. Algú degué adonar-se que estava conscient, perquè ben aviat vaig veure un parell d'homes vestits amb bata blanca, mirant-me atentament.
Una parella de muggles joves havia trobat la casa on m'amagava, mig derruïda. M'havien trobat, transportat amb ells i finalment havien arribat a Jerusalem, on encara no havien arribat els seguidors de Lord Voldemort. El coma s'havia allargat durant gairebé un any; mai vaig poder agrair als meus salvadors el que havien fet, perquè ningú tenia constància de la seva identitat.
- Keta, ja sóc aquí! - vaig dir, en veu alta, després d'enganxar el sac de patates a una corda que fèiem servir de muntacàrregues.
Vaig arribar a dalt i la noia se'm va llançar als braços, com acostumava a fer. Vaig correspondre a la càlida abraçada de la criatura, que reia jovialment mentre jo feia el que podia per pujar el menjar fins a dalt. No era gran cosa, però passaríem amb allò... Almenys en aquest sentit la ciutat era autosuficient.
- Petita... t'he de demanar una cosa - vaig dir, ajupint-me i posant-me al seu nivell -. Una cosa que és molt important per mi.
Els seus ulls van mirar-me, encuriosits. Uns ulls blaus, immensos, que no volia perdre.
- Vull que, a partir d'ara, facis tot el que jo et digui. TOT. Si et dic que vagis a veure la Gata, fes-ho. Si et dic que estudiis, fes-ho. Per mi, Keta - vaig agafar-li una maneta -. Si et dic que no surtis de casa, fes-me cas. Si et dic que hem de marxar d'Uruk...
- Hem de marxar?! - va exclamar; els seus ulls blaus van humitejar-se.
- No, no! - vaig intentar aturar aquelles llàgrimes que reclamaven sortir a l'exterior dur i bèl·lic de fora del lacrimal -. Només és un exemple... No pateixis, només és un exemple...
Vaig abraçar la criatura, mossegant-me el llavi per no seguir parlant. No volia que passés per tot el que havia passat jo.
____________________________________________
Segona entrega! Moltes gràcies a tots els que heu llegit, i als que heu comentat!
Disfruteu del capítol!
El número de víctimes ja es comptava per centenars de milions, la majoria civils assassinats a sang freda. Aquell feix de llum verda s'havia convertit en el malson de tots els muggles del món. El tastà la meva mare quan es va negar a dir on era jo; ho va fer mentre el meu pare era arrossegat, colpejat i insultat fins a vomitar sang. Ell, l'home més valent que mai he conegut, va agenollar-se als peus del seu assassí i va besar-li les mans tacades de sang, implorant clemència. Un perdó que mai va ser-li concedit.
Des del fons d'un armari, perfectament camuflat gràcies a un encanteri mimetitzador exercit per la meva estimada mare, vaig observar com aquesta era fredament assassinada en mans d'un pobre titella, possiblement controlat màgicament. No degué ser un dels seus, perquè no van dubtar ni un instant en tallar-li el coll i deixar-lo jeure sobre la dona a qui ell mateix havia mort, intentant salvar la vida. Des d'allà mateix, els meus ulls no van voler mirar quan el petit punyal del "mandamás" del grup va clavar-se mortalment al seu cor.
Vaig tornar-me a trobar la parella en qüestió unes hores més tard, juntament amb un altre muggle, en Sahid, que era uns tres anys més gran que jo. Tots eren a cal Sumer, la parada de racionament de menjar; també donava, a qui ho demanava, una cervesa o un vas de whisky. I allà estaven, tots tres, comentant la jugada.
- Ei, gent... Què passa? - les cares de preocupació eren evidents.
- S'ha espatllat la bobina. És qüestió d'hores que se n'adonin i ataquin amb tota l'artilleria.
- I el pitjor és que no sabem què falla... - va seguir en Sahid.
Vaig fer una ganyota. Aquella bobina ens havia salvat la pell fins aleshores. Havíem aguantat tres anys des del final de la guerra; però es desconeixia l'existència de qualsevol altra ciutat resistent.
Uruk era, potser, la última ciutat muggle. A finals de 2011, les tres polis comunicades amb Uruk havien estat destruïdes, restant tan sols l'antiga ciutat mesopotàmica. A la distància, des de l'atalaia, es podien veure els dos grans rius de la zona: l'Èufrates, cap a l'oest, i el Tigris, a l'est. A més de la protecció natural dels rius, una immensa muralla de vint metres d'alçada i deu metres de gruix envoltava la ciutat, que contenia uns vint-i-cinc mil habitants.
A més, un camp electromagnètic creat per una bobina immensa protegia la ciutat de qualsevol incursió màgica, i uns quants encanteris creaven una segona cúpula que es superposava al camp electromagnètic, de tal manera que no hi havia manera d'arribar a la muralla perquè els projectils muggles també es desintegraven abans d'arribar-hi.
- Però no podem quedar-nos de braços plegats! Què hem de fer, resignar-nos i observar, capcots, com aquell capoll entra a la ciutat i ens assassina d'un en un? - vaig dir, gairebé cridant.
- Calma't, home! És clar que no farem res d'això, però no pots pretendre lluitar-hi obertament.
Vaig alçar els ulls al cel i vaig etzibar una cop de peu a la paret, nerviosament. Vaig acomiadar-me, apressadament, dels companys, i vaig endur-me el meu sac de patates i el meu pa cap a casa. No podia deixar de donar voltes a aquell assumpte.
Em rodava el cap i no podia moure'm. No tenia forces per fer res, ni tan sols per parlar. Els meus ulls van entreobrir-se, però els vaig cloure immediatament per culpa del mal que em féu aquell flaix de llum. Per un instant creia que em moria, que allò que havia vist era aquell malaurat encanteri que tantes morts havia provocat. Però aviat vaig adonar-me que seguia respirant i, més tranquil, vaig intentar-ho de nou.
Aquesta vegada, després d'un intens parpalleig, vaig poder veure alguna cosa. Algú degué adonar-se que estava conscient, perquè ben aviat vaig veure un parell d'homes vestits amb bata blanca, mirant-me atentament.
Una parella de muggles joves havia trobat la casa on m'amagava, mig derruïda. M'havien trobat, transportat amb ells i finalment havien arribat a Jerusalem, on encara no havien arribat els seguidors de Lord Voldemort. El coma s'havia allargat durant gairebé un any; mai vaig poder agrair als meus salvadors el que havien fet, perquè ningú tenia constància de la seva identitat.
- Keta, ja sóc aquí! - vaig dir, en veu alta, després d'enganxar el sac de patates a una corda que fèiem servir de muntacàrregues.
Vaig arribar a dalt i la noia se'm va llançar als braços, com acostumava a fer. Vaig correspondre a la càlida abraçada de la criatura, que reia jovialment mentre jo feia el que podia per pujar el menjar fins a dalt. No era gran cosa, però passaríem amb allò... Almenys en aquest sentit la ciutat era autosuficient.
- Petita... t'he de demanar una cosa - vaig dir, ajupint-me i posant-me al seu nivell -. Una cosa que és molt important per mi.
Els seus ulls van mirar-me, encuriosits. Uns ulls blaus, immensos, que no volia perdre.
- Vull que, a partir d'ara, facis tot el que jo et digui. TOT. Si et dic que vagis a veure la Gata, fes-ho. Si et dic que estudiis, fes-ho. Per mi, Keta - vaig agafar-li una maneta -. Si et dic que no surtis de casa, fes-me cas. Si et dic que hem de marxar d'Uruk...
- Hem de marxar?! - va exclamar; els seus ulls blaus van humitejar-se.
- No, no! - vaig intentar aturar aquelles llàgrimes que reclamaven sortir a l'exterior dur i bèl·lic de fora del lacrimal -. Només és un exemple... No pateixis, només és un exemple...
Vaig abraçar la criatura, mossegant-me el llavi per no seguir parlant. No volia que passés per tot el que havia passat jo.
____________________________________________
Segona entrega! Moltes gràcies a tots els que heu llegit, i als que heu comentat!
Disfruteu del capítol!
Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)
ivi_potter Enviat el 16/12/2011 a les 22:26:39 #22961 He escrit 1 fanfics amb un total de 8 capítols Ei! M'ha agradat molt el capítol, segueix aviat!:)
marta_ginny (Moderador/a FF) Enviat el 18/12/2011 a les 10:37:30 #22962 He escrit 15 fanfics amb un total de 182 capítols I, altre cop, vaig tard, però que consti que vas ser tu el que em va dir que fins que no estés animada no ho fes, així que... xD Total, que m'ha agradat molt :) De moment no hi ha gaires teories a fer, per tant... per cert, posaràs algun (altre) personatge de la Rowling? Ale doncs, continua aviat! :)