Hope - El dia en què va morir l'esperança
AvatarEscrit per rodlel14
Enviat el dia 08/12/2011 a les 23:02:09
Última modificació 08/12/2011 a les 23:02:09
Tots els capítols de Hope
Pròxim capítol >


El dia en què va morir l'esperança

»Un tremolor gairebé imperceptible va assaltar el pols del jove mag. El fulgor rogenc d'aquell maldestre encanteri amagava, a aquells que ho miraven des de la distància, l'implacable raig verd que travessava la sala. Ni tan sols hi va haver prou temps per reaccionar. Absorts, tots els espectadors van veure com l'experiència del bruixot més vell es sobreposava a l'èmfasi de l'encara aprenent. Absorts, tots els espectadors van veure com s'esvaïa la vida del seu salvador.

»El cop sord d'aquell cos prim i esllanguit, contra el terra, va provocar el pànic a aquells ingenus que encara conservaven un bri de raó i de calma. El repic metàl·lic de les ulleres rodones degué ser inaudible; els crits de terror i els xiscles de pànic ressonaven dins de les parets malmeses del Gran Saló. La gent plorava. Alguns, corrien; d'altres ni tan sols es molestaven a gastar la poca energia que els restava. Els qui havien estat considerats més intel·ligents, embogien. Els qui havien estat considerats més honrats, trepitjaven als altres maldant per sortir del que seria la seva tomba. Els qui havien estat considerats més valents, demanaven clemència.

»Al castell de Hogwarts, aquell dia nefast de juny del 1998, hi va morir l'esperança. El cos del jove Harry Potter, de qui es deia que era l'escollit, jeia exànime sobre les runes d'una paret que s'havia esfondrat al mateix temps que ho feien els ànims dels qui vivien. Havia estat una dura lluita, farcida de corredisses i atacs a la desesperada; les paraules del noi, uns instants abans d'enfrontar-se definitivament amb l'Innominable, havien omplert de joia els cors dels qui escoltaven. Havia parlat de final, mencionant una profecia i parlant amb orgull d'unes relíquies antigues. Paraules buides, possiblement. Un vague intent de guanyar temps, que només havia aportat una mort menys digna i una profunda decepció als seus amics i col·laboradors.

Després que ho fes ell, dotzenes d'altres cossos van caure també, llevada la seva vida amb un temible flaix de llum. Tan sols algun afortunat va salvar la pell, amagat sota un tros de taula de roure, o dolorosament cobert de pedres i vidres trencats.

- Erion!

Uns braços petits i febles van envoltar el meu coll, gairebé sense avís previ i interrompent aquell moment de reflexió i remembrança. El flashback m'havia deixat una mica desorientat, però de seguida vaig tornar al meu món i vaig correspondre a l'abraçada.

- Keta! - la nena reia, musicalment, penjada del meu coll -. Em pensava que eres amb la Gata, estudiant. 

- No vull estudiar, Erion. No m'agrada, és avorrit; i costa molt...

La Ketzahl tenia 7 anys i era la criatura més jove de la ciutat, sense comptar els nascuts recentment. Semblava sorprenent, de fet, que algú nascut durant la guerra hagués sobreviscut. Els seus pares, però, no havien patit la mateixa sort, i havien estat deportats al desert del Sàhara, on havien mort.
Tanmateix, els seus ulls de color de mel brillaven amb alegria i jovialitat, i els seus cabells rossos, ondulats, ballaven al ritme que marcava el vent. Potser per això li tenia tanta estima: i és que aquella nena significava més per mi que ningú altre.

- Segueixes entossudida en no aprendre màgia, oi? - sí, també era bruixa.

- La màgia és dolenta! Fa tornar dolentes les persones!

Vaig alçar els ulls al cel, incapaç de dissimular un somriure. La nena, que va notar-ho, va riure i es va ajocar al meu costat, i va recolzar el seu caparró a la meva espatlla, fent-me servir de coixí. Recolzat en un arbre vell i gros, vaig cloure els ulls i vaig tornar als meus maldecaps, torturant-me a voluntat amb aquells records difuminats del dia més trist de les nostres vides.

»Qui ja sabeu havia abandonat el castell un cop conclosa la seva feina, deixant que fossin els seus sequaços els qui fessin la neteja del recinte. Els cossos dels alumnes, professors i voluntaris s'amuntegaven a diversos llocs. Les parets eren reconstruïdes, i les finestres trencades eren substituïdes per vidres nous.

Aleshores, l'Innominable havia aparegut altra vegada i s'havia endut tots els Cavallers de la Mort que encara servien d'alguna cosa. Havia atacat Hogsmeade, i tenia planejat fer-se amb el control de la capital anglesa tan aviat com fos possible. Fou així com al castell encara mig en ruïnes, hi restaren tan sols els Cavallers més dèbils, que ben aviat van sucumbir al poder dels joves que fins aleshores havien estat amagats a les profunditats de les masmorres de Hogwarts. Potser va ser una mena de revenja pels centenars d'amics i amigues assassinats uns dies abans; però el cas és que ben aviat controlaven el castell.


»A diferència dels Cavallers, però, els alumnes coneixien com el palmell de la seva mà cada racó del castell. La cuina era un desgavell, però encara estava plena de viandes i aigua potable, suficient per mantenir aquell grup de quinze o vint joves rebels. Els més grans, conscients de la proesa, van relatar-la en alguns escrits sobre pergamins vells. Però, malgrat tot, era evident que estar-se al castell era un risc, i alguns decidiren marxar. Van ser una minoria, només, els que van atrevir-se a abandonar les quatre parets que els servien de refugi. La resta van ser detectats per Cavallers que retornaren al castell, i immediatament empresonats i enviats a treballar amb els altres supervivents.


- Mmm... - va gemegar algú.

Vaig obrir els ulls i vaig mirar la Ketzahl, que feia cara d'adormida i estava despentinada.

- Déu ni do, quina becaina...! - vaig dir, rient.

La nena es va fregar els ulls i va estirar-se, intentant treure's la son de les orelles. No sabia quanta estona dúiem allà, estirats. Em recreava en cada segon d'aquell record aliè, un record que ja havia fet meu de tantes vegades com l'havia mirat en el petit pensiu de la Gata.

- Tinc gana... M'acompanyes a cal Sumer?

Vaig assentir i vaig ajudar a aixecar-la. La noia va fer un parell de saltirons, més alegre i desperta, i va estirar-me del braç. De seguida vaig aixecar-me jo també, espolsant-me els pantalons, i vam començar a caminar.

Feia calor, i molta gent era a casa aprofitant la frescor que s'hi acumulava. A les ombres de les grans palmeres també s'hi ajeien els més joves, adolescents hormonalment descontrolats que aprofitaven la mica d'intimitat que aconseguien per petonejar-se i fer-se carícies.

- Senyor Sumer, que té galetes? - vaig dir, amb la veu rogallosa i cansada -. La Keta està afamada...

- Sí, en tinc una safata acabada de treure del forn - va allargar-li una galeta a la noia i em va mirar -. Per cert, a la meva dona gairebé no li queda poció per dormir. Me'n podries preparar un parell de flascons per demà o demà passat?

Vaig fer una ganyota, conscient que tenia feina i poques ganes de treballar, però vaig assentir. La Keta va acabar-se la galeta i en va agafar un grapat.

- Sí, demà els hi portaré - vaig agafar una galeta, també -. Si li va bé, aprofitaré el viatge i m'enduré ja el meu pa i les meves patates... Així m'estalvio haver de venir aquest divendres.

L'home va fer un gest amb el cap, donant la seva aprovació, i va tornar a la recambra.

- Doncs fins demà, Erion!

De seguida vaig sortir, agafant la Keta de la mà. El canvi de temperatura va sobtar-me una mica i em vaig veure obligat a treure la cantimplora, ja mig buida. A la ciutat escassejaven els recursos, i cada vegada vivíem en pitjors condicions. Sort en teníem dels escassos mags que havien romàs fidels a la causa igualitària i ens ajudaven.

Vaig allargar la cantimplora a la nena, que va beure una mica i em va abraçar, agraïda. Això sí que ho tenia, ella: educació. Prou me n'havia cuidat, que fos així. Després vaig treure el ventre de pena amb una galeta i un glop d'aigua, que per sort havia conservat la temperatura i no s'havia escalfat.

- Anem a veure la Gata, d'acord?

- NO, ERION! - va exclamar-se, aixecant la veu -. Em castigarà si li dic que no m'agraden les seves classes...!

- No et castigarà, Keta. És molt bona dona, només fa el millor per tu, i si tu no vols estudiar, no t'hi pot obligar ningú.

La criatura es va aferrar a mi, dificultant-me el moviment. Després de fracassar en l'intent de caminar, vaig agafar-la a coll i me la vaig carregar a les espatlles.

- Tinc un sac de patates...! - vaig dir, alt, mentre la nena m'etzibava guitzes i cridava.

- ERION! BAIXA'M!

Ignorant els xiscles de la criatura, que no podia evitar riure entre crit i crit, vaig dirigir-me a casa de la vella bruixa i vaig trucar a la porta mentre baixava la nena, que de seguida es va amagar darrere meu traient només el cap per un costat.
De seguida va aparèixer ella. Unes velles ulleres de mitja lluna tapaven aquells ulls marrons; duia els cabells curts, blancs, coberts per un barret de punxa que la caracteritzava. La dona va mirar-me a mi primer, i després va veure la Keta.

- Tu! - va apuntar la nena amb el dit, arrufant el nas i corbant maliciosament els llavis -. La pròxima vegada que no vinguis avisa'm, que t'he estat buscant per tot el veïnat durant més d'una hora!

La criatura no va poder evitar riure per sota el nas, posant-se vermella i amagant el cap tímidament darrere meu.

- Gata, sisplau... perdona-la, segueix amb aquesta mania de no voler aprendre màgia - vaig amanyagar la Keta, despentinant-la -. Venia a preguntar-te si tens algun llibre de pocions. El meu és molt bàsic i fa un excessiu èmfasi en algunes pocions que ja considero elementals.

- Bé... tinc un manuscrit d'un vell amic, que sens dubte era una eminència en el camp dels beuratges màgics. T'avisaré quan el trobi, d'acord?

Vaig assentir, abaixant el cap. Sempre m'havia ajudat molt, aquella dona. I, malgrat tot, no en sabia ben res. Intuïa que era algú important en l'antic món màgic, però tot el que en sabíem ara era un rumor que deia que podia parlar amb els gats. D'aquí venia el nom que ella mateixa utilitzava, i pel qual tothom la coneixia a la ciutat.

- Moltes gràcies, de veritat. No sé com agrair-te tot el que fas per mi...

- Ho fas cada dia, cuidant la Ketzahl - va dir fent mitja volta, en veu baixa i gairebé inaudible; sense acabar-ho d'entendre, vaig somriure-li a la nena i vam marxar.

De seguida vam arribar a casa. Era petita; en forma de bolet, com totes les altres. L'escala de corda que fèiem servir per pujar al pis era ja vella i en qualsevol moment seria inútil, però no tenia prou recursos per arreglar-la. Hauria de parlar amb en Charlie o en John, una parella de dos mags ineptes que vivien un parell de carrers enllà.

De seguida vaig allitar la Keta, tapant-la amb un llençol fi. A la nit baixaven una mica les temperatures, i més ens valia evitar posar-nos malalts o perdríem el poc poder adquisitiu que teníem. La ciutat, petita i poc poblada, funcionava col·laborativament, però sempre era millor estar disponible de cara a fer qualsevol feina, o els altres ciutadans s'enfadarien.
Després, vaig estirar-me al jaç de palla on dormia malament cada nit. Sempre havia suposat que una pila de palla amb uns llençols mal posats al damunt, no devien ser el lloc òptim on passar la nit; els meus dolors d'esquena segur que eren deguts a això.

Així i tot, vaig cloure els ulls amb calma i vaig intentar dormir, retornant involuntàriament als records d'èpoques passades. No eren ni tan sols records meus, sinó de vells amics que en el llit de mort havien optat per passar-me els seus. El pensiu de la Gata, en això, m'havia ajudat a revelar i desxifrar aquells records caòtics; fins al punt que jo mateix m'havia construït un record propi, fet a mida dels meus pensaments, una mena de collâge d'imatges, sons, gustos i olors. El més colpidor era que podia sentir en les meves carns cadascuna de les ferides infligides en els meus companys. Ferides físiques, com dits amputats i talls en llocs varis; o ferides emocionals, com la pèrdua de l'esperança en veure caure el qui creien que els salvaria. En veure caure el seu món, enfonsant-se en el més obscur de l'infern.

Em dic Erion, tinc 21 anys i sóc un llufa.


Llegit 606 vegades


Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • Avatarrodlel14Enviat el 08/12/2011 a les 23:03:07
    #22946He escrit 1 fanfics amb un total de 3 capítols

    Bé, fins aquí el primer capítol. Espero que us agradi, i ja ho sabeu... a comentar!



  • AvatarArwen Black (Moderador/a FF)Enviat el 09/12/2011 a les 23:52:04
    #22947

    Ooh... M'agrada aquesta ciutat, i els noms, i que sigui una continuació d'un final alternatiu, i bé, el capítol en general. Tant de bo pengis el següent capítol aviat ;) molts ànims amb aquesta nova ff!



  • Avatarivi_potterEnviat el 10/12/2011 a les 16:17:19
    #22949He escrit 1 fanfics amb un total de 8 capítols

    Hola! De moment tot això té molt bona pinta! Un final totalment alternatiu i una història completament diferent... m'agrada!:) segueix aviat :D



  • AvatarLuna WeasleyEnviat el 12/12/2011 a les 21:33:45
    #22950He escrit 2 fanfics amb un total de 13 capítols

    Bé, aniré per passos, encara que la veritat és que no estic gaire inspirada per comentar això... :P

    Primer de tot. La Keta és una criatureta adorable. M'encanta. ^0^

    Segon. Eh...? HOLA? Ets TU el mateix que em va dir fa un parell de mesos que no escriuria una fanfiction perquè "jo no sé escriure"? Ets tu? Perquè no ho sembla! Deixant de banda el caràcter depriment que et caracteritza (?), he de dir-te que està molt ben escrita... En sèrio. O sigui que ja estàs continuant aviat, joder!

    Tercer, parlem de la Gata. La Gata mola! I sí, m'havia parat a pensar qui era, la Gata, no et queixis (i a sobre encertadament... xD) ^^

    I... I per ara no em queda res més a dir, res que no sigui que la veig amb molt futur, i que jo me la llegiré encara que tu critiquis a mort la nostra fic (?)

    Fins al pròxim ^^

    ~Allie~




  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 12/12/2011 a les 22:48:09
    #22951He escrit 10 fanfics amb un total de 162 capítols

    Val més tard que mai, no? xD Després d'haver enviat el capítol de la comunitària, aquí em tens a llegir :) I m'agrada, m'agrada (tot i que coneixent-te, no em sorprèn :P) i bueno, que com que et tinc esperant-te al fb per comentar-ho ho deixo aquí. Afanya't a continuar! :)



  • AvatarClara_WeasleyEnviat el 13/12/2011 a les 19:58:27
    #22956

    Vale, m'ha agradat molt! Però has matat al Harry, al meu pobre nen...

    Em cau bé l'Erion, però em fa pena. Suposo que sota un règim del Voldemort els llufes deuen estar molt mal vistos. Pobret.

    I la Keta és adorable! També em cau bé la Gata i crec saber qui és, però no ho diré per si a cas ^^

    Si fa falta, t'obligaré a continuar, perquè m'ha agradat molt, així que ja saps que et toca fer, eh?

    Escriure molt, muahahaha! ^^