Això és una... Gran Orgia! - Capítol 6.- CONNECTORS
AvatarEscrit per _llunàtica
Enviat el dia 23/08/2009 a les 22:27:40
Última modificació 24/08/2009 a les 13:36:18
Tots els capítols de Això és una... Gran Orgia!
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


Capítol 6.- CONNECTORS

Bones altre cop! Aquest capítol és una mica llarg, però espero que no us avorreixi. Bé, merci a tots els que em comenteu. Ah, i continueu ja les vostres, que les segueixo i estic impacient! Hehe 

Per cert, fa uns dies vaig acabar aquest dibuix que hi ha aquí dalt. Representa en Harry i en Malfoy XD Sé que és una mica xapussero, però és el que hi ha. Intentaré fer-ne un de nou i de millor, si tinc temps. Però bah, em fa mandra. Aquest em va costar força-.-

 L'endemà al matí en Harry va anar a la taula de Revenclaw per donar-li el sobre a la Luna.

-Ah, Harry, ets molt amable.

Quan ja marxava, es va girar de cop.

-Luna.

-Mana'm.

-Daixò... - desitjava saber què hi havia al sobre. - Res, res. -Va anar a la seva taula, on es va asseure al costat d'en Ron i davant de l'Hermione.

-Bon dia, Harry! - va dir ella.

-Ei.

-Ei, Harry. Què li has donat a la Luna?

-Res, un sobre que em va donar en Dumbledore ahir.

-Ah.

-Ai, sí, és veritat! - Va exclamar l'Hermione, recordant-ho de cop. - Què et va dir? Et va renyar gaire? - I va dirigir-li una mirada de retret.

-No ho intentis, Hermy. A mi ahir a la nit no em va voler explicar res. - Va dir en Ron mosquejat. - Només em va voler dir que en Malfoy també estava castigat i que els esperava avui a la mateixa hora al seu despatx.

-En Malfoy també? Que estrany. Igual que tu, Harry. Últimament estàs summament rar. - Va dir la noia amb preocupació. - Que hi ha res que vulguis explicar-nos?

-No.

-Au, va! No ens menteixis. Som els teus millors amics, no?

-És clar! Però tothom té coses privades, no?

-Sí, home, però...

-Doncs ja està. - S'estava posant realment nerviós. Els hi havia d'explicar o no? Va decidir que ja s'ho pensaria, i es va aixecar i va abandonar el Gran Saló, ignorant els crits de darrera seu.

-Harry!

-Espera't, home!

Va pujar les escales i travessar passadissos fins arribar al retrat de la Senyora Grassa. Va dir la contrasenya - ara era "rave" - i va entrar a la Sala Comuna. Va asseure's en una butaca, posant-se les mans al cap, sense adonar-se que tenia algú al cantó.

-Harry, que et passa res? - Es va sobresaltar. Era la veu de l'Angelina, l'entrenadora de l'equip de Quidditch. (NA: Sé que no n'he parlat, però aniré posant-ne partits de tant en tant.)

-Eh? No, no res.

-Ja, segur. - El va mirar irònicament. - Harry, en aquests últims entrenaments has estat... desconcentrat. I ahir no vas ni tan sols presentar-t'hi!

-Ho sento, Angelina. Ahir... estava castigat.

-Ah, hosti. És cert que en Ron ho va dir. Què vas fer, ja?

-Res, res. Deixa-ho estar.

-Un altre dia avisa'm TU personalment. - I es va aixecar. Quan ja era a la porta per sortir, es va tornar a girar. - I respecte a això d'estar desconcentrat... Harry, ets molt i molt bon jugador, ja ho saps, però et necessito - necessitem - al màxim. Siusplau.

-Sí, d'acord. Ho sento, de debò.

-Bé. Si necessites res, ja saps on sóc.

-Gràcies, Angelina.

 

***

 

Mentrestant, una noia rossa sortia del Gran Saló estrenyent un sobre groguenc contra pit. Va pujar escales i va travessar passadissos, va pujar més escales i va arribar a una porta. Era la porta de la sala comuna de Revenclaw.

-De què s'ha d'omplir una ampolla perquè pesi menys que buida?

La Luna va pensar-s'ho, i finalment va respondre:

-De forats.

-Resposta correcta! - i la porta es va obrir.

Va travessar la sala comuna intentant passar desapercebuda, és clar que sense èxit.

-Luna! Vols venir a jugar al burro explosiu amb nosaltres? - Era en Thomas Clown (cognom que resultava un motiu de burla per molta gent), de tercer.

-No, gràcies. Pujo a l'habitació!

Quan va ja era davant de la porta ve sentir una melodia suau i molt ben tocada. (Només se sentia si hi eres molt a prop. Els professors feien conjurs a les habitacions on hi havia músics perquè no molestessin a ningú.) Va entrar-hi, i va trobar-se a la seva companya, que estava tocant el piano.

Era la Norah Johnson - la que va tenir un rotllet amb en Harry- tan alegre com sempre. Va deixar de tocar i va somriure-li.

-Hola, Luna!

Tenia els cabells castanys clars i ondulats, llargs fins una mica més que les espatlles, els ulls ametllats i de color mel, el front ample i un somriure gairebé permanent. No era ni alta ni baixa, més aviat primeta. Potser no era el prototip de noia guapa, però el seu tarannà la feia molt especial.

-Ei, Norah.

-Que et passa res? - Va aixecar-se mirant-la amb cara de preocupació. Automàticament l' instrument va tancar-se i es va col·locar pla a la paret, pla com un pòster.

-No, no tranquil·la. Només és que... - va dubtar un moment. - em trobo una mica malament.

-Ah, d'acord, doncs et deixo sola perquè descansis. Si necessites res ja ho saps!

-Merci, Norah.

-De res, dona. - Dit això va somriure-li un cop més i va marxar tancant la porta darrera seu.

La Luna va obrir el sobre groguenc impacient. Hi havia una carta i una caixeta petita de color blau marí embolicada amb un fil lila clar. Va optar per començar llegint la carta.

 

Benvolguda senyoreta Lovegood,

 

Voldria donar-li les gràcies per ajudar el senyor Felton. Fa que tot li sigui molt més fàcil. Si us plau, presenti's al meu despatx a les dotze del migdia. Vull explicar-li unes quantes coses.

Atentament,

 

Albus Dumbledore  

 

PD: Ah, i obri la caixeta! (M'ha costat molt de col·locar bé el fil!)

 

La Luna es va mirar la carta estranyada. Com sabia que s'havien fet amics? Suposo que els devia haver vist pel passadís. De totes maneres aquell director sempre ho sabia tot. La veritat és que en Tom a la Luna li semblava encantador. Cada dia quan es llevava tenia més ganes de trobar-se'l i de xerrar-hi; de passejar pels camps plegats; d'estirar-se davant del llac.

I, tanmateix, no podia deixar de sentir-se una mica culpable. Culpable per en Neville. A ella li agradava, però... que potser en Tom també? No, només eren amics.

La noia va remenar el cap, intentant foragitar aquells pensaments.

Va desfer el fil lila i va obrir la caixeta. Hi havia dos penjolls de plata. Un era un llop i l'altre una Lluna Plena. Va girar-los. A darrera del llop hi havia gravat "Luna Lovegood"; darrera de la Lluna Plena hi havia gravat "Tom Felton".

La Luna no acabava d'entendre-ho. Va tancar la caixeta i va posar-se-la a la butxaca. Després va posar la carta i el fil lila dins el sobre i va guardar-lo a la seva tauleta de nit, fent un conjur perquè ningú pogués obrir-la.

Va anar a classe. Li tocava Criança de Criatures Màgiques amb els de Griffindor.

 

***

 

-Va, correu, que arribarem tard! - cridava l'Hermione per sobre del vent mentre baixaven les escales de fora corrent per arribar a davant del Bosc Prohibit. Van veure de lluny que ja hi eren tots, tant els de Griffindor com els de Revenclaw, i que en Hagrid els mirava amb uns prismàtics. Van arribar-hi esbufegant.

-Senyoreta Granger, senyor Weasley, senyor Thomas, senyor Finnigan i senyor Longbottom, es pot saber per què arriben tard? - Va mirar-los severament. Es notava que era una mirada forçada, només per semblar més bon professor.

-Au, Hagrid, només han sigut cinc minuts! - Va replicar en Ron.

-Cinc punts menys per Griffindor, per no tractar-me de vostè ni com és degut.

-Però...!

-Res de peròs! - Estava de mal humor i només una persona, present en aquella classe, sabia per què. - Bé, avui entrarem al Bosc. Els ensenyaré un ésser realment meravellós.

-Sí, igual que tots els altres... - va dir sarcàsticament en Ron a l'Hermione.

-Deia res, senyor Weasley?

-No, no res, professor Hagrid. - Va remarcar aquests dos últims mots, aixecant una cella de color panotxa.

Van entrar al bosc. Sent com era de dia no resultava tan esgarrifós. Mentre caminaven, en Ron i l'Hermione van anar-se a trobar amb en Harry, que estava sol.

-Harry, on t'havies ficat?

-Enlloc.

-Harry, estic - estem - farts d'aquest joc! - va exclamar en Ron. - Que no veus el mal que et fas a tu i a nosaltres?

-Ja ho sé, ja ho sé... ho sento. És que durant aquest curs m'han passat moltes coses. Mireu, us ho explicaré tot, però no ara ni aquí. Hi ha massa gent.

-D'acord. - Va conformar-se en Ron, donant-li uns copets a l'espatlla al seu millor amic.

-Almenys explica'ns on has estat tota aquesta estona! No t'hem trobat per enlloc... - va dir l'Hermione.

-Pf. D'acord.

 

>>Quan he sortit del Gran Saló he caminat ràpid i he sortit a fora. He anat a veure en Hagrid per parlar-hi, però quan he entrat a la seva cabanya plorava desconsoladament. No us podeu imaginar el que m'ha costat que es decidís a explicar-me el que li passava...

M'ha conduït al mig del bosc, recorrent un camí que ja vaig recórrer fa, concretament, quatre anys. Ron, tu deus recordar-te'n més bé que jo i tot! Haha Tot d'aranyes han començat a sortir de tot arreu, però en Hagrid les ha calmat, fins que hem topat amb l'Aragog, la gran aranya. Estava de panxa enlaire amb les potes arronsades. Morta, ben morta. La recordes, oi, Ron?

-Com per oblidar-la... - i va fer cara de pomes agres.

>>Doncs res, que m'ha explicat que va ser justament ahir a la nit. La va anar a veure i la va trobar arronsant-se per terra, sense poder fer-hi res de res.

-Així que va presenciar la seva mort... - va dir l'Hermione tristament. Ja tenia els ulls humits. - Pobre Hagrid. Diu que era el seu millor amic, l'Aragog.

-Si era una aranya terrorífica! - va exclamar en Ron.

-Potser, però se l'estimava molt...

>>Em deixeu acabar? Res, després hem fet una petita pregària - a en Harry se li va escapar el riure en pronunciar aquesta última frase - i hem marxat. Bé, en Hagrid hi ha deixat un ram de flors. És per això que està de tan mal humor.

-Òbviament! Després hauríem d'anar a veure'l, no creieu? - va proposar l'Hermione.

-Però que no hàgim de veure aquell monstre, eh?

-Doncs prepara't, Ron, perquè m'ha dit que l'haurem d'enterrar.

-Haurem?!

 

Paral·lelament, una mica més endavant:

 

-Tom, t'haig d'explicar una cosa. - va dir-li la noia rossa arrossegant-lo fins estar lluny de la resta.

-Digues, Luna. Estàs molt... exaltada. No és propi de tu.

-Ja ho sé, ja ho sé, però és que és important. Mira això. - i es va treure la capseta blava de la butxaca i va donar-li. Quan ho va veure, en Tom va ofegar un crit.

-Qui coi t'ho ha donat?!

-En Dumbledore. A més a més m'ha escrit una carta dient-me que avui vagi a parlar-hi i... ep! Un moment. Tu saps què són, oi, aquests penjolls?

-Bé... ho vaig llegir en un llibre. Crec que en diuen Connectors. Estan units per un lligam, i sempre fets especialment per dues persones, les que tenen el nom que hi ha escrit a darrera. Serveixen per comunicar-se d'una manera indirecta. Normalment es fa servir amb els - li costava molt dir-ho. - homes llop.

-Ah... ja ho entenc. En Dumbledore ens n'ha fet uns personalment. Ens els posem, doncs? - la Luna va tornar a ser la de sempre de cop, simplement perquè ho havia entès tot. No suportava no entendre les coses.

-Però, Luna... N'estàs segura?

-Sí, és clar. Però què fa exactament per comunicar-nos?

-Notaràs... no ho sé ben bé, alguna cosa quan jo estigui en perill i viceversa. Però, sobretot, quan em transformi sempre ho sabràs.

-I què podré fer-hi?

-No ho sé. Potser per això en Dumbledore vol parlar amb tu.

-Segurament.

-Però Luna, no t'hi sentis obligada. És una responsabilitat innecessària.

-De cap manera! No és innecessària en absolut. Podré ajudar-te. Estic segura que serà molt útil. - dit això va agafar el penjoll que tenia una Lluna i va posar-li a en Tom. Aquest va sentir les seves mans fredes tocant-li el coll, i va girar-se. Va mirar-la als ulls i va posar-li el collaret del Llop. Després va passar un dit pels seus llavis rosats, però ella es va sobresaltar, enrojolant-se per primer cop a la seva vida.

-Millor que anem tirant, que ja s'allunyen.

 

Van arribar en una clariana. Allà hi van veure una mena de drac i de cuc amb mirada de babau ajagut a terra. Era rosat i llefiscós, i tossia una mena de mocs verds i enganxosos.

-Us presento el senyor Dracuscucus, un drac-cuc de mitjana edat! - va dir en Hagrid entusiasmat amb els ulls brillants d'emoció.

 

Després d'aquella classe (traumàtica per alguns, ja que aquell tal "senyor Dracuscucus" deixava anar uns excrements molt repugnants) i de les que quedaven abans de dinar van arribar inevitablement les dotze del migdia.

La Luna ja pujava les escales del despatx d'en Dumbledore quan es va obrir la porta. Va entrar-hi, observant el majestuós fènix Fawkes (NA: Com s'escriu?).

-Benvinguda, senyoreta Lovegood. Segui.

-Hola, professor.

-Oh! Veig que ja porta posat el collaret, i intueixo que el senyor Felton també. M'equivoco?

-No, no s'equivoca.

-Fantàstic! - va picar de mans entusiasmat. - Bé, voldria parlar-li d'un tema molt delicat. Ja se l'imagina, no?

-Sí.

-Estic molt content que s'hagin fet amics, de debò. Com ja sabrà, d'aquí unes setmanes serà Lluna Plena. El senyor Felton ja li deu haver explicat el que teníem pensat de fer.

-Sí, m'ho va explicar.

-Ho farem així, però crec que és molt millor tenir companyia, en aquests moments. Potser quan et transformes no n'ets conscient, però el teu subconscient sap que no estàs sol. Jo mai he estat home llop, evidentment, però he conviscut amb alguns d'ells, i n'he tingut algun a l'escola. - va fer una rialleta, que la Luna va interpretar molt bé. - Per això els he donat aquests collarets. Vostè sabrà quan cal que estigui al seu costat. Nosaltres ja procurarem que estigui segura, però que la seva presència sigui efectiva. Li sembla bé?

-Òbviament, professor. No deixaria sol a un amic en aquesta circumstància.

-Ben dit. Bé, senyoreta, ja es pot retirar. Ja l'avisaré en el seu moment. Sento les presses, però he de preparar uns assumptes. Confidencialment, pel càstig de dos noiets del seu curs, que arribarà aquest vespre mateix.

Quan la noia va arribar altre cop al passadís, va trobar-se cara a cara amb algú que coneixia molt bé.

-Neville!

 

 

 


Llegit 756 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)