Això és una... Gran Orgia! - CAPÍTOL 3.- LLUNA NOVA
AvatarEscrit per _llunàtica
Enviat el dia 13/08/2009 a les 12:04:50
Última modificació 13/08/2009 a les 12:04:50
Tots els capítols de Això és una... Gran Orgia!
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


CAPÍTOL 3.- LLUNA NOVA

Uaaaa! Ara entenc per què ho penjava i l'endemà ja no hi era! Hahah és que no arribava a les 1999 paraules XD tenia la paranoia que s'havia d'arribar a les 1000, només. Bé, sort que ja tenia escrit el 4 xdd he pogut fer un pedaç.

Mm, doncs el que venia a dir era:
Primer, moltes gràcies a tots/es els que us la llegiu, de debò.
Segon, he estat pensant en això que m'heu comentat alguns/es de vosaltres sobre la relació Harry/Ginny. És que... coi, no sé què fer. Volia retocar-ho, però la història se'n va a la merda, en part. Bé, ja ho veureu... a veure si us agrada o no, quan arribi! (; Ja em direu el què.

Hi havia una munió d'alumnes embogits que volien entrar al Gran Saló. Tots es delien per menjar aquell banquet de després de Nadal. Bé, tots menys una.

-Per què coi hem de menjar ara? Tot és una gran parafernàlia! Podria ser a la biblioteca preparant-me per les classes de demà... és més, hauríem de començar les classes avui!

-Hermy, per Merlí, què dius!- va replicar-li en Harry tot divertit asseient-se al banc de taula de Griffindor.

Van fitar la taula dels professors, que estava quasi plena; només hi havia buit el seient de l'Snape, cosa que els va estranyar molt. Quan tots els alumnes estaven asseguts als seus llocs i el moviment s'havia apaivagat, en Dumbledore es va aixecar. Va mirar-los a tots amb els seus ulls blaus. Les ulleres de mitja lluna brillaven encara més que les estrelles que es veien al sostre màgic aquell dia net de núvols i de Lluna.

-Hola a tots, alumnes de Hogwarts! Espero que el Nadal els hagi anat de perles. Voldria anunciar-los una cosa, abans que comencin a menjar el banquet que els elfs els han preparat. Agraeixin-los-hi mentalment, siusplau. Bé, com poden comprovar - i va assenyalar el lloc buit de la taula.- no hi ha el professor Snape. Ahir va patir un greu accident, i no vindrà fins d'aquí unes setmanes, si es compleix el previst. No s'alarmin!-va aixecar el to de veu per fer callar el murmuri que havia començat.- Durant aquest període de temps no faran pocions, sinó hores d'estudi a la biblioteca. I hores d'estudi són hores d'estudi! Bé, bon profit! - va picar de mans i els plats es van omplir de menjar.

-Que guai! No haurem de veure els seus cabells greixosos fins d'aquí setmanes. Setmanes!- va exclamar en Ron ben satisfet. - I no farem pocions!

-Ron, no siguis insensible. Ha dit que ha patit un accident greu, potser morirà i tot!

-No exageris, Hermione! - va dir en Harry.- Segur que d'aquí dos dies, abans del previst i tot, el tenim aquí emprenyant un altre cop.

Van sopar contents. Bé, l'Hermione una mica incòmoda, perquè en Dean no parava de mirar-la i picar-li l'ullet. Ella cada cop estava més convençuda que era un autèntic talòs, almenys en aquest tema. "D'acord, jo no he sabut parar-li els peus... però és que és tan idiota! Fins i tot en Neville se n'hagués adonat!" pensava.

Quan van acabar van anar a la Sala Comuna, corrent perquè en Dean no els atrapés.

-Contrasenya.- la dona del retrat, tan grassa com sempre.

-Uiui, que borde! Almenys podries preguntar-nos com ens ha anat el Nadal!- va riure-se'n en Ron.

-Borde? Què vol dir això? Oh, vocabulari del jovent...Contrasenya, ja!

-Cul de sac. - va dir una veu darrera seu. Era un xaval nou, molt ben plantat, per cert. Van entrar a la Sala un pilot de Griffindors alhora.

-Qui ets, noi? - va preguntar-li en Harry.

-Em dic Tom. Tom Felton. Faig setè, i vosaltres?

-Nosaltres sisè. Jo em dic Harry, Harry Potter.

-Ja t'he reconegut, evidentment. I tu, noi?

-Jo Ron Weasley. Ella Hermione Granger. - va dir assenyalant-la, abans que ella pogués obrir la boca.

-Encantat. Bé, me'n vaig, que encara no he vist les habitacions.

Un cop va haver marxat, tothom va començar a murmurar. Els nois, que d'on coi sortia un noi nou a setè, l'últim curs. I, les noies, quin noi més guapo i més interessant. Era morè de pell, tenia els cabells negres i ondulats i llarguets, els ulls negres amb una mica de gris, les espatlles amples però no amb accés, era alt i prim però fort, etc.

-Bah, no m'acaba de caure bé. - va dir en Ron quan van seure a les butaques.

-Ai, Ronald, a tu el que et passa és que estàs gelós. Gelós de mena! - va burlar-se'n l'Hermione.

-Gelós, jo? Però què té ell que no tingui jo?

-Vols que en faci una llarga llista? Ell és alt, fort, sexy...

-Jo sóc alt, fort, i sexy! Com si no ho sabessis... a més, no semblava que em manqués res, eh, aquests últims dies a casa meva?

-Au, va, calleu! Pobre xaval, prou li deu costar ser nou en un curs tan alt com per què tothom parli d'ell...

-On, en Harry se'ns està tornant comprensiu.

Després de xerrar una estona més entre ells i amb altres companys de residència, van anar a dormir. Un cop al llit, en Harry va tenir la necessitat de parlar amb en Ron de millor amic a millor amic (o d'home a home).

-Ron, què en penses realment d'en Tom Felton?

-Home, jo el trobo una mica prepotent i...

-Au, va, de debò.

-Doncs.. la  veritat és que és molt ben plantat, i sembla intel·ligent.

-Sí, jo penso el mateix. Té un físic molt exòtic... aquestes tonalitats de pell no les tenim, aquí! I la seva veu greu...

-Harry!! - en Ron es va asseure de cop, amb els cabells de color panotxa ben despentinats.

-Què?

-No res, que semblaves gai...

En Harry va esclatar a riure i li va tirar un coixí.

-Oh, sí, Ron, em poses! Cada  nit m'aixeco d'amagat i em faig una palla mentre et miro!

En Ron també es va posar a riure. Quan els hi va passar l'atac, es van adormir, cadascú amb els seus pensaments.

 

***

 

Va sortir per la porta de la seva cambra intentant no despertar el seu company. Va travessar la Sala Comuna i va sortir per la porta, amb por que la senyora del retrat no es despertés. Va córrer fins arribar a l'escala, que sortosament no es va moure i el va deixar arribar a l'escalinata de marbre de l'entrada.

-Què hi fa, senyoret, rondant pels passadissos a aquestes hores? - es va girar espantat per trobar-se amb el cos que emetia aquella veu. Però, sorprenentment, no era un cos, sinó el reflex d'això.- Sorprès? Que no havia vist mai cap fantasma? Ja veig que és nou aquí. Em dic Nick-De-Poc-Sense-Cap, i sóc el fantasma de Griffindor. Intueixo que tu ets d'aquesta residència.

-Ssí.

-No tingui por. Em veurà sovint pel castell i pel Gran Saló. Avui, però, els fantasmes no hem vingut a saludar. Teníem assumptes més importants a resoldre... - va riure per sota el nas. - Daixò, què hi fa aquí a aquestes hores?

-Bé, jo només volia sortir a fora, a davant del llac.

-I no es pot esperar a demà?

-És que avui no hi ha Lluna.

-I no li agrada, la Lluna?

-No és això... és que... - el jove no va acabar la frase i va marxar corrent per on havia vingut, deixant sol el fantasma.

Va arribar al davant del retrat de la Senyora Grassa, amb la respiració agitada. Va descansar les mans als genolls, esbufegant. Tenia llàgrimes als ulls.

-Què et passa, Tom Felton? - era una veu llunàtica i intel·ligent.

-Qui ets?

-Em dic Luna Lovegood. Encara que així no et responc la pregunta...

-Tu no ets de Griffindor.

-No, sóc de Revenclaw.

-Què hi fas, aquí? - se la va mirar més bé. Els seus cabells eren rossos i molt llargs i ondulats. Era molt bonica. A en Tom li van agradar els seus ulls distrets, que semblaven buits d'interès si te'ls miraves poc, però que si t'hi fixaves veies que eren tot el contrari.

-Passejava pels passadissos. No sé per què, però mai em trobo cap professor. Potser és que passo desapercebuda...

-Sí?

-T'he vist baixar les escales, i he pensat que  no trigaries a tornar a la teva Sala Comuna.

-Ja sabies qui era?

-Sí, tothom parla de tu. És cert que ets tan ben plantat com diuen. - Li va dedicar un somriure innocent, i ell es va enrojolar. - Com és que corries pels passadissos?

-És que... bé, és igual.

-Com vulguis. - Ella ja s'aixecava per marxar.

-No, no. Queda't, siusplau. Només volia sortir a fora i estar-me davant del llac.

-Per què?

-Perquè avui és dia de Lluna Nova.

-Que no t'agrada la Lluna?

-M'agrada massa.

Llavors, per sorpresa seva, la Luna el va agafar de la mà i el va arrossegar corrent fins arribar a una finestra del fons del passadís. Va començar a entonar una cançó suau i melodiosa. De cop i volta, un ésser estrany per en Tom va aparèixer darrera el vidre, batent les immenses ales. Era negre i aterridor, però si te'l miraves bé, dolç.

-Què és?

-El veus?

-Sí, és clar, però...

-És un Vespral. Només el pots veure si has vist la Mort.

-Tu també l'has vist, doncs. Qui?

-La meva mare. I tu?

-Com és que l'has cridat?

-Tu vols anar a fora, jo et vull ajudar. - va fer veure que no s'havia adonat que ell havia canviat de tema bruscament. Va obrir la finestra de vidre amb un encanteri desconegut per ell. - Hola, maco. Gràcies per venir. Au, ara hi hem de pujar!

La Luna va saltar-hi al damunt amb una facilitat i elegància que va enlluernar en Tom. Seguidament va oferir-li la mà i, després d'uns moments de dubte, ell li va agafar. 

 

***

 

Van baixar en picat. Les ales de rat penat gegants del Vespral estaven quietes com si planés, però en posició vertical. En Tom va tenir por. Es va agafar fort a la Luna, que li va cridar per sobre del so del vent que estigués tranquil. Van aterrar suaument. S'havien quedat sense alè. Va saltar la Luna primer, i després va ajudar el seu company.

-És guai, eh? Pobret, però. Pensa que no està fet per suportar el pes de dues persones. Sort que només era baixar del Castell.

En Tom s'havia quedat sense paraules. Va mirar al seu voltant. Eren just a sota de la finestra, però molts metres avall. L'Escola es veia encara més imponent des d'allà.

-Au, Tom, anem! - va dir la Luna corrent en direcció al Llac. Ell la va seguir encara desconcertat.

Un cop allà, es van estirar a la gespa. Van sentir un soroll darrera seu, i van veure com el Vespral s'acostava on eren i seia a terra.

-Ai, maco, perdona, no hi havia pensat més... - La Luna va remenar en una bossa de roba que duia penjada i en va treure un tros de carn crua. Li va llançar i l'animal se'l va cruspir sencer.

-Luna, daixò... Per què ho fas? No em coneixes. - La va mirar amb desconcert. -Per què has dit que em vols ajudar?

-Tom, jo sé que necessitaves sortir. Ho sé. Com també sé que jo mateixa necessitava poder ajudar algú. - Va callar, mirant-lo amb un somriure. - Al cap i a la fi, no és un acte tan altruista...

Van estar en silenci estirats a la gespa davant del Llac. Miraven les estrelles, que brillaven amb molta força, ja que l'absent Lluna no emetia llum que les pogués camuflar.

-La meva constel·lació preferida és Cassiopea. - Va trencar el silenci la Luna. - I la teva?

-El Mirall.

-Per què?

-Perquè és molt senzilla i passa fàcilment desapercebuda. I per què Cassiopea?

-Perquè sempre la miràvem amb la mare. A més, la història és molt interessant, perquè no és cap Heroïna.

-És una història muggle, no?

-Sí.

-Els teus pares...?

-No, bruixots els dos. Però a casa sempre hi ha hagut interès per aquestes coses.

-Me la pots explicar? És que jo no en sé gaire res de muggles.

-D'acord. Ehm.... Cassiopea era una reina, l'esposa del rei Cefeo de Jope. Tenia una filla, Andròmeda, igual de bella que ella. La reina va cometre l'orgullós pecat d'assegurar que les dues eren més boniques que les nimfes del mar, les Nereides. Ofeses, van anar a queixar-se a Posidó, el déu dels mars. Iracund, aquest va agitar les aigües amb el seu tritó tot inundant les terres de la costa de Palestina, i va cridar al monstre Cetus perquè sortís de les profunditats. El rei Cefeo va consultar l'Oracle d'Amon per saber com podia salvar el seu regne, i la resposta va ser que havia de sacrificar la seva filla Andròmeda donant-la a Cetus. Així va ser. La noia va ser encadenada a la costa de Jope. Quan el monstre es va acostar ella, va aparèixer Perseu oferint-se a combatre'l a canvi de la seva mà.                    &nb sp;                         &nb sp;        Quan es celebrava el matrimoni dels dos joves va aparèixer Fineo, un gelós antic pretendent de la noia, conjurat amb Cassiopea, que va llançar a dos-cents guerrers contra la feliç parella. Perseu, en veure's acorralat, va treure el cap de la Medusa del seu sarró i els va petrificar a tots.      &n bsp;             ;            &n bsp;            &nbs p;            & nbsp;           &nbs p;            & nbsp;           &nbs p;            & nbsp;           &nbs p;            & nbsp;           &nbs p; Com a càstig per la seva vanitat, Posidó va enviar a Cassiopea al cel, però en una postura indecent i poc atractiva, condemnada a giravoltar per tota l'eternitat.

 

-Oi que és xula, Tom?

 

-Oi tant. Gràcies. - I  va somriure a la noia.

-Escolta, Tom. Com és que la Lluna t'agrada massa?

-Mm. Luna, no voldria que... bé, he hagut de fer les classes a casa durant aquests darrers tres anys. Per fi he pogut ingressar aquí, a Hogwarts. No t'imagines com de sol et pots arribar a sentir. Sense amics, sense ningú. Els meus pares s'ho han passat realment malament, però estan començant a assumir-ho. Per això m'han deixar venir aquí aquest darrer any. Ah, i tot s'ha de dir, també és gràcies en Dumbledore, que va fer l'esforç d'enviar unes quantes cartes a casa i de venir personalment a parlar amb ells. És un bon home, realment un bon home... - Les llàgrimes començaven a brollar dels seus ulls. Tenia els punys closos i tremolava. La Luna va agafar-los-hi amb les seves mans blanques i fredes.

-Tom, ja sé què ets.

-No tens por? - Això va fer-la riure.

-No, Tom, és clar que no. Ara almenys entenc per què volies veure el cel de nit. Suposo que no sempre el pots mirar tranquil·lament.

-No.

-Quines mesures ha pres en Dumbledore?

-Crec que em lligaran en una sala tancada i insonoritzada. Ningú ho ha de saber.

-Tranquil, jo no ho explicaré a ningú, si tu no ho vols.

-Merci. Saps?, Luna. Em dónes seguretat. Crec que... bé, sé que no fa ni dues hores que ens coneixem, però... crec que ets la meva primera amiga.

-Gràcies. És molt bonic que em diguis això.

Van quedar-se quiets molta estona més, sempre en silenci, observant el cel i les estrelles. La Luna no va deixar anar les mans d'en Tom.

 

***

 

L'Albus Dumbledore observava els dos joves des d'una de les finestres del seu despatx. Estava content.

Va girar-se per trobar-se cara a cara amb el retrat d'un dels seus antecessors.

-Ah, Armando. Tens informació interessant?

-Sí, Albus. - Va respondre-li l'Armando Dippet. - El professor Snape empitjora per moments. Potser hauries d'anar a veure'l una altra vegada.

-Ai, pobre Severus. Ahir encara estava inconscient, quan hi vaig anar. Bé, assegura't que l'Escola resti intacta. - I es va girar, recordant els dos joves que encara eren a fora - Ah, i... no res, vigila els meus caramels! - Va picar-li l'ullet i va aparetre.


Espero que us hagi agradat! :D Sigueu sincers, siusplau.

 


Llegit 817 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)