Això és una... Gran Orgia! - Capítol 2.- NADAL I MÉS
AvatarEscrit per _llunàtica
Enviat el dia 01/08/2009 a les 15:03:18
Última modificació 02/08/2009 a les 13:01:51
Tots els capítols de Això és una... Gran Orgia!
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


Capítol 2.- NADAL I MÉS

Bones! No sé si hi haurà gaire gent que s'ho llegeixi però, pels que ho feu, espero que us agradi! Un petonàs :-)
Ah, per cert, aquest dilluns dia 3 me'n vaig de vacances deu dies, així que no podré escriure. Quan arribi m'hi posaré.

-Bon Nadal, Harry!- va cridar en Ron a l'orella del seu millor amic, encara amb el pijama posat.

-Hm...

-Harry, desperta't, home, que avui és un dia important!-i el sacsejà violentament.

-Bon dia, Ron.- féu un badall.- I bon Nadal, també.

-Va, lleva't d'una punyetera vegada, que estic impacient per veure la meva pila de regals.

-Però, quina hora és?

-Mm les vuit.

-Què?! Les vuit del matí?! Ron, ets un criatura, Déu méu!-desvetllat de cop.

-Què passa? És normal que vulgui obrir els meus regals... un cop a l'any que en rebo... a més, tinc el pressentiment que aquest any no seran bufandes i jerseis de llana fets per la mare.

Van baixar al menjador, en Harry mig adormit altre cop i en Ron fent saltirons. Allà els esperaven la senyora Weasley, amb la seva bata blava, i en Bill.

-Bon Nadal, macos!

-Bon Nadal, mare i germà- i va córrer cap al seu piló, al lloc de cada any.

-Bon Nadal, senyora Weasley. Bon Nadal, Bill!- i va seguir el seu amic.

-No, no, Harry! Els teus són allà!

Van obrir els seus regals que, òbviament...

-Merci, mama, un gorro i uns guants molt macos...

-Sí, has tingut un bon pressentiment, no són bufandes ni jerseis- va xiuxiuejar-li en Harry a l'orella en to burleta, emprovant-se els seus, que eren de color verd maragda.

El dia va transcórrer molt ràpid. Van dinar uns plats exquisits que havien preparat la senyora i el senyor Weasley el dia anterior. A la tarda van fer fora del jardí una quantitat considerable de gnoms de jardí i van jugar al Pocker Màgic. (S'hi apostaven caramels màgics, i va guanyar en Fred.) Al vespre, després de sopar, van fer una cursa d'escombres en uns camps dels voltants de la casa. Va guanyar en Percy, per sorpresa de tothom. Era un noi bastant introvertit i una mica estirat. No sabien massa bé per on es movia, excepte que treballava a la Conselleria; però l'Arthur no se'l creuava gairebé mai; i, si es trobaven, en Percy només li feia un cop de cap. Tots ja s'havien resignat al seu estrany caràcter, però, aquella nit, després de guanyar la cursa...

-Família, us he de dir una cosa.- Silenci per part de tots. Ell aclareix la gola. Engega- Bé, resulta que... que tinc parella.

-Parella?- En Fred i en George no es van poder contenir i esclataren en una gran rialla.

-Sí, què és el que us fa tanta gràcia?

-Percy, quant fa que... bé, això?

-Doncs, Ginny, fa... uns tres anys.

-TRES ANYS?- tots van exclamar en uníson.

-Sí, i el mes que ve ens casem.

Quan va pronunciar aquest grapat de mots que s'estava guardant des de feia estona, va fer un sospir final d'alleujament. Va començar una gran xerrameca per part de tots, sobretot de la senyora Weasley. Van anar a dormir ben trasbalsats.  Bé, tots menys la senyora i el senyor Weasley, que van retenir en Percy a la cuina una bona estona.

 

***

 

-Harry, són les 12 i 5.

-I què?

-Doncs que ja és Sant Esteve, coi!

-Encara estàs preocupat barra obsessionat?

-No és això... a més, tu hauries d'estar igual!

-Però jo que està bé. A més, com vols que vingui ara mateix? Tiu, dorm tranquil i ja veuràs com demà al matí la tens aquí mateix...

Van quedar-se callats uns instants, i de cop van sentir uns cops a la finestra. Van aixecar-se d'un bot del llit i la van obrir. Van mirar avall, i van poder veure una mata de cabells marró que tirava pedres i que tenia un bagul, de segur que ben ple de llibres, al cantó.

-Hermione!- en Ron va cridar ben fort amb eufòria.

-Xxt, calla, Ron, que despertaràs els altres!

-Ajudeu-me a pujar, nois!

Després d'un seguit d'invents estúpids, en Harry va baixar amb l'escombra i va pujar primer el bagul i després la noia.

-Ho sento, he arribat 5 minuts tard.

-Ho veus, Harry? Ja t'ho deia jo! Ha!

-Què què?

-Res, deixa-ho, Hermy. I com és que no hem sabut res de tu fins ara mateix?-preguntà en Harry, morbós, ja sabent la resposta.

-Daixò... bé, ja sabeu que al tren... doncs res, que va ser un rampell. De totes maneres, vaig enviar un mussol aquí per dir-vos que vindria com cada any. Que no ha arribat?

-Mm no. Espera't, si no és que... Harry, recordes que ahir el pare estava provant aquell artefacte assassí muggle?

-Una escopeta?

-Sí, això mateix.

Després d'explicar-se mútuament els dies transcorreguts, van voler anar a dormir. Cada any l'Hermione dormia a l'habitació de la Ginny, però...

-No podem despertar-la ara.

Despertar-la? Si segur  que està espiant algú, com sempre.- pensà en Harry.

-Cert. Doncs... què fem?

-Home, Harry, tu dorms en un niu al terra, i no és gaire còmode. A més a més, no podem fer màgia, així que...

-Insinues que dormi amb tu, Ronald?

-No és això, dona!- enrojolant-se de cop.- Però ja ho hem fet vàries vegades, no seria res nou...

Al cap de dubtar uns minuts més, l'Hermione, amb el pijama posat, entrà al llit d'en Ron; amb ell a dintre, és clar.

-Ron, aquí hi fa molta calor.

-Home, pensa que som dos adolescents de sexe oposat...

-Idiota! Calor literal, atmosfèrica. Crec que em trauré el pijama...

-Què?! Però...

-Home, porto roba interior, i estem a les fosques.- va treure's la samarreta.- Que dorm, en Harry?

-Em sembla que sí...- va dir mirant la seva companya de llit de reüll, que ja s'estava traient els pantalons.- Escolta, Hermy... volia dir-te que em..

-Deixa-ho estar, no passa res. Mira, ja sé que vam quedar que no teníem cap compromís, i que jo vaig dir que hi estava d'acord...

-I que et vas liar amb en Seamus i amb en Corner... per no parlar d'en Dean!

-Aiai, i tu amb la Lavender, la Parvati, la Padma...vols que continuï recitant la llarga llista?

-Però no totes van ser quan tu i jo ja...

-La majoria, Ron, la majoria. Però bé, el cas és que... - es va posar seriosa de cop. - Crec que m'he enamorat de tu.

-Creus?

-Coi, Ron, és un dir... aquest simple crec fa que no em senti tan insegura a l'hora de dir la frase, perquè si et sembla malament, podré justificar-la. Si ho dic amb convenciment...

-Ja t'entenc. Llavors ja t'hauràs definit en un extrem de la qüestió.

-Això mateix.

-És que, Hermy... mira, quan vas venir al vagó amb en Dean... doncs.. em vaig posar, no ho sé, molt trist, com si m'estiguessis traint. I sé que en part vas fer bé, perquè el que vaig dir-li a en Harry de la nostra relació no va ser precisament...

-Però era cert, oi? Podies passar sense mi.

-Era, tu ho has dit. O jo m'ho pensava. A partir d'allò d'en Dean, doncs... a més, quan no ens vam acomiadar abans de marxar a casa, i tots aquests dies... coi, que t'he trobat molt a faltar i que... que no he deixat de pensar en tu.

-Quan ets tan romàntic és quan m'agrades més.

-Doncs a mi no... ecs.- van sentir que deia en Harry mig adormit des del seu llit.

-Harry!- van exclamar els dos alhora. Movent-se gairebé tímidament pel llit, van acostar-se. Van mirar-se fixament i van ajuntar a l'uníson els seus llavis. Va ser un petó tendre i senzill, però que volia dir moltes i moltes coses. Van fondre's en una abraçada.

 

***

 

Els dies van transcórrer molt ràpidament. La convivència entre tots els que vivien al Cau era força difícil per uns quants motius. Primer, perquè sempre és difícil conviure amb tanta gent alhora. Segon, perquè el casament d'en Percy era molt sobtat i molt pròxim, i tots estaven atabalats. I, per rematar-ho, excepte els pares ningú sabia qui era la jove (o no tan jove) afortunada. I, tercer, un motiu que només sabien dues persones de la casa: per la pressió que imposava la Ginny a en Harry, encara que només fos amb la mirada. Per exemple, si en Harry sortia de la casa per anar a fent un volt, ella el mirava amb advertència, i ell o bé es feia enrere o bé s'havia de resignar a tenir-la enganxada a la seva ombra.

 

L'últim dia de vacances va ser realment estressant. Hi havia molt de moviment a la casa. Els bessons començaven a treballar a la botiga l'endemà, i hi havia caixes per tot arreu. En Percy restava tancat a la seva habitació preparant assumptes de feina. En Bill i la Fleur van tornar a casa, ja que l'endemà emprendrien un viatge cap a França per anar a veure la família de la noia. Els senyors Weasley no paraven quiets ni un segon, i en Harry, en Ron, l'Hermione i la Ginny feien les maletes per tornar a l'escola.

-Uau, Hermy, què és això?- preguntà en Ron encuriosit mentre entaforava un jersei de llana amb una R de Ron al bagul, a la seva habitació. (L'Hermione havia dormit la resta de dies a l'habitació de la Ginny, però ja la tenia feta. I de la nit que va passar amb en Ron ningú tret d'ells dos i d'en Harry no en va saber res, perquè va fingir que arribava molt d'hora al matí.)

-És un Mp4, un artefacte molt útil entre els muggles. Tu hi poses música a través de l'ordinador i la pots escoltar amb uns auriculars, que són això - i assenyalà els que tenia a les mans, tot connectant-los a l'aparell. Va posar una cançó qualsevol i va passar-li a en Ron.

-Eh! Que guai aquesta música! Què és?

-The Clash. Genials, eh?

 

***

 

-Adéu, adéu, macos!- sentien cridar la senyora Weasley a l'Andana 9 i 3/4.

-Per fi! Quin estrès de casa!- va dir en Ron.

-Au, va, no et queixis, que ja saps la sort que tens!- va dir en Harry. Tot seguit van sentir que algú picava a la porta i van veure una noia rossa a través dels vidres. Li van fer un senyal perquè entrés.

-Hola, nois!

-Bones, Luna! Com t'ha anat el Nadal?

-A mi rebé. I a vosaltres?

Van xerrar una estona d'això fins que, inevitablement, sortís a la conversa un tema que tots menys la Luna frisaven per tractar.

-I què, amb en Neville?- va ser, és clar, en Ron.

-Ah, no res. Van venir amb la seva àvia a sopar a casa el dia de Nadal. Va ser molt divertit! Sabeu, vam menjar uns...

-Al gra, Luna! Què sou?- en Harry, morbós com sempre.

-Ah, voleu saber això? Sempre el que interessa més a la gent són les coses més irrellevants del món...

-Però les més morboses!

-Morbo, és el que voleu?- era una veu freda i prepotent, propietat de la persona que havia entrat al compartiment donant un cop de porta.

-Malfoy, aire.- va dir l'Hermione.

-Què hi fots, aquí?- en Ron es va posar nerviós.

-Ui, ui, quins fumets, tots plegats. Què, Potter, el Nadal? Com ha anat, amb la família? Ai, no, que no en tens!- i va riure sol.

-No fa gràcia, Malfoy.

-Que potser intentaves semblar dur, Potter? Que sàpigues que no te n'has sortit gaire bé.- I va abandonar el compartiment.

-Quin tros d'imbècil!

-No li facis cas, Harry, no val la pena.

-Té raó l'Hermione.

-Sí, ja fa més de cinc anys que dura, i ja hi estic acostumat.

-Va va, de què parlàvem?- va dir en Ron sabent-ho perfectament.

-De la Luna i en Neville!- va rematar l'Hermione.

-Dèiem que volem.. necessitem morbo!

-D'acord, d'acord. Doncs bé, començaré pel principi. Xerràvem de tant en tant, fins que un dia vaig anar a la Sala de la Necessitat, i el vaig veure al mig del passadís fent voltes i intentant entrar-hi. Jo també hi anava, així que vam pensar en una sala que satisfés els desitjos dels dos. Però, quan hi vam entrar, només vam poder trobar un llit i dues fotografies grosses penjades a la paret, una a cada costat.

-I de qui eren?!

-Doncs...

-Una teva i l'altra seva!

-Com ho saps, Hermione?

-Intuïció femenina.

-Doncs sí, és això.

-Uau! I què hi vau fer, en aquell llit tan còmode?- en Harry va dir-ho aixecant i baixant les celles molt ràpid.

-Jo no he dit en cap moment que fos còmode.- va dir la Luna despistada com sempre.- Però bé, vam dormir-hi, que era el que volíem els dos.

-Dormir-hi?!- ara era en Ron.

-Sí, què passa?
-No vau cardar ni res?

-Ronald! - l'Hermione es va escandalitzar.

-No, Ron, només vam dormir-hi. Era de matrimoni, però vam poder comprovar que som compatibles a l'hora de dormir junts.

-I què, què més va passar?

-Bé, ens vam anar trobant allà.

-I sempre només dormíeu?

-Home, som humans, encara que no ho sembli...

Van sentir que la porta s'obria, i va entrar en Dean, que semblava nerviós.

-Ei, gent. Hermione, pots sortir un moment?
-Sí, és clar...- va mirar en Harry demanant-li ajuda. Aquest va fer cara de circumstàncies.

Un cop a fora, en Dean la va agafar per les espatlles i va mirar-la fixament a pocs centímetres de la seva cara.

-Hermione, sé que no t'agrado. I també sé que ho vas fer per posar gelós a en Weasley. Però que et quedi clar que jo no sóc un objecte, i que et vas passar molt. I..- el discurs no li estava sortint tan bé com hauria volgut- Doncs això, que et  vas aprofitar de mi.

-No, Dean! No és pas això! Vull dir que tu.. tu ets genial, i tal, i...

-Fua! Doncs perfecte. Quan arribem a Hogwarts, després de sopar, quedem a la Sala Comuna. Podem anar a fer una volta!- el noi es va engrescar de tal manera que l'Hermione no va saber com parar-lo, i ell va tornar al seu compartiment convençut que era correspost.


Llegit 867 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)